diumenge, 28 d’octubre de 2018

EN QUIN TEMPS S’HA DE DIR L’AL·LELUIA

De la Regla de sant Benet
Capítol 15

1 De la santa Pasqua fins a la Pentecosta, sense interrupció, s’ha de dir l’al·leluia, tant als salms com als responsoris; 2 però des de la Pentecosta fins al començament de la quaresma, es dirà cada nit només amb els sis darrers salms de l’ofici nocturn. 3 I, cada diumenge, fora de la quaresma, s’han de dir amb al·leluia els càntics, les laudes, prima, tèrcia, sexta i nona; les vespres, en canvi, reprenen l’antífona. 4 Els responsoris, que no es diguin mai amb l’al·leluia, sinó des de Pasqua fins a la Pentecosta.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

D’una banda pot sorprendre que sant Benet dediqui un capítol concret a l’Al·leluia; però de l’altra si parem esment a la quantitat de vegades que diem aquesta paraula al llarg del dia, de la setmana i de l’any; ens n’adonem de que aquesta expressió té en la nostra vida, en la nostra litúrgia una importància molt especial ja sigui per la seva presència o per la seva absència en Quaresma. Escrivia sant Agustí que Al·leluia vol dir lloança a Déu; un mot que expressa la joia pasqual, que esdevé un tast de la litúrgia celestial, una paraula que fins i tot serví per reconèixer-se entre els cristians com a pertanyents a una mateixa fe. Segurament sant Benet l’ha situat al bell mig dels capítols dedicats a les Vigílies i a les Laudes, que hem escoltat al llarg d’aquesta darrera setmana, d’una banda, i la composició de l’Ofici Diví, de l’altra, no pas de manera casual. El capítol s’inicia i s’acaba amb un record del temps pasqual; subratllant així que aquest temps és el temps central de la nostra vida litúrgica; un temps del que fem memòria de manera especial cada diumenge, tot remarcant el caràcter pasqual de la celebració dominical, on l’Al·leluia acompanya els cants de les hores centrals del dia, aleshores Laudes, Prima, Tèrcia, Sexta i Nona. Sant Benet gradua les celebracions i en destaca el record pasqual en cada dia i de manera especial cada setmana en la celebració dominical. Aquesta relació entre el ritme de la nostra pregària i el ritme de la natura, de la creació de Déu, no es estranya a sant Benet; la nit ens recorda la mort, en fem referència concreta a Completes; la matinada a la vetlla al sepulcre de Crist i Laudes, amb la sortida del sol, a la resurrecció i a la creació representada per un nou dia. Així s’esdevé que cada dia fem memòria d’una banda del gran misteri de la redempció, i de l’altra de la nostra pròpia vida. Aquest caràcter de memorial s’accentua al llarg de la setmana i té el seu cimal en l’any litúrgic amb la Pasqua com a centre veritable.

També per això, com per moltes altres coses, l’Ofici Diví adquireix ple sentit participat i viscut en la seva totalitat; si deixem de participar en un o altre moment, Déu no ho vulgui, la nostra vida de pregària esdevé incompleta, mancada de la totalitat del seu sentit. Evidentment hi ha causes que ens poden impedir de participar-hi de manera puntual, com la salut, però deixar-nos endur pel risc a caure en una absència ja no tant justificada i més indefinida ens deixa orfes de la plenitud de la nostra vida que té en l’Ofici Diví, pregat en comunitat, un eix fonamental. Sant Benet ens hi ha insistit al llarg dels capítols que hem escoltat aquesta setmana: ell sap molt bé que correm el risc de caure en l’abandó i com de perillós és això per a la nostra vida de monjos.

Escriu sant Joan Clímac: «Parem esment, i notarem que en sentir el senyal de la trompeta celestial cridant a les oracions matinals, els monjos es reuneixen visiblement; però els dimonis es reuneixen invisiblement; alguns d’ells es col·loquen al costat del nostre llit i ens inciten a reposar una mica més. “Espera — ens diuen — a que acabin l’introit i podràs anar a l’església.” Uns altres s’ocupen de provocar-nos el son quan entrem en oració; uns altres ens porten mals de panxa per distreure’ns; uns altres ens mouen a parlar a l’església; uns altres ens omplen de pensaments vergonyosos; uns altres fan que ens reclinem contra la paret i comencem a badallar sovint; uns altres ens mouen a riure durant l’oració; uns altres ens inciten a pregar precipitadament i uns altres a fer-ho molt lentament, no per devoció sinó per delit, i enganxant-se a la nostra boca, de tal manera la tanquen, que amb prou feines la podem obrir. Tant sols el que pensa que està en presència de Déu i prega amb veritable sentiment, es mantindrà immòbil com una columna, i cap dels dimonis dels quals hem parlat podrà escarnir-lo.» (Escala espiritual, 18,3).

Segurament sant Joan Clímac té raó, degut als dimonis oblidem amb massa freqüència que quan preguem estem en presència de Déu, que parlem amb Déu; sovint deixem de banda la idea de que quan sona la campana, de la primera a la darrera hora, qui ens convoca a la l’església, a la pregària no és altre que Crist, el nostre model, aquell a qui ens hem compromès a no anteposar-hi res, absolutament res. De fet podríem dir que la nostra professió la renovem cada matinada en escoltar, perquè escoltar-la l’escoltem tots, la campana, i fem l’opció de donar mitja volta i moguts pel dimoni, diria sant Joan Clímac, seguir dormint o d’alçar-nos i acudir l’encontre del Senyor. Cadascun de nosaltres pot valorar-ho personalment si pot o no pot, si la seva absència és voluntària u obligada i Déu sap la veritat. Sorprèn com alguns germans nostres d’edat suficient per justificar la seva absència o bé no fallen mai o bé, si per salut així se’ls hi ha manat, porten la seva absència com una mena d’amputació, de limitació a la seva vida de monjos.

Sant Benet ens parla avui de l’Al·leluia, de joia, d’alegria. És aquesta joia de sentir-nos cridats per Déu al clos del monestir la que ens ha de fer delir per anar al seu encontre de manera privilegiada quan ens hi convoca per mitjà d’aquesta seva veu que és la campana i de participar en la pregària amb la màxima plenitud que puguem.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada