De la Regla de sant Benet
Capítol 18
1 En primer lloc es dirà el verset «O Déu, sortiu al meu ajut; Senyor, cuiteu a ajudar-me», el glòria i l’himne de cada hora. 2 Després, a l’hora de prima, el diumenge, s’han de dir quatre divisions del salm cent divuit, 3 però a les altres hores, o sigui, a tèrcia, sexta i nona, es diran tres divisions de l’esmentat salm cent divuit. 4 A prima del dilluns s’han de dir tres salms: el primer, el segon i el sisè; 5 i així cada dia, fins al diumenge, es diran a prima tres salms, per ordre, fins al salm dinou, de manera, però, que el salm nou i el disset es parteixin en dos. 6 I així resulta que a les vigílies del diumenge es pot començar sempre pel vintè. 7 A tèrcia, sexta i nona del dilluns es diran les nou divisions restants del salm cent divuit, tres a cada hora. 8 Acabat així el salm cent divuit en dos dies, és a dir, entre el diumenge i el dilluns, 9 que a partir del dimarts, a tèrcia, sexta i nona es recitin tres salms, del cent dinou fins al cent vint-i-set, o sigui nou salms. 10 Aquests salms s’han de repetir sempre igualment a les mateixes hores fins al diumenge, conservant tanmateix cada dia una disposició uniforme d’himnes, lliçons i versets, 11 de manera que el diumenge començaran sempre amb el cent divuit. 12 Les vespres es faran cada dia amb el cant de quatre salms. 13 Que aquests salms comencin pel cent nou fins al cent quaranta-set, 14 fora d’aquells que han estat presos per a d’altres hores, és a saber, del cent disset fins al cent vint-i-set, el cent trenta-tres i el cent quaranta dos. 15 Tots els que queden s’han de dir a vespres. 16 I com que així manquen tres salms, caldrà dividir els que són més llargs d’entre els indicats, o sigui, el cent trenta-vuit, el cent quaranta-tres i el cent quaranta-quatre. 17 En canvi, el cent setze, com que és curt, s’ajuntarà amb el cent quinze. 18 Establert, doncs, l’ordenament dels salms de vespres, la resta, això és, la lliçó, el responsori, l’himne, el verset i el càntic, que es faci tal com més amunt hem determinat. 19 A completes es repetiran cada dia els mateixos salms, o sigui, el quart, el noranta i el cent trenta-tres. 20 Disposat l’ordenament de la salmòdia diürna, que tots els salms que queden siguin repartits proporcionalment entre les set vigílies nocturnes, 21 dividint els salms més llargs d’entre ells i assignant-ne dotze a cada nit. 22 Sobretot advertim que, si per ventura a algú no li agradava aquesta distribució dels salms, ho ordeni, si creia que és millor, d’una altra manera, 23 mentre en tot cas observi això, que cada setmana es reciti el salteri amb tots els cent cinquanta salms, i que a les vigílies del diumenge es reprengui sempre per on s’ha començat. 24 Perquè els monjos que en el curs d’una setmana reciten menys d’un salteri, amb els càntics de costum, mostren una gran deixadesa en el servei a què estan dedicats, 25 quan podem llegir que els nostres sants Pares feien coratjosament en un sol dia el que tant de bo nosaltres, tebis, acomplim en tota una setmana.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Escrivia fa uns dies un monjo col·laborador habitual de Catalunya Cristiana que «veiem ressorgir, aquests dies, per la xarxa catòlica, tot un aparador de devocions piadoses: Viacrucis, rosaris, exposicions del Santíssim, una mica presentades com a artefactes contra la por. I els Salms? —es preguntava l’articulista— Si els retrobéssim, descobriríem en els Salms i en nosaltres una força inesperada, ara que en necessitem tanta, un tresor de bellesa i de saviesa incomparable.», concloïa l’article. No es tracta pas de menysvalorar cap altre pregària sinó de singularitzar, de posar en primer pla els Salms com la pregària amb majúscules.
Els Salms són una riquesa de l’Església, heretada de l’Antic Testament, que el món monàstic de manera molt especial ha preservat fins avui i que el Concili Vaticà II ha volgut posar de nou en el centre de la pregària, ara també a la dels fidels, mitjançant l’Ofici Diví, la Litúrgia de les Hores. Una pregària mil·lenària perquè sols a la llum dels antecedents jueus la pregària cristiana adquireix tot el seu sentit. Una pregària cristològica en tant que fou la pregària emprada pel mateix Jesús per adreçar-se al Pare. Jesús, com ens diu el P. Hilari Raguer, accepta el sistema de l’oració oficial jueva i hi infon el seu nou esperit i quan ens convida a pregar en secret és per donar a entendre que tant en privat com en públic cal mirar de plaure tant sols a Déu.
A tot això sant Benet no hi és pas aliè, al llarg de tot el text de la Regla i molt especialment quan parla i estableix l’estructura de l’Ofici Diví insisteix en la centralitat de la pregària mitjançant els Salms, que els nostres sants Pares feien coratjosament en la seva totalitat en un sol dia, el que tant de bo nosaltres, tebis, ho acomplim en tota una setmana.
Hi ha diverses maneres d’aprofundir en aquesta pregària que ens és tant i tant propera, hi ha diferents camins. Un a través de la seva estructura literària, dels seus autors, de la seva formació, del context en el qual van sorgir, apropar-s’hi per l’estudi. Una altra partir considerant els diferents sentiments de l’esperit humà que manifesten; ja sigui alegria o bé reconeixement, també acció de gràcies o amor o tendresa o fins i tot entusiasme; així com també intens sofriment, recriminació, petició d’ajuda i de justícia, que es converteixen a vegades en ràbia i imprecació; tot l’ampli ventall de sentiments que l’ésser humà pot experimentar al llarg de la seva existència i que Jesús va compartir mitjançant la seva humanitat. En el Salms l’ésser humà es troba totalment a si mateix, es pot reconèixer en cada un dels moments de la seva vida, en els bons i en els dolents, en els confiats i en els d’incertesa i d’angoixa com els que ara podem viure.
Els Pares de l’Església són els qui per excel·lència han sabut presentar-los en clau cristològica, ens ajuden a veure-hi a Crist pregant, a Crist a través de la plenitud del seu misteri; esdevenint així aquesta la clau de lectura dels Salms que ens ha arribat a nosaltres a través de la tradició de l’Església. Els Pares estaven totalment convençuts de que en els Salms es parla de Crist. En primer lloc perquè el mateix Jesús, en ressuscitar, se’ls va aplicar a si mateix parlant de l’acompliment dels Salms, per exemple dient als seus deixebles: «És necessari que es compleixi tot el que està escrit en la Llei de Moisès, en els Profetes i en els Salms sobre mi» (Lc. 24, 44). Els Pares hi afegeixen encara un altre punt de vista i és que els Salms no tant sols ens parlen de Crist, sinó que es dirigeixen a Crist, i fins i tot és el mateix Crist qui parla en ells. Llegir el psalteri a la llum del misteri de Crist ens fa adonar-nos alhora de la seva dimensió comunitària, eclesial. És així com els Salms han pogut ser assumits, des dels primers segles; com aquella oració del Poble de Déu per fer en comunitat, per ser pregats fonamentalment en comunió, amb una sola veu.
Parem esment tant sols en un punt concret d’aquest capítol, ja que potser perquè el repetim cada dia un mínim de quatre vegades podem dir-lo sense adonar-nos-en ben bé del que significa. És el verset introductori que en català diu: «Sigueu amb nosaltres Déu nostre. Senyor veniu a ajudar-nos», una traducció que no acaba de recollir del tot el sentit de la frase llatina «Deus in adjutorium meum intende, Domine ad adjuvandum me festina». Què potser recullen millor per exemple les fórmules en castellà: «Dios mío, ven en mi auxilio; Señor date prisa en socorrerme», en francès «Dieu, viens à mon aide. Seigneur, à notre secours» o en italià «Dio vieni a salvarmi, Signore vieni presto in mio aiuto», per citar tant sols uns exemples. Els antics monjos segurs de ser d’alguna manera, instruments de l’Esperit Sant i convençuts per la seva fe que els versets dels Salms proporcionen una energia particular, que sols pot venir de l’Esperit Sant, van manifestar aquesta convicció emprant els Salms com a pregària jaculatòria, que ve de la paraula llatina iaculum, és a dir, dard. Eren expressions sàlmiques molt breus que podien ser emprades per a ser repetides i llançades, com si fossin fletxes incendiàries, contra les temptacions i qualsevol altre situació. En aquest sentit Joan Cassià ens parla de que alguns monjos havien descobert l’eficàcia extraordinària del brevíssim incipit del salm 70 (69), que des de llavors i fins avui esdevé la porta d’entrada a la Litúrgia de les Hores.
Demanem doncs al Senyor que vingui a salvar-nos, fem-ho de cor en començar cada pregària, perquè en els Salms, com escrivia Dietrich Bonhoeffer hi prega David, Salomó, Crist i ara també nosaltres i en dir nosaltres s’entén la comunitat sencera; per la riquesa del Salteri participem de Crist i de la seva comunitat fent camí vers Déu.
diumenge, 26 d’abril del 2020
diumenge, 19 d’abril del 2020
COM S’HAN DE CELEBRAR LES VIGÍLIES ELS DIUMENGES
De la Regla de sant Benet
Capítol 11
1 El diumenge, que es llevin més d’hora per a les vigílies. 2 En aquestes vigílies s’ha d’observar la mateixa norma, o sigui que, cantats com més amunt hem disposat sis salms i el verset, i estant tots asseguts convenientment i per ordre als seients, que es llegeixin al volum, com hem dit més amunt, quatre lliçons amb els seus responsoris, 3 però que només al quart el cantor digui el glòria; i, quan el comença, que a l’instant s’aixequin tots amb reverència. 4 Després d’aquestes lliçons, seguiran per ordre sis salms més amb antífones, com els anteriors, i el verset. 5 Després, es tornaran a llegir quatre lliçons més amb els seus responsoris, de la manera que hem dit. 6 Després d’això, es diran tres càntics del volum dels Profetes, els que estableixi l’abat, que s’han de salmejar amb al·leluia. 7 Un cop dit el verset i donada la benedicció per l’abat, es llegiran quatre lliçons més, del Nou Testament, de la manera que hem dit. 8 I després del quart responsori que l’abat comenci l’himne Te Deum laudamus. 9 Acabat l’himne, que l’abat llegeixi una lliçó del volum dels Evangelis, mentre tots estan a peu dret amb respecte i temor. 10 Un cop llegida, que tots responguin «Amén», i que tot seguit l’abat entoni l’himne Te decet laus, i, després de donar la benedicció, començaran les laudes. 11 Aquest ordenament de les vigílies del diumenge, s’ha de mantenir en tot temps, tant a l’estiu com a l’hivern; 12 fora del cas -Déu no ho vulgui- que es llevessin més tard i s’hagués d’escurçar quelcom de les lliçons o dels responsoris. 13 Però vigilin molt que això no passi; i, si mai succeïa, que el causant de la negligència doni una digna satisfacció a Déu a l’oratori.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Què celebrem el diumenge? Ens deia Eusebi de Cesarea aquesta setmana a Matines que cada diumenge celebrem la nostra Pasqua, que cada setmana celebrem els misteris de l’Anyell veritable pel qual vam ser alliberats, que cada diumenge som vivificats amb el sant cos de la Pasqua de salvació. El diumenge és el dia del Senyor, en record d’aquell primer dia de la setmana quan les dones anaren al sepulcre i trobaren la tomba buida, poc abans de que el Senyor se’ls aparegués a elles i als deixebles. Ocupa doncs un lloc central en la setmana i hi ha una profunda relació entre la celebració del diumenge i la resurrecció del Senyor, tot i que beu de la tradició del cicle de la creació, cada setmana es posa a consideració dels fidels l’esdeveniment pasqual del que brolla la salvació del món. Durant els primers segles de monaquisme aquest caràcter central venia realçat per ser el diumenge el dia en que se celebrava l’Eucaristia, ja que la pràctica de celebrar-la diàriament és més tardana. La importància del diumenge ha estat destacada pel Concili Vaticà II i així la Constitució Sacrosantum Concilum ens diu que: «L’Església, per una tradició apostòlica, que té el seu origen en el mateix dia de la Resurrecció de Crist, celebra el misteri pasqual cada vuit dies, en el dia que és anomenat amb raó "dia del Senyor" o diumenge. En aquest dia els fidels han de reunir-se a fi que, escoltant la paraula de Déu i participant en l’Eucaristia, recordin la Passió, la Resurrecció i la glòria del Senyor Jesús i donin gràcies a Déu (...). Per això el diumenge és la festa primordial (...), ja que el diumenge és el fonament i el nucli de tot l’any litúrgic.» (SC 106). D’altres documents com el Codi de Dret Canònic, l’Ordenació General del Missal Romà o la instrucció Misteri Eucarístic insisteixen sobre aquesta importància i sant Joan Pau II li va dedicar la Carta Apostòlica Dies Domini que ens dona les claus teològiques i pastorals de la centralitat del diumenge en la setmana i en l’any litúrgic. L’acumulació de celebracions particulars havia desdibuixat una mica aquesta centralitat, i paral·lelament a la voluntat de preservar la continuïtat de l’any litúrgic, especialment a través de la litúrgia de la Paraula, fou voluntat del Concili ressaltar la importància de la celebració del Dia del Senyor. Escrivia sant Joan Pau II en l’esmentada Carta Apostòlica que «El diumenge, establert com a sustentació de la vida cristiana, té naturalment un valor de testimoniatge i d’anunci. Dia d’oració, de comunió i d’alegria, que repercuteix en la societat irradiant energies de vida i motius d’esperança. És l’anunci que el temps, habitat per Aquell que és el Ressuscitat i Senyor de la història, no és la mort de la nostra il·lusions sinó el bressol d’un futur sempre nou, l’oportunitat que se’ns dóna per a transformar els moments fugaços d’aquesta vida en llavors d’eternitat. El diumenge és una invitació a mirar cap endavant; (...) acompanya i sosté l’esperança dels homes. I de diumenge en diumenge, la comunitat cristiana il·luminada per Crist camina cap al diumenge sense fi de la Jerusalem celestial, quan es completarà en totes les seves facetes la mística Ciutat de Déu.» (DD, 84)
Com vol sant Benet què els monjos celebrin el diumenge? Si la Regla del Mestre establia que calia pregar tota la nit del diumenge, sant Benet, més comprensiu amb la son dels monjos, estableix un esquema que singularitzi el Dia del Senyor litúrgicament, sense per això interrompre en excés la rutina habitual que per a ell forma part fonamental de la vida del monjo. Sant Benet destaca aquesta importància establint una pregària més intensa i rica i, fins i tot, per assaborir el diumenge amb tota intensitat diu que cal llevar-se més d’hora per poder pregar amb els Salms, lliçons i antífones que indica. Sant Benet presta una atenció important a la litúrgia dominical perquè en vol destacar la seva rellevància, no fos cas, Déu no ho vulgui, que els monjos es llevessin més tard i negligeixin així la celebració d’aquest dia sant. Al llarg de la Regla ens parla del diumenge, disset vegades, en relació amb la litúrgia, l’inici dels diferents serveis com lectors o servidors i fent-se ressò de que cal aprofitar-lo per dedicar-se a la lectura de manera més intensiva, com ens diu en el capítol 48 sobre el treball. De nosaltres depèn que aquesta celebració del Dia del Senyor ens ompli espiritualment, que sigui també per a nosaltres centre i nus de la setmana. Parafrasejant a sant Benet quan ens parla de la Quaresma, potser nosaltres podríem proposar-nos el diumenge de guardar la pròpia vida amb tota la seva puresa i, a la vegada, intentar d’esborrar, aquest dia, totes les negligències dels altres temps. Amb coses concretes i no tant difícils com ara mirant de ser puntuals i fidels a l’ofici diví, encara més diligents en el servei encomanat, potser evitant la murmuració, o potser l’exageració de la veritat, que ha vegades ens porta al llindar de la falsedat; en definitiva assajant esperonats per la força del ressuscitat d’avançar en el nostre camí monàstic que mai no arriba a terme per les nostres febleses tant físiques com morals i que necessita sempre de l’ajut d’aquella misericòrdia de la qual no hem de desesperar mai, la de Déu. Com deia el Papa Benet: «El diumenge és un bé per a l’home. Aquest dia sant és per als cristians dia d’oració que els permet reprendre energies espirituals i sostenir la seva vida amb l’escolta i la meditació de la Paraula de Déu, alimentant-se del Cos de Crist» (12 de juliol de 2009). Visquem-lo amb intensitat cada setmana, més avui octava de Pasqua en què recordem la divina misericòrdia del Senyor ressuscitat.
Capítol 11
1 El diumenge, que es llevin més d’hora per a les vigílies. 2 En aquestes vigílies s’ha d’observar la mateixa norma, o sigui que, cantats com més amunt hem disposat sis salms i el verset, i estant tots asseguts convenientment i per ordre als seients, que es llegeixin al volum, com hem dit més amunt, quatre lliçons amb els seus responsoris, 3 però que només al quart el cantor digui el glòria; i, quan el comença, que a l’instant s’aixequin tots amb reverència. 4 Després d’aquestes lliçons, seguiran per ordre sis salms més amb antífones, com els anteriors, i el verset. 5 Després, es tornaran a llegir quatre lliçons més amb els seus responsoris, de la manera que hem dit. 6 Després d’això, es diran tres càntics del volum dels Profetes, els que estableixi l’abat, que s’han de salmejar amb al·leluia. 7 Un cop dit el verset i donada la benedicció per l’abat, es llegiran quatre lliçons més, del Nou Testament, de la manera que hem dit. 8 I després del quart responsori que l’abat comenci l’himne Te Deum laudamus. 9 Acabat l’himne, que l’abat llegeixi una lliçó del volum dels Evangelis, mentre tots estan a peu dret amb respecte i temor. 10 Un cop llegida, que tots responguin «Amén», i que tot seguit l’abat entoni l’himne Te decet laus, i, després de donar la benedicció, començaran les laudes. 11 Aquest ordenament de les vigílies del diumenge, s’ha de mantenir en tot temps, tant a l’estiu com a l’hivern; 12 fora del cas -Déu no ho vulgui- que es llevessin més tard i s’hagués d’escurçar quelcom de les lliçons o dels responsoris. 13 Però vigilin molt que això no passi; i, si mai succeïa, que el causant de la negligència doni una digna satisfacció a Déu a l’oratori.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Què celebrem el diumenge? Ens deia Eusebi de Cesarea aquesta setmana a Matines que cada diumenge celebrem la nostra Pasqua, que cada setmana celebrem els misteris de l’Anyell veritable pel qual vam ser alliberats, que cada diumenge som vivificats amb el sant cos de la Pasqua de salvació. El diumenge és el dia del Senyor, en record d’aquell primer dia de la setmana quan les dones anaren al sepulcre i trobaren la tomba buida, poc abans de que el Senyor se’ls aparegués a elles i als deixebles. Ocupa doncs un lloc central en la setmana i hi ha una profunda relació entre la celebració del diumenge i la resurrecció del Senyor, tot i que beu de la tradició del cicle de la creació, cada setmana es posa a consideració dels fidels l’esdeveniment pasqual del que brolla la salvació del món. Durant els primers segles de monaquisme aquest caràcter central venia realçat per ser el diumenge el dia en que se celebrava l’Eucaristia, ja que la pràctica de celebrar-la diàriament és més tardana. La importància del diumenge ha estat destacada pel Concili Vaticà II i així la Constitució Sacrosantum Concilum ens diu que: «L’Església, per una tradició apostòlica, que té el seu origen en el mateix dia de la Resurrecció de Crist, celebra el misteri pasqual cada vuit dies, en el dia que és anomenat amb raó "dia del Senyor" o diumenge. En aquest dia els fidels han de reunir-se a fi que, escoltant la paraula de Déu i participant en l’Eucaristia, recordin la Passió, la Resurrecció i la glòria del Senyor Jesús i donin gràcies a Déu (...). Per això el diumenge és la festa primordial (...), ja que el diumenge és el fonament i el nucli de tot l’any litúrgic.» (SC 106). D’altres documents com el Codi de Dret Canònic, l’Ordenació General del Missal Romà o la instrucció Misteri Eucarístic insisteixen sobre aquesta importància i sant Joan Pau II li va dedicar la Carta Apostòlica Dies Domini que ens dona les claus teològiques i pastorals de la centralitat del diumenge en la setmana i en l’any litúrgic. L’acumulació de celebracions particulars havia desdibuixat una mica aquesta centralitat, i paral·lelament a la voluntat de preservar la continuïtat de l’any litúrgic, especialment a través de la litúrgia de la Paraula, fou voluntat del Concili ressaltar la importància de la celebració del Dia del Senyor. Escrivia sant Joan Pau II en l’esmentada Carta Apostòlica que «El diumenge, establert com a sustentació de la vida cristiana, té naturalment un valor de testimoniatge i d’anunci. Dia d’oració, de comunió i d’alegria, que repercuteix en la societat irradiant energies de vida i motius d’esperança. És l’anunci que el temps, habitat per Aquell que és el Ressuscitat i Senyor de la història, no és la mort de la nostra il·lusions sinó el bressol d’un futur sempre nou, l’oportunitat que se’ns dóna per a transformar els moments fugaços d’aquesta vida en llavors d’eternitat. El diumenge és una invitació a mirar cap endavant; (...) acompanya i sosté l’esperança dels homes. I de diumenge en diumenge, la comunitat cristiana il·luminada per Crist camina cap al diumenge sense fi de la Jerusalem celestial, quan es completarà en totes les seves facetes la mística Ciutat de Déu.» (DD, 84)
Com vol sant Benet què els monjos celebrin el diumenge? Si la Regla del Mestre establia que calia pregar tota la nit del diumenge, sant Benet, més comprensiu amb la son dels monjos, estableix un esquema que singularitzi el Dia del Senyor litúrgicament, sense per això interrompre en excés la rutina habitual que per a ell forma part fonamental de la vida del monjo. Sant Benet destaca aquesta importància establint una pregària més intensa i rica i, fins i tot, per assaborir el diumenge amb tota intensitat diu que cal llevar-se més d’hora per poder pregar amb els Salms, lliçons i antífones que indica. Sant Benet presta una atenció important a la litúrgia dominical perquè en vol destacar la seva rellevància, no fos cas, Déu no ho vulgui, que els monjos es llevessin més tard i negligeixin així la celebració d’aquest dia sant. Al llarg de la Regla ens parla del diumenge, disset vegades, en relació amb la litúrgia, l’inici dels diferents serveis com lectors o servidors i fent-se ressò de que cal aprofitar-lo per dedicar-se a la lectura de manera més intensiva, com ens diu en el capítol 48 sobre el treball. De nosaltres depèn que aquesta celebració del Dia del Senyor ens ompli espiritualment, que sigui també per a nosaltres centre i nus de la setmana. Parafrasejant a sant Benet quan ens parla de la Quaresma, potser nosaltres podríem proposar-nos el diumenge de guardar la pròpia vida amb tota la seva puresa i, a la vegada, intentar d’esborrar, aquest dia, totes les negligències dels altres temps. Amb coses concretes i no tant difícils com ara mirant de ser puntuals i fidels a l’ofici diví, encara més diligents en el servei encomanat, potser evitant la murmuració, o potser l’exageració de la veritat, que ha vegades ens porta al llindar de la falsedat; en definitiva assajant esperonats per la força del ressuscitat d’avançar en el nostre camí monàstic que mai no arriba a terme per les nostres febleses tant físiques com morals i que necessita sempre de l’ajut d’aquella misericòrdia de la qual no hem de desesperar mai, la de Déu. Com deia el Papa Benet: «El diumenge és un bé per a l’home. Aquest dia sant és per als cristians dia d’oració que els permet reprendre energies espirituals i sostenir la seva vida amb l’escolta i la meditació de la Paraula de Déu, alimentant-se del Cos de Crist» (12 de juliol de 2009). Visquem-lo amb intensitat cada setmana, més avui octava de Pasqua en què recordem la divina misericòrdia del Senyor ressuscitat.
dilluns, 13 d’abril del 2020
LA HUMILITAT: EL DESÈ GRAÓ
De la Regla de sant Benet
Capítol 7,59
59 El desè graó de la humilitat és quan no riu fàcilment o de seguida, perquè està escrit: «El neci, quan riu, aixeca la veu».
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
No li plau a sant Benet que els monjos riguin? En qualsevol cas pot sorprendre que en un capítol tant transcendent com aquest en que pugem o baixen els graons de la humilitat, un d’ells estigui dedicat al riure. Però no és un tema absent al llarg de la Regla. Al capítol IV, quan parla de les bones obres ens diu que el monjo: «[No ha de] dir paraules vanes o que facin riure. No [ha de ] ser amic de riure molt o sorollosament.» Al capítol V, sobre el silenci ens diu que «les grolleries i les paraules ocioses i que fan riure, les condemnem en tot lloc a una eterna reclusió, i no permetem que el deixeble obri la boca per a expressions d’aquesta mena.» En el graó que segueix a aquest diu que «L’onzè graó de la humilitat és quan el monjo, en parlar, ho fa suaument i sense riure, humilment i amb gravetat, i diu poques paraules i assenyades, i sense esclats de veu, tal com està escrit: "El savi es fa conèixer per les poques paraules".» O al capítol XLIX quan parla sobre la Quaresma ens diu que camí de la Pasqua cal estar-se de parlar molt o de bromejar.
Hi ha una relació evident entre el riure, el bromejar i el silenci, ho veiem en tres graons de la humilitat dels que aquest ocupa el centre. Sant Benet ens parla d’una actitud, més que no pas de fets puntuals, perquè evidentment al llarg de la nostra vida comunitària hi ha forces situacions que poden provocar un somriure. En el fons, el centre està amb quina actitud riem, com ens prenem la nostra vida de monjos. No ha de ser pas amb un posat trist com si es tractés d’una postura teatral; perquè en tot moment la nostra ha de ser una actitud de cor no pas de cara a la galeria. Si faig un posat determinat però el menyspreu inunda el meu cor, estic en fals i Déu ho sap. La temptació ens assalta, és fàcil caure en un comentari amb el del costat per exemple al refetor, si alguna cosa de la lectura o de com la fa el lector ens provoca un somriure; o també al mateix presbiteri o al cor durant l’Ofici o l’Eucaristia. En aquests llocs, especialment a l’església, sigui quin sigui l’ofici que hi tinguem és on hauríem d’evitar el comentari banal, el riure neci del que ens parla sant Benet. Si cal fer una indicació, que sense cap mena de dubte a vegades cal fer, hi ha maneres eficaces de fer-ho evitant l’excés; recordem en aquest cas el que ens diu el capítol XX de la Regla sobre l’actitud en la Salmodia. Sant Benet ens parla d’estar pel que hem d’estar allí on estem, i si creiem que Déu és present a tot arreu, creguem-ho sobretot sense cap mena de dubte, quan som a l’ofici diví, com ens diu al capítol XIX.
El raonament de sant Benet sobre el riure neci arrela de fet en el seu entorn cultural. Climent d’Alexandria ja parlava no pas d’eliminar el riure, sinó de delimitar-lo al moment oportú. També per Ambrós, Jeroni, Basili o Joan Crisostom el riure desviava l’atenció cap al cos i per aquest motiu consideraven que allunyava l’ànima de Déu. En tots ells hi ha present una reacció cap a l’excessiva mundanitat de la societat en la que els tocà de viure que consideraven que impedia o dificultava la vida espiritual. Sant Benet, com no pot ser d’altra manera, és hereu d’aquesta tradició i l’assumeix. Però certament el mateix sant Benet tant al text de la Regla com al llarg de la seva vida, si seguim els diàlegs de sant Gregori, no renuncia pas a la ironia, a un diguem que fi humor. És aquest, segurament, el sentit en que ens cal interpretar avui aquest desè graó de la humilitat; condemna el riure fàcil i neci, condemna l’obscenitat i la crueltat; cercant que el nostre riure o somriure estigui amarat de maduresa espiritual. El riure aixecant la veu, a grans riallades, si té en el seu origen el menyspreu o el sarcasme esdevé propi de necis. Ens cal tenir present en quin context ens parla sant Benet del riure, ho fa a tant sols dos graons del final d’aquesta escala de la humilitat per la qual exaltant-nos baixem i humiliant-nos pugem. La humilitat, que es fonamenta en la consciència dels nostres propis defectes, febleses i carències; si la vivim amb autenticitat ens allibera poc a poc, però això ens costa i molt, pel pes insuportable de l’orgull. Si ens prenem seriosament la nostra vida i el respecte als altres, no hi ha lloc per a aquest riure neci que sant Benet condemna.
Com escriu una comentarista sobre el text (Joan Chittister, Espíritu radical. Doce maneras de vivir una vida libre y auténtica), cap altre graó de la humiliat és tant clar com aquest sobre el que significa tenir un ego excessiu i quan nèciament riem d’altri de fet estem abandonant tota pretensió de madurar espiritualment. La humilitat no és falsa modèstia, sinó la nostra capacitat se sentir-nos a gust amb la veritat del que som i del que no arribem a ser, amb encerts i amb errors. Escriu aquesta comentarista que les persones vertaderament humils no es permeten actuar com els abusadors del pati d’una escola que rient dels altres, murmurant o de moltes altres maneres, no demostren més que un fals i nociu sentit de la superioritat que no implica ser millors, ans al contrari. Perquè el que hem vingut a fer al monestir és seguir al Crist, no pas a satisfer el nostre ego. Sant Benet cerca aquí de mostrar-nos el seu interès perquè esdevinguem equilibrats i justos, en qualsevol moment, i això no ho aconseguirem pas si maldem per imposar la nostra voluntat, es a dir el nostre caprici, per damunt de tot i al preu que sigui, bé faltant a la veritat, o adornant-la de tal manera que sigui difícil de reconèixer-la, faltant a la caritat o acudint al menyspreu. La idea de conjunt d’aquesta escala, de la que no podem anar saltant graons de dos en dos o de tres en tres, sinó que els hem de trepitjar tots i cadascun d’ells, no és altra, com els instruments de les bones obres, per citar tant sols un exemple, que posar-nos davant dels perills que la nostra pròpia persona ens pot ocasionar en el camí monàstic.
Com escriu una altra comentarista, (destacar que es curiós que el contingut d’aquest graó susciti més reflexió en les poques monges comentaristes de la Regla que en cap altre) sant Benet no té res contra l’humor si aquest prové de la vertadera humilitat, de l’acceptació de les nostres misèries; el que es mostra és contrari, aquí i arreu, a la supèrbia que acaba per destruir les relacions humanes (Aquinata Böckmann, Commentaire de la Règle de saint Benoît). Com escriu sant Bernat «El qui sincerament vulgui conèixer la veritat pròpia de sí mateix, cal que es tregui la biga de la seva supèrbia, perquè l’hi impedeix que els seus ulls connectin amb la llum. (...) Aleshores podrà trobar la veritat en sí mateix o, millor dit, trobar-se a sí mateix en la veritat.» (Sant Bernat, Els graus de la humilitat i la supèrbia).
Capítol 7,59
59 El desè graó de la humilitat és quan no riu fàcilment o de seguida, perquè està escrit: «El neci, quan riu, aixeca la veu».
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
No li plau a sant Benet que els monjos riguin? En qualsevol cas pot sorprendre que en un capítol tant transcendent com aquest en que pugem o baixen els graons de la humilitat, un d’ells estigui dedicat al riure. Però no és un tema absent al llarg de la Regla. Al capítol IV, quan parla de les bones obres ens diu que el monjo: «[No ha de] dir paraules vanes o que facin riure. No [ha de ] ser amic de riure molt o sorollosament.» Al capítol V, sobre el silenci ens diu que «les grolleries i les paraules ocioses i que fan riure, les condemnem en tot lloc a una eterna reclusió, i no permetem que el deixeble obri la boca per a expressions d’aquesta mena.» En el graó que segueix a aquest diu que «L’onzè graó de la humilitat és quan el monjo, en parlar, ho fa suaument i sense riure, humilment i amb gravetat, i diu poques paraules i assenyades, i sense esclats de veu, tal com està escrit: "El savi es fa conèixer per les poques paraules".» O al capítol XLIX quan parla sobre la Quaresma ens diu que camí de la Pasqua cal estar-se de parlar molt o de bromejar.
Hi ha una relació evident entre el riure, el bromejar i el silenci, ho veiem en tres graons de la humilitat dels que aquest ocupa el centre. Sant Benet ens parla d’una actitud, més que no pas de fets puntuals, perquè evidentment al llarg de la nostra vida comunitària hi ha forces situacions que poden provocar un somriure. En el fons, el centre està amb quina actitud riem, com ens prenem la nostra vida de monjos. No ha de ser pas amb un posat trist com si es tractés d’una postura teatral; perquè en tot moment la nostra ha de ser una actitud de cor no pas de cara a la galeria. Si faig un posat determinat però el menyspreu inunda el meu cor, estic en fals i Déu ho sap. La temptació ens assalta, és fàcil caure en un comentari amb el del costat per exemple al refetor, si alguna cosa de la lectura o de com la fa el lector ens provoca un somriure; o també al mateix presbiteri o al cor durant l’Ofici o l’Eucaristia. En aquests llocs, especialment a l’església, sigui quin sigui l’ofici que hi tinguem és on hauríem d’evitar el comentari banal, el riure neci del que ens parla sant Benet. Si cal fer una indicació, que sense cap mena de dubte a vegades cal fer, hi ha maneres eficaces de fer-ho evitant l’excés; recordem en aquest cas el que ens diu el capítol XX de la Regla sobre l’actitud en la Salmodia. Sant Benet ens parla d’estar pel que hem d’estar allí on estem, i si creiem que Déu és present a tot arreu, creguem-ho sobretot sense cap mena de dubte, quan som a l’ofici diví, com ens diu al capítol XIX.
El raonament de sant Benet sobre el riure neci arrela de fet en el seu entorn cultural. Climent d’Alexandria ja parlava no pas d’eliminar el riure, sinó de delimitar-lo al moment oportú. També per Ambrós, Jeroni, Basili o Joan Crisostom el riure desviava l’atenció cap al cos i per aquest motiu consideraven que allunyava l’ànima de Déu. En tots ells hi ha present una reacció cap a l’excessiva mundanitat de la societat en la que els tocà de viure que consideraven que impedia o dificultava la vida espiritual. Sant Benet, com no pot ser d’altra manera, és hereu d’aquesta tradició i l’assumeix. Però certament el mateix sant Benet tant al text de la Regla com al llarg de la seva vida, si seguim els diàlegs de sant Gregori, no renuncia pas a la ironia, a un diguem que fi humor. És aquest, segurament, el sentit en que ens cal interpretar avui aquest desè graó de la humilitat; condemna el riure fàcil i neci, condemna l’obscenitat i la crueltat; cercant que el nostre riure o somriure estigui amarat de maduresa espiritual. El riure aixecant la veu, a grans riallades, si té en el seu origen el menyspreu o el sarcasme esdevé propi de necis. Ens cal tenir present en quin context ens parla sant Benet del riure, ho fa a tant sols dos graons del final d’aquesta escala de la humilitat per la qual exaltant-nos baixem i humiliant-nos pugem. La humilitat, que es fonamenta en la consciència dels nostres propis defectes, febleses i carències; si la vivim amb autenticitat ens allibera poc a poc, però això ens costa i molt, pel pes insuportable de l’orgull. Si ens prenem seriosament la nostra vida i el respecte als altres, no hi ha lloc per a aquest riure neci que sant Benet condemna.
Com escriu una comentarista sobre el text (Joan Chittister, Espíritu radical. Doce maneras de vivir una vida libre y auténtica), cap altre graó de la humiliat és tant clar com aquest sobre el que significa tenir un ego excessiu i quan nèciament riem d’altri de fet estem abandonant tota pretensió de madurar espiritualment. La humilitat no és falsa modèstia, sinó la nostra capacitat se sentir-nos a gust amb la veritat del que som i del que no arribem a ser, amb encerts i amb errors. Escriu aquesta comentarista que les persones vertaderament humils no es permeten actuar com els abusadors del pati d’una escola que rient dels altres, murmurant o de moltes altres maneres, no demostren més que un fals i nociu sentit de la superioritat que no implica ser millors, ans al contrari. Perquè el que hem vingut a fer al monestir és seguir al Crist, no pas a satisfer el nostre ego. Sant Benet cerca aquí de mostrar-nos el seu interès perquè esdevinguem equilibrats i justos, en qualsevol moment, i això no ho aconseguirem pas si maldem per imposar la nostra voluntat, es a dir el nostre caprici, per damunt de tot i al preu que sigui, bé faltant a la veritat, o adornant-la de tal manera que sigui difícil de reconèixer-la, faltant a la caritat o acudint al menyspreu. La idea de conjunt d’aquesta escala, de la que no podem anar saltant graons de dos en dos o de tres en tres, sinó que els hem de trepitjar tots i cadascun d’ells, no és altra, com els instruments de les bones obres, per citar tant sols un exemple, que posar-nos davant dels perills que la nostra pròpia persona ens pot ocasionar en el camí monàstic.
Com escriu una altra comentarista, (destacar que es curiós que el contingut d’aquest graó susciti més reflexió en les poques monges comentaristes de la Regla que en cap altre) sant Benet no té res contra l’humor si aquest prové de la vertadera humilitat, de l’acceptació de les nostres misèries; el que es mostra és contrari, aquí i arreu, a la supèrbia que acaba per destruir les relacions humanes (Aquinata Böckmann, Commentaire de la Règle de saint Benoît). Com escriu sant Bernat «El qui sincerament vulgui conèixer la veritat pròpia de sí mateix, cal que es tregui la biga de la seva supèrbia, perquè l’hi impedeix que els seus ulls connectin amb la llum. (...) Aleshores podrà trobar la veritat en sí mateix o, millor dit, trobar-se a sí mateix en la veritat.» (Sant Bernat, Els graus de la humilitat i la supèrbia).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)