diumenge, 18 d’octubre de 2020

LA HUMILITAT: EL DESÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,59

59 El desè graó de la humilitat és quan no riu fàcilment o de seguida, perquè està escrit: «El neci, quan riu, aixeca la veu».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Entre el novè graó de la humilitat que ens parla de reprimir la llengua per tal d’evitar el pecat i l’onzè que ens diu que cal parlar suaument, sense riure, humilment i amb gravetat; sant Benet en aquest desè graó ens parla de no riure fàcilment o de seguida, de no tenir un riure neci i sorollós. Som als darrers graons de l’escala de la humilitat i sant Benet es preocupa per l’aparença o més aviat ens parla de que el nostre estat interior s’ha de reflectir fins i tot en l’estat extern. Una cosa és estar joiós i l’altra riure de manera nècia; perquè potser el que ens vol dir sant Benet és que la motivació de la nostra alegria ha d’estar d’acord amb la nostra mateixa vida. Riure és fàcil, però sovint ho fem rient-nos dels altres i aleshores la motivació no és la millor, perquè podem faltar a la caritat, podem ferir. El més greu pot ser el que ens motivin aquesta manca de caritat i la nostra falta d’humilitat, la nostra autosuficiència i el nostre orgull. Reprimir el riure quan algú per exemple cau o ensopega, sigui físicament o d’una altra manera, a vegades no és fàcil. Però si ho analitzéssim una mica més, veuríem que acabem rient d’un altre que comet els mateixos errors que nosaltres mateixos i tal volta no ens agradaria que riguessin dels nostres d’errors. D’altres vegades ens mou al riure o a la burla tal fet, però si aquest mateix error el comet algun altra aleshores ens envaeix una altra sentiment, la compassió. És aquest darrer sentiment el que en tot cas ens hauria d’envair sempre, amb els uns i amb els altres, no fos cas que féssim accepció de persones i, Déu no ho vulgui, aquesta vingués motivada per una dependència afectiva fora de lloc. Tots cometem errors, per tant fer escarni d’una situació concreta d’un altra germà, per exemple d’un error en la litúrgia, en el servei, en el treball que tenim encomanat, una mancança qualsevol o un fracàs acadèmic, s’acosta a aquest riure neci del que ens parla sant Benet.

El que hem de tenir és joia, som afortunats perquè vivim una vida que hem escollit, a la que hem estat cridats i a la que hi hem vingut voluntàriament. Hi ha molta gent que pateix situacions no volgudes, que viu d’una manera que no ha escollit sinó que per moltes circumstàncies s’hi ha trobat. Ho veiem ara en aquesta situació de crisi sanitària que ha acabat essent una crisi econòmica i laboral molt greu, que afecta cada cop a més famílies que veuen el seu futur amenaçat i amb ell la seva mateixa subsistència. Nosaltres vivim el que hem volgut viure i no hi pot haver joia més gran que aquesta, tant més quan la raó és la crida de Déu i no hi pot haver cap motivació més alta. Aquesta joia no la podem malbaratar amb un riure neci, amb la burla o el menyspreu d’un altre germà; és una joia que ens ha d’empènyer vers una més alta caritat. Menysprear o burlar-se és fàcil, ens surt ràpidament i sense massa esforç, però la nostra burla o el nostre menyspreu quan és reiterat acaba per generar burla i menyspreu en l’altra i potser quan els patim una gran part de la culpa no sigui tanmateix nostra. No hauríem de ser mai sembradors de burla i de menyspreu.

Sant Benet ens diu que no siguem fàcils i massa ràpids a riure. Potser sant Benet mateix no fos inclinat al riure; potser va patir algun membre de la seva comunitat que esclatava en grans rialles de manera nècia. Però pel que deixa entreveure en el text de la Regla sí que era un monjo alegre, joiós de ser monjo, però sembla ser que amb una alegria humil, continguda. No prohibeix pas de riure, vol que hi hagi alegria en el cor dels monjos seguint la cita de l’Escriptura, «Déu estima al qui dóna amb alegria» (2Co 9,7); perquè la joia és un signe de caritat, un fruit de l’Esperit. El que aquí reprova sant Benet és la lleugeresa d’un riure superficial, que és l’oposat a la joia interior. Déu no es deixa sentir pas enmig del soroll, de l’excés de paraules, de grans riallades.

La mateixa Escriptura oposa el riure a la joia; perquè aquesta darrera és espiritual, és un do de Déu, que brolla de la pau difosa en el cor.
El riure neci, per contra, pot tenir un sentit pejoratiu. Un riure serè és del que ens parla sant Benet, perquè potser aquest brolli d’un cor pur i alegre, lliure d’apreciar les coses en el seu just valor, expressant una serenitat capaç de dominar les nostres tristeses i maldecaps. Els fariseus retreien als deixebles que no dejunessin ni s’afligissin, que no fessin un posat trist. Jesús mateix respon a aquestes crítiques dient que l’alegria dels seus deixebles és legítima, perquè s’ha complert davant dels seus ulls l’esperança d’Israel, el mestre, el nuvi, és amb ells. És precisament d’aquesta alegria de la qual nosaltres hem de donar testimoni, l’alegria del Crist ressuscitat que ningú ens pot arrabassar; ni el sofriment, ni la humiliació, ni la mateixa mort no ens han de moure a la tristesa.

El món, amb tota la seva seqüela de sofriments, té necessitat d’aquesta joia tranquil·la i profunda que res té a veure amb el riure neci, sorollós, que sovint és menyspreador; com el que patí Jesús al pati del pretori o de la creu estant, per part dels seus botxins i torturadors. La conversió de cor, sembla dir-nos sant Benet en aquests darrers graons, cal que es trasllueixi fins i tot en el posat del mateix cos. El llenguatge del cos pot expressar si estem oberts a Déu o tal volta replegats sobre nosaltres mateixos, si tant sols ens fiem de nosaltres o bé si ens posem a les mans de Déu en tot i per tot. Aquesta conversió del cor traslladada en una determinada actitud externa es relaciona, per sant Benet, amb la nostra manera de parlar, amb la pròpia veu i inclou també el riure.

Hi ha el riure alliberador, sà, alegre i sincer i davant d’aquest hi ha també el riure neci, cínic que mostra potser un complex de superioritat quan tractem als altres sense respecte i és davant d’aquest que sant Benet ens proposa de tenir sempre la presència del Senyor per propera i així aquesta ens portarà a manifestar la nostra humilitat de cor, si és que arribem a tenir-la, també en el cos, en els gestos, en la moderació fins i tot del riure. Així tot l’home, ànima i cos, està impregnat de l’Esperit de Déu.

Escrivia sant Basili en la seva Regla que «lliurar-se a un riure sorollós i immoderat és un signe d’intemperància i la prova de que un no sap mantenir-se en la calma, ni reprimir la frivolitat de l’ànima per una raó santa. No hi ha cap inconvenient en mostrar amb un somriure joiós el floriment de l’ànima. Com diu un proverbi de l’Escriptura «L’home content fa bona cara, l’home afligit està abatut.» (Pr 15,13), però riure amb esclats i ser sacsejat malgrat un mateix, no està fet per l’ànima tranquil·la, provada per ella mateixa. Aquest tipus de riure, Cohèlet el reprova com el gran adversari de l’estabilitat de l’ànima: «les rialles em semblaven una estupidesa, l’alegria, una cosa sense sentit» (Coh 2,2), i afegeix «com l’espetec de l’argelaga cremant sota l’olla, així són les riallades dels necis. I també tot això és en va.» (Coh 7,6) (Regla de sant Basili 8, 26-28).

diumenge, 11 d’octubre de 2020

LA HUMILITAT: EL TERCER GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,34

34 El tercer graó de la humilitat és que el monjo, per amor de Déu, se sotmeti al superior amb tota obediència, imitant el Senyor, de qui diu l’Apòstol: «Es féu obedient fins a la mort».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Una lectura en diagonal d’aquest tercer graó de la humilitat ens pot fer esfereir, o com a mínim podríem dir-ne que és políticament incorrecte ja que sotmetre’s amb total obediència a algú, avui per avui no sona gens bé i atempta contra un grapat de drets. Però una lectura en aquest sentit seria esbiaixada i mancada del seu sentit profund, perquè ens deixaríem el sentit últim d’aquest graó ja que no es tracta d’una obediència humana, al caprici d’un altre, que seria una relació malsana, sinó que es fonamenta en un doble element: l’amor de Déu i la imitació de l’obediència del Crist. O dit d’una altra manera l’obediència per amor a Déu.

El Decret Perfectae Caritatis del Concili Vaticà II, presenta l’obediència lligada estretament al compromís a seguir a Crist pobre, cast i obedient. L’obediència és ofrena de la pròpia voluntat, com un sacrifici. Realment deixar de fer la nostra voluntat esdevé un sacrifici, no ens enganyem, ens vindria de gust fer sempre el que vulguem i sovint ho emmascarem amb que la nostra voluntat és la recta doctrina de la vida monàstica, quan de fet no és ni recta ni encara menys doctrina. No es tracta pas d’aniquilar la pròpia voluntat, sinó d’assimilar-la a la voluntat de Déu. El nexe aleshores no pot ser altre que l’amor, és aquest el que ha d’unir el nostre voler al voler de Déu.

Sembla impossible, inabastable, però hi ha un precedent, hi ha un ésser humà, tant humà com nosaltres, llevat del pecat, que va aconseguir-ho i aquest és el Crist, el nostre model que identificant la seva voluntat amb la voluntat del Pare vingué a servir i no a ser servit; a alliberar i no a ser alliberat, a estimar tot i córrer el risc de no ser estimat. És el sentit de la frase de sant Agustí estima i fes el que vulguis, perquè si estimem el que voldrem és fer la voluntat del Senyor. El Papa Francesc en la seva darrera Encíclica escriu que «deia sant Tomàs d’Aquino —citant a sant Agustí— que la temprança d’una persona avara ni tan sols és virtuosa.
Sant Bonaventura, amb altres paraules, explicava que les altres virtuts, sense la caritat, estrictament no compleixen els manaments “com Déu els entén”». (Fratelli Tutti, 91)

Tot plegat ho concreta sant Benet, com el mateix Decret Perfectae Caritatis, en seguir la voluntat del superior; partint d’antuvi que la voluntat d’aquest no ha de ser ni pot ser altra que la de Déu. Sovint tenim una obediència selectiva, depèn de qui ens ho mana, de com ens ho mana, de quan ens ho mana i de què ens mana. No es tracta pas de fer sacrificis estèrils, ni encara menys d’humiliacions, ni d’atemptar contra la llibertat personal i la dignitat intrínseca a tot ésser humà, creat com a fill de Déu, creat per Déu i estimat per Déu. Déu ens ha creat lliures i ens vol lliures, per tant el nostre sacrifici, la nostra obediència ha de ser lliurament acceptada i executada.

De res no valdria obeir per por, seria una impostura, una obediència fraudulenta perquè l’obediència no ha de ser pas una dimissió de la nostra responsabilitat respecte a la nostra vida i a les accions que durant aquesta desenvolupem. Obeint seguim essent totalment responsables dels nostres actes, en tot moment i en tota ocasió, no si val en la nostra vida, en la vida del cristià, l’eximent de l’obediència deguda que donaria certa impunitat perquè ves a saber si és cert el que creiem haver entès com una ordre.

És difícil establir paral·lelismes però en la societat les lleis són establertes, en principi, per afavorir el bon desenvolupament de la convivència; certament tenen un aspecte punitiu per a qui les infringeix, però el seu sentit últim és o ha de ser el bé comú. La societat es dona les lleis lliurament a través dels seus legítims representants i així tots s’obliguen al seu compliment. Certament son textos escrits i elaborats en un més o menys llarg procediment mentre que interpretar la voluntat de Déu sovint no és tant fàcil. Per això és tant important l’element clau d’aquest tercer graó de la humilitat, l’amor de Déu, aquesta ha de ser la clau de lectura de la nostra obediència, de tota la nostra vida. Podem optar lliurament per aquella plaça de criticaire que sempre està lliure en tota comunitat, com em deia una superiora fa unes setmanes, però aleshores caldrà que ens plantegem si ens hi mou l’amor de Déu i si imitem aleshores al Senyor, però sembla que assumint el rol de rondinaire no podrà ser pas així.

Com escriu el Papa Francesc «L’altura espiritual d’una vida humana està marcada per l’amor, que és “el criteri per a la decisió definitiva sobre la valoració positiva o negativa d’una vida humana”». (Fratelli Tutti, 92).

diumenge, 4 d’octubre de 2020

COM S’HA DE CONVOCAR ELS GERMANS A CONSELL

De la Regla de sant Benet
Capítol 3

1 Sempre que hi hagi algun afer important al monestir, que l’abat convoqui tota la comunitat i exposi personalment de què es tracta. 2 I, després d’escoltar el consell dels germans, que s’ho pensi i faci el que cregui més convenient. 3 Justament per això diem de cridar-los tots a consell, perquè sovint el Senyor revela al més jove allò que és millor. 4 I que els germans donin el consell amb una submissió ben humil, i que no gosin defensar amb arrogància el seu propi parer, 5 sinó que tot ha de quedar a la decisió de l’abat, i tots l’obeiran en allò que ell haurà judicat més profitós. 6 Però, així com correspon als deixebles d’obeir el mestre, també pertoca a ell de disposar-ho tot amb seny i amb justícia. 7 Que en tota cosa, doncs, segueixin tots la Regla com a mestra, i que ningú no gosi apartar-se’n. 8 Que ningú al monestir no segueixi el voler del seu propi cor, 9 ni s’atreveixi a disputar amb el seu abat descaradament ni fora del monestir. 10 I si s’hi atrevia, que sigui sotmès al procediment regular. 11 Però també l’abat ho ha de fer tot amb temor de Déu i amb observança de la Regla, sabent, sense cap dubte, que haurà de retre compte a Déu, jutge rectíssim, de totes les seves decisions. 12 Si es tracta d’afers de menys importància en els interessos del monestir, que demani el consell només dels ancians, 13 tal com està escrit: «Fes ho tot amb consell, i, un cop fet, no te’n penediràs».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Pensar el que cal fer, fer el més convenient, fer-ho amb seny i justícia, amb temor de Déu i observança de la Regla. Abans de prendre una decisió sant Benet ens ofereix tot un protocol, que va des de plantejar el tema o el problema fins a prendre una decisió, passant per escoltar els consells adequats al cas i que acaba amb el judici del Senyor. No sembla pas sant Benet partidari de decisions precipitades, en calent i encara menys guiades pel voler del nostre propi cor; demana d’intentar esbrinar i seguir sempre la voluntat de Déu.
Això ens obliga a tots, en una primera fase al qui demana consell i al qui el dona i en una segona a qui decideix i al qui li pertoca obeir. Discerniment, obediència, seny i justícia són els elements fonamentals. Sempre podem errar, però al menys cal mirar de defugir de fer-ho voluntàriament, decidint amb arbitrarietat o amb partidisme. Sant Benet ens parla de no decidir a cop calent o com deia algú intentant de fer-ho amb el cor calent i el cap fred, amb amor i pensa-t’ho bé.

El consell, que pot venir de qualsevol, de tots, ha de ser donat amb humilitat i submissió i no ha de ser defensat amb arrogància. Un consell ha de situar-se sempre en uns paràmetres determinats per ser això, un consell i no pas l’expressió del propi parer entesa com a expressió de la pròpia voluntat o el voler del propi cor en expressió de sant Benet. Ens hem d’intentar posar en el lloc d’aquell qui ens demana consell. Això implica agafar certa distància i analitzar el tema sobre el que se’ns demana consell des d’una òptica molt més àmplia que la simple visió personal. Davant d’un problema, de qualsevol tema que sigui, ens cal analitzar els diversos factors que hi intervenen per tal d’aconsellar la millor solució que per ser la millor ha de ser viable i guiada sempre pel temor de Déu.
No ens podem deixar endur doncs per la visceralitat per les empaties i les antipaties, les filies i les fòbies. Això no és fàcil, perquè sovint situacions o bé similars o bé idèntiques, les analitzem d’una o altra manera en funció de qui en són els protagonistes i de la nostra actitud envers aquests. Superar aquest condicionament que pot marcar de manera fonamental el nostre judici de valor és fonamental i no és pas sempre fàcil o millor dit, sempre és difícil. Per aquesta raó sant Benet ens parla de no seguir el voler del propi cor sinó de cercar allò que és millor.

La decisió final la posa sant Benet en mans de l’abat. No pas de manera arbitrària o capritxosa, sinó basada en aquets dos principis fonamentals: el temor de Déu i l’observança de la Regla. Un cop presa la decisió cal obeir-la considerant que s’ha decidit allò que és millor. Una decisió o un acord per exemple comunitari lliga a tota la comunitat, al seu conjunt; un cop presa ja no importa si hi estàvem a favor o en contra, si hi vam aportar aquest o aquell altre matís; ja és decisió de tots i a tots ens implica. Sant Benet ens adverteix davant la discrepància de no disputar descaradament i molt menys fer-ho fora del monestir.

Escriu sant Bernat respecte al tema que «no se sol donar equanimitat en les prescripcions humanes.
Les motivacions dels que manen fluctuen en un vaivé continu a grat de les múltiples necessitats i utilitats pràctiques. A vegades es cataloga com allò més adequat i convenient allò que més es desitja i s’imposa com a obligació. (...) Hi ha preceptes que no poden relegar-se sense culpa i encara menys menysprear-los sense greu delicte. Si hi ha descuits culpables els seus menyspreus estan sotmesos a censura. Però hi ha una diferència. El descuit és atonia d’indolència. El menyspreu, tumor de la supèrbia.» (El precepte i la dispensa, 15 i 18).

A la fi hi ha un jutge rectíssim a qui retre compte de les nostres decisions. A ell pertoca la darrera i definitiva paraula; Ell sap si les coses es fan o es diuen per voler del propi cor o mirant de fer-ho amb temor de Déu i amb observança de la Regla, sense apartar-se d’aquesta temeràriament. Com escriu el Papa Francesc en la seva darrera Encíclica Fratelli Tutti: «L’assumpte és la fragilitat humana, la tendència constant a l’egoisme humà que forma part d’allò que la tradició cristiana anomena “concupiscència”: la inclinació de l’ésser humà a tancar-se en la immanència del seu propi jo, del seu grup, dels seus interessos mesquins. Aquesta concupiscència no és un defecte d’aquesta època. Va existir des que l’home és home i simplement es transforma, adquireix diverses modalitats en cada segle, i finalment utilitza els instruments que el moment històric posa a la seva disposició. Però és possible dominar-la amb l’ajuda de Déu.» (Fratelli Tutti, 166)

En el rerefons d’aquest capítol hi ha els principis fonamentals que inspiren tota la Regla: La mesura i la moderació. Sant Benet no escriu la Regla com un llibre derivat de la voluntat de Déu directament; l’escriu com una ajuda, com un inici ens diu ell, per orientar la vida humana tenint a Déu com a centre. Si el tenim a Ell com a centre, el seny i la justícia ens vindran com a do de la seva gràcia inefable.

diumenge, 27 de setembre de 2020

PRÒLEG: SEGUINT EL GUIATGE DE L’EVANGELI

De la Regla de sant Benet
Pròleg 21-38

21 Cenyits, doncs, els nostres lloms amb la fe i amb l’observança de les bones obres, fem els seus camins seguint el guiatge de l’Evangeli, per tal que meresquem de veure Aquell qui ens ha cridat al seu regne. 22 Si volem habitar en el temple d’aquest regne, mirem que no s’hi arriba si no és corrent-hi amb les bones obres. 23 Però, preguntem al Senyor amb el profeta: «Senyor, ¿qui podrà habitar al vostre temple, o qui reposarà a la vostra muntanya santa?» 24 Després d’aquesta pregunta, germans, escoltem el Senyor que ens contesta i ens mostra el camí d’aquest temple, 25 dient: «Aquell que camina sense culpa i practica la justícia, 26 que diu la veritat al fons del cor i no enganya amb la llengua, 27 que no fa mal al proïsme ni admet cap ultratge contra ell». 28 Aquell que, rebutjant del cor el maligne, el diable, que li suggeria alguna cosa, juntament amb la seva suggestió, el reduí a no res i prengué els seus pensaments, tot just nascuts, i els esclafà contra el Crist. 29 Els qui amb el temor del Senyor no s’envaneixen de la seva bona observança, ans, considerant que no poden fer ells sols el bé que hi ha en ells mateixos, sinó que el fa el Senyor, glorifiquen el Senyor 30 que actua en ells, tot dient amb el profeta: «No ens doneu la glòria a nosaltres, Senyor; no a nosaltres, sinó al vostre nom». 31 Igual com l’apòstol Pau tampoc no s’atribuí res de la seva predicació, quan deia: «Per la gràcia de Déu sóc el que sóc». 32 I torna a dir ell mateix: «El qui es gloria, que es gloriï en el Senyor». 33 Per on, també el Senyor diu a l’Evangeli: «El qui escolta aquestes meves paraules i les compleix, el compararé a un home assenyat que edifica la seva casa sobre pedra; 34 vingueren riuades, bufaren els vents i envestiren la casa, i no caigué perquè estava fonamentada sobre pedra». 35 En acabar de dir totes aquestes coses, el Senyor espera de nosaltres que cada dia respondrem amb fets a aquestes seves santes exhortacions. 36 Per això ens són oferts de treva els dies d’aquesta vida, per a esmena de les nostres maleses, 37 tal com diu l’Apòstol: «Que no saps que la paciència de Déu t’empeny al penediment?» 38 De fet, el Senyor, sempre bo, diu: «No vull la mort del pecador, sinó que es converteixi, i que visqui».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

La fe i l’observança de les bones obres són les dues eines que ens proposa sant Benet per arribar al Regne i això es concreta en obrar honradament, practicar la justícia, dir la veritat, no calumniar, no fer mal al proïsme carregant-li res infamant. La lluita contra el maligne no és pas aliena a la nostra vida; no estem inclinats de natural a fer el mal però el maligne ens hi tempta sovint, sap que podem caure-hi fàcilment per satisfer la nostra pròpia voluntat i això a ell li va molt bé. Juga amb la nostra feblesa. Per això sant Benet ens convida a esclafar els mals pensaments, no pas a assaborir-los sinó a intentar superar-los amb l’ajut d’aquell qui és l’únic que ens pot ajudar a fer-ho. El camí és saber-nos confiats en Crist, no envanir-nos, encara menys de fer el mal, sinó deixar-nos modelar per la gràcia de Déu, tal com diu sant Pau, aquell a qui sant Bernat definí com la trompeta celestial.

Fe i observança, són els pilars perquè la fe sense les obres és morta com ens diu la Carta de sant Jaume. El Senyor ens hi alliçona, alimentant-nos amb la seva Paraula i per això espera de nosaltres que responguem amb obres, amb fets a les seves sabies exhortacions. Sant Benet ens presenta la vida com un temps de treva, un temps de gràcia que ens és ofert per tal d’avançar en el nostre camí cap al Regne. Sovint ens podem preguntar a què hem vingut al món, a què hem vingut al monestir. Potser ara ens pot venir al cap aquell monjo per a nosaltres tant estimat que ens explicava que havia vingut al monestir per morir, i el seu temps de treva i de gràcia fou ben llarg. No, no venim pas per a mortificar-nos, encara menys per a mortificar als altres, tot i que a vegades ho sembli, venim a convertir-nos, som cridats a la conversió com ho és tot batejat; la conversió a la que som cridats per la bondat de Déu. Conversió vol dir canvi, a vegades lent, a vegades dubtós, a vegades amb un pas enrere; però camí al cap i a la fi cap al Regne.

En aquest camí hi trobem moltes pedres d’ensopec. Sovint creiem que són els altres els que esdevenen obstacles per a avançar o els que ens posen paranys o traves al camí per tal de fer-nos-hi caure. No és pas sempre així, la major part de les vegades les pedres ens les posem nosaltres mateixos i fins i tot les creem de nou. No pas per edificar-hi a sobre de manera ferma i segura sinó per convertir-les en calumnies i infàmies sempre a punt per a ser llançades contra els altres, al cap i a la fi contra nosaltres mateixos, però en cap cas per apartar-les ran del camí per no ensopegar-hi ni nosaltres ni els que ens vinguin al darrera. Quantes energies que podríem emprar en la nostra conversió no perdem vigilant i criticant el que fa l’altre o carregant-li infàmies. Em comentava fa uns dies una superiora que li semblava que a les comunitats tenim establerta i ben establerta, la plaça de rondinaires i criticaires; que els que ho havien estat ahir després amb l’edat la seva visió s’havia dulcificat però ja havien estat substituts per d’altres que amb plaer desenvolupaven aquest paper de l’auca que sense el qual sembla que no hi pot haver comunitat vertadera i ara potser fins i tot aprofitant les noves tecnologies, com tants cops passa en el conjunt de l’Església.

Crist no estigué pas exempt de crítiques, ans al contrari, i Ell és sempre el model. Tot el text de la Regla és cristocèntric, Crist com a model, com a mestre i fins i tot com a parallamps, si així el podem concebre. Sentir-lo al costat en el nostre camí, sempre a punt per a donar-nos un cop de mà quan les dificultats apunten per rebutjar el maligne, rebutjar els mals pensaments i les males intencions per esclafar-les contra el Crist perquè Ell ens en deslliuri. Quantes energies perdem entossudits en fer mal al proïsme i quantes oportunitats de fer el bé deixem perdre obrint massa sovint la boca per dir mal dels altres o actuar-hi en contra. Massa envanits en nosaltres mateixos i al cap i a la fi poc confiats en Crist. Seguir al Crist amb les fortíssimes i esplèndides armes de l’obediència, la humilitat i la paciència; defugint l’enveja, la vanitat, la maledicència; vet aquí com podem arribar a merèixer aquell qui ens ha cridat al seu regne.

No som perfectes, cap de nosaltres ho és; però tots som perfectibles, tenim remei, tenim possibilitats de fer camí cap al Crist, de fer camí de conversió. Aquesta és la nostra limitació, aquella que aprofita el maligne per burxar-nos i intentar de perdre’ns; però aquesta és també la nostra gran riquesa, la nostra possibilitat de salvació. A vegades costa tant fer el bé com fer el mal, o potser costa més esforç fer el mal, pensar malament de l’altre que fer-li el bé o pensar bé d’ell. Un simple fet trivial ens pot desestabilitzar si tant sols hi veiem o hi volem veure el costat fosc i negatiu. La plaça de rondinaire i murmurador sempre estarà lliure per acollir-nos-hi certament; però ocupar-la, optar-hi ens fa més feliços o ens fa més infeliços? Preguntem-nos-ho abans d’ocupar-la i afincar-nos-hi, no fos cas que acabéssim per ser monjos perquè no podem ser altra cosa o no ens atrevim a ser-ho.

Dites totes les cites de l’Escriptura sant Benet ens diu que el Senyor espera la nostra resposta, continuada, cada dia. Mirem d’aprofitar aquets dies de treva, que és la nostra vida, per a esmena de les nostres maleses, no els deixem perdre, el Senyor no vol altra cosa que la nostra conversió i la nostra vida. Com ens deia avui sant Joan Crisòstom a Matines «quan vulguis reconstruir en tu aquella mansió que Déu s’edificà en el primer home, adorna’t amb la modèstia i la humilitat i fes-te resplendent amb la llum de la justícia; guarneix el teu ésser amb bones obres com amb or acendrat.» (Homilia 6 sobre l’Oració).

diumenge, 20 de setembre de 2020

QUE AL MONESTIR NINGÚ NO ES PRENGUI LA LLIBERTAT DE DEFENSAR-NE UN ALTRE

De la Regla de sant Benet
Capítol 69

1 Cal evitar que per cap motiu no es prengui un monjo la llibertat de defensar-ne un altre al monestir, o com a protegir-lo, 2 encara que els uneixi qualsevol lligam de parentiu. 3 Que de cap manera no es prenguin els monjos aquesta llibertat, perquè es podria convertir en una ocasió d’escàndols molt greus. 4 Si algú transgredia aquesta prohibició, que sigui castigat ben asprament.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 20 setembre 2020

Els comentaristes o exegetes de la Regla ens diuen que en un primer redactat aquesta acabava en el capítol 66 quan parla dels porters del monestir i conclou dient que la Regla ha de ser llegida sovint en comunitat per que ningú pugui al•legar ignorància; tal com demana que l’escolti tres cops qui vol entrar al monestir per saber així ben bé a què es compromet. Podria interpretar-se doncs que aquets capítols finals són com un afegitó, com si sant Benet s’hagués adonat, qui sap si passat un temps d’una primera redacció, de que li calia dir alguna cosa més sobre certs aspectes concrets de la nostra vida, que el dia a dia, la vida comunitària, li mostrava que s’havia deixat per dir quelcom i no pas menor en importància. Si va anar així ens ha llegat el magnífic regal per exemple del capítol 72 sobre el bon zel que resumeix el moll de l’os de tot el text.

Quan anem escoltant la Regla ens n’adonem de que sant Benet no és massa amic dels particularismes, de les relacions particulars excessivament estretes; més aviat ens adverteix molts cops del perill que suposen per a uns i per als altres; per als qui en són protagonistes i per als qui en poden ser víctimes. Aquest capítol que avui hem escoltat no el podem deslligar del següent perquè en el fons ens parlen del mateix, de les amistats particulars o dels grups de pressió dit en llenguatge social actual. Sant Benet ens diu que de cap manera ens podem prendre la llibertat de defensar a un altre germà ni de pegar arbitràriament, vol dir sense permís de l’abat que evidentment no pot ni ha d’existir, a un altre germà. El perill de donar ocasió a escàndols és molt greu i el que no volem per a nosaltres no ho hem de fer a l’altra, conclou acudint a l’Escriptura. Ens ve a dir sant Benet que no som ningú per erigir-nos en jutges del nostre germà i per tant, encara menys, per absoldre o condemnar a ningú. Això no és fàcil, ens costa de portar-ho a la pràctica, d’acceptar la pluralitat, la diversitat, alhora que la comunió en l’únic objectiu que ens ha d’unir, la recerca de Déu per arribar a la vida eterna.

Déu ens crida a la vida monàstica, com crida a la vida sacerdotal, a la matrimonial o a d’altres; però aquí els companys de viatge no els escollim, ens els posa Déu en el nostre camí. Aleshores fer accepció de persones, jutjar-les dignes o indignes de ser monjos no entra pas en les nostres atribucions. Sovint creiem que sí, que Déu ens ha fet jutges d’una mena de tribunal amb atribucions excepcionals per decidir si aquest o aquell altre monjo ha de restar o ha de marxar; ha de tenir aquest o aquell altre servei, millor que càrrec. L’origen del suposat poder judicial del que creiem estar investits rau en la nostra manca d’humilitat, és quan els graons de la humilitat els baixem tots d’una i a trompades, perquè jutgem de manera improcedent i imprudent a un altre germà fins a defensar-lo o agredir-lo. És el que ens diu l’Evangeli de veure la brossa en l’ull del germà i no la biga en el propi ull, en el relat de Mateu i Lluc (Mt 7,3-5 i Lc 6,41-42).

Sant Benet ens parla de fets concrets que manifesten aquesta nostra afecció o desafecció a un o altre germà. Ho concreta parlant de defensar i de pegar i això ho podem fer de manera directe i evident, Déu no ho vulgui, o de manera dissimulada o indirecte. Ho escoltem aquets dies en la lectura del refetor sobre la murmuració, aquest mal que tant afecta a l’Església i sobre el que el Papa Francesc tant ens adverteix. La murmuració és una agressió tant o més reprovable que la física; com ho pot ser una mala cara amb aquells qui creiem que no ballen al so del ritme que marquem o els cops de porta, en els que sovint caiem uns i altres, per manifestar així, per deixar així ben clar el nostre malestar cap aquell o l’altra germà, que val a dir que molt sovint no es dona pas per al•ludit. El monestir no és el lloc per a portar a terme determinades actituds personals, al monestir no hi ha lloc per a les amistats massa particulars del tipus que tal volta no hem tingut el coratge d’afrontar en allò que se’n deia abans el món i que aquí massa sovint porten a manipulacions, malestar, dependències malsanes i a divisions comunitàries. Aquí no hi ha lloc per a que ens assalti el pensament de que si aquest o aquell altra monjo no hi fos jo no seria pas aquí; o a la inversa, que cal que aquest o aquell altra marxin per a poder restar-hi jo tranquil. Aquest no és el camí ni de l’Evangeli ni de la Regla; a més és un camí estèril perquè avui em fa goig o nosa aquest i demà serà un altra el qui em causarà alegria o molèstia la seva presència, perquè en el fons hi ha quelcom que m’impedeix de veure nítidament en el germà la imatge de Déu i no és tant sols el que fa el germà, per molt admirable o reprovable que sigui, el que m’ho impedeix, soc jo mateix qui ho impedeixo amb el meu egocentrisme, creient-me el centre de tot i la perfecció feta carn. Sols hi ha un home perfecte i és Crist, com recorda el Concili Vaticà II (GS, 41); tots nosaltres, ens agradi o no, ens ho creguem o no, som d’allò més perfectibles. L’afecció i la desafecció; l’afinitat i la desafinitat no s’han de traslluir en defenses o ofenses perquè aquestes esdevindran sempre injustes i parcials. El jutge sols és Déu, nosaltres, tots plegats per molt perfectes que ens puguem arribar a creure, tant sols som els objectes del seu judici. Com ens deia avui sant Màxim de Tori a Matines «aquell qui és conscient de tenir per company a Crist, s’avergonyeix de fer coses dolentes. Crist és la nostra ajuda en les coses bones; en les dolentes el qui ens preserva.» (Sermó 73).

diumenge, 13 de setembre de 2020

ELS SACERDOTS DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 62

1 Si un abat desitja que li ordenin un prevere o un diaca, que esculli entre els seus monjos qui sigui digne d’exercir el sacerdoci. 2 L’ordenat, però, que eviti la vanaglòria i l’orgull, 3 i que no s’atreveixi a fer res, llevat d’allò que li mana l’abat, sabent que ha d’estar molt més subjecte a l’observança regular. 4 Ni oblidi amb el pretext del sacerdoci l’obediència a la Regla i l’observança, sinó que avanci més i més cap a Déu. 5 Que ocupi sempre el lloc que li toca per la seva entrada al monestir, 6 llevat del ministeri de l’altar i del cas que l’elecció de la comunitat i el voler de l’abat volguessin assignar-li un lloc més alt pel mèrit de la seva vida. 7 Ha de saber, amb tot, que li cal observar la norma establerta per als degans i els priors. 8 Si gosava fer altrament, que sigui jutjat no com a sacerdot, sinó com a rebel. 9 I si, amonestat sovint, no es corregia, que es recorri també al bisbe com a testimoni. 10 I si ni així no s’esmenava i les seves faltes esdevenien manifestes, que l’expulsin del monestir; 11 sempre, però, que la seva contumàcia sigui tal que no es vulgui sotmetre i obeir la Regla.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Sacerdoci i vida monàstica, escoltant el que sant Benet ens diu en la Regla i amb ell molts dels pares del monaquisme, no semblen dues vocacions de fàcil convivència o encaix. El que ens vol destacar sant Benet és que venim al monestir per a cercar Déu des d’una vida monàstica, és a dir venim al monestir per a ser monjos, no pas per a realitzar aquesta o aquella altra funció que potser abellim o ambicionem o una altra que tal volta ens cau a sobre com una llosa i en ambdós casos hi ha el perill de que la frustració o un pes excessiu acabi per ofegar la nostra vocació sinó la tenim ben clara i la posem tothora en mans de Déu. En la vida monàstica el sacerdoci és un servei elevat a la comunitat i a l’Església; seria un error per tant ambicionar-lo en la línia d’allò que el Papa Francesc anomena carrerisme o cercar en la vida monàstica un subterfugi per accedir al presbiterat si tal volta no s’ha pogut aconseguir a través d’un seminari diocesà tal com s’ambicionava. Sempre al monestir ha de ser primer la vocació monàstica per damunt de qualsevol altra cosa, com ens diu sant Benet quan parla en el capítol sobre l’admissió dels germans tot dient que un cop feta la professió el monjo no ha de «sostreure el coll al jou de la Regla, que després d’haver-s’ho pensat tant pogué refusar o acceptar.» (RB 58, 16).

Certament en l’època de sant Benet la celebració de l’Eucaristia diària no era pas un costum habitual, es conservava aquella idea del cristianisme primitiu de destacar el primer dia de la setmana amb la reunió al voltant de l’altar per celebrar el memorial del Senyor i la seva resurrecció. Aleshores podríem dir que per sant Benet amb un sol prevere a la comunitat per atendre el servei de l’altar n’hi havia prou. Poc a poc s’anà derivant vers una celebració diària per a cada prevere, d’aquí el vestigi arquitectònic que ens queda de múltiples capelles a l’església per permetre a cada sacerdot la celebració eucarística amb un mínim de privacitat. Avui aquest costum sols perviu en algunes cartoixes i els aires de la reforma litúrgica del Concili Vaticà II s’han anat imposant i amb ells la concelebració, tenint en l’Eucaristia comunitària o conventual l’eix sobre el que bascula la nostra jornada diària basada en la pregària, el treball i el contacte amb la Paraula. Així el Decret Perfectae Caritatis ens diu que els consagrats «amb el cor i amb els llavis i segons la ment de l’Església celebrin la sagrada litúrgia, principalment el misteri sacrosant de l’Eucaristia, i alimentin així la pròpia vida espiritual en aquesta font inestroncable.» (Perfectae Caritatis, 6).

La tradició monàstica es mostrà sempre molt reservada sobre l’accés dels monjos al sacerdoci. És el cas de Joan Cassià, amb la cèlebre frase de que els monjos cal que fugin de les dones i dels bisbes, d’aquets darrers per evitar la temptació de l’ordenació (Institucions, 11,18) i de les primeres per raons més òbvies; o de Ciril d’Escitópolis atribuint a sant Sabas la frase que diu que «el principi i l’arrel de l’amor al poder, és el desig de ser clergue.» (Vida de sant Sabas, XVIII). Amb el pas del temps, especialment a partir del segle XIII i també al nostre Orde, s’establiren dues categories de monjos: els de cor, pels que ser prevere era necessari, i els germans o laics; una divisió que partia ja des del moment de l’entrada a la comunitat en que s’optava o es dirigia a una opció o a l’altra sense cap possibilitat de canvi de sentit; creant això més d’una fustració.

Tot plegat acabà amb el Concili Vaticà II tal com diu el Decret Perfectae Caritatis «els monestirs i els instituts masculins no merament laicals poden admetre, segons el seu caràcter i d’acord amb les constitucions, clergues i laics, amb el mateix estil de vida i amb els mateixos drets i obligacions, llevat d’aquelles coses que dimanen de l’orde sagrat.» (Perfectae Caritatis, 15). Així es posava fi a la divisió de monjos de cor i de germans llecs o de pares i germans, segons ho vulguem expressar, per tal de formar una comunitat uniforme amb diferents serveis, ja que servei és el sacerdoci, certament elevat i de caràcter sagramental.

Si sant Benet hagués viscut al segle XX i hagués hagut d’aplicar les resolucions conciliars, que en certa manera retornaven a allò que ell entenia per vida monàstica, en el capítol que avui hem escoltat veiem el que li preocuparia de debò. No és altra cosa que evitar la vanagloria i l’orgull de l’ordenat, evitant que s’atreveixi a fer res de diferent a la resta dels germans, que deixi d’ocupar el lloc que li pertoca per la seva entrada al monestir, o que oblidi amb el pretext del sacerdoci l’obediència a la Regla i a l’observança observant sempre la norma establerta per als degans i els priors. La conclusió a la que arriba sant Benet és qui si el monjo prevere no actua com cal ha de ser jutjat com a rebel i no com a sacerdot, fet que és molt greu. En una primera lectura pot semblar que sant Benet no és un entusiasta del sacerdoci monàstic, de fet ell és curós amb els riscos que veu que hi pot haver i intenta, com en tantes altres coses, prevenir-nos i advertir-nos.

El qui fou pastor de l’Església de Tarragona, el cardenal Francesc d’Assis Vidal i Barraquer, del qual avui s’escau l’aniversari de la seva mort a l’exili suïs de Fribourg, deia als preveres: «que el vostre exemple i les vostres paraules, sempre lliures de tota passió, edifiquin als fidels. Exhorteu, ensenyeu, actueu amb aquella altesa i rectitud de mires, amb aquella serenitat i humilitat, amb aquell desapassionament, amb aquella pau i tranquil·litat d’esperit propis d’un ministre de Crist i dispensadors dels misteris d’un Déu que vingué a portar-nos pau i amor.» (Carta pastoral dels bisbes de Catalunya de 7 de març de 1924).

diumenge, 6 de setembre de 2020

EL VESTIT I EL CALÇAT DELS GERMANS

De la Regla de sant Benet
Capítol 55

1 Els vestits s’han de donar als germans segons les condicions i el clima del lloc on viuen, 2 ja que a les regions fredes se’n necessita més i a les càlides menys. 3 L’abat, per tant, ho ha de tenir present. 4 Nosaltres creiem, tanmateix, que als llocs temperats són suficients per als monjos una cogulla i una túnica per a cada un 5 —la cogulla pelfada a l’hivern, llisa o usada a l’estiu—, 6 i un escapulari per al treball; per calçat, peücs i sandàlies. 7 Del color o de la tosquedat de totes aquestes coses, que no en facin un problema els monjos, sinó que s’acontentin amb les que es poden trobar a la regió on viuen o amb allò que es pot adquirir a més bon preu. 8 Però, que l’abat vetlli per la mida dels vestits, perquè no siguin curts, sinó a la mida dels qui els porten. 9 En rebre els vestits nous, han de retornar sempre al mateix temps els vells, que cal guardar per als pobres al vestuari. 10 Perquè basta a cada monjo de tenir dues túniques i dues cogulles, per a la nit i per rentar les peces. 11 El que hi hagi de més és superflu, s’ha de suprimir. 12 Que retornin també els peücs i totes les coses velles, quan en reben de noves. 13 Els qui surten de viatge, que prenguin femorals del vestuari i els hi retornin, rentats, en tornar. 14 Que hi hagi també cogulles i túniques una mica millors que les que solen portar; en sortir de viatge, que les prenguin del vestuari, i, en tornar, que les hi retornin. 15 Com a parament del llit, n’hi haurà prou amb una estora, un abrigall, una flassada i un capçal. 16 Però que l’abat escorcolli sovint aquests llits, per si s’hi trobava res que s’haguessin apropiat. 17 I si trobaven a algú quelcom que no ha rebut de l’abat, l’han de sotmetre a un càstig gravíssim. 18 I perquè aquest vici de la propietat sigui extirpat de soca-rel, que l’abat doni totes les coses necessàries, 19 o sigui: cogulla, túnica, peücs, sandàlies, cenyidor, coltell, estil, agulla, mocador, tauletes, per treure qualsevol pretext de necessitat. 20 L’abat, però, que consideri sempre aquella sentència dels Fets dels Apòstols, que «es donava a cadascú segons el que li calia». 21 Per tant, que també consideri l’abat les necessitats dels febles, no pas la mala voluntat dels envejosos. 22 Però en totes les seves decisions ha de pensar en la retribució de Déu.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

«Que no en facin un problema els monjos, sinó que s’acontentin», certament aquells qui hem escollit una vida de la que sant Benet ens diu que hem de viure com qui sap que des d’aquell dia, el de la professió, no tindrà potestat ni sobre el seu propi cos (RB 48,25) hauríem de viure sense estar condicionats per alguns dels costums que marquen la nostra societat. Avui posseir, exhibir allò que es posseeix esdevé una norma de vida, tant que la mateixa necessitat d’aparentar quelcom hipoteca quan no arruïna persones i famílies. Aquesta crisi que patim ens ho ha fet evident, en mancar uns ingressos determinats o previstos molta gent ha vist capgirat el seu estil de vida i la pobresa i la necessitat s’han fet evidents per a molta gent que no la patia fins ara. No hauria de ser així entre els monjos, és cert, però moltes vegades pot més la força del nostre entorn que la nostra mateixa voluntat.

Sant Benet ens parla de tenir allò necessari però d’evitar allò superflu, del que ens diu que s’ha de suprimir. Però en l’aspecte de la possessió no ens veiem lliures de l’assalt quasi bé de la totalitat dels set pecats capitals. Fins i tot podem aparentar una certa pobresa, però que no ens arriba al cor perquè no es tracta de portar els vestits esparracats o bruts, com ens diu sant Benet en preveure una muda, una cogulla diferent segons sigui hivern o estiu o un millor vestit per anar fora del monestir, es tracta d’humilitat de cor. Els nostres orígens son diversos, hi ha qui ha patit escassetat i las ha vist de tots colors i també hi ha qui no li ha calgut patir mai per a res tenint sempre les espatlles ben cobertes fes el que fes. Per això també la valoració del que és o no és necessari pot variar de l’un a l’altre. Davant el tenir o no tenir, sovint ens assalta l’enveja, que com escoltàvem en la lectura del refetor aquets dies, és la mare de la murmuració, i aleshores la pregunta de per què aquell té això o allò altre i jo no, ens mortifica.

Sant Benet ho té clar que cal tenir allò necessari i això inclou el necessari per a la feina que ens ha estat encomanada. Sempre podríem tenir més, potser si no haguéssim entrat al monestir no passaríem tanta calor a l’estiu perquè viuríem en una llar amb aire condicionat; potser tindríem un o dos telèfons mòbils, un o dos cotxes o una segona residència o podríem menjar allò que ens abelleix a cada moment o dormir fins que el cor ens digui prou. Certament hem renunciat a determinades coses, però la mateixa vida, la de qualsevol persona implica sempre renúncies. Els pares renuncien a moltes coses pels fills, a comoditats, a certa tranquil·litat, a poder disposar del seu temps amb més llibertat. El mateix passa en acceptar o desenvolupar una feina determinada que a voltes implica un horari laboral incòmode, canviar de residència, un llarg desplaçament o ves a saber quin desavantatge. Davant de tot plegat ens cal valorar quin és el motiu de la renuncia, la raó de fons que en molts casos, el de molta gent, pot ser una necessitat econòmica, però que en el nostre cas és una raó molt més elevada. Aquesta renúncia no s’hi val a fer-se-la valdre davant de la família, dels amics o dels coneguts com si fóssim uns campions de la caritat, perquè és evident que ningú de nosaltres ho és per molt que s’ho vulgui creure, ja que aquí podríem aplicar allò que ens diu sant Benet quan ens parla dels instruments de les bones obres de «no voler que li diguin sant abans de ser-ho, sinó ser-ho primer perquè li ho puguin dir amb veritat» (RB 4,62).

La nostra renúncia, les nostres renúncies, són per Crist i les hem de fer amb humilitat, sense voler fer-ne ostentació de cap mena. El nostre vestit sovint ens identifica però no ens justifica per a fer-ne d’ell un avantatge, per a cercar un reconeixement excessivament gratuït; tot i que en la societat d’avui sovint ja no sigui pas un reconeixement el que podem rebre sinó algun estirabot. Hauríem d’escorcollar no tant sols els nostres llits o les nostres cel·les per veure si ens hem apropiat de res que no sigui necessari, sinó sobretot els nostres cors per mirar si l’avarícia ens empresona, l’enveja vers el que té o fa servir l’altre ens oprimeix, la supèrbia pel que tenim ens corseca, la peresa ens impedeix d’avançar en el camí de la humilitat, i si tot plegat s’uneix a la luxúria i a la gola, ni que siguin virtuals, podem acabar per caure en la ira que ho trastoca tot plegat. Esther de Waal escriu sobre la via de la simplicitat com un dels eixos de la tradició cistercenca. Ens parla d’aprendre a despendre’ns de tot allò que és inútil i superflu per avançar cap a la simplicitat interior, no tant sols vers una simplicitat exterior o d’aparador. Ser monjos des del interior del cor i no pas maldar per ser-ho simplement d’imatge mentre en l’interior del nostre cor menyspreem al germà, que al cap i a la fi vol dir menysprear a Déu. Pensar sempre tots plegats en la retribució de Déu que és l’única important en la vida de qualsevol cristià i per tant molt més en la nostra. No és la pobresa en sí mateixa el que és important, sinó l’esperit de pobresa, la pobresa de cor que lliga malament amb qualsevol dels pecats capitals.

diumenge, 30 d’agost de 2020

EL TREBALL MANUAL DE CADA DIA: ELS DIES DE QUARESMA

De la Regla de sant Benet
Capítol 48,14-25

14 Els dies de quaresma, des del matí fins a l’hora tercera completa s’han de dedicar a les seves lectures, i fins a l’hora desena completa que treballin en allò que se’ls encomana. 15 En aquests dies de quaresma, que tots rebin un volum de la Bíblia, que han de llegir per ordre i tot sencer; 16 aquests volums s’han de donar al començament de la quaresma. 17 Que sobretot es designin un o dos ancians que facin la ronda del monestir a les hores en què els germans es dediquen a la lectura 18 i vegin si hi ha cap germà peresós que passa l’estona sense fer res o enraonant, i no es dóna a la lectura, i no sols no és de profit per a si mateix, sinó que a més destorba els altres. 19 Si fos trobat algú així —Déu no ho vulgui—, se l’ha de renyar una i dues vegades; 20 si no s’esmenava, que sigui sotmès a la correcció que és de regla, de manera que els altres escarmentin. 21 I que cap germà no s’ajunti a un altre a hores indegudes. 22 El diumenge, que es dediquin tots a la lectura, llevat d’aquells que estan posats en els diversos serveis. 23 Si algú, però, fos tan negligent i peresós que no volgués o no pogués estudiar o llegir, que se li doni alguna feina per a fer, perquè no estigui ociós. 24 Als germans malalts o de salut delicada, se’ls ha d’encomanar una feina o una ocupació tals, que ni estiguin ociosos, ni la feixuguesa del treball els aclapari o els el faci defugir. 25 L’abat ha de tenir en consideració llur feblesa.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Aquesta setmana escoltàvem la paràbola de les verges prudents i de les imprudents o de les noies assenyades i de les desassenyades; l’espera de l’espòs com a objectiu i la necessitat de preparar-nos-hi per la seva arribada. La lectura espiritual pot esdevenir per a nosaltres com oli per a la torxa de la nostra fe, cal que ens afanyem per tenir en tot moment la torxa de la nostra fe ben assortida d’oli, no fos cas que l’espòs arribes en el moment menys pensat i ens agafes sense. La lectura de la que ens parla avui sant Benet cal que la fem de manera continuada, cada dia perquè tant sols així tindrem la llàntia a punt. De res no val esperar al darrer moment perquè potser aleshores sigui massa tard.

Quina ha de ser la nostra lectura? En primer lloc i de manera fonamental i privilegiada la Paraula de Déu, el contacte personal amb Déu a través de la seva Paraula. Però a mantenir la llum de la nostra fe ens hi pot ajudar també la lectura del magisteri de l’Església i la les obres dels Pares. No es tracta tant sols de formar-nos, que en certa mesura també, sinó sobretot de cercar, de llegir allò que ens ajudi a ser una mica millors cada dia. Escrivia un autor espiritual al respecte «ja que has entrat en un monestir, no has de tenir res en comú amb els estudis d’aquells que en els nostres temps es dediquen en la solitud a estudiar llengües, ni amb aquells que investiguen les argúcies dels filòsofs o els temes espinosos dels teòlegs. Tu cerca, llegeix, ocupa’t tant sols de lectures que et fessin millor.» (Cartes d’acompanyament espiritual, 11). La lectura ha de ser per al nostre profit, per al nostre creixement espiritual. D’aquí el interès de sant Benet en que no negligim aquesta activitat, la seva insistència en deixar un o dos ancians a la cura d’evitar que la peresa ens canviï l’estona de lectura en una estona de no fer res, que ja sabem que l’ociositat és enemiga de l’ànima, com també ens diu sant Benet i font de murmuració, una de les principals xacres de la vida comunitària.

La Lectio Divina és el mètode, l’oportunitat que ens ofereix la vida monàstica per apropar-nos a la Paraula de Déu. Algun autor diu que la Lectio succeeix més que no pas es fa, perquè precisament és una lectura divina, una trobada entre la Paraula de Déu i el interior de l’home, per tant cal afrontar-la amb la disposició d’acollir una presència, que potser no sempre ens afalagarà les orelles, ans al contrari, però que hem d’abordar amb la voluntat de ser interpel·lats per la Paraula que ve de Déu i és de Déu.

D’aquí que també a això ens hi ajudi la lectura del magisteri de l’Església i la de les obres dels Pares. El Concili Vaticà II va fer molt de remarca en que l’Escriptura es referma en la tradició, en el magisteri i en la reflexió dels autors que al llarg dels segles han anat configurant el conjunt del que anomenem tradició. El Concili no volgué simplement amb aquest raonament contraposar-se al sola scriptura de la Reforma, sinó destacar que la seva lectura, la seva interpretació, el seu estudi al llarg dels segles ens ajuda i molt a comprendre el sentit mateix de la Paraula de Déu. La tradició esdevé així una riquesa incorporada, no pas oposada, sinó complementaria i fonamentalment una ajuda per apropar-nos a la Paraula. El Papa Benet XVI ho resumia dient que: «Escriptura i Tradició, Escriptura i anunci apostòlic com a claus de lectura, s’uneixen i gairebé es fonen, per a formar juntes el “fonament ferm posat per Déu” (2 Tm 2,19). L’anunci apostòlic, és a dir la Tradició, és necessari per a introduir-se en la comprensió de l’Escriptura i captar en ella la veu de Crist.» (Audiència General, 28 de gener de 2009).

Com ens diu el mateix sant Benet «quina pàgina o quina paraula d’autoritat divina de l’Antic i del Nou Testament no és una norma rectíssima per a la vida humana? O bé, ¿quin llibre dels sants Pares catòlics no ens fa sentir insistentment com hem de córrer per arribar de dret al nostre Creador?» (RB 73,3-4).

Tenim dos espais al llarg de la jornada dedicats a la lectura. Sempre primant la de la Paraula de Déu, sí que podem dedicar també temps per a aquesta tradició sempre enriquidora i sempre nova. Evitem la negligència, la peresa o l’ociositat, destinant més estona per a proveir d’oli les nostres llànties, la torxa de la nostra fe. No fos que l’espòs arribés quan encara estem pensant, demà sí, demà em dedicaré a llegir i la nostra llàntia s’apagués i ens trobéssim a fosques davant l’arribada de l’espòs. Un espòs que no pot ser pas altra fora de Jesucrist, cap home per notable que sigui deixarà mai de ser una creatura imperfecte o millor dit perfectible als ulls de Déu i per a perfeccionar-nos res millor que el contacte amb la Paraula de Déu i amb la reflexió d’aquells que han centrat la seva vida en aprofundir en el seu misteri.

El mateix autor espiritual abans esmentat afegeix: «Qualsevol cosa que llegeixis, llegeix-la amb la intenció d’aprendre el que és necessari o bé perquè et convé a la compunció i a la devoció. Per això en tot t’has de proposar com a finalitat la gloria de Déu, no sigui que pensant en tu mateix, al sortir més savi dels estudis, cerquis o desitgis quelcom caduc, com honors, càrrecs o reputació. Llegeix doncs amb simplicitat, és a dir tant sols per créixer en el coneixement i l’amor de Déu.» (Cartes d’acompanyament espiritual, 11).

diumenge, 23 d’agost de 2020

ELS QUI FAN TARD A L’OFICI DIVÍ O A LA TAULA

De la Regla de sant Benet
Capítol 43

1 A l’hora de l’Ofici diví, tan bon punt hagin sentit el senyal, deixant qualsevol cosa que tinguin entre mans, acudiran amb la més gran rapidesa, 2 bé que amb gravetat, per no donar peu a facècies. 3 Així, doncs, que no s’anteposi res a l’Ofici diví. 4 Si algú, a les vigílies nocturnes, arriba després del glòria del salm noranta-quatre, que per aquest motiu volem que es digui molt a poc a poc i espaiat, que no es posi al seu lloc al cor, 5 sinó que es quedi el darrer de tots o en un lloc a part que l’abat haurà assenyalat per a tals negligents, a fi que siguin vistos per ell i per tothom, 6 fins que, un cop acabat l’Ofici diví, faci penitència amb una satisfacció pública. 7 I hem cregut que havien de quedar-se al darrer lloc o a part perquè, veient-los tothom, s’esmenin si més no per la vergonya. 8 Que si es queden a fora de l’oratori, potser hi haurà algú capaç de tornar-se’n al llit i dormir, o, si no, d’asseure’s a fora i d’entretenir-se enraonant, i així es dóna ocasió al maligne. 9 Val més que entrin a dins, perquè no ho perdin tot, i que en endavant s’esmenin. 10 A les hores diürnes, el qui encara no hagi arribat a l’Ofici diví després del verset i del glòria del primer salm que es diu després del verset, que es quedi al darrer lloc, segons la norma que hem donat abans, 11 i que no gosi ajuntar-se al cor dels qui salmegen fins que hagi satisfet, si no és que l’abat li’n dóna el permís amb el seu perdó; 12 a condició, però, que el culpable satisfaci. 13 A taula, qui no hi arribi abans del verset, de manera que tots plegats el diguin i preguin, i tots alhora s’asseguin a taula, 14 si és per negligència o mal costum que no hi arriba, que sigui corregit per aquesta falta fins a dues vegades. 15 Si en endavant no s’esmenava, no se li permetrà de participar a la taula comuna, 16 sinó que, separat de la companyia de tots, menjarà sol, i se’l privarà de la seva ració de vi, fins que doni satisfacció i s’esmeni. 17 Tindrà el mateix càstig qui no sigui present al verset que es diu després de menjar. 18 I que ningú no gosi prendre res de menjar o de beure abans o després de l’hora establerta. 19 Però si el superior ofereix una cosa a algú, i no vol acceptar-ho, quan desitgi allò que abans ha refusat o alguna altra cosa, no se li donarà res absolutament fins que hi hagi l’esmena deguda.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

El centre i el sentit de la vida monàstica és la recerca de Déu, un camí que té tres pilars fonamentals: La pregària, el treball i el contacte continuat amb la Paraula de Déu, el magisteri de l’Església i el dels Pares. Aquest centre podria ser anomenat l’esperit de la Regla, el fil conductor d’un camí, a vegades estret, que ens ha de portar a la vida eterna. Però sant Benet no es limita a donar-nos els grans principis, el seu text és fruit d’una llarga experiència de vida comunitària i també arriba a definir petits o no tant petits detalls que ens poden ajudar a fer camí, a viure o a intentar viure, si més no, com a monjos amb sinceritat de cor. Defineix al llarg dels capítols de la Regla molts dels aspectes concrets de la nostra vida diària, a tall d’exemple al llarg d’aquesta setmana ens ha parlat de la mesura en el menjar i en el beure, del silenci entre Completes i Laudes o del tracte amb els germans mallats, els ancians o els infants.

La frase que pot emmarcar aquest capítol que escoltem avui la tenim ben sentida i apresa i ens diu «que no s’anteposi res a l’ofici Diví.» Prioritzar la pregària, especialment l’oració comuna és doncs l’objectiu i per tal d’assolir-lo sant Benet ens dona un seguit de consells o de pautes. La primera fa referència a la campana, al senyal, a la veu de Déu com se l’ha definit moltes vegades i ens diu que quan l’escoltem cal deixar el que estem fent, el que tenim entre mans per acudir amb la més gran rapidesa a l’oratori. No pas sols amb promptitud o amb diligència, sinó que diu summa cum festinatione curratur, deixant qualsevol cosa, qualsevol, que tinguem entre mans perquè res hi ha tant important com l’ofici diví; ni una feina, ni una visita, ni una trucada, res pot ser més important. Ara bé cal fer-ho sempre tot a l’estil que ens recomana i ens demana sant Benet, amb gravetat, amb moderació, no pas donant lloc a facècies que no ens ajudarien pas a participar a l’ofici diví sinó amb la gravetat i la disposició de cor que la pregària, que l’encontre amb Déu reclama. Com escrivia un autor espiritual «Mai arribis tard al cor ni als altres actes conventuals. Tu espera als altres, però ningú a tu. Sigues sol·lícit, sense fer les coses tard o malament i sense permetre’t sorolls inoportuns o murmuracions.» (Cartes d’acompanyament espiritual, 12).

Sant Benet ja quan ens parla de l’oratori del monestir ens diu que allí hi hem de guardar el màxim silenci i la reverència deguda a Déu i que no és permès de quedar-s’hi, d’estar-s’hi sinó és per pregar. Aquesta gravetat ens ha d’acompanyar des de que escoltem la campana que ens convoca a l’ofici diví fins que sortim de l’oratori. Fins i tot sant Benet arriba al detall de que el Salm 94 es digui molt a poc a poc per tal de facilitar-nos-hi la participació. Però per a la Regla hi ha quelcom encara pitjor que fer tard a l’ofici diví i és no anar-hi o quedar-se fora de l’oratori per adormir-se de nou o per entretenir-se enraonant. Sant Benet ens diu al respecte que val més entrar que no pas perdre-ho tot. Sembla que coneix bé les nostres debilitats, que foren les seves, i les nostres temptacions, que foren les seves. Per acabar com davant qualsevol mancament ens demana sant Benet de reconèixer-lo i fer un ferm propòsit d’esmena, donant la satisfacció que demana, com diu ell si més no per vergonya.

Aquest capítol té dues parts ben marcades perquè ens parla, al mateix nivell, de la pregària i de la taula. Els refetors dels nostres monestirs ja arquitectònicament ens mostren que els àpats comunitaris no són tant sols una simple necessitat corporal que cal satisfer, són també una part important de la vida comunitària i com a tal cal tractar-la, amb la mateixa puntualitat que la pregària. Per això és important que hi siguem tots plegats en el moment de la benedicció de la taula, en el moment en que demanem al Senyor que beneeixi els àpats, tots plegats sense faltar-hi ningú, per negligència o mal costum.

Puntualitat, sentiment de culpa davant dels mancaments, propòsit d’esmena i satisfacció són els elements que han de marcar la nostra participació a l’oratori i a la taula. La raó de fons és Déu, qui si no? La vida monàstica, la vida cristiana sense Déu seria una follia. Tot ho fem orientat, centrat en Ell i sense Ell res no té sentit. Ens ho diu sant Benet al capítol XIX, Déu és present a tot arreu, però això cal que ho tinguem present sobretot, sense cap de mena de dubte afegeix, a l’ofici diví. Si som conscients de que anem al seu encontre, què ens pot fer retardar l’anada? Déu és arreu, això no ho hauríem d’oblidar mai, ni a l’oratori, ni a la taula, ni al treball, ni enlloc.

Com escrivia un autor espiritual: «t’aconsello, fill, que en totes les coses cerquis sincerament a Déu, preferint la seva voluntat a qualsevol altre inclinació d’ànim. Així res t’entristirà, res es farà contra la teva voluntat, esmerçada sempre en comportar-se segons Déu i rebre-ho tot de les seves mans. El que en tot opta per la voluntat de Déu, Déu no actua mai contra la seva voluntat.» (Cartes d’acompanyament espiritual, 19).

diumenge, 16 d’agost de 2020

ELS GERMANS MALALTS

De la Regla de sant Benet
Capítol 36

1 Abans de tot i per damunt de tot cal tenir cura dels malalts, de tal manera que siguin servits com si fossin realment el Crist, 2 perquè ell mateix digué: «Vaig estar malalt, i em visitàreu», 3 i: «El que vau fer a un d'aquests meus tan petits, a mi m'ho féreu». 4 Però els malalts, per la seva banda, que pensin que és per l'honor de Déu que són servits, i no contristin amb les seves exigències els germans que els serveixen. 5 Amb tot, s'han de suportar amb paciència, perquè per ells es guanya una recompensa més gran. 6 Per tant, que l'abat posi la màxima cura perquè no sofreixin cap negligència. 7 Els germans malalts tindran destinada una habitació a part i un servidor temorós de Déu, diligent i sol·lícit. 8 Que es faciliti als malalts l'ús dels banys sempre que convingui; en canvi, als qui estan bons i sobretot als joves, se'ls concedirà de tard en tard. 9 Que es concedeixi també de menjar carn als malalts molt dèbils, perquè es refacin; però quan estiguin millor, tots s'abstindran de menjar carn, com és costum. 10 Tingui l'abat la màxima cura que els majordoms i els servidors no negligeixin els malalts, perquè sobre ell recau tot mancament que cometen els deixebles.   

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

«Ante omnia et super omnia», abans de tot i per damunt de tot. Sant Benet fa servir una expressió forta, contundent per reclamar l’atenció als germans malalts. La Regla que demana en general no fer accepció de persones si que fa una opció clara pels més febles, pels infants, que en època de sant Benet era freqüent que fossin donats per les seves famílies als monestirs, i pels malalts als que se’ls hi permeten coses que als altres monjos, sobretot als joves, els són prohibides com ara els banys o el consum de carn.

En la nostra societat d’uns anys ençà el model general de la cura dels ancians ha canviat considerablement; hem passat d’una estructura familiar que s’havia mantingut invariable al llarg de moltes dècades, potser fins i tot de segles, a una altre on la convivència entre generacions en una mateixa llar pràcticament ha desaparegut. Possiblement siguin diversos els factors que han influït en aquest canvi, d’una banda la incorporació d’homes i dones al mateix nivell al mercat laboral, de l’altra l’allargament dels anys d’existència terrenal, amb l’afegit de que molts cops no significa pas l’allargament de la qualitat de vida, perquè els darrers anys de molta gent poden transcórrer entre limitacions físiques i psíquiques que dificulten la convivència, demanen una atenció professionalitzada i endureixen les condicions del seu dia a dia. Potser fins i tot influeixi en aquest canvi la limitació d’espai de molts habitatges que fan impossible conviure un elevat nombre de familiars en una mateixa llar. Siguin els que siguin els factors que han portat a aquest canvi, podem tenir una certa sensació de que avui per avui la gent gran pot arribar a fer certa nosa un cop superada la fase en que els avis han estat útils per exemple en tant que cuidadors de la mainada, o sigui dels nets com tants cops passa als qui arriben a l’edat de jubilació i enlloc de trobar una vida més tranquil•la retroben una altra activitat a vegades intensa. Tot plegat en els darrers mesos ha esdevingut més dramàtic en tant que la pandèmia que hem patit i patim ha afectat de ple i molts cops amb molta crueltat les residències de gent gran on molts residents han mort entre la solitud, una certa sensació d’abandó i el dolor dels seus familiars per no haver-los pogut acompanyar.

Davant d’aquesta realitat que ens envolta i que també sovint ens afecta, per exemple quan els nostres pares en un moment o altre esdevenen objecte de la nostra preocupació i de la nostra ocupació; sant Benet ens proposa un escenari avui alternatiu on els malalts i els ancians, ja que sovint van unides ambdues característiques en les nostres infermeries,  esdevenen representació privilegiada del Crist i cal servir-los per l’honor de Déu. Sant Benet preveu fins i tot els detalls com ara un espai especial destinat a la seva cura, l’atenció per part d’un germà servicial i temorós de Déu o una higiene o una alimentació adequades a la seva situació. Ara bé també adverteix als malalts, ens adverteix a cadascun de nosaltres perquè tots hem estat malalts o podem estar-hi en un moment o altre de la nostra vida, que hem de vigilar perquè quan estem mancats de salut no contristem als qui ens cuiden amb les nostres exigències.

La paciència i la moderació apareixen de nou com a clau de volta tant per als qui tenen cura dels malalts com pels qui estan malalts. Potser a vegades voldríem escoltar de la Regla unes altres paraules més que no pas les que conté, però no es tracta d’un text a mida de cadascun de nosaltres, escrit per justificar-nos, sinó d’un inici de vida monàstica per a seguir al Crist i arribar a la vida eterna, un camí que sant Benet fruit de la seva experiència creu que ens pot ser útil per arribar el més a prop de Crist que puguem. Vet aquí que potser voldríem escoltar avui que si un germà està malalt el millor és que no ens destorbi i li busquem una ubicació fora de casa, com certament es fa en alguns llocs i és bastant generalitzat en la nostra societat; però seria tant forassenyat com voler escoltar a sant Benet dir-li que fem ben fet no anant o no essent puntuals a l’Ofici Diví, no essent diligents sinó peresosos, no recorrent els graons de la humilitat sinó els de l’orgull, menyspreant als germans o tantes altres coses que podríem esmentar i que la seva simple formulació ja resulta un absurd. 

«Ut sicut revera Christo ita eis serviatur», que siguin servits com si fossin realment el Crist i no sigui negligit el seu servei. De fet a la nostra comunitat, potser ara per ara com ja ha passat en altres moments abans, l’atenció als malalts ocupa una bona part de la nostra activitat, atenent als qui amb una limitació o altre estan a la infermeria, acompanyant als qui tenen necessitat d’anar al metge o tenint sempre a punt l’aliment al qui li cal així com els seus medicaments i els de tots plegats. No és una tasca fàcil però podem dir que tant els germans que la desenvolupen ara, els que ho fan de forma ocasional en temps de vacances o els qui ho han fet en el passat, i que potser ara mateix són ells els pacients residents de la infermeria, han tingut i tenen bona cura dels nostres germans malalts amb diligència i sol•licitud com demana sant Benet.

Tenir-ne cura, visitar-los, valorar-los ens dona una mesura de la salut espiritual d’una comunitat, com també fer-ho especialment amb els nostres pares quan cal, perquè no per ser monjos deixem de ser fills com també no per estar malalts els nostres germans deixen de ser monjos. La clau és la caritat, com ens deia avui sant Màxim el Confessor a Matines: «el fruit de la caritat consisteix en fer el bé als germans amb cor sincer, en la liberalitat i en la paciència» (Dels Capítols sobre la caritat)

diumenge, 9 d’agost de 2020

SI S’HA DE TORNAR A ADMETRE ELS GERMANS QUE SE’N VAN DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 29

1 Si un germà que per culpa pròpia surt del monestir volia tornar, ha de prometre primerament la total esmena d’allò per què va sortir, 2 i aleshores que l’admetin al darrer lloc, per comprovar amb això la seva humilitat. 3 I, si se’n tornava a anar, que l’admetin semblantment fins a tres vegades; però sàpiga que en endavant li serà negada tota possibilitat de retorn.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Els monjos fem vot d’estabilitat, és una de les característiques del nostre compromís monàstic però no per això estem exempts de patir crisis, més greus o menys greus, però que poden acabar per fer-nos abandonar el monestir. De fet, un repàs al llibre de vesticions de 1940 ençà d’un total de 158 vesticions d’hàbit: 28 han perseverar fins a la mort, 27 restem al monestir, 15 han passat a altres monestirs o ordes, 10 al clergat diocesà i 78 a l’estat laical; és a dir un 65 per cent no ha perseverat al monestir i un 35 per cent hi ha restat diguem-ne que fidels. Una simple estadística que es pot completar dient que dels que van marxar en un moment o altre tres van retornar i un més ho va fer per abandonar ja definitivament el monestir més endavant.

No sembla doncs que retornar sigui la tònica més habitual, perquè de fet les condicions que posa sant Benet per fer-ho no són fàcils. En primer lloc cal reconèixer la pròpia culpa, després fer un ferm propòsit d’esmena de la causa per la qual s’ha sortit i finalment admetre ser provat en la humilitat. Aquesta virtut que tant ens costa a tots viure-la sincerament i no tant sols de cara a la galeria dient-nos i proclamant-nos humils o buscant desesperadament que ens ho diguin els altres. Com diu sant Benet, en els graons de la humilitat, cal sentir-ho al fons del nostre cor o com diu quan parla dels instruments de les bones obres respecte a la santedat, no voler que ens ho diguin abans de ser-ho, sinó ser-ho primer perquè ens ho puguin dir en veritat.

La nostra vida com a monjos és una carrera de fons, com ho és de fet la nostra vida de cristians; és a la fi de la vida que hem de fer balanç de si, com escriu l’apòstol, acabada la cursa hem lliurat un bon combat i hem conservat la vocació i la fe; qualsevol balanç provisional pot ser tant sols un simple tanteig, una enquesta.

Fa uns anys una Abat General del nostre Orde escrivia sobre de què i com moren els monjos; potser ens podríem preguntar avui arrel d’aquest capítol per què, quan i com marxen els monjos. Segurament hi ha de tot, molts abandons poden ser fruit d’una vocació poc madurada, alguns van venir arrel del Concili Vaticà II i de la seva aplicació i interpretació en aspectes concrets de la nostra vida diària; d’altres poden venir per deixar assecar la nostra vocació no regant-la amb la pregària, el treball i el contacte amb la Paraula de Déu; perquè com escoltaven dir aquesta setmana a sant Bernat «si el cor al que pretén temptar algun dimoni meridià no està il·luminat com el migdia pel sol que neix de dalt, i fa patent la seva falsedat, de cap manera no podrà prevenir-se, perquè el temptarà i el derrocarà sense remei, presentant-se com a bo per fer creure a l’incaut i desprevingut que el mal és el bé.» (Sermó XXXIII sobre el Càntic dels Càntics).

També la raó d’un abandó pot venir de la insatisfacció de les nostres massa humanes ambicions; d’excessives temptacions que ens poden acabar arrossegant o fins i tot de caure en escrúpols, com es deia fa uns anys; de tot hi ha. Val a dir que el Concili Vaticà II no va significar per sí mateix una crisi en la vida religiosa, però si un nou plantejament on moltes suposades seguretats, basades més en costums que arrelades en l’espiritualitat profunda, van trontollar i tingueren com a conseqüència molts abandons.

Una part important de les raons dels abandons s’entrecreuen amb problemes de vida comunitària, que no és pas una de les dificultats menors sinó més aviat de les majors. D’aquí que sant Benet parli d’allò de que ningú es permeti de defensar-ne un altre, o dit en una expressió que hem escoltat aquí a casa nostra molt sovint, no fer grups o dit en llenguatge no tant caduc en el seu sentit com en la seva formulació lingüística, no caure en les amistats massa particulars que esdevenen a la fi perilloses; perquè van poc a poc evolucionant en l’exclusió de qualsevol altre que no sigui aquell amic que ha acabat per esdevenir l’únic motiu pel que restem al monestir i és evident que això no és un motiu vàlid per a cap vocació, tant com restar-hi per inèrcia, per no saber on anar.

Perquè hi pot haver, Déu no ho vulgui que hi haguem de caure mai, un altra mena d’abandó, que no és pas una separació física del monestir, sinó espiritual. Ser monjo havent perdut la vocació de ser-ho, restar al monestir per simple rutina i d’aquest abandó ens pot costar encara més retornar-hi amb aquests tres passos que ens demana sant Benet: voluntat de tornar, prometre sincerament la total esmena d’allò que ens ha portat a l’abandó espiritual i ser provats en la humilitat.

28 dels nostres germans de comunitat, que ho han estat en un moment o altre, ens serveixen de model per a la perseverança; segur que rostres ben concrets ens venen al cap ara mateix. Però dels que han marxat sigui a d’altres experiències monàstiques, sigui al clergat diocesà, sigui per formar una família o per secularitzar-se, també en podem aprendre quelcom, de ben segur que en podem aprendre alguna cosa. Certament els errors o les vides d’altri no seran mai una experiència personal pròpia però d’una manera o altra ens poden fer pensar i ajudar a superar, quan sigui el moment, els moments més baixos i crítics de la nostra vida monàstica, que hi han de ser per tal de poder créixer. Això sí, no hem de veure mai als qui han abandonat ni com a fracassats ni encara menys com a culpables, perquè el Senyor parla de moltes i diverses maneres, ho fa a cada moment de la nostra vida i ens va cridant a allò que creu millor i a més nosaltres no som ningú per a jutjar-los.

Sant Benet ens parla al pròleg de la Regla de demanar al Senyor amb pregària ben insistent que dugui a terme qualsevol cosa bona que comencem a fer, aquesta confiança en el Senyor ens ha de guiar i motivar sempre, no desesperant mai de la seva misericòrdia.

diumenge, 2 d’agost de 2020

COM HAN DE DORMIR ELS MONJOS

De la Regla de sant Benet
Capítol 22

1 Que per dormir tingui cadascú el seu llit. 2 Rebin el parament dels llits d’acord amb l’estil de vida, segons la disposició del seu abat. 3 Si és possible, que dormin tots en un mateix local; però, si el nombre no ho permetia, que reposin de deu en deu o de vint en vint, amb ancians que estiguin per ells. 4 Que al dormitori cremi contínuament un llum fins a la matinada. 5 Han de dormir vestits i cenyits amb cinyells o cordes, de manera que mentre dormen no duguin els coltells a la cintura, per no fer-se mal durant el son, 6 i a fi que els monjos estiguin sempre a punt i, un cop fet el senyal, es llevin sense trigar i s’afanyin a anticipar-se els uns als altres per a l’ofici diví, bé que amb tota gravetat i modèstia. 7 Els germans més joves, que no tinguin els llits de costat, sinó entremig dels ancians. 8 I en llevar-se per a l’ofici diví, que s’avisin discretament els uns als altres per evitar les excuses dels dormidors.

Comentari de l’abat Octavi Vilà

Sant Benet regula tots els aspectes de la vida dels monjos, des dels més transcendents fins els que ens poden semblar menys importants, més trivials. Potser ens ho poden semblar a primer cop d’ull, però també en ells hi ha en l’horitzó el centre de la nostra vida, la recerca del Crist. Dormir, llevar-nos per a tornar a dormir al vespre ens pot semblar una mera rutina, una repetició dia rere dia; però la nostra vida està feta de petites peces que sense semblar en elles mateixes transcendentals, unides ho són. Perquè aquest camí cap a la vida eterna que és la nostra vida de monjos està fet de petites etapes, dia rere dia van passant les setmanes, els anys i, Déu ho vulgui, anem creixent espiritualment cap a una plenitud mai prou reeixida però que cal que sigui cada cop més assolida, poc a poc, pas a pas, dia rere dia.

La mateixa Regla ens mostra cada jornada de la nostra vida com una petita mostra del conjunt de tota l’existència. En aixecar-nos per anar a l’Ofici Diví tornem la mirada vers el sepulcre on el Senyor reposà, amatents amb la pregària a l’albada de la seva resurrecció, que és primícia de la nostra. Preguem en començar el dia, en sortir el sol, fent memòria de la creació, de la llum de la vida que no és altre que el Crist. I així pas a pas fins arribar al capvespre i a la fi del dia, com si el nostre són fos una avançada de la mort, dormir confiats en que un nou dia ens vindrà; tanmateix com morir confiats en que una nova vida, plena i sense fi, ens arribarà al capdavall de la darrera i definitiva jornada.

Dormir, descansar és necessari per tal de que en cadascuna de les nostres jornades puguem donar el millor de nosaltres mateixos. Aquest dia rere dia, aquesta rutina no ens ha pas d’angoixar, de limitar, de lligar-nos; ans al contrari ens ajuda i allibera per centrar-nos en el vertader i únic objectiu que és la recerca de Déu. Deixar-se portar per la rutina pot semblar fàcil, però a vegades ens resulta difícil. Si per exemple esgarrapem hores al són, si ho anem fent periòdicament i això esdevé una rutina, una mala rutina, segurament acabarem per tenir dificultats per seguir el ritme de la nostra vida. Una vida que és per viure-la en plenitud, del principi a la fi de la jornada, si no volem anar coixos en la nostra existència que al capdavall és anar-hi en la nostra vida espiritual, perquè necessitem, ens cal viure cada jornada en tota la seva riquesa i no pas espigolar-ne una part i perdre’n una altra.

Molt sovint qui ens visita, a qui expliquem com és el nostre dia a dia, sigui el visitant molt il•lustre o sigui un familiar, un amic o un conegut; en preguntar-nos l’hora en que ens aixequem fa un gest o expressa una admiració per aquesta singularitat. Sens dubte l’horari de la nostra vida ens ve marcat perquè en època de sant Benet tothom es llevava a trenc d’alba per tal de poder aprofitar al màxim les hores de llum solar. Els monjos al seu inici s’aixecaven fins i tot a mitja nit per tal de fer la primera pregària, coneguda més aleshores com a Vigílies que com a Matines, i poc a poc es va anar cap un són ininterromput i sens dubte més reparador. També ens cal pensar de tant en tant que en aquest aspecte som uns privilegiats; perquè molta gent s’aixeca a la nostra mateixa hora per agafar un transport públic durant una llarga estona, que el porti a una feina diària que potser no és la que voldrien, ni és del seu grat i moltes vegades després d’haver passat una nit de vetlla qui sap si per un infant amb problemes de són o vetllant algú a qui cal cuidar, això si que té realment mèrit i esdevé un sacrifici per portar el que cal per mantenir una llar i una família, que no és sovint fàcil.

Nosaltres ens aixequem d’hora ben bé per gust, per anar a l’encontre quan encara és fosc del nostre estimat, del Senyor, i si hi pensem una mica no hi pot haver cap altra goig més gran que aquest. Però per fer-ho afanyant-nos, anticipant-nos els uns als altres, tot i que amb gravetat i modèstia com ens demana sant Benet de fer-ho sempre tot, ens cal reposar, respectar les hores dedicades al descans que són com una mena d’inversió cara al futur que se’ns obre davant els ulls cada dia; descansar per donar millor fruit en la propera jornada, un fruit de pregària, de treball i de contacte amb la Paraula de Déu.

Sant Benet ens diu també que hem de dormir atents, preparats per estar així sempre a punt. Certament cada matí quan sona la campana la temptació de donar mitja volta i fer orelles sordes al seu so ens pot assaltar; és un moment sinó de dubte sí de renovació del nostre compromís, una mena de renovació dels nostres vots davant del Senyor per tal d’estar ben disposats a anar al seu encontre en un moment privilegiat, quan encara és fosc, quan el silenci encara ho embolcalla tot, quan el silenci i la foscor de la nit estan a punt de ser trencats per l’albada d’un nou dia. De sempre no llevar-se del llit al senyal de la campana ha estat considerat una falta greu de la que calia acusar-se en públic capítol. Per evitar-ho un monjo era encarregat d’anar pel dormitori amb una llanterna per tal de desvetllar als somnolents, i un altre tenia la tasca de recórrer el cor per evitar una segona temptació la d’adormir-se durant l’ofici nocturn. Sant Benet ens demana de reposar confiats en el Senyor per tal de llevar-nos delerosos de trobar-nos de nou amb Ell, sempre a punt per l’encontre amb aquell a qui hem vingut a cercar.

diumenge, 19 de juliol de 2020

ELS OFICIS DIVINS A LA NIT

De la Regla de sant Benet
Capítol 8

1 A l’hivern, això és, del primer de novembre fins a Pasqua, es llevaran a l’hora vuitena de la nit, calculada raonablement, 2 de manera que dormin una mica més de la meitat de la nit, i s’aixequin ben reposats. 3 L’estona que queda després de les vigílies, els germans que ho necessitin l’esmerçaran en l’estudi del salteri i de les lliçons. 4 Però des de Pasqua fins al susdit primer de novembre, que es reguli l’horari de tal manera que a la celebració de les vigílies, després d’un brevíssim interval perquè els germans puguin sortir per les necessitats naturals, segueixin immediatament les laudes que s’han de celebrar a trenc d’alba.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Aquest capítol traspua sensibilitat i realisme, en el sentit de contacte amb la realitat. Sant Benet està atent en l’organització de la vida de les comunitats al ritme de l’any, al descans dels monjos que ha de ser suficient, al reforç de l’aprenentatge del salteri i de les lliçons, fins i tot a la satisfacció de les necessitats naturals, en una al·lusió que lluny d’escandalitzar-nos ens meravella per la seva sensibilitat. Tot sense descurar allò que és el més important, la pregària, l’Ofici Diví que cal que s’adeqüi a les hores corresponents, perquè així santifiquem el dia en cada un dels seus moments. Aquest darrer fou un aspecte important de la Constitució del Concili Vaticà II Sacrosantum Concilium sobre la litúrgia. Era costum entre els preveres, no pas tant entre els monjos afortunadament, resar l’Ofici Diví però s’acostumava a fer no pas repartint-lo al llarg de dia sinó d’una tirada, cosa que no afavoria pas la devoció, la calma i la concentració que requereix. En la biografia de Mossèn Ramon Muntanyola sobre el Cardenal Vidal i Barraquer hi ha una anècdota menor que il·lustra aquest punt. Ens explica el biògraf que el Cardenal, el seu auxiliar, el beat Manuel Borràs, i els altres preveres que amb ell residien a Palau, el dimarts 21 de juliol de 1936 abans de marxar de Tarragona cap a Poblet, ja havien fet, com a bons capellans, l’Ofici de Lectura del dia següent; una anècdota que il·lustra que aquesta era una pràctica habitual i fins i tot ben vista.

En la vida monàstica cada pregària té el seu moment i cada moment del dia la seva ocupació; una vida reglada per a dedicar-se a allò realment important, cercar Déu. La vida monàstica, la nostra vida, ha de mantenir-se al marge dels vents que sacsegen sovint la nostra societat, el nostre entorn; però mai oblidant-lo sinó tenint-lo sempre present en la pregària, en el ritme del dia, de les estacions i també en l’acolliment.

A l’entrada del nostre monestir hi ha un cartell on es recorda el capítol 53 de la Regla i es cita el text que diu «Tots els forasters que es presenten han de ser acollits com el Crist» (RB, 53,1), i forasters en rebem al llarg de l’any, en rebem molts i diversos. Per què acollir-ne uns i rebutjar-ne d’altres? Amb quin criteri caldria aleshores fer-ho? Hauríem d’acollir als qui pensen com nosaltres i als qui no ho fan tancar-los la porta? I si el criteri és que coincideixin amb els nostres interessos o pensaments, amb els de qui han de coincidir? Perquè també nosaltres som una comunitat plural d’origen, de llengua, de cultura, d’educació, de situació familiar. Però ens uneix l’objectiu de cercar Déu i per portar-lo a bon terme ens ha d’unir també el d’acollir als forasters, siguin qui siguin.

Els darrers anys ens han portat a situacions complicades i doloroses, per a moltes persones i com a col·lectiu. La nostra no ha de ser mai una resposta partidista, parcial, ni menys escadussera. Aquets dies estem escoltant al refetor un llibre d’entrevistes de Fulvia Nicolàs amb el Cardenal Vicente Enrique y Tarancón. Durant tota la llarga entrevista traspua la idea de fons d’aquest prelat d’acollir a tots, de parlar amb tots i no li fou pas fàcil. Rebé crítiques ferotges, insults, amenaces; com anys abans li havia passat al Cardenal Vidal i Barraquer, com ha passat a tants cristians al llarg de la història.

Acollir no vol pas dir compartir ni el pensament, ni els objectius, ni els mètodes de la persona acollida. Acollir vol dir rebre, escoltar i acceptar al visitant. Sigui qui sigui; des d’algú a qui li cal menjar a qui no li manca pas res; des d’algú que té responsabilitats, al qui les ha perdudes per una o altre causa; des del qui ha comès errors, i qui no n’ha comés?, fins al qui l’actuació del qual ens plau; des del qui parla una llengua estranya, al qui parla la nostra; des del qui pensa d’una manera al qui pensa la contrària. No fer accepció de persones demana sant Benet en la Regla per a l’abat, per als monjos; primerament entre ells, però també amb els qui se’ns apropen.

«Tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure’m.» (Mt 25,35-36). Aquest és el barem que Déu ens aplicarà al nostre judici. No ens preguntarà si militàvem a aquell o l’altra partit; si promovíem aquesta o aquella altra opció pel nostre país. Amb aquest barem n’hi ha un altre de molt important també i és que a qui més li cal ser acollit és a qui més se li van tancant les portes, una rere l’altre, al qui és rebutjat, bandejat, perseguit, exiliat, empresonat. Massa sovint amics dits del Monestir, se senten moguts a dir-nos que a aquest sí que el podem acollir, però a aquest altre no pas; és ben legítim opinar i discrepar però ni la pertinença a un o altre organisme, ni l’adscripció a aquesta o l’altra ideologia és excusa per mal aconsellar.

Calcular raonablement ens diu en aquest capítol sant Benet sobre l’hora d’aixecar-se. Raonablement vol dir ara i aquí, en la nostra societat no caure en el rebuig a l’altre; perquè això és molt perillós ja que el cercle, el grup es va fent cada cop més reduït, més excloent, menys cristià. I avui és ben fàcil ja que les noves tecnologies afavoreixen els comentaris anònims, la immediatesa, la manca total de reflexió, quan no l’insult. Aquí avui o demà rebrem a tal persona, potser ahir vam fer-ho amb una altre de tarannà ben diferent. El que hem de fer és fer-ho ben disposats, com l’aixecar-nos que ens demana sant Benet.

Perquè com deia el Papa Francesc durant el seu viatge al Marroc l’any 2019 «És cert, són tantes les circumstàncies que poden alimentar la divisió i la confrontació; són innegables les situacions que poden portar-nos a enfrontar-nos i a dividir-nos. No podem negar-ho. Sempre ens amenaça la temptació de creure en l’odi i la venjança com a formes legítimes de brindar justícia de manera ràpida i eficaç. Però l’experiència ens diu que l’odi, la divisió i la venjança, l’única cosa que aconsegueixen és matar l’ànima dels nostres pobles, enverinar l’esperança dels nostres fills, destruir i emportar-se amb si tot el que estimem.» (31 de març de 2019).

diumenge, 12 de juliol de 2020

LA HUMILITAT: EL SISÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,49-59

49 El sisè graó de la humilitat és quan el monjo s’acontenta amb la cosa més baixa i més abjecta, i, per a tot allò que li encomanen, es té per un operari inhàbil i indigne, 50 dient-se a si mateix amb el profeta: «He quedat reduït a no res i no sé res; m’he tornat davant vostre com un animal de càrrega, però jo sóc sempre amb vós».

Comentari de l’abat Octavi Vilà

La clau d’aquest graó està en la idea d’acontentar-se. No acontentar-nos amb el que tenim, amb el que Déu ens dona, en definitiva, és font de problemes. En primer lloc per a nosaltres i també per als altres, per als nostres germans. Sant Benet, de fet, al llarg de la Regla ve explicant-nos que seria bo que ens acontentéssim amb el que tenim. Ens ho diu fent referència a múltiples aspectes de la nostra vida: el menjar i la beguda amb mesura, l’ordre de la comunitat, amb no defensar-ne un altre i en molts altres aspectes. Sant Benet ens proposa un equilibri entre el que podem desitjar, perquè de fet, desitjar no deixarem mai de fer-ho, i el que podem i ens cal tenir. Certament no n’hi ha prou amb establir que no podem tenir res de propi o que ens hem de confiar a l’abat i als degans, que és fer-ho, tot i que a vegades ens resulti difícil de reconèixer-ho, a la voluntat de Déu; cal que la conversió de costums arribi al fons del nostre cor.

Sant Benet veu clar que l’origen del descontentament està en com ens veiem, en com ens considerem. Si seguim el seu consell, si ens tenim per indignes i inhàbils, aleshores ens serà més fàcil veure la gràcia de Déu en qualsevol cosa que ens proposem i aconseguim de fer. Si al contrari, si inflats d’orgull, en expressió de sant Benet, creiem que tothom ens deu coses, aleshores sempre ens semblarà que estan en deute amb nosaltres, que no se’ns reconeix prou la nostra vàlua, les nostres virtuts i creurem ésser objecte de l’enveja dels altres, tot i ser l’enveja als altres l’origen del nostre problema. Perquè sant Benet en aquest graó ens ve a parlar quasi d’una actitud vital, d’una manera de ser, de conformar el nostre caràcter a l’humil servent que és el Crist, perquè és humil i perquè és servent.

De petits detalls de la vida quotidiana que afecten directament aquest graó en podem recollir cada dia uns quants. Petites coses, detalls potser menors o insignificants, però que traspuen un rerefons no tant petit, perquè mostren la idea que tenim de nosaltres mateixos i dels germans, molts cops favorable a nosaltres i desfavorable als altres. Per exemple, fa uns anys un abat general comentava que en servir-nos a taula hom havia de recollir aquella porció de la safata de menjar que ens queda més a prop, o sigui no triar la millor part per a mi i encara menys protestar si no m’arriba ben bé el que vull, perquè això és no acontentar-se; tot i que el servidor s’ha d’esmerçar en servir bé. Sembla una futilesa, però de fet traspua una actitud interior. I a certes actituds com aquestes correspon una actitud de fons de superioritat, d’orgull que no ens ajuda, que fins i tot ens pot portar a arribar fer el ridícul més d’un cop i a més això és no acontentar-se. I és que sovint malpensem sense motiu real per fer-ho, perquè segurament l’altre germà no ha deixat aquella finestra oberta o tal porta tancada en clau per fer-me la guitza, sinó o bé per descuit o bé perquè ha cregut que era el millor per aquesta o aquella altra raó; però jo m’entesto en que estigui com jo vull i això no és acontentar-se. Perquè aquí hi ha un altre element important a tenir present; no hi ha un únic pensament, una sola manera de fer; una comunitat, i en això rau la seva riquesa i alhora la dificultat de la vida comunitària, és multipersonal, diversa.

El que ens ha d’interessar i preocupar realment és que allò que és fonamental ens uneixi i mirar de fer-ho tot el millor possible, però en benefici de tots. El fonamental és cercar Déu, això és ser fidels a l’Ofici Diví, al treball, estar-nos de paraules ocioses, no contristar als germans o no creure’ns sants, per davant dels altres, és a dir perfectes, abans de ser-ho, si és que ho arribem a ser. No som perfectes, som perfectibles sempre, d’aquí el consell de sant Benet de considerar-nos inhàbils i indignes. En el que no ens hauríem mai d’acontentar, no ens hauríem de resignar, és precisament en el que ens és fonamental per a la nostra vida. No ens hem d’acontentar de quedar-nos on estem sinó sempre voler estar una mica més a prop del Crist, del nostre model. Intentar ser cada cop més fidels, més fervents, pas a pas, però sense aturar-nos mai en aquest camí cap a Déu que és la vida monàstica.

Aquest graó, de fet l’escala sencera de la humilitat, ha estat interpretada per sant Bernat en el Tractat sobre els graons de la humilitat i la supèrbia, i el sisè graó per sant Bernat és l’arrogància, que amb el setè que és la presumpció, ens dona el marc, l’origen, la font, d’aquest descontentament del que ens parla aquí sant Benet. També ens ho deia la lectura del segon nocturn de Matines aquest divendres: «Menysprea la teva vida a causa del Senyor, (...) Considera’t pecador si vols arribar a ser just. Sigues humil en la teva saviesa i no et vantis del teu saber.» (Sentències dels pares i relats de Joan Mosco, monjo). No contristar als germans, demana sant Benet de manera explícita als monjos malalts, fent referència als qui en tenen cura. La idea, el principi, és vàlid per a tots i per a tot moment; perquè neix del descontentament, quan ens diem a nosaltres mateixos que això o allò altre, aquell tracte de favor ens pertoca i no pas als altres. Si que hi ha d’haver diferències, però pel més feble, pel qui ho necessita més. Acontentar-nos no vol pas dir resignar-nos; sinó gaudir, agrair el que tenim i no sentir-nos insatisfets sense massa motiu pel que no tenim i creiem amb dret a tenir. Aquets dies hi poden reflexionar tot escoltant el llibre de Job a Matines, que tot just avui hem començat. Però sempre sense resignar-nos mai a no avançar més i més cap al Crist.