diumenge, 29 de març de 2020

COM HA DE SER L’ABAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 2,30-40

30 S’ha de recordar sempre l’abat del que és, s’ha de recordar de com l’anomenen, i ha de saber que, a qui més es confia, més se li exigeix. 31 Que sàpiga també quina cosa tan difícil i tan àrdua no accepta, de governar ànimes i acomodar-se a moltes maneres de ser: a l’un precisament amb afalacs, a un altre amb amenaces, a un altre amb la persuasió; 32 i que, segons el temperament i la intel·ligència de cadascú, es faci i s’adapti de tal manera a tothom, que no sols no hagi de lamentar cap minva del ramat que té encomanat, sinó que pugui alegrar-se de la creixença del bon ramat. 33 Per damunt de tot, que, desatenent o tenint en poc la salvació de les ànimes que li són encomanades, no posi més afany en les coses transitòries, terrenals i caduques, 34 sinó que pensi sempre que ha acceptat de governar ànimes, de les quals haurà de donar compte. 35 I perquè no invoqui una possible manca de béns, recordi’s que està escrit: «Busqueu primer el Regne de Déu i la seva justícia, i tot això us serà donat d’escreix»; 36 i encara: «Res no falta als qui el temen». 37 Que sàpiga que el qui accepta de governar ànimes s’ha de preparar a donar-ne compte. 38 I tal com sigui el nombre de germans que sap que té sota la seva cura, tingui per cert que de totes aquestes mateixes ànimes haurà de donar compte al Senyor el dia del judici, a més, sens dubte, del de la seva ànima. 39 I així, tement sempre el futur examen del pastor sobre les ovelles que li té encomanades, mentre es preocupa pels comptes d’altri esdevé sol·lícit dels seus, 40 i, mentre amb les seves admonicions facilita l’esmena als altres, ell mateix es va esmenant dels seus defectes.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Deia el Papa Francesc en l’Audiència General del passat 18 de març que «Tots som deutors. Tots. Envers Déu, que és tan generós, i envers els germans. Tots sabem que no som el pare o la mare que hauríem de ser, el marit o la muller, el germà o la germana que hauríem de ser. Tots estem «en dèficit», en la vida. I necessitem perdó. Sabem que nosaltres també hem fet el mal, falta sempre alguna cosa en el bé que hauríem d’haver fet.» Això també i sobretot l’abat ho ha de recordar sempre, perquè com ens diu sant Benet a qui més se li confia, més se li exigeix. La consciència de les nostres febleses tant físiques com morals, en expressió de sant Benet, de les nostres limitacions superables en certa mesura i de les que no ho són o ho són amb molta dificultat, aquells defectes de fàbrica dels que parlava l’abat Maur Esteva; tot plegat forma part de nosaltres, és part de la motxilla que ens carreguem o ens ha anat carregant la vida a l’espatla i amb la que hem de caminar vers el Crist, vers la vida eterna i tant de bo si de tant en tant en podem deixar caure un roc més que no pas carregar-la a cada passa, com ens succeeix sovint.

El temperament, la intel·ligència de cadascú, les virtuts i els defectes que conformen la nostra personalitat ens poden ajudar a avançar o ens poden ser un llastre. Tot això, que cada persona ha de viure per sí mateixa, nosaltres ho vivim d’una manera particular, formant una comunitat. Déu ens ha cridat a seguir-lo de més a prop en el sí d’una comunitat. Aquesta comunitat no l’hem feta al nostre gust, a la nostra conveniència, perquè una comunitat, com tant mateix una família, o fins i tot un lloc de treball, no és un grup d’amics com aquell que es troba per fer activitats d’esbarjo o compartir estones de lleure; perquè en aquest nostre cas amistats massa extretes, massa particulars, són excloents i porten sovint a la divisió i al conflicte. Correm el risc d’actuar com Aaron i Maria i com ens deia Orígenes avui a matines: «la primera lliçó que jo trec d’aquest episodi, lliçó ben útil i ben necessària, és que no haig de calumniar el meu germà ni parlar malament del proïsme, ni obrir la boca per criticar, ja no dic els sants, sinó ningú.» (Homilia 7). Però en tots els casos si que hi ha quelcom que uneix, un element comú fonamental, en el sentit de ser fonament. En el cas d’una comunitat aquest fonament és transcendent, perquè és seguir més de prop al Crist en el clos d’un monestir, amb les esplèndides i fortíssimes armes de l’obediència, de la paciència, de la humilitat i del bon zel.

La nostra resposta a la crida del Senyor, el “jo” del que ens parla sant Benet al pròleg de la Regla que esdevé resposta a la pregunta de «Qui és l’home que estima la vida i desitja viure dies feliços?», és una resposta lliure, madura i responsable. Si venim al monestir per amagar-nos o fugir del món, si hi venim per satisfer alguna ambició, si hi venim per qualsevol altre motiu que no sigui seguir al Crist, potser que hi restem tota la vida, però serà una vida buida, sense sentit. El qui segueix al Senyor, el qui s’hi dona, ha de voler, ha d’intentar anar conformant la seva voluntat a la del Crist. A aquest procés estan destinats els afalacs, les amenaces, la persuasió, que sant Benet demana a l’abat acomodant-se a les moltes maneres de ser.

En una recent obra (Risques et dèrives de la vie religieuse, Paris 2020) l’actual Prior de la Gran Cartoixa, Dom Dysmas de Lassus, aborda els riscos i derives de la vida religiosa, és a dir el que ha vingut a anomenar-se, els abusos espirituals. Un tema que forma part, amb d’altres, de l’agenda del nostre proper Capítol General, perquè el nostre mateix Orde ha viscut darrerament situacions on algú imposava un pensament únic a la seva comunitat, no tractant de veure en els altres la maduresa i la responsabilitat de llur vocació, sinó creant una mena de lideratge espiritual on res es pot apartar del desig o caprici del qui es creu predestinat a decidir en tot la vida i el destí dels altres. En l’origen hi ha la certesa de que per a alguns no hi ha debilitats, de que les febleses no son part consubstancial de la seva naturalesa humana, om es creu lliure d’aquestes, haver arribat a un estat de perfecció que lluny de ser cert, aniquila la pròpia i l’aliena vocació. Com escriu, Dom Dysmas, més enllà de la litúrgia, de la vida reglada, de la pregària, hi ha la llibertat de l’ànima; llibertat d’escollir la nostra via interior viscuda en la confiança, al recer d’una comunitat, vivint-ho com a do, servei i plenitud amb i per als altres. Ens cal recordar sempre la nostra debilitat i obrir-la a l’acció de la gràcia, sense la qual res no és possible. Aquesta nostra debilitat la vivim amb més intensitat en ocasions excepcionals, com la que ara mateix experimentem.

Deia divendres en el moment per la pregària per la fi de la pandèmia a la plaça de sant Pere el Papa Francesc que «la tempesta desemmascara la nostra vulnerabilitat i deixa al descobert aquelles falses i supèrflues seguretats amb les que havíem construït les nostres agendes, els nostres projectes, rutines i prioritats. Ens mostra com havíem deixat adormit i abandonat el que alimenta, sosté i dona força a la nostra vida i a la nostra comunitat.» (27 de març 2020). Ara, aquets dies, la nostra societat viu una forta tempesta, una galerna quasi bé; tot s’ha alterat, cap persona no està on estava habitualment, ni ningú fa el que habitualment feia; hi ha por, angoixa i dolor. A nosaltres, habituats a les nostres tempestes particulars, se’ns demana de viure-ho com a qui més se li ha confiat, amb l’esperança de que la Quaresma ens prepara per la Pasqua i aquesta és la vertadera vida dels fills de Déu, guanyada per Crist a la creu. Sovint aquets dies la mirada dels nostres conciutadans es gira vers nosaltres per rebre un consell de com viure el confinament, de com portar-lo sense morir en l’intent. Principis de la Regla com la paciència, l’obediència, la humilitat, el bon zel; poden ser, sinó un model, sí una ajuda per a molta gent.

Però alhora això ens ha de fer reflexionar de com ho vivim nosaltres, de com ho portem, per quan ens toqui donar-ne compte, quan se’ns examini al darrer dia en l’amor, en expressió de sant Joan de la Creu. Ens cal preguntar-nos si maldem per fer la voluntat del Pare o lluitem per fer la nostra, per exemple rient les gràcies a uns i ignorant o fins i tot menyspreant, Déu no ho vulgui, a d’altres i defugint així de fer la voluntat de Déu; un risc que tots correm i sobre el que sant Benet ens adverteix en dir-nos que no hem de fer accepció de persones o que ningú es prengui el dret a defensar-ne un altre. A això ens hi han d’ajudar les admonicions i les esmenes, mentre hi posem de la nostra part i ens anem esmenant dels nostres defectes, anem deixant anar rocs i assumint les nostres pròpies limitacions, que no son pas poques, per tal d’intentar superar-les. Com deia el Papa Francesc en l’audiència de l’esmentat 18 de març: «la misèria mateixa i la manca de justícia mateixa es converteixen en una ocasió per a obrir-se al regne del cel, amb una mesura més gran, la mesura de Déu, que és misericòrdia.»

diumenge, 22 de març de 2020

PRÒLEG: EL CAMÍ DE LA VIDA

De la Regla de sant Benet
Pròleg 8-20

8 Aixequem nos, doncs, d’una vegada, que l’Escriptura ens desvetlla dient: «Ja és hora de despertar-nos». 9 I, oberts els ulls a la llum deífica, escoltem amb orella ben atenta allò que cada dia ens repeteix la veu divina que clama: 10 «Si avui sentiu la seva veu, no enduriu els vostres cors»; 11 i encara: «Qui té orelles per escoltar, que escolti què diu l’Esperit a les Esglésies». 12 I doncs, què diu? «Veniu, fills, escolteu-me, que us ensenyaré el temor del Senyor. 13 Correu mentre tingueu la llum de la vida, perquè no us sorprenguin les tenebres de la mort». 14 I, buscant-se un operari per entre la multitud a qui fa aquesta crida, el Senyor torna a dir: 15 «¿Qui és l’home que vol la vida i desitja veure dies feliços?» 16 I si tu, en sentir-ho, responies: «Jo», et diu Déu: 17 «Si vols la vida veritable i perpètua, guarda’t la llengua de mal i que els teus llavis no parlin amb engany; decanta’t del mal i fes el bé, cerca la pau i segueix-la». 18 I, quan haureu fet això, els meus ulls seran fits damunt vostre i les meves orelles seran atentes a les vostres pregàries, i abans que m’invoqueu, us diré: «Aquí em teniu». 19 ¿Quina cosa més dolça per a nosaltres, germans caríssims, que aquesta veu del Senyor que ens invita? 20 Mireu com el Senyor, amb la seva bondat, ens mostra el camí de la vida.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

En dotze versets sant Benet fa nou cites de l’Escriptura, sis de Salms, una de sant Pau, una de l’Apocalipsi i una del quart Evangeli. Tota una mostra de com sant Benet poua en l’Escriptura, ens l’apropa, la concreta i la fa norma i guia per a la nostra vida. Déu mitjançant l’Escriptura, per la seva lectura, ens convida a desvetllar-nos; per això la Paraula és centre de la nostra vida de monjos, la font primera del nostre contacte amb Déu, perquè és la veu de Déu. No són pas cites per citar les que fa sant Benet sinó que les empra per mostrar-nos que és Déu mateix qui ens exhorta, qui ens crida, qui ens demana d’aixecar-nos i seguir-lo. La vida de tot cristià se centra en la relació personal i intransferible amb Déu, la relació de la creatura amb el seu creador; no hi pot haver res de més gran.

Per Jesucrist hem estat fets fills amb el fill i és el Pare qui ens crida a través de l’Esperit que actua en el poble de Déu que és l’Església; perquè vivim la nostra relació personal amb Déu formant part d’una comunitat, formant part de l’Església. En la crida la iniciativa és sempre de Déu que ens convida a obrir-nos a la seva gràcia. A les beceroles de la Regla, sant Benet empra verbs que impliquen acció, moviment, decisió per part nostra. Ens cal aixecar-nos, desvetllar-nos, escoltar i caminar, abandonant la mandra espiritual. Per això hem d’estimar la vida, aquella que Déu ens ha donat, aquella a la que Déu ens crida; hem de voler viure-la amb dies feliços; delir-nos per la vida veritable i perpetua i per això els nostres cors no poden endurir-se, ans al contrari han d’obrir-se a Déu el nostre creador, per intercessió del Fill, han d’obrir-se a la gràcia que ens es donada per l’Esperit.

Déu ens demana una resposta a la seva crida, davant d’Ell no ens podem quedar callats, quiets, impassibles; hem de dir «jo», donar un pas endavant i mostra-ho amb fets, guardant la llengua del mal, no dient res de fals, abandonant el mal per tendir a fer el bé; en definitiva cercant la pau de l’esperit i seguint-la, perquè és per ella que podrem arribar fins al Crist. Aquestes premisses que ens demana el Senyor d’acomplir per a seguir-lo no són pas fútils. La nostra resposta ha de ser personal, lliure i decidida; és això el que vol dir respondre «jo» a la crida. Un cop cridats a seguir-lo, i ho som pel baptisme certament com tot cristià, però encara més per la nostra vocació de monjos; no podem enterbolir la nostra ruta amb la boira de la falsedat, de l’exageració que ratlla la mentida, no podem dir ni voler dir res de fals; allò al que a voltes, potser massa sovint, estem temptats de fer per a consolidar la nostra voluntat al preu que sigui, per fer la nostra i no pas la de Déu. Falsedat i mal van de la mà, una és instrument de l’altra i a vegades no som conscients del mal que fem en faltar, en un grau o altre, a la veritat; aquella que es correspon a la vida veritable, aquella que acompanya a la pau, la que ens ajuda a abandonar el mal i a canviar-lo pel bé; perquè ambdós poden ser obra nostra i està a les nostres mans obrir-nos o tancar-nos amb pany i forrellat a la gràcia de Déu, és quan com ens diu l’Apòstol «no faig allò que vull, sinó allò que detesto» (Rm 7,15).

Acomplerts aquests requisits, disposats a fer-ho, és quan Déu ens mira, ens escolta i ens diu “Aquí em teniu”; la mateixa veu del Senyor ens convida i tot bondadós, com és per naturalesa, ens mostra el camí de la vida, el camí de la pau. Escriu sant Bernat que: «Aquesta submissió, a la voluntat a Déu, es presenta sota un triple aspecte: voler de manera absoluta el que ens consta que Déu vol; avorrir sense contemplacions el que Déu no vol; i el que no sabem si ho vol o no, tampoc ho vulguem ni ho rebutgem nosaltres de manera categòrica» (Sermó 26,2). Déu pren cura de les seves creatures, tanta que ha enviat al seu Fill per ser-ne una més, sense deixar de ser Déu alhora; per això ens dona la possibilitat, ens l’ofereix, ens hi crida, a créixer i avançar tot dret pel camí de la pau.

Sant Benet ens diu «aixequem-nos doncs», aquesta conjunció, traducció del ergo llatí, que sant Benet empra trenta-quatre cops a la Regla; és una conclusió, el punt on després d’un discerniment, ens cal donar una resposta; ja no toca esperar, ja no toca diferir la decisió, sinó respondre d’un cop per tots, prendre una decisió irrevocable, ferma i lliure. Aquest doncs / ergo no és un parlar per parlar, és una conversió de costums, un abandó del mal, de la falsedat; per caminar, per començar a caminar, potser lentament però amb pas decidit, pel camí de la pau que porta a la vida veritable i perpetua.

Déu ens crida sempre, sempre està amatent, però si ens allunyem d’Ell la seva veu es va fent feble, ens costa cada cop més de sentir-lo i podem arribar a no poder escoltar-la, perquè ens hem allunyat tant d’Ell i el soroll del nostre ego és tant gran, que poc o res podem sentir ja de la seva veu. No és pas que Déu s’allunyi, mai no s’allunya, però si que ho fem nosaltres o bé ens aturem, ens estanquem en la nostra falsa comoditat, mentre Ell avança; aleshores l’eficàcia de la seva paraula esdevé cada cop menys vivificant. Si no responem a la seva crida, alhora allunyant-nos-hi cada cop més, potser arribarem a ni entendre el que ens diu.

La resposta, dir «jo», no és altra cosa que acostar-nos a Déu, fer experiència de Déu, entrar en relació personal amb Ell, il·luminats per la llum deífica, aquella de la que el salmista ens diu: «La teva paraula fa llum als meus passos, és la claror que m’il·lumina el camí.» (Salm 119,105).

Sant Benet ens dona en aquests versets del pròleg una pinzellada, un tast, de tota la Regla; d’aquell camí que el Senyor ens convida a recórrer en cridar-nos; del camí que escollim en dir-li «jo». En paraules del Papa Benet: «avui, el seguiment de Crist és ardu; significa aprendre a tenir la mirada en Jesús, a conèixer-lo íntimament, a escoltar-lo en la Paraula i a trobar-ho en els sagraments; vol dir aprendre a conformar la pròpia voluntat amb la seva.» (Benet XVI, Missatge del Papa Benet XVI per a la XLVIII Jornada Mundial d’Oració per les Vocacions de 2011)

diumenge, 8 de març de 2020

COM S’HA D’ACOLLIR ELS MONJOS FORASTERS

De la Regla de sant Benet
Capítol 61

1 Si es presentava un monjo foraster de llunyanes terres i volia sojornar com a hoste al monestir, 2 si està content amb els costums que hi troba i no pertorba el monestir amb les seves pretensions, 3 sinó que, simplement, s’acontenta amb allò que troba, se l’admetrà tant de temps com desitgi. 4 I si, raonablement, amb una caritat humil, blasma o fa veure alguna cosa, l’abat ho ha de considerar amb prudència, no fos cas que el Senyor l’hagués enviat precisament per això. 5 Si després es volia integrar a la comunitat, que no li refusin aquest desig, tant més que durant la temporada d’hoste s’ha pogut conèixer bé la seva vida. 6 Però si durant la temporada d’hoste s’ha vist que era exigent o viciós, no sols no se l’ha d’incorporar al monestir, 7 sinó que fins se li dirà amb delicadesa que se’n vagi, a fi que la seva misèria no viciï també els altres. 8 Però, si no fos tal que mereixés de ser expulsat, que no sols se l’admeti a formar part de la comunitat, si ell ho demanava, 9 sinó fins i tot que el convencin perquè es quedi, a fi que els altres aprenguin amb el seu exemple 10 i perquè en tot lloc se serveix un mateix Senyor, es milita per un mateix rei. 11 I fins si l’abat veia que n’és digne, el podrà col·locar en un lloc una mica superior. 12 I no sols un monjo, sinó també els qui siguin de l’estament sacerdotal i clerical de què hem parlat, l’abat pot posar-los en un lloc superior al que els toca per la seva entrada, si veia que s’ho mereixia la seva vida. 13 Vigili, però, l’abat de no admetre mai un monjo d’un altre monestir conegut, per quedar-se, sense el consentiment del seu abat o sense unes lletres de recomanació, 14 perquè està escrit: «El que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Un primer aspecte d’aquest capítol ens situa en el seu context. Sant Benet ens ha anat parlant de les diferents persones que demanen d’entrar al monestir. En el capítol 58 sobre els germans en general, per passar després als infants oferts, una pràctica habitual al seu temps, després els sacerdots i avui els monjos provinents d’altres comunitats. A diferència del sacerdot o del clergue del capítol anterior, el monjo pelegrí potser no pretén unir-se a la comunitat, sinó només ser-hi acollit com a hoste durant un temps. Per a sant Benet això no ha de representar pas un problema, pot ser acceptat sempre que vulgui; això sí, tant sols si no pertorba la pau de la família monàstica amb demandes, crítiques o xafarderies. De fet això no exclou que pugui fer observacions, amb humilitat i amb caritat; perquè potser el Senyor hagi enviat al monjo foraster precisament per a portar a terme aquesta tasca, perquè sempre hi ha alguna cosa per corregir i millorar i la voluntat del Senyor pot manifestar-se a través d’un foraster, com a través de les observacions dels més joves monàsticament, com diu sant Benet al capítol tercer.

En un segon aspecte sant Benet se centra en els manaments evangèlics; la Regla esdevé així una concreció, una mena de manual pràctic de l’aplicació de l’Evangeli en la vida monàstica diària. Ho hem escoltat aquesta mateixa setmana, primera de Quaresma, quan Jesús ens deia que era foraster i el vam acollir o bé al contrari, que era foraster i no el vam acollir; paràgraf que avui recull i concreta sant Benet. Tant l’Evangeli com la Regla ens instrueixen en quina hauria de ser la nostra actitud, en com hauríem, d’obrar. Nosaltres som lliures, creats lliures per Déu, per aplicar tot allò que escoltem, el que el Senyor ens convida a acomplir, pel nostre bé, per la nostra salvació o no acomplir-ho. Lliures per no anteposar res al Crist o per anteposar-hi la nostra voluntat, quan no el nostre caprici. Aquesta llibertat comporta elecció i responsabilitat, si sabem com hauríem d’obrar i no ho fem, som nosaltres els responsables d’allunyar-nos de Déu i dels seus preceptes, no pas ningú més. Ens ho deia també en l’inici d’aquest temps quaresmal, Moisès en el llibre del Deuteronomi «avui et toca escollir entre la vida i la mort, entre la felicitat i la desgràcia» (Dt 30,15); o ho escoltàvem ahir mateix a Matines: «invitat per molts atractius, l’home per força ha de triar certes coses i ha de renunciar a d’altres. Més encara: dèbil i pecador, moltes vegades fa el que no voldria i no fa el que desitjaria fer» (GS,9), citant la Constitució pastoral del Concili Vaticà II, Gaudium et spes. La nostra vida, la de tot cristià, és una constant elecció entre fer el bé i obrar el mal; entre acomplir la voluntat de Déu, o al menys intentar-ho, i la temptació de fer la nostra. Ens hi trobem cada dia, en dilemes ben quotidians: faig el servei que em toca fer o bé cerco una excusa i si puc l’endosso a un altre; surto del monestir potser innecessàriament o em quedo, si surto ho comunico o m’ho callo; intento arribar puntual a l’Ofici Diví, no anteposant-hi res com ens diu sant Benet, o bé poso qualsevol altre cosa pel davant i faig tard; consulto un tema amb qui pertoca fer-ho de la comunitat o bé tiro pel dret; en tots els casos podem optar per fer la voluntat de Déu o la nostra creient-nos amos dels nostres destins i sense necessitat de donar explicacions a ningú. Aleshores o bé no seguim ni l’Evangeli, ni la Regla; seguim el nostre caprici o bé ens anem conformant a la voluntat del Senyor. És l’eterna lluita contra la temptació, ens ho deia avui a Matines Origines «quan ens proposem viure segons Déu, ens escomet una multitud de temptacions i ensopeguem amb moltes dificultats. (...) El camí de la saviesa és un camí tortuós, té molts revolts, dificultats infinites, desnivells innombrables» (Homilia 5). En aquest capítol sant Benet ens mostra les dues possibilitats d’obrar; ho fa en la doble direcció de monjo foraster o de monjo acollidor. Podem ser dels qui essent forasters estem contents amb els costums que trobem, no pertorbem el monestir amb les nostres pretensions, llegeixis capricis, i ens acontentem amb allò que hi trobem; o bé podem ser dels exigents i viciosos. Un cop escollida la nostra postura som candidats a ser acollits o a ser convidats a marxar del costat del Senyor, de la seva dreta, com ens deia l’Evangeli de sant Mateu dilluns passat.

Un tercer aspecte que ens aporta sant Benet en aquest capítol, i un d’important, és el de la comunió, ho concreta amb una frase «en tot lloc se serveix un mateix Senyor, es milita per un mateix rei.» Servir i militar són dues expressions, podríem dir fortes, presents en altres capítols de la Regla i aquí ens apareixen com un resum del que ha de ser la nostra vida: servir i militar sota un rei que no és altre que el Senyor, no pas sucumbir a la temptació de servir la nostra voluntat. És positiu conèixer altres monestirs, altres comunitats, altres monjos i monges; això ens ajuda a adquirir per exemple la dimensió d’orde, de comunió entre tots els seus membres i també entre les diferents famílies monàstiques que seguim la Regla de sant Benet o formes similars de vida. Conviure uns dies amb una altra comunitat ens ajuda a centrar-nos a relativitzar allò que ens capfica amb excés i és ocasió d’obrir els nostres esperits.

Sant Benet acaba el capítol amb una frase que va més enllà del seu context concret, perquè si estimem als altres com a nosaltres mateixos de ben segur que això ens mourà a no fer als altres el que no volem per a nosaltres. No és pas fàcil, ens ho deia avui a Matines Origines «Tu potser t’imaginaves que el camí indicat per Déu era un camí pla i còmode, sense cap mena de dificultat ni esforç. Doncs no: és una ascensió i una ascensió tortuosa. El camí que condueix a la virtut no fa baixada: puja i puja escarpadament, treballosament.» (Homilia 5)

diumenge, 1 de març de 2020

L’OBSERVANÇA DE LA QUARESMA

De la Regla de sant Benet
Capítol 49 i 48,14-25

49,1 Per bé que la vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal, 2 amb tot, com que són pocs els qui tenen aquesta fortalesa, per això invitem a guardar la pròpia vida amb tota la seva puresa, aquests dies de quaresma, 3 i, a la vegada, esborrar, aquests dies sants, totes les negligències dels altres temps. 4 Això es farà com cal, si ens retraiem de tota mena de vicis i ens donem a l’oració amb llàgrimes, a la lectura i a la compunció del cor, i a l’abstinència. 5 Per tant, imposem-nos aquests dies alguna cosa de més en la tasca acostumada de la nostra servitud: pregàries particulars, abstinència en el menjar i en el beure, 6 de manera que cadascú, ultra la mesura que té prescrita, ofereixi alguna cosa a Déu per pròpia voluntat «amb goig de l’Esperit Sant»; 7 és a dir, que tregui al seu cos una part del menjar, del beure, de dormir, de parlar molt, de bromejar, i amb una joia plena de deler espiritual esperi la santa Pasqua. 8 Allò, però, que cadascú ofereix, que ho proposi al seu abat, i faci’s amb la seva benedicció i amb el seu consentiment; 9 perquè el que es fa sense el permís del pare espiritual serà tingut per presumpció i vanaglòria, no pas com a digne de recompensa. 10 Per tant, totes les coses s’han de fer amb el consentiment de l’abat.

48,14 Els dies de quaresma, des del matí fins a l’hora tercera completa s’han de dedicar a les seves lectures, i fins a l’hora desena completa que treballin en allò que se’ls encomana. 15 En aquests dies de quaresma, que tots rebin un volum de la Bíblia, que han de llegir per ordre i tot sencer; 16 aquests volums s’han de donar al començament de la quaresma. 17 Que sobretot es designin un o dos ancians que facin la ronda del monestir a les hores en què els germans es dediquen a la lectura 18 i vegin si hi ha cap germà peresós que passa l’estona sense fer res o enraonant, i no es dóna a la lectura, i no sols no és de profit per a si mateix, sinó que a més destorba els altres. 19 Si fos trobat algú així -Déu no ho vulgui-, se l’ha de renyar una i dues vegades; 20 si no s’esmenava, que sigui sotmès a la correcció que és de regla, de manera que els altres escarmentin. 21 I que cap germà no s’ajunti a un altre a hores indegudes. 22 El diumenge, que es dediquin tots a la lectura, llevat d’aquells que estan posats en els diversos serveis. 23 Si algú, però, fos tan negligent i peresós que no volgués o no pogués estudiar o llegir, que se li doni alguna feina per a fer, perquè no estigui ociós. 24 Als germans malalts o de salut delicada, se’ls ha d’encomanar una feina o una ocupació tals, que ni estiguin ociosos, ni la feixuguesa del treball els aclapari o els el faci defugir. 25 L’abat ha de tenir en consideració llur feblesa.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 1 març 2020

La vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal. La Quaresma esdevé doncs un temps privilegiat, un temps per a viure amb intensitat, per a recuperar el pas perdut i per posar els ulls fits en l’objectiu, que no és altre que la Pasqua. És un temps que ens serveix com a exemple, com a model per tot el nostre camí en la vida monàstica; perquè el camí cap a la Pasqua és al començament forçosament estret, com ho és el de la vida monàstica i la meta en la nostra vida és la Pasqua definitiva per a cadascun de nosaltres, al final del camí, al final d’aquesta vida terrenal. Aquest paral·lelisme el podem anar veient en la mateixa litúrgia, aquest primer diumenge ens presenta l’episodi de les temptacions de Jesús, ben presents al llarg del nostre camí monàstic; temptació a caure en el tedi, en la rutina, en la mandra espiritual; unes temptacions que ens ajuden a vèncer-les la pregària, la lectura i la compunció de cor, com ens recomana avui sant Benet per a aquest temps quaresmal. I la lectura té aquest primer diumenge de Quaresma un paper central; el llibre que hem escollit ens ha d’ajudar a viure aquest temps amb especial intensitat; per això sant Benet ens diu que l’hem de llegir per ordre i tot sencer, sense distraccions.

La Quaresma per sant Benet, com el conjunt de la nostra vida, té una doble vessant; d’una banda la de la privació, l’abstinència, la compunció; però no per viure-les amb tristesa sinó amb esperança, com a eines en aquest viatge espiritual que ens ha de portar tots junts a la vida eterna i l’esperança és l’altra vessant, la més important. Ens deia avui sant Agustí a Matines que ens cal aprendre allò que hem de menysprear en aquesta vida i allò que hem d’esperar de l’altra (Carta 140).

Parem atenció a que sant Benet, com sempre, no generalitza sinó que està atent a les nostres debilitats, a les nostres febleses. Sap que viure tota la nostra vida com una Quaresma pot ser-nos ben difícil, sinó impossible. Per això no ens demana sols de mortificar-nos, sinó de convertir-nos, d’avançar en el camí cap a Déu, cercant aquella virtut que ens hem de delir per arribar-hi. D’aquí que ens exhorti a tenir especial cura durant la Quaresma de certes coses que, en la mesura del possible, hauríem de mantenir durant tot l’any. Aquestes coses són òbviament aquelles que sant Benet considera els elements essencials de la vida monàstica, i per extensió de tota la vida cristiana. Un primer aspecte, que les engloba totes, és cercar la puresa de la vida; cercar durant aquests dies, de disminuir el neguit d’altres moments. Una puresa que, en un sentit general i profund, correspon a la idea de sant Benet de simplicitat, de tenir clar el sentit de la nostra vida com a monjos, com a cristians; sense distraccions ni negligències.

Per aconseguir aquesta unitat, aquesta simplicitat o puresa de vida; cal intentar abstenir-nos de tots els vicis; utilitzant els mitjans esmentats, això és la pregària, la compunció, la lectura i l’abstinència. El context en què sant Benet esmenta aquests elements, de l’ascetisme que hauríem de practicar sempre, ens mostra que no són pas fins en sí mateixos, sinó mitjans que s’han d’utilitzar per assolir un cor ni dividit ni dispers. Si durant la Quaresma s’utilitzen de manera més intensiva aquestes eines, com si fos un banc de proves, una mica més enllà del que exigeix la Regla per a la resta de l’any, ha de ser sempre una decisió personal, lliure; perquè és quelcom que s’ofereix a Déu i el més important, l’únic que hem d’oferir a Déu és la nostra voluntat, el nostre amor. I aquesta ofrena només es pot fer amb joia; amb la joia de l’esperança pasqual.

Per a sant Benet, tota la vida monàstica tendeix, cap a la joia; ha de ser un desig de plenitud de la vida que només podem rebre de Déu per mitjà de la seva gràcia i per tant no podem exigir-lo, sinó tant sols desitjar-lo, demanar-lo. Desig de plenitud de vida, aspiració a transformar-nos cada cop més en imatge de Crist, i això sols pot créixer en nosaltres en tant que disminueixi el desig de satisfer les nostres pròpies apetències, aquelles que ens allunyen del desig de Déu; passant del nostre egocentrisme al cristocentrisme que ens hauria de guiar sempre. Com escoltàvem ahir en la lectura de les nostres constitucions; la nostra vida monàstica té per finalitat cercar i trobar Déu. I el mitjancer i camí que ens porta cap a Déu Pare és el Crist , que volem seguir, com ensenya l’Evangeli, de manera especial, directament i amb radicalitat (Art. 17). Per això no pot ser en cap cas una recerca de purificació fruit de la vanitat personal. Sant Benet insisteix que qualsevol esforç particular ha de ser un acte realment personal i voluntari, sempre acompanyat d’un discerniment sobre si aquest ens acosta a Déu o bé ens hi allunya, perquè ens acosta a nosaltres mateixos. Aquest discerniment, en el context d’una comunitat, el concreta sant Benet en obtenir el permís de l’abat amb l’objectiu d’ajudar-nos a assolir tota la puresa possible pel nostre cor.

Deia el Papa Benet XVI en la seva penúltima audiència general: «Superar la temptació de sotmetre a Déu a un mateix i als propis interessos, o de posar-lo en un racó, i convertir-se a l’ordre just de prioritats, donar a Déu el primer lloc, és un camí que cada cristià ha de recórrer sempre de nou. “Convertir-se”, una invitació que escoltarem moltes vegades en Quaresma, significa seguir a Jesús de manera que el seu Evangeli sigui guia concreta de la vida; significa deixar que Déu ens transformi, deixar de pensar que som nosaltres els únics constructors de la nostra existència; significa reconèixer que som creatures, que depenem de Déu, del seu amor, i només “perdent” la nostra vida en Ell podem guanyar-la. Això exigeix prendre les nostres decisions a la llum de la Paraula de Déu.»

Que la Paraula de Déu i la seva lectura ens guiïn en aquest camí vers la Pasqua.

diumenge, 23 de febrer de 2020

EL TREBALL MANUAL DE CADA DIA: ELS DIES DE QUARESMA

De la Regla de sant Benet
Capítol 48,14-25

14 Els dies de quaresma, des del matí fins a l’hora tercera completa s’han de dedicar a les seves lectures, i fins a l’hora desena completa que treballin en allò que se’ls encomana. 15 En aquests dies de quaresma, que tots rebin un volum de la Bíblia, que han de llegir per ordre i tot sencer; 16 aquests volums s’han de donar al començament de la quaresma. 17 Que sobretot es designin un o dos ancians que facin la ronda del monestir a les hores en què els germans es dediquen a la lectura 18 i vegin si hi ha cap germà peresós que passa l’estona sense fer res o enraonant, i no es dóna a la lectura, i no sols no és de profit per a si mateix, sinó que a més destorba els altres. 19 Si fos trobat algú així -Déu no ho vulgui-, se l’ha de renyar una i dues vegades; 20 si no s’esmenava, que sigui sotmès a la correcció que és de regla, de manera que els altres escarmentin. 21 I que cap germà no s’ajunti a un altre a hores indegudes. 22 El diumenge, que es dediquin tots a la lectura, llevat d’aquells que estan posats en els diversos serveis. 23 Si algú, però, fos tan negligent i peresós que no volgués o no pogués estudiar o llegir, que se li doni alguna feina per a fer, perquè no estigui ociós. 24 Als germans malalts o de salut delicada, se’ls ha d’encomanar una feina o una ocupació tals, que ni estiguin ociosos, ni la feixuguesa del treball els aclapari o els el faci defugir. 25 L’abat ha de tenir en consideració llur feblesa.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 23 febrer 2020

La nostra vida es fonamenta en tres pilars: La pregària, sigui comunitària o bé personal, el treball i la lectura, sigui de la Paraula de Déu o dels pares. D’aquest tercer pilar ens parla avui sant Benet. No l’hem pas de negligir, forma part fonamental de la nostra vida i de la nostra formació permanent; del nostre camí cap a la vida eterna. El coneixement de les lletres i la recerca de Déu són dos aspectes intrínsecament lligats en la mateixa vida de sant Benet. Una de les principals ocupacions del monjo és la Lectio Divina; tant que avui en aquesta part del capítol XLVIII sant Benet pressuposa que cada monestir, ja a la seva època, disposava de suficients volums perquè aquesta lectura fos àmplia i rica en contingut i en extensió. No era pas fàcil aleshores; però ja des dels seus orígens la vida monàstica està estretament lligada a la formació intel·lectual, teològica dels monjos; cadascun en la mesura de les seves possibilitats. Els monjos, en l’època de sant Benet, no adquirien la seva formació de manera acadèmica, sinó en el mateix monestir, mantenint l’equilibri entre les diferents parts de la seva vida. Això ha donat lloc al concepte de teologia monàstica en contrast, que no pas en oposició, a la teologia escolàstica, entesa com la que es tractava en les escoles catedralícies de la època.

És un tema estretament lligat amb la mateixa figura de sant Benet, amb la seva formació molt més experencial que acadèmica en l’aspecte teològic, en algú que venia de la formació jurídica en el baix Imperi Romà. En el mateix text de la Regla aquesta doble vessant, coneixement de les lletres i recerca de Déu, es fa ben present. Certament en l’època de sant Benet no es parla de lectura personal, en el sentit de fer-ho en silenci, sinó que sempre es parla de lectura en la doble vessant de llegir i escoltar, d’aquí que recomani tant directament de fer-ho en silenci durant les hores de descans perquè no es molesti als altres que potser reposen. Així expliquen, que quan Pere el Venerable estava refredat no podia ni expressar-se en públic ni fer la seva Lectio, ja que no estava en disposició de vocalitzar la seva lectura.
Les coses d’abans han passat, en certa manera, ara ja no és un problema llegir en privat, sense articular paraula; en aquest aspecte les coses han canviat però no pas en el de la importància de la lectura en la nostra vida, en la nostra autoformació. Hi dediquem forces hores, una hora al matí i una altre a la tarda al contacte amb la Paraula de Déu o el magisteri dels pares de l’Església o d’altres mestres espirituals. Escoltem la lectura al refetor en dinar i en sopar, que ens pot agradar o hi podem prestar més o menys atenció segons sigui, i també la de la col·lació a més de la que podem escollir en funció de les nostres necessitats si estudiem o hem de preparar quelcom, o dels nostres interessos o preferències. Fet i fet al cap de l’any hi dediquem una part important del nostre temps a la lectura i això ens ha de servir de profit per la nostra vida.

Sant Benet ens convida a no negligir aquesta lectura, fins i tot a vigilar que no la descuidi ningú, i ho fa amb la seva habitual contundència en afegir-hi la frase Déu no ho vulgui, referit a que siguem peresosos, negligents o pedra d’ensopec per als altres, objecte de destorb, de distracció. No és pas un caprici, una predilecció personal de sant Benet, sinó que està en la línia del convenciment de que la nostra vida és un camí, cap a la vida eterna, i per recórrer-lo ens cal l’aliment espiritual i aquest l’aconseguim amb la pregària i amb la lectura, sigui de la Paraula de Déu, fonamental en la nostra vida, sigui amb la lectura de tots aquells que l’han estudiada i reflexionat sobre ella. Parem-hi atenció, imitem per exemple aquells qui ens ha precedit i que amb una constància admirable han recorregut les pàgines de la Sagrada Escriptura, al llarg de la seva vida diverses vegades; descobrint-hi sempre quelcom de nou, deixant-se sorprendre per la Paraula de Déu directament dirigida al nostre cor i a la nostra ment.

Com escriu el Papa Benet XVI en l’Exhortació post sinodal Verbum Domini, sobre la Paraula de Déu en la vida i la missió de l’Església: «Pel que fa a la vida consagrada, el Sínode ha recordat abans de res que «neix de l’escolta de la Paraula de Déu i acull l’Evangeli com la seva norma de vida». En aquest sentit, viure seguint a Crist cast, pobre i obedient, es converteix «en exegesis viva de la Paraula de Déu». L’Esperit Sant, en virtut del qual s’ha escrit la Bíblia, és el mateix que «ha il·luminat amb llum nova la Paraula de Déu als fundadors i fundadores. D’ella ha brollat cada carisma i d’ella vol ser expressió cada regla», donant origen a itineraris de vida cristiana marcats per la radicalitat evangèlica.» (VD, 83)

diumenge, 16 de febrer de 2020

ELS QUI FAN TARD A L’OFICI DIVÍ O A LA TAULA

De la Regla de sant Benet
Capítol 43

1 A l’hora de l’Ofici diví, tan bon punt hagin sentit el senyal, deixant qualsevol cosa que tinguin entre mans, acudiran amb la més gran rapidesa, 2 bé que amb gravetat, per no donar peu a facècies. 3 Així, doncs, que no s’anteposi res a l’Ofici diví. 4 Si algú, a les vigílies nocturnes, arriba després del glòria del salm noranta-quatre, que per aquest motiu volem que es digui molt a poc a poc i espaiat, que no es posi al seu lloc al cor, 5 sinó que es quedi el darrer de tots o en un lloc a part que l’abat haurà assenyalat per a tals negligents, a fi que siguin vistos per ell i per tothom, 6 fins que, un cop acabat l’Ofici diví, faci penitència amb una satisfacció pública. 7 I hem cregut que havien de quedar-se al darrer lloc o a part perquè, veient-los tothom, s’esmenin si més no per la vergonya. 8 Que si es queden a fora de l’oratori, potser hi haurà algú capaç de tornar-se’n al llit i dormir, o, si no, d’asseure’s a fora i d’entretenir-se enraonant, i així es dóna ocasió al maligne. 9 Val més que entrin a dins, perquè no ho perdin tot, i que en endavant s’esmenin. 10 A les hores diürnes, el qui encara no hagi arribat a l’Ofici diví després del verset i del glòria del primer salm que es diu després del verset, que es quedi al darrer lloc, segons la norma que hem donat abans, 11 i que no gosi ajuntar-se al cor dels qui salmegen fins que hagi satisfet, si no és que l’abat li’n dóna el permís amb el seu perdó; 12 a condició, però, que el culpable satisfaci. 13 A taula, qui no hi arribi abans del verset, de manera que tots plegats el diguin i preguin, i tots alhora s’asseguin a taula, 14 si és per negligència o mal costum que no hi arriba, que sigui corregit per aquesta falta fins a dues vegades. 15 Si en endavant no s’esmenava, no se li permetrà de participar a la taula comuna, 16 sinó que, separat de la companyia de tots, menjarà sol, i se’l privarà de la seva ració de vi, fins que doni satisfacció i s’esmeni. 17 Tindrà el mateix càstig qui no sigui present al verset que es diu després de menjar. 18 I que ningú no gosi prendre res de menjar o de beure abans o després de l’hora establerta. 19 Però si el superior ofereix una cosa a algú, i no vol acceptar-ho, quan desitgi allò que abans ha refusat o alguna altra cosa, no se li donarà res absolutament fins que hi hagi l’esmena deguda.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

De tarditate veniendi ad Eccclesiam. Aquesta era la fórmula emprada per acusar-se al capítol de culpes de les faltes relacionades amb arribar tard a l’Ofici Diví, perquè d’això va el capítol que avui ens surt al pas. O sigui que el perill de fer-hi tard no és quelcom estrany a la vida monàstica, això sí és una falta i no pas petita. El perquè ens ho diu aquest capítol que conté una de les frases més emblemàtiques de la Regla: Ergo nihil operi Dei præponatur, que no s’anteposi res a l’Ofici Diví. Sant Benet fa servir aquesta expressió, diguem-ne que forta, també al capítol IV, Nihil amori Christi præponere, no anteposar res a l’amor del Crist; equipara doncs l’Ofici Diví amb l’amor del Crist, ressalta així la presència del Senyor en la pregària comunitària.

Aquesta és la raó de fons, la raó fonamental i vertadera, per la qual no hem de fer tard a l’Ofici, perquè, per expressar-ho d’alguna manera, l’estimat ens hi espera i no convé per a nosaltres fer-lo esperar, ens delim per anar al seu encontre, com ens podríem delir per anar a l’encontre de l’estimada; que potser és un sentiment que alguns hem conegut al llarg de la nostra vida i que expressa l’amor, l’anhel que aquest encontre ens provoca. La pregària, l’Ofici Diví tant com la Lectio i no cal dir l’Eucaristia, no l’hauríem de veure tant com un treball, una obligació, que la tenim certament, sinó més aviat com l’ocasió privilegiada de l’encontre amb el Senyor i és en aquest sentit que anar-hi de gust i a temps no ens ha pas de costar.

Reflexions més o menys poètiques a banda, sant Benet sap molt bé, perquè fruit de la seva experiència sembla que no se n’hi escapi ni una i que quan nosaltres hi anem, ell ja en ve; que podem tenir la temptació, i caure-hi, de fer tard a l’Ofici Diví. Ens proposa diversos remeis; el primer i més eficaç és que tant bon punt escoltem el senyal, la campana que ens hi convoca, ho deixem tot i amb gran rapidesa, però sense caure en facècies, es a dir amb la gravetat que demana a qui anem a trobar i el lloc cap al qual ens dirigim, anar-hi. Això ja ens costa a vegades; una feina a punt d’acabar, una visita que s’allarga un xic i algunes altres coses que hauríem de vigilar a no caure-hi. A vegades ho fem amb la més bona intenció, per no deixar algú amb la paraula a la boca, sigui de manera presencial o sigui per telèfon; però intentem de dir-los-hi que ha sonat la campana i que aquesta ens convoca a l’Ofici Diví, a l’encontre amb el Senyor, de ben segur que no s’ofendrà ningú, ans al contrari els ajudarem a entendre una mica més la nostra vida i quin és el seu centre.

Però malgrat que sant Benet ens exhorti a no fer tard i que ens digui el que hem de fer per no fer tard, sap que tard o d’hora farem tard, aleshores, previsor com és, ja ens diu el que hem de fer, no pas quedar-nos fora de l’oratori, ni encara menys tornar-nos-en al llit, si es tracta de Matines; res d’això, sinó que hem d’anar-hi igualment a l’oratori i donar-ne allò que abans se’n deia satisfacció, és a dir mostrar d’alguna manera públic penediment pel retard; per això sant Benet ens diu de quedar-nos al darrer lloc, fent penitència tot cercant l’esmena, la satisfacció per la falta comesa. La Regla és ben pràctica, ens diu això perquè sant Benet sap de quin peu calcem, sap que si ens quedem a fora acabarem per entretenir-nos amb qualsevol altre cosa i serà pitjor el remei que l’enfermetat i ho perdrem tot, cosa que sant Benet ens anima a evitar de totes, totes.

Aquest capítol encara ens diu una cosa més, perquè ens parla de seure tots plegats a taula, d’estar tots al refetor al moment de beneir la taula, que no és un moment menor; fins al punt de que si hi manquem acabarem per ser exclosos de la taula comuna i se’ns privarà del vi; aquella beguda que sant Benet ja ens diu que és difícil que el monjo hi renunciï, i que tolera tenint en consideració la flaquesa dels febles (RB 40,3). En resum sant Benet ens convida, ens indica, que no hem de fer tard a cap acte comunitari, sigui a l’església, sigui al refetor, sigui on sigui. Val a dir que a vegades ens va d’un minut, fins i tot de segons, que fem tard; raó que ens demostra que ser-hi a temps no pot ser tampoc tant difícil, cosa de deixar el que tenim entre mans un minut o dos abans i anar tot dret cap a l’església, perquè així evitem alhora molèsties i distraccions a la resta de la comunitat que s’ha de moure al cor o bé passar-nos els llibres, si és el cas.

El centre d’aquest capítol no és altre que la presència de Crist en la nostra vida, no una presència puntual o parcial, sinó en cada un dels moments de la nostra jornada; per això sant Benet ja ens diu que «el primer graó de la humilitat és que mantingui sempre davant els ulls el temor de Déu i eviti completament d’oblidar-lo» (RB 7,10). Ens diu sant Elred: «Imaginem ara a algú que, considerant la Regla de Sant Benet com un bon instrument per a desarrelar amb major facilitat els vicis i complir millor els preceptes evangèlics, no arrenca amb ell els vicis ni adquireix les virtuts. No haurem d’afirmar que abusa d’aquest òptim instrument per a la seva utilitat i que, tenint per tant per al seu mal la Regla, no compleix els preceptes de Crist?» (Speculum Caritatis, 93). Per arrencar els vicis, com ho és el de la impuntualitat, i adquirir les virtuts hem de saber usar bé la Regla, aquest òptim instrument, no anteposant res ni al Crist ni a l’Ofici Diví.

diumenge, 9 de febrer de 2020

ELS GERMANS MALALTS

De la Regla de sant Benet
Capítol 36

1 Abans de tot i per damunt de tot cal tenir cura dels malalts, de tal manera que siguin servits com si fossin realment el Crist, 2 perquè ell mateix digué: «Vaig estar malalt, i em visitàreu», 3 i: «El que vau fer a un d’aquests meus tan petits, a mi m’ho féreu». 4 Però els malalts, per la seva banda, que pensin que és per l’honor de Déu que són servits, i no contristin amb les seves exigències els germans que els serveixen. 5 Amb tot, s’han de suportar amb paciència, perquè per ells es guanya una recompensa més gran. 6 Per tant, que l’abat posi la màxima cura perquè no sofreixin cap negligència. 7 Els germans malalts tindran destinada una habitació a part i un servidor temorós de Déu, diligent i sol·lícit. 8 Que es faciliti als malalts l’ús dels banys sempre que convingui; en canvi, als qui estan bons i sobretot als joves, se’ls concedirà de tard en tard. 9 Que es concedeixi també de menjar carn als malalts molt dèbils, perquè es refacin; però quan estiguin millor, tots s’abstindran de menjar carn, com és costum. 10 Tingui l’abat la màxima cura que els majordoms i els servidors no negligeixin els malalts, perquè sobre ell recau tot mancament que cometen els deixebles.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

La salut i la malaltia, la joventut i la vellesa, la vida i la mort no són conceptes antitètics com ens pot semblar a primer cop d’ull, sinó que tots plegats conformen la nostra existència. La societat actual que tant valora les idees d’èxit, de bellesa, de poder i tantes altres similars en el seu caràcter fugisser, té la tendència a amagar o a obviar tot allò que pot enterbolir una imatge pensada com a idíl·lica de la nostra vida, quan de fet no ho és perquè és irreal i incompleta. El jove d’avui és el vell de demà, el malalt de demà és el sa d’avui i res hi tant cert com que si naixem, hem de morir.

Això serveix per a tota la humanitat, per molt que ho vulgui obviar, però pel que fa a nosaltres cristians, monjos, ho hem de viure d’una manera determinada perquè Crist, aquell qui morint i ressuscitant vencé la mort, és el centre de la nostra vida, el nostre model i referent i això s’ha de notar, cal tenir-ho pressent en totes les etapes, en tots els moments de la nostra vida; en els que podem qualificar de bons i en els que adjectivem com a dolents. Mentre la societat que ens envolta s’entesta en amagar certes realitats que no li agraden, nosaltres convivim amb els nostres ancians i quan ens arriba la mort no l’amaguem, ans al contrari, la tenim com allò que és per a qualsevol creient, el pas de la vida terrena a la vida plena i vertadera, aquella que ens ofereix el mateix Crist.

Davant de la malaltia, davant de la vellesa o de la mort hi hem vist a molts germans nostres, també segurament a molts familiars o a alguns amics; hi ha actituds diferents, com diverses són les nostres vides. La serenor confiada d’uns ens serveix de model; l’angoixa no dissimulada d’altres ha de ser per a nosaltres causa de compassió i de comunió fraterna amb aquell que sofreix. Al llarg de la nostra vida podem triar entre certes coses, però davant la malaltia, la vellesa o la mateixa mort, és Déu qui disposa, nosaltres no podem escollir ni com ni quan emmalaltir o morir.

Aquesta setmana la premsa recollia la celebració del dia mundial contra el càncer, una de les malalties més esteses de la nostra societat; alguns dels articles i testimonis parlaven de les preguntes que sorgeixen davant la notificació d’aquesta malaltia, quan el pacient escolta de boca del metge el diagnòstic i l’anunci del procés mèdic subsegüent; és un moment clau, que marca un abans i un després en la vida del protagonista. I aquest és tant sols un exemple, perquè el mateix pot servir per a qualsevol circumstància similar, sigui quina sigui la malaltia o la degeneració que ens porti la vellesa.

No és fàcil controlar les reaccions ni els sentiments, però no hauríem d’oblidar mai que en la nostra vida el centre és Crist i això d’una banda ens ha de mostrar sempre confiats, que no vol pas dir resignats, i sobretot ens ha de fer esperançats. Sembla que sant Benet ja ho tenia present tot això, perquè en aquest capítol ens parla dels malalts i dels germans que els envolten, tota la comunitat, però molt especialment els qui en tenen una cura especial. Recomana servir-los com al mateix Crist, com si fossin realment Crist, fer-ho amb paciència i als malalts els demana també de ser pacients, com no, si això mateix ens ho diu al llarg de tota la Regla, els prega de no ser exigents, de mirar de no contristar i això serveix tant per les malaltís físiques com les de l’ànima, que ens empenyen a voler ser pedra d’ensopec per als altres.

Sant Benet ens posa al lloc dels malalts i dels qui en tenen cura, directa o indirecta; perquè sap molt bé que els papers són intercanviables i podem passar de l’un a l’altre sense masses anuncis previs. La malaltia viscuda des de la fe, viscuda en comunitat, hauria de ser un referent, un toc d’atenció a com viu la resta de la societat aquestes situacions; molts cops amb familiars i amics bolcats en l’atenció i el suport; però també moltes altres vegades deixant al malalt o a l’ancià en un volgut o inconscient abandó i en la solitud.

En la nostra mateixa comunitat veiem aquell qui s’esforça per superar les limitacions físiques pròpies de l’edat o de la malaltia per no abandonar la vida comunitària, en la mesura de les seves possibilitats. Tots tenim presents germans nostres, avui mateix o fa ben pocs anys, assistint a la totalitat de l’Ofici Diví, fins i tot essent els primers a arribar-hi, treballant tant com permeten les seves forces i esdevenint així un exemple per a tots nosaltres. Perquè temptats tant sovint de negligir un aspecte o altre de la nostra vida diària en raó d’una malaltia, que potser té una part de psicosomàtica, la temptació malda per amputar-nos part de la nostra rutina, de la nostra vida en plenitud. Cadascú s’ho sap, si es força massa o si pot fer quelcom de més, cadascú i Déu mateix; però sempre és enriquidor veure com per exemple assistir a Matines per alguns germans nostres ja grans, és com anar a la font d’on brolla l’energia que els permet sostenir la seva vida espiritual a bon ritme.

La malaltia, la vellesa, la pèrdua de les forces, per l’edat o per un altre motiu, esdevenen així part de la riquesa de la vida monàstica i en aquest capítol veiem com sant Benet ja en parlava; per tant que tot plegat no ens ve de nou. Aquí si que el pas de la teòrica a la pràctica és ben fàcil; servir o acompanyar als germans malalts, als nostres mateixos familiars, que també ens succeeix, ho tenim a l’abast i ser servits i acompanyats nosaltres mateixos, Déu ens ho té reservat per un moment o altre de la nostra vida, perquè en aquest tema si que no hi ha antiguitats, qualsevol de nosaltres pot precisar de ser atès o d’atendre; de ser qui està al llit d’un hospital tant com de ser qui li dona la mà bora el llit estant.

En qualsevol situació mirem al Crist, perquè ell, servent sofrent, sabé estar al costat dels malalts, amb paciència, amb compassió i sobretot amb amor. Cal sempre donar les gràcies als nostres germans que tenen cura dels malalts, amb eficàcia i paciència, dirigents, sol·lícits i temorosos de Déu i també de donar-les als nostres germans que enmig de limitacions i xacres pròpies de l’edat o de la malaltia, són capaços de no contristar-nos, de seguir essent per a tots nosaltres, peresosos, com diria sant Benet, un model i un estímul per a superar qualsevol temptació que mal fonamentada en la malaltia ens pogués assaltar, Déu no ho vulgui. Com ens deia avui sant Climent primer de Roma a Matines, tallant de soca-rel tot ressentiment i tota enveja, recordem sempre, sans o malalts: «la necessitat d’agradar a Déu omnipotent, vivint pietosament en la justícia, en la veritat, en la generositat, mantenint la concòrdia amb el perdó de les ofenses, la caritat, la pau i una equitat assídua (...) amb esperit d’humilitat envers Déu, Pare i Creador, i envers tots els homes.» (Carta als cristians de Corint).

diumenge, 2 de febrer de 2020

Sl S’HA DE TORNAR A ADMETRE ELS GERMANS QUE SE’N VAN DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 29

1 Si un germà que per culpa pròpia surt del monestir volia tornar, ha de prometre primerament la total esmena d’allò per què va sortir, 2 i aleshores que l’admetin al darrer lloc, per comprovar amb això la seva humilitat. 3 I, si se’n tornava a anar, que l’admetin semblantment fins a tres vegades; però sàpiga que en endavant li serà negada tota possibilitat de retorn.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Els monjos, com el comú dels mortals, com tot cristià, fem el bé, fem allò que no està tant bé i també fem allò que està francament malament. És la mateixa naturalesa humana que en haver perdut aquella imatge de Déu que tenia en el seu origen, ens deixa a mercè d’obrar al nostre arbitri, quan no al nostre caprici. No sempre fem el bé, sant Benet ho sap prou bé, i no el fem perquè no deixem que la nostra manera d’obrar es vagi conformant més i més al nostre model que és Crist mateix. Ens hauríem de repetir sovint la frase de Joan Baptista, «Ell ha de créixer, i jo he de minvar.» (Jn 3,30); però ens costa a tots i sovint els que volem créixer som nosaltres, imposant la nostra voluntat als altres quan no a Déu mateix. Per mirar d’adonar-nos de que no anem bé, per intentar de canviar el nostre rumb quan no anem pel bon camí, tenim per ajudar-nos-hi la nostra mateixa vida, el ritme d’aquesta vida, amb el contacte amb la Paraula de Déu, amb la pregària, amb el mateix treball.

Tot plegat està dirigit, ben disposat pel mateix sant Benet, perquè anem poc a poc recuperant els trets fonamentals d’aquella imatge amb la que Déu ens volgué crear. Mai la recuperarem del tot certament, però com escriu sant Agustí «Si dius prou, estàs perdut. Ves sempre endavant, camina sempre, progressa sempre. No et quedis al mateix lloc, no reculis, no et desviïs.» Tenim d’altres recursos, per exemple hem recuperat a Completes un element fonamental d’aquesta hora de l’Ofici Diví, com és l’examen de consciència, de la nostra, principal i fonamentalment, perquè no és pas el moment, si és que n’hi ha algun de propici per això, de fer un memorial de greuges contra els altres germans de comunitat o contra els companys, parents, amics i coneguts, com deia algú. Aquest moment ens hauria d’ajudar a anar en pau al llit, havent fet la feina d’analitzar, ni que sigui per damunt, la nostra jornada mirant allí on hem faltat, que sempre faltem, de ben segur. Altrament l’Església ens ofereix en el sagrament de la penitencia, la possibilitat de reconciliar-nos amb Déu i fer-ho amb propòsit d’esmena. En altres temps hi havia hagut el capítol de culpes, essencialment dedicat a acusar-se, o també a ser acusat en alguns temps passats, de les faltes contra la Regla, i no oblidem que la Regla ens parla de bones obres o de graons de la humilitat, donant-nos un ampli marge d’anàlisis de la nostra vida quotidiana.

Però Déu ens ha fet lliures, no vol pas que fem això o allò altre forçats sinó conscients del que fem, fent-ho de gust, per amor a Déu. Fruit d’aquesta llibertat podem arribar a caure en una culpa contumaç, volguda, recalcitrant. És d’aquesta situació límit de la que ens parla avui en aquest capítol de la Regla sant Benet, quan obrem malament per culpa pròpia, a consciència i això ens empeny a sentir-nos malament al monestir, a abandonar-lo i a incomplir així aquella ofrena de la nostra vida que són els vots monàstics, que escrits en la una cèdula dipositem sobre l’altar el dia de la nostra professó solemne, com a mostra de l’oferiment de la nostra vida.

Per això quan faltem, volgudament, reiterativament, ens hauríem de preguntar que vam oferir al Senyor fa una setmana, cinc, deu, vint o cinquanta anys; era un compromís sub conditione de que no atemptes contra la nostra voluntat, o era realment una promesa d’intentar conformar la nostra vida al Crist, si més no d’intentar-ho. La història de la nostra comunitat, si mirem el llibre de vesticions o els llistats dels que han estat membres en un moment o altre, està repleta d’abandons, de sortides. Qui es menjava el món, per fer servir una expressió col·loquial, ha acabat per deixar-ho, per tornar al món o per cercar una manera de viure alternativa, que evidentment pot ser ben legítima. Per això com diu sant Agustí no ens podem aturar, no podem baixar la guàrdia, no poder relaxar-nos. Res no tenim guanyat per endavant, tot ho tenim per fer en la nostra vida de monjos, sempre tenim camí a fer.

Si ens creiem perfectes, si pensem haver arribat a una certa posició no és sinó la mostra fefaent de que ens queda molt i molt per recórrer. Ara bé sempre hem de tenir present de no desesperar mai de la misericòrdia de Déu; aquella misericòrdia que amb la de l’Orde demanem en vestit l’hàbit o professar. Avui en aquest capítol sant Benet ens l’explicita, però ens la presenta no pas com un xec en blanc, sinó com a part del camí a recórrer. Ens parla d’una culpa pròpia, volguda, fruit de la nostra voluntat, que demana aleshores, una altra voluntat, la de prometre l’esmena total d’allò que ha portat a l’abandó; sinó hi ha esmena no hi ha lloc pel retorn. I com tres cops sant Pere va negar a Crist, aquella nit del dijous al divendres, i també tres cops va tenir l’oportunitat de confirmar-li el seu amor vora el llac de Tiberíades; sant Benet ens ofereix la possibilitat de ser admesos semblantment fins a tres vegades essent però conscients de que exhaurides aquestes se’ns nega ja tota possibilitat de retorn; perquè, com ens diu quan parla de l’admissió dels germans, hem tingut aleshores prou temps per pensar-nos-ho.

Escriu Louis Bouyer, que sempre hem de tenir al davant dels ulls aquella frase que s’atribueix a sant Bernat ad quid venisti? Si no som capaços de donar-hi una resposta des de l’ànima la cosa es comença a complicar perquè estem en fals davant del Senyor a qui cerquem, a qui hem vingut a cercar al clos del monestir. No hem vingut a cercar una vida còmode, ni a conviure amb aquell o aquell altre germà perquè ens cau bé; tot i que no per això hem de fer de la nostra vida i de la dels altres una incomoditat, ni encara menys cercar d’estar malament amb cap germà. Cal cercar l’equilibri; ni fer un posat constant davant d’alguns d’arcàdia feliç, mentre davant d’altres posem sempre la cara de pomes agres o de perdonar la vida; ni tampoc fer-ho de manera alternativa, ara davant de l’un, ara davant de l’altre segons ens sentim o no congraciats. Ni tampoc cercar mortificacions fruit d’èpoques poc centrades en la Regla, en el Crist; és el Crist qui al llarg de la nostra ens presenta les proves, no pas nosaltres els qui les hem de crear o les hem de crear per a provar als altres. El Senyor sempre ens espera, sempre perdona; però ens cal posar quelcom de la nostra part, l’esmena de les faltes i per això ens cal reconèixer-nos pecadors davant d’Ell, no aturant-nos en el camí vers el Crist; perquè ens pugui dur així tots junts a la vida eterna.

dissabte, 25 de gener de 2020

L’OBEDIÈNCIA

De la Regla de sant Benet
Capítol 5

1 El primer graó d’humilitat és una obediència sense espera. 2 Aquesta obediència és pròpia d’aquells qui res no s’estimen tant com el Crist. 3 Per raó del sant servei que han professat, o per por de l’infern i per la glòria de la vida eterna, 4 així que el superior ha manat alguna cosa, com si la manés Déu, no poden sofrir cap retard a complir-la. 5 És d’aquests que diu el Senyor: «Així que m’ha sentit, m’ha obeït». 6 I també diu als mestres: «Qui us escolta a vosaltres, m’escolta a mi». 7 Aquests tals, doncs, abandonant a l’instant les seves coses i renunciant a la voluntat pròpia, 8 deixant tot seguit el que tenien entre mans, deixant allò que feien sense acabar, amb el peu sempre a punt d’obeir, segueixen amb els fets la veu del qui mana. 9 I així, com en un sol instant, el manament donat pel mestre i l’obra ja feta pel deixeble, totes dues coses, s’acompleixen igualment de pressa en la rapidesa del temor de Déu. 10 És que els empeny el deler de pujar a la vida eterna, 11 i per això agafen aquell camí estret del qual diu el Senyor: «És estret el camí que mena a la vida»; 12 de manera que, no vivint a llur albir, ni obeint els propis gustos i desigs, sinó caminant sota el judici i el manament d’un altre, vivint en comunitat, desitgen que els regeixi un abat. 13 Sens dubte aquests posen en pràctica aquella paraula del Senyor, que diu: «No he vingut a fer la meva voluntat, sinó la d’Aquell qui m’ha enviat». 14 Però aquesta mateixa obediència només serà acceptable a Déu i dolça per als homes, quan el manament sigui acomplert sense vacil•lació, ni retard, ni desgana, ni murmurant o protestant. 15 Perquè l’obediència que es presta als superiors a Déu es presta, ja que ell ha dit: «Qui us escolta a vosaltres, m’escolta a mi». 16 I cal que els deixebles la prestin de bon grat, perquè «Déu estima el qui dóna amb alegria». 17 Que, si el deixeble obeeix de mal grat i murmura, no ja amb la boca sinó només dins el cor, 18 encara que compleixi el manament, amb tot, ja no serà agradable a Déu, que veu el seu cor que murmura, 19 i, per una obra feta així, no aconsegueix cap recompensa, ans incorre en la pena dels murmuradors, si no se’n corregeix i en dóna satisfacció.

PROFESSIÓ REGULAR D’OBEDIÈNCIA DE FRA IURI I FRA LLORENÇ
Al·locució de l’Abat Octavi Vilà

Estimats fra Iuri i fra Llorenç, avui davant d’aquesta comunitat torneu a demanar la misericòrdia de Déu i de l’Orde, com vàreu fer en rebre l’hàbit de mans de l’estimat abat Josep. És a dir de nou us poseu confiadament davant del Senyor i davant d’aquesta pobre comunitat i ho feu després d’haver viscut uns anys de vida monàstica, després d’haver avançat per aquell camí que és inicialment estret. Val a dir que no heu acomplert la Regla, perquè sant Benet mana al qui està al noviciat d’estudiar, menjar i dormir, i certament heu fet alguna cosa més al llarg d’aquests anys i això ens ha permès conèixer la vostra gran disponibilitat envers els germans.
Demà us comprometéreu de manera solemne amb el Senyor i amb la comunitat i aquesta misericòrdia que demanareu fa uns anys i demaneu avui ha de guiar les vostres vides. Heu arribat lluny i no heu arribat enlloc; heu arribat lluny perquè heu superat les dificultats dels començaments, dels inicis de la vida monàstica; i no heu arribat enlloc perquè la vertadera professió solemne, la vertadera professió monàstica la farem davant del Pare, si Déu vol, en acabar la nostra estada terrenal. Al llarg d’aquest anys haureu trobat dificultats i alhora haureu trobat múltiples satisfaccions; de tot plegat heu conclòs que quan el Senyor us va cridar a la vida monàstica, en el clos d’aquest monestir concret, i vosaltres vàreu respondre afirmativament a la seva crida començava un camí que avui i demà tindrà un punt i seguit amb voluntat de perdurar fins a la mort.

En aquesta societat que ens envolta i de la que formem part, hi ha una certa por al compromís, bastanta por, siguem realistes. Tot és més o menys relatiu i provisional o respon al criteri del “mentre duri”; per això voler comprometre’s per tota la vida és un gest valent i poc adient als temps que corren. Hi ha un sol motiu que pot portar-nos a fer-lo, aquest motiu és el Crist; no ho oblideu mai. Ell ens ha cridat, Ell ens dona la força per superar les dificultats, Ell ens espera a la fi del camí. Som per això afortunats, però no us confieu, no afluixeu ni atureu la marxa confiats, ni encara menys satisfets del camí recorregut; contents sempre, satisfets mai.

Avui és un bon moment per mirar enrere, per pensar en la crida que vau escoltar i veure el camí recorregut; però sobretot és el moment de mirar endavant i de no baixar la guàrdia. La vocació monàstica, la vocació cristiana, cal mimar-la, regar-la perquè sinó s’asseca, no dona fruits i acaba per morir tot i que aparentment pugui semblar que la rutina la manté; però la rutina no és la vida monàstica, sinó viure-la a cada moment, en els bons moments i en els no tant bons, en les nits fosques, en els vespres grisos i en els matins assolellats; no desesperant mai de la misericòrdia de Déu, com ens diu sant Benet.

Les eines per mantenir la nostra vocació sempre a punt ens les dona el mateix sant Benet: la paciència, l’obediència, el zel per l’ofici diví o la disponibilitat, entre d’altres. El mateix sant Benet ens descriu els instruments de les bones obres i els graons de la humilitat. Avui destaqueu l’obediència, que és obediència al Crist, no pas una obediència cega al caprici de qualsevol home; sinó disponibilitat al Crist. En aquest sentit sant Pau, del que avui acaben de celebrar llur conversió, ens parla de l’obediència com a servei quan escriu: «Apreciant el vostre servei en allò que val, ells glorificaran Déu per l’obediència que professeu a l’evangeli del Crist i per la generositat que us fa solidaris amb ells i amb tothom.» (Co 9,13).

L’obediència és ofrena de la pròpia voluntat, però aquesta voluntat, aquesta capacitat fonamental no resta aniquilada sinó que és una renúncia voluntària per identificar-se de manera més ferma i més segura amb la voluntat del Crist. Una obediència que neix de l’amor perquè el nostre model és Crist, que identificà la seva voluntat amb la del Pare, fent-se servidor del seus germans, seguint el camí no pas fàcil de submissió a la voluntat del Pare per tal de redimir als homes.

La primera i única obediència del monjo és a Déu, escoltant i obeint la crida de la veu interior de l’Esperit, obeint per la fe i deixant-se guiar per aquesta en el servei als germans. La centralitat del Crist en la nostra vida no l’hem d’oblidar mai, no la podem oblidar mai perquè si l’oblidem perdem el rumb, perdem el sentit de tot. Crist ens estima, el Senyor us estima fra Iuri i fra Llorenç, per això us ha cridat; i en tant que ens estima vol que el seu amor ompli la nostra vida. No és sols teoria, és pràctica, és el dia a dia, des de la primera campanada a la darrera de al nostra jornada; Crist ens espera en l’Ofici Diví, en el treball, en els germans i essencialment en el contacte amb la seva Paraula i en l’Eucaristia. Per això no podem defallir en res, no podem deixar-nos endur per una vocació viscuda amb ensopiment, amb menyspreus, amb ànims de superioritat, amb manca de caritat. Sols així podem anar configurant-nos més i més al Crist humil i obedient, evitant apartar-nos d’Ell amb la desídia i la desobediència.

Que la vostra disposició no manqui mai i que l’ajut imprescindible i irrenunciable de la gràcia de Déu us acompanyi sempre a vosaltres i a nosaltres també.

diumenge, 19 de gener de 2020

LA HUMILITAT: EL NOVÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,56-58

56 El novè graó de la humilitat és quan el monjo reprimeix la llengua de parlar i, guardant silenci, no parla fins que és preguntat, 57 ja que l’Escriptura ensenya que «qui parla molt, no evita el pecat», 58 i que «l’home enraonador no encertarà el camí sobre la terra».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Les paraules silenci i taciturnitat apareixen diversos cops a la Regla de sant Benet. Com l’obediència o la paciència, el silenci i la taciturnitat són per a sant Benet unes eines, uns instruments, que ens permeten acostar-nos a Déu. Hi dedica tot el capítol VI a la taciturnitat i també fa un especial ressò al llarg de la Regla en la pràctica del silenci al refetor, per escoltar la lectura, a l’oratori, per pregar com cal amb la deguda atenció als salms o al que s’anomena gran silenci entre Completes i Laudes.

El silenci i la taciturnitat són un mitja per aconseguir l’objectiu que centra la nostra vida, no és altre que Crist i cercar-lo amb tota la intensitat de que en siguem capaços. El silenci està sovint contraposat per sant Benet a una paraula ociosa, vana, al perill de parlar per parlar amb el risc o bé de caure en la presumpció, la vanagloria, la mentirà o l’exageració per tal de centrar l’atenció; o bé, el que és molt pitjor, quan amb les paraules podem fer mal als germans. Per sant Benet més val callar que parlar, si aquest parlar pot comportar quelcom de perjudicial per a la nostra vida i la dels nostres germans.

Però el silenci no està fet, no ens ve donat, l’hem de construir, l’hem de fer. Sovint ens resulta molt més fàcil trencar-lo que construir-lo, és més fàcil dir quelcom que faci riure o que ens mostri com a enginyosos que no pas guardar silenci. Per això en la tradició monàstica el silenci constitueix un element de primera importància; no és només una necessitat per a la convivència, no és només una exigència per a la pau del claustre. El silenci és necessari per a escoltar a Déu, un silenci que ens porta al recolliment, a parar l’orella atentament a allò que Déu ens vol dir, un silenci que esdevé taciturnitat. Hi ha un silenci exterior, però sobretot hi ha un silenci interior; perquè un silenci que fos solament absència de sorolls i de paraules, estaria evidentment privat de tota utilitat espiritual.

La recerca de Déu porta en si mateixa la necessitat d’un silenci integral, la taciturnitat. El silenci exterior només pot ser fecund quan es reflexa en un silenci interior, ambdós estant estretament relacionats i són interdependents, esdevenint així un silenci de llavis, de cor i mental alhora. Si aquest silenci ens predisposa a abandonar, per exemple, la curiositat, a no centrar-nos en les coses materials, ens fa més disponibles per a viure en la presència de Déu.

El silenci interior consisteix en fer callar tot allò que ens pugui treure l’atenció de Déu. No és pas fàcil adquirir el silenci interior, aconseguir que amb la seva pràctica tota la nostra atenció, exterior i interior, se centri en Déu. Per això cal construir abans el silenci exterior, un silenci no viscut mai com a imposició sinó volgut, desitjat per deixar pas a la veu de Déu, per poder escoltar-la amb la major nitidesa possible. És dur restar sord pels sorolls interiors que ens atordeixen; siguin pensaments, sentiments, actituds, pors, judicis o complexos; tot allò que no ens agrada de nosaltres mateixos i que rebutgem de pla però que centra un cop i un altre la nostra atenció i ens impedeix d’escoltar a Déu amb nitidesa. Però potser és encara més dur que siguin els mals pensaments o els mals desitjos respecte als altres el que ens ensordeixi.

Sant Benet fa servir l’expressió taciturnitat que no és ben bé el mateix que silenci. Encara que la paraula taciturnitat en l’ús corrent tingui una nota pejorativa i adjectivar a una persona de taciturna, no és precisament avui un elogi; sant Benet empra el mot amb la nitidesa del seu origen. Ens parla alternativament de les paraules taciturnitat i silenci. Fa servir la paraula silenci amb un matís més disciplinari quan ens parla del silenci nocturn, del silenci durant els menjars; aquí vol dir silenci en sentit estricte, absència de tota paraula, un silenci exterior. En canvi taciturnitat denota sobrietat, sensatesa, moderació en l’ús de la paraula, i fins i tot algunes traduccions parlen d’amor al silenci. Quan parlem de silenci i de taciturnitat ens oblidem sovint del silenci com a tasca, com a exigència de treball interior, de canvi, de conversió.

Per als monjos, el silenci no és pròpiament una tècnica de distensió o d’aprofundiment com per d’altres espiritualitats, ni tampoc tant sols un mètode per a desconnectar-se de l’entorn. El silenci esdevé una exigència moral; eliminant les nostres actituds viciades, combatent el nostre egoisme, i així poder obrir-nos a Déu.

Sols esdevé un silenci fecund si fer silenci és deixar espai i lloc a la veu de Déu. Un silenci que esdevingut taciturnitat ens permet anar pujant amb més fermesa els graons de la humilitat.

diumenge, 12 de gener de 2020

LA HUMILITAT: EL SEGON GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,31-33

31 El segon graó de la humilitat és quan, no estimant la seva voluntat, l’home no es complau a satisfer els seus desigs, 32 sinó que respon amb els fets a aquella paraula del Senyor que diu: «No he vingut a fer la meva voluntat, sinó la d’Aquell qui m’ha enviat». 33 També diu l’Escriptura: «La voluntat porta a la pena, mentre que l’obligació engendra la corona».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

La vida monàstica està dominada per quelcom que li dona ple sentit, que és el seu centre; la recerca de Déu que se’ns revela especialment en la Paraula. Tot just encetada la pujada pels graons de la humilitat ens trobem amb tres mots importants: Voluntat, desig i fets. Si abordem la vida monàstica des de la seva vesant exterior, és a dir des de la pràctica, des dels fets, ens trobem que el monjo és aquell qui renuncia amb més o menys dificultat a diverses coses amb un objectiu clar, en expressió de Joan Baptista: «cal que ell creixi i que jo minvi» (Jo 3,30); és a dir adequar la nostra voluntat a la voluntat del Senyor. En aquest sentit de despreniment de la pròpia voluntat per acomodar-la a la voluntat de Déu, no es tracta pas d’una anul·lació del propi voler, tampoc d’acomodar-se al desig d’altri que no sigui el del Senyor.

Sant Benet no ens diu pas de renunciar a la pròpia voluntat sinó de que no l’estimem més, no la posem per damunt de la voluntat del Senyor, a qui hem vingut a seguir fent-ho a través de la Regla de sant Benet. Podem tenir el perill o la temptació de seguir els nostres propis desitjos, sant Benet ho sap prou bé, seguir el nostre propi voler i fins i tot d’emmascarar-ho, pensant o volent pensar que seguim la voluntat de Déu quan de fet ens hem fet una regla a mida o el nostre desig és el patró i la mesura d’aquesta i el menyspreu a la voluntat dels altres, a la del Senyor la primera, el gran pecat d’aquesta mena d’impostura espiritual.

Els monjos no renunciem pas a nosaltres mateixos, ni renunciem a res pel mer de fet de renunciar-hi; com expressa Louis Bouyer aquesta renuncia no implica condemnar res sinó crear un ordre de preferències. Al cap i a la fi l’objectiu és adequar la nostra voluntat a la del Senyor en la major mesura possible i això sols es pot fer estimant-lo a Ell i als altres com a nosaltres mateixos i per estimar-lo cal fer exercici de la seva presència, sentir-lo proper, al costat, per tal de que la nostra voluntat es vegi envigorida per adequar-se a la seva. Afirmar en la nostra societat que renunciar a la pròpia voluntat és bo pot semblar una anomalia; estem educats per exercir la independència de voluntats. Això seria si la concepció de la humilitat fos la de fa uns anys, aleshores humilitat podia ser sinònim de docilitat, de submissió, de manca d’iniciativa; i, com ser pietós de façana, podia esdevenir també signe de santedat; la imatge de ser persones invisibles, retirades, en absolut propenses a ocupar l’espai públic. No és ben bé això renunciar als propis volers, sinó més aviat posar els dons i talents al servei del Senyor i dels altres.

Situar correctament avui aquest segon graó de la humilitat pot no resultar fàcil a no ser que ho considerem en el seu just sentit, no pas com quelcom anihilador de la pròpia personalitat, dolorós; no pas com si es tractés de fer fallir la voluntat personal ja que aleshores ens hauríem de preguntar pel bé de qui i amb quin objecte i segurament ens n’adonaríem que seria en bé de la voluntat personal d’un altre, dels seus desitjos, del seu caprici i això no és en absolut acomodar la nostra voluntat a la del Senyor, ans al contrari, és allunyar-la més i més.

Els monjos venim al monestir per a seguir a Crist i tornar pel camí de l’obediència al Pare, de qui l’home s’ha allunyat per la desobediència (RB, Pròleg, 2). El Fill de Déu esdevé el model i Ell va aprendre l’obediència a través del sofriment «tot i que era el Fill, aprengué en els sofriments què és obeir» (He 5,8). Aquest és el camí per al cristià que vol seguir a Crist. Ell és molt explícit sobre les exigències del seguiment: «Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi.» (Mt 16,24). Aquesta és la primera actitud a contrastar per al monjo. Estem disposats a acceptar la creu? No és avui estranya en les nostres comunitats l’experiència de veure marxar, a un monjo que semblava un excel·lent candidat. Potser era feliç en la vida monàstica, però sols mentre hi trobava en ella un ambient agradable on realitzar-se, on es valoraven els seus talents o es desenvolupaven les seves capacitats o potser fins i tot, Déu no ho vulgui, se l’adulava. Però quan ens arriba una prova amb un cert grau de duresa, quan arriba la creu, tota la nostra vida córrer el risc d’afonar-se en el dubte, en la incertesa; aleshores potser la nostra voluntat vol imposar-se a la del Senyor.

Sense l’acceptació de la creu no té sentit la vida monàstica, la vida cristiana. Una creu que pot ser gran o petita que de tot hi ha, però carregar-nos-la de manera gratuïta no és la voluntat del Senyor; perquè inevitablement triem la que a nosaltres ens va bé, ens la fem a mida i rebutgem la que ens surt al pas. Perquè inevitablement ens surten al pas i és aleshores quan cal decidir-se a carregar-se-la o bé a deixar-la caure vora el camí i fugir el més ràpidament possible. No és una mera qüestió teòrica; el conflicte de voluntats, la lluita o la convivència amb els nostres desigs és un tema de cada dia, una lluita diària. Escoltar la Paraula de Déu en la Lectio, assaborir els Salms en la litúrgia; portar una vida equilibrada de pregària i de treball i fonamentalment nodrir-nos per la Eucaristia, ens pot ajudar a discernir que vol Déu de nosaltres i a veure que estem disposats nosaltres a donar-li a Déu, fins a quin punt estem disposats a donar-nos al Senyor.

Com escoltàvem del P. Jon Sobrino es tracta de mirar què ens manca de senzillesa i què ens sobra d’orgull. Preguntaren a L’Abba Poemen com cal actuar i ell respongué: «Sigueu discrets vers els estranys, respecteu als ancians i no imposeu el vostre propi punt de vista», és a dir actuar seguint la voluntat de Déu.

Aquest segon graó de la humilitat es deriva del primer; si estimem Déu per damunt de tot, si el temem en el sentit que dona al terme sant Benet i el tenim sempre present davant dels ulls; estimarem també la seva voluntat sobre la nostra. Renunciant a un excessiu afecte per la nostra voluntat, al desig imperiós d’imposar-la sobre qualsevol altre consideració; acomodant i conformant cada cop més el nostre desig a la voluntat de Déu i mirant al nostre entorn amb la mirada de Déu perquè tota la vida és voluntat de Déu i tots els homes imatge seva. Desitjar el que volem, voler el que vol Déu per a nosaltres i demostra-ho amb fets. Com ens deia sant Agustí aquesta setmana «És difícil que visqui malament el qui creu bé. Creieu de tot cor, sense claudicar, sense vacil·lar, sense argumentar contra aquesta mateixa fe amb sospites humanes. S’anomena fe, precisament perquè hom fa allò que diu.» (Sermó 49, 2-3).

diumenge, 5 de gener de 2020

COM HA DE SER L’ABAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 2,30-40

30 S’ha de recordar sempre l’abat del que és, s’ha de recordar de com l’anomenen, i ha de saber que, a qui més es confia, més se li exigeix. 31 Que sàpiga també quina cosa tan difícil i tan àrdua no accepta, de governar ànimes i acomodar-se a moltes maneres de ser: a l’un precisament amb afalacs, a un altre amb amenaces, a un altre amb la persuasió; 32 i que, segons el temperament i la intel·ligència de cadascú, es faci i s’adapti de tal manera a tothom, que no sols no hagi de lamentar cap minva del ramat que té encomanat, sinó que pugui alegrar-se de la creixença del bon ramat. 33 Per damunt de tot, que, desatenent o tenint en poc la salvació de les ànimes que li són encomanades, no posi més afany en les coses transitòries, terrenals i caduques, 34 sinó que pensi sempre que ha acceptat de governar ànimes, de les quals haurà de donar compte. 35 I perquè no invoqui una possible manca de béns, recordi’s que està escrit: «Busqueu primer el Regne de Déu i la seva justícia, i tot això us serà donat d’escreix»; 36 i encara: «Res no falta als qui el temen». 37 Que sàpiga que el qui accepta de governar ànimes s’ha de preparar a donar-ne compte. 38 I tal com sigui el nombre de germans que sap que té sota la seva cura, tingui per cert que de totes aquestes mateixes ànimes haurà de donar compte al Senyor el dia del judici, a més, sens dubte, del de la seva ànima. 39 I així, tement sempre el futur examen del pastor sobre les ovelles que li té encomanades, mentre es preocupa pels comptes d’altri esdevé sol·lícit dels seus, 40 i, mentre amb les seves admonicions facilita l’esmena als altres, ell mateix es va esmenant dels seus defectes.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Sembla que per sant Benet la salvació de les ànimes dels abats i abadesses està difícil, més difícil que la de qualsevol altre monjo o monja; o com a mínim no és més fàcil. Cap salvació de cap ànima és fàcil, però a qui a més se li confia més se li exigeix, tenint sempre present les limitacions, les flaqueses tant físiques com morals que fan la tasca més àrdua. Ens diu sant Benet que cal estar «tement sempre el futur examen»; aquesta frase molt sovint m’ha impactat perquè si ja tenim prou feina a salvar la nostra ànima com més per afegir-hi la responsabilitat sobre les ànimes d’altri davant del Senyor. Però sant Benet ajuda en aquesta doble responsabilitat en dir-nos també que tots junts anem cap a la vida eterna; junts però cadascú amb la nostra pròpia personalitat perquè el Senyor ens ha fet diferents, diversos i sobretot lliures; amb diferents temperaments, diferents intel·ligències i caràcters. D’aquí que calguin per a uns els afalacs, per a d’altres amenaces i per a d’altres persuasió; o també en alguns moments una cosa o altre per als mateixos depenent de les circumstàncies concretes. És la immensa riquesa d’una comunitat i alhora la major dificultat, perquè sovint no veiem en l’altre la imatge del Crist sinó que voldríem que l’altre fos com nosaltres voldríem que fos i això si no ens en n’adonem acaba per crear-nos problemes i a vegades no pas menors. Ja diu sant Benet també que si l’abat vol fregar massa pot córrer el risc de trencar el vas; i cal reconèixer que trobar un equilibri no és pas fàcil.

La comunitat la fem entre tots, per això no ens podem permetre de carregar la nostra responsabilitat personal sobre els altres més enllà del que pertoca, ni podem baixar la guàrdia, perquè la vida de la comunitat depèn de cadascun de nosaltres i del nostre grau de compliment, de compromís, de com visquem la nostra vida de monjos, de cristians compromesos. Això és important també per als petits detalls que potser no ho són tant, perquè tot ajuda. Si no acudim a una pregària, si hi fem tard, si no guardem el silenci quan toca i on toca, i molt més si no respectem a un germà i tantes altres coses estem fent un mal a la comunitat, també a nosaltres mateixos, però alhora i sobretot a la comunitat. Escrivia sant Bernat que «ens assetgen tres perills: «comparar-nos als altres, mirar enrere o intentar d’atura-nos (...) El qui s’atura, encara que no abandoni l’Orde i fingeixi desitjos de seguir endavant, acabarà essent tirat per terra (...) Per això no ens convé retardar el pas i encara menys fixar-nos en els altres i comparar-nos a ells. Correm humilment i avancem sense aturar-nos.» (Sermó als abats, 2)

Ja ens ho diu sant Benet que no és una cosa fàcil sinó àrdua i difícil i per damunt de tot cal tenir present la salvació de les nostres ànimes. Aquesta insistència de sant Benet en la salvació de les nostres ànimes, que no posa barata, per fer servir una idea del teòleg Dietrich Bonhoeffer, ens centra en el vertader i únic objectiu de la nostra vida monàstica en comunitat, hem vingut a cercar a Déu i a recórrer el camí cap a Ell al llarg de tota la nostra vida monàstica, per a la fi poder trobar-lo, poder veure la claror de la seva mirada. Si això no ho oblidéssim mai, els abats i abadesses els primers i a tots els monjos i monges, després ens seria més fàcil i planer ser sol·lícits, esmenar les faltes i mancances pròpies i ajudar a superar les dels altres.

Tot aquest capítol mou a una profunda reflexió, a un sentiment de no arribar al que ens demana i a un propòsit d’esmena, tot i saber que caiem un cop i un altre en els mateixos paranys. Perquè llegint aquest capítol un no pot fer res més que adonar-se de les immenses limitacions personals, demanar perdó i confiar-se a la gràcia del Senyor. Seria fàcil corregir als altres si no tinguéssim les nostres pròpies falles. Però el fet d’estar nosaltres mateixos encara lluny de l’objectiu d’aquest o altre aspecte de la vida cristiana i monàstica no pot ser un pretext per renunciar a indicar aquest objectiu als nostres germans. Per això sant Benet acaba aquest capítol recordant a l’abat que es tracta de dos aspectes de la mateixa responsabilitat; per als altres i alhora corregint les pròpies faltes. El fet que l’abat tingui les seves pròpies mancances no és, per tant, ni un legítim pretext per no exhortar a la conversió contínua ni per als germans una excusa per no parar atenció als ensenyaments i exhortacions, perquè tots tenim el mateix deure de conversió contínua.

Sant Benet subratlla de manera clara aquí la prioritat dels valors espirituals; tot i que no es pot defugir la responsabilitat sobre els béns materials, cosa que contempla al llarg de la Regla; tot ha d’estar encaminat cap a l’objectiu espiritual. Qualsevol altre valor hi està supeditat, en funció d’ajudar-nos a poder portar una vida centrada en la recerca de Déu. Tot plegat ens ha de portar a la purificació interior, aquella a la que podrem arribar a la fi de l’escala de la humilitat. Imperfectes com som Déu ens crida a caminar cap a la conversió, a caminar cap a Ell, no anteposant-li mai res.