De la Regla de sant Benet
Capítol 15
1 De la santa Pasqua fins a la Pentecosta, sense interrupció, s’ha de dir l’al·leluia, tant als salms com als responsoris; 2 però des de la Pentecosta fins al començament de la quaresma, es dirà cada nit només amb els sis darrers salms de l’ofici nocturn. 3 I, cada diumenge, fora de la quaresma, s’han de dir amb al·leluia els càntics, les laudes, prima, tèrcia, sexta i nona; les vespres, en canvi, reprenen l’antífona. 4 Els responsoris, que no es diguin mai amb l’al·leluia, sinó des de Pasqua fins a la Pentecosta.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
D’una banda pot sorprendre que sant Benet dediqui un capítol concret a l’Al·leluia; però de l’altra si parem esment a la quantitat de vegades que diem aquesta paraula al llarg del dia, de la setmana i de l’any; ens n’adonem de que aquesta expressió té en la nostra vida, en la nostra litúrgia una importància molt especial ja sigui per la seva presència o per la seva absència en Quaresma. Escrivia sant Agustí que Al·leluia vol dir lloança a Déu; un mot que expressa la joia pasqual, que esdevé un tast de la litúrgia celestial, una paraula que fins i tot serví per reconèixer-se entre els cristians com a pertanyents a una mateixa fe. Segurament sant Benet l’ha situat al bell mig dels capítols dedicats a les Vigílies i a les Laudes, que hem escoltat al llarg d’aquesta darrera setmana, d’una banda, i la composició de l’Ofici Diví, de l’altra, no pas de manera casual. El capítol s’inicia i s’acaba amb un record del temps pasqual; subratllant així que aquest temps és el temps central de la nostra vida litúrgica; un temps del que fem memòria de manera especial cada diumenge, tot remarcant el caràcter pasqual de la celebració dominical, on l’Al·leluia acompanya els cants de les hores centrals del dia, aleshores Laudes, Prima, Tèrcia, Sexta i Nona. Sant Benet gradua les celebracions i en destaca el record pasqual en cada dia i de manera especial cada setmana en la celebració dominical. Aquesta relació entre el ritme de la nostra pregària i el ritme de la natura, de la creació de Déu, no es estranya a sant Benet; la nit ens recorda la mort, en fem referència concreta a Completes; la matinada a la vetlla al sepulcre de Crist i Laudes, amb la sortida del sol, a la resurrecció i a la creació representada per un nou dia. Així s’esdevé que cada dia fem memòria d’una banda del gran misteri de la redempció, i de l’altra de la nostra pròpia vida. Aquest caràcter de memorial s’accentua al llarg de la setmana i té el seu cimal en l’any litúrgic amb la Pasqua com a centre veritable.
També per això, com per moltes altres coses, l’Ofici Diví adquireix ple sentit participat i viscut en la seva totalitat; si deixem de participar en un o altre moment, Déu no ho vulgui, la nostra vida de pregària esdevé incompleta, mancada de la totalitat del seu sentit. Evidentment hi ha causes que ens poden impedir de participar-hi de manera puntual, com la salut, però deixar-nos endur pel risc a caure en una absència ja no tant justificada i més indefinida ens deixa orfes de la plenitud de la nostra vida que té en l’Ofici Diví, pregat en comunitat, un eix fonamental. Sant Benet ens hi ha insistit al llarg dels capítols que hem escoltat aquesta setmana: ell sap molt bé que correm el risc de caure en l’abandó i com de perillós és això per a la nostra vida de monjos.
Escriu sant Joan Clímac: «Parem esment, i notarem que en sentir el senyal de la trompeta celestial cridant a les oracions matinals, els monjos es reuneixen visiblement; però els dimonis es reuneixen invisiblement; alguns d’ells es col·loquen al costat del nostre llit i ens inciten a reposar una mica més. “Espera — ens diuen — a que acabin l’introit i podràs anar a l’església.” Uns altres s’ocupen de provocar-nos el son quan entrem en oració; uns altres ens porten mals de panxa per distreure’ns; uns altres ens mouen a parlar a l’església; uns altres ens omplen de pensaments vergonyosos; uns altres fan que ens reclinem contra la paret i comencem a badallar sovint; uns altres ens mouen a riure durant l’oració; uns altres ens inciten a pregar precipitadament i uns altres a fer-ho molt lentament, no per devoció sinó per delit, i enganxant-se a la nostra boca, de tal manera la tanquen, que amb prou feines la podem obrir. Tant sols el que pensa que està en presència de Déu i prega amb veritable sentiment, es mantindrà immòbil com una columna, i cap dels dimonis dels quals hem parlat podrà escarnir-lo.» (Escala espiritual, 18,3).
Segurament sant Joan Clímac té raó, degut als dimonis oblidem amb massa freqüència que quan preguem estem en presència de Déu, que parlem amb Déu; sovint deixem de banda la idea de que quan sona la campana, de la primera a la darrera hora, qui ens convoca a la l’església, a la pregària no és altre que Crist, el nostre model, aquell a qui ens hem compromès a no anteposar-hi res, absolutament res. De fet podríem dir que la nostra professió la renovem cada matinada en escoltar, perquè escoltar-la l’escoltem tots, la campana, i fem l’opció de donar mitja volta i moguts pel dimoni, diria sant Joan Clímac, seguir dormint o d’alçar-nos i acudir l’encontre del Senyor. Cadascun de nosaltres pot valorar-ho personalment si pot o no pot, si la seva absència és voluntària u obligada i Déu sap la veritat. Sorprèn com alguns germans nostres d’edat suficient per justificar la seva absència o bé no fallen mai o bé, si per salut així se’ls hi ha manat, porten la seva absència com una mena d’amputació, de limitació a la seva vida de monjos.
Sant Benet ens parla avui de l’Al·leluia, de joia, d’alegria. És aquesta joia de sentir-nos cridats per Déu al clos del monestir la que ens ha de fer delir per anar al seu encontre de manera privilegiada quan ens hi convoca per mitjà d’aquesta seva veu que és la campana i de participar en la pregària amb la màxima plenitud que puguem.
diumenge, 28 d’octubre del 2018
diumenge, 14 d’octubre del 2018
LA HUMILITAT: EL SISÈ GRAÓ
De la Regla de sant Benet
Capítol 7,49-50
49 El sisè graó de la humilitat és quan el monjo s’acontenta amb la cosa més baixa i més abjecta, i, per a tot allò que li encomanen, es té per un operari inhàbil i indigne, 50 dient-se a si mateix amb el profeta: «He quedat reduït a no res i no sé res; m’he tornat davant vostre com un animal de càrrega, però jo sóc sempre amb vós».
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Som al bell mig de l’escala de la humilitat i el llenguatge de sant Benet ens sorprèn, ens pot semblar feréstec, passat de moda. Ens parla en un llenguatge que podríem definir avui com a políticament incorrecte, dur; perquè ens parla de coses baixes i abjectes, d’inhabilitat i d’indignitat, de ser no res i de no saber res, d’esdevenir com un animal de càrrega. De manera semblant ens parlava avui sant Basili el Gran a Matines «després, que cadascú, havent renunciat a totes les realitats presents i a si mateix, i havent-se apartat de les preocupacions de la vida, ha de fer-se deixeble del Senyor» (Tractat sobre el baptisme, atribuït a sant Basili el Gran, bisbe). Tot plegat no ens ha de fer fugir esfereïts, tot i que certament ens pot temptar a fer-ho. No es refereix a cap altre cosa que al nostre model, a aquell a qui hem vingut a cercar, a seguir, a Crist, aquell amb qui som sempre, ens recorda sant Benet. També els sants estant amb Ell, no varen pas estimar el sofriment, no el cercaren perquè sí; podria no semblar heroic ni digne d’exaltació afirmar-ho, però ells foren pareguts a nosaltres, humans; no estimaren el sofriment per ell mateix, però si que estimaren d’una manera apassionada la creu de Crist, perquè estimaren allò que salva. No pas allò que altera, que ataca, que anorrea, que mata. Tots ells coneixien prou bé que allò que ataca i destrueix l’home és el pecat i el pecat és el que engendra el vertader sofriment. La creu salva del pecat, amb ella el mal esdevé bé, ens dona la veritable llibertat, que és donar espai a Déu en la nostra vida per seguir-lo amb alegria en tota circumstància, també en el sofriment, en la creu. Per això, compromesos en cor i ànima a seguir a Crist, no hem de rebutjar les contrarietats, els sacrificis, la impotència; perquè sovint en tot això hi ha el poder redemptor de la creu, hi ha la salvació de Crist. No es tracta de desitjar la cosa més baixa i abjecte, per masoquisme o exhibicionisme espiritual, ni de dir-nos a cada instant com en som d’inútils amb l’afany de que els qui tenim al costat ens ho desmenteixin. Tampoc es tracta de pura aparença. No va de tot això, perquè això esdevindria simple folklore monàstic. El sofriment que fa créixer no és aquell que ens busquem nosaltres mateixos amb les nostres susceptibilitats i la nostra particular manera de complicar-nos la vida i de complicar-la als altres. És aquell sofriment que Déu disposa de manera providencial en el camí de la nostra vida i que nosaltres, de manera instintiva per pur sentit de supervivència, a voltes mirem d’evitar. Per assumir les dificultats ens cal humilitat, primer que tot davant de Déu i després davant dels altres i fins i tot davant de nosaltres mateixos. És en aquest sentit que sant Benet ens parla avui de considerar-nos operaris inhàbils i indignes, besties de càrrega.
El model és sempre Crist, com ens diu la Carta als Hebreus: «Així, doncs, ja que els fills tenen en comú la mateixa condició humana, també Jesús va compartir aquesta condició (...) calia que es fes en tot semblant als germans i així fos davant de Déu un gran sacerdot compassiu i digne de confiança que expiés els pecats del poble. I havent passat ell mateix la prova del sofriment, ara pot ajudar els qui són provats» (He 2,14-18). Ens ho deia també aquesta setmana a Matines Siràcida; ens hem de preparar per la prova i quan arribi ser valents, no espantar-nos en els moments difícils, confiar sempre en el Senyor, acceptant tot el que ens pugui venir a sobre, essent pacients quan ens creguem humiliats injustament, perquè com el foc prova l’or, en la fornal de la humiliació serem provats també nosaltres (Cf. Sir 2-1-5a).
Si la maduresa de la persona passa a voltes pel sofriment, tant més la nostra com a monjos. En els monestirs, malgrat que tot estigui estructurat perquè la vida comunitària tendeixi a crear un clima d’ordre, d’harmonia, de serenor i de pau (Cf. RB 3,31.63) no ens manquen les ocasions de prova, fins i tot amb duresa. Són els moments en que el seguiment de Crist se’ns fa dur, feixuc, la càrrega que ens cau a sobre se’ns fa insuportable de dur, ens costa abraçar la creu, conformar-nos a ella moguts per l’amor. Les causes del sofriment físic, moral o espiritual poden ser diverses, i ens porten davant de situacions que veiem baixes i abjectes; tot depèn de la sensibilitat de cadascú, de la manera que tenim d’enfrontar-nos a la realitat i als obstacles que se’ns presenten en el camí. Aquesta és la manera real de participar en la humanitat de Crist, moguts sempre per l’amor a Ell que és el fonament de la nostra vida de monjos, de cristians. Escollim estimar fins a les darreres conseqüències, com Crist, és a dir fins a la creu, perquè Ell, tot i ser de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva divinitat, sinó que es va fer no res, com un esclau, semblant a un home qualsevol, semblant a nosaltres (Cf. Fl 2, 6-11).
Sant Benet ja ens ho diu al pròleg, participem per la paciència dels sofriments de Crist per poder participar a la fi del seu Regne. És la renúncia diària a nosaltres mateixos, en les situacions de dificultat, portant-les en silenci i solitud. Escriu la Mare Anna Maria Cànopi que s’entra al monestir no tant sols per ser feliç, sinó més aviat per fer feliços als altres, als cors ferits arreu del món per la infelicitat. Ho deia el qui avui serà canonitzat, el beat Pau VI, al Capítol General del nostre Orde l’any 1968, fa cinquanta anys, a aquell Capítol del que sortí la Declaració de l’Orde: «Si us deixeu conduir per aquest ardent desig i per l’afany de la perfecció cristiana, procureu conformar-vos de la manera més perfecte vosaltres mateixos i totes les vostres coses a aquella caritat que se us va encomanar com a norma característica de la vostra primera Constitució. Aquella norma volem dir, anomenada Carta de Caritat, que el nostre predecessor Calixte II va aprovà amb llur autoritat, i que lliurà al vostre Orde, aleshores recentment fundat, perquè la servés. Que la vostra vida estigui fonamentada per la caritat, perquè sols ella us mantindrà constants i fidels en el deure que se us ha confiat, tant sols ella us acompanyarà de manera eficacíssima en la vostra litúrgia, com si hi fos alè i ànima; tant sols ella us unirà amb vincles estrets a Crist», el nostre model, l’únic model (14 d’octubre de 1968).
Capítol 7,49-50
49 El sisè graó de la humilitat és quan el monjo s’acontenta amb la cosa més baixa i més abjecta, i, per a tot allò que li encomanen, es té per un operari inhàbil i indigne, 50 dient-se a si mateix amb el profeta: «He quedat reduït a no res i no sé res; m’he tornat davant vostre com un animal de càrrega, però jo sóc sempre amb vós».
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Som al bell mig de l’escala de la humilitat i el llenguatge de sant Benet ens sorprèn, ens pot semblar feréstec, passat de moda. Ens parla en un llenguatge que podríem definir avui com a políticament incorrecte, dur; perquè ens parla de coses baixes i abjectes, d’inhabilitat i d’indignitat, de ser no res i de no saber res, d’esdevenir com un animal de càrrega. De manera semblant ens parlava avui sant Basili el Gran a Matines «després, que cadascú, havent renunciat a totes les realitats presents i a si mateix, i havent-se apartat de les preocupacions de la vida, ha de fer-se deixeble del Senyor» (Tractat sobre el baptisme, atribuït a sant Basili el Gran, bisbe). Tot plegat no ens ha de fer fugir esfereïts, tot i que certament ens pot temptar a fer-ho. No es refereix a cap altre cosa que al nostre model, a aquell a qui hem vingut a cercar, a seguir, a Crist, aquell amb qui som sempre, ens recorda sant Benet. També els sants estant amb Ell, no varen pas estimar el sofriment, no el cercaren perquè sí; podria no semblar heroic ni digne d’exaltació afirmar-ho, però ells foren pareguts a nosaltres, humans; no estimaren el sofriment per ell mateix, però si que estimaren d’una manera apassionada la creu de Crist, perquè estimaren allò que salva. No pas allò que altera, que ataca, que anorrea, que mata. Tots ells coneixien prou bé que allò que ataca i destrueix l’home és el pecat i el pecat és el que engendra el vertader sofriment. La creu salva del pecat, amb ella el mal esdevé bé, ens dona la veritable llibertat, que és donar espai a Déu en la nostra vida per seguir-lo amb alegria en tota circumstància, també en el sofriment, en la creu. Per això, compromesos en cor i ànima a seguir a Crist, no hem de rebutjar les contrarietats, els sacrificis, la impotència; perquè sovint en tot això hi ha el poder redemptor de la creu, hi ha la salvació de Crist. No es tracta de desitjar la cosa més baixa i abjecte, per masoquisme o exhibicionisme espiritual, ni de dir-nos a cada instant com en som d’inútils amb l’afany de que els qui tenim al costat ens ho desmenteixin. Tampoc es tracta de pura aparença. No va de tot això, perquè això esdevindria simple folklore monàstic. El sofriment que fa créixer no és aquell que ens busquem nosaltres mateixos amb les nostres susceptibilitats i la nostra particular manera de complicar-nos la vida i de complicar-la als altres. És aquell sofriment que Déu disposa de manera providencial en el camí de la nostra vida i que nosaltres, de manera instintiva per pur sentit de supervivència, a voltes mirem d’evitar. Per assumir les dificultats ens cal humilitat, primer que tot davant de Déu i després davant dels altres i fins i tot davant de nosaltres mateixos. És en aquest sentit que sant Benet ens parla avui de considerar-nos operaris inhàbils i indignes, besties de càrrega.
El model és sempre Crist, com ens diu la Carta als Hebreus: «Així, doncs, ja que els fills tenen en comú la mateixa condició humana, també Jesús va compartir aquesta condició (...) calia que es fes en tot semblant als germans i així fos davant de Déu un gran sacerdot compassiu i digne de confiança que expiés els pecats del poble. I havent passat ell mateix la prova del sofriment, ara pot ajudar els qui són provats» (He 2,14-18). Ens ho deia també aquesta setmana a Matines Siràcida; ens hem de preparar per la prova i quan arribi ser valents, no espantar-nos en els moments difícils, confiar sempre en el Senyor, acceptant tot el que ens pugui venir a sobre, essent pacients quan ens creguem humiliats injustament, perquè com el foc prova l’or, en la fornal de la humiliació serem provats també nosaltres (Cf. Sir 2-1-5a).
Si la maduresa de la persona passa a voltes pel sofriment, tant més la nostra com a monjos. En els monestirs, malgrat que tot estigui estructurat perquè la vida comunitària tendeixi a crear un clima d’ordre, d’harmonia, de serenor i de pau (Cf. RB 3,31.63) no ens manquen les ocasions de prova, fins i tot amb duresa. Són els moments en que el seguiment de Crist se’ns fa dur, feixuc, la càrrega que ens cau a sobre se’ns fa insuportable de dur, ens costa abraçar la creu, conformar-nos a ella moguts per l’amor. Les causes del sofriment físic, moral o espiritual poden ser diverses, i ens porten davant de situacions que veiem baixes i abjectes; tot depèn de la sensibilitat de cadascú, de la manera que tenim d’enfrontar-nos a la realitat i als obstacles que se’ns presenten en el camí. Aquesta és la manera real de participar en la humanitat de Crist, moguts sempre per l’amor a Ell que és el fonament de la nostra vida de monjos, de cristians. Escollim estimar fins a les darreres conseqüències, com Crist, és a dir fins a la creu, perquè Ell, tot i ser de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva divinitat, sinó que es va fer no res, com un esclau, semblant a un home qualsevol, semblant a nosaltres (Cf. Fl 2, 6-11).
Sant Benet ja ens ho diu al pròleg, participem per la paciència dels sofriments de Crist per poder participar a la fi del seu Regne. És la renúncia diària a nosaltres mateixos, en les situacions de dificultat, portant-les en silenci i solitud. Escriu la Mare Anna Maria Cànopi que s’entra al monestir no tant sols per ser feliç, sinó més aviat per fer feliços als altres, als cors ferits arreu del món per la infelicitat. Ho deia el qui avui serà canonitzat, el beat Pau VI, al Capítol General del nostre Orde l’any 1968, fa cinquanta anys, a aquell Capítol del que sortí la Declaració de l’Orde: «Si us deixeu conduir per aquest ardent desig i per l’afany de la perfecció cristiana, procureu conformar-vos de la manera més perfecte vosaltres mateixos i totes les vostres coses a aquella caritat que se us va encomanar com a norma característica de la vostra primera Constitució. Aquella norma volem dir, anomenada Carta de Caritat, que el nostre predecessor Calixte II va aprovà amb llur autoritat, i que lliurà al vostre Orde, aleshores recentment fundat, perquè la servés. Que la vostra vida estigui fonamentada per la caritat, perquè sols ella us mantindrà constants i fidels en el deure que se us ha confiat, tant sols ella us acompanyarà de manera eficacíssima en la vostra litúrgia, com si hi fos alè i ànima; tant sols ella us unirà amb vincles estrets a Crist», el nostre model, l’únic model (14 d’octubre de 1968).
diumenge, 7 d’octubre del 2018
LA PRÀCTICA DEL SILENCI
De la Regla de sant Benet
Capítol 6
1 Fem allò que diu el profeta: «M’he dit: Vigilaré els meus camins per no pecar amb la meva llengua. He posat guarda a la meva boca. He emmudit i m’he humiliat, i he callat de coses bones». 2 Aquí el profeta ensenya que, si de vegades cal estar-se de converses bones per raó del silenci, com més no cal abstenir-se de converses dolentes pel càstig del pecat. 3 Per tant, ni que es tracti de converses bones i santes i d’edificació, per la importància del silenci, que no es concedeixi als deixebles perfectes, sinó rarament, el permís de parlar, 4 perquè està escrit: «Si parles molt, no evitaràs el pecat»; 5 i en un altre indret: «La mort i la vida estan en poder de la llengua». 6 Ja que parlar i ensenyar pertoca al mestre, callar i escoltar correspon al deixeble. 7 Per això, quan calgui demanar alguna cosa al superior, que es demani amb tota humilitat i submissió respectuosa. 8 Però les grolleries i les paraules ocioses i que fan riure, les condemnem en tot lloc a una eterna reclusió, i no permetem que el deixeble obri la boca per a expressions d’aquesta mena.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
«Les paraules del vostre xiuxiueig només es poden escoltar en un gran silenci» escrivia Guiu el cartoixà inspirant-se en el llibre de Job, la lectura del qual aquests dies hem escoltat a l’Eucaristia i al refetor. Sant Benet ens parla avui tant més de refrenar la nostra llengua que del silenci. Ambdós conceptes ajuden a la solitud, a la conversió, a la pau, a la tranquil·litat. Són oposats al brogit, a les grolleries, a les paraules ocioses. Hi ha «un temps de callar i un temps de parlar» escriu Cohelet (Ecl 3,7b). Certament vivim en una època de contaminació sonora, el soroll s’ha fet l’amo del nostre entorn, un soroll que ens aïlla molt més que no pas ens comunica. Perquè tant se val si el que es diu és interessant o no, cert o fals; tant se val si ens enriqueix o ens empobreix el que sentim; és la por al silenci, la por a estar sols amb nosaltres mateixos, la por a escoltar la veu de la nostra consciència, d’aquella “inquilina” que deia la Mafalda, que tots tenim al nostre interior.
Por de fet a una solitud que no és tal, perquè Déu està sempre amb nosaltres, al nostre costat. Per això la por al silenci, al cap i a la fi, és por a restar sols amb Déu. S’explica d’un postulant cartoixà que en quedar-se sol per primer cop a la desangelada cel·la que li havien assignat es va dir a sí mateix «Jo sol i, amb una mica de sort, amb Déu.» Sí, és una sort, un gran regal, una enorme realitat. Escrivia Thomas Merton «quan et trobes realment sol, estàs amb Déu» (Pensaments en la solitud, 15). Déu sempre és al nostre abast i sovint és el soroll que ens envolta, el nostre propi soroll, qui ens impedeix d’escoltar-lo i ni tant sols de sentir-lo. El soroll pot ser exterior però pot ser també interior. Sant Benet ens prevé de parlar per parlar, d’estar-nos de paraules ocioses, però no ens en podem estar; i son sovint paraules d’aquelles que sant Benet condemna en tot lloc a eterna reclusió i que a nosaltres ens costa excloure-les al menys de determinats llocs, en determinats moments de la nostra jornada, perquè potser sovint, com en tota la nostra societat succeeix, ens neguiteja el silenci, ens incomoda.
El vertader silenci és aquell que és exterior, però també interior, no és un silenci perquè sí, és un silenci amb un únic objectiu que és deixar espai, donar pas a la veu de Déu quan ens parla des del silenci, com ens parla en la salmodia, en la Paraula, en l’Eucaristia. Ens enfrontem cada dia amb les vel·leïtats de la nostra imaginació, de les seves fluctuacions, de la sensibilitat que assalta el nostre pensament. El nostre soroll interior és el que molt sovint ens impedeix de fer silenci per deixar lloc a la veu de Déu; un soroll que neix dels records, de la curiositat i de les inquietuds. Sovint recordar és un goig però també sovint ens fa mal bufar sobre les brases d’aquells records que són dolents, potser amargs, i ens arriba a mortificar més que ajudar. La generositat de l’amor ha de superar els fets concrets que ens han fet mal i recordar-los sempre sota el prisma de que Déu és al nostre costat i que ens parla i que tot parlant-nos ens recorda la seva eterna i infinita misericòrdia i ens demana que també ho siguem nosaltres de misericordiosos amb els nostres germans. Que bonic i que difícil passar pàgina, esborrar el rancor. Tenim sempre la temptació de cridar ben fort: “ni oblit, ni perdó”; quan mai un cristià, mai un creient en la infinita misericòrdia de Déu pot subscriure aquesta frase, perquè aleshores ens tancaríem les portes al perdó de Déu. Ens diu el llibre del Siràcida, que avui hem encetat a Matines: «No es pot pas aprovar la indignació injusta, perquè l’impuls de la indignació porta a la ruïna. L’home pacient se sap controlar fins al moment oportú, i a la fi li ve l’alegria; es guarda les paraules fins a l’hora justa, i tothom celebra el seu seny.» (Sir 1,22-24)
Un altre obstacle pel silenci interior és la curiositat, tantes voltes la mateixa xafarderia, la tafaneria. No podem estar-nos-en de saber i ens aniria sovint molt bé resistir-nos a la curiositat de les noticies vanes, de voler saber-ho tot sobre la conducta dels altres. Escrivia un monjo «sinó no et comuniquen noticies de quelcom o d’algú, no les demanis.» Quina sort poder-se estar del vaivé, de l’onatge de les noticies. Preocupar-nos fonamentalment del que està a càrrec nostre i estimar a tots els germans amb un mateix amor. No cercant de saber per saber qui va i ve, qui passa, perquè aquell fa aquesta o aquella altra cosa, qui és aquest hoste i de què treballa o d’on és. Estimem i valorem als qui fan les coses de les que tots ens beneficiem. Qui ens cuina o qui ens serveix, qui ens renta la roba o qui ens reparteix el correu, qui fa de porter i atén les trucades o qui acull als forasters, qui té cura de l’església amb la porta oberta a l’hora i amb tot a punt per celebra-hi o qui porta els comptes, qui te cura i acompanya als malalts o qui cuida de l’hort o dels jardins, qui té cura de la litúrgia o qui fa de cantor, qui fa els encàrrecs o qui té cura de la biblioteca, qui té sempre a punt el refetor o qui renta plats, qui para taula o qui llegeix; i així tantes altres petites coses que no ho són tant perquè fan rutllar la comunitat. Sí, certament, nosaltres potser pensem que ho faríem diferent; però els qui ho fan, si ho fan amb responsabilitat i dedicació, això és d’agrair i mereix respecte. Per tant lluny de nosaltres tota temptació a la murmuració i si cal n’informem sense cercar d’una manera malsana els defectes dels altres, sovint ignorant els nostres propis.
Si tot això ho anem aconseguint deixarem més espai a Déu, el silenci serà més ampli i la veu de Déu hi ressonarà amb més intensitat, amb més profunditat. També ens hi pot ajudar fer callar la nostra inquietud, el nostre neguit, que a voltes pot arribar a enverinar la nostra existència. Siguin quines siguin les nostres responsabilitats, no deixem que el neguit ens destorbi. Ens hi ajudarà fer les coses amb generositat, amb el cor després, no cercant pas la nostra comoditat ni la nostra pròpia satisfacció, sinó la dels altres, la de la comunitat. Posant els cinc sentits en el que fem; però fer el que toca quan toca intentant d’evitar que el neguit de les nostres ocupacions ens impedeixi de pregar amb tota la intensitat de la que siguem capaços. Per damunt de tot centrar-nos en Crist, en els moments que al llarg de la jornada pertanyen d’una manera més especial a Ell. Com escrivia Origenes «pensem en Déu amb qui parlem humilment i reverentment, en la certesa de ser escoltats» (Opuscle sobre la pregària). La pregària, la lectura de la Paraula o el gran silenci entre Completes i Laudes. Tot plegat ens ajudarà a asserenar la nostra ànima i estar més pendents de Déu. Escrivia Thomas Merton: «Un silenci que ja no procura a Déu, deixa de parlar-nos d’Ell. (...) A Ell se’l troba quan se’l procura, i quan deixem de cercar-lo s’esmuny de nosaltres. El sentim tant sols quan anhelem d’escoltar-lo i si, pensant que la nostra esperança està satisfeta, deixem d’escoltar, ell deixa d’expressar-se.» (Pensaments en la solitud, 5)
Capítol 6
1 Fem allò que diu el profeta: «M’he dit: Vigilaré els meus camins per no pecar amb la meva llengua. He posat guarda a la meva boca. He emmudit i m’he humiliat, i he callat de coses bones». 2 Aquí el profeta ensenya que, si de vegades cal estar-se de converses bones per raó del silenci, com més no cal abstenir-se de converses dolentes pel càstig del pecat. 3 Per tant, ni que es tracti de converses bones i santes i d’edificació, per la importància del silenci, que no es concedeixi als deixebles perfectes, sinó rarament, el permís de parlar, 4 perquè està escrit: «Si parles molt, no evitaràs el pecat»; 5 i en un altre indret: «La mort i la vida estan en poder de la llengua». 6 Ja que parlar i ensenyar pertoca al mestre, callar i escoltar correspon al deixeble. 7 Per això, quan calgui demanar alguna cosa al superior, que es demani amb tota humilitat i submissió respectuosa. 8 Però les grolleries i les paraules ocioses i que fan riure, les condemnem en tot lloc a una eterna reclusió, i no permetem que el deixeble obri la boca per a expressions d’aquesta mena.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
«Les paraules del vostre xiuxiueig només es poden escoltar en un gran silenci» escrivia Guiu el cartoixà inspirant-se en el llibre de Job, la lectura del qual aquests dies hem escoltat a l’Eucaristia i al refetor. Sant Benet ens parla avui tant més de refrenar la nostra llengua que del silenci. Ambdós conceptes ajuden a la solitud, a la conversió, a la pau, a la tranquil·litat. Són oposats al brogit, a les grolleries, a les paraules ocioses. Hi ha «un temps de callar i un temps de parlar» escriu Cohelet (Ecl 3,7b). Certament vivim en una època de contaminació sonora, el soroll s’ha fet l’amo del nostre entorn, un soroll que ens aïlla molt més que no pas ens comunica. Perquè tant se val si el que es diu és interessant o no, cert o fals; tant se val si ens enriqueix o ens empobreix el que sentim; és la por al silenci, la por a estar sols amb nosaltres mateixos, la por a escoltar la veu de la nostra consciència, d’aquella “inquilina” que deia la Mafalda, que tots tenim al nostre interior.
Por de fet a una solitud que no és tal, perquè Déu està sempre amb nosaltres, al nostre costat. Per això la por al silenci, al cap i a la fi, és por a restar sols amb Déu. S’explica d’un postulant cartoixà que en quedar-se sol per primer cop a la desangelada cel·la que li havien assignat es va dir a sí mateix «Jo sol i, amb una mica de sort, amb Déu.» Sí, és una sort, un gran regal, una enorme realitat. Escrivia Thomas Merton «quan et trobes realment sol, estàs amb Déu» (Pensaments en la solitud, 15). Déu sempre és al nostre abast i sovint és el soroll que ens envolta, el nostre propi soroll, qui ens impedeix d’escoltar-lo i ni tant sols de sentir-lo. El soroll pot ser exterior però pot ser també interior. Sant Benet ens prevé de parlar per parlar, d’estar-nos de paraules ocioses, però no ens en podem estar; i son sovint paraules d’aquelles que sant Benet condemna en tot lloc a eterna reclusió i que a nosaltres ens costa excloure-les al menys de determinats llocs, en determinats moments de la nostra jornada, perquè potser sovint, com en tota la nostra societat succeeix, ens neguiteja el silenci, ens incomoda.
El vertader silenci és aquell que és exterior, però també interior, no és un silenci perquè sí, és un silenci amb un únic objectiu que és deixar espai, donar pas a la veu de Déu quan ens parla des del silenci, com ens parla en la salmodia, en la Paraula, en l’Eucaristia. Ens enfrontem cada dia amb les vel·leïtats de la nostra imaginació, de les seves fluctuacions, de la sensibilitat que assalta el nostre pensament. El nostre soroll interior és el que molt sovint ens impedeix de fer silenci per deixar lloc a la veu de Déu; un soroll que neix dels records, de la curiositat i de les inquietuds. Sovint recordar és un goig però també sovint ens fa mal bufar sobre les brases d’aquells records que són dolents, potser amargs, i ens arriba a mortificar més que ajudar. La generositat de l’amor ha de superar els fets concrets que ens han fet mal i recordar-los sempre sota el prisma de que Déu és al nostre costat i que ens parla i que tot parlant-nos ens recorda la seva eterna i infinita misericòrdia i ens demana que també ho siguem nosaltres de misericordiosos amb els nostres germans. Que bonic i que difícil passar pàgina, esborrar el rancor. Tenim sempre la temptació de cridar ben fort: “ni oblit, ni perdó”; quan mai un cristià, mai un creient en la infinita misericòrdia de Déu pot subscriure aquesta frase, perquè aleshores ens tancaríem les portes al perdó de Déu. Ens diu el llibre del Siràcida, que avui hem encetat a Matines: «No es pot pas aprovar la indignació injusta, perquè l’impuls de la indignació porta a la ruïna. L’home pacient se sap controlar fins al moment oportú, i a la fi li ve l’alegria; es guarda les paraules fins a l’hora justa, i tothom celebra el seu seny.» (Sir 1,22-24)
Un altre obstacle pel silenci interior és la curiositat, tantes voltes la mateixa xafarderia, la tafaneria. No podem estar-nos-en de saber i ens aniria sovint molt bé resistir-nos a la curiositat de les noticies vanes, de voler saber-ho tot sobre la conducta dels altres. Escrivia un monjo «sinó no et comuniquen noticies de quelcom o d’algú, no les demanis.» Quina sort poder-se estar del vaivé, de l’onatge de les noticies. Preocupar-nos fonamentalment del que està a càrrec nostre i estimar a tots els germans amb un mateix amor. No cercant de saber per saber qui va i ve, qui passa, perquè aquell fa aquesta o aquella altra cosa, qui és aquest hoste i de què treballa o d’on és. Estimem i valorem als qui fan les coses de les que tots ens beneficiem. Qui ens cuina o qui ens serveix, qui ens renta la roba o qui ens reparteix el correu, qui fa de porter i atén les trucades o qui acull als forasters, qui té cura de l’església amb la porta oberta a l’hora i amb tot a punt per celebra-hi o qui porta els comptes, qui te cura i acompanya als malalts o qui cuida de l’hort o dels jardins, qui té cura de la litúrgia o qui fa de cantor, qui fa els encàrrecs o qui té cura de la biblioteca, qui té sempre a punt el refetor o qui renta plats, qui para taula o qui llegeix; i així tantes altres petites coses que no ho són tant perquè fan rutllar la comunitat. Sí, certament, nosaltres potser pensem que ho faríem diferent; però els qui ho fan, si ho fan amb responsabilitat i dedicació, això és d’agrair i mereix respecte. Per tant lluny de nosaltres tota temptació a la murmuració i si cal n’informem sense cercar d’una manera malsana els defectes dels altres, sovint ignorant els nostres propis.
Si tot això ho anem aconseguint deixarem més espai a Déu, el silenci serà més ampli i la veu de Déu hi ressonarà amb més intensitat, amb més profunditat. També ens hi pot ajudar fer callar la nostra inquietud, el nostre neguit, que a voltes pot arribar a enverinar la nostra existència. Siguin quines siguin les nostres responsabilitats, no deixem que el neguit ens destorbi. Ens hi ajudarà fer les coses amb generositat, amb el cor després, no cercant pas la nostra comoditat ni la nostra pròpia satisfacció, sinó la dels altres, la de la comunitat. Posant els cinc sentits en el que fem; però fer el que toca quan toca intentant d’evitar que el neguit de les nostres ocupacions ens impedeixi de pregar amb tota la intensitat de la que siguem capaços. Per damunt de tot centrar-nos en Crist, en els moments que al llarg de la jornada pertanyen d’una manera més especial a Ell. Com escrivia Origenes «pensem en Déu amb qui parlem humilment i reverentment, en la certesa de ser escoltats» (Opuscle sobre la pregària). La pregària, la lectura de la Paraula o el gran silenci entre Completes i Laudes. Tot plegat ens ajudarà a asserenar la nostra ànima i estar més pendents de Déu. Escrivia Thomas Merton: «Un silenci que ja no procura a Déu, deixa de parlar-nos d’Ell. (...) A Ell se’l troba quan se’l procura, i quan deixem de cercar-lo s’esmuny de nosaltres. El sentim tant sols quan anhelem d’escoltar-lo i si, pensant que la nostra esperança està satisfeta, deixem d’escoltar, ell deixa d’expressar-se.» (Pensaments en la solitud, 5)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)