De la Regla de sant Benet
Capítol 68
1 Si mai són encomanades a un germà coses feixugues o fins impossibles, ha de rebre amb tota mansuetud i obediència l’ordre del qui mana. 2 Si veia que la duresa de la càrrega excedia totalment la mesura de les seves forces, que exposi al superior els motius de la seva impossibilitat, amb paciència i oportunament, 3 no pas amb orgull o resistència o contradicció. 4 I si, després de la seva exposició, el superior continua pensant igual i manté l’ordre donada, que sàpiga l’inferior que així li convé, 5 i, portat per la caritat, confiant en l’ajut de Déu, obeeixi.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Deia un polític fa uns mesos «se me pide algo que no quiero hacer, ni puedo hacer». (Mariano Rajoy a La Vanguardia 27 de maig de 2017). Com saber si som capaços de fer alguna cosa o bé aquesta supera les nostres forces, la nostra capacitat? Com saber si no és el nostre voler el que ens impossibilita de fer alguna cosa? Sant Benet s’ho planteja també això; primer que tot defineix com han de ser aquestes coses perquè puguem analitzar si superen les nostres forces o no; en segon lloc ens diu amb quina actitud ho hem d’afrontar, de rebre; en tercer lloc ens convida a fer un segon anàlisis de la situació abans d’exposar les nostres objeccions, fetes amb unes determinades actituds, que no ens poden sorprendre perquè estan ben presents al llarg de tota la Regla, i finalment si la cosa no té sortida, o al menys no té la sortida que nosaltres voldríem, ens demana d’obeir portats per la caritat, que és el que sempre ha de guiar la nostra vida de monjos i de cristians.
El que ens manin ha de ser tingut per feixuc o impossible. Aquests dos adjectius ens poden a vegades limitar la visió d’aquestes ordres a coses materials, físiques. Com si es tractés de que ens manessin d’agafar amb una sola mà la tomba del rei Martí i portar-la a la galilea, per dir un absurd. Però no ho hauríem de limitar a l’aspecte físic, hi ha moltes altres coses que se’ns presenten com a feixugues i impossibles i que provoquen en nosaltres reaccions diverses. A vegades podem optar per desobeir, fer com si no ho haguéssim sentit o no ho haguéssim entès o haguéssim interpretat que tal o tal altre cosa no van amb nosaltres, però sí amb la resta de la comunitat. D’altres vegades ens ho prenem en pla de resistència numantina, com si acceptar-ho impliqués la renuncia a la nostra llibertat, la més gran humiliació, no entesa en el sentit de la Regla sinó en el sentit més col·loquial del terme, com si ens hi anés la vida i no ens arribem ni a plantejar si en som de capaços o no de fer-ho, això passa en certa manera a ser secundari i podem fins i tot enviar a passeig, Déu no ho vulgui, de pensament, paraula, obra o omissió, a qui ens ho ha demanat.
Aquí és quan caiem en la mundanitat espiritual, quan cerquem la gloria humana enlloc de la gloria de Déu, quan exaltem el nostre ego fins a no deixar lloc per l’alteritat i sobretot sense deixar lloc a aquell que és el tot Altre, en expressió de sant Agustí referida a Déu. També podem optar per una tàctica més instrumental i fer una llista inestimable de requisits que creiem imprescindibles per afrontar-ho: sí, si tenim tal ajuda; sí, si se’ns proporciona o se’ns compra aquest o aquell altre mitjà; sí, si ho podem fer d’aquí a dues o tres setmanes, i així anem allargant el repertori d’arguments, per no dir d’excuses.
En tots els casos hem d’analitzar si el que ens afecta realment no és l’orgull i no ens deixem portar per la humilitat, que hauria de ser la nostra norma de conducta. Amb humilitat de ben segur que rebríem la petició amb tota mansuetud i obediència, com ens diu sant Benet. Deia ahir l’arquebisbe Joan a la cerimònia d’imposició del pali que «no ens refugiem en el passat, o en els nostres egos d’autosuficiència i d’espais aconseguits.». Això serveix per a tots, quantes vegades per exemple una cosa que podria ser tan simple com deixar el que estem fent per atendre tal o qual altre cosa no se’ns fa impossible i feixuc? Se’ns i fa i molt.
Però sant Benet no ens tanca la porta a que es reconegui la impossibilitat del que se’ns mana, de que se’ns doni la raó. Podem fer una apel·lació, això sí amb paciència i oportunament, no pas amb orgull i resistència o contradicció. Aquesta paraula, contradicció, pot ser un concepte també important alhora d’analitzar la nostra impossibilitat; potser veiem feixuc i impossible tal cosa i una altra, que pot ser-ho molt més de difícil, no se’ns presenta com a tal, perquè ens ve de gust o ens ajuda a aconseguir un objectiu que ens abelleix. Ens pot costar la rutina, el dia a dia, ser puntuals o acudir a l’ofici o atendre a aquella altra tasca i alhora no constar-nos gens si la motivació és anar a tal o qual altre lloc i trobar-nos amb aquella altra persona. Sant Benet ens diu que si aquesta apel·lació, per dir-ho amb llenguatge judicial tant de moda desgraciadament en aquests temps, tampoc prospera; ens cal acceptar-ho, perquè hem acabat el recorregut i potser ens convé i aleshores ens cal confiar en l’ajut de Déu. Si ens limitem a confiar en les nostres pròpies forces no anem massa bé, les nostres febleses tant físiques com morals ens poden dificultar el camí, tant més que un dia podem estar no tant predisposats a afrontar reptes. Sempre ens cal confiar-nos al Senyor, Ell sap el que ens convé i ho sap perquè ens estima, Ell sí que sempre és portat per la caritat. Ens deia l’altre dia el germà Lluís Serra, en la formació, que Déu no cura els problemes però dona força per a afrontar-los; és aquesta la confiança que ens ha de moure a avançar més i més en la nostra vida monàstica. Escrivia fa uns anys en un article un analista: «¿es cierto que querer es poder?, ¿realmente hace más el que quiere que el que puede?, ¿hasta qué punto la voluntad, la perseverancia, la fe y el propósito vencen a la adversidad y a las circunstancias desfavorables?» (Alex Rovira cuando querer es poder a El País Semanal 4 de juny de 2006). No sempre voler és poder, però si ni tant sols volem malament podrem. Són moltes les coses que sempre o a voltes se’ns presenten com a feixugues i impossibles: de físiques perquè ens cansem o també d’altres com per exemple l’assistència i puntualitat a l’Ofici Diví, a la lectura de col·lació, mantenir el silenci quan toca, no abordar als hostes sense permís, no sortir sense vertadera necessitat, i tantes altres.
No som perfectes, caiem un cop i un altre en els mateixos paranys, però si que hem d’intentar de cercar la voluntat suficient per aixecar-nos de nou i fer-nos el propòsit de no tornar a caure, encara que sabem que tard o d’hora hi tornarem; al menys intentar-ho i sempre confiats en l’ajut d’Aquell qui tant ens estima. Sols la confiança en Ell ens pot ajudar a la mansuetud, a l’obediència, a la paciència, a l’oportunitat, a la caritat.
diumenge, 22 de desembre del 2019
diumenge, 15 de desembre del 2019
COM S’HA D’ACOLLIR ELS MONJOS FORASTERS
De la Regla de sant Benet
Capítol 61
1 Si es presentava un monjo foraster de llunyanes terres i volia sojornar com a hoste al monestir, 2 si està content amb els costums que hi troba i no pertorba el monestir amb les seves pretensions, 3 sinó que, simplement, s’acontenta amb allò que troba, se l’admetrà tant de temps com desitgi. 4 I si, raonablement, amb una caritat humil, blasma o fa veure alguna cosa, l’abat ho ha de considerar amb prudència, no fos cas que el Senyor l’hagués enviat precisament per això. 5 Si després es volia integrar a la comunitat, que no li refusin aquest desig, tant més que durant la temporada d’hoste s’ha pogut conèixer bé la seva vida. 6 Però si durant la temporada d’hoste s’ha vist que era exigent o viciós, no sols no se l’ha d’incorporar al monestir, 7 sinó que fins se li dirà amb delicadesa que se’n vagi, a fi que la seva misèria no viciï també els altres. 8 Però, si no fos tal que mereixés de ser expulsat, que no sols se l’admeti a formar part de la comunitat, si ell ho demanava, 9 sinó fins i tot que el convencin perquè es quedi, a fi que els altres aprenguin amb el seu exemple 10 i perquè en tot lloc se serveix un mateix Senyor, es milita per un mateix rei. 11 I fins si l’abat veia que n’és digne, el podrà col·locar en un lloc una mica superior. 12 I no sols un monjo, sinó també els qui siguin de l’estament sacerdotal i clerical de què hem parlat, l’abat pot posar-los en un lloc superior al que els toca per la seva entrada, si veia que s’ho mereixia la seva vida. 13 Vigili, però, l’abat de no admetre mai un monjo d’un altre monestir conegut, per quedar-se, sense el consentiment del seu abat o sense unes lletres de recomanació, 14 perquè està escrit: «El que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú».
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
«En tot lloc se serveix un mateix Senyor i es milita per un mateix rei». Compartim la nostra vida monàstica dins d’un mateix Orde, alhora som diversos ordes els qui seguim la Regla de sant Benet; aleshores en certa manera vivim la nostra vida monàstica en una comunitat de comunitats; és l’Església. Això és bo, saber que no estem sols, que d’altres monjos, d’altres comunitats segueixen la nostra mateixa manera de viure, cadascú en un lloc concret, en una cultura concreta, però servint tots un mateix Senyor, com ens diu sant Benet. La Regla ens parla avui de compartir, per un temps, la vida en una altra comunitat, ens hi podem haver trobat per raons de formació o de realitzar un retir; sempre és una experiència positiva; ens fa apreciar la nostra pròpia vida, la nostra pròpia comunitat perquè es va descobrint que arreu hi ha certs arquetips monàstics, que no som peces úniques; aquí i allà hi ha el risc de la murmuració, del menyspreu als germans, de la lluita costant per centrar-nos en Crist i allunyar-nos del pecat.
En certa manera sant Benet ens parla avui de que és bo prendre distància, així pot ser que algú que ve de fora pugui detectar coses que nosaltres mateixos per una excessiva proximitat no veiem; pot ser tant en positiu com en negatiu. Per exemple si tenim dificultats de convivència amb un germà de comunitat ens pot costar i molt trobar-li qualitats o a l’inrevés si la nostra relació amb un altre germà ultrapassa la normalitat d’una relació comunitària per esdevenir una dependència afectiva excessiva, les anomenades en altres temps amistats particulars, ens poden impedir de veure-hi amb claredat. Perquè en qualsevol de nosaltres hi ha clars i obscurs, coses positives i d’altres que no ho són tant; d’això n’hem de ser sempre conscients, perquè perfecte sols ho és Déu; d’home o de dona no n’hi ha cap de perfecte, tots som perfectibles perquè caminem cap a la recuperació de la imatge perduda de Déu.
Aquest capítol està inserit entre d’altres que ens parlen de com admetre els germans, com fer-ho si són fills de nobles o de pobres, infants o sacerdots; per acabar parlant de l’orde dins la comunitat on sant Benet deixa clara la importància de l’antiguitat, de l’edat monàstica, dels ancians i dels joves, sempre monàsticament parlant. Ens trobem al darrer dels capítols que dedica a les diverses categories de candidats que es poden presentar al monestir. Sembla clar que sant Benet distingeix clarament aquests monjos peregrins dels giròvags dels que parla al capítol primer.
Aquest capítol està escrit en un moment en què la institució monàstica estava molt menys estructurada que avui en dia, no hi havia ordes monàstics i tant els llaços de pertinença a una comunitat com els lligams entre les comunitats eren més aviat febles. Sant Benet és molt coherent en totes les seves posicions; qualsevol que vulgui encaixar en la vida d’una comunitat cal que accepti totes les seves característiques, aleshores és benvingut; però aquest és un requisit previ. Això vol dir que no ha de molestar la comunitat que l’acull per les seves exigències i que cal tenir ben present el seu comportament durant la seva estada. No és una qüestió de reclutament o d’augment numèric de la comunitat, perquè la dimensió d’una comunitat no sembla important per a sant Benet, sinó més aviat la seva autenticitat, estar disposat a assumir de manera estable la manera de viure la Regla d’una comunitat concreta. Trobem aquí l’equilibri entre l’atenció al bé espiritual de l’individu i el respecte per la comunitat.
En alguna ocasió, aquí o en algun altre monestir amb el que puguem tenir una relació més o menys propera, podem escoltar la reflexió d’algú que s’acosta a una comunitat amb una voluntat d’incorporar-s’hi i que enlloc de centrar-se, abans que res, amb la seva relació bilateral amb Déu, és a dir discernint la seva vocació; cau en la rutina d’analitzar la possible comunitat acollidora amb una òptica que acaba esdevenint crítica quan no demolidora. És ben humà això, però potser hauríem de tenir sempre molt present que és Déu qui ens crida a nosaltres, no pas nosaltres a Déu; sempre respectant la nostra voluntat, la llibertat de la nostra resposta, això és ben cert. Per tant no es tracta tant de triar una comunitat, uns integrants de la mateixa al nostre gust, sinó de respondre a la crida de Déu en un lloc concret, perquè si ens crida ho fa a un lloc o a un altre, a una manera de viure la fe, la vida comunitària o la vida monàstica o a una altra. Potser seria el que avui també ens diu sant Benet, el risc d’acabar essent exigent o viciós, i en aquest cas veiem que recomana convidar a marxar, això sí amb delicadesa però amb claredat, fa servir una expressió prou contundent: «que se’n vagi» seguida d’una motivació clara per a aquesta invitació «que la seva misèria no viciï també als altres.»
Pot semblar que a sant Benet no li fa massa gràcia que un sacerdot o un monjo d’un altre monestir entri en una comunitat, en tot cas no ho posa fàcil, com tampoc no ho fa amb qualsevol que s’hi acosti amb la intenció d’entrar-hi. Segurament aquesta postura es basa en dos principis: la prudència i la reflexió. Sant Benet té clar, molt clar, que una vocació, tot i que vingui d’algú que ja n’ha destriada una d’anterior o potser precisament per això, necessita d’un procés de discerniment profund i clar.
També ens alerta sant Benet de no enviar a un monjo incòmode, per fer servir una expressió políticament correcte, a un altra monestir sense una explicació de la motivació, la Regla fa servir la frase «el que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú», una reflexió que podríem aplicar a tota la nostra vida i això ens ajudaria a no sentir-nos en cap moment superiors als altres, respectant les pròpies singularitats, que és al que ens convida sempre sant Benet per avançar així tots junts cap a la vida eterna.
Capítol 61
1 Si es presentava un monjo foraster de llunyanes terres i volia sojornar com a hoste al monestir, 2 si està content amb els costums que hi troba i no pertorba el monestir amb les seves pretensions, 3 sinó que, simplement, s’acontenta amb allò que troba, se l’admetrà tant de temps com desitgi. 4 I si, raonablement, amb una caritat humil, blasma o fa veure alguna cosa, l’abat ho ha de considerar amb prudència, no fos cas que el Senyor l’hagués enviat precisament per això. 5 Si després es volia integrar a la comunitat, que no li refusin aquest desig, tant més que durant la temporada d’hoste s’ha pogut conèixer bé la seva vida. 6 Però si durant la temporada d’hoste s’ha vist que era exigent o viciós, no sols no se l’ha d’incorporar al monestir, 7 sinó que fins se li dirà amb delicadesa que se’n vagi, a fi que la seva misèria no viciï també els altres. 8 Però, si no fos tal que mereixés de ser expulsat, que no sols se l’admeti a formar part de la comunitat, si ell ho demanava, 9 sinó fins i tot que el convencin perquè es quedi, a fi que els altres aprenguin amb el seu exemple 10 i perquè en tot lloc se serveix un mateix Senyor, es milita per un mateix rei. 11 I fins si l’abat veia que n’és digne, el podrà col·locar en un lloc una mica superior. 12 I no sols un monjo, sinó també els qui siguin de l’estament sacerdotal i clerical de què hem parlat, l’abat pot posar-los en un lloc superior al que els toca per la seva entrada, si veia que s’ho mereixia la seva vida. 13 Vigili, però, l’abat de no admetre mai un monjo d’un altre monestir conegut, per quedar-se, sense el consentiment del seu abat o sense unes lletres de recomanació, 14 perquè està escrit: «El que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú».
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
«En tot lloc se serveix un mateix Senyor i es milita per un mateix rei». Compartim la nostra vida monàstica dins d’un mateix Orde, alhora som diversos ordes els qui seguim la Regla de sant Benet; aleshores en certa manera vivim la nostra vida monàstica en una comunitat de comunitats; és l’Església. Això és bo, saber que no estem sols, que d’altres monjos, d’altres comunitats segueixen la nostra mateixa manera de viure, cadascú en un lloc concret, en una cultura concreta, però servint tots un mateix Senyor, com ens diu sant Benet. La Regla ens parla avui de compartir, per un temps, la vida en una altra comunitat, ens hi podem haver trobat per raons de formació o de realitzar un retir; sempre és una experiència positiva; ens fa apreciar la nostra pròpia vida, la nostra pròpia comunitat perquè es va descobrint que arreu hi ha certs arquetips monàstics, que no som peces úniques; aquí i allà hi ha el risc de la murmuració, del menyspreu als germans, de la lluita costant per centrar-nos en Crist i allunyar-nos del pecat.
En certa manera sant Benet ens parla avui de que és bo prendre distància, així pot ser que algú que ve de fora pugui detectar coses que nosaltres mateixos per una excessiva proximitat no veiem; pot ser tant en positiu com en negatiu. Per exemple si tenim dificultats de convivència amb un germà de comunitat ens pot costar i molt trobar-li qualitats o a l’inrevés si la nostra relació amb un altre germà ultrapassa la normalitat d’una relació comunitària per esdevenir una dependència afectiva excessiva, les anomenades en altres temps amistats particulars, ens poden impedir de veure-hi amb claredat. Perquè en qualsevol de nosaltres hi ha clars i obscurs, coses positives i d’altres que no ho són tant; d’això n’hem de ser sempre conscients, perquè perfecte sols ho és Déu; d’home o de dona no n’hi ha cap de perfecte, tots som perfectibles perquè caminem cap a la recuperació de la imatge perduda de Déu.
Aquest capítol està inserit entre d’altres que ens parlen de com admetre els germans, com fer-ho si són fills de nobles o de pobres, infants o sacerdots; per acabar parlant de l’orde dins la comunitat on sant Benet deixa clara la importància de l’antiguitat, de l’edat monàstica, dels ancians i dels joves, sempre monàsticament parlant. Ens trobem al darrer dels capítols que dedica a les diverses categories de candidats que es poden presentar al monestir. Sembla clar que sant Benet distingeix clarament aquests monjos peregrins dels giròvags dels que parla al capítol primer.
Aquest capítol està escrit en un moment en què la institució monàstica estava molt menys estructurada que avui en dia, no hi havia ordes monàstics i tant els llaços de pertinença a una comunitat com els lligams entre les comunitats eren més aviat febles. Sant Benet és molt coherent en totes les seves posicions; qualsevol que vulgui encaixar en la vida d’una comunitat cal que accepti totes les seves característiques, aleshores és benvingut; però aquest és un requisit previ. Això vol dir que no ha de molestar la comunitat que l’acull per les seves exigències i que cal tenir ben present el seu comportament durant la seva estada. No és una qüestió de reclutament o d’augment numèric de la comunitat, perquè la dimensió d’una comunitat no sembla important per a sant Benet, sinó més aviat la seva autenticitat, estar disposat a assumir de manera estable la manera de viure la Regla d’una comunitat concreta. Trobem aquí l’equilibri entre l’atenció al bé espiritual de l’individu i el respecte per la comunitat.
En alguna ocasió, aquí o en algun altre monestir amb el que puguem tenir una relació més o menys propera, podem escoltar la reflexió d’algú que s’acosta a una comunitat amb una voluntat d’incorporar-s’hi i que enlloc de centrar-se, abans que res, amb la seva relació bilateral amb Déu, és a dir discernint la seva vocació; cau en la rutina d’analitzar la possible comunitat acollidora amb una òptica que acaba esdevenint crítica quan no demolidora. És ben humà això, però potser hauríem de tenir sempre molt present que és Déu qui ens crida a nosaltres, no pas nosaltres a Déu; sempre respectant la nostra voluntat, la llibertat de la nostra resposta, això és ben cert. Per tant no es tracta tant de triar una comunitat, uns integrants de la mateixa al nostre gust, sinó de respondre a la crida de Déu en un lloc concret, perquè si ens crida ho fa a un lloc o a un altre, a una manera de viure la fe, la vida comunitària o la vida monàstica o a una altra. Potser seria el que avui també ens diu sant Benet, el risc d’acabar essent exigent o viciós, i en aquest cas veiem que recomana convidar a marxar, això sí amb delicadesa però amb claredat, fa servir una expressió prou contundent: «que se’n vagi» seguida d’una motivació clara per a aquesta invitació «que la seva misèria no viciï també als altres.»
Pot semblar que a sant Benet no li fa massa gràcia que un sacerdot o un monjo d’un altre monestir entri en una comunitat, en tot cas no ho posa fàcil, com tampoc no ho fa amb qualsevol que s’hi acosti amb la intenció d’entrar-hi. Segurament aquesta postura es basa en dos principis: la prudència i la reflexió. Sant Benet té clar, molt clar, que una vocació, tot i que vingui d’algú que ja n’ha destriada una d’anterior o potser precisament per això, necessita d’un procés de discerniment profund i clar.
També ens alerta sant Benet de no enviar a un monjo incòmode, per fer servir una expressió políticament correcte, a un altra monestir sense una explicació de la motivació, la Regla fa servir la frase «el que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú», una reflexió que podríem aplicar a tota la nostra vida i això ens ajudaria a no sentir-nos en cap moment superiors als altres, respectant les pròpies singularitats, que és al que ens convida sempre sant Benet per avançar així tots junts cap a la vida eterna.
diumenge, 8 de desembre del 2019
SI EL MONJO POT ACCEPTAR CARTES O ALGUNA ALTRA COSA
De la Regla de sant Benet
Capítol 54
1 Que de cap manera no sigui permès al monjo d’acceptar o donar, sense l’autorització de l’abat, cartes, eulògies o petits obsequis, ni de part dels seus familiars, ni de qualsevol persona que sigui, ni d’ells amb ells. 2 I fins si els seus familiars li enviaven alguna cosa, que no gosi acceptar-la sense abans fer-ho avinent a l’abat. 3 I si l’abat disposava que ho acceptés, estarà a la facultat de l’abat de passar-ho a qui ell disposi; 4 i que no es contristi el germà a qui hagi estat adreçat, per no donar ocasió al diable. 5 Si algú gosava fer altrament, que sigui sotmès a la correcció regular.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
En una societat on el valor del tant tens, tant vals, s’imposa; l’observació de sant Benet contra la propietat privada ens pot xocar. Sobretot si tenim present que és un dels drets humans inalienables, concretament l’article 17 de la Declaració Universal dels Drets Humans, aprovada per l’assemblea General de les Nacions Unides el 10 de desembre de 1948, estableix el dret a la propietat i diu també que ningú en pot ser privat. Avui en el nostre entorn es fa mans i mànigues per tenir més, no pas per sobreviure, que seria legítim, sinó per acumular i veiem per exemple com casos de corrupció esquitxen aquí i allà, sense distinció de colors polítics, en gent que ja d’antuvi tenen més que el necessari per a viure i per a viure bé, molt per sobre de la mitjana dels seus conciutadans. Podem estar tranquils sant Benet no va contra els drets humans ni atempta contra ells, perquè la mateixa Declaració parla de propietat individual i de propietat col·lectiva, i de no ser-ne privat arbitràriament d’una o altre.
De fet sant Benet ens parla d’una altra cosa; tant en la seva època com també avui si miréssim com viu molta gent certament nosaltres vivim bé. En l’alta edat mitjana sant Benet establia per als monjos un plat a taula, un llit, eines, vestits, una jornada de treball més que raonable; tot plegat constituïen unes condicions de vida per sobre, molt per sobre, de la major part de la població. També avui si ho analitzem vivim bé, bastant bé podríem dir; a més de tot el que estableix sant Benet avui ho hem adaptat als temps actuals i tenim sempre un cotxe a punt per desplaçar-nos, podríem dir que amb la clau al contacte i el dipòsit ple, si hem de menester un bitllet de tren o d’avió sols cal demanar-lo, i no cal dir qualsevol cosa d’ús quotidià de la que el cellerer s’afanya a proveir-nos o el infermer si es tracta d’un medicament o d’una visita mèdica.
Sant Benet no ens parla de privar-nos d’allò necessari, i ho entén amb màniga ample; perquè parla de no agafar mai un enfit, no de no menjar; parla de que no s’arribi a la sacietat o a l’embriaguesa, no de no beure vi; sap molt bé de les debilitats humanes i el que pretén sant Benet és que aquestes no ens dominin sinó que nosaltres aprenguem a dominar i a conviure amb les nostres pròpies febleses, tant físiques com morals. Ens parla de simplicitat, d’aprendre a no dependre de les coses materials; com sempre l’objectiu és que res no ens destorbi de la recerca de Crist.
Una de les moltes patologies que ens afecten és aquella que sovint es coneix com la síndrome de Diògenes; acumulem coses a la nostra cel·la o al nostre lloc de treball sota l’excusa del per sí un cas. El cas no arriba mai o si arriba ni recordem que tenim allò que ens cal, ni si ho recordem som capaços de trobar-ho, entre tants per sí de cas que hem acumulat.
Tot això és l’anècdota, el realment important és que sant Benet cerca la senzillesa; una vida equilibrada en la que tant el cos, com la ment i l’esperit siguin oferts a Déu del tot. El ideal de vida benedictí concretat en la Regla, manifesta un estil de vida modest, simple; cal que hi hagi el suficient però no de més. Cada monjo ha de rebre tot el necessari tenint presents les necessitats i debilitats personals perquè la mera privació no serveix de massa, sols crea frustració. Es tracta de saber que els béns, les eines, tot allò que utilitzem són béns compartits, propietat col·lectiva i això significa responsabilitat en el seu ús perquè el que avui utilitzo jo, demà ho farà servir un altre i si a mi em va bé haver-me trobat el cotxe, per exemple, amb el dipòsit ple, o la màquina de rentar plats neta; a qui ho faci servir després meu segurament també li anirà bé i deixar de banda sempre aquell mal pensament de després de mi, el diluvi; com una expressió sense lloc en la vida comunitària, cristiana i monàstica. Sant Benet ens vol fer entendre que cal que usem dels béns materials amb despreniment, no pas amb desinterès; sinó tractant-ho tot com vasos sagrats de l’altar, com recomana sant Benet al majordom.
Viure com a cristians en el món sense absorbits pels seus valors materialistes; mirar les coses sempre com a part integrant de la creació, com a dons de Déu. Escoltàvem l’altra dia en la lectura de la Declaració de l’Orde que hem de viure sempre com a cistercencs, les vint-i-quatre hores; perquè Déu no és una idea, ni un ideal, és una realitat concreta i tant sols en la realitat concreta de les nostres vides podrem trobar-nos amb Ell. Déu no ens demana coses extraordinàries ni heroïcitats, sinó la quotidianitat viscuda amb intensitat, amb els cinc sentits.
Cap tasca és més important que una altra, cap monjo més important que un altre; si ho tenim sempre present això potser evitarem el mal pensament de que si algú de fora em regala això, m’ho quedo sense dir res, perquè és que jo sí que m’ho mereixo. Evitarem fer un ús personal particular d’allò al que tinc accés per la responsabilitat que m’ha estat encomanada; per exemple si en atribució de la meva responsabilitat tinc accés a diners en faig un ús parcialment personal; el que col·loquialment se’n diu cisar, perquè m’ho he guanyat. Tots sabem que això portat a l’extrem dona lloc a situacions que acaben per ser molt doloroses per a tots i que demanen a la fi d’accions extremes mai agradables per a ningú. També ens pot succeir que si la nostra família o coneguts tenen recursos ens ho fem valdre per obtenir allò que desitgem, gosant no sols acceptar-ho, sinó demanar-ho, sense fer-ho abans avinent.
La clau és simplicitat, responsabilitat, despreniment, generositat, pensar en els altres, no donar ocasió al diable, sense contristar-nos mai per aquests temes. El ideal cistercenc, escriu Esther de Waal, posa l’accent en la simplicitat i la modèstia; garantint les condicions necessàries per una vida viscuda en la simplicitat que ens permeti de donar-ho tot a Déu. La conseqüència del desig de possessió, d’acumular és la dificultat d’obrir-nos a l’experiència de Déu; de cap manera permetem que aquest desig ens posseeixi a nosaltres.
Capítol 54
1 Que de cap manera no sigui permès al monjo d’acceptar o donar, sense l’autorització de l’abat, cartes, eulògies o petits obsequis, ni de part dels seus familiars, ni de qualsevol persona que sigui, ni d’ells amb ells. 2 I fins si els seus familiars li enviaven alguna cosa, que no gosi acceptar-la sense abans fer-ho avinent a l’abat. 3 I si l’abat disposava que ho acceptés, estarà a la facultat de l’abat de passar-ho a qui ell disposi; 4 i que no es contristi el germà a qui hagi estat adreçat, per no donar ocasió al diable. 5 Si algú gosava fer altrament, que sigui sotmès a la correcció regular.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
En una societat on el valor del tant tens, tant vals, s’imposa; l’observació de sant Benet contra la propietat privada ens pot xocar. Sobretot si tenim present que és un dels drets humans inalienables, concretament l’article 17 de la Declaració Universal dels Drets Humans, aprovada per l’assemblea General de les Nacions Unides el 10 de desembre de 1948, estableix el dret a la propietat i diu també que ningú en pot ser privat. Avui en el nostre entorn es fa mans i mànigues per tenir més, no pas per sobreviure, que seria legítim, sinó per acumular i veiem per exemple com casos de corrupció esquitxen aquí i allà, sense distinció de colors polítics, en gent que ja d’antuvi tenen més que el necessari per a viure i per a viure bé, molt per sobre de la mitjana dels seus conciutadans. Podem estar tranquils sant Benet no va contra els drets humans ni atempta contra ells, perquè la mateixa Declaració parla de propietat individual i de propietat col·lectiva, i de no ser-ne privat arbitràriament d’una o altre.
De fet sant Benet ens parla d’una altra cosa; tant en la seva època com també avui si miréssim com viu molta gent certament nosaltres vivim bé. En l’alta edat mitjana sant Benet establia per als monjos un plat a taula, un llit, eines, vestits, una jornada de treball més que raonable; tot plegat constituïen unes condicions de vida per sobre, molt per sobre, de la major part de la població. També avui si ho analitzem vivim bé, bastant bé podríem dir; a més de tot el que estableix sant Benet avui ho hem adaptat als temps actuals i tenim sempre un cotxe a punt per desplaçar-nos, podríem dir que amb la clau al contacte i el dipòsit ple, si hem de menester un bitllet de tren o d’avió sols cal demanar-lo, i no cal dir qualsevol cosa d’ús quotidià de la que el cellerer s’afanya a proveir-nos o el infermer si es tracta d’un medicament o d’una visita mèdica.
Sant Benet no ens parla de privar-nos d’allò necessari, i ho entén amb màniga ample; perquè parla de no agafar mai un enfit, no de no menjar; parla de que no s’arribi a la sacietat o a l’embriaguesa, no de no beure vi; sap molt bé de les debilitats humanes i el que pretén sant Benet és que aquestes no ens dominin sinó que nosaltres aprenguem a dominar i a conviure amb les nostres pròpies febleses, tant físiques com morals. Ens parla de simplicitat, d’aprendre a no dependre de les coses materials; com sempre l’objectiu és que res no ens destorbi de la recerca de Crist.
Una de les moltes patologies que ens afecten és aquella que sovint es coneix com la síndrome de Diògenes; acumulem coses a la nostra cel·la o al nostre lloc de treball sota l’excusa del per sí un cas. El cas no arriba mai o si arriba ni recordem que tenim allò que ens cal, ni si ho recordem som capaços de trobar-ho, entre tants per sí de cas que hem acumulat.
Tot això és l’anècdota, el realment important és que sant Benet cerca la senzillesa; una vida equilibrada en la que tant el cos, com la ment i l’esperit siguin oferts a Déu del tot. El ideal de vida benedictí concretat en la Regla, manifesta un estil de vida modest, simple; cal que hi hagi el suficient però no de més. Cada monjo ha de rebre tot el necessari tenint presents les necessitats i debilitats personals perquè la mera privació no serveix de massa, sols crea frustració. Es tracta de saber que els béns, les eines, tot allò que utilitzem són béns compartits, propietat col·lectiva i això significa responsabilitat en el seu ús perquè el que avui utilitzo jo, demà ho farà servir un altre i si a mi em va bé haver-me trobat el cotxe, per exemple, amb el dipòsit ple, o la màquina de rentar plats neta; a qui ho faci servir després meu segurament també li anirà bé i deixar de banda sempre aquell mal pensament de després de mi, el diluvi; com una expressió sense lloc en la vida comunitària, cristiana i monàstica. Sant Benet ens vol fer entendre que cal que usem dels béns materials amb despreniment, no pas amb desinterès; sinó tractant-ho tot com vasos sagrats de l’altar, com recomana sant Benet al majordom.
Viure com a cristians en el món sense absorbits pels seus valors materialistes; mirar les coses sempre com a part integrant de la creació, com a dons de Déu. Escoltàvem l’altra dia en la lectura de la Declaració de l’Orde que hem de viure sempre com a cistercencs, les vint-i-quatre hores; perquè Déu no és una idea, ni un ideal, és una realitat concreta i tant sols en la realitat concreta de les nostres vides podrem trobar-nos amb Ell. Déu no ens demana coses extraordinàries ni heroïcitats, sinó la quotidianitat viscuda amb intensitat, amb els cinc sentits.
Cap tasca és més important que una altra, cap monjo més important que un altre; si ho tenim sempre present això potser evitarem el mal pensament de que si algú de fora em regala això, m’ho quedo sense dir res, perquè és que jo sí que m’ho mereixo. Evitarem fer un ús personal particular d’allò al que tinc accés per la responsabilitat que m’ha estat encomanada; per exemple si en atribució de la meva responsabilitat tinc accés a diners en faig un ús parcialment personal; el que col·loquialment se’n diu cisar, perquè m’ho he guanyat. Tots sabem que això portat a l’extrem dona lloc a situacions que acaben per ser molt doloroses per a tots i que demanen a la fi d’accions extremes mai agradables per a ningú. També ens pot succeir que si la nostra família o coneguts tenen recursos ens ho fem valdre per obtenir allò que desitgem, gosant no sols acceptar-ho, sinó demanar-ho, sense fer-ho abans avinent.
La clau és simplicitat, responsabilitat, despreniment, generositat, pensar en els altres, no donar ocasió al diable, sense contristar-nos mai per aquests temes. El ideal cistercenc, escriu Esther de Waal, posa l’accent en la simplicitat i la modèstia; garantint les condicions necessàries per una vida viscuda en la simplicitat que ens permeti de donar-ho tot a Déu. La conseqüència del desig de possessió, d’acumular és la dificultat d’obrir-nos a l’experiència de Déu; de cap manera permetem que aquest desig ens posseeixi a nosaltres.
diumenge, 1 de desembre del 2019
EL TREBALL MANUAL DE CADA DIA: ELS DIES DE QUARESMA
De la Regla de sant Benet
Capítol 48,10-13
10 Des del primer d’octubre fins al començament de la quaresma, que es dediquin a la lectura fins a l’hora segona completa. 11 A l’hora segona, que se celebri tèrcia, i que fins a l’hora de nona tots treballin en la feina que se’ls encomani. 12 Fet el primer senyal de l’hora de nona, que plegui cadascú de la seva feina, i estiguin a punt per a quan soni el segon senyal. 13 Després de l’àpat es dedicaran a les seves lectures o als salms.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
La tradició monàstica més antiga preveia la lectura o la pregària personal fins a l’hora de Tèrcia durant tot l’any. Sigui per raons geogràfiques i de clima o d’adequació pel treball aquest costum s’anà modificant i quedà distribuït amb diferent disposició al llarg de l’any litúrgic, destacant com ens diu sant Benet, els temps forts com la per exemple la Quaresma. Es tracta d’alternar en la nostra jornada pregària comunitària, pregària personal, contacte amb la Paraula, treball i descans; una vida en equilibri, amb un temps ordenat on no calgui pensar massa que toca fer a cada moment per tal de centrar-nos, de posar els cinc sentits, en cada activitat, es tracta de fer el que toca quan toca i de fer-ho bé, amb plena consciència, i fer-ho amb puntualitat, quan soni el toc del senyal, com si la campana fos per a nosaltres la veu de Déu que ens crida a una o altre activitat. Un altre aspecte que destaca sant Benet és la relació de la pregària amb el treball, una i altre es va alternant i la pregària inicia i conclou el temps de treball, com un reforç en el sentit de dedicar tota la nostra activitat a Déu. Un tercer aspecte d’aquest paràgraf del capítol que ens parla del treball són les dates, l’actual festa de l’exaltació de la Santa Creu com a inici d’un moment fort, centrat en la història de la salvació i que té el misteri pasqual com a centre en un in crescendo que ens porta a la gran festa de les festes, la Pasqua. En la nostra vida, en la seva ordenació hi ha poc espai per a la casualitat, tot està ordenat, de nou una mostra de que sant Benet ens dona la seva Regla des de la seva pròpia experiència i arriba a la conclusió de que és millor seguir un ordenament que no pas deixar lloc a la improvisació.
Sant Benet és sempre ben pràctic, i diríem ecologista, d’acord amb l’aprofitament de la llum solar estableix que a la tardor i a l’hivern, hi ha un ordenament concret. Els monjos han de dedicar les primeres hores del matí a la lectura, fins al final de la segona hora, que, calculant el solstici d’hivern amb la sortida del sol molt més tard, hauria de correspondre a l’actual sobre dos quarts de nou. Després se celebrava la Tèrcia i, per tant, hi ha un llarg temps de treball fins a Nona, sobre les dues del migdia, hora solar. Aquí només es parla de dos senyals per a l’Ofici Diví, però es pot suposar que sempre hi havia dos senyals per a cridar els monjos a l’oració i al treball. Com apareix al Capítol XLI (41,6 RB), en aquest període de l’any, els monjos només menjaven després de Nona, i no hi havia pas migdiada, reservada a l’estiu; per tant després de l’àpat es reprenia la lectura o l’estudi dels Salms; amb l’objectiu de recordar de memòria tot el Psalteri a força de recitar-lo. La lectura durava fins a Vespres i ja de nit la reunió comunitària dels monjos amb la lectura de Col·lació i les Completes; com estableix el Capítol XLII (cf. RB 42,5). Tot plegat no és pas massa diferent a l’horari que seguim avui als nostres monestirs.
El fet mateix de viure sota una regla, amb un ordre, que ens permeti simultaneïtat entre treball i pregaria, ens evita maldecaps. A vegades volem personalitzar la nostra vida interior i comunitària, manipular el tracte amb el Senyor; és quan confonem l’autenticitat amb l’espontaneïtat. En la mesura en què siguem capaços de viure aquest ordre, aquest pla de pregària, de lectura i de treball serem capaços de convertir tota la nostra vida en pregària; oferint-la al Senyor, demanant-li ajuda, sense perdre mai de vista que estem sempre en presència de Déu. Quan es viu així es viu en plenitud una vida en equilibri.
La pregària i el treball són indispensables per al monjo. La pregària ha de ser com l’aire que respirem, sense ella perdem un punt essencial de la nostra vida, si defallim, si no arribem a completar-la al llarg de la nostra jornada, quelcom d’important de la nostra vida espiritual queda tocat i ves a saber amb quines conseqüències, potser caure en la murmuració, en les ganes de fer la guitza als altres, en un ensopiment espiritual i tants altres mals. Acabem centrant-nos tant en nosaltres mateixos que tot altre germà ens pot arribar a fer nosa fins que ens n’adonem, potser massa tard i quan ja hem fet massa mal als altres, que som nosaltres els qui no estem bé; perquè hem perdut l’equilibri en la nostra vida espiritual; com deia avui al tercer nocturn de matines sant Gregori de Nazianz, no hem sabut conservar la imatge divina que hem rebut. Tanmateix sinó treballem, també coixegem, perquè com ens diu sant Benet al inici d’aquest capítol l’ociositat és enemiga de l’ànima.
Veiem doncs aquí ben establert el ritme de l’ora et labora; aquest lema de la Regla i per extensió de la vida benedictina que no apareix escrit enlloc de la Regla de manera explícita, però sí que resumeix molt bé tot el text. Dos aspectes complementaris amb un tercer element fonamental, la lectura, el contacte diari, regular, amb la Paraula de Déu i la dels Pares de l’Església. Una estructura horària, un ordenament de la jornada pensat per ajudar-nos a viure centrats en la recerca de Crist, pregant, treballant i meditant la Paraula i evitant així de caure en l’accídia, en l’ensopiment espiritual, Déu no ho vulgui.
Capítol 48,10-13
10 Des del primer d’octubre fins al començament de la quaresma, que es dediquin a la lectura fins a l’hora segona completa. 11 A l’hora segona, que se celebri tèrcia, i que fins a l’hora de nona tots treballin en la feina que se’ls encomani. 12 Fet el primer senyal de l’hora de nona, que plegui cadascú de la seva feina, i estiguin a punt per a quan soni el segon senyal. 13 Després de l’àpat es dedicaran a les seves lectures o als salms.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
La tradició monàstica més antiga preveia la lectura o la pregària personal fins a l’hora de Tèrcia durant tot l’any. Sigui per raons geogràfiques i de clima o d’adequació pel treball aquest costum s’anà modificant i quedà distribuït amb diferent disposició al llarg de l’any litúrgic, destacant com ens diu sant Benet, els temps forts com la per exemple la Quaresma. Es tracta d’alternar en la nostra jornada pregària comunitària, pregària personal, contacte amb la Paraula, treball i descans; una vida en equilibri, amb un temps ordenat on no calgui pensar massa que toca fer a cada moment per tal de centrar-nos, de posar els cinc sentits, en cada activitat, es tracta de fer el que toca quan toca i de fer-ho bé, amb plena consciència, i fer-ho amb puntualitat, quan soni el toc del senyal, com si la campana fos per a nosaltres la veu de Déu que ens crida a una o altre activitat. Un altre aspecte que destaca sant Benet és la relació de la pregària amb el treball, una i altre es va alternant i la pregària inicia i conclou el temps de treball, com un reforç en el sentit de dedicar tota la nostra activitat a Déu. Un tercer aspecte d’aquest paràgraf del capítol que ens parla del treball són les dates, l’actual festa de l’exaltació de la Santa Creu com a inici d’un moment fort, centrat en la història de la salvació i que té el misteri pasqual com a centre en un in crescendo que ens porta a la gran festa de les festes, la Pasqua. En la nostra vida, en la seva ordenació hi ha poc espai per a la casualitat, tot està ordenat, de nou una mostra de que sant Benet ens dona la seva Regla des de la seva pròpia experiència i arriba a la conclusió de que és millor seguir un ordenament que no pas deixar lloc a la improvisació.
Sant Benet és sempre ben pràctic, i diríem ecologista, d’acord amb l’aprofitament de la llum solar estableix que a la tardor i a l’hivern, hi ha un ordenament concret. Els monjos han de dedicar les primeres hores del matí a la lectura, fins al final de la segona hora, que, calculant el solstici d’hivern amb la sortida del sol molt més tard, hauria de correspondre a l’actual sobre dos quarts de nou. Després se celebrava la Tèrcia i, per tant, hi ha un llarg temps de treball fins a Nona, sobre les dues del migdia, hora solar. Aquí només es parla de dos senyals per a l’Ofici Diví, però es pot suposar que sempre hi havia dos senyals per a cridar els monjos a l’oració i al treball. Com apareix al Capítol XLI (41,6 RB), en aquest període de l’any, els monjos només menjaven després de Nona, i no hi havia pas migdiada, reservada a l’estiu; per tant després de l’àpat es reprenia la lectura o l’estudi dels Salms; amb l’objectiu de recordar de memòria tot el Psalteri a força de recitar-lo. La lectura durava fins a Vespres i ja de nit la reunió comunitària dels monjos amb la lectura de Col·lació i les Completes; com estableix el Capítol XLII (cf. RB 42,5). Tot plegat no és pas massa diferent a l’horari que seguim avui als nostres monestirs.
El fet mateix de viure sota una regla, amb un ordre, que ens permeti simultaneïtat entre treball i pregaria, ens evita maldecaps. A vegades volem personalitzar la nostra vida interior i comunitària, manipular el tracte amb el Senyor; és quan confonem l’autenticitat amb l’espontaneïtat. En la mesura en què siguem capaços de viure aquest ordre, aquest pla de pregària, de lectura i de treball serem capaços de convertir tota la nostra vida en pregària; oferint-la al Senyor, demanant-li ajuda, sense perdre mai de vista que estem sempre en presència de Déu. Quan es viu així es viu en plenitud una vida en equilibri.
La pregària i el treball són indispensables per al monjo. La pregària ha de ser com l’aire que respirem, sense ella perdem un punt essencial de la nostra vida, si defallim, si no arribem a completar-la al llarg de la nostra jornada, quelcom d’important de la nostra vida espiritual queda tocat i ves a saber amb quines conseqüències, potser caure en la murmuració, en les ganes de fer la guitza als altres, en un ensopiment espiritual i tants altres mals. Acabem centrant-nos tant en nosaltres mateixos que tot altre germà ens pot arribar a fer nosa fins que ens n’adonem, potser massa tard i quan ja hem fet massa mal als altres, que som nosaltres els qui no estem bé; perquè hem perdut l’equilibri en la nostra vida espiritual; com deia avui al tercer nocturn de matines sant Gregori de Nazianz, no hem sabut conservar la imatge divina que hem rebut. Tanmateix sinó treballem, també coixegem, perquè com ens diu sant Benet al inici d’aquest capítol l’ociositat és enemiga de l’ànima.
Veiem doncs aquí ben establert el ritme de l’ora et labora; aquest lema de la Regla i per extensió de la vida benedictina que no apareix escrit enlloc de la Regla de manera explícita, però sí que resumeix molt bé tot el text. Dos aspectes complementaris amb un tercer element fonamental, la lectura, el contacte diari, regular, amb la Paraula de Déu i la dels Pares de l’Església. Una estructura horària, un ordenament de la jornada pensat per ajudar-nos a viure centrats en la recerca de Crist, pregant, treballant i meditant la Paraula i evitant així de caure en l’accídia, en l’ensopiment espiritual, Déu no ho vulgui.
diumenge, 24 de novembre del 2019
QUE NINGÚ NO PARLI DESPRÉS DE COMPLETES
De la Regla de sant Benet
Capítol 42
1 Els monjos han d’observar sempre el silenci, però sobretot a les hores de la nit. 2 Per això en tot temps, tant si és de dejuni com si hi ha dinar, 3 —si és la temporada que dinen, així que s’aixequin de sopar—, que seguin tots plegats i que un llegeixi les «Col·lacions» o les «Vides dels Pares» o bé alguna altra cosa que edifiqui els oients; 4 però no l’Heptateuc ni el volum dels Reis, perquè no fóra bo per als enteniments febles d’escoltar, en aquella hora, aquestes Escriptures; però que es llegeixin a d’altres hores. 5 Si és un dia de dejuni, al cap de poca estona d’acabades les vespres acudiran de seguida, tal com hem dit, a la lectura de les «Col·lacions»; 6 i, llegits quatre o cinc fulls, o tant com l’hora permeti, 7 que s’apleguin tots durant aquesta estona de lectura, si és que algú estava ocupat en alguna feina que li hagués estat encomanada. 8 Reunits, doncs, tots alhora, que diguin les completes, i, en sortir-ne, que no es permeti a ningú de tornar a dir res. 9 Si fos trobat algú que transgredeix aquesta norma del silenci, que sigui sotmès a un càstig sever, 10 fora que es presenti una necessitat de cara als hostes, o que tal vegada l’abat encomani alguna cosa a algú. 11 Però fins això s’ha de fer amb tota gravetat i amb la més delicada discreció.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Sant Benet ens destaca abans que res que els monjos hem de ser homes de silenci, cultivar-lo sempre, durant tot el dia però sobretot a la nit, en el període de temps que s’ha vingut a denominar com el gran silenci. El monjo ha de ser un home de silenci, de pregària, de treball, enemic de la murmuració, amic de Déu, sempre, tothora. El silenci dels monjos no és un silenci estèril, és un silenci atent, aspectant, en la línia de la concepció teològica cristiana del silenci; Jesús es retirava sovint a la nit per pregar, sol en silenci davant del Pare.
Per al gran silenci ens preparem amb els Salms de Completes amb els que invoquem la protecció del Senyor per la nit, veiem la nit en relació amb la mort, amb l’estada de Crist al sepulcre, una nit que no és pas la fi sinó l’espera del nou dia, record del moment de la resurrecció quan encara era fosc aquell primer diumenge, moment que recordem especialment quan anem a Matines. Aquest silenci nocturn té doncs un sentit escatològic, el son de la mort per ressuscitar a una nova vida, a un nou dia.
Per a preservar el nostre silenci hi ha tres cercles concèntrics que ens hi ajuden, que ens hi poden ajudar. En primer lloc la mateixa ubicació del monestir; no som al desert, és cert, però estem a certa distància dels nuclis urbans i això lluny de ser un inconvenient ho hem de veure com una situació privilegiada que ens centra en la nostra vida de recerca del Crist, evitant destorbs innecessaris, superflus. «El lloc més adequat per dedicar-se a la pregària, a la contemplació i a la solitud és un lloc remot i tranquil.» (Dionís el Cartoixà) escriu un dels pares del monaquisme. És el concepte de separació del món, de fuga mundi, com es formulava en altres temps i que avui podríem entendre com un prendre distància per veure el món amb una certa perspectiva que ens permeti pregar per ell, formant-ne part i alhora intentant de veure’l amb els ulls de la fe en tot moment.
Un segon cercle és el mateix monestir, que seguint la Regla de sant Benet està pensat per a poder viure-hi amb tot allò que cal, sense sentir-se-hi tancat, amb espais amplis, en un lloc privilegiat per l’entorn i per la mateixa arquitectura concebuda amb aquesta finalitat, ajudar-nos a viure amb intensitat la recerca de Déu. Un espai per pregar, un espai on menjar escoltant una lectura, un altre on seguir la lectura de la Regla, un altre on treballar, un on descansar i un altre on mantenir el contacte amb la Paraula de Déu. Alguns d’aquests espais els compartim amb els qui se’ns acosten, amb els hostes, amb ells hem de compartir també el silenci, junt amb la pregària; dos elements on potser cal d’ajudar-los, perquè en la nostra societat no hi ha massa pràctica del silenci, ajudar-los a viure’ls amb serenor i la millor manera de fer-ho és mostrant-los la pràctica, és a dir mantenint nosaltres el silenci al cor, al claustre, al refetor.
El tercer cercle és potser el més important, el que ens demana treballar-hi més, és el silenci interior al que ajuda i molt practicar el silenci exterior. Ens ho deia ahir sant Columbà a Matines: «El que és òptim acostuma a ser molt trencadís i les coses més precioses exigeixen una major cautela i una custòdia més diligent; és molt fràgil allò que una petita paraula pot fer perdre o un petit dany inferit per un germà pot anihilar. Perquè no hi ha res que plagui tant als homes com dir coses que no els importen, com preocupar-se de coses de les quals no han de fer res, com dir pertot paraules ocioses i com bescantar els absents. Aleshores, els qui no puguin dir: El Senyor m’ha donat una llengua de mestre perquè, amb la paraula, sàpiga sostenir els cansats, que callin, i si diuen alguna cosa, que sigui pacífica.» (De les Instruccions de sant Columbà, abat).
A aquest esforç per mantenir el silenci, especialment el silenci nocturn, ens hi ajuden en acabar el dia la lectura, sant Benet ens parla de la lectura de les Col·lacions o les vides dels Pares o quelcom edificant. És com si en acostar-nos a la pregària final del dia el que escoltem es transformés en un suau remor que ens convida i ens motiva al silenci. Els temps han canviat i el silenci interior i exterior ha de ser també un silenci virtual per poder reposar en pau com li demanem al Senyor en acabar el dia.
Parlem massa del silenci, fins i tot omplim planes sobre ell i acabem trencant-lo a la mínima ocasió per acabar dient qualsevol cosa per obtenir una lleu atenció de l’altre. Potser això sigui allò de que parla sant Benet al capítol VIII quan ens diu que les grolleries i les paraules ocioses i que fan riure, les condemna en tot lloc a una eterna reclusió. Hi ha moments i moments i com diu Siràcida: «Un enraonar inoportú és com riure en un funeral.» (Sir 22,6). Hi ha llocs i moments privilegiats per mantenir el silenci: Al cor, al claustre, al refetor o a la sala capitular; a partir de Completes i fins després de Laudes. Aprofitem-los i gaudim-ne.
Capítol 42
1 Els monjos han d’observar sempre el silenci, però sobretot a les hores de la nit. 2 Per això en tot temps, tant si és de dejuni com si hi ha dinar, 3 —si és la temporada que dinen, així que s’aixequin de sopar—, que seguin tots plegats i que un llegeixi les «Col·lacions» o les «Vides dels Pares» o bé alguna altra cosa que edifiqui els oients; 4 però no l’Heptateuc ni el volum dels Reis, perquè no fóra bo per als enteniments febles d’escoltar, en aquella hora, aquestes Escriptures; però que es llegeixin a d’altres hores. 5 Si és un dia de dejuni, al cap de poca estona d’acabades les vespres acudiran de seguida, tal com hem dit, a la lectura de les «Col·lacions»; 6 i, llegits quatre o cinc fulls, o tant com l’hora permeti, 7 que s’apleguin tots durant aquesta estona de lectura, si és que algú estava ocupat en alguna feina que li hagués estat encomanada. 8 Reunits, doncs, tots alhora, que diguin les completes, i, en sortir-ne, que no es permeti a ningú de tornar a dir res. 9 Si fos trobat algú que transgredeix aquesta norma del silenci, que sigui sotmès a un càstig sever, 10 fora que es presenti una necessitat de cara als hostes, o que tal vegada l’abat encomani alguna cosa a algú. 11 Però fins això s’ha de fer amb tota gravetat i amb la més delicada discreció.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Sant Benet ens destaca abans que res que els monjos hem de ser homes de silenci, cultivar-lo sempre, durant tot el dia però sobretot a la nit, en el període de temps que s’ha vingut a denominar com el gran silenci. El monjo ha de ser un home de silenci, de pregària, de treball, enemic de la murmuració, amic de Déu, sempre, tothora. El silenci dels monjos no és un silenci estèril, és un silenci atent, aspectant, en la línia de la concepció teològica cristiana del silenci; Jesús es retirava sovint a la nit per pregar, sol en silenci davant del Pare.
Per al gran silenci ens preparem amb els Salms de Completes amb els que invoquem la protecció del Senyor per la nit, veiem la nit en relació amb la mort, amb l’estada de Crist al sepulcre, una nit que no és pas la fi sinó l’espera del nou dia, record del moment de la resurrecció quan encara era fosc aquell primer diumenge, moment que recordem especialment quan anem a Matines. Aquest silenci nocturn té doncs un sentit escatològic, el son de la mort per ressuscitar a una nova vida, a un nou dia.
Per a preservar el nostre silenci hi ha tres cercles concèntrics que ens hi ajuden, que ens hi poden ajudar. En primer lloc la mateixa ubicació del monestir; no som al desert, és cert, però estem a certa distància dels nuclis urbans i això lluny de ser un inconvenient ho hem de veure com una situació privilegiada que ens centra en la nostra vida de recerca del Crist, evitant destorbs innecessaris, superflus. «El lloc més adequat per dedicar-se a la pregària, a la contemplació i a la solitud és un lloc remot i tranquil.» (Dionís el Cartoixà) escriu un dels pares del monaquisme. És el concepte de separació del món, de fuga mundi, com es formulava en altres temps i que avui podríem entendre com un prendre distància per veure el món amb una certa perspectiva que ens permeti pregar per ell, formant-ne part i alhora intentant de veure’l amb els ulls de la fe en tot moment.
Un segon cercle és el mateix monestir, que seguint la Regla de sant Benet està pensat per a poder viure-hi amb tot allò que cal, sense sentir-se-hi tancat, amb espais amplis, en un lloc privilegiat per l’entorn i per la mateixa arquitectura concebuda amb aquesta finalitat, ajudar-nos a viure amb intensitat la recerca de Déu. Un espai per pregar, un espai on menjar escoltant una lectura, un altre on seguir la lectura de la Regla, un altre on treballar, un on descansar i un altre on mantenir el contacte amb la Paraula de Déu. Alguns d’aquests espais els compartim amb els qui se’ns acosten, amb els hostes, amb ells hem de compartir també el silenci, junt amb la pregària; dos elements on potser cal d’ajudar-los, perquè en la nostra societat no hi ha massa pràctica del silenci, ajudar-los a viure’ls amb serenor i la millor manera de fer-ho és mostrant-los la pràctica, és a dir mantenint nosaltres el silenci al cor, al claustre, al refetor.
El tercer cercle és potser el més important, el que ens demana treballar-hi més, és el silenci interior al que ajuda i molt practicar el silenci exterior. Ens ho deia ahir sant Columbà a Matines: «El que és òptim acostuma a ser molt trencadís i les coses més precioses exigeixen una major cautela i una custòdia més diligent; és molt fràgil allò que una petita paraula pot fer perdre o un petit dany inferit per un germà pot anihilar. Perquè no hi ha res que plagui tant als homes com dir coses que no els importen, com preocupar-se de coses de les quals no han de fer res, com dir pertot paraules ocioses i com bescantar els absents. Aleshores, els qui no puguin dir: El Senyor m’ha donat una llengua de mestre perquè, amb la paraula, sàpiga sostenir els cansats, que callin, i si diuen alguna cosa, que sigui pacífica.» (De les Instruccions de sant Columbà, abat).
A aquest esforç per mantenir el silenci, especialment el silenci nocturn, ens hi ajuden en acabar el dia la lectura, sant Benet ens parla de la lectura de les Col·lacions o les vides dels Pares o quelcom edificant. És com si en acostar-nos a la pregària final del dia el que escoltem es transformés en un suau remor que ens convida i ens motiva al silenci. Els temps han canviat i el silenci interior i exterior ha de ser també un silenci virtual per poder reposar en pau com li demanem al Senyor en acabar el dia.
Parlem massa del silenci, fins i tot omplim planes sobre ell i acabem trencant-lo a la mínima ocasió per acabar dient qualsevol cosa per obtenir una lleu atenció de l’altre. Potser això sigui allò de que parla sant Benet al capítol VIII quan ens diu que les grolleries i les paraules ocioses i que fan riure, les condemna en tot lloc a una eterna reclusió. Hi ha moments i moments i com diu Siràcida: «Un enraonar inoportú és com riure en un funeral.» (Sir 22,6). Hi ha llocs i moments privilegiats per mantenir el silenci: Al cor, al claustre, al refetor o a la sala capitular; a partir de Completes i fins després de Laudes. Aprofitem-los i gaudim-ne.
diumenge, 17 de novembre del 2019
ELS SETMANERS DE LA CUINA
De la Regla de sant Benet
Capítol 35
1 Els germans s’han de servir els uns als altres, i ningú no serà dispensat del servei de la cuina, si no és per malaltia o bé perquè està ocupat en alguna cosa molt important, 2 perquè així s’adquireix una més gran recompensa i una més gran caritat. 3 Als febles, però, que hom els procuri ajudants, perquè no ho facin amb tristesa. 4 I fins tothom ha de tenir ajudants, segons les condicions de la comunitat i la situació del lloc. 5 Si la comunitat és nombrosa, que el majordom sigui dispensat de la cuina, com també aquells que, com ja hem dit, estiguin ocupats en serveis més importants. 6 Els altres s’han de servir mútuament amb caritat. 7 El qui ha de sortir de setmana, que faci neteja el dissabte. 8 Han de rentar els draps amb què els germans s’eixuguen les mans i els peus; 9 i, tant el qui surt com el qui ha d’entrar, que rentin els peus de tots. 10 Retorni al majordom, nets i en bon estat, els atuells del seu ofici, 11 i el majordom, al seu torn, els consignarà al qui entra, per tal que sàpiga què dóna i què rep. 12 Els setmaners, abans de l’únic àpat, prendran un vas de vi amb pa, a més de la ració establerta, 13 perquè a l’hora de menjar serveixin els seus germans sense murmuració ni massa fatiga; 14 els dies de solemnitat, però, que aguantin fins al final de l’àpat. 15 Els setmaners que entren i els que surten, el diumenge, a l’oratori, un cop acabades les laudes, es prostraran davant de tots, demanant-los que preguin per ells. 16 El qui surt de setmana dirà aquest verset: «Sou beneït, Senyor Déu, que m’heu ajudat i m’heu consolat». 17 Dit tres vegades, i quan el qui surt ha rebut la benedicció, que segueixi el qui entra, dient: «O Déu, sortiu al meu ajut; Senyor, cuiteu a ajudar-me». 18 I, repetit també això tres vegades per tots, i un cop ha rebut la benedicció, que entri a servir.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
La paraula clau d’aquest capítol és servei. En un primer cop d’ull podem veure que sant Benet segueix la mateixa idea del capítol 19 de la Regla del Mestre; aquí però s’hi afegeixen altres punts i l’extensió és major. En una primera lectura sant Benet, sempre tan curós, es cuida també de l’aspecte alimentici dels monjos, de que els monjos han de menjar i per tant hi ha qui ha de cuinar i qui ha de servir els àpats. Per tractar aquesta qüestió, que podria semblar tant sols pràctica, un xic banal, el capítol s’estructura en quatre grans apartats: el servei, la universalitat d’atendre’l, tenir present la feblesa dels qui el porten a terme i finalment, no pas com a menys important, sinó com a exemple de que en tot ens cal l’ajut de Déu implorat mitjançant la pregària, el capítol conclou amb la manera com cal invocar l’ajut el Senyor per servir amb diligència i sense defalliment.
Aquinata Böckmann destaca la importància de la primera paraula del capítol fratres / germans, sant Benet no fa servir aquí el mot monjos. Pot ser una referència a la fraternitat cristiana, a la koinonia de la primera Església; no hi ha classes, ni lliures ni esclaus; com el mateix sant Benet destaca al llarg de la Regla. En llur època molts dels monjos provenien de famílies nobles, tant sols ens cal pensar en el mateix sant Benet o en sant Bernat de Claravall; que a casa seva deurien ser servits pels criats i que deurien tenir aquestes ocupacions per opprobria, la paraula que empra en el capítol LVIII i que traduïm habitualment per humiliacions. Heus aquí doncs una primera novetat, la Regla no veu amb bons ulls que qui entra al monestir, si ve de família noble, s’endugui amb ell qui li faci de criat o se’l cerqui entre la comunitat; aquí les úniques excuses són l’enfermetat, la feblesa o una ocupació molt important. Tots som germans i tots participem de les tasques comunes d’igual manera, a diferència de la societat on hi ha qui serveix i qui és servit. Al llarg dels segles en el monacat benedictí això no serà sempre fàcil de mantenir i no serà fins al Concili Vaticà II quan les comunitats s’unificaran i deixaran d’haver-hi dos tipus d’integrants per ser tots monjos; ja no hi ha haurà pares i germans, sinó tots som germans.
Aquesta idea queda aquí reflectida gràficament en el rentament de peus, sembla que els germans no es renten els peus a sí mateixos, sinó els uns als altres, seguint l’exemple de Crist en el darrer sopar. És la plasmació del servei, un servei generós i amb voluntat de ser portat a l’extrem, fet amb caritat com diu sant Benet i amb humilitat. Fa uns dies un diari publicava un article sobre la humilitat; deia que en el món actual on el narcisisme i l’exhibicionisme semblen estar guanyant la partida, on «lucir palmito, hinchar currículum o pavonearse de las propias habilidades reales o supuestas parece un nuevo deporte – “dime de que presumes y te diré de que careces”, sentencia nuestro refranero – y donde tener miles de “likes” (es refereix a les xarxes socials) es la horma de la valía, resulta casi extraño encontrarse con seres humanos que habitan en el “planeta humildad”. La actualidad que poseen estos marcianos, también llamada modestia, contrariamente a lo que pueda parecer, ayuda a que la vida sea más placentera. (…) En definitiva, una persona mesurada no necesita ser el centro de atención, ni hace girar su vida entorno al éxito y el reconocimiento; lo que en sí mismo es un gran logro vital y una enorme fuente de tranquilidad.» (¿Por qué a algunas persones les da vergüenza demostrar lo que valen?, El Mundo 15 de novembre de 2019).
La humilitat per sant Benet es mostra en l’atenció, l’obediència i el servei, que són tres elements claus en la vida comunitària; ja que tota la vida monàstica és una escola del servei, on no podem disposar ni del propi cos; servidors de Jesucrist en els germans, tenint al Senyor com a model. Això no significa no tenir present la feblesa, però no pas com a pretext per no fer el servei, sinó com a raó per rebre ajuda. Ens ho deia avui a Matines sant Agustí: «Feble és aquell de qui es tem que pugui sucumbir quan la temptació l’escomet; malalt en canvi, és aquell qui es troba ja dominat per alguna passió, i es veu com impedit per alguna passió d’acostar-se a Déu i d’acceptar el jou de Crist.» (Sermó sobre els pastors). O la mateixa Regla ens diu en el capítol anterior: «No volem pas dir amb això que es faci accepció de persones -Déu no ho vulgui-, sinó que es tingui consideració de les febleses.» (RB 34,2). Feblesa que atén també sant Benet pel que fa al petit detall de prendre un vas de vi amb pa abans de servir, per no caure a fer-ho amb murmuració, el gran perill contra el que la Regla prevé multitud de vegades, ni amb fatiga.
Un tercer aspecte és l’atenció i la cura dels atuells que s’empren en el servei, mantenint-los en bon estat i retornant-los nets. Aquí se segueix la mateixa filosofia del capítol XXXII sobre les eines i els objectes del monestir, o la del capítol XXXI sobre el majordom quan recomana a aquest de mirar tots els objectes i béns del monestir com si fossin vasos sagrats de l’altar.
Per a tot plegat ens cal l’ajut de Déu i aquest l’invoquem mitjançant la pregària feta davant la comunitat. Sols desatacar en aquesta darrera part un petit però molt significatiu detall; recalca sant Benet que el darrer dia de treball dels servidors és el dissabte i tot torna a començar el primer dia de la setmana, el diumenge, el dia del Senyor. No és casual això, la Regla vol destacar un cop més que tot gira entorn de Crist i del misteri de la redempció. Un capítol doncs aquest que pot semblar secundari però on es reflexa la teologia espiritual de sant Benet de manera ben clara. Això ens ha d’empènyer a tenir a Crist sempre present en tots i cadascun dels aspectes de la nostra vida, Ell és el model, no hem de preferir absolutament res al Crist, que ens ha de dur tots junts a la vida eterna.
Capítol 35
1 Els germans s’han de servir els uns als altres, i ningú no serà dispensat del servei de la cuina, si no és per malaltia o bé perquè està ocupat en alguna cosa molt important, 2 perquè així s’adquireix una més gran recompensa i una més gran caritat. 3 Als febles, però, que hom els procuri ajudants, perquè no ho facin amb tristesa. 4 I fins tothom ha de tenir ajudants, segons les condicions de la comunitat i la situació del lloc. 5 Si la comunitat és nombrosa, que el majordom sigui dispensat de la cuina, com també aquells que, com ja hem dit, estiguin ocupats en serveis més importants. 6 Els altres s’han de servir mútuament amb caritat. 7 El qui ha de sortir de setmana, que faci neteja el dissabte. 8 Han de rentar els draps amb què els germans s’eixuguen les mans i els peus; 9 i, tant el qui surt com el qui ha d’entrar, que rentin els peus de tots. 10 Retorni al majordom, nets i en bon estat, els atuells del seu ofici, 11 i el majordom, al seu torn, els consignarà al qui entra, per tal que sàpiga què dóna i què rep. 12 Els setmaners, abans de l’únic àpat, prendran un vas de vi amb pa, a més de la ració establerta, 13 perquè a l’hora de menjar serveixin els seus germans sense murmuració ni massa fatiga; 14 els dies de solemnitat, però, que aguantin fins al final de l’àpat. 15 Els setmaners que entren i els que surten, el diumenge, a l’oratori, un cop acabades les laudes, es prostraran davant de tots, demanant-los que preguin per ells. 16 El qui surt de setmana dirà aquest verset: «Sou beneït, Senyor Déu, que m’heu ajudat i m’heu consolat». 17 Dit tres vegades, i quan el qui surt ha rebut la benedicció, que segueixi el qui entra, dient: «O Déu, sortiu al meu ajut; Senyor, cuiteu a ajudar-me». 18 I, repetit també això tres vegades per tots, i un cop ha rebut la benedicció, que entri a servir.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
La paraula clau d’aquest capítol és servei. En un primer cop d’ull podem veure que sant Benet segueix la mateixa idea del capítol 19 de la Regla del Mestre; aquí però s’hi afegeixen altres punts i l’extensió és major. En una primera lectura sant Benet, sempre tan curós, es cuida també de l’aspecte alimentici dels monjos, de que els monjos han de menjar i per tant hi ha qui ha de cuinar i qui ha de servir els àpats. Per tractar aquesta qüestió, que podria semblar tant sols pràctica, un xic banal, el capítol s’estructura en quatre grans apartats: el servei, la universalitat d’atendre’l, tenir present la feblesa dels qui el porten a terme i finalment, no pas com a menys important, sinó com a exemple de que en tot ens cal l’ajut de Déu implorat mitjançant la pregària, el capítol conclou amb la manera com cal invocar l’ajut el Senyor per servir amb diligència i sense defalliment.
Aquinata Böckmann destaca la importància de la primera paraula del capítol fratres / germans, sant Benet no fa servir aquí el mot monjos. Pot ser una referència a la fraternitat cristiana, a la koinonia de la primera Església; no hi ha classes, ni lliures ni esclaus; com el mateix sant Benet destaca al llarg de la Regla. En llur època molts dels monjos provenien de famílies nobles, tant sols ens cal pensar en el mateix sant Benet o en sant Bernat de Claravall; que a casa seva deurien ser servits pels criats i que deurien tenir aquestes ocupacions per opprobria, la paraula que empra en el capítol LVIII i que traduïm habitualment per humiliacions. Heus aquí doncs una primera novetat, la Regla no veu amb bons ulls que qui entra al monestir, si ve de família noble, s’endugui amb ell qui li faci de criat o se’l cerqui entre la comunitat; aquí les úniques excuses són l’enfermetat, la feblesa o una ocupació molt important. Tots som germans i tots participem de les tasques comunes d’igual manera, a diferència de la societat on hi ha qui serveix i qui és servit. Al llarg dels segles en el monacat benedictí això no serà sempre fàcil de mantenir i no serà fins al Concili Vaticà II quan les comunitats s’unificaran i deixaran d’haver-hi dos tipus d’integrants per ser tots monjos; ja no hi ha haurà pares i germans, sinó tots som germans.
Aquesta idea queda aquí reflectida gràficament en el rentament de peus, sembla que els germans no es renten els peus a sí mateixos, sinó els uns als altres, seguint l’exemple de Crist en el darrer sopar. És la plasmació del servei, un servei generós i amb voluntat de ser portat a l’extrem, fet amb caritat com diu sant Benet i amb humilitat. Fa uns dies un diari publicava un article sobre la humilitat; deia que en el món actual on el narcisisme i l’exhibicionisme semblen estar guanyant la partida, on «lucir palmito, hinchar currículum o pavonearse de las propias habilidades reales o supuestas parece un nuevo deporte – “dime de que presumes y te diré de que careces”, sentencia nuestro refranero – y donde tener miles de “likes” (es refereix a les xarxes socials) es la horma de la valía, resulta casi extraño encontrarse con seres humanos que habitan en el “planeta humildad”. La actualidad que poseen estos marcianos, también llamada modestia, contrariamente a lo que pueda parecer, ayuda a que la vida sea más placentera. (…) En definitiva, una persona mesurada no necesita ser el centro de atención, ni hace girar su vida entorno al éxito y el reconocimiento; lo que en sí mismo es un gran logro vital y una enorme fuente de tranquilidad.» (¿Por qué a algunas persones les da vergüenza demostrar lo que valen?, El Mundo 15 de novembre de 2019).
La humilitat per sant Benet es mostra en l’atenció, l’obediència i el servei, que són tres elements claus en la vida comunitària; ja que tota la vida monàstica és una escola del servei, on no podem disposar ni del propi cos; servidors de Jesucrist en els germans, tenint al Senyor com a model. Això no significa no tenir present la feblesa, però no pas com a pretext per no fer el servei, sinó com a raó per rebre ajuda. Ens ho deia avui a Matines sant Agustí: «Feble és aquell de qui es tem que pugui sucumbir quan la temptació l’escomet; malalt en canvi, és aquell qui es troba ja dominat per alguna passió, i es veu com impedit per alguna passió d’acostar-se a Déu i d’acceptar el jou de Crist.» (Sermó sobre els pastors). O la mateixa Regla ens diu en el capítol anterior: «No volem pas dir amb això que es faci accepció de persones -Déu no ho vulgui-, sinó que es tingui consideració de les febleses.» (RB 34,2). Feblesa que atén també sant Benet pel que fa al petit detall de prendre un vas de vi amb pa abans de servir, per no caure a fer-ho amb murmuració, el gran perill contra el que la Regla prevé multitud de vegades, ni amb fatiga.
Un tercer aspecte és l’atenció i la cura dels atuells que s’empren en el servei, mantenint-los en bon estat i retornant-los nets. Aquí se segueix la mateixa filosofia del capítol XXXII sobre les eines i els objectes del monestir, o la del capítol XXXI sobre el majordom quan recomana a aquest de mirar tots els objectes i béns del monestir com si fossin vasos sagrats de l’altar.
Per a tot plegat ens cal l’ajut de Déu i aquest l’invoquem mitjançant la pregària feta davant la comunitat. Sols desatacar en aquesta darrera part un petit però molt significatiu detall; recalca sant Benet que el darrer dia de treball dels servidors és el dissabte i tot torna a començar el primer dia de la setmana, el diumenge, el dia del Senyor. No és casual això, la Regla vol destacar un cop més que tot gira entorn de Crist i del misteri de la redempció. Un capítol doncs aquest que pot semblar secundari però on es reflexa la teologia espiritual de sant Benet de manera ben clara. Això ens ha d’empènyer a tenir a Crist sempre present en tots i cadascun dels aspectes de la nostra vida, Ell és el model, no hem de preferir absolutament res al Crist, que ens ha de dur tots junts a la vida eterna.
dimecres, 13 de novembre del 2019
LA HUMILITAT
De la Regla de sant Benet
Capítol 7,1-9
RENOVACIÓ DE LA PROFESSIÓ TEMPORAL DE FRA JURIJUS I FRA LLORENÇ
1 La divina Escriptura, germans, ens fa sentir aquest crit: «Tot aquell que s’exalça serà humiliat i el qui s’humilia serà exalçat». 2 En dir-nos això, doncs, ens mostra que tota exaltació de si mateix és una forma d’orgull, 3 de la qual indica el profeta que es guardava, quan diu: «Senyor, el meu cor no s’ha exaltat, ni són altius els meus ulls; ni he caminat enmig de grandeses ni de fantasies massa altes per a mi». 4 Doncs, què? «Si els meus pensaments no eren humils, sinó que he exaltat la meva ànima, la tractareu com un nodrissó arrencat del pit de la mare». 5 Per tant, germans, si volem atènyer el cim de la més alta humilitat i volem arribar de pressa a aquella exaltació celestial a la qual es puja per la humilitat de la vida present, 6 cal que drecem per al moviment ascendent dels nostres actes aquella escala que aparegué en somnis a Jacob, per on veia com baixaven i pujaven els àngels. 7 Ben cert, aquest baixar i pujar no significa per a nosaltres sinó que per l’exaltació es baixa i per la humilitat es puja. 8 Aquesta escala dreçada és la nostra vida en aquest món, que el Senyor dreçarà fins al cel quan el cor sigui ben humil. 9 Els muntants de l’escala diem que són el nostre cos i la nostra ànima, uns muntants on la crida divina ha disposat, perquè els pugem, diversos graons d’humilitat i d’observança.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
L’escala de la humilitat és l’escala de la nostra vida en aquest món, la podem dreçar quan el nostre cor es vagi fent més humil però sols Déu la drecerà fins al cel. La humilitat, el silenci, l’obediència; també el treball o la pregària no són sinó instruments, eines, esplendidíssimes eines com diu sant Benet, pel vertader objectiu que és arribar a Déu, caminar cap a Déu. Avui estimats fra Jurijus i fra Llorenç tanqueu una nova etapa de la vostra vida monàstica, de la vostra vida de cristians; després del noviciat i dels tres anys de professió temporal; us heu hagut de plantejar de nou que vol Déu de vosaltres; com diu sant Benet al capítol LVIII heu tingut temps de pensar-vos-ho i ens heu demanat de seguir ara ja amb vistes al vostre compromís solemne amb aquesta comunitat, certament, però sobretot i per damunt de tot amb Crist. El text que heu triat és un bon reflex dels fonaments de la nostra vida, d’on ve la nostra força: de la Paraula i de la confiança en Déu. Sant Benet destaca en aquest començament del capítol VII, sobre la humilitat, tot just abans de començar a pujar els graons, que la mateixa escriptura ens convida a ser humils, ens mostra que tota exaltació de nosaltres mateixos és una forma d’orgull. Déu no ens demana una falsa humilitat, una humilitat d’aparador, sinó una humilitat sincera, una humilitat de cor. No es tracta de dir “mireu que humil que soc, mireu que faig perquè vegeu com en soc d’humil”; no, la humilitat que ens demana Déu no es pregona, no s’anuncia, es viu, és de cor. El model és Crist, no en pot ser d’altra; a ser com Ell mai hi arribarem però a voler ser com Ell mai podem renunciar-hi. Estimats fra Jurijus i fra Llorenç, porteu ja uns anys en aquesta comunitat, ja heu tingut temps per pensar-vos-ho bé, per discernir si perseverant aquí en aquest monestir esteu complint la voluntat de Déu; de veure que no és exclusivament pel vostre voler que heu vingut, sinó pensant que així acompliu la voluntat de Déu. Amb els anys que hi porteu he pogut veure ja moltes coses; les nostres virtuts i els nostres defectes; tot allò que fem de bé i tot allò que fem de mal. Si en algun moment us va passar pel cap que aquesta era una comunitat de perfectes, ja fa temps que heu descobert que no és pas així; no tant sols perquè no ho som, que és ben cert, sinó perquè no n’hi ha cap de perfecte de comunitat, enlloc. Potser fins i tot quan heu visitat altres comunitats hi heu descobert determinats arquetips monàstics, maneres de viure la nostra vida, particulars, que es repeteixen aquí i allà. També potser heu descobert que vosaltres, les vostres imperfeccions, no s’esborren, no s’esmenen pel sol fet de ser monjos. Tot això és important i va bé de saber-ho, però el fonamental, el vertaderament important és que adaptant-nos, essent conscients d’aquesta realitat, no ens fem enrere, sinó que ens esforcem per seguir caminant, maldant per pujar els graons d’aquesta escala de la humilitat amb senzillesa, però amb fermesa, amb la confiança posada en que és Déu qui la dreçarà fins al cel. També nosaltres hem tingut temps per conèixer-vos, veiem com en sou de fidels a l’Ofici Diví i al treball; com avenceu en el contacte amb la Paraula. No ho perdeu mai això, no us deixeu ensopir espiritualment, no caieu en aquest error; perquè tot això ens ajuda i molt en aquest camí cap a Déu i perdre-ho ens l’entorpeix. Certament és un camí a voltes feixuc, potser a voltes se us pot fer avorrit; però és al cap i a la fi apassionant perquè al final d’ell, quan ens arribi l’hora de presentar-nos davant del Pare, si l’hem recorregut amb fidelitat podrem veure’l cara a cara, i això és la gran esperança. Al llarg d’aquests anys heu conegut també monjos amb aquesta esperança, monjos que avui per un motiu o altre alguns ja no ens acompanyen i d’altres no ho poden fer avui aquí, però que preguen també per vosaltres. A aquells que confiem que ja són a la casa del Pare, recordeu-los amb afecte; us han acompanyat una part del camí i de ben segur que us han deixat petjada per com han viscut, pels pensaments que us han confiat i per com han mort serenament esperançats. Perquè una de les riqueses de la vida monàstica és aquesta diversitat en els companys de camí; diversos en edat, procedència o recorregut de vida monàstica. No, no entrem al monestir per bastir una comunitat d’amistat entre nosaltres; som amics de Déu, amics del Crist i això és el que ens fa, ens ha de fer, conviure amb amistat fraterna, sense prejudicis, ni exclusions, sense enganyoses preferències. Voler atènyer el cim de la més alta humilitat, arribar-hi de pressa a aquesta exaltació celestial, com ens diu sant Benet en el text que heu triat, és el que ens ha de moure en el nostre dia a dia; amb humilitat i observança; perquè no hi ha humilitat sense observança, ni observança sense humilitat. Deia el cardenal Basil Hume, quan era abat d’Ampleforth, en una ocasió com aquesta: «Si ens hem de revestir del pensament de Crist, nosaltres que ja estem incorporats a Ell pel baptisme, per la nostra professió conformem les nostres vides a la seva. Volem ser obedients com Ell va ser obedient a la voluntat del seu Pare; volem ser pobres perquè Ell fou pobre; volem ser cèlibes perquè Ell fou cèlibe. En la nostra intimitat amb nostre Senyor, en la nostra vida de pregària arribarem a veure en la seva obediència, en la seva pobresa, en la seva castedat, quelcom de secret que fou el motor de la seva existència i que, a mesura que la vida avança, hauria d’arribar a ser el nostre secret.» Que així sigui i el Senyor us acompanyi sempre i a nosaltres també.
Capítol 7,1-9
RENOVACIÓ DE LA PROFESSIÓ TEMPORAL DE FRA JURIJUS I FRA LLORENÇ
1 La divina Escriptura, germans, ens fa sentir aquest crit: «Tot aquell que s’exalça serà humiliat i el qui s’humilia serà exalçat». 2 En dir-nos això, doncs, ens mostra que tota exaltació de si mateix és una forma d’orgull, 3 de la qual indica el profeta que es guardava, quan diu: «Senyor, el meu cor no s’ha exaltat, ni són altius els meus ulls; ni he caminat enmig de grandeses ni de fantasies massa altes per a mi». 4 Doncs, què? «Si els meus pensaments no eren humils, sinó que he exaltat la meva ànima, la tractareu com un nodrissó arrencat del pit de la mare». 5 Per tant, germans, si volem atènyer el cim de la més alta humilitat i volem arribar de pressa a aquella exaltació celestial a la qual es puja per la humilitat de la vida present, 6 cal que drecem per al moviment ascendent dels nostres actes aquella escala que aparegué en somnis a Jacob, per on veia com baixaven i pujaven els àngels. 7 Ben cert, aquest baixar i pujar no significa per a nosaltres sinó que per l’exaltació es baixa i per la humilitat es puja. 8 Aquesta escala dreçada és la nostra vida en aquest món, que el Senyor dreçarà fins al cel quan el cor sigui ben humil. 9 Els muntants de l’escala diem que són el nostre cos i la nostra ànima, uns muntants on la crida divina ha disposat, perquè els pugem, diversos graons d’humilitat i d’observança.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
L’escala de la humilitat és l’escala de la nostra vida en aquest món, la podem dreçar quan el nostre cor es vagi fent més humil però sols Déu la drecerà fins al cel. La humilitat, el silenci, l’obediència; també el treball o la pregària no són sinó instruments, eines, esplendidíssimes eines com diu sant Benet, pel vertader objectiu que és arribar a Déu, caminar cap a Déu. Avui estimats fra Jurijus i fra Llorenç tanqueu una nova etapa de la vostra vida monàstica, de la vostra vida de cristians; després del noviciat i dels tres anys de professió temporal; us heu hagut de plantejar de nou que vol Déu de vosaltres; com diu sant Benet al capítol LVIII heu tingut temps de pensar-vos-ho i ens heu demanat de seguir ara ja amb vistes al vostre compromís solemne amb aquesta comunitat, certament, però sobretot i per damunt de tot amb Crist. El text que heu triat és un bon reflex dels fonaments de la nostra vida, d’on ve la nostra força: de la Paraula i de la confiança en Déu. Sant Benet destaca en aquest començament del capítol VII, sobre la humilitat, tot just abans de començar a pujar els graons, que la mateixa escriptura ens convida a ser humils, ens mostra que tota exaltació de nosaltres mateixos és una forma d’orgull. Déu no ens demana una falsa humilitat, una humilitat d’aparador, sinó una humilitat sincera, una humilitat de cor. No es tracta de dir “mireu que humil que soc, mireu que faig perquè vegeu com en soc d’humil”; no, la humilitat que ens demana Déu no es pregona, no s’anuncia, es viu, és de cor. El model és Crist, no en pot ser d’altra; a ser com Ell mai hi arribarem però a voler ser com Ell mai podem renunciar-hi. Estimats fra Jurijus i fra Llorenç, porteu ja uns anys en aquesta comunitat, ja heu tingut temps per pensar-vos-ho bé, per discernir si perseverant aquí en aquest monestir esteu complint la voluntat de Déu; de veure que no és exclusivament pel vostre voler que heu vingut, sinó pensant que així acompliu la voluntat de Déu. Amb els anys que hi porteu he pogut veure ja moltes coses; les nostres virtuts i els nostres defectes; tot allò que fem de bé i tot allò que fem de mal. Si en algun moment us va passar pel cap que aquesta era una comunitat de perfectes, ja fa temps que heu descobert que no és pas així; no tant sols perquè no ho som, que és ben cert, sinó perquè no n’hi ha cap de perfecte de comunitat, enlloc. Potser fins i tot quan heu visitat altres comunitats hi heu descobert determinats arquetips monàstics, maneres de viure la nostra vida, particulars, que es repeteixen aquí i allà. També potser heu descobert que vosaltres, les vostres imperfeccions, no s’esborren, no s’esmenen pel sol fet de ser monjos. Tot això és important i va bé de saber-ho, però el fonamental, el vertaderament important és que adaptant-nos, essent conscients d’aquesta realitat, no ens fem enrere, sinó que ens esforcem per seguir caminant, maldant per pujar els graons d’aquesta escala de la humilitat amb senzillesa, però amb fermesa, amb la confiança posada en que és Déu qui la dreçarà fins al cel. També nosaltres hem tingut temps per conèixer-vos, veiem com en sou de fidels a l’Ofici Diví i al treball; com avenceu en el contacte amb la Paraula. No ho perdeu mai això, no us deixeu ensopir espiritualment, no caieu en aquest error; perquè tot això ens ajuda i molt en aquest camí cap a Déu i perdre-ho ens l’entorpeix. Certament és un camí a voltes feixuc, potser a voltes se us pot fer avorrit; però és al cap i a la fi apassionant perquè al final d’ell, quan ens arribi l’hora de presentar-nos davant del Pare, si l’hem recorregut amb fidelitat podrem veure’l cara a cara, i això és la gran esperança. Al llarg d’aquests anys heu conegut també monjos amb aquesta esperança, monjos que avui per un motiu o altre alguns ja no ens acompanyen i d’altres no ho poden fer avui aquí, però que preguen també per vosaltres. A aquells que confiem que ja són a la casa del Pare, recordeu-los amb afecte; us han acompanyat una part del camí i de ben segur que us han deixat petjada per com han viscut, pels pensaments que us han confiat i per com han mort serenament esperançats. Perquè una de les riqueses de la vida monàstica és aquesta diversitat en els companys de camí; diversos en edat, procedència o recorregut de vida monàstica. No, no entrem al monestir per bastir una comunitat d’amistat entre nosaltres; som amics de Déu, amics del Crist i això és el que ens fa, ens ha de fer, conviure amb amistat fraterna, sense prejudicis, ni exclusions, sense enganyoses preferències. Voler atènyer el cim de la més alta humilitat, arribar-hi de pressa a aquesta exaltació celestial, com ens diu sant Benet en el text que heu triat, és el que ens ha de moure en el nostre dia a dia; amb humilitat i observança; perquè no hi ha humilitat sense observança, ni observança sense humilitat. Deia el cardenal Basil Hume, quan era abat d’Ampleforth, en una ocasió com aquesta: «Si ens hem de revestir del pensament de Crist, nosaltres que ja estem incorporats a Ell pel baptisme, per la nostra professió conformem les nostres vides a la seva. Volem ser obedients com Ell va ser obedient a la voluntat del seu Pare; volem ser pobres perquè Ell fou pobre; volem ser cèlibes perquè Ell fou cèlibe. En la nostra intimitat amb nostre Senyor, en la nostra vida de pregària arribarem a veure en la seva obediència, en la seva pobresa, en la seva castedat, quelcom de secret que fou el motor de la seva existència i que, a mesura que la vida avança, hauria d’arribar a ser el nostre secret.» Que així sigui i el Senyor us acompanyi sempre i a nosaltres també.
diumenge, 10 de novembre del 2019
ELS QUI, DESPRÉS DE CORREGITS SOVINT, NO VOLEN ESMENAR-SE
De la Regla de sant Benet
Capítol 28
1 Si un germà corregit sovint per qualsevol falta, fins i tot excomunicat, no s’esmenava, se li aplicarà una correcció més aspra, això és, el sotmetran al càstig dels assots. 2 I si ni així es corregia, o si tal vegada —Déu no ho permeti— , endut per l’orgull, fins volia defensar la seva conducta, que l’abat faci aleshores com un bon metge: 3 si ha aplicat els lenitius, els ungüents de les exhortacions, els medicaments de les Escriptures divines i, a la fi, el cauteri de l’excomunió o dels cops dels assots, 4 si veia que ja no hi pot res la seva traça, que recorri també al millor remei: la seva pregària i la de tots els germans per ell 5 a fi que el Senyor, que tot ho pot, doni la salut al germà malalt. 6 I si ni d’aquesta manera no es guaria, aleshores que l’abat faci ús ja del ferro de l’amputació, tal com diu l’Apòstol: «Traieu el dolent d’entre vosaltres»; 7 i encara: «Si l’infidel se’n va, que se’n vagi»; no fos cas que una ovella malalta contagiés tot el ramat.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Per parlar de l’expulsió, definitiva, de la comunitat monàstica, sant Benet fa servir la idea d’amputació, segurament una al·lusió a l’Evangeli de Mateu capítol 5, quan parla Jesús de que és millor amputar una part del cos que no pas que tot ell vagi a l’infern. Les nostres faltes no són tant sols nostres, afecten a tot el cos, a tota la comunitat, tant més si es veuen agreujades per la reincidència. Sant Benet estableix una gradació, en paral·lel al que pot succeir en una assemblea parlamentaria on abans de l’expulsió per un comportament incorrecte hi tres crides a l’odre. La primera crida seria la correcció; la segona una correcció més aspra, el que sant Benet estableix com la pena d’assots, i si ni lenitius, ni ungüents, ni exhortacions, ni medicaments fan el seu efecte; Déu no permeti que calgui arribar a això, aleshores si ni l’excomunió ni els assots fan esmenar-se, cal recórrer, encara abans com a darrer i suprem recurs, a la pregària demanant al Senyor que toqui el cor del germà. Si ni això fa efecte, aleshores cal treure el dolent, l’infidel amb el ferro de l’amputació; al cap i a la fi com escriu sant Benet és ell qui s’exclou, i si se’n va que se’n vagi.
Que faltem sant Benet ho té molt clar, però el vertader perill és quan el mancament ens atrapa, ens fa perdre el seny i acabem essent presoners del mateix mal, que podrem justificar amb mil excuses o raonaments, però que Déu i sovint també nosaltres mateixos sabem, que no hi ha lloc per l’excusa i sols hi ha lloc pel penediment i per la reflexió que ens empenyi a la total esmena. Algunes faltes fan mal i d’altres fan molt de mal; lamentablement ho sabem tots per experiència. En alguns casos la feblesa que dona una malaltia, un determinat trastorn psicològic, la mateixa vellesa que ens pot fer perdre el nord o al menys no controlar el rumb de la nostra vida totalment; no ens empenyen a faltar però ens hi ajuden. És trist quan cal recórrer al remei de l’amputació, molt trist i dolorós, per l’exclòs i pels qui l’han d’excloure, que és tota la comunitat. El remei de l’amputació pot ser traumàtic, ho és de fet, per tots. Cal mirar de posar-hi remei quan encara si és a temps, abans de que sigui massa tard; potser alguna vegada una determinada actitud pot passar desapercebuda, pot ser que ningú se n’adoni de que fem aquesta o aquella altra cosa que no està bé, una trapelleria, però ho sabem que no actuem bé. La falsa impunitat, la sensació de no ser descoberts ens dona una equivoca seguretat i fins i tot ens pot ajudar a pensar que no n’hi ha per tant, que no fem mal a ningú. En primer lloc ens el fem a nosaltres mateixos, primer que a cap altra persona, no si val a pensar que la culpa és dels qui no ens han descobert. La nostra vocació és adulta, responsable i lliure; aleshores a qui enganyem és a nosaltres mateixos davant d’un Deu que tot ho sap. Potser en algun cas algú podem pensar, fins i tot dir que ja ho vam advertir, que ja vam dir que ens traguessin d’aquella o altra responsabilitat; però evidentment sense confessar la culpa, sense dir la veritat, ocultant-la, amagant-la davant la comunitat. «No hi ha res d’amagat que no s’hagi de descobrir, ni res de secret que no s’hagi de conèixer.» (Mc 4,22) diu el mateix Jesús, però a vegades quan surt a la llum és tant tard que no hi ha lloc ja que per res més que pel ferro de l’amputació.
Hem de viure sempre vigilants, atents amb nosaltres mateixos; conscients de les nostres debilitats, de les nostres febleses. No ens enganyem, perquè a la fi no enganyem a ningú; si per exemple algú surt del monestir per, diguem, un caprici personal, per anomenar-ho d’alguna manera políticament correcte, sense advertir-ho, més d’hora que tard, molts cops per exemple quan ens acaben de recollir amb un cotxe a la porta suposadament més discreta on pensem que estem a sostret de qualsevol mirada, algú ha trucat o enviat un missatge advertint-ho. No ens enganyem, perquè a la fi, no enganyem a ningú i, evidentment a Déu mai. Sant Benet sap de les febleses humanes, per això ha d’incloure a la Regla el denominat codi penal, perquè sap que aquestes situacions es produeixen i es repeteixen.
Però no defallim perquè no som pas incorregibles, som perfectibles, això sempre; però per avançar en aquest camp cal posar-hi dues coses, cal mantenir dues actituds: en primer lloc l’afany de sortir-nos-en i en segon lloc, el més important i fonamental, confiar-nos a Déu. El pitjor que podem fer, que ens pot passar, és que l’orgull ens empenyi, ens enfangui en el llot de la reincidència, de la tossuderia, de la nostra malaltia; perquè una de les coses que més pot perjudicar al malalt és restar satisfet en la infermetat sense voluntat de lluitar per sortir-se’n. Sols si volem, podrem i aleshores l’ajut definitiu i insubstituïble de Déu podrà actuar; si no deixem lloc per actuar la gràcia, malament rai. El Papa Francesc durant l’encontre amb els religiosos de Roma el 16 de maig de 2015, responent a la pregunta d’una monja sobre si era possible que existís la corrupció en un monestir, deia el següent: «Sí, quan es perd la memòria, quan es perd la memòria de la vocació, de la primera trobada amb Déu. Quan es perd aquesta memòria i el nostre esperit comença a ser mundà, pensa en coses mundanes i es perd el zel per la pregària», aleshores ens anem apartant de la nostra vocació, de la comunitat, en definitiva de Déu.
Capítol 28
1 Si un germà corregit sovint per qualsevol falta, fins i tot excomunicat, no s’esmenava, se li aplicarà una correcció més aspra, això és, el sotmetran al càstig dels assots. 2 I si ni així es corregia, o si tal vegada —Déu no ho permeti— , endut per l’orgull, fins volia defensar la seva conducta, que l’abat faci aleshores com un bon metge: 3 si ha aplicat els lenitius, els ungüents de les exhortacions, els medicaments de les Escriptures divines i, a la fi, el cauteri de l’excomunió o dels cops dels assots, 4 si veia que ja no hi pot res la seva traça, que recorri també al millor remei: la seva pregària i la de tots els germans per ell 5 a fi que el Senyor, que tot ho pot, doni la salut al germà malalt. 6 I si ni d’aquesta manera no es guaria, aleshores que l’abat faci ús ja del ferro de l’amputació, tal com diu l’Apòstol: «Traieu el dolent d’entre vosaltres»; 7 i encara: «Si l’infidel se’n va, que se’n vagi»; no fos cas que una ovella malalta contagiés tot el ramat.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Per parlar de l’expulsió, definitiva, de la comunitat monàstica, sant Benet fa servir la idea d’amputació, segurament una al·lusió a l’Evangeli de Mateu capítol 5, quan parla Jesús de que és millor amputar una part del cos que no pas que tot ell vagi a l’infern. Les nostres faltes no són tant sols nostres, afecten a tot el cos, a tota la comunitat, tant més si es veuen agreujades per la reincidència. Sant Benet estableix una gradació, en paral·lel al que pot succeir en una assemblea parlamentaria on abans de l’expulsió per un comportament incorrecte hi tres crides a l’odre. La primera crida seria la correcció; la segona una correcció més aspra, el que sant Benet estableix com la pena d’assots, i si ni lenitius, ni ungüents, ni exhortacions, ni medicaments fan el seu efecte; Déu no permeti que calgui arribar a això, aleshores si ni l’excomunió ni els assots fan esmenar-se, cal recórrer, encara abans com a darrer i suprem recurs, a la pregària demanant al Senyor que toqui el cor del germà. Si ni això fa efecte, aleshores cal treure el dolent, l’infidel amb el ferro de l’amputació; al cap i a la fi com escriu sant Benet és ell qui s’exclou, i si se’n va que se’n vagi.
Que faltem sant Benet ho té molt clar, però el vertader perill és quan el mancament ens atrapa, ens fa perdre el seny i acabem essent presoners del mateix mal, que podrem justificar amb mil excuses o raonaments, però que Déu i sovint també nosaltres mateixos sabem, que no hi ha lloc per l’excusa i sols hi ha lloc pel penediment i per la reflexió que ens empenyi a la total esmena. Algunes faltes fan mal i d’altres fan molt de mal; lamentablement ho sabem tots per experiència. En alguns casos la feblesa que dona una malaltia, un determinat trastorn psicològic, la mateixa vellesa que ens pot fer perdre el nord o al menys no controlar el rumb de la nostra vida totalment; no ens empenyen a faltar però ens hi ajuden. És trist quan cal recórrer al remei de l’amputació, molt trist i dolorós, per l’exclòs i pels qui l’han d’excloure, que és tota la comunitat. El remei de l’amputació pot ser traumàtic, ho és de fet, per tots. Cal mirar de posar-hi remei quan encara si és a temps, abans de que sigui massa tard; potser alguna vegada una determinada actitud pot passar desapercebuda, pot ser que ningú se n’adoni de que fem aquesta o aquella altra cosa que no està bé, una trapelleria, però ho sabem que no actuem bé. La falsa impunitat, la sensació de no ser descoberts ens dona una equivoca seguretat i fins i tot ens pot ajudar a pensar que no n’hi ha per tant, que no fem mal a ningú. En primer lloc ens el fem a nosaltres mateixos, primer que a cap altra persona, no si val a pensar que la culpa és dels qui no ens han descobert. La nostra vocació és adulta, responsable i lliure; aleshores a qui enganyem és a nosaltres mateixos davant d’un Deu que tot ho sap. Potser en algun cas algú podem pensar, fins i tot dir que ja ho vam advertir, que ja vam dir que ens traguessin d’aquella o altra responsabilitat; però evidentment sense confessar la culpa, sense dir la veritat, ocultant-la, amagant-la davant la comunitat. «No hi ha res d’amagat que no s’hagi de descobrir, ni res de secret que no s’hagi de conèixer.» (Mc 4,22) diu el mateix Jesús, però a vegades quan surt a la llum és tant tard que no hi ha lloc ja que per res més que pel ferro de l’amputació.
Hem de viure sempre vigilants, atents amb nosaltres mateixos; conscients de les nostres debilitats, de les nostres febleses. No ens enganyem, perquè a la fi no enganyem a ningú; si per exemple algú surt del monestir per, diguem, un caprici personal, per anomenar-ho d’alguna manera políticament correcte, sense advertir-ho, més d’hora que tard, molts cops per exemple quan ens acaben de recollir amb un cotxe a la porta suposadament més discreta on pensem que estem a sostret de qualsevol mirada, algú ha trucat o enviat un missatge advertint-ho. No ens enganyem, perquè a la fi, no enganyem a ningú i, evidentment a Déu mai. Sant Benet sap de les febleses humanes, per això ha d’incloure a la Regla el denominat codi penal, perquè sap que aquestes situacions es produeixen i es repeteixen.
Però no defallim perquè no som pas incorregibles, som perfectibles, això sempre; però per avançar en aquest camp cal posar-hi dues coses, cal mantenir dues actituds: en primer lloc l’afany de sortir-nos-en i en segon lloc, el més important i fonamental, confiar-nos a Déu. El pitjor que podem fer, que ens pot passar, és que l’orgull ens empenyi, ens enfangui en el llot de la reincidència, de la tossuderia, de la nostra malaltia; perquè una de les coses que més pot perjudicar al malalt és restar satisfet en la infermetat sense voluntat de lluitar per sortir-se’n. Sols si volem, podrem i aleshores l’ajut definitiu i insubstituïble de Déu podrà actuar; si no deixem lloc per actuar la gràcia, malament rai. El Papa Francesc durant l’encontre amb els religiosos de Roma el 16 de maig de 2015, responent a la pregunta d’una monja sobre si era possible que existís la corrupció en un monestir, deia el següent: «Sí, quan es perd la memòria, quan es perd la memòria de la vocació, de la primera trobada amb Déu. Quan es perd aquesta memòria i el nostre esperit comença a ser mundà, pensa en coses mundanes i es perd el zel per la pregària», aleshores ens anem apartant de la nostra vocació, de la comunitat, en definitiva de Déu.
diumenge, 3 de novembre del 2019
ELS DEGANS DEL MONESTIR
De la Regla de sant Benet
Capítol 21
1 Si la comunitat és nombrosa, que se n’escullin germans de bona reputació i de vida santa, i siguin constituïts degans, 2 que tinguin cura de les seves deganies en totes les coses, segons els manaments de Déu i les ordres del seu abat. 3 Aquests degans han de ser escollits tals, que l’abat pugui compartir amb ells, refiat, les seves càrregues; 4 i no siguin escollits per antiguitat, sinó segons el mèrit de la seva vida i la saviesa de doctrina. 5 Aquests degans, si mai n’hi havia cap que, inflat d’orgull, fos trobat reprensible, i, després de la primera, segona i tercera correcció, no volia esmenar-se, que el treguin 6 i que es posi al seu lloc un altre que en sigui digne. 7 El mateix establim pel que fa al prior.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Sant Benet ens porta avui a col·lació un tema d’organització; les comunitats han d’estar establertes en deganies; no vol pas dir això que vulgui establir divisions entre els monjos, ans al contrari, ens parla de seguir els manaments de Déu i les ordres de l’abat; de que els degans siguin persones de les qui se’n puguin refiar, amb uns mèrits de vida i una saviesa de doctrina i, com sempre, si algun d’aquest degans s’infla d’orgull o fa quelcom reprensible que sigui amonestat i si no es corregeix substituït per algú més digne. Per a alguns comentaristes sant Benet aplica aquí alguns principis del dret romà, no pot resultar estrany tanmateix perquè va estudiar lleis a Roma i aquesta disciplina va deixar el seu pòsit en la seva manera de veure l’organització d’una comunitat, posar al servei de la comunitat el que haguem pogut aprendre abans de venir al monestir és una primera aportació de sant Benet en aquest capítol. En concret aplica el principi divide et impera, en un moment, segles VI i VII, en que en les comunitats monàstiques és una pràctica habitual que els bisbes intervinguin en el seu govern; sant Benet vol evitar així aquest primer perill, l’intrusisme que porta a un dualisme fruit d’una intervenció de fora de la comunitat i també vol evitar el protagonisme, que la possible supèrbia d’alguns acabi creant escàndols o faci mal a les ànimes dels monjos.
Sant Benet no cerca per a les comunitats un capdillisme, subratlla al llarg de la Regla que al qui hem vingut a seguir és a Crist i amb aquest objectiu és bona la corresponsabilitat i no pas bona l’actitud quan ens creiem per damunt de tots, millors que tots, perquè al cap i a la fi podem acabar fent la nostra voluntat i no la de Déu o confonent el nostre caprici amb la voluntat de Déu, que encara podria ser pitjor, Déu no ho vulgui. Sorprèn potser una mica la situació d’aquest capítol i del següent, enmig dels que parlen de la litúrgia i de com s’ha d’organitzar aquesta; però no és pas un capítol secundari aquest. Sant Benet vol evitar també que sorgeixin petits cercles de poder dins d’una comunitat, cosa que seria contraria a l’esperit de la Regla i que ja palesa quan parla del capítol o del consell, establint un igualitarisme asimètric. Aquesta col·legialitat o sinodalitat, per emprar un concepte d’actualitat a l’Església i formulat àmpliament pel Concili Vaticà II, vol fer-nos a tots corresponssables del nostre destí com a comunitat i ho som. Escriu Dom Guillaume, abat de Mont des Cats, que no és pas estrany que un germà es lamenti de la seva comunitat i que davant d’aquest fet ens hauríem de posar la pregunta de qui és la comunitat?, afegeix que si la mà es lamenta del peu, o l’ull està gelós de la boca, no pot viure el cos en harmonia. Cada membre del cos té el seu lloc, la seva funció, la seva responsabilitat i a la responsabilitat del conjunt del cos no és aliè cada un dels membres. Per això ens parla de tenir cura de totes les coses que ens han estat confiades; cadascú en el seu àmbit i tots en conjunt. Si ens encomanen una responsabilitat, qualsevulla que sigui, hem d’intentar portar-la a terme amb responsabilitat, generositat i esperit de servei. Sols així es poden compartir refiadament les càrregues; això serveix tant per les feines que tenim cadascú dins la comunitat: cuiners, hostatgers, sagristà, bugader, cantors, cereller o majordom, infermer o porters, la que sigui; com pels serveis que ens són encomanats setmanalment. No si val defugir la responsabilitat, si no podem assumir-la, tal com ens en parla sant Benet al capítol LXVIII quan tracta de si ens manen coses impossibles, ho podem dir però no caiguem en la temptació de no fer-ho bé o simplement de no fer res, perquè així ens ho trauran de sobre. Sant Benet ens parla de responsabilitat, de tenir cura de tot, seguint els manaments del Senyor.
A tall d’anècdota, quan existia el servei militar obligatori existia una tècnica per defugir responsabilitats, s’anomenava col·loquialment escaqueo; consistia o bé en no fer-se visible quan podies calcular que et manarien alguna feina o bé no fer-la o fer-la tant malament que el superior desistís de manar-te mai més res; evidentment les forces armades també tenien un recurs davant d’això i era la mesura coercitiva de l’arrest, la por al qual obrava miracles. Certament hi pot haver coses que no siguem capaços de fer; a les comunitats hi venim cridats per Déu, no hi ha una mena de concurs oposició per proveir aquesta o aquella altra plaça. Sant Benet defineix la vida monàstica com una milícia, és cert, però la motivació, la causa de la nostra presència al monestir no té res a veure amb la que ajuntava gent per formar els exèrcits fa unes dècades. Si tenim sempre present davant dels ulls que hem vingut per a seguir a Crist, que hi hem vingut seguint lliurament la seva crida i que volem ocupar la nostra vida en servir-lo a Ell, entre d’altres maneres servint a la comunitat, no tindrem cap temptació de fugit d’estudi i la nostra serà una disponibilitat total al Senyor. No en va sant Benet defineix el monestir com una escola del servei diví; una escola, es a dir on cada dia n’aprenem una mica més, anem progressant adequadament, o al menys això hem de pretendre; i del servei diví, al Senyor, servint no pas a la nostra voluntat massa sovint capritxosa i voluble, sinó a Déu.
En una visió més teològica del capítol per a sant Benet la comunitat és un reflex, una representació del poble de Déu, seguint el model de la comunitat apostòlica, amb un sol cor i una sola ànima, però amb responsabilitats diverses. Sense perdre mai de vista l’objectiu fonamental i essencial, cercar Déu en el clos del monestir.
Capítol 21
1 Si la comunitat és nombrosa, que se n’escullin germans de bona reputació i de vida santa, i siguin constituïts degans, 2 que tinguin cura de les seves deganies en totes les coses, segons els manaments de Déu i les ordres del seu abat. 3 Aquests degans han de ser escollits tals, que l’abat pugui compartir amb ells, refiat, les seves càrregues; 4 i no siguin escollits per antiguitat, sinó segons el mèrit de la seva vida i la saviesa de doctrina. 5 Aquests degans, si mai n’hi havia cap que, inflat d’orgull, fos trobat reprensible, i, després de la primera, segona i tercera correcció, no volia esmenar-se, que el treguin 6 i que es posi al seu lloc un altre que en sigui digne. 7 El mateix establim pel que fa al prior.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Sant Benet ens porta avui a col·lació un tema d’organització; les comunitats han d’estar establertes en deganies; no vol pas dir això que vulgui establir divisions entre els monjos, ans al contrari, ens parla de seguir els manaments de Déu i les ordres de l’abat; de que els degans siguin persones de les qui se’n puguin refiar, amb uns mèrits de vida i una saviesa de doctrina i, com sempre, si algun d’aquest degans s’infla d’orgull o fa quelcom reprensible que sigui amonestat i si no es corregeix substituït per algú més digne. Per a alguns comentaristes sant Benet aplica aquí alguns principis del dret romà, no pot resultar estrany tanmateix perquè va estudiar lleis a Roma i aquesta disciplina va deixar el seu pòsit en la seva manera de veure l’organització d’una comunitat, posar al servei de la comunitat el que haguem pogut aprendre abans de venir al monestir és una primera aportació de sant Benet en aquest capítol. En concret aplica el principi divide et impera, en un moment, segles VI i VII, en que en les comunitats monàstiques és una pràctica habitual que els bisbes intervinguin en el seu govern; sant Benet vol evitar així aquest primer perill, l’intrusisme que porta a un dualisme fruit d’una intervenció de fora de la comunitat i també vol evitar el protagonisme, que la possible supèrbia d’alguns acabi creant escàndols o faci mal a les ànimes dels monjos.
Sant Benet no cerca per a les comunitats un capdillisme, subratlla al llarg de la Regla que al qui hem vingut a seguir és a Crist i amb aquest objectiu és bona la corresponsabilitat i no pas bona l’actitud quan ens creiem per damunt de tots, millors que tots, perquè al cap i a la fi podem acabar fent la nostra voluntat i no la de Déu o confonent el nostre caprici amb la voluntat de Déu, que encara podria ser pitjor, Déu no ho vulgui. Sorprèn potser una mica la situació d’aquest capítol i del següent, enmig dels que parlen de la litúrgia i de com s’ha d’organitzar aquesta; però no és pas un capítol secundari aquest. Sant Benet vol evitar també que sorgeixin petits cercles de poder dins d’una comunitat, cosa que seria contraria a l’esperit de la Regla i que ja palesa quan parla del capítol o del consell, establint un igualitarisme asimètric. Aquesta col·legialitat o sinodalitat, per emprar un concepte d’actualitat a l’Església i formulat àmpliament pel Concili Vaticà II, vol fer-nos a tots corresponssables del nostre destí com a comunitat i ho som. Escriu Dom Guillaume, abat de Mont des Cats, que no és pas estrany que un germà es lamenti de la seva comunitat i que davant d’aquest fet ens hauríem de posar la pregunta de qui és la comunitat?, afegeix que si la mà es lamenta del peu, o l’ull està gelós de la boca, no pot viure el cos en harmonia. Cada membre del cos té el seu lloc, la seva funció, la seva responsabilitat i a la responsabilitat del conjunt del cos no és aliè cada un dels membres. Per això ens parla de tenir cura de totes les coses que ens han estat confiades; cadascú en el seu àmbit i tots en conjunt. Si ens encomanen una responsabilitat, qualsevulla que sigui, hem d’intentar portar-la a terme amb responsabilitat, generositat i esperit de servei. Sols així es poden compartir refiadament les càrregues; això serveix tant per les feines que tenim cadascú dins la comunitat: cuiners, hostatgers, sagristà, bugader, cantors, cereller o majordom, infermer o porters, la que sigui; com pels serveis que ens són encomanats setmanalment. No si val defugir la responsabilitat, si no podem assumir-la, tal com ens en parla sant Benet al capítol LXVIII quan tracta de si ens manen coses impossibles, ho podem dir però no caiguem en la temptació de no fer-ho bé o simplement de no fer res, perquè així ens ho trauran de sobre. Sant Benet ens parla de responsabilitat, de tenir cura de tot, seguint els manaments del Senyor.
A tall d’anècdota, quan existia el servei militar obligatori existia una tècnica per defugir responsabilitats, s’anomenava col·loquialment escaqueo; consistia o bé en no fer-se visible quan podies calcular que et manarien alguna feina o bé no fer-la o fer-la tant malament que el superior desistís de manar-te mai més res; evidentment les forces armades també tenien un recurs davant d’això i era la mesura coercitiva de l’arrest, la por al qual obrava miracles. Certament hi pot haver coses que no siguem capaços de fer; a les comunitats hi venim cridats per Déu, no hi ha una mena de concurs oposició per proveir aquesta o aquella altra plaça. Sant Benet defineix la vida monàstica com una milícia, és cert, però la motivació, la causa de la nostra presència al monestir no té res a veure amb la que ajuntava gent per formar els exèrcits fa unes dècades. Si tenim sempre present davant dels ulls que hem vingut per a seguir a Crist, que hi hem vingut seguint lliurament la seva crida i que volem ocupar la nostra vida en servir-lo a Ell, entre d’altres maneres servint a la comunitat, no tindrem cap temptació de fugit d’estudi i la nostra serà una disponibilitat total al Senyor. No en va sant Benet defineix el monestir com una escola del servei diví; una escola, es a dir on cada dia n’aprenem una mica més, anem progressant adequadament, o al menys això hem de pretendre; i del servei diví, al Senyor, servint no pas a la nostra voluntat massa sovint capritxosa i voluble, sinó a Déu.
En una visió més teològica del capítol per a sant Benet la comunitat és un reflex, una representació del poble de Déu, seguint el model de la comunitat apostòlica, amb un sol cor i una sola ànima, però amb responsabilitats diverses. Sense perdre mai de vista l’objectiu fonamental i essencial, cercar Déu en el clos del monestir.
diumenge, 27 d’octubre del 2019
COM S’HAN DE CELEBRAR LES VIGÍLIES EN LES FESTES DELS SANTS
De la Regla de sant Benet
Capítol 14
1 Les festes dels sants i totes les solemnitats, que se celebrin tal com hem dit que se celebrés el diumenge, 2 llevat que es diran els salms, antífones i lliçons propis del dia. Que es mantingui, però, la distribució prescrita més amunt.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Dies natalis era l’expressió usual per parlar de les festes o memòries dels sants, és a dir el dia de la seva mort o millor dit del seu naixement a la vida eterna, a la vida vertadera. Certament al llarg dels segles s’han anat incorporant sants al martirologi, no hi ha dia sense un, dos o més sants i per tant no els podem celebrar tots. Una de les causes d’aquest nombre de sants és la universalització de la santedat, s’han anat incorporant sants de diverses parts del món i també de diversa posició eclesial, papes, preveres, religiosos, laics i molts màrtirs, que no han deixat mai de sorgir com a testimonis de fe. En el cas del nostre monestir tenim memòries a les que dediquem tot l’ofici, altres tant sols l’Eucaristia i a més les festes litúrgiques i les solemnitats, aquestes també classificades en tres categories perquè evidentment no és el mateix la Pasqua, la Pentecosta i el Nadal que la que puguem dedicar a un sant, per molt nostre que sigui. Sant Benet al text llatí parla de vero festivitatibus, potser un indicador de que aquest capítol és un excursos o un annexa per marcar les diferències entre les festes dels sants i altres celebracions com ara les solemnitats del Senyor; entre els capítols que sant Benet dedica a la litúrgia.
La memòria dels sants la podem valorar des d’una doble perspectiva, en primer lloc cal donar una certa primacia a l’any litúrgic, això ho deixa molt clar la Constitució Sacrosantum Concilium sobre la Sagrada Litúrgia del Concili Vaticà II, que fa especial ressò en la celebració de tot el misteri de Crist en el cicle de l’any: encarnació, Nadal, Ascensió, Pentecosta; tenint com a centre la resurrecció de Crist de la que fem memòria en el dia del Senyor, això és cada diumenge, i d’una manera especial, junt amb la seva benaurada passió, quan celebrem anualment la Pasqua. La mateixa Constitució ens diu que l’Església ha introduït al llarg de l’any les memòries dels màrtirs i d’altres sants, d’aquells de qui l’Església ha assenyalat que ja gaudeixen de la lloança perfecte i als qui ens podem adreçar perquè ens ajudin davant d’aquell qui és l’únic intercessor davant del Pare, Jesucrist, nostre Senyor. Amb la celebració dels sants l’Església ens els proposa com exemple de vida, la d’aquells que atreuen tothom cap al Pare pel mitjà de Crist (Cf. SC, 104). El centre segueix essent Crist, els sants proclamen llurs meravelles, les de Crist, en els seus servents i presenten als fidels exemples de vida cristiana. Que al llarg de l’any litúrgic el centre és Crist ens ho diu la mateixa Constitució Sacrosantum Concilum quan afegeix «per tal que les festes dels sants no prevalguin sobre les que recorden els misteris de la salvació, moltes han de ser deixades a la celebració de cada església particular o nació o família religiosa; que siguin esteses a tota l’Església solament les que recorden sants d’importància realment universal.» (SC,111).
La santedat és el tema de l’Exhortació Apostòlica Gaudete et exultate, alegreu-vos-en i celebreu-ho, del Papa Francesc. Per a ell la santedat no és la imitació d’un model abstracte i ideal. Les referències de la santedat ordinària són simples, pròximes i populars. Hi ha una petita santedat; hi ha molts tipus de sants. A més dels sants oficialment reconeguts per l’Església, hi ha moltes més persones corrents que no figuren al martirologi romà i, tot i així, han estat decisives per a canviar el món, la vida de llurs famílies o la d’algú altre. Inclouen molts cristians, el martiri dels quals és un signe del nostre temps. «Cada sant és una missió; és un projecte del Pare per reflectir i encarnar, en un moment determinat de la història, un aspecte de l’Evangeli» (GE, 19). La santedat és viure els misteris de la vida de Crist, «morir i ressuscitar constantment amb ell» (GE, 20), i reproduir en la pròpia existència diferents aspectes de la vida terrenal de Jesús: la seva proximitat als més desafavorits, la seva pobresa i altres manifestacions del seu lliurament per amor. «Permet a l’Esperit Sant que forgi en tu aquest misteri personal que mostra Jesucrist en el món d’avui» (GS, 23), en la missió de construir el regne d’amor, justícia i pau universal.
La santedat ens manté fidels en el més profund de nosaltres mateixos, lliures de tota forma d’esclavatge, i donant fruits en el nostre món. La santedat no ens fa menys humans, ja que és una trobada entre la nostra debilitat i el poder de la gràcia de Déu. Però ens cal preparar-nos per deixar actuar la gràcia, ens calen moments de solitud i de silenci davant de Déu, per enfrontar-nos al nostre jo veritable i deixar entrar-hi a Déu.
No ens hem d’oblidar mai de les nostres limitacions, però sentint que la nostra vida és un camí cap a Déu, personal i intransferible; alhora obert al gran misteri de la gràcia que actua en la vida de les persones. Els sants no són un superhomes; no són ésser perfectes; ens ho diu avui Jesús en l’Evangeli de sant Lluc; els sants són els qui humils i penedits com el publicà en el temple se senten necessitats de la misericòrdia de Déu; no pas els qui se senten tant satisfets de sí mateixos que es refien de ser justos i tenen per no res a tots els altres; ens ho deia dijous el germà Lluís Serra, citant a Nelson Mandela, «els sants són éssers pecadors, però que continuen esforçant-se per a ser millors.». Aquells qui confiats en la misericòrdia de Déu es confien a llur gràcia que actua i els transforma. (GE 50). Aquells qui ens mostren que esforçant-se és possible avançar cap a Déu, malgrat totes les nostres imperfeccions.
Capítol 14
1 Les festes dels sants i totes les solemnitats, que se celebrin tal com hem dit que se celebrés el diumenge, 2 llevat que es diran els salms, antífones i lliçons propis del dia. Que es mantingui, però, la distribució prescrita més amunt.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Dies natalis era l’expressió usual per parlar de les festes o memòries dels sants, és a dir el dia de la seva mort o millor dit del seu naixement a la vida eterna, a la vida vertadera. Certament al llarg dels segles s’han anat incorporant sants al martirologi, no hi ha dia sense un, dos o més sants i per tant no els podem celebrar tots. Una de les causes d’aquest nombre de sants és la universalització de la santedat, s’han anat incorporant sants de diverses parts del món i també de diversa posició eclesial, papes, preveres, religiosos, laics i molts màrtirs, que no han deixat mai de sorgir com a testimonis de fe. En el cas del nostre monestir tenim memòries a les que dediquem tot l’ofici, altres tant sols l’Eucaristia i a més les festes litúrgiques i les solemnitats, aquestes també classificades en tres categories perquè evidentment no és el mateix la Pasqua, la Pentecosta i el Nadal que la que puguem dedicar a un sant, per molt nostre que sigui. Sant Benet al text llatí parla de vero festivitatibus, potser un indicador de que aquest capítol és un excursos o un annexa per marcar les diferències entre les festes dels sants i altres celebracions com ara les solemnitats del Senyor; entre els capítols que sant Benet dedica a la litúrgia.
La memòria dels sants la podem valorar des d’una doble perspectiva, en primer lloc cal donar una certa primacia a l’any litúrgic, això ho deixa molt clar la Constitució Sacrosantum Concilium sobre la Sagrada Litúrgia del Concili Vaticà II, que fa especial ressò en la celebració de tot el misteri de Crist en el cicle de l’any: encarnació, Nadal, Ascensió, Pentecosta; tenint com a centre la resurrecció de Crist de la que fem memòria en el dia del Senyor, això és cada diumenge, i d’una manera especial, junt amb la seva benaurada passió, quan celebrem anualment la Pasqua. La mateixa Constitució ens diu que l’Església ha introduït al llarg de l’any les memòries dels màrtirs i d’altres sants, d’aquells de qui l’Església ha assenyalat que ja gaudeixen de la lloança perfecte i als qui ens podem adreçar perquè ens ajudin davant d’aquell qui és l’únic intercessor davant del Pare, Jesucrist, nostre Senyor. Amb la celebració dels sants l’Església ens els proposa com exemple de vida, la d’aquells que atreuen tothom cap al Pare pel mitjà de Crist (Cf. SC, 104). El centre segueix essent Crist, els sants proclamen llurs meravelles, les de Crist, en els seus servents i presenten als fidels exemples de vida cristiana. Que al llarg de l’any litúrgic el centre és Crist ens ho diu la mateixa Constitució Sacrosantum Concilum quan afegeix «per tal que les festes dels sants no prevalguin sobre les que recorden els misteris de la salvació, moltes han de ser deixades a la celebració de cada església particular o nació o família religiosa; que siguin esteses a tota l’Església solament les que recorden sants d’importància realment universal.» (SC,111).
La santedat és el tema de l’Exhortació Apostòlica Gaudete et exultate, alegreu-vos-en i celebreu-ho, del Papa Francesc. Per a ell la santedat no és la imitació d’un model abstracte i ideal. Les referències de la santedat ordinària són simples, pròximes i populars. Hi ha una petita santedat; hi ha molts tipus de sants. A més dels sants oficialment reconeguts per l’Església, hi ha moltes més persones corrents que no figuren al martirologi romà i, tot i així, han estat decisives per a canviar el món, la vida de llurs famílies o la d’algú altre. Inclouen molts cristians, el martiri dels quals és un signe del nostre temps. «Cada sant és una missió; és un projecte del Pare per reflectir i encarnar, en un moment determinat de la història, un aspecte de l’Evangeli» (GE, 19). La santedat és viure els misteris de la vida de Crist, «morir i ressuscitar constantment amb ell» (GE, 20), i reproduir en la pròpia existència diferents aspectes de la vida terrenal de Jesús: la seva proximitat als més desafavorits, la seva pobresa i altres manifestacions del seu lliurament per amor. «Permet a l’Esperit Sant que forgi en tu aquest misteri personal que mostra Jesucrist en el món d’avui» (GS, 23), en la missió de construir el regne d’amor, justícia i pau universal.
La santedat ens manté fidels en el més profund de nosaltres mateixos, lliures de tota forma d’esclavatge, i donant fruits en el nostre món. La santedat no ens fa menys humans, ja que és una trobada entre la nostra debilitat i el poder de la gràcia de Déu. Però ens cal preparar-nos per deixar actuar la gràcia, ens calen moments de solitud i de silenci davant de Déu, per enfrontar-nos al nostre jo veritable i deixar entrar-hi a Déu.
No ens hem d’oblidar mai de les nostres limitacions, però sentint que la nostra vida és un camí cap a Déu, personal i intransferible; alhora obert al gran misteri de la gràcia que actua en la vida de les persones. Els sants no són un superhomes; no són ésser perfectes; ens ho diu avui Jesús en l’Evangeli de sant Lluc; els sants són els qui humils i penedits com el publicà en el temple se senten necessitats de la misericòrdia de Déu; no pas els qui se senten tant satisfets de sí mateixos que es refien de ser justos i tenen per no res a tots els altres; ens ho deia dijous el germà Lluís Serra, citant a Nelson Mandela, «els sants són éssers pecadors, però que continuen esforçant-se per a ser millors.». Aquells qui confiats en la misericòrdia de Déu es confien a llur gràcia que actua i els transforma. (GE 50). Aquells qui ens mostren que esforçant-se és possible avançar cap a Déu, malgrat totes les nostres imperfeccions.
diumenge, 20 d’octubre del 2019
LA HUMILITAT: EL DOTZÈ GRAÓ
De la Regla de sant Benet
Capítol 7,62-70
62 El dotzè graó de la humilitat és quan el monjo no té la humilitat només al cor, sinó que fins en el cos la manifesta sempre als qui el veuen; 63 això és, que a l’ofici diví, a l’oratori, al monestir, a l’hort, de viatge, al camp i a tot arreu, seient, caminant o dret, està sempre amb el cap cot, fits els ulls en terra. 64 Creient-se en tot moment reu dels seus pecats, es creu comparèixer ja davant el judici terrible, 65 dient-se sempre al fons del cor allò que, fits els ulls en terra, digué aquell publicà de l’evangeli: «Senyor, no sóc digne, jo pecador, d’aixecar els ulls al cel»; 66 i també, amb el profeta: «Estic totalment abatut i humiliat». 67 Un cop pujats, doncs, tots aquests graons de la humilitat, el monjo arribarà tot seguit en aquella caritat de Déu que, en ser perfecta, foragita el temor, 68 i, gràcies a la qual, tot allò que abans observava no sense temença, ho començarà de complir sense cap esforç, com naturalment, pel costum, 69 ja no per por de l’infern, sinó per amor del Crist, pel costum del bé i pel gust de les virtuts. 70 El Senyor es dignarà a manifestar-ho per l’Esperit Sant en el seu operari, net de vicis i de pecats.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Sant Benet ens diu en aquest darrer graó de la humilitat que un cop pujats tots els anteriors allò que en un principi podem observar per temença ho observarem sense cap esforç, com naturalment, com per costum. Això tant sols podem aconseguir-ho si hem pujat els dotze graons. La fórmula ens pot semblar contradictòria però l’exemple és Crist, el model és Crist, no pot ser-ne cap altre, perquè Ell és l’únic home perfecte, cap de nosaltres no ho som ni de lluny, a Ell seguim per amor i estimar al Crist es mostra en el costum del bé i el gust de les virtuts. L’eix central sempre és Crist, els mateixos graons de la humilitat són en certa manera concèntrics al seu voltant. Tant sols estant, sentint-nos estretament vinculats al Crist podrem pujar-los, fer-los realitat, o al menys intentar-ho amb un mínim de garanties. «Ell ha de créixer, i jo he de minvar.» (Jn 3,30) diu Joan el Baptista; ens cal disminuir, fer-nos petits perquè pugui créixer en nosaltres el mateix Crist; que minvi el nostre egocentrisme per deixar espai al cristocentrisme que ha de regir la nostra vida. El recorregut no és pas fàcil, ens cal tenir sempre present el temor de Déu, no estimar la pròpia voluntat sinó la del Senyor, sotmetre’s al superior amb tota obediència, abraçar-se a la paciència davant de les dificultats, manifestar humilment les nostres faltes i febleses, acontentar-nos amb les coses més baixes tot tenint-nos per operaris inhàbils i indignes, sentir-nos els últims i els més vils, no fer altra cosa que el que ens anima la Regla i l’exemple dels majors, reprimir la llengua de parlar, no riure fàcilment ni de seguida i finalment, per si tot això no fos ja prou difícil, tenir la humilitat no tant sols al cor, sinó també en la imatge, perquè de debò ens creiem pecadors, com el publicà en el temple, amb absoluta sinceritat de cor.
Potser sí que com diu sant Benet en el pròleg la temptació davant d’aquest programa, d’aquest full de ruta per la nostra vida, sigui fugir esfereïts de terror (Pròleg 48). Perquè l’escala de la humilitat és alhora la mesura del nostre grau de fidelitat a la Regla i al Crist. Quan ens sentim temptats per qualsevol cosa contraria a aquets graons, quan el nostre desig de governar la nostra vida, de posar-li condicions al Crist, d’enaltir-nos i de tantes altres coses ens assalta de fet és que no ens estem preocupant per allò que és l’únic fonamental, seguir al Crist.
«Dos amors han donat origen a dos ciutats: l’amor a sí mateix fins al menyspreu de Déu, la terrena; i l’amor de Déu fins al menyspreu de sí, la celestial. La primera es gloria de sí mateixa; la segona es gloria en el Senyor. Aquella sol·licita dels homes la gloria; la major gloria d’aquesta se xifra en tenir a Déu com a testimoni de la seva consciència.» (Ciutat de Déu XIV, 28); així ho expressa sant Agustí a la Ciutat de Déu.
Arribats al dotzè graó de la humilitat aquest ens amida la nostra autèntica profunditat espiritual. La manera de recórrer, de pujar aquesta escala, és diferent per a cadascun de nosaltres. No ens enganyéssim pas, això no és perquè algun de nosaltres ja hagi entrat al monestir havent-ne pujat dos, tres o cinc graons; tots partim del terra, i encara gràcies que no ho haguem de fer de subsol. La recorrem de manera diversa perquè podem portar a la motxilla un roc més o menys pesant, o podem estar disposats a anar-la buidant del nostre egoisme a mida que pugem o bé anar-la carregant cada cop més, fent més i més feixuga la pujada. Podem voler pujar-la a pas lleuger corrent el risc d’ensopegar i caure dos o tres graons enrere o fer-ho amb pas segur, ferm, potser un xic lent, però consolidat. Es tracta al cap i a la fi de recórrer el camí vers la nostra vertadera llibertat. La vertadera llibertat és la que ens ofereix Crist al capdamunt de l’escala; ara bé la temptació d’acollir-nos a les falses llibertats personals, als capricis, ens surt al pas a cada replà; sols amb l’ajut de Déu podem ser capaços de refusar-les i seguir amb els ulls fits en terra, cap amunt. A dalt ens espera aquella caritat de Déu que és perfecte.
Tot plegat ho expressa molt bé sant Bernat; per a ell està clar que cadascú tenim la nostra pròpia història personal, per això hem de tenir sempre present que malgrat que Déu ens crida a participar de la seva vida, perquè Ell és fonamentalment bondat, això no ens ha de privar de reconèixer-nos poca cosa, mancats de quasi tot i necessitats de la seva immensa misericòrdia, de la seva caritat, aquella que podem trobar al capdamunt d’aquesta escala. Humilitat i supèrbia en sant Bernat, són en paral·lel, els dos amors que donen lloc a dos ciutats en sant Agustí. La humilitat no és un objectiu en sí mateixa, és un camí, un mètode per assolir la veritat i la caritat. Algú ha definit la humilitat com una autoteràpia del narcisisme, també sant Bernat ens parla en el seu Tractat sobre els graus de la humilitat i de la supèrbia, que per la humilitat es puja i per la supèrbia es baixa; l’home puja, o pot pujar, per la humilitat cap a Déu, mentre que per la supèrbia pot arribar a la degradació, a una pèrdua irreversible d’aquella imatge de Déu que tots tenim impresa en el nostre interior, però que enfosquida pel pecat, ens costa de rescatar, de netejar. Escriu sant Bernat: «Quan el Senyor diu: jo soc el camí, la veritat i la vida, ens mostra l’esforç del camí i el premi a aquest esforç. A la humilitat se l’anomena el camí que porta a la veritat. La humilitat és l’esforç; la veritat el premi a l’esforç.» (Tractat sobre els graus de la humilitat i la supèrbia, Pròleg I,1).
Capítol 7,62-70
62 El dotzè graó de la humilitat és quan el monjo no té la humilitat només al cor, sinó que fins en el cos la manifesta sempre als qui el veuen; 63 això és, que a l’ofici diví, a l’oratori, al monestir, a l’hort, de viatge, al camp i a tot arreu, seient, caminant o dret, està sempre amb el cap cot, fits els ulls en terra. 64 Creient-se en tot moment reu dels seus pecats, es creu comparèixer ja davant el judici terrible, 65 dient-se sempre al fons del cor allò que, fits els ulls en terra, digué aquell publicà de l’evangeli: «Senyor, no sóc digne, jo pecador, d’aixecar els ulls al cel»; 66 i també, amb el profeta: «Estic totalment abatut i humiliat». 67 Un cop pujats, doncs, tots aquests graons de la humilitat, el monjo arribarà tot seguit en aquella caritat de Déu que, en ser perfecta, foragita el temor, 68 i, gràcies a la qual, tot allò que abans observava no sense temença, ho començarà de complir sense cap esforç, com naturalment, pel costum, 69 ja no per por de l’infern, sinó per amor del Crist, pel costum del bé i pel gust de les virtuts. 70 El Senyor es dignarà a manifestar-ho per l’Esperit Sant en el seu operari, net de vicis i de pecats.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Sant Benet ens diu en aquest darrer graó de la humilitat que un cop pujats tots els anteriors allò que en un principi podem observar per temença ho observarem sense cap esforç, com naturalment, com per costum. Això tant sols podem aconseguir-ho si hem pujat els dotze graons. La fórmula ens pot semblar contradictòria però l’exemple és Crist, el model és Crist, no pot ser-ne cap altre, perquè Ell és l’únic home perfecte, cap de nosaltres no ho som ni de lluny, a Ell seguim per amor i estimar al Crist es mostra en el costum del bé i el gust de les virtuts. L’eix central sempre és Crist, els mateixos graons de la humilitat són en certa manera concèntrics al seu voltant. Tant sols estant, sentint-nos estretament vinculats al Crist podrem pujar-los, fer-los realitat, o al menys intentar-ho amb un mínim de garanties. «Ell ha de créixer, i jo he de minvar.» (Jn 3,30) diu Joan el Baptista; ens cal disminuir, fer-nos petits perquè pugui créixer en nosaltres el mateix Crist; que minvi el nostre egocentrisme per deixar espai al cristocentrisme que ha de regir la nostra vida. El recorregut no és pas fàcil, ens cal tenir sempre present el temor de Déu, no estimar la pròpia voluntat sinó la del Senyor, sotmetre’s al superior amb tota obediència, abraçar-se a la paciència davant de les dificultats, manifestar humilment les nostres faltes i febleses, acontentar-nos amb les coses més baixes tot tenint-nos per operaris inhàbils i indignes, sentir-nos els últims i els més vils, no fer altra cosa que el que ens anima la Regla i l’exemple dels majors, reprimir la llengua de parlar, no riure fàcilment ni de seguida i finalment, per si tot això no fos ja prou difícil, tenir la humilitat no tant sols al cor, sinó també en la imatge, perquè de debò ens creiem pecadors, com el publicà en el temple, amb absoluta sinceritat de cor.
Potser sí que com diu sant Benet en el pròleg la temptació davant d’aquest programa, d’aquest full de ruta per la nostra vida, sigui fugir esfereïts de terror (Pròleg 48). Perquè l’escala de la humilitat és alhora la mesura del nostre grau de fidelitat a la Regla i al Crist. Quan ens sentim temptats per qualsevol cosa contraria a aquets graons, quan el nostre desig de governar la nostra vida, de posar-li condicions al Crist, d’enaltir-nos i de tantes altres coses ens assalta de fet és que no ens estem preocupant per allò que és l’únic fonamental, seguir al Crist.
«Dos amors han donat origen a dos ciutats: l’amor a sí mateix fins al menyspreu de Déu, la terrena; i l’amor de Déu fins al menyspreu de sí, la celestial. La primera es gloria de sí mateixa; la segona es gloria en el Senyor. Aquella sol·licita dels homes la gloria; la major gloria d’aquesta se xifra en tenir a Déu com a testimoni de la seva consciència.» (Ciutat de Déu XIV, 28); així ho expressa sant Agustí a la Ciutat de Déu.
Arribats al dotzè graó de la humilitat aquest ens amida la nostra autèntica profunditat espiritual. La manera de recórrer, de pujar aquesta escala, és diferent per a cadascun de nosaltres. No ens enganyéssim pas, això no és perquè algun de nosaltres ja hagi entrat al monestir havent-ne pujat dos, tres o cinc graons; tots partim del terra, i encara gràcies que no ho haguem de fer de subsol. La recorrem de manera diversa perquè podem portar a la motxilla un roc més o menys pesant, o podem estar disposats a anar-la buidant del nostre egoisme a mida que pugem o bé anar-la carregant cada cop més, fent més i més feixuga la pujada. Podem voler pujar-la a pas lleuger corrent el risc d’ensopegar i caure dos o tres graons enrere o fer-ho amb pas segur, ferm, potser un xic lent, però consolidat. Es tracta al cap i a la fi de recórrer el camí vers la nostra vertadera llibertat. La vertadera llibertat és la que ens ofereix Crist al capdamunt de l’escala; ara bé la temptació d’acollir-nos a les falses llibertats personals, als capricis, ens surt al pas a cada replà; sols amb l’ajut de Déu podem ser capaços de refusar-les i seguir amb els ulls fits en terra, cap amunt. A dalt ens espera aquella caritat de Déu que és perfecte.
Tot plegat ho expressa molt bé sant Bernat; per a ell està clar que cadascú tenim la nostra pròpia història personal, per això hem de tenir sempre present que malgrat que Déu ens crida a participar de la seva vida, perquè Ell és fonamentalment bondat, això no ens ha de privar de reconèixer-nos poca cosa, mancats de quasi tot i necessitats de la seva immensa misericòrdia, de la seva caritat, aquella que podem trobar al capdamunt d’aquesta escala. Humilitat i supèrbia en sant Bernat, són en paral·lel, els dos amors que donen lloc a dos ciutats en sant Agustí. La humilitat no és un objectiu en sí mateixa, és un camí, un mètode per assolir la veritat i la caritat. Algú ha definit la humilitat com una autoteràpia del narcisisme, també sant Bernat ens parla en el seu Tractat sobre els graus de la humilitat i de la supèrbia, que per la humilitat es puja i per la supèrbia es baixa; l’home puja, o pot pujar, per la humilitat cap a Déu, mentre que per la supèrbia pot arribar a la degradació, a una pèrdua irreversible d’aquella imatge de Déu que tots tenim impresa en el nostre interior, però que enfosquida pel pecat, ens costa de rescatar, de netejar. Escriu sant Bernat: «Quan el Senyor diu: jo soc el camí, la veritat i la vida, ens mostra l’esforç del camí i el premi a aquest esforç. A la humilitat se l’anomena el camí que porta a la veritat. La humilitat és l’esforç; la veritat el premi a l’esforç.» (Tractat sobre els graus de la humilitat i la supèrbia, Pròleg I,1).
diumenge, 13 d’octubre del 2019
LA HUMILITAT: EL CINQUÈ GRAÓ
De la Regla de sant Benet
Capítol 7,44-48
44 El cinquè graó de la humilitat és quan no amaga, sinó que manifesta humilment al seu abat tots els pensaments dolents que li venen al cor i les faltes comeses secretament. 45 L’Escriptura ens hi exhorta quan diu: «Encomana al Senyor el teu camí i espera en ell». 46 I també diu: «Manifesteu-vos al Senyor, perquè és bo, perquè és eterna la seva misericòrdia». 47 I encara el profeta: «Us he fet conèixer la meva falta i no he encobert la meva iniquitat. 48 He dit: Declararé al Senyor contra meu la meva iniquitat, i vós heu perdonat la malícia del meu cor».
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
«Quan soc feble, és quan soc realment fort», (2Co 7,10) ens diu l’Apòstol. Aquesta cita l’escoltem sovint, és una de les lectures breus de Vespres. Però malgrat que ens resulti molt familiar ens costa reconèixer-nos febles; preferim o bé obviar-ho o bé ocultar-ho o dissimular-ho amb múltiples actituds. Potser cadascú de nosaltres podem arrastrar una càrrega excessivament pesada com per ignorar-la, podem anar per la vida amb una motxilla on hi ha un roc pesant, massa feixuc per caminar-hi. No es tracte tant sols dels defectes de fàbrica, en expressió de l’abat Maur Esteva, amb els quals ens hem d’acostumar a viure, amb els que hem d’aprendre a conviure i que hem de posar en positiu perquè lluny de ser un pes es converteixin en una ajuda. No són només les faltes contra la Regla, les que eren objecte i encara ho són en algunes comunitats del capítol de faltes; quan fem tard a l’ofici o negligim un servei. Tampoc són solament els pecats en els que un cop i un altre caiem.
Aquí sant Benet es refereix a que podem tenir quelcom al que ens cal fer front, alguna cosa que ha provocat cicatrius en la nostra ànima, quelcom que necessita del perdó d’altri o que ens cal perdonar i que mai ens hem atrevit a fer-hi front amb vertaderes ganes de resoldre-ho. Dir que tots tenim «un cadàver a l’armari», com es diu en el llenguatge col•loquial, potser seria excessiu; però podem tenir ferides per les que no trobem el remei adequat, algun record que ens persegueix i no ens deixa mai del tot tranquils. Una comunitat està formada per gent d’origen divers, és Déu qui ens ha reunit al monestir i uns hem tingut una infància i d’altres una altra; uns una vida laboral o sentimental determinada i d’altres una altre; uns s’han acostumat a no patir estretors econòmiques i d’altres a que aquest hagi estat un tema central en la seva vida i la de la seva família, i són tant sols exemples. Tot plegat ha anat forjant la nostra personalitat, amb contrastos, amb virtuts i defectes i és així com ens ha cridat Déu al monestir, ben humans, com Crist es feu ben humà per compartir totes aquestes coses amb nosaltres. L’abadessa benedictina Joan Chittister explica que en el seu cas va viure una vida familiar forjada en el conflicte, amb diferències religioses no sempre portades amb tolerància, amb certes adicions excessives d’alguns membres de la família. Escriu que abans d’entrar al monestir havia viscut experiències difícils, molt difícils i que li eren complicades de compartir amb les seves germanes de comunitat; tant que va optar per dissimular-les a base de treball i pregària demanant de poder oblidar-les; però al cap i a la fi estaven sempre presents provocant-li una lluita interior.
Molts cops darrera una actitud determinada, que a primer cop d’ull ens resulta inexplicable, hi ha un conflicte interior que potser no eximeix de responsabilitat però que segurament explica moltes coses. Les actituds poden ser múltiples, algunes diguem que amb conseqüències personals i per la comunitat greus, d’altres que es limiten a cridar l’atenció d’una manera o altre, amb un gest, una afició a guarnir els relats quotidians amb excessiva vehemència, que no arriba a faltar a la veritat però potser sí que carrega les tintes amb exageracions. No es tracta de fer-ne una relació, exhaustiva, sinó de constatar que la finor espiritual de sant Benet és conscient d’aquestes situacions. Per sant Benet el que hem de fer és confiar-nos a Déu, reconèixer-nos, saber-nos febles i en la feblesa sentir-nos forts perquè amb l’ajut de Déu tot ho podrem superar. No és fàcil, ho veiem en el mateix sagrament de la penitència, sinó posat en qüestió sí al menys en crisi de pràctica; també en les comunitats religioses, i ja no cal dir-ho en el cas dels preveres com n’és de greu aquesta actitud si arriba a produir-se, quan confessar i no confessar-se és quelcom més que una greu contradicció. I és que fer partícip a un altre de les nostres misèries no és plat de gust; però al cap i a la fi en fem partícip a Déu, ho reconeixem davant de Déu que ja sap prou bé tot el que ens passa. El que sant Benet ens ve a dir en aquest cinquè graó és que precisament són aquestes misèries el que ens esclavitzen, ens limiten, ens bloquegen i que alliberar-nos-en és possible.
Sols Déu ens pot alliberar dels nostres maldecaps, però cal que l’ajudem, que vulguem alliberar-nos i no ens resignem a viure-hi per sempre més; quan no en fem precisament el sentit de la nostra vida, un sentit equivocat i erroni, però amb el que podem arribar a sentir-nos falsament còmodes. El primer pas, ineludible, és reconèixer-nos febles. Sant Benet rep de la tradició bíblica l’obertura del cor a Déu, en aquest camí de la humilitat, en aquesta escala que aquets dies pugem de la mà de sant Benet, on la vertadera direcció és recuperar la imatge de Déu, aquella perduda en el paradís i sobre la que els nostres pares cistercencs insisteixen tant. En el llenguatge bíblic, tant admirat pels nostres pares, saber-se conegut per Déu és sentir-se estimat per Ell i aquesta certesa és la que fa que surti davant de Déu tot allò que ens afeixuga per amagat que ho portem. Com ens diu el salmista «Encomana al Senyor els teus camins; confia en ell, deixa’l fer» (Salm 37,5). Com ho feu Jesús a Getsemaní, confiant-se feble al Pare, rebé d’Ell la fortalesa per redimir-nos amb el preu de la seva sang. Confiar-nos al Senyor, plenament, totalment, generosament i lliurement.
Capítol 7,44-48
44 El cinquè graó de la humilitat és quan no amaga, sinó que manifesta humilment al seu abat tots els pensaments dolents que li venen al cor i les faltes comeses secretament. 45 L’Escriptura ens hi exhorta quan diu: «Encomana al Senyor el teu camí i espera en ell». 46 I també diu: «Manifesteu-vos al Senyor, perquè és bo, perquè és eterna la seva misericòrdia». 47 I encara el profeta: «Us he fet conèixer la meva falta i no he encobert la meva iniquitat. 48 He dit: Declararé al Senyor contra meu la meva iniquitat, i vós heu perdonat la malícia del meu cor».
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
«Quan soc feble, és quan soc realment fort», (2Co 7,10) ens diu l’Apòstol. Aquesta cita l’escoltem sovint, és una de les lectures breus de Vespres. Però malgrat que ens resulti molt familiar ens costa reconèixer-nos febles; preferim o bé obviar-ho o bé ocultar-ho o dissimular-ho amb múltiples actituds. Potser cadascú de nosaltres podem arrastrar una càrrega excessivament pesada com per ignorar-la, podem anar per la vida amb una motxilla on hi ha un roc pesant, massa feixuc per caminar-hi. No es tracte tant sols dels defectes de fàbrica, en expressió de l’abat Maur Esteva, amb els quals ens hem d’acostumar a viure, amb els que hem d’aprendre a conviure i que hem de posar en positiu perquè lluny de ser un pes es converteixin en una ajuda. No són només les faltes contra la Regla, les que eren objecte i encara ho són en algunes comunitats del capítol de faltes; quan fem tard a l’ofici o negligim un servei. Tampoc són solament els pecats en els que un cop i un altre caiem.
Aquí sant Benet es refereix a que podem tenir quelcom al que ens cal fer front, alguna cosa que ha provocat cicatrius en la nostra ànima, quelcom que necessita del perdó d’altri o que ens cal perdonar i que mai ens hem atrevit a fer-hi front amb vertaderes ganes de resoldre-ho. Dir que tots tenim «un cadàver a l’armari», com es diu en el llenguatge col•loquial, potser seria excessiu; però podem tenir ferides per les que no trobem el remei adequat, algun record que ens persegueix i no ens deixa mai del tot tranquils. Una comunitat està formada per gent d’origen divers, és Déu qui ens ha reunit al monestir i uns hem tingut una infància i d’altres una altra; uns una vida laboral o sentimental determinada i d’altres una altre; uns s’han acostumat a no patir estretors econòmiques i d’altres a que aquest hagi estat un tema central en la seva vida i la de la seva família, i són tant sols exemples. Tot plegat ha anat forjant la nostra personalitat, amb contrastos, amb virtuts i defectes i és així com ens ha cridat Déu al monestir, ben humans, com Crist es feu ben humà per compartir totes aquestes coses amb nosaltres. L’abadessa benedictina Joan Chittister explica que en el seu cas va viure una vida familiar forjada en el conflicte, amb diferències religioses no sempre portades amb tolerància, amb certes adicions excessives d’alguns membres de la família. Escriu que abans d’entrar al monestir havia viscut experiències difícils, molt difícils i que li eren complicades de compartir amb les seves germanes de comunitat; tant que va optar per dissimular-les a base de treball i pregària demanant de poder oblidar-les; però al cap i a la fi estaven sempre presents provocant-li una lluita interior.
Molts cops darrera una actitud determinada, que a primer cop d’ull ens resulta inexplicable, hi ha un conflicte interior que potser no eximeix de responsabilitat però que segurament explica moltes coses. Les actituds poden ser múltiples, algunes diguem que amb conseqüències personals i per la comunitat greus, d’altres que es limiten a cridar l’atenció d’una manera o altre, amb un gest, una afició a guarnir els relats quotidians amb excessiva vehemència, que no arriba a faltar a la veritat però potser sí que carrega les tintes amb exageracions. No es tracta de fer-ne una relació, exhaustiva, sinó de constatar que la finor espiritual de sant Benet és conscient d’aquestes situacions. Per sant Benet el que hem de fer és confiar-nos a Déu, reconèixer-nos, saber-nos febles i en la feblesa sentir-nos forts perquè amb l’ajut de Déu tot ho podrem superar. No és fàcil, ho veiem en el mateix sagrament de la penitència, sinó posat en qüestió sí al menys en crisi de pràctica; també en les comunitats religioses, i ja no cal dir-ho en el cas dels preveres com n’és de greu aquesta actitud si arriba a produir-se, quan confessar i no confessar-se és quelcom més que una greu contradicció. I és que fer partícip a un altre de les nostres misèries no és plat de gust; però al cap i a la fi en fem partícip a Déu, ho reconeixem davant de Déu que ja sap prou bé tot el que ens passa. El que sant Benet ens ve a dir en aquest cinquè graó és que precisament són aquestes misèries el que ens esclavitzen, ens limiten, ens bloquegen i que alliberar-nos-en és possible.
Sols Déu ens pot alliberar dels nostres maldecaps, però cal que l’ajudem, que vulguem alliberar-nos i no ens resignem a viure-hi per sempre més; quan no en fem precisament el sentit de la nostra vida, un sentit equivocat i erroni, però amb el que podem arribar a sentir-nos falsament còmodes. El primer pas, ineludible, és reconèixer-nos febles. Sant Benet rep de la tradició bíblica l’obertura del cor a Déu, en aquest camí de la humilitat, en aquesta escala que aquets dies pugem de la mà de sant Benet, on la vertadera direcció és recuperar la imatge de Déu, aquella perduda en el paradís i sobre la que els nostres pares cistercencs insisteixen tant. En el llenguatge bíblic, tant admirat pels nostres pares, saber-se conegut per Déu és sentir-se estimat per Ell i aquesta certesa és la que fa que surti davant de Déu tot allò que ens afeixuga per amagat que ho portem. Com ens diu el salmista «Encomana al Senyor els teus camins; confia en ell, deixa’l fer» (Salm 37,5). Com ho feu Jesús a Getsemaní, confiant-se feble al Pare, rebé d’Ell la fortalesa per redimir-nos amb el preu de la seva sang. Confiar-nos al Senyor, plenament, totalment, generosament i lliurement.
diumenge, 6 d’octubre del 2019
L’OBEDIÈNCIA
De la Regla de sant Benet
Capítol 5
1 El primer graó d’humilitat és una obediència sense espera. 2 Aquesta obediència és pròpia d’aquells qui res no s’estimen tant com el Crist. 3 Per raó del sant servei que han professat, o per por de l’infern i per la glòria de la vida eterna, 4 així que el superior ha manat alguna cosa, com si la manés Déu, no poden sofrir cap retard a complir-la. 5 És d’aquests que diu el Senyor: «Així que m’ha sentit, m’ha obeït». 6 I també diu als mestres: «Qui us escolta a vosaltres, m’escolta a mi». 7 Aquests tals, doncs, abandonant a l’instant les seves coses i renunciant a la voluntat pròpia, 8 deixant tot seguit el que tenien entre mans, deixant allò que feien sense acabar, amb el peu sempre a punt d’obeir, segueixen amb els fets la veu del qui mana. 9 I així, com en un sol instant, el manament donat pel mestre i l’obra ja feta pel deixeble, totes dues coses, s’acompleixen igualment de pressa en la rapidesa del temor de Déu. 10 És que els empeny el deler de pujar a la vida eterna, 11 i per això agafen aquell camí estret del qual diu el Senyor: «És estret el camí que mena a la vida»; 12 de manera que, no vivint a llur albir, ni obeint els propis gustos i desigs, sinó caminant sota el judici i el manament d’un altre, vivint en comunitat, desitgen que els regeixi un abat. 13 Sens dubte aquests posen en pràctica aquella paraula del Senyor, que diu: «No he vingut a fer la meva voluntat, sinó la d’Aquell qui m’ha enviat». 14 Però aquesta mateixa obediència només serà acceptable a Déu i dolça per als homes, quan el manament sigui acomplert sense vacil·lació, ni retard, ni desgana, ni murmurant o protestant. 15 Perquè l’obediència que es presta als superiors a Déu es presta, ja que ell ha dit: «Qui us escolta a vosaltres, m’escolta a mi». 16 I cal que els deixebles la prestin de bon grat, perquè «Déu estima el qui dóna amb alegria». 17 Que, si el deixeble obeeix de mal grat i murmura, no ja amb la boca sinó només dins el cor, 18 encara que compleixi el manament, amb tot, ja no serà agradable a Déu, que veu el seu cor que murmura, 19 i, per una obra feta així, no aconsegueix cap recompensa, ans incorre en la pena dels murmuradors, si no se’n corregeix i en dóna satisfacció.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Les idees d’humilitat i d’obediència recorren transversalment tota la Regla. No són fins en si mateixes però si un mitjà privilegiat per l’autèntic fi de la nostra vida que és cercar Crist. Aquest capítol dedicat a l’obediència, que completa en certa manera el 71 dedicat a l’obediència dels uns als altres, està situat entre els que parlen dels instruments de les bones obres, el del silenci i el dels graons de la humilitat. Humilitat, obediència i silenci són tres eixos vertebradors de la nostra vida. Les bones obres ens hi porten, ens hi ajuden i l’obediència i el silenci ens preparen per afrontar amb garanties el repte dels graons de la humilitat. La primera idea d’aquest capítol cinquè que tracta sobre l’obediència és la humilitat, i és la primera vegada que apareix aquesta paraula a la Regla. No està present al capítol quart, perquè per sant Benet no es tracta d’un instrument, entre els altres de les bones obres, per sant Benet sota la paraula humilitat s’hi aplega tot el conjunt de les bones obres. La humilitat resumeix, els setanta-tres instruments. Tot depèn d’ella, i el mitjà per aconseguir-la és l’obediència. Tots els instruments deriven del primer manament, el de l’amor, i aquí sant Benet ens diu que el monjo s’exercita en totes aquestes bones obres, per l’obediència; perquè així ens sentim lliures. O bé l’obediència és opressora quan el motiu que la mou no és l’amor, sinó l’egoisme o la pròpia voluntat, o bé s’arriba a la plena llibertat dels fills de Déu.
Potser ens hauríem de preguntar de tant en tant que vol dir l’obediència per a nosaltres, que significa i com la vivim en el dia a dia. Sant Benet hi ha dedicat aquest capítol, però de fet tota la Regla ens hi aboca; és un dels centres de la promesa monàstica que inclou a més la pobresa i la castedat, la conversió de costums que en diem. Sant Benet ens mou a ser obedients en el ben entès de que practicant-la no preferim res al Crist, pobre, humil i obedient, que res no estimem tant com al Crist. En paraules del cardenal Ildefons Schuster, l’obediència és la via triomfal cap a la victòria promesa. Per recórrer aquesta via sant Benet ens suggereix diverses coses. No poder sofrir cap retard en acomplir-ho quan se’ns mana una cosa o abandonar les pròpies coses i renunciar a la pròpia voluntat. Per veure el nostre grau d’acompliment ho podem fer cada dia, per exemple quan sona la campana, veure si som capaços de deixar-ho tot i obeir-la com si sentíssim la veu de Déu; deixant allò que tenim entre mans, deixar allò que fèiem sense acabar i unir en un sol instant el manament donat pel mestre i l’obra ja feta pel deixeble; complint-ho igualment de pressa en la rapidesa del temor de Déu. En definitiva creient-nos de debò que no hem vingut a fer la nostra voluntat sinó la del Senyor, que no hem vingut a viure al nostre lliure albir, ni a obeir els nostres gustos i desigs; sinó que hem vingut a caminar per aquell camí estret, sovint costerut i feixuc de recórrer, però que és l’únic que porta al Crist. Sant Benet va més enllà encara, no n’hi ha prou amb que aquest camí el recorreguem, sinó que ho hem de fer sense vacil·lació, sense retard, ni desgana, ni murmurant o protestant. Ens deia dijous sant Elred a Matines «que en aquesta vida mortal ens és impossible de celebrar la Pasqua sense herbes amargues, és a dir, sense l’amargura de la vida.» (Sermó pel dia de Pasqua).
L’obediència és la pedra de toc de la humilitat; o en expressió de sant Jeroni, la memòria del qual celebràvem dilluns, és la forma privilegiada de la humilitat. Certament la seva enemiga és l’orgull però l’obediència que ens proposa sant Benet no és pas frustrant, sinó alliberadora. (Cf. El servei de la autoritat i la obediència, 5) No és una obediència per un interès ben calculat sinó la que neix de la llibertat interior; és una obediència que implica la lliure disponibilitat al servei. L’obediència a Déu és camí de creixement i, en conseqüència, de llibertat de la persona, perquè permet acollir un projecte o una voluntat diferent de la pròpia, que no sols no mortifica o disminueix, sinó que fonamenta la dignitat humana. Al mateix temps, també la llibertat és en sí un camí d’obediència, perquè el creient es realitza lliurement obeint com a fill al Pare. El model és Crist; aquell qui en la seva passió va arribar fins i tot a lliurar-se Ell mateix perquè estava absolutament segur que lliurant-se era fidel a la voluntat del Pare; com recorda sant Bernat, «el que va agradar no va ser la mort, sinó la voluntat del qui moria lliurement». (San Bernat, Errors de Pere Abelard, 8, 21)
Escriu un cartoixà: «Obeir es consentir en ser, en estimar, en viure pel totalment altre, viure l’amor, la vida que Déu ens concedeix ara i aquí, en la seva realitat immediata, incomprensible i senzilla, sense refusar res i sense escollir res. Es ni tant sols apropiar-nos de nosaltres mateixos, no fixar-nos lleis i camins a la pròpia vida. És caminar cap al futur amb l’orgullosa llibertat de la confiança, essent endut, més enllà de les necessitats, per l’amor que és un infinit respecte, (...) és obrir-se radicalment a Déu en la fe, l’amor i la joia. Participant de la llibertat de Déu.» (La libertad de la obediencia. p. 116-117)
Capítol 5
1 El primer graó d’humilitat és una obediència sense espera. 2 Aquesta obediència és pròpia d’aquells qui res no s’estimen tant com el Crist. 3 Per raó del sant servei que han professat, o per por de l’infern i per la glòria de la vida eterna, 4 així que el superior ha manat alguna cosa, com si la manés Déu, no poden sofrir cap retard a complir-la. 5 És d’aquests que diu el Senyor: «Així que m’ha sentit, m’ha obeït». 6 I també diu als mestres: «Qui us escolta a vosaltres, m’escolta a mi». 7 Aquests tals, doncs, abandonant a l’instant les seves coses i renunciant a la voluntat pròpia, 8 deixant tot seguit el que tenien entre mans, deixant allò que feien sense acabar, amb el peu sempre a punt d’obeir, segueixen amb els fets la veu del qui mana. 9 I així, com en un sol instant, el manament donat pel mestre i l’obra ja feta pel deixeble, totes dues coses, s’acompleixen igualment de pressa en la rapidesa del temor de Déu. 10 És que els empeny el deler de pujar a la vida eterna, 11 i per això agafen aquell camí estret del qual diu el Senyor: «És estret el camí que mena a la vida»; 12 de manera que, no vivint a llur albir, ni obeint els propis gustos i desigs, sinó caminant sota el judici i el manament d’un altre, vivint en comunitat, desitgen que els regeixi un abat. 13 Sens dubte aquests posen en pràctica aquella paraula del Senyor, que diu: «No he vingut a fer la meva voluntat, sinó la d’Aquell qui m’ha enviat». 14 Però aquesta mateixa obediència només serà acceptable a Déu i dolça per als homes, quan el manament sigui acomplert sense vacil·lació, ni retard, ni desgana, ni murmurant o protestant. 15 Perquè l’obediència que es presta als superiors a Déu es presta, ja que ell ha dit: «Qui us escolta a vosaltres, m’escolta a mi». 16 I cal que els deixebles la prestin de bon grat, perquè «Déu estima el qui dóna amb alegria». 17 Que, si el deixeble obeeix de mal grat i murmura, no ja amb la boca sinó només dins el cor, 18 encara que compleixi el manament, amb tot, ja no serà agradable a Déu, que veu el seu cor que murmura, 19 i, per una obra feta així, no aconsegueix cap recompensa, ans incorre en la pena dels murmuradors, si no se’n corregeix i en dóna satisfacció.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Les idees d’humilitat i d’obediència recorren transversalment tota la Regla. No són fins en si mateixes però si un mitjà privilegiat per l’autèntic fi de la nostra vida que és cercar Crist. Aquest capítol dedicat a l’obediència, que completa en certa manera el 71 dedicat a l’obediència dels uns als altres, està situat entre els que parlen dels instruments de les bones obres, el del silenci i el dels graons de la humilitat. Humilitat, obediència i silenci són tres eixos vertebradors de la nostra vida. Les bones obres ens hi porten, ens hi ajuden i l’obediència i el silenci ens preparen per afrontar amb garanties el repte dels graons de la humilitat. La primera idea d’aquest capítol cinquè que tracta sobre l’obediència és la humilitat, i és la primera vegada que apareix aquesta paraula a la Regla. No està present al capítol quart, perquè per sant Benet no es tracta d’un instrument, entre els altres de les bones obres, per sant Benet sota la paraula humilitat s’hi aplega tot el conjunt de les bones obres. La humilitat resumeix, els setanta-tres instruments. Tot depèn d’ella, i el mitjà per aconseguir-la és l’obediència. Tots els instruments deriven del primer manament, el de l’amor, i aquí sant Benet ens diu que el monjo s’exercita en totes aquestes bones obres, per l’obediència; perquè així ens sentim lliures. O bé l’obediència és opressora quan el motiu que la mou no és l’amor, sinó l’egoisme o la pròpia voluntat, o bé s’arriba a la plena llibertat dels fills de Déu.
Potser ens hauríem de preguntar de tant en tant que vol dir l’obediència per a nosaltres, que significa i com la vivim en el dia a dia. Sant Benet hi ha dedicat aquest capítol, però de fet tota la Regla ens hi aboca; és un dels centres de la promesa monàstica que inclou a més la pobresa i la castedat, la conversió de costums que en diem. Sant Benet ens mou a ser obedients en el ben entès de que practicant-la no preferim res al Crist, pobre, humil i obedient, que res no estimem tant com al Crist. En paraules del cardenal Ildefons Schuster, l’obediència és la via triomfal cap a la victòria promesa. Per recórrer aquesta via sant Benet ens suggereix diverses coses. No poder sofrir cap retard en acomplir-ho quan se’ns mana una cosa o abandonar les pròpies coses i renunciar a la pròpia voluntat. Per veure el nostre grau d’acompliment ho podem fer cada dia, per exemple quan sona la campana, veure si som capaços de deixar-ho tot i obeir-la com si sentíssim la veu de Déu; deixant allò que tenim entre mans, deixar allò que fèiem sense acabar i unir en un sol instant el manament donat pel mestre i l’obra ja feta pel deixeble; complint-ho igualment de pressa en la rapidesa del temor de Déu. En definitiva creient-nos de debò que no hem vingut a fer la nostra voluntat sinó la del Senyor, que no hem vingut a viure al nostre lliure albir, ni a obeir els nostres gustos i desigs; sinó que hem vingut a caminar per aquell camí estret, sovint costerut i feixuc de recórrer, però que és l’únic que porta al Crist. Sant Benet va més enllà encara, no n’hi ha prou amb que aquest camí el recorreguem, sinó que ho hem de fer sense vacil·lació, sense retard, ni desgana, ni murmurant o protestant. Ens deia dijous sant Elred a Matines «que en aquesta vida mortal ens és impossible de celebrar la Pasqua sense herbes amargues, és a dir, sense l’amargura de la vida.» (Sermó pel dia de Pasqua).
L’obediència és la pedra de toc de la humilitat; o en expressió de sant Jeroni, la memòria del qual celebràvem dilluns, és la forma privilegiada de la humilitat. Certament la seva enemiga és l’orgull però l’obediència que ens proposa sant Benet no és pas frustrant, sinó alliberadora. (Cf. El servei de la autoritat i la obediència, 5) No és una obediència per un interès ben calculat sinó la que neix de la llibertat interior; és una obediència que implica la lliure disponibilitat al servei. L’obediència a Déu és camí de creixement i, en conseqüència, de llibertat de la persona, perquè permet acollir un projecte o una voluntat diferent de la pròpia, que no sols no mortifica o disminueix, sinó que fonamenta la dignitat humana. Al mateix temps, també la llibertat és en sí un camí d’obediència, perquè el creient es realitza lliurement obeint com a fill al Pare. El model és Crist; aquell qui en la seva passió va arribar fins i tot a lliurar-se Ell mateix perquè estava absolutament segur que lliurant-se era fidel a la voluntat del Pare; com recorda sant Bernat, «el que va agradar no va ser la mort, sinó la voluntat del qui moria lliurement». (San Bernat, Errors de Pere Abelard, 8, 21)
Escriu un cartoixà: «Obeir es consentir en ser, en estimar, en viure pel totalment altre, viure l’amor, la vida que Déu ens concedeix ara i aquí, en la seva realitat immediata, incomprensible i senzilla, sense refusar res i sense escollir res. Es ni tant sols apropiar-nos de nosaltres mateixos, no fixar-nos lleis i camins a la pròpia vida. És caminar cap al futur amb l’orgullosa llibertat de la confiança, essent endut, més enllà de les necessitats, per l’amor que és un infinit respecte, (...) és obrir-se radicalment a Déu en la fe, l’amor i la joia. Participant de la llibertat de Déu.» (La libertad de la obediencia. p. 116-117)
diumenge, 22 de setembre del 2019
QUE S’OBEEIXIN ELS UNS ALS ALTRES
De la Regla de sant Benet
Capítol 71
1 El bé de l’obediència, no sols l’han de prestar tots a l’abat, sinó que també els germans s’han d’obeir els uns als altres, 2 sabent que per aquest camí de l’obediència aniran cap a Déu. 3 Posant, doncs, en primer lloc el manament de l’abat o dels priors per ell constituïts, al qual no permetem que s’anteposin manaments particulars, 4 fora d’això, que tots els joves obeeixin els seus ancians amb tota caritat i sol·licitud. 5 Si es trobava algú que hi fos rebel, se l’ha de castigar. 6 I si cap germà per algun motiu, per petit que sigui, és corregit d’una manera o altra per l’abat o per qualsevol ancià seu, 7 o bé si nota que l’ànim de qualsevol ancià està mínimament irritat en contra seu o està disgustat, ni que sigui una mica, 8 a l’instant, sense esperar gens, que es prostri a terra, i així resti ajagut als seus peus donant satisfacció, fins que amb un mot de benedicció passi aquell enuig. 9 Si algú refusava de fer-ho, que se’l sotmeti a un càstig corporal, o bé, si és contumaç, que sigui expulsat del monestir.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
En la darrera part de la Regla sant Benet ens dona un seguit de recomanacions finals a mena de recapitulació. Ens parla de que si creiem que el que ens demanen és una cosa impossible de fer, si ho creiem fora del nostre abast, això no ha d’impedir-nos d’intentar d’acomplir-ho; tot seguit ens diu que no hem de defensar ni encara menys agredir a un germà de comunitat, per concloure parlant-nos de l’obediència i del bon zel, aquest darrer capítol resumeix tota la Regla en 12 versets.
L’obediència està molt present al llarg de tota la Regla, obediència a l’abat, als degans, en definitiva a Crist. A Crist creiem tots obeir-lo puntualment, però certament no és fàcil interpretar el que ens vol dir i podem estar temptats d’entendre com a voluntat seva allò que ens és grat i estar certs de que fem la seva voluntat quan de fet fem la nostra. Però tampoc no està exempt de dificultat interpretar el que ens diuen els altres com a voluntat de Déu perquè la major part de les vegades hi creiem veure una voluntat particular quan no un caprici. Destaquem que en aquest capítol sant Benet ens parla d’obeir-nos els uns als altres, posant a l’abat, al prior i als ancians en un lloc destacat a qui obeir però que l’obediència, en definitiva, és el camí que porta a Déu, no pas a satisfer els capricis dels altres o a guanyar-nos la seva voluntat o el seu afecte d’una manera esbiaixada, excessivament particular si volem dir-ho així.
Sant Benet ens acaba de parlar en els capítols anteriors de que ningú es prengui la llibertat de prendre partir a favor o en contra d’un germà de manera arbitraria, per tant no es tracta de seguir cap cabdill humà. Per sant Benet l’obediència és un bé i com a tal ens porta a Déu, no és un objectiu en sí mateixa sinó un mitjà que com tot ens ha de portar a Déu. Perquè la manera com podem escoltar la voluntat de Déu passa per escoltar la dels germans i alhora de ser conscients de que quan expressem la nostra pròpia voluntat aquesta no ha pas de diferir de la que creiem que és la voluntat de Déu. La vida comunitària no és fàcil, sovint correm el perill de caure en la temptació del rebuig; ens comença molestant com passa les pàgines el del costat i acaba molestant-nos fins i tot que respiri, creient-nos màrtirs per haver de suportar-ho sense tenir mai present les nostres de febleses i perdent totalment la imatge de Crist en el germà, que és molt més greu. No és aquesta la indignació de la que parla sant Benet sinó d’una de justificada, de legítima; perquè el que no podem pretendre és tenir aduladors o palmeros, que es diu al sud, i no germans de comunitat; si caiem en aquest parany avui ens farà nosa un germà i demà un altre; perquè al cap i a la fi el que succeeix és que no estem bé nosaltres espiritualment, la nostra relació amb Déu no va bé.
Aquest capítol és en certa manera reversible, intentem esbrinar la voluntat de Déu a través dels altres i alhora ens hem de sentir nosaltres mateixos transmissors de la voluntat de Déu i per tant intentar evitar que el que surt de la nostra boca sigui exclusivament el nostre voler o, Déu no ho vulgui, el nostre caprici. Massa sovint diem “cal fer tal cosa”, quan potser seria més adequat dir “jo crec o és la meva opinió que potser s’hauria de fer això” i no caure en aquella dita castellana de “dijolo Blas punto redondo”.
L’obediència no té bona premsa avui en dia, perquè aquest concepte ha viscut un procés diríem de perversió del terme. Ho podem associar a una mena d’obediència cega, frustrant, anihiladora. Certament els règims autoritaris, d’un signe o d’un altre, que el món ha viscut al llarg del segle XX ens han transmès aquest terme sota la idea o el concepte d’una obediència en nom de la qual s’han comés vertaderes atrocitats, autèntics crims contra la humanitat davant dels quals els seus executors directes podien esgrimir l’argument de l’obediència deguda als seus autors intel·lectuals. No és pas d’aquesta obediència de la que ens parla sant Benet sinó d’una obediència responsable i molt més alliberadora que no pas destructora de la nostra voluntat, perquè l’obediència per sant Benet és sempre una obediència a Déu, exercida per persones amb temor de Déu, que ja sabem que no vol pas dir por a o de Déu ans al contrari, i és una obediència autònoma i independent, en definitiva lliure.
L’objectiu de sant Benet ens pot semblar tant impossible com la quadratura del cercle, restar el que som i alhora esdevenir totalment altres a imatge de Déu. No es tracta d’un rentat de cervell per part de cap altre germà, ni encara menys d’imposar-s’hi per obtenir la satisfacció del propi voler; ans al contrari es tracta sempre d’apartar l’egoisme, l’orgull, l’autosuficiència, l’autoafirmació per inserir-nos voluntàriament i lliurament en una comunitat que cerca Déu. L’obediència si es dirigeix cap a Déu allibera, si se sotmet al caprici humà mata tota esperança de Déu. L’obediència mútua si es llegeix aquest text d’una manera superficial i ràpida, hom té la impressió que és simplement un exercici de poder i d’autoritat per part de l’ancià que al cap i a la fi sols cerca un gest d’humiliació per part dels més joves, una mena de veterania malsana en un estil més propi dels exèrcits o dels col·legis majors de fa uns anys, que d’avui en dia. En realitat, ens parla de la relació mútua de que quan detectem o provoquem en l’ànim de l’altre irritació o disgust ira o indignació hi hagi una actitud respectuosa i reparadora; sempre que sigui un disgust legítim no pas arbitrari. Al cap i a la fi això és la conversió, perquè arribem al monestir per convertir-nos, per deixar-nos transformar gradualment a imatge de Crist, per descobrir la seva voluntat i conformar-hi la nostra. No pas per conformar a tota la comunitat a la nostra voluntat, ni per esgrimir tothora greuges, a vegades tant passats que la pols del temps n’ha enterbolit el record serè i sols ha restat el rancor. Ens hem reunit en comunitat cridats per Crist, intentem cercar-lo junts, dia rere dia, any rere any, i això demana respecte entre nosaltres, paciència. Aquest respecte no es limita a les bones maneres, tot i que són molt importants. Aquest respecte implica cercar la voluntat de Crist pels signes dels que tenim més a la vora. Sant Benet no ens demana que ens mirem tant sols a nosaltres mateixos, no vol pas que ens posem de model, per pròpia voluntat, sinó intentar, si més no intentar-ho, acomodar la nostra voluntat a la de Crist. Escriu sant Bernat que alguns en lloc de seguir a Crist, fugen d’ell. Altres en seguir-lo, pretenen anar-li al davant marcant-li ells el camí; altres el segueixen però no l’abasten mai i finalment alguns el segueixen i el troben. El nostre progrés consisteix en no imaginar-nos mai que hem aconseguit arribar a la meta. Mirar d’aconseguir sempre al qui tenim al davant, al Crist, tractant de superar-nos sense parar i posant sempre la nostra imperfecció a la mirada misericordiosa de Déu.
Capítol 71
1 El bé de l’obediència, no sols l’han de prestar tots a l’abat, sinó que també els germans s’han d’obeir els uns als altres, 2 sabent que per aquest camí de l’obediència aniran cap a Déu. 3 Posant, doncs, en primer lloc el manament de l’abat o dels priors per ell constituïts, al qual no permetem que s’anteposin manaments particulars, 4 fora d’això, que tots els joves obeeixin els seus ancians amb tota caritat i sol·licitud. 5 Si es trobava algú que hi fos rebel, se l’ha de castigar. 6 I si cap germà per algun motiu, per petit que sigui, és corregit d’una manera o altra per l’abat o per qualsevol ancià seu, 7 o bé si nota que l’ànim de qualsevol ancià està mínimament irritat en contra seu o està disgustat, ni que sigui una mica, 8 a l’instant, sense esperar gens, que es prostri a terra, i així resti ajagut als seus peus donant satisfacció, fins que amb un mot de benedicció passi aquell enuig. 9 Si algú refusava de fer-ho, que se’l sotmeti a un càstig corporal, o bé, si és contumaç, que sigui expulsat del monestir.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
En la darrera part de la Regla sant Benet ens dona un seguit de recomanacions finals a mena de recapitulació. Ens parla de que si creiem que el que ens demanen és una cosa impossible de fer, si ho creiem fora del nostre abast, això no ha d’impedir-nos d’intentar d’acomplir-ho; tot seguit ens diu que no hem de defensar ni encara menys agredir a un germà de comunitat, per concloure parlant-nos de l’obediència i del bon zel, aquest darrer capítol resumeix tota la Regla en 12 versets.
L’obediència està molt present al llarg de tota la Regla, obediència a l’abat, als degans, en definitiva a Crist. A Crist creiem tots obeir-lo puntualment, però certament no és fàcil interpretar el que ens vol dir i podem estar temptats d’entendre com a voluntat seva allò que ens és grat i estar certs de que fem la seva voluntat quan de fet fem la nostra. Però tampoc no està exempt de dificultat interpretar el que ens diuen els altres com a voluntat de Déu perquè la major part de les vegades hi creiem veure una voluntat particular quan no un caprici. Destaquem que en aquest capítol sant Benet ens parla d’obeir-nos els uns als altres, posant a l’abat, al prior i als ancians en un lloc destacat a qui obeir però que l’obediència, en definitiva, és el camí que porta a Déu, no pas a satisfer els capricis dels altres o a guanyar-nos la seva voluntat o el seu afecte d’una manera esbiaixada, excessivament particular si volem dir-ho així.
Sant Benet ens acaba de parlar en els capítols anteriors de que ningú es prengui la llibertat de prendre partir a favor o en contra d’un germà de manera arbitraria, per tant no es tracta de seguir cap cabdill humà. Per sant Benet l’obediència és un bé i com a tal ens porta a Déu, no és un objectiu en sí mateixa sinó un mitjà que com tot ens ha de portar a Déu. Perquè la manera com podem escoltar la voluntat de Déu passa per escoltar la dels germans i alhora de ser conscients de que quan expressem la nostra pròpia voluntat aquesta no ha pas de diferir de la que creiem que és la voluntat de Déu. La vida comunitària no és fàcil, sovint correm el perill de caure en la temptació del rebuig; ens comença molestant com passa les pàgines el del costat i acaba molestant-nos fins i tot que respiri, creient-nos màrtirs per haver de suportar-ho sense tenir mai present les nostres de febleses i perdent totalment la imatge de Crist en el germà, que és molt més greu. No és aquesta la indignació de la que parla sant Benet sinó d’una de justificada, de legítima; perquè el que no podem pretendre és tenir aduladors o palmeros, que es diu al sud, i no germans de comunitat; si caiem en aquest parany avui ens farà nosa un germà i demà un altre; perquè al cap i a la fi el que succeeix és que no estem bé nosaltres espiritualment, la nostra relació amb Déu no va bé.
Aquest capítol és en certa manera reversible, intentem esbrinar la voluntat de Déu a través dels altres i alhora ens hem de sentir nosaltres mateixos transmissors de la voluntat de Déu i per tant intentar evitar que el que surt de la nostra boca sigui exclusivament el nostre voler o, Déu no ho vulgui, el nostre caprici. Massa sovint diem “cal fer tal cosa”, quan potser seria més adequat dir “jo crec o és la meva opinió que potser s’hauria de fer això” i no caure en aquella dita castellana de “dijolo Blas punto redondo”.
L’obediència no té bona premsa avui en dia, perquè aquest concepte ha viscut un procés diríem de perversió del terme. Ho podem associar a una mena d’obediència cega, frustrant, anihiladora. Certament els règims autoritaris, d’un signe o d’un altre, que el món ha viscut al llarg del segle XX ens han transmès aquest terme sota la idea o el concepte d’una obediència en nom de la qual s’han comés vertaderes atrocitats, autèntics crims contra la humanitat davant dels quals els seus executors directes podien esgrimir l’argument de l’obediència deguda als seus autors intel·lectuals. No és pas d’aquesta obediència de la que ens parla sant Benet sinó d’una obediència responsable i molt més alliberadora que no pas destructora de la nostra voluntat, perquè l’obediència per sant Benet és sempre una obediència a Déu, exercida per persones amb temor de Déu, que ja sabem que no vol pas dir por a o de Déu ans al contrari, i és una obediència autònoma i independent, en definitiva lliure.
L’objectiu de sant Benet ens pot semblar tant impossible com la quadratura del cercle, restar el que som i alhora esdevenir totalment altres a imatge de Déu. No es tracta d’un rentat de cervell per part de cap altre germà, ni encara menys d’imposar-s’hi per obtenir la satisfacció del propi voler; ans al contrari es tracta sempre d’apartar l’egoisme, l’orgull, l’autosuficiència, l’autoafirmació per inserir-nos voluntàriament i lliurament en una comunitat que cerca Déu. L’obediència si es dirigeix cap a Déu allibera, si se sotmet al caprici humà mata tota esperança de Déu. L’obediència mútua si es llegeix aquest text d’una manera superficial i ràpida, hom té la impressió que és simplement un exercici de poder i d’autoritat per part de l’ancià que al cap i a la fi sols cerca un gest d’humiliació per part dels més joves, una mena de veterania malsana en un estil més propi dels exèrcits o dels col·legis majors de fa uns anys, que d’avui en dia. En realitat, ens parla de la relació mútua de que quan detectem o provoquem en l’ànim de l’altre irritació o disgust ira o indignació hi hagi una actitud respectuosa i reparadora; sempre que sigui un disgust legítim no pas arbitrari. Al cap i a la fi això és la conversió, perquè arribem al monestir per convertir-nos, per deixar-nos transformar gradualment a imatge de Crist, per descobrir la seva voluntat i conformar-hi la nostra. No pas per conformar a tota la comunitat a la nostra voluntat, ni per esgrimir tothora greuges, a vegades tant passats que la pols del temps n’ha enterbolit el record serè i sols ha restat el rancor. Ens hem reunit en comunitat cridats per Crist, intentem cercar-lo junts, dia rere dia, any rere any, i això demana respecte entre nosaltres, paciència. Aquest respecte no es limita a les bones maneres, tot i que són molt importants. Aquest respecte implica cercar la voluntat de Crist pels signes dels que tenim més a la vora. Sant Benet no ens demana que ens mirem tant sols a nosaltres mateixos, no vol pas que ens posem de model, per pròpia voluntat, sinó intentar, si més no intentar-ho, acomodar la nostra voluntat a la de Crist. Escriu sant Bernat que alguns en lloc de seguir a Crist, fugen d’ell. Altres en seguir-lo, pretenen anar-li al davant marcant-li ells el camí; altres el segueixen però no l’abasten mai i finalment alguns el segueixen i el troben. El nostre progrés consisteix en no imaginar-nos mai que hem aconseguit arribar a la meta. Mirar d’aconseguir sempre al qui tenim al davant, al Crist, tractant de superar-nos sense parar i posant sempre la nostra imperfecció a la mirada misericordiosa de Déu.
diumenge, 15 de setembre del 2019
LA INSTITUCIÓ DE L’ABAT
De la Regla de sant Benet
Capítol 64
1 En la institució de l’abat s’ha de tenir sempre per norma que sigui constituït aquell que tota la comunitat s’hagi elegit de comú acord segons el temor de Déu, o bé només una part de la comunitat, ni que sigui petita, però amb més bon criteri. 2 L’elecció es farà tenint en compte el mèrit de vida i la saviesa de doctrina del qui hagi de ser instituït, encara que sigui l’últim per ordre de comunitat. 3 Però fins en el cas que tota la comunitat elegís amb un mateix criteri una persona que consentís als seus desordres —Déu ens en guard—, 4 i aquests desordres arriben d’alguna manera a coneixença del bisbe de la diòcesi a la qual pertany aquell lloc, o dels abats o dels cristians veïns, 5 que impedeixin que prevalgui la conspiració dels dolents i estableixin un administrador digne per a la casa de Déu, 6 sabent que n’han de rebre una bona recompensa si ho fan amb intenció pura i per zel de Déu, i que, al contrari, cometran un pecat si ho negligeixen. 7 El qui ha estat instituït abat ha de pensar sempre quina càrrega no ha acceptat i a qui haurà de donar compte de la seva administració. 8 Que sàpiga que més li pertoca servir que manar. 9 Cal, doncs, que sigui docte en la llei divina, perquè sàpiga i tingui d’on treure coses noves i velles; desinteressat, sobri, misericordiós, 10 i que sempre faci prevaler la misericòrdia sobre la justícia, de manera que també ho obtingui per a ell. 11 Ha d’avorrir els vicis i estimar els germans. 12 En la correcció ha d’obrar amb prudència i no fer «de res massa», no sigui que, volent fregar massa el rovell, es trenqui el vas. 13 Que no perdi mai de vista la seva feblesa, i que es recordi que no s’ha de trencar la canya esquerdada. 14 Amb això no volem dir que hagi de deixar créixer els vicis, sinó que els ha d’extirpar prudentment i amb caritat segons vegi que convé a cadascú, tal com ja hem dit. 15 I que miri de ser més estimat que temut. 16 Que no sigui turbulent ni neguitós, no sigui exagerat ni obstinat, no sigui gelós ni massa suspicaç; si no, mai no tindrà pau. 17 Ha de ser previsor i considerat en els seus manaments, i, tant si allò que mana es refereix a Déu com si es refereix a aquest món , que ho miri i ho temperi 18 pensant en la discreció del sant Jacob, que deia: «Si faig cansar els meus ramats, caminant massa, se’m moriran tots en un dia». 19 Prenent, doncs, aquests i altres exemples de discreció, que és mare de les virtuts, temperi-ho tot de manera que els forts en vulguin més i els febles no es facin enrere. 20 I sobretot, que mantingui en tots els seus punts aquesta Regla, 21 per tal que, després d’haver administrat bé, senti del Senyor allò que sentí el bon servent que al moment degut havia distribuït el blat als seus companys: 22 «En veritat us dic —afirma— que el va posar al cap de tots els seus béns».
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
El capítol 64 és el segon dels que sant Benet dedica específicament a l’abat, juntament amb el capítol 2; tenint present que al llarg de tota la Regla aquesta figura hi és omnipresent en els seus comentaris. Aquest capítol en concret està dividit en dos grans parts, la primera dedicada a l’elecció de l’abat, el que s’ha traduït com a institució, i la segona al que aquest ha de pensar i ha de tenir present com a pautes d’actuació. El títol correspon a la primera part però sant Benet no vol deixar passar l’oportunitat de reflexionar de nou sobre la tasca abacial i donar els seus encertats consells.
En la Regla del Mestre la elecció de l’abat estava en mans de l’anterior abat, per tant sant Benet dona un pas important en la democratització d’aquesta institució. Sant Gregori de Niça ja havia advertit dels perills que una metodologia com la de la Regla del Mestre suposava, en concret fa una referència explícita a que això podia suposar cercar la gloria humana, agradar als altres abans que agradar a Déu. Segurament és una de les raons, però no pas l’única que mou a sant Benet a cercar un altre sistema per proveir el càrrec d’abat on el paper de la comunitat sigui determinant, per damunt del bisbe fins i tot. Hi posa però uns límits, no tant a l’elecció en si com a la possible maquinació per l’elecció de cara a una actuació posterior dirigida a cercar una vida comunitària en desordre, una relaxació podríem dir, fet que motivaria i justificaria l’actuació del bisbe o dels abats, o fins i tot dels cristians veïns, diu textualment, per tal de restablir la fidelitat en el seguiment de la Regla. Sant Benet creu en una vocació madura, lliure i decidida; però sap també que hi ha el risc de caure en la temptació del desencís i la comoditat. Com diu sant Agustí en la lectura que escoltem a la col·lació: «No tingueu per cosa gran ser escoltats en la vostra voluntat, considereu gran, veritablement gran, ser escoltats en allò que us és de profit.» (Sermó 354,7).
Queda clar per sant Benet que l’abat, com tota la comunitat, té per missió fonamental el manteniment de l’esperit de seguiment de la Regla i que si això no és produeix, Déu ens en guard diu sant Benet, cal recuperar el més aviat possible l’aplicació de la Regla. Sant Benet parla de conspiració dels dolents i estableix doncs un sistema d’institució però també de control: Primer una elecció per part de la comunitat, o per una part d’aquesta amb mèrits de vida i saviesa de doctrina, cosa que no queda molt clara com fer realitat ni com avaluar aquests mèrits i saviesa, i de l’altra un control episcopal, sempre guiat per una intenció pura i pel zel de Déu. Aquest control, en el cas del nostre Orde, és un dels eixos de la Carta Caritatis de la que aquest any estem celebrant el novè centenari.
Dom Guillaume, abat de Mont des Cats parla en el seu comentari d’aquest capítol del difícil equilibri entre nous projectes comunitaris i el manteniment de la pau, amb el risc de caure en un cert victimisme i un cert desencoratjament. Seria la mateixa trajectòria que l’abat Cassià comenta quan parla del bon zel respecte a tot monjo i que pot afectar a tota responsabilitat o càrrec dins la comunitat: una fase eufòrica, una de desencís i una tercera, necessària però a la que no tothom arriba, d’equilibri. Per ajudar a aquest equilibri sant Benet enumera un seguit de condicions o de consells que es poden resumir en no perdre mai de vista la pròpia feblesa i en mantenir la pau interior, que es pot traduir per no abandonar-se espiritualment. D’aquest objectiu se’n deriven tots els consells concrets: més servir que manar, desinteressat, sobri, misericordiós, avorridor dels vicis, previsor i alhora fugir de la turbulència, del neguit, de l’exageració, de l’obstinació, de la gelosia, de l’excessiva suspicàcia. A Crist ens hi acostem cadascú a la nostra manera, amb el nostre ritme; aquets és un altre dels temes claus d’aquest capítol demanar a cadascú d’acord amb les seves possibilitats per tal d’una banda de no angoixar o no carregar excessivament i de l’altra de no deixar créixer els vicis; un equilibri, que siguem realistes, no és pas fàcil.
Sant Benet no ho posa pas senzill marcant un perfil al que és difícil arribar partint de les pròpies febleses, tant físiques com morals, però surt en ajuda amb un consell final fonamental i és el de mantenir, sobretot afegeix, tots els punts de la Regla. Tenim doncs en la Regla, tots plegats, el full de ruta de la nostra vida, això no vol pas dir que ja d’antuvi siguem capaços d’acomplir-la no diguem en la seva totalitat sinó ni tant sols en una part, però això no significa que no sapiguem que hauríem de fer, quin ha de ser el nostre comportament i sobretot quin és el nostre objectiu, cercar Crist tots junts perquè ens dugui a la vida eterna. Ja sabem prou bé que la Regla no és un fi en si mateixa, sant Benet ens diu que no és sinó un començ en la vida monàstica, una honestedat de costums; el seu sentit és encaminar al monjo, per a obrir-li horitzons infinits de doctrina i de virtut i així qui la practiqui aconseguirà, amb l’ajuda de Déu, la pàtria celestial cap a la qual ens dirigim o ens hem de voler dirigir al menys.
Per aquesta raó fonamental, que no hem de perdre mai de vista com l’objectiu de la nostra vida, anar cap a Crist; és pel que sant Benet demana que l’abat poui en la llei divina, de la que la Regla ve a ser com un manual d’accions concretes. Evangeli i Regla són els dos textos fonamentals que han de guiar la nostra vida cap a Crist.
Capítol 64
1 En la institució de l’abat s’ha de tenir sempre per norma que sigui constituït aquell que tota la comunitat s’hagi elegit de comú acord segons el temor de Déu, o bé només una part de la comunitat, ni que sigui petita, però amb més bon criteri. 2 L’elecció es farà tenint en compte el mèrit de vida i la saviesa de doctrina del qui hagi de ser instituït, encara que sigui l’últim per ordre de comunitat. 3 Però fins en el cas que tota la comunitat elegís amb un mateix criteri una persona que consentís als seus desordres —Déu ens en guard—, 4 i aquests desordres arriben d’alguna manera a coneixença del bisbe de la diòcesi a la qual pertany aquell lloc, o dels abats o dels cristians veïns, 5 que impedeixin que prevalgui la conspiració dels dolents i estableixin un administrador digne per a la casa de Déu, 6 sabent que n’han de rebre una bona recompensa si ho fan amb intenció pura i per zel de Déu, i que, al contrari, cometran un pecat si ho negligeixen. 7 El qui ha estat instituït abat ha de pensar sempre quina càrrega no ha acceptat i a qui haurà de donar compte de la seva administració. 8 Que sàpiga que més li pertoca servir que manar. 9 Cal, doncs, que sigui docte en la llei divina, perquè sàpiga i tingui d’on treure coses noves i velles; desinteressat, sobri, misericordiós, 10 i que sempre faci prevaler la misericòrdia sobre la justícia, de manera que també ho obtingui per a ell. 11 Ha d’avorrir els vicis i estimar els germans. 12 En la correcció ha d’obrar amb prudència i no fer «de res massa», no sigui que, volent fregar massa el rovell, es trenqui el vas. 13 Que no perdi mai de vista la seva feblesa, i que es recordi que no s’ha de trencar la canya esquerdada. 14 Amb això no volem dir que hagi de deixar créixer els vicis, sinó que els ha d’extirpar prudentment i amb caritat segons vegi que convé a cadascú, tal com ja hem dit. 15 I que miri de ser més estimat que temut. 16 Que no sigui turbulent ni neguitós, no sigui exagerat ni obstinat, no sigui gelós ni massa suspicaç; si no, mai no tindrà pau. 17 Ha de ser previsor i considerat en els seus manaments, i, tant si allò que mana es refereix a Déu com si es refereix a aquest món , que ho miri i ho temperi 18 pensant en la discreció del sant Jacob, que deia: «Si faig cansar els meus ramats, caminant massa, se’m moriran tots en un dia». 19 Prenent, doncs, aquests i altres exemples de discreció, que és mare de les virtuts, temperi-ho tot de manera que els forts en vulguin més i els febles no es facin enrere. 20 I sobretot, que mantingui en tots els seus punts aquesta Regla, 21 per tal que, després d’haver administrat bé, senti del Senyor allò que sentí el bon servent que al moment degut havia distribuït el blat als seus companys: 22 «En veritat us dic —afirma— que el va posar al cap de tots els seus béns».
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
El capítol 64 és el segon dels que sant Benet dedica específicament a l’abat, juntament amb el capítol 2; tenint present que al llarg de tota la Regla aquesta figura hi és omnipresent en els seus comentaris. Aquest capítol en concret està dividit en dos grans parts, la primera dedicada a l’elecció de l’abat, el que s’ha traduït com a institució, i la segona al que aquest ha de pensar i ha de tenir present com a pautes d’actuació. El títol correspon a la primera part però sant Benet no vol deixar passar l’oportunitat de reflexionar de nou sobre la tasca abacial i donar els seus encertats consells.
En la Regla del Mestre la elecció de l’abat estava en mans de l’anterior abat, per tant sant Benet dona un pas important en la democratització d’aquesta institució. Sant Gregori de Niça ja havia advertit dels perills que una metodologia com la de la Regla del Mestre suposava, en concret fa una referència explícita a que això podia suposar cercar la gloria humana, agradar als altres abans que agradar a Déu. Segurament és una de les raons, però no pas l’única que mou a sant Benet a cercar un altre sistema per proveir el càrrec d’abat on el paper de la comunitat sigui determinant, per damunt del bisbe fins i tot. Hi posa però uns límits, no tant a l’elecció en si com a la possible maquinació per l’elecció de cara a una actuació posterior dirigida a cercar una vida comunitària en desordre, una relaxació podríem dir, fet que motivaria i justificaria l’actuació del bisbe o dels abats, o fins i tot dels cristians veïns, diu textualment, per tal de restablir la fidelitat en el seguiment de la Regla. Sant Benet creu en una vocació madura, lliure i decidida; però sap també que hi ha el risc de caure en la temptació del desencís i la comoditat. Com diu sant Agustí en la lectura que escoltem a la col·lació: «No tingueu per cosa gran ser escoltats en la vostra voluntat, considereu gran, veritablement gran, ser escoltats en allò que us és de profit.» (Sermó 354,7).
Queda clar per sant Benet que l’abat, com tota la comunitat, té per missió fonamental el manteniment de l’esperit de seguiment de la Regla i que si això no és produeix, Déu ens en guard diu sant Benet, cal recuperar el més aviat possible l’aplicació de la Regla. Sant Benet parla de conspiració dels dolents i estableix doncs un sistema d’institució però també de control: Primer una elecció per part de la comunitat, o per una part d’aquesta amb mèrits de vida i saviesa de doctrina, cosa que no queda molt clara com fer realitat ni com avaluar aquests mèrits i saviesa, i de l’altra un control episcopal, sempre guiat per una intenció pura i pel zel de Déu. Aquest control, en el cas del nostre Orde, és un dels eixos de la Carta Caritatis de la que aquest any estem celebrant el novè centenari.
Dom Guillaume, abat de Mont des Cats parla en el seu comentari d’aquest capítol del difícil equilibri entre nous projectes comunitaris i el manteniment de la pau, amb el risc de caure en un cert victimisme i un cert desencoratjament. Seria la mateixa trajectòria que l’abat Cassià comenta quan parla del bon zel respecte a tot monjo i que pot afectar a tota responsabilitat o càrrec dins la comunitat: una fase eufòrica, una de desencís i una tercera, necessària però a la que no tothom arriba, d’equilibri. Per ajudar a aquest equilibri sant Benet enumera un seguit de condicions o de consells que es poden resumir en no perdre mai de vista la pròpia feblesa i en mantenir la pau interior, que es pot traduir per no abandonar-se espiritualment. D’aquest objectiu se’n deriven tots els consells concrets: més servir que manar, desinteressat, sobri, misericordiós, avorridor dels vicis, previsor i alhora fugir de la turbulència, del neguit, de l’exageració, de l’obstinació, de la gelosia, de l’excessiva suspicàcia. A Crist ens hi acostem cadascú a la nostra manera, amb el nostre ritme; aquets és un altre dels temes claus d’aquest capítol demanar a cadascú d’acord amb les seves possibilitats per tal d’una banda de no angoixar o no carregar excessivament i de l’altra de no deixar créixer els vicis; un equilibri, que siguem realistes, no és pas fàcil.
Sant Benet no ho posa pas senzill marcant un perfil al que és difícil arribar partint de les pròpies febleses, tant físiques com morals, però surt en ajuda amb un consell final fonamental i és el de mantenir, sobretot afegeix, tots els punts de la Regla. Tenim doncs en la Regla, tots plegats, el full de ruta de la nostra vida, això no vol pas dir que ja d’antuvi siguem capaços d’acomplir-la no diguem en la seva totalitat sinó ni tant sols en una part, però això no significa que no sapiguem que hauríem de fer, quin ha de ser el nostre comportament i sobretot quin és el nostre objectiu, cercar Crist tots junts perquè ens dugui a la vida eterna. Ja sabem prou bé que la Regla no és un fi en si mateixa, sant Benet ens diu que no és sinó un començ en la vida monàstica, una honestedat de costums; el seu sentit és encaminar al monjo, per a obrir-li horitzons infinits de doctrina i de virtut i així qui la practiqui aconseguirà, amb l’ajuda de Déu, la pàtria celestial cap a la qual ens dirigim o ens hem de voler dirigir al menys.
Per aquesta raó fonamental, que no hem de perdre mai de vista com l’objectiu de la nostra vida, anar cap a Crist; és pel que sant Benet demana que l’abat poui en la llei divina, de la que la Regla ve a ser com un manual d’accions concretes. Evangeli i Regla són els dos textos fonamentals que han de guiar la nostra vida cap a Crist.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)