De la Regla de sant Benet
Capítol 48,10-13
10 Des del primer d’octubre fins al començament de la quaresma, que es dediquin a la lectura fins a l’hora segona completa. 11 A l’hora segona, que se celebri tèrcia, i que fins a l’hora de nona tots treballin en la feina que se’ls encomani. 12 Fet el primer senyal de l’hora de nona, que plegui cadascú de la seva feina, i estiguin a punt per a quan soni el segon senyal. 13 Després de l’àpat es dedicaran a les seves lectures o als salms.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Lectura, pregària i treball; no es pot dir tant en tants pocs versets; sant Benet resumeix aquí ras i curt els tres punts centrals de la vida del monjo: Un horari senzill, adaptat a cada època de l’any, que té per eix, per pal de paller, la Paraula de Déu i la pregària, que precedeix i conclou els temps de treball. Sant Benet mostra una gran preocupació perquè la nostra jornada estigui ocupada en tot moment i així la nostra vida segueixi una pauta reglada, perquè és el mateix sant Benet que ens diu que l’ociositat és enemiga de l’ànima o que dona lloc a que neixi la murmuració, el gran mal de la vida comunitària. Un temps pel treball, un temps per la pregària, un temps per la lectura; vol garantir així sant Benet a cada activitat el temps necessari i s’esforça per guardar un equilibri i assegurar un bon ritme de la jornada, dedicant tota la nostra atenció a cada cosa quan toca. D’aquí que sigui tant important viure la totalitat del pla per cada dia que ens proposa sant Benet, perquè si n’oblidem o en negligim alguna part correm el risc de perdre-ho tot.
Dedicar tres hores a la lectio a l’hivern venia donat per les condicions de l’estació; però fixem-nos-hi que quan sant Benet situa el contacte amb la Paraula a primera hora del matí això continua tenint avui un sentit, aquesta hora és un temps propici en el qual tenim una disposició favorable per la lectura. Com també les pregàries distribuïdes al llarg de la jornada omplen de sentit els temps dedicats al treball. Per sant Benet no tindria sentit escurçar-les, reduir-les perquè acompanyen el transcórrer del dia, són com el so d’un rellotge que van marcant, santificant, el decurs de la jornada; una idea a tenir present.
Observem també la importància de seguir atentament el que ens mana la campana, la veu de Déu com se l’ha definida a vegades. En sentir-la cal deixar el que estem fent per estar a punt per fer el següent que toca; sense retards, sense caure en la temptació de seguir una estona més i això si que ens costa, perquè sempre trobaríem alguna excusa per acabar el que tenim entre mans. Sant Benet ho sap prou bé, per això ens demana la disciplina d’obeir el toc de campana. Per sant Benet no podem estar mai desvagats, no podem tampoc tenir el treball simplement com un mitjà ascètic, d’ocupació del temps o d’entreteniment; el treball dels monjos ha de ser productiu, ha de donar fruits; que tots treballin a la feina que se’ls encomani, ens diu la Regla. Certament en la nostra societat pot costar que el treball d’una comunitat monàstica sigui competitiu en el mercat, perquè cal una especialització, acomplir un seguit de normatives, realitzar uns productes que donin un cert marge de benefici i tot plegat sense deixar de ser monjos, és a dir amb una jornada limitada, acotada en quan a temps perquè mai hem d’obviar la pregària i la lectura, sempre han de tenir prioritat. Aquest tema del treball ja el va tractar a la carta de visita l’Abat General i és un tema que ens caldrà afrontar en els propers mesos amb rigor, tant pel valor monàstic del treball, és a dir perquè forma un dels tres pilars essencials de la nostra vida, com perquè depenem en excés dels ingressos pel turisme i aquests estan sotmesos a oscil·lacions i mai prou garantits del tot; diguem que és un monocultiu i que dependre d’un sol tipus d’activitat pot ser arriscat amb excés. Per iniciar alguna altra activitat cal parlar-ho en comunitat, estudiar bé les possibilitats i prendre una decisió entre tots, amb el mínim de riscos; certament tot un repte però ineludible en els propers mesos.
No gens menys important és el paper que sant Benet dona en aquest text a la lectura; la nostra societat està saturada d’informació, però no és informar-nos el que la Regla ens demana sinó formar-nos; una lectura pausada, meditada, tranquil·la. En primer lloc de la Paraula de Déu, en la lectio divina; però també al refetor, a la col·lació i en la lectura privada dels pares o d’autors espirituals. La lectio divina com a contacte amb l’Escriptura és un valor afegit destacat pel Concili Vaticà II. La Bíblia és i ha de ser el llibre per excel·lència que centri el nostre interès, el de tot cristià. L’Escriptura la podem experimentar cada dia com la paraula viva de Déu. Dins d’ella destaca la gran importància de la salmòdia, tanmateix en un temps, el de sant Benet, en que calia memoritzar el salteri. Deia el Papa Benet que els Salms són el «que la tradició bíblica dóna al poble dels creients perquè es converteixi en la seva oració, en la nostra oració, en la nostra manera de dirigir-nos a Déu i de relacionar-nos amb ell. En ells hi ha l’expressió de tota l’experiència humana amb les seves múltiples facetes, i tota la gamma dels sentiments que acompanyen l’existència de l’home. S’hi entrellacen i expressen alegria i sofriment, desig de Déu i percepció de la pròpia indignitat, felicitat i sentit d’abandó, confiança en Déu i dolorosa solitud, plenitud de vida i por a morir. Tota la realitat del creient conflueix en els Salms, que el poble d’Israel primer i l’Església després van assumir com a mediació privilegiada de la relació amb l’únic Déu i resposta adequada a la seva revelació en la història. En tant que oracions, els Salms són manifestacions de l’esperit i de la fe, en les quals tots ens podem reconèixer i en les quals es comunica l’experiència de particular proximitat a Déu a la que estan cridats tots els homes. I tota la complexitat de l’existència humana es concentra en la complexitat de les diferents formes literàries dels diversos Salms: himnes, lamentacions, súpliques individuals i col·lectives, cants d’acció de gràcies, salms penitencials i altres gèneres que es poden trobar en aquestes composicions poètiques.»
En uns breus versets sant Benet fa tot un repàs dels punts fonamentals de la nostra vida de monjos: pregària, treball, Paraula, obeir la campana, prioritzar els salms. Tinguem-ho sempre present per revisar la nostra vida diària.
diumenge, 27 de maig del 2018
diumenge, 20 de maig del 2018
QUE NINGÚ NO PARLI DESPRÉS DE COMPLETES
De la Regla de sant Benet
Capítol 42
1 Els monjos han d’observar sempre el silenci, però sobretot a les hores de la nit. 2 Per això en tot temps, tant si és de dejuni com si hi ha dinar, 3 —si és la temporada que dinen, així que s’aixequin de sopar—, que seguin tots plegats i que un llegeixi les «Col·lacions» o les «Vides dels Pares» o bé alguna altra cosa que edifiqui els oients; 4 però no l’Heptateuc ni el volum dels Reis, perquè no fóra bo per als enteniments febles d’escoltar, en aquella hora, aquestes Escriptures; però que es llegeixin a d’altres hores. 5 Si és un dia de dejuni, al cap de poca estona d’acabades les vespres acudiran de seguida, tal com hem dit, a la lectura de les «Col·lacions»; 6 i, llegits quatre o cinc fulls, o tant com l’hora permeti, 7 que s’apleguin tots durant aquesta estona de lectura, si és que algú estava ocupat en alguna feina que li hagués estat encomanada. 8 Reunits, doncs, tots alhora, que diguin les completes, i, en sortir-ne, que no es permeti a ningú de tornar a dir res. 9 Si fos trobat algú que transgredeix aquesta norma del silenci, que sigui sotmès a un càstig sever, 10 fora que es presenti una necessitat de cara als hostes, o que tal vegada l’abat encomani alguna cosa a algú. 11 Però fins això s’ha de fer amb tota gravetat i amb la més delicada discreció.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Sant Benet ens presenta avui una mena de ritus per l’adormiment. Certament experimentem en els nostres dies la dificultat de mantenir el silenci, de crear-lo al nostre voltant, de viure’l. Podem escriure molt sobre el tema, però fer-lo realitat ens és molt més difícil. Costa obtenir un silenci que abasti tots els aspectes de la nostra vida, reals i virtuals. La nostra societat defuig el silenci, tots en podem fer experiència quan anem a un lloc o un altre, com pel carrer, al metro, a l’autobús o a l’avió poques són les persones que no porten uns auriculars, parlen pel telèfon mòbil o escolten gravacions musicals.
Sant Benet sap que el silenci ens convé i ens el presenta com una eina per preservar la castedat, la pregària interior i el recolliment. Ens diu que l’hauríem de practicar sempre, però sobretot a les hores de la nit. Ens ho diu de la mateixa manera que quan parla de que la vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal, però sap que amb tot, com que són pocs els qui tenen aquesta fortalesa, ens convida a guardar la pròpia vida amb tota la seva puresa, els dies de quaresma. Hem d’estar especialment propers a Déu durant la quaresma, l’ofici diví i a la nit. Si creiem que Déu és present a tot arreu, sobretot, sense cap mena de dubte, durant la quaresma, quan som a l’ofici diví i durant la nit; aleshores ens cal estar a la presència de Déu mantenint-nos-hi de la manera més d’acord amb la nostra vocació. Sant Benet sap que no sempre és així, que ens costa diguem que mantenir el llistó alt. Per això també sospita, fonamentadament, que ens costa de guardar el silenci i ens indica que ens hi esforcem sobretot per mantenir-lo després de completes; perquè un cop finida la darrera pregària del dia tant sols els nostres llavis es descloguin, quan encara la nit no s’ha desvetllat i demanen a matines que el Senyor ens els obri per proclamar la seva lloança.
El capítol que avui ens ocupa comença i acaba parlant del silenci nocturn però el centre, el cos del mateix l’ocupa la darrera lectura de la jornada. Sempre hem de recordar que la vida del monjo, cada jornada de la seva vida, forma un conjunt, un equilibrat conjunt d’accions que tenen per centre la pregària, el treball i el contacte amb la Paraula de Déu; si en negligim una part, si ens en perdem una o altra anem coixos, fem una vida incompleta. I la constància marca caràcter, escoltàvem ahir al vespre en la lectura del refetor com el rector de qui sant Joan Maria Vianey era vicari, Don Balley, conservava del seu passat monàstic la regularitat en la distribució del temps i la fidelitat a la pregària; havien esdevingut el seus hàbits. Ens hi cal pensar sovint en la nostra fidelitat a la pregària, a la Paraula, al treball i al silenci. Un proverbi hindú, citat per Margaret Thatcher diu: «Vigila els teus pensaments, esdevindran paraules. Vigila les teves paraules, esdevindran actes. Vigila els teus actes, esdevindran costums. Vigila els teus costums, esdevindran el teu caràcter. Vigila el teu caràcter perquè esdevindrà el teu destí. Acabem essent el que pensem.» aquí també ens el podríem aplicar; pensant en fer silenci, en pregar, en treballar acabarem per crear-ne l’hàbit.
Sant Benet ens presenta la nit com un moment fort, com la quaresma o l’ofici diví, al que ens hi disposa una lectura comunitària de la Regla, d’un text dels pares o de les col·lacions i el record als germans difunts. Potser aquesta insistència en la lectura durant la quaresma, al refetor i just abans de dormir es mostra a sant Benet com el propulsor, avant la lettre, de la formació permanent; no vol que estiguem ociosos, que les nostres orelles s’obrin a cap altre cosa que no sigui la Paraula de Déu o una lectura edificant, posant l’accent en la lectura i l’escolta. Per això després de parlar sobre les vespres i el sopar, que s’ha de prendre mentre encara és de dia, sant Benet ens parla de lectura i de silenci.
L’experiència de la nit té un lloc important a l’Escriptura. Tant en l’Antic com en el Nou Testament, la nit es presenta de forma ambivalent. D’una banda l’home s’espanta fàcilment per la foscor, sobretot en els temps de sant Benet, que li crea la por a estar exposat a perills, veu la nit com una situació de risc, i realment ho és. Les tenebres són un símbol de mort i de separació de Déu, fins i tot la nit pot ser un moment de lluita amb Déu, o amb el seu missatger, com en el cas de Jacob. Però sovint és durant la nit, durant un somni, que no és vertaderament un somni, quan Déu manifesta la seva voluntat. Són molts els profetes que van rebre la seva vocació de nit; moltes les experiències espirituals relacionades amb la nit. I en el Nou Testament, Jesús es retira sovint de nit per pregar en solitud i és a la nit que els seus deixebles s’associen a aquesta pregària, quan no s’adormien està clar. Finalment segons el gran discurs escatològic de Jesús, al final de l’Evangeli, és de nit que el Senyor tornarà. No ens ha de sorprendre, doncs, que la nit tingui una gran importància en l’espiritualitat cristiana i especialment en la tradició monàstica.
En la tradició cenobítica, part de la nit s’empra en l’oració comuna, però la resta de la nit s’ha de passar reposant en un gran silenci, que té una dimensió sagrada i, d’alguna manera, mística. Així doncs, com diu Benet al començament d’aquest capítol, si és cert que el monjo ha de conrear en tot moment el silenci, que crea el context de la seva relació amb Déu, ho ha de fer amb una atenció especial durant les hores de la nit. Així des del final de l’Ofici de Completes, fins a les Laudes de l’endemà, entrem en un període de gran silenci dedicat a la pregària i a dormir, que si es viu bé pot ser també un moment de contacte amb Déu. Per això preparar-se per dormir és important; no és només l’absència de converses el que ens cal procurar sinó també l’absència d’activitat; i aquí si que fallem ben bé; al menys hauríem d’assegurar-nos de que siguin ocupacions que no ens dispersen massa del silenci nocturn.
Aquesta és, òbviament, la raó per la qual sant Benet preveu com la comunitat ha d’organitzar les darreres hores d’activitat entre el sopar i les Completes de manera que els germans tots junts escoltin en silenci una lectura. Una lectura de les conferències de Cassià o dels escrits d’altres pares del desert; també pot ser una lectura de l’Escriptura, però, sant Benet com sempre tant previsor, ens vol estalviar malsons i demana d’evitar aquells llibres que puguin excitar la nostra imaginació, especialment els primers llibres de l’Antic Testament, rics en contes de guerres, sensualitat i violència. Com previsor és també quan diu que tot i que cal que ens aixequem de seguida de la taula per anar a la lectura, n’hi ha alguns que poden estar ocupats en alguna altra feina i que per això cal que ens hi anem aplegant tots al llarg de la lectura; observem que diu ocupats en alguna feina i no badant o defugint d’estar on ens toca estar.
Sant Benet preveu tant sols dues situacions en què és permès fer una excepció a la regla absoluta del gran silenci de la nit. El primer és la necessitat de rebre hostes que, especialment en aquell moment de viatges difícils i perillosos, podien arribar tard a la nit o durant la nit. L’altre cas és quan l’abat ha de demanar a algú que faci alguna cosa. I això també és una necessitat. Per ser coherents amb la nostra vida de monjos, hauríem de veure com apliquem cadascun de nosaltres tots aquests principis en la nostra situació actual, aquí i ara.
Capítol 42
1 Els monjos han d’observar sempre el silenci, però sobretot a les hores de la nit. 2 Per això en tot temps, tant si és de dejuni com si hi ha dinar, 3 —si és la temporada que dinen, així que s’aixequin de sopar—, que seguin tots plegats i que un llegeixi les «Col·lacions» o les «Vides dels Pares» o bé alguna altra cosa que edifiqui els oients; 4 però no l’Heptateuc ni el volum dels Reis, perquè no fóra bo per als enteniments febles d’escoltar, en aquella hora, aquestes Escriptures; però que es llegeixin a d’altres hores. 5 Si és un dia de dejuni, al cap de poca estona d’acabades les vespres acudiran de seguida, tal com hem dit, a la lectura de les «Col·lacions»; 6 i, llegits quatre o cinc fulls, o tant com l’hora permeti, 7 que s’apleguin tots durant aquesta estona de lectura, si és que algú estava ocupat en alguna feina que li hagués estat encomanada. 8 Reunits, doncs, tots alhora, que diguin les completes, i, en sortir-ne, que no es permeti a ningú de tornar a dir res. 9 Si fos trobat algú que transgredeix aquesta norma del silenci, que sigui sotmès a un càstig sever, 10 fora que es presenti una necessitat de cara als hostes, o que tal vegada l’abat encomani alguna cosa a algú. 11 Però fins això s’ha de fer amb tota gravetat i amb la més delicada discreció.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Sant Benet ens presenta avui una mena de ritus per l’adormiment. Certament experimentem en els nostres dies la dificultat de mantenir el silenci, de crear-lo al nostre voltant, de viure’l. Podem escriure molt sobre el tema, però fer-lo realitat ens és molt més difícil. Costa obtenir un silenci que abasti tots els aspectes de la nostra vida, reals i virtuals. La nostra societat defuig el silenci, tots en podem fer experiència quan anem a un lloc o un altre, com pel carrer, al metro, a l’autobús o a l’avió poques són les persones que no porten uns auriculars, parlen pel telèfon mòbil o escolten gravacions musicals.
Sant Benet sap que el silenci ens convé i ens el presenta com una eina per preservar la castedat, la pregària interior i el recolliment. Ens diu que l’hauríem de practicar sempre, però sobretot a les hores de la nit. Ens ho diu de la mateixa manera que quan parla de que la vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal, però sap que amb tot, com que són pocs els qui tenen aquesta fortalesa, ens convida a guardar la pròpia vida amb tota la seva puresa, els dies de quaresma. Hem d’estar especialment propers a Déu durant la quaresma, l’ofici diví i a la nit. Si creiem que Déu és present a tot arreu, sobretot, sense cap mena de dubte, durant la quaresma, quan som a l’ofici diví i durant la nit; aleshores ens cal estar a la presència de Déu mantenint-nos-hi de la manera més d’acord amb la nostra vocació. Sant Benet sap que no sempre és així, que ens costa diguem que mantenir el llistó alt. Per això també sospita, fonamentadament, que ens costa de guardar el silenci i ens indica que ens hi esforcem sobretot per mantenir-lo després de completes; perquè un cop finida la darrera pregària del dia tant sols els nostres llavis es descloguin, quan encara la nit no s’ha desvetllat i demanen a matines que el Senyor ens els obri per proclamar la seva lloança.
El capítol que avui ens ocupa comença i acaba parlant del silenci nocturn però el centre, el cos del mateix l’ocupa la darrera lectura de la jornada. Sempre hem de recordar que la vida del monjo, cada jornada de la seva vida, forma un conjunt, un equilibrat conjunt d’accions que tenen per centre la pregària, el treball i el contacte amb la Paraula de Déu; si en negligim una part, si ens en perdem una o altra anem coixos, fem una vida incompleta. I la constància marca caràcter, escoltàvem ahir al vespre en la lectura del refetor com el rector de qui sant Joan Maria Vianey era vicari, Don Balley, conservava del seu passat monàstic la regularitat en la distribució del temps i la fidelitat a la pregària; havien esdevingut el seus hàbits. Ens hi cal pensar sovint en la nostra fidelitat a la pregària, a la Paraula, al treball i al silenci. Un proverbi hindú, citat per Margaret Thatcher diu: «Vigila els teus pensaments, esdevindran paraules. Vigila les teves paraules, esdevindran actes. Vigila els teus actes, esdevindran costums. Vigila els teus costums, esdevindran el teu caràcter. Vigila el teu caràcter perquè esdevindrà el teu destí. Acabem essent el que pensem.» aquí també ens el podríem aplicar; pensant en fer silenci, en pregar, en treballar acabarem per crear-ne l’hàbit.
Sant Benet ens presenta la nit com un moment fort, com la quaresma o l’ofici diví, al que ens hi disposa una lectura comunitària de la Regla, d’un text dels pares o de les col·lacions i el record als germans difunts. Potser aquesta insistència en la lectura durant la quaresma, al refetor i just abans de dormir es mostra a sant Benet com el propulsor, avant la lettre, de la formació permanent; no vol que estiguem ociosos, que les nostres orelles s’obrin a cap altre cosa que no sigui la Paraula de Déu o una lectura edificant, posant l’accent en la lectura i l’escolta. Per això després de parlar sobre les vespres i el sopar, que s’ha de prendre mentre encara és de dia, sant Benet ens parla de lectura i de silenci.
L’experiència de la nit té un lloc important a l’Escriptura. Tant en l’Antic com en el Nou Testament, la nit es presenta de forma ambivalent. D’una banda l’home s’espanta fàcilment per la foscor, sobretot en els temps de sant Benet, que li crea la por a estar exposat a perills, veu la nit com una situació de risc, i realment ho és. Les tenebres són un símbol de mort i de separació de Déu, fins i tot la nit pot ser un moment de lluita amb Déu, o amb el seu missatger, com en el cas de Jacob. Però sovint és durant la nit, durant un somni, que no és vertaderament un somni, quan Déu manifesta la seva voluntat. Són molts els profetes que van rebre la seva vocació de nit; moltes les experiències espirituals relacionades amb la nit. I en el Nou Testament, Jesús es retira sovint de nit per pregar en solitud i és a la nit que els seus deixebles s’associen a aquesta pregària, quan no s’adormien està clar. Finalment segons el gran discurs escatològic de Jesús, al final de l’Evangeli, és de nit que el Senyor tornarà. No ens ha de sorprendre, doncs, que la nit tingui una gran importància en l’espiritualitat cristiana i especialment en la tradició monàstica.
En la tradició cenobítica, part de la nit s’empra en l’oració comuna, però la resta de la nit s’ha de passar reposant en un gran silenci, que té una dimensió sagrada i, d’alguna manera, mística. Així doncs, com diu Benet al començament d’aquest capítol, si és cert que el monjo ha de conrear en tot moment el silenci, que crea el context de la seva relació amb Déu, ho ha de fer amb una atenció especial durant les hores de la nit. Així des del final de l’Ofici de Completes, fins a les Laudes de l’endemà, entrem en un període de gran silenci dedicat a la pregària i a dormir, que si es viu bé pot ser també un moment de contacte amb Déu. Per això preparar-se per dormir és important; no és només l’absència de converses el que ens cal procurar sinó també l’absència d’activitat; i aquí si que fallem ben bé; al menys hauríem d’assegurar-nos de que siguin ocupacions que no ens dispersen massa del silenci nocturn.
Aquesta és, òbviament, la raó per la qual sant Benet preveu com la comunitat ha d’organitzar les darreres hores d’activitat entre el sopar i les Completes de manera que els germans tots junts escoltin en silenci una lectura. Una lectura de les conferències de Cassià o dels escrits d’altres pares del desert; també pot ser una lectura de l’Escriptura, però, sant Benet com sempre tant previsor, ens vol estalviar malsons i demana d’evitar aquells llibres que puguin excitar la nostra imaginació, especialment els primers llibres de l’Antic Testament, rics en contes de guerres, sensualitat i violència. Com previsor és també quan diu que tot i que cal que ens aixequem de seguida de la taula per anar a la lectura, n’hi ha alguns que poden estar ocupats en alguna altra feina i que per això cal que ens hi anem aplegant tots al llarg de la lectura; observem que diu ocupats en alguna feina i no badant o defugint d’estar on ens toca estar.
Sant Benet preveu tant sols dues situacions en què és permès fer una excepció a la regla absoluta del gran silenci de la nit. El primer és la necessitat de rebre hostes que, especialment en aquell moment de viatges difícils i perillosos, podien arribar tard a la nit o durant la nit. L’altre cas és quan l’abat ha de demanar a algú que faci alguna cosa. I això també és una necessitat. Per ser coherents amb la nostra vida de monjos, hauríem de veure com apliquem cadascun de nosaltres tots aquests principis en la nostra situació actual, aquí i ara.
diumenge, 13 de maig del 2018
ELS SETMANERS DE LA CUINA
De la Regla de sant Benet
Capítol 35
1 Els germans s’han de servir els uns als altres, i ningú no serà dispensat del servei de la cuina, si no és per malaltia o bé perquè està ocupat en alguna cosa molt important, 2 perquè així s’adquireix una més gran recompensa i una més gran caritat. 3 Als febles, però, que hom els procuri ajudants, perquè no ho facin amb tristesa. 4 I fins tothom ha de tenir ajudants, segons les condicions de la comunitat i la situació del lloc. 5 Si la comunitat és nombrosa, que el majordom sigui dispensat de la cuina, com també aquells que, com ja hem dit, estiguin ocupats en serveis més importants. 6 Els altres s’han de servir mútuament amb caritat. 7 El qui ha de sortir de setmana, que faci neteja el dissabte. 8 Han de rentar els draps amb què els germans s’eixuguen les mans i els peus; 9 i, tant el qui surt com el qui ha d’entrar, que rentin els peus de tots. 10 Retorni al majordom, nets i en bon estat, els atuells del seu ofici, 11 i el majordom, al seu torn, els consignarà al qui entra, per tal que sàpiga què dóna i què rep. 12 Els setmaners, abans de l’únic àpat, prendran un vas de vi amb pa, a més de la ració establerta, 13 perquè a l’hora de menjar serveixin els seus germans sense murmuració ni massa fatiga; 14 els dies de solemnitat, però, que aguantin fins al final de l’àpat. 15 Els setmaners que entren i els que surten, el diumenge, a l’oratori, un cop acabades les laudes, es prostraran davant de tots, demanant-los que preguin per ells. 16 El qui surt de setmana dirà aquest verset: «Sou beneït, Senyor Déu, que m’heu ajudat i m’heu consolat». 17 Dit tres vegades, i quan el qui surt ha rebut la benedicció, que segueixi el qui entra, dient: «O Déu, sortiu al meu ajut; Senyor, cuiteu a ajudar-me». 18 I, repetit també això tres vegades per tots, i un cop ha rebut la benedicció, que entri a servir.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
La primera idea que avui ens presenta sant Benet és la del servei. Per sant Benet tot servei comunitari té una doble vessant. No tant sols mereix una recompensa en proporció al servei realitzat sinó que augmenta la nostra caritat, la nostra capacitat d’estimar. L’amor creix estimant, no ens hauria de cansar estimar, servir. Però l’amor no té un sol sentit de circulació sinó que té un doble sentit, com el servei que es rep però sobretot es presta; ens hem de sentir estimats però sobretot hem d’estimar. Qui estima, qui serveix rebrà cent per ú; perquè qui es reserva, qui es gasiver en el servei poc estima.
Servir en la vida comunitària vol dir disponibilitat, el servei és el marc concret, l’obrador, pel creixement de la caritat. Coneixem germans, sobretot dels grans, disposats a servir a estimar fins a l’extrem, durant tota la seva vida. De serveis n’hi ha que ajuden més que d’altres a entrar en la vida monàstica, a avançar en la vida comunitària, que afecten a tota la comunitat cada dia. Ho és el de la cuina, el del refetor, el del bugader, el dels servidors de taula, el dels lectors i d’altres; perquè són serveis d’absoluta disponibilitat. Perquè per exemple qui cuina primer que tot cuina i ho intenta fer el millor possible, cuinant fins i tot plats que a ell no li plauen però que sap que a la comunitat o una gran part d’ella li agraden i no fa del seu gust una norma pels altres sinó de les preferències dels altres una norma per a ell. Sap que no rebrà masses felicitacions i si moltes queixes i crítiques quan a algú no li plagui el que ha cuinat i sobretot ha de recomençar cada dia perquè com diu la dita l’estomac no té memòria. També el refetorer o el bugader o el servidor de taula veu sovint valorat el seu servei no per tot el que fa sinó pel poc que oblida o perd un dia, i això, que certament és injust, demana amor i humilitat per a continuar servint. La qualitat del servei revela la qualitat de la vida interior i mostra la mesura de la nostra conversió interior, no pas amb grans gestos ni amb grans frases sinó amb el petit i humil servei del dia rere dia. Servint amb tot el cor, servint com voldríem ser servits.
En la vida comunitària uns som servidors dels altres, ara uns ara altres, aquesta és una de les idees centrals d’aquest capítol de la Regla, el servei mutu amb caritat. Una comunitat de iguals, un grup d’homes que hem escollit lliurament el servei al Senyor i als germans; això vol dir abans que res que tots som iguals. A vegades sorprèn veure a un hoste o fins i tot a algun de nosaltres, especialment en les primeres setmanes de vida monàstica, amb un gest més propi de qui s’ha assegut a taula en un restaurant de tres forquilles que en el refetor d’una comunitat monàstica, amb aquell gest que potser vol dir que demanem pel maitre perquè la sopa és o bé massa freda o bé massa calenta o bé no ens plau el plat rebut o creiem que esperem massa temps la safata; també hi ha qui té o sucumbeix a la temptació d’entrar tot seguit d’acabar a la cuina per expressar la seva més enèrgica queixa sobre el plat servit que a ell no li ha plagut; al cap i a la fi debilitats humanes.
Una segona idea que hi ha darrera d’aquest capítol és la responsabilitat davant del que ens pertoca a cadascú, del que ens han encarregat o manat de fer. Complir el nostre deure no ha de ser una excepció sinó la norma de conducta, perquè sovint ens envaeix la temptació de pensar i dir-nos interiorment, si aquesta setmana he fet tal i qual cosa, tinc per tant ben merescut no fer o no anar a tal i qual; no hauria d’anar així; hem vingut a servir i no pas a ser servits perquè el nostre model és Crist i no pas cap altre dels molts que podríem agafar de la societat que ens envolta.
Tot això implica també un ús racional i moderat dels mitjans; quan a vegades demanes a algú de fer una cosa concreta el primer perill que corres és de que et faci una llista tal de demandes o de suposades coses imprescindibles per fer aquella tasca que desisteixes de confiar-li. Certament l’ús dels mitjans ha de ser sempre moderat, sí a tot el que sigui facilitar la nostra tasca concreta; no a tot allò que signifiqui acumulació, possessió, acaparament de mitjans per acabar morts de riure en un indret o un altre. I tots tenim aquesta temptació de pensar en “el de per si de cas” que a la fi vol dir en realitat “m’agradaria tenir allò que crec que necessito però que certament no em cal per fer el que haig de fer”. Uns estris que ens cal conservar nets i en bon estat, saben ben bé que rebem i que donem.
Una tercera idea és la manera en que cal fer tot servei, demanant l’ajut de Déu, mitjançant una petita pregària i rebent la benedicció, amb humilitat, imitant Crist com ens ho mostra la referència, no pas l’única en la Regla, al rentament de peus. Un gest que uneix servei i pregària, litúrgia i vida. Sant Benet amatent sempre als petits detalls i amb la gran humanitat que el caracteritza, no oblida que cal servir sense murmuració ni massa fatiga i per això demana que qui serveix pugui prendre una mica de pa i vi abans de començar la seva tasca.
Viure per Déu es fa realitat en les petites coses de la vida sobretot en les que ens costen un xic, tenint els peus sobre la terra, com diria algú de casa. En paraules del Papa Francesc cal ser sant complint amb honradesa i competència el nostre treball al servei dels germans, lluitant pel bé comú i renunciant als nostres interessos personals, davant la temptació de pensar que la santedat està reservada només pels qui tenen la possibilitat de prendre distància de les ocupacions ordinàries, que la santedat és tancar els ulls i posar cara de santet. Això no és la santedat, la santedat és quelcom de més gran, de més profund que ens dóna Déu. Estem cridats a ser sants precisament vivint amb amor i oferint el propi testimoniatge cristià en les ocupacions de cada dia.
Capítol 35
1 Els germans s’han de servir els uns als altres, i ningú no serà dispensat del servei de la cuina, si no és per malaltia o bé perquè està ocupat en alguna cosa molt important, 2 perquè així s’adquireix una més gran recompensa i una més gran caritat. 3 Als febles, però, que hom els procuri ajudants, perquè no ho facin amb tristesa. 4 I fins tothom ha de tenir ajudants, segons les condicions de la comunitat i la situació del lloc. 5 Si la comunitat és nombrosa, que el majordom sigui dispensat de la cuina, com també aquells que, com ja hem dit, estiguin ocupats en serveis més importants. 6 Els altres s’han de servir mútuament amb caritat. 7 El qui ha de sortir de setmana, que faci neteja el dissabte. 8 Han de rentar els draps amb què els germans s’eixuguen les mans i els peus; 9 i, tant el qui surt com el qui ha d’entrar, que rentin els peus de tots. 10 Retorni al majordom, nets i en bon estat, els atuells del seu ofici, 11 i el majordom, al seu torn, els consignarà al qui entra, per tal que sàpiga què dóna i què rep. 12 Els setmaners, abans de l’únic àpat, prendran un vas de vi amb pa, a més de la ració establerta, 13 perquè a l’hora de menjar serveixin els seus germans sense murmuració ni massa fatiga; 14 els dies de solemnitat, però, que aguantin fins al final de l’àpat. 15 Els setmaners que entren i els que surten, el diumenge, a l’oratori, un cop acabades les laudes, es prostraran davant de tots, demanant-los que preguin per ells. 16 El qui surt de setmana dirà aquest verset: «Sou beneït, Senyor Déu, que m’heu ajudat i m’heu consolat». 17 Dit tres vegades, i quan el qui surt ha rebut la benedicció, que segueixi el qui entra, dient: «O Déu, sortiu al meu ajut; Senyor, cuiteu a ajudar-me». 18 I, repetit també això tres vegades per tots, i un cop ha rebut la benedicció, que entri a servir.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
La primera idea que avui ens presenta sant Benet és la del servei. Per sant Benet tot servei comunitari té una doble vessant. No tant sols mereix una recompensa en proporció al servei realitzat sinó que augmenta la nostra caritat, la nostra capacitat d’estimar. L’amor creix estimant, no ens hauria de cansar estimar, servir. Però l’amor no té un sol sentit de circulació sinó que té un doble sentit, com el servei que es rep però sobretot es presta; ens hem de sentir estimats però sobretot hem d’estimar. Qui estima, qui serveix rebrà cent per ú; perquè qui es reserva, qui es gasiver en el servei poc estima.
Servir en la vida comunitària vol dir disponibilitat, el servei és el marc concret, l’obrador, pel creixement de la caritat. Coneixem germans, sobretot dels grans, disposats a servir a estimar fins a l’extrem, durant tota la seva vida. De serveis n’hi ha que ajuden més que d’altres a entrar en la vida monàstica, a avançar en la vida comunitària, que afecten a tota la comunitat cada dia. Ho és el de la cuina, el del refetor, el del bugader, el dels servidors de taula, el dels lectors i d’altres; perquè són serveis d’absoluta disponibilitat. Perquè per exemple qui cuina primer que tot cuina i ho intenta fer el millor possible, cuinant fins i tot plats que a ell no li plauen però que sap que a la comunitat o una gran part d’ella li agraden i no fa del seu gust una norma pels altres sinó de les preferències dels altres una norma per a ell. Sap que no rebrà masses felicitacions i si moltes queixes i crítiques quan a algú no li plagui el que ha cuinat i sobretot ha de recomençar cada dia perquè com diu la dita l’estomac no té memòria. També el refetorer o el bugader o el servidor de taula veu sovint valorat el seu servei no per tot el que fa sinó pel poc que oblida o perd un dia, i això, que certament és injust, demana amor i humilitat per a continuar servint. La qualitat del servei revela la qualitat de la vida interior i mostra la mesura de la nostra conversió interior, no pas amb grans gestos ni amb grans frases sinó amb el petit i humil servei del dia rere dia. Servint amb tot el cor, servint com voldríem ser servits.
En la vida comunitària uns som servidors dels altres, ara uns ara altres, aquesta és una de les idees centrals d’aquest capítol de la Regla, el servei mutu amb caritat. Una comunitat de iguals, un grup d’homes que hem escollit lliurament el servei al Senyor i als germans; això vol dir abans que res que tots som iguals. A vegades sorprèn veure a un hoste o fins i tot a algun de nosaltres, especialment en les primeres setmanes de vida monàstica, amb un gest més propi de qui s’ha assegut a taula en un restaurant de tres forquilles que en el refetor d’una comunitat monàstica, amb aquell gest que potser vol dir que demanem pel maitre perquè la sopa és o bé massa freda o bé massa calenta o bé no ens plau el plat rebut o creiem que esperem massa temps la safata; també hi ha qui té o sucumbeix a la temptació d’entrar tot seguit d’acabar a la cuina per expressar la seva més enèrgica queixa sobre el plat servit que a ell no li ha plagut; al cap i a la fi debilitats humanes.
Una segona idea que hi ha darrera d’aquest capítol és la responsabilitat davant del que ens pertoca a cadascú, del que ens han encarregat o manat de fer. Complir el nostre deure no ha de ser una excepció sinó la norma de conducta, perquè sovint ens envaeix la temptació de pensar i dir-nos interiorment, si aquesta setmana he fet tal i qual cosa, tinc per tant ben merescut no fer o no anar a tal i qual; no hauria d’anar així; hem vingut a servir i no pas a ser servits perquè el nostre model és Crist i no pas cap altre dels molts que podríem agafar de la societat que ens envolta.
Tot això implica també un ús racional i moderat dels mitjans; quan a vegades demanes a algú de fer una cosa concreta el primer perill que corres és de que et faci una llista tal de demandes o de suposades coses imprescindibles per fer aquella tasca que desisteixes de confiar-li. Certament l’ús dels mitjans ha de ser sempre moderat, sí a tot el que sigui facilitar la nostra tasca concreta; no a tot allò que signifiqui acumulació, possessió, acaparament de mitjans per acabar morts de riure en un indret o un altre. I tots tenim aquesta temptació de pensar en “el de per si de cas” que a la fi vol dir en realitat “m’agradaria tenir allò que crec que necessito però que certament no em cal per fer el que haig de fer”. Uns estris que ens cal conservar nets i en bon estat, saben ben bé que rebem i que donem.
Una tercera idea és la manera en que cal fer tot servei, demanant l’ajut de Déu, mitjançant una petita pregària i rebent la benedicció, amb humilitat, imitant Crist com ens ho mostra la referència, no pas l’única en la Regla, al rentament de peus. Un gest que uneix servei i pregària, litúrgia i vida. Sant Benet amatent sempre als petits detalls i amb la gran humanitat que el caracteritza, no oblida que cal servir sense murmuració ni massa fatiga i per això demana que qui serveix pugui prendre una mica de pa i vi abans de començar la seva tasca.
Viure per Déu es fa realitat en les petites coses de la vida sobretot en les que ens costen un xic, tenint els peus sobre la terra, com diria algú de casa. En paraules del Papa Francesc cal ser sant complint amb honradesa i competència el nostre treball al servei dels germans, lluitant pel bé comú i renunciant als nostres interessos personals, davant la temptació de pensar que la santedat està reservada només pels qui tenen la possibilitat de prendre distància de les ocupacions ordinàries, que la santedat és tancar els ulls i posar cara de santet. Això no és la santedat, la santedat és quelcom de més gran, de més profund que ens dóna Déu. Estem cridats a ser sants precisament vivint amb amor i oferint el propi testimoniatge cristià en les ocupacions de cada dia.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)