LES MENES DE MONJOS

De la Regla de sant Benet
Capítol 1

1 És cosa sabuda que hi ha quatre menes de monjos. 2 La primera és la dels cenobites, o sigui la dels monestirs, que militen sota una regla i un abat. 3 Després, la segona mena és la dels anacoretes, és a dir, els ermitans; d’aquells que, no pel fervor novell de la vida monàstica, sinó per una llarga prova al monestir, 4 han après a lluitar contra el dimoni, un cop formats amb l’ajut de molts, 5 i, ben entrenats en les files dels germans per al combat solitari del desert, ja segurs sense l’ajuda d’altri, només amb la seva mà i el seu braç, es basten amb l’auxili de Déu per lluitar contra els vicis de la carn i dels pensaments. 6 La tercera i pèssima mena de monjos és la dels sarabaïtes, els quals, no pas provats per cap regla mestra de vida com l’or al gresol, sinó tous com si fossin plom, 7 guardant encara fidelitat al món amb les obres demostren que la seva tonsura és una mentida davant Déu. 8 De dos en dos o de tres en tres, o sols i tot, sense pastor, reclosos no pas a les cledes del Senyor, sinó a les seves pròpies, tenen per llei la satisfacció dels seus desigs, 9 ja que tot allò que pensen o que escullen, ho diuen sant, i el que no els plau, ho tenen per il·lícit. 10 La quarta mena de monjos és la que en diuen dels giròvags, els quals es passen tota la vida per diverses regions, albergant-se tres o quatre dies als diferents monestirs, 11 sempre rondant i mai quiets, servint els seus propis volers i els incentius de la gola, i en tot pitjors que els sarabaïtes. 12 Del miserable estil de vida de tots ells, més val no dir-ne res que parlar-ne. 13 Deixats, doncs, aquests de banda, posem-nos a ordenar amb l’ajut del Senyor el llinatge fortíssim dels cenobites.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

La diversitat de carismes en la vida consagrada no és pas un fenomen nou, i ha estat voluntat de l’Església des de sempre d’integrar-los i de tutelar-los, això és cosa sabuda com diria sant Benet. Aquest darrer punt, el de la tutela és un dels aspectes que mou a sant Benet a redactar la seva Regla, anomenada així perquè regeix la vida dels qui viuen sota la seva obediència. Sant Benet fa al llarg de la seva vida en certa manera el camí invers al que ell mateix ens recomana; perquè va ser primer anacoreta i tant sols després d’aquesta experiència de desert personal i espiritual inicià la seva vida cenobítica que és la modalitat que ens recomana. No hi ha vida cenobítica sense el seguiment d’una regla ja preestablerta, sota la qual manifestem la nostra voluntat de militar-hi de manera lliure en el moment de la nostra professió. La vida monàstica no neix per tant d’un caprici sotmès a la nostra voluntat, sinó que s’arrela en la renúncia, una renúncia que lluny d’empobrir-nos ens enriqueix, que lluny d’empresonar-nos, ens allibera.

Si bé la vida cenobítica és la que sant Benet ens recomana, sí que sembla que ens apunti que hi ha una vida sinó més perfecte, si més avançada com són els anacoretes. Aquesta vida eremítica no pot néixer però sense abans haver passat una llarga prova al monestir, sense haver après a lluitar contra el diable, sense haver estat formats amb l’ajuda de molts, sense haver estat ben entrenats en les files dels germans; tant sols així es pot aconseguir que amb la pròpia mà i el propi braç un pugui bastar-se per lluitar contra els vicis de la carn i del pensament, sempre evidentment que es tingui l’ajuda de Déu. Amb el fervor novell no n’hi ha prou; sense l’ajuda de Déu a través d’una regla, no podem pas avançar o ho fem cap a un abisme espiritual que pot acabar amb la nostra vida de monjos i qui sap si també amb la de la comunitat on estem.

Sant Benet ens diu que per ser monjo cal recórrer un camí, un camí que molt difícilment arribarem a completar en aquesta vida i en el que mai podrem assolir la meta tant sols amb el nostre esforç. La Regla prova, la vida sota una regla ens va provant com l’or al gresol i ens va endurint abandonat la tebiesa del plom que es manté sotmès a les febleses del món.

Viure sota una regla no és viure en grups afins de dos en dos o de tres en tres, formant un grup d’elegits reclosos en les seves pròpies cledes, és a dir en la pròpia voluntat, lliurats al nostre propi caprici. Escriu Aquinata Böckmann que els sarabaïtes dels que ens parla sant Benet i que viuen de dos en dos o de tres en tres evoquen els petits grups o clans dins d’una comunitat que fan un fals camí, perquè no van pas cap a Déu sinó cap ells mateixos i defineixen el rumb de llur vida monàstica sota el guiatge tant sols de les seves idees, sempre mutants i la seva interpretació esdevé normativa i tenim com a lema «jo se ben bé el que haig de fer» acabant per construir al seu voltant les pròpies pletes on recloure’s i a les que és molt fàcil entrar i sortir-ne molt difícil.

Viure sota una regla no és tenir per llei la satisfacció dels propis desigs, no és declarar sant tot allò que tant sols la nostra pròpia voluntat ens mostra com a tal; mentre que allò que no ens plau ho declarem il·lícit. Viure sota una regla no és anar sempre rondant, sense estar mai quiets, servint tothora els propis volers. Tot això són miserables estils de vida, ens diu sant Benet i la qualificació és prou dura. Cap giròvag pot creure haver rebut tant sols per a ell tots els dons de l’Esperit, ni tres sarabaïtes poden sentir-se cridats a substituir a la Santíssima Trinitat.

Sovint tenim la temptació d’anar redactant la regla que ha de regir la nostra vida a cada pas, guiats tant sols pel nostre propi voler i resistint-nos a acceptar la voluntat de Déu que és a qui hem vingut a servir. Tots en un moment o altre del nostre camí monàstic tenim davant els ulls la temptació de ser giròvags o sarabaïtes; a tots el diable ens empeny a voler imposar el nostre propi voler per damunt del de Déu i del que ens mana la Regla i acabem, Déu no ho vulgui, per demostrar amb les nostres obres que la nostra tonsura és una mentida davant de Déu. No hi pot haver altra guiatge que l’Evangeli i la Regla és la que recull l’experiència del nostre mestre, sant Benet, en aquest camí d’aprenentatge evangèlic.

La Regla ens presenta per fer aquest camí uns elements fonamentals: Primer el monestir com una pleta, un lloc material i espiritual on trobar allò que els giròvags cerquen sense arribar-hi mai; segon la milícia que comporta un combat dirigit contra el diable que ens empeny a fer la nostra i que es manifesta de manera concreta en voler imposar la pròpia voluntat esdevenint esclaus d’aquesta i tercer una Regla orientada a seguir el mestratge de l’Escriptura, que és fruit d’una sana tradició provada ja com l’or al gresol, una llei per a aconseguir la nostra vertadera llibertat.

Deia sant Pau VI als monjos benedictins l’any 1966: «com a vertaders fills i seguidors de sant Benet, seguiu confiadament i amb constància el camí que heu començat; sabeu ben bé a on porta, les dificultats que presenta i la seva bellesa. La vostra Regla respira saviesa sense que l’envelleixin els anys.» (30 de setembre de 1966).

QUE S’OBEEIXIN ELS UNS ALS ALTRES

De la Regla de sant Benet
Capítol 71

1 El bé de l’obediència, no sols l’han de prestar tots a l’abat, sinó que també els germans s’han d’obeir els uns als altres, 2 sabent que per aquest camí de l’obediència aniran cap a Déu. 3 Posant, doncs, en primer lloc el manament de l’abat o dels priors per ell constituïts, al qual no permetem que s’anteposin manaments particulars, 4 fora d’això, que tots els joves obeeixin els seus ancians amb tota caritat i sol·licitud. 5 Si es trobava algú que hi fos rebel, se l’ha de castigar. 6 I si cap germà per algun motiu, per petit que sigui, és corregit d’una manera o altra per l’abat o per qualsevol ancià seu, 7 o bé si nota que l’ànim de qualsevol ancià està mínimament irritat en contra seu o està disgustat, ni que sigui una mica, 8 a l’instant, sense esperar gens, que es prostri a terra, i així resti ajagut als seus peus donant satisfacció, fins que amb un mot de benedicció passi aquell enuig. 9 Si algú refusava de fer-ho, que se’l sotmeti a un càstig corporal, o bé, si és contumaç, que sigui expulsat del monestir.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Aquest bé que és l’obediència és vertical i horitzontal, sant Benet ens convida a practicar-lo obeint a l’abat i als degans, però també obeint als germans, obeint-nos els uns als altres. Es tracta de prioritzar per damunt dels manaments particulars aquells que fan referència a la comunitat sabent que així obeïm al Senyor. Ja veiem per la mateixa estructura i contingut d’aquest capítol que aquesta no és una tasca fàcil perquè sant Benet ens parla de rebels, de càstigs, de correcció, d’irritació, de donar satisfacció i fins i tot d’expulsió. Escrivia Jean Leclercq que l’home perfecte està de tal manera identificat amb Déu que no desitja ni vol altre cosa que fer la seva voluntat, la de Déu, i que així la voluntat pròpia arriba a estar de manera natural tan inclinada a desitjar fer la voluntat del Senyor que es fusionen en una sola.

L’obediència no és per sí mateixa una cosa bona, perquè podem optar per obeir a Déu però ben bé podem optar per obeir la nostra pròpia voluntat, el nostre caprici o fins i tot obeir al món o al diable. L’obediència és tant sols un instrument de perfecció en tant que s’uneix a la voluntat de Déu, d’aquí que sant Benet ens parli no pas de l’obediència a una persona, sinó d’una obediència segons la Regla.
Tenim un primer exemple clar, que apareix cada dia en la nostra jornada diverses vegades. Quan sentim el toc de la campana que ens convida a aixecar-nos, a acudir a la pregària o a començar o acabar el nostre treball, obeïm o hauríem d’obeir-la i aixecar-nos del llit, acudir a l’Ofici Diví o començar o finir la nostra tasca; és un clar exemple de posar per damunt de la nostra voluntat, la voluntat de Déu. Perquè sempre tenim la temptació de seguir dormint, d’acabar alguna cosa que tenim entre mans o de fer el mandrós que és una altra manera de fer la nostra pròpia voluntat.

Sovint aquesta obediència no se’ns reclama per grans gestes, sinó que se’ns demana en petits gestos que un rere l’altre, poc a poc, van conformant la nostra voluntat a la del Senyor. Sempre ens pot assaltar la temptació de pensar que ni les ordres del superior, ni les dels degans, ni encara menys les dels nostres germans no són reflex de la voluntat de Déu. Però no es tracta d’una lluita entre voluntats personals, sinó de la imposició de la voluntat de Déu per damunt del conjunt de les voluntats personals. Escriu el Prior de la Gran Cartoixa Dysmas de Lassus, que l’obediència és la pedra clau de la vida religiosa i això queda ben reflectit en el vot d’obediència que no ha de ser una escenificació sense sentit, una simple formalitat, sinó el reconeixement implícit de que l’obediència no es deu al superior sinó a Déu, tant sols a Ell li devem una obediència total, tant de la nostra voluntat com de la nostra intel•ligència, perquè sols Ell és la bondat i la veritat absoluta.

Tota obediència a un home està limitada per aquesta premissa, sense aquesta el mateix concepte d’obediència perd tot el seu sentit. Escriu fra Dysmas de Lassus que la submissió de la voluntat que implica l’obediència es refereix sempre a una acció i mai no es pot referir al pensament. En dona un exemple banal però molt clar; imaginem que un superior mana a un monjo desar unes cadires perquè aquest creu que demà plourà, el monjo retira les cadires en virtut de l’obediència però això no implica que hagi de creure necessàriament que demà plourà, cosa que ni el superior ni el monjo saben del cert. Una anècdota si es vol, però que vol mostrar que el vot d’obediència fa referència a la nostra voluntat i no pas al nostre intel•lecte. Perquè al cap i a la fi tots estem compromesos amb l’obediència als manaments de la llei de Déu i als de l’Església, reflectits també en el seu magisteri.

L’obediència dels uns als altres és l’obediència en les petites coses de cada dia. Al treball, a l’oratori o al refetor; no hi ha un germà al servei de l’altre, sinó que tots estem al servei de tots. Això a vegades ens costa, quan reclamem al servidor de taula de repetir de quelcom abans que ens ho hagin ofert, o quan ens passem el pa o la beguda amb poc entusiasme i reclamem alhora per a nosaltres la màxima diligència, o quan fem accepció de persones, Déu no ho vulgui, o quan apliquem la màxima de Jesús a l’inrevés i ens creiem haver vingut per a ser servits i no per a servir. No són faltes menors, perquè traspuen una mancança espiritual gran.

Sant Benet davant d’aquestes mancances ens ho diu ben clar, ens cal estar atents a que l’ànim de l’altre no estigui mínimament irritat o disgustat, ni que sigui una mica, ens diu. Aleshores ens cal satisfer; aquesta expressió sembla abandonada en el nostre vocabulari monàstic, en desús, ha esdevingut una mena de resta arqueològica i no satisfem massa sovint. Certament hem abandonat gestos que en altres èpoques eren habituals i no es dona satisfacció de manera pueril com es feia quan algú trencava un estri o s’equivocava a l’oratori. Però haver abandonat una certa ritualitat un xic rància no ha d’implicar perdre la noció de que amb la nostra actitud, amb els nostres gestos i amb les nostres paraules podem irritar, disgustar, enutjar i Déu no vulgui que sigui expressament, perquè aleshores deixem de ser monjos, de ser cercadors de Déu, i ens creiem per damunt de tot altre germà i res més en contra de l’esperit de la Regla que una actitud com aquesta. D’aquí que sant Benet parli de càstig i d’expulsió, perquè el menyspreu al germà és un menyspreu al mateix Crist.

Com ens deia aquesta setmana sant Cebrià a Matines: «la voluntat de Déu és la que Crist va acomplir i ens va ensenyar: la humilitat en el comportament, la fermesa en la fe, el respecte en les paraules, la rectitud en l’actuació, la misericòrdia en les obres, no fer cap greuge als altres, conservar la pau amb els nostres germans.» (Tractat sobre l’oració del Senyor).

LA INSTITUCIÓ DE L’ABAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 64

1 En la institució de l’abat s’ha de tenir sempre per norma que sigui constituït aquell que tota la comunitat s’hagi elegit de comú acord segons el temor de Déu, o bé només una part de la comunitat, ni que sigui petita, però amb més bon criteri. 2 L’elecció es farà tenint en compte el mèrit de vida i la saviesa de doctrina del qui hagi de ser instituït, encara que sigui l’últim per ordre de comunitat. 3 Però fins en el cas que tota la comunitat elegís amb un mateix criteri una persona que consentís als seus desordres -Déu ens en guard-, 4 i aquests desordres arriben d’alguna manera a coneixença del bisbe de la diòcesi a la qual pertany aquell lloc, o dels abats o dels cristians veïns, 5 que impedeixin que prevalgui la conspiració dels dolents i estableixin un administrador digne per a la casa de Déu, 6 sabent que n’han de rebre una bona recompensa si ho fan amb intenció pura i per zel de Déu, i que, al contrari, cometran un pecat si ho negligeixen. 7 El qui ha estat instituït abat ha de pensar sempre quina càrrega no ha acceptat i a qui haurà de donar compte de la seva administració. 8 Que sàpiga que més li pertoca servir que manar. 9 Cal, doncs, que sigui docte en la llei divina, perquè sàpiga i tingui d’on treure coses noves i velles; desinteressat, sobri, misericordiós, 10 i que sempre faci prevaler la misericòrdia sobre la justícia, de manera que també ho obtingui per a ell. 11 Ha d’avorrir els vicis i estimar els germans. 12 En la correcció ha d’obrar amb prudència i no fer “de res massa”, no sigui que, volent fregar massa el rovell, es trenqui el vas. 13 Que no perdi mai de vista la seva feblesa, i que es recordi que no s’ha de trencar la canya esquerdada. 14 Amb això no volem dir que hagi de deixar créixer els vicis, sinó que els ha d’extirpar prudentment i amb caritat segons vegi que convé a cadascú, tal com ja hem dit. 15 I que miri de ser més estimat que temut. 16 Que no sigui turbulent ni neguitós, no sigui exagerat ni obstinat, no sigui gelós ni massa suspicaç; si no, mai no tindrà pau. 17 Ha de ser previsor i considerat en els seus manaments, i, tant si allò que mana es refereix a Déu com si es refereix a aquest món , que ho miri i ho temperi 18 pensant en la discreció del sant Jacob, que deia: “Si faig cansar els meus ramats, caminant massa, se’m moriran tots en un dia”. 19 Prenent, doncs, aquests i altres exemples de discreció, que és mare de les virtuts, temperi-ho tot de manera que els forts en vulguin més i els febles no es facin enrere. 20 I sobretot, que mantingui en tots els seus punts aquesta Regla, 21 per tal que, després d’haver administrat bé, senti del Senyor allò que sentí el bon servent que al moment degut havia distribuït el blat als seus companys: 22 “En veritat us dic -afirma- que el va posar al cap de tots els seus béns”.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Quan sant Benet escriu la Regla l’elecció dels bisbes era un xic diferent a la d’avui dia; hi havia diverses particularitats però en general els fidels o els preveres proposaven un nom, així ho veiem per exemple en el cas de sant Ambrós. En els monestirs hi havia diverses maneres segons el lloc i segons com havia estat fundat el monestir. Així en alguns casos l’abat en exercici designava el seu successor, en d’altres ho feia el bisbe o algun abat actuant com a pare immediat, com avui diríem; en altres casos era el propietari del monestir qui designava l’abat, una fórmula ben propera al vassallatge medieval i tant sols en algunes poques ocasions elegia l’abat la mateixa comunitat. Per tant el plantejament de sant Benet és sinó nou, sí almenys innovador. És fàcil fer un paral·lelisme amb la major part dels sistemes polítics actuals, però no és tractava ni es tracta ben bé d’això, perquè tant en el cas que planteja sant Benet com en el de l’elecció dels bisbes en els primers segles d’història de l’Església, no hi ha candidats establerts prèviament, ni tampoc programes de govern, ni encara menys grups o partits organitzats darrera un suposat candidat.

Fa molts anys vaig llegir dues obres d’un antic monjo, Narcís Xifra. El primer dels seus llibres que vaig llegir feia referència a l’esclat de la guerra civil al seu monestir i allí on el lector podia imaginar trobar un relat marcat pel dolor de les circumstàncies d’aquell període històric, tràgiques per a l’Església, hi vaig trobar sobretot l’amargor per una comunitat dividida i l’acusació de que alguns monjos s’havien preocupat més per salvar-se ells i el seu futur, que pel bé dels seus germans. Però en Narcís Xifra té una altra obra escrita com una mena de memòries de la seva vida de monjo i és en aquestes on el centre, la trama diríem de la narració, és com un reduït grup de monjos malmeten per arribar a controlar el monestir un dia; l’autor ho sintetitza molt bé en una frase que sembla que els havia escoltat dir molts cops: “Ai comunitat, quan caiguis a les nostres mans”; efectivament va caure en aquestes seves mans i al cap d’uns anys els va caure de les mans. Segurament, com tot, es tracta d’un relat parcial però que a la fi té alguna part de veritat i haig de confessar que si l’obra dedicada a la guerra civil em va impactar, la dedicada a relatar la seva experiència monàstica ho va fer encara més. És ben cert el que deia l’abat Maur Esteva que “on hi ha homes, hi ha humanitat”.

Sembla que la idea de sant Benet de la institució i la missió de l’abat no va pas per aquests camins del que ben bé podríem anomenar com a excessiva humanització o banalització i que potser, Déu no ho vulgui, han existit més d’un cop. I sabem que sant Benet no va pas per aquest camí quan li escoltem dir, per exemple, que l’abat ha de pensar sempre que ha acceptat una càrrega, que no ha de perdre mai de vista la seva feblesa i, sobretot, que ha de mantenir en tots els seus punts la Regla no oblidant mai a qui ha de donar compte de la seva administració. Així sant Benet presenta el càrrec de l’abat com una càrrega, que es carrega sobre les espatlles d’homes i dones febles que tenen com a full de ruta, que es diu avui, la mateixa Regla i com a jutge i patró al mateix Senyor.

Partint d’aquestes premisses la turbulència, el neguit o la suspicàcia no estaran mai lluny de l’ànim de l’abat i que a aquest li cal ben bé lluitar per mantenir la seva pau i aquesta no li pot venir de cap altra banda que del Senyor, del contacte amb la seva Paraula i posant l’accent en la pregària personal i comunitària, avorrint els vicis. Quan un escolta la veu d’algun monjo que ha tingut grans i greus responsabilitats i està al tram final de llur vida, la major part de les vegades escolta un relat autocrític amb un cert punt d’amargor.

Tots mirem de fer allò que creiem que és el millor; això no vol pas dir que sigui fàcil, ni encara menys que sigui comprés per tothom; perquè sovint la manera fàcil d’actuar no és la més encertada i cal prendre decisions difícils i a vegades doloroses. Si la vida del monjo, si la vida del cristià, no és un camí planer evidentment tampoc ho és la de l’abat o l’abadessa i aquí sant Benet potser ens vindria a dir que si per a tots als inicis el camí és estret, per als superiors és encara més d’estret i no deixa mai de ser-ho.

Tots voldríem que tot fos sempre bonic i quan sorgeixen dificultats és fàcil cercar un culpable i més fàcil encara personalitzar-lo. L’abat o l’abadessa són realment responsables, el seu grau de responsabilitat és molt alt, tant que sembla difícil poder ser mereixedors de la misericòrdia divina, aquella de la que mai no hem de desesperar. Però això no ens ha de fer defugir mai la nostra responsabilitat personal, la de tots, davant de Déu i de la comunitat.

Escriu Aquinata Böckmann que aquest capítol transpira l’esperit de l’Evangeli i el del cant del servent sofrent. Però alhora mostra un desenvolupament, un aprofundiment de la personalitat de sant Benet; perquè s’allunya de la Regla del Mestre, més pragmàtica, i s’acosta a la Regla de sant Agustí, més espiritual.

Segurament el mateix sant Benet havia fet experiència dels seus propis límits, de la seva feblesa, feia memòria i tenia consciència d’haver trencat potser més d’una canya escardada; fins i tot també d’haver conegut comunitats on s’havia instal·lat el desordre i d’haver hagut d’aturar la conspiració dels dolents. Però tal volta davant de Déu no hi ha bons i dolents, això són categories nostres; davant de Déu sols hi ha qui acull i qui rebutja la seva misericòrdia, qui deixa créixer els vicis i qui lluita per mantenir en tots els punts aquesta Regla.

Com escrivia l’Abat Sighard Kleiner, l’abat tot tenint el lloc del Crist no és pas el Crist i a vegades això que sembla evident, cal no oblidar-ho.

ELS ARTESANS DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 57

1 Si hi ha artesans al monestir, que amb tota humilitat exerceixin els seus oficis, si l’abat ho permet. 2 Però, si mai un d’ells s’envania per la seva traça en l’ofici, perquè li sembla que porta algun guany al monestir, 3 que aquest tal sigui tret de l’ofici, i que no s’hi torni a posar, si no és que l’abat li ho assenyala de nou, un cop s’hagi humiliat. 4 Si s’ha de vendre alguns dels treballs dels artesans, que aquells per les mans dels quals ha de passar mirin de no atrevir-se a fer cap frau. 5 Que es recordin sempre d’Ananies i Safira, no fos cas que la mort que aquests van sofrir en el cos, 6 la pateixin en l’ànima ells i tots els qui facin algun frau amb els béns del monestir. 7 I que en els preus no s’infiltri el mal de l’avarícia, 8 sinó que sempre s’ha de donar a un preu una mica més baix que no ho poden donar els seglars, 9 «perquè en totes les coses Déu sigui glorificat».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Sempre per sant Benet la referència és l’Escriptura, parteix d’aquest fonament per bastir un text, la Regla, que ve a ser el manual per a la vida diària del que l’Escriptura ens diu. D’aquí aquesta cita d’Ananies i Safira com a avís als artesans del monestir davant de la temptació de cometre frau, en definitiva de quedar-se per a un mateix el que de fet s’ha guanyat per a tota la comunitat. Ara bé la temptació del frau no és per a sant Benet ni la única, ni la primera, ni la més important; també correm el risc d’exercir un ofici sense humilitat, enorgullint-nos per la nostra traça i davant d’això sant Benet és encara més radical i demana que si hi caiem siguem apartats de tal ofici i no hi siguem reintegrats fins que no ens haguem humiliat. Una mancança en aquest aspecte ens pot portar a quelcom encara pitjor que el que els passà a Ananies i Safira, ens pot portar a patir en l’ànima allò que ells patiren al cos.

La relació entre la vida monàstica i l’engranatge econòmic de la societat que envolta un monestir no és pas nova, ha existit des del mateix moment en que naixia el monaquisme perquè els monjos han de sostenir-se i sant Benet vol que això sigui amb el seu propi esforç. Certament cada comunitat per la seva mateixa composició, per la ubicació o l’estructura del monestir afronta aquest tema d’una manera diferent. Hi ha algun element comú com ara l’hostatgeria, perquè acollir al foraster també és una de les activitats bàsiques de tota comunitat monàstica i també per descomptat totes aquelles que tenen a veure amb la nostra vida diària com ara la cuina, la bugaderia, la infermeria o l’administració. Però moltes d’altres depenen del lloc i de l’espai on transcorre la nostra vida de monjos.

En el context de la vida d’un monestir la tasca dels artesans, el treball de la comunitat no és menor. Un artesà no és aquell qui emplena el seu temps amb una activitat de la manera que ho fa qui ha arribat a l’edat de jubilació laboral i mira d’ocupar el seu temps en una cosa o altra. Un artesà ha de tenir molt present sempre la despesa que genera la seva activitat i alhora els ingressos que recull, perquè tan sols restant d’aquets darrers la despesa, sabrà quins beneficis obté i no hi ha vertader artesà sense beneficis ni que sigui vigilant de no caure en el mal de l’avarícia. I en aquest aspecte, com en d’altres, som afortunats perquè no ens cal mirar ni el sou de l’artesà, ni veure com pagar el preu del lloguer d’un local o la mateixa llum que gastem; sempre aquí incloses en el capítol de despeses generals; per tant aquí el càlcul es fa més senzill i avantatjós: si ingressem tant i li restem el que gastem, sabrem que guanyem amb tal activitat; però sempre hi hem de guanyar encara que una xifra més baixa que els seglars, com ens diu sant Benet.

Hi ha també en el monestir el que podríem anomenar l’artesà que exerceix aquesta tasca en veu passiva. És el que amb la seva feina evita una despesa externa sigui a la cuina, sigui a la bugaderia o sigui tenint cura dels germans i a això hi podríem en el nostre cas ben bé afegir tantes altres coses com la cura dels jardins, la neteja del monestir o la dels voltants. Perquè tot això suposant un estalvi suposa al cap i a la fi un guany. En aquest darrer aspecte, tot i que sempre es pugui fer més, ens podem sentir satisfets no recorrent a ajuda externa el que ben bé podem fer nosaltres mateixos i a vegades fins i tot millor que algú de fora.

El nostre no és un cas únic però si que és un cas singular. Certament voler mantenir aquesta casa amb l’activitat artesanal seria més que utòpic una quimera; és el preu per mantenir la vida monàstica en un conjunt Patrimoni Mundial, carregat d’història i també d’incidències i de reparacions més que menys costoses. Tot plegat no ha deixat mai de tenir actualitat per a nosaltres, però ara en temps difícils la té molt més encara. Sens dubte la nostra vida seria ben diferent en un altre indret, en un monestir diguem que més funcional on el manteniment no ocuparia tanta activitat laboral i econòmica. Però vet aquí que Déu ens ha cridat aquí i la responsabilitat i el compromís amb el monument ens ve com una mena de quart vot monàstic.

Sempre tenint present això, el que ha de fixar la nostra atenció avui en la lectura d’aquest capítol és la part més espiritual, que per la material ja hi ha sempre temps per fixar-s’hi. Sant Benet ens parla d’humilitat i d’orgull, de frau i d’avarícia; ell sap molt bé que quan entrem en contacte amb coses mundanes la nostra ànima corre perill; no ens diu pas que les obviem sinó que ens diu que fins i tot quan la nostra activitat se centra en aquets aspectes no oblidem que som monjos i que la humilitat i l’esperit de servei guiï també aquesta part de la nostra vida. L’orgull aquí per sant Benet consisteix en creure que la nostra tasca comunitària aporta alguna cosa al monestir. Perquè el monjo és abans que res un receptor, venim al monestir per rebre la salvació i la gràcia i per tant quan un s’imagina aportar alguna cosa, s’allunya d’aquest paper i pot córrer el perill de voler rebre a canvi un tracte de favor, s’allunya de la qualitat pobre del monjo i pot perdre el rumb de la seva vocació. Sant Benet ens insinua dos indicis per saber si caiem o no en aquest perill. En primer lloc quan ens creiem indispensables podem córrer el risc que amb un canvi d’activitat entrem en crisi. En segon lloc de nou és l’avarícia, el desig de guanyar quan més millor el que per Dom Guillem, abat de Mont-des-Cats, ens pot fer caure encara més avall, en una mena de xantatge de que si la comunitat no accedeix a les meves pretensions deixo de servir-la. Diu Dom Guillem que aleshores es pot produir una certa accepció de persones, que aleshores ens instal·lem en una mena de jerarquia que no es correspon amb les responsabilitats reals i arribem a creure’ns més importants que ningú i amb dret a fer o a tenir coses que no ens corresponen de fer o de tenir. Diu Dom Guillem que a vegades hi caiem en aquest parany de manera inconscient, però que sempre ens cal estar vigilants per no sucumbir a aquesta temptació.

Sempre, en tot lloc, en tot moment i en tota activitat ens cal tenir present la darrera frase d’aquest capítol. La glorificació de Déu és la nostra meta, el nostre objectiu, el sentit de qualsevol acció que puguem emprendre. Si això ho tenim clar, si no ho oblidem mai, la resta serà més fàcil.