COM S’HAN DE CELEBRAR LES VIGÍLIES EN LES FESTES DELS SANTS

De la Regla de sant Benet
Capítol 14

1 Les festes dels sants i totes les solemnitats, que se celebrin tal com hem dit que se celebrés el diumenge, 2 llevat que es diran els salms, antífones i lliçons propis del dia. Que es mantingui, però, la distribució prescrita més amunt.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Dies natalis era l’expressió usual per parlar de les festes o memòries dels sants, és a dir el dia de la seva mort o millor dit del seu naixement a la vida eterna, a la vida vertadera. Certament al llarg dels segles s’han anat incorporant sants al martirologi, no hi ha dia sense un, dos o més sants i per tant no els podem celebrar tots. Una de les causes d’aquest nombre de sants és la universalització de la santedat, s’han anat incorporant sants de diverses parts del món i també de diversa posició eclesial, papes, preveres, religiosos, laics i molts màrtirs, que no han deixat mai de sorgir com a testimonis de fe. En el cas del nostre monestir tenim memòries a les que dediquem tot l’ofici, altres tant sols l’Eucaristia i a més les festes litúrgiques i les solemnitats, aquestes també classificades en tres categories perquè evidentment no és el mateix la Pasqua, la Pentecosta i el Nadal que la que puguem dedicar a un sant, per molt nostre que sigui. Sant Benet al text llatí parla de vero festivitatibus, potser un indicador de que aquest capítol és un excursos o un annexa per marcar les diferències entre les festes dels sants i altres celebracions com ara les solemnitats del Senyor; entre els capítols que sant Benet dedica a la litúrgia.

La memòria dels sants la podem valorar des d’una doble perspectiva, en primer lloc cal donar una certa primacia a l’any litúrgic, això ho deixa molt clar la Constitució Sacrosantum Concilium sobre la Sagrada Litúrgia del Concili Vaticà II, que fa especial ressò en la celebració de tot el misteri de Crist en el cicle de l’any: encarnació, Nadal, Ascensió, Pentecosta; tenint com a centre la resurrecció de Crist de la que fem memòria en el dia del Senyor, això és cada diumenge, i d’una manera especial, junt amb la seva benaurada passió, quan celebrem anualment la Pasqua. La mateixa Constitució ens diu que l’Església ha introduït al llarg de l’any les memòries dels màrtirs i d’altres sants, d’aquells de qui l’Església ha assenyalat que ja gaudeixen de la lloança perfecte i als qui ens podem adreçar perquè ens ajudin davant d’aquell qui és l’únic intercessor davant del Pare, Jesucrist, nostre Senyor. Amb la celebració dels sants l’Església ens els proposa com exemple de vida, la d’aquells que atreuen tothom cap al Pare pel mitjà de Crist (Cf. SC, 104). El centre segueix essent Crist, els sants proclamen llurs meravelles, les de Crist, en els seus servents i presenten als fidels exemples de vida cristiana. Que al llarg de l’any litúrgic el centre és Crist ens ho diu la mateixa Constitució Sacrosantum Concilum quan afegeix «per tal que les festes dels sants no prevalguin sobre les que recorden els misteris de la salvació, moltes han de ser deixades a la celebració de cada església particular o nació o família religiosa; que siguin esteses a tota l’Església solament les que recorden sants d’importància realment universal.» (SC,111).

La santedat és el tema de l’Exhortació Apostòlica Gaudete et exultate, alegreu-vos-en i celebreu-ho, del Papa Francesc. Per a ell la santedat no és la imitació d’un model abstracte i ideal. Les referències de la santedat ordinària són simples, pròximes i populars. Hi ha una petita santedat; hi ha molts tipus de sants. A més dels sants oficialment reconeguts per l’Església, hi ha moltes més persones corrents que no figuren al martirologi romà i, tot i així, han estat decisives per a canviar el món, la vida de llurs famílies o la d’algú altre. Inclouen molts cristians, el martiri dels quals és un signe del nostre temps. «Cada sant és una missió; és un projecte del Pare per reflectir i encarnar, en un moment determinat de la història, un aspecte de l’Evangeli» (GE, 19). La santedat és viure els misteris de la vida de Crist, «morir i ressuscitar constantment amb ell» (GE, 20), i reproduir en la pròpia existència diferents aspectes de la vida terrenal de Jesús: la seva proximitat als més desafavorits, la seva pobresa i altres manifestacions del seu lliurament per amor. «Permet a l’Esperit Sant que forgi en tu aquest misteri personal que mostra Jesucrist en el món d’avui» (GS, 23), en la missió de construir el regne d’amor, justícia i pau universal.

La santedat ens manté fidels en el més profund de nosaltres mateixos, lliures de tota forma d’esclavatge, i donant fruits en el nostre món. La santedat no ens fa menys humans, ja que és una trobada entre la nostra debilitat i el poder de la gràcia de Déu. Però ens cal preparar-nos per deixar actuar la gràcia, ens calen moments de solitud i de silenci davant de Déu, per enfrontar-nos al nostre jo veritable i deixar entrar-hi a Déu.

No ens hem d’oblidar mai de les nostres limitacions, però sentint que la nostra vida és un camí cap a Déu, personal i intransferible; alhora obert al gran misteri de la gràcia que actua en la vida de les persones. Els sants no són un superhomes; no són ésser perfectes; ens ho diu avui Jesús en l’Evangeli de sant Lluc; els sants són els qui humils i penedits com el publicà en el temple se senten necessitats de la misericòrdia de Déu; no pas els qui se senten tant satisfets de sí mateixos que es refien de ser justos i tenen per no res a tots els altres; ens ho deia dijous el germà Lluís Serra, citant a Nelson Mandela, «els sants són éssers pecadors, però que continuen esforçant-se per a ser millors.». Aquells qui confiats en la misericòrdia de Déu es confien a llur gràcia que actua i els transforma. (GE 50). Aquells qui ens mostren que esforçant-se és possible avançar cap a Déu, malgrat totes les nostres imperfeccions.