PRÒLEG: L’ESCOLA DEL SERVEI DIVÍ

De la Regla de sant Benet
Pròleg 39-50

39 I doncs, havent preguntat al Senyor, germans, qui habitarà al seu temple, hem sentit les condicions per habitar-hi, sempre que complim, tanmateix, els deures de qui hi habita. 40 Per tant, hem de preparar els nostres cors i els nostres cossos per militar en la santa obediència dels preceptes. 41 I, per a allò que no pot en nosaltres la natura, preguem al Senyor que vulgui atorgar-nos l’ajut de la seva gràcia. 42 I si, defugint les penes de l’infern, volem arribar a la vida perdurable, 43 mentre encara ens vaga i som en aquest cos i hi cap de complir totes aquestes coses a la llum d’aquesta vida, 44 cal ara córrer i fer allò que ens aprofiti per sempre. 45 Cal que establim, doncs, una escola del servei diví. 46 En instituir-la, no esperem haver d’establir res d’aspre, res de feixuc. 47 Però si mai, seguint el dictat d’una justa raó, calia quelcom una mica més rigorós, per a esmena dels vicis o per a conservació de la caritat, 48 no abandonis de seguida, esfereït de terror, el camí de salvació, que al començament ha de ser forçosament estret. 49 Tanmateix, amb el progrés en la vida monàstica i en la fe, s’eixampla el cor i es corre per la via dels manaments de Déu en la inefable dolcesa de l’amor. 50 Així, no decantant-nos mai del seu mestratge i perseverant en la seva doctrina dins el monestir fins a la mort, participarem dels sofriments del Crist amb la paciència, a fi que meresquem de compartir també el seu regne. Amén.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Els nostres cors i els nostres cossos no estan a priori preparats per militar en la santa obediència dels preceptes; això és el que ens ve a dir sant Benet en aquest final del pròleg de la Regla. La vocació monàstica no és voluntarista, és a dir l’expressió habitual de “vull ser monjo” potser no és la més adequada, tal volta ho seria una mica més la de “vull viure com a monjo”, però ja ens diu ben clar sant Benet que la natura no ho pot tot en nosaltres i sempre, sempre ens hem de confiar a la gràcia de Déu. No acabem de ser monjos mai, ni per la vestició de l’hàbit, ni per la professió temporal, ni per la professió solemne; sempre estem en camí, avançant en la vida monàstica i en la fe, com ens diu sant Benet, inscrits en aquesta escola del servei diví de la que tal volta en sortirem titulats el darrer dia, quan el Senyor ens cridi a la seva presència i cal remarcar aquest “tal volta” perquè sols Déu sap com i quan ens avaluarà.

La nostra societat, cada vegada més, no està per suportar les coses aspres i feixugues; ans al contrari les rebutja i les aparta. Així ho fem amb tot allò que ens molesta i també amb els qui ens molesten o amb aquells la sola visió dels quals ens molesta, siguin malalts, siguin ancians, siguin migrants, siguin pobres o desvalguts. Abandonar esfereïts de terror el camí quan aquest es mostra, ni que sigui mínimament, aspre i feixuc, és quelcom més que una temptació. Tot dura el que dura, mentre dura i això més que lluitadors, ens fa febles i volubles al caprici. Com escrivia un pare espiritual del segle XX: «Bé, vaja: Després de tant de “Creu Senyor, Creu!” es veu que volies una creu al teu gust.» (Josemaria Escrivà de Balaguer, Camí, punt 989).

Sant Benet ens diu que el camí de la vida monàstica, el camí de la salvació, és al començament forçosament estret; però prestem atenció al que ens diu tot seguit, que qui s’eixampla és el cor quan es corre per la via dels manaments de Déu en la inefable dolcesa de l’amor. Cremant etapes en la vida monàstica no pas necessàriament hem aconseguit cap grau de perfecció; això vol dir que fins a la mort, ens ho diu el mateix sant Benet, ens cal seguir els manaments i la doctrina del Senyor sense apartar-nos-en ni un mil·límetre, sinó volem caure en les penes de l’infern i en canvi volem arribar a la vida eterna. En aquest camí no ens podem aturar, ara cal córrer, o com deia un pare espiritual del segle XX: «començar és cosa de tothom; perseverar, de sants. Que la teva perseverança no sigui com la conseqüència cega de la primera embranzida, obra de la inèrcia; que sigui una perseverança reflexiva.» (Josemaria Escrivà de Balaguer, Camí, punt 983).

La vocació monàstica no és voluntarista perquè obeeix a una crida, a una crida a seguir al Crist. Ho escoltarem també avui en la celebració dominical de l’Eucaristia amb la crida a Eliseu quan Elies va fer com si passés de llarg i li tirà a sobre el seu mantell de profeta o amb la crida del mateix Crist desatesa per aquells qui miren enrere i sempre tenen alguna cosa encara pendent a fer en el món. Ho hem escoltat aquests darrers dies, ho estem escoltant en la lectura de col·lació, la vida monàstica sols es pot entendre com un camí, tal com ens diu Louis Bouyer, no ens hi podem comprometre sense saber cap on porta aquest camí, seria com endinsar-nos en un atzucac; si la pregunta “a què has vingut?” no ens la plantegem en tot moment, si no som capaços de donar a aquesta pregunta una resposta que emani de la mateixa ànima, el nostre esforç és en va (Cf. El sentit de la vida monàstica, p. 23-24).

Per a recórrer aquest camí sols hi valen dues gaiates per a recolzar-nos-hi i la primera no és altre que la paciència. Sona forta, molt forta l’expressió de sant Benet de que amb la paciència participem dels sofriments del Crist; però l’hem de veure i l’hem de viure com quelcom ni aspre ni feixuc, sinó com a una eina necessària per a avançar en aquest camí. La segona gaiata és la perseverança; com escrivia un mestre espiritual del segle XX «constància, que res no et somogui. Et cal. Demana-la al Senyor i fes tot el que puguis per a obtenir-la: perquè és un gran mitjà per a impedir que esgarriïs el camí fecund que has començat.» (Josemaria Escrivà de Balaguer, Camí, punt 990).

Amb paciència i amb perseverança podem fer camí cap a la vida eterna. Sempre ens vindrà la temptació d’abandonar esfereïts, ho veiem en la nostra comunitat, ho veiem en el conjunt de l’Església; la dificultat, l’estretor del camí engendra por, engendra mandra, engendra incertesa i la solució que sovint veiem més fàcil, que a tots ens tempta en un moment o altre del nostre camí, és la de l’abandó, amb més o menys terror o esfereïment. De nou aquí, en aquest moment de la temptació, veiem la vida monàstica com quelcom voluntarista que tant sols depèn del nostre voler, que és sovint feble i voluble. En aquests moments de feblesa, tan física com moral, oblidem qui ens ha cridat, a què ens ha cridat i per què ens ha cridat. Crist no vol fer de nosaltres uns màrtirs, tot i que participem del seus sofriments per la paciència, no ens vol màrtirs al menys en el sentit més emprat del terme; ens vol màrtirs en quan a testimonis seus, testimonis perseverants fins a arribar a compartir el seu regne. I si ens preguntem: «Que quin és el secret de la perseverança?» Responguem: L’Amor; com escrivia un autor espiritual del segle XX «Enamora’t, i no «el» deixaràs.» (Josemaria Escrivà de Balaguer, Camí, punt 999).

Escriu un apotegma: «Un germà que residia en la solitud estava torbat. Va anar a veure a abbà Teodor, i li va dir del seu patiment. L’ancià li va dir: “Ves, humilia el teu pensament i sotmet-te, i viu amb els altres”. Va anar llavors cap a la muntanya i va romandre amb els altres. Però va tornar a l’ancià i li va dir: “Tampoc amb els homes estic tranquil”. L’ancià li respongué: “Si no tens pau ni sol ni amb els altres, per què vas sortir per a fer-te monjo? No va ser potser per a suportar les tribulacions? Digues-me quants anys fa que portes l’hàbit?”. Va respondre el germà: “Vuit anys”. Li va respondre l’ancià dient: “En veritat, jo porto l’hàbit fa setanta anys i ni un sol dia he trobat la tranquil·litat, i tu vols tenir pau després de vuit anys?”.» (Llibre de l’ancià 7,9).

L’ORDRE DE LA COMUNITAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 63

1 Al monestir conservaran els seus llocs segons el dia que hi van arribar, segons el mèrit de vida que els distingeix o segons que ho hagi establert l’abat. 2 Que l’abat, però, no pertorbi el ramat que té encomanat ni disposi res injustament, com si pogués usar d’un poder arbitrari; 3 sinó que pensi sempre que haurà de donar compte a Déu de totes les seves decisions i de tots els seus actes. 4 Per tant, segons l’ordre que ell hagi establert o que els germans tinguin ja d’ells mateixos, s’acostaran a rebre la pau i la comunió, entonaran els salms i estaran al cor. 5 I que enlloc absolutament l’edat no creï distincions ni preferències en l’ordre, 6 perquè Samuel i Daniel, tot i essent nois, judicaren els ancians. 7 Per això, llevat d’aquells que, com hem dit, l’abat hagi promogut per raons serioses o hagi posposat per motius concrets, tots els altres es col·locaran tal com van entrant al monestir; 8 així, per exemple, el qui hagi arribat al monestir a l’hora segona, consideri que és més jove que aquell que ha arribat a la primera hora del dia, de qualsevol edat o dignitat que sigui, 9 mentre que, als infants, tothom els farà observar la disciplina en totes les coses. 10 Els més joves, doncs, que honorin els més antics; els més antics que estimin els més joves. 11 En la manera d’anomenar-se, que no es permeti a ningú de cridar un altre pel nom tot sol, 12 sinó que els més grans donaran als més joves el nom de «germans», i els joves als seus ancians, el de «nonnus», que indica la reverència deguda a un pare. 13 L’abat, ja que hom creu que fa les vegades del Crist, l’anomenaran «senyor» i «abat», no perquè ell s’ho hagi pres, sinó per honor i amor del Crist. 14 Però que ell en sigui conscient i es comporti de tal manera que es faci digne d’aquest honor. 15 A qualsevol banda que es trobin els germans, el més jove demanarà la benedicció al més gran. 16 Quan passa un de més gran, que s’aixequi el més jove i li ofereixi de seure, i que el jove no gosi asseure’s amb ell, si el més ancià no li ho diu, 17 perquè es compleixi el que està escrit: «Avanceu-vos mútuament a honorar-vos». 18 Els nois petits i els adolescents, a l’oratori i a la taula, mantindran els seus llocs amb disciplina; 19 a fora i allà on sigui, que estiguin també subjectes a vigilància i disciplina, fins que arribin a l’edat del seny.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Escriu Aquinata Böckmann, i és cert, que la societat del segle VI estava estratificada en múltiples nivells, quan un naixia en un determinat estatus social aquest es conservava tota la vida o sigui que la família on un naixia marcava tota la resta de la vida. Potser avui no sigui tant diferent però el cert és que la possibilitat de canvis socials transversals és més present sobretot si la societat garanteix un accés a l’educació universal, és a dir amb igualtat d’oportunitats. Això depèn de molts factors com ara ajuts públics, concerts amb escoles privades i tantes altres fórmules que veiem com cada dia s’estan debaten en la nostra societat.

Sant Benet venia d’un estament social alt, tot i la decrepitud de la societat romana del seu temps, seguia la societat estant ben estratificada i no eren els homes d’aquell temps gens interclassistes. Sorprèn doncs el seu sentit inclusiu de la vida comunitària, anivellant com ja fa en el capítol segon, dedicat a l’abat, quan parla de que no s’anteposi l’home lliure a l’esclau o quan afirma que «tant l’esclau com el lliure, som en el Crist una sola cosa.». Per sant Benet l’únic barem que hi pot haver vàlid és l’antiguitat, el moment d’entrada al monestir. Això concorda amb el que diu l’Apòstol a la Carta als Colossencs: «Des d’ara ja no hi ha grec ni jueu, circumcís ni incircumcís, bàrbar ni escita, esclau ni lliure; només hi ha el Crist, que ho és tot i és en tots.» (Col 3,11). La frase posada com a exemple on ens diu: «el qui hagi arribat al monestir a l’hora segona, consideri que és més jove que aquell que ha arribat a la primera hora del dia, de qualsevol edat o dignitat que sigui», és prou aclaridora.

De fet fins al Concili Vaticà II a casa nostre, al nostre Orde i en tota la família benedictina, sí que hi havia una diferenciació entre un tipus i un altre de monjos. Uns ja entraven per a ser monjos de cor i preveres, d’altres per a ser germans. Això ho hem vist fins fa ben pocs anys en que han deixat aquest món els darrers monjos que per pertànyer a l’estament clerical ocupaven un lloc preeminent, per davant de germans més antics, o algun altre que va voler conservar la condició de germà convers fins al final de la seva vida. Ara hem recuperat el sentit més literal d’aquest capítol en sintonia amb sant Benet quan alerta a l’abat de no alterar l’ordre, no sigui cas que es provoqués una situació d’injustícia, Déu no ho vulgui o Déu ens en guard.

Però què ens ve a explicar avui a nosaltres aquest capítol? Què ens hi vol dir sant Benet? No, no es tracta d’una mera qüestió protocol·lària, ni tampoc de voler evitar precipitacions a la sortida de l’Ofici Diví tot i que ens digui al capítol dedicat a l’oratori: «que surtin tots amb el màxim silenci i guardin la reverència deguda a Déu» (RB 52,2), perquè potser sí que s’hi va trobar que en acabar l’Ofici Diví hi havia preses i empentes per sortir de l’oratori, ves a saber. Ens vol dir sobretot que ni per edat, ni per posició social prèvia a l’entrada al monestir, ni per títols acadèmics, ni per responsabilitats a la comunitat, ni per qualsevol altra criteri mundà, no ens creguem estar per damunt i per davant dels altres, que si hi ha d’haver un criteri, aquest sols pot ser el de l’antiguitat. Naturalment les nostres procedències són diverses i les nostres vides, fins arribar al monestir, segurament també. Hi pot haver qui ho ha passat realment malament o qui ha viscut rodejat de comoditats i fins i tot de servei que li solucionava el més petit problema domèstic; però com diu el llibre de l’Apocalipsi «les coses d’abans han passat» (Ap 21,4) i ara com diu l’Apòstol a la Carta als Gàlates «ja no hi ha jueu ni grec, esclau ni lliure, home ni dona: tots sou un de sol en Jesucrist» (Ga 3,28).

Però el que si que sant Benet contempla i ens demana és respecte entre nosaltres. Potser avui en dia en que el tracte entre persones de diverses generacions s’ha universalitzat, s’ha anivellat i segurament per la part baixa, ens poden costar coses, abans habituals, com aixecar-nos i oferir de seure a un germà més gran o, sobretot, no anomenar-nos o cridar-nos pel nom tot sol, sinó anteposar-hi el mot “germà”; en el nostre cas emprem el mot “fra”, abreviació del frater, germà en llatí. Sant Benet sap que un excessiva familiaritat pot donar lloc a facècies, pot donar lloc a equívocs i al final pot comportar perills per a la vida comunitària on una relació excessivament estreta entre un, dos o tres germans sempre aixeca suspicàcies i recels i està fora de lloc. Si mai ens passa pel cap de pensar “si aquest altre germà no fos al monestir, jo no em quedaria aquí ni un segon més”, anem malament perquè som aquí per Déu, hi som cridats pel Senyor; d’altra manera hauríem de canalitzar els nostres sentiments particulars amb una altra fórmula, n’hi ha moltes en la nostra societat, i no pas en la vida monàstica.

Recordem sempre les paraules de l’Apòstol: «Déu ha disposat el cos de tal manera que ha donat més honor als membres que més en necessiten, perquè en el cos no hi hagi divisions, sinó que tots els membres tinguin la mateixa sol·licitud els uns pels altres. Per això, quan un membre sofreix, tots els altres sofreixen amb ell, i quan un membre és honorat, tots els altres s’alegren amb ell. Doncs bé, vosaltres formeu el cos de Crist, i cadascú n’és un membre.» (1Co 12, 24-27).

La nostra vida comunitària no tindria sentit de no ser convocada pel Crist i viscuda des d’Ell. Hem estat reunits en el nom del Senyor i ens aglutina un únic ideal i aquest no és altre que cercar al Crist. La nostra vida no és la mateixa que pot fer una parella casada o una parella de fet, o una comunitat constituïda per una convivència passatgera, com ara uns companys de pis, o fins i tot la que fa una comunitat parroquial o la que fa una comunitat religiosa no estable. Per això orde i respecte apareixen en aquest capítol com a fonaments per una convivència comunitària i això, evidentment, implica el respecte a les posicions no coincidents amb les nostres, implica respecte a l’altre, a tots els altres i no pas tant sols als qui ens va bé de mantenir-hi una bona o més estreta relació i, en la pràctica, tot plegat implica una lluita constant amb el nostre ego que sura sempre amb força, per molt que ens esforcem en enfonsar-lo, i malda en tot moment per dominar la nostra vida.

Si hi ha una frase clau en aquest capítol segurament és aquesta: «Avanceu-vos a honorar-vos els uns als altres.» (Rm 12,10) una cita de la carta als Romans de l’Apòstol; segurament amb aquesta frase, tant sols amb aquesta, es podria resumir ben bé tot el capítol.

LA TAULA DE L’ABAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 56

1 A la taula de l’abat hi haurà sempre els hostes i els pelegrins. 2 Però quan no n’hi hagi, estarà a la seva facultat de cridar els germans que vulgui. 3 Amb tot, cal deixar sempre un ancià o dos amb els germans, per conservar l’ordre.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

La taula de l’abat oberta als hostes i als pelegrins ve a ser un símbol de l’acolliment monàstic. Sovint quan escoltem aquest capítol, com també el capítol 53 dedicat als hostes, pensem amb els hostes que més o menys habitualment acollim per uns dies. N`hi ha que fa anys que van venint, amb un conseqüent relleu generacional propi de la naturalesa humana, n’hi ha diguem-ne que més il·lustres com ara alguns bisbes, als qui és d’agrair per la nostra part que aquí s’hi trobin acollits amb discreció, fraternitat i silenci; també hi ha aquells qui per raó d’una responsabilitat institucional tenen relació amb el monestir i compartint la taula amb l’abat, això és amb tota la comunitat, fan un tast del que és la nostra quotidianitat, i val a dir que sempre els impacta l’experiència. De tots ells n’hi ha que ens cauran més bé i d’altres no tant bé, d’entre qualsevol dels grups que hem citat, i també val a dir que moltes vegades la relació personal no ha de coincidir necessàriament amb les posicions eclesials o ideològiques que cadascun de nosaltres pugui tenir.

Què compartim amb qui s’asseu a la taula de l’abat? Doncs compartir l’àpat ja és de per si mateix tot un símbol, tant més quan en la nostra jornada diària els àpats al refetor estan revestits d’una certa sacralitat, pel marc, per la lectura que l’acompanya i per l’entroncament amb aquells àpats de les primeres comunitats cristianes que poc a poc es van anar separant de la celebració litúrgica. A la taula de l’abat, a qualsevol taula del refetor, hi fa cap una part de la nostra vida comunitària perquè hi ha el monjo que ha parat la taula, hi ha el monjo que rentarà els plats, hi ha el monjo que llegeix, hi ha el monjo que ha tingut cura de que les ampolles d’aigua i de vi estiguin plenes i hi hagi pa suficient i hi ha, òbviament, el monjo que ha cuinat els plats que s’hi serveixen i fins i tot qui ha fet la compra dels productes cuinats. Així la taula de l’abat, qualsevol taula del refetor, esdevé com el punt de trobada dels esforços i la feina d’uns quants monjos, no pas pocs, que al cap i a la fi representen la comunitat que acull al qui ens visita.

A acollir ens hi convida el mateix Crist quan ens diu «tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir» (Mt 25,35) i sant Benet, com tantes altres vegades, no fa sinó traslladar, traduir a la vida monàstica diària aquest precepte evangèlic. Òbviament el Crist no contempla acollir de mala gana, remugant o murmurant, sinó acollir amb tot el que aquest mot implica de generositat i de netedat de cor. Sempre, és cert, hi pot haver aquella mota de pols a la nostra ànima, que deia la Mafalda, que l’embruti i que algun cop, Déu no ho vulgui, es trasllueix en una expressió coneguda per tots; per haver-la escoltat d’un germà o per haver-la pronunciat nosaltres mateixos i és el: “a mi em molesta”. Sembla com si fos una frase talismà que supera per excés qualsevol consell evangèlic, qualsevol manament de la Regla, qualsevol altra norma de conducta, vingui de qui vingui. I al cap i a la fi què significa, què representa sinó la ferma voluntat d’imposar el caprici, d’un mateix per damunt de tot? I si som sincers això ho diem amb absoluta impunitat, quan una sola mirada al que de nosaltres pot molestar i que de ben segur molesta als altres ens tancaria la boca davant d’una expressió com aquesta i del que representa.

Som conscients de que l’acolliment als forasters forma part del nostre carisma monàstic? O potser som acollidors en la teoria i no pas en la pràctica? Evidentment acollir vol dir que el qui és acollit ha de respectar la nostra vida, el nostre silenci, la nostra pregària i no pas venir a imposar-nos una determinada lectura al refetor, una certa dieta alimentària, una determinada postura ideològica o espiritual o qualsevol altra cosa que se’ns pugui passar pel cap. En l’acolliment el respecte ha de ser mutu perquè sinó, no és vertader acolliment.

També tenim un altre mena d’acolliment diguem-ne que singular. Als passavolants que habitualment acollim s’hi ha unit des de fa unes setmanes un grup de famílies refugiades que fugen de la guerra. Primer que tot tinguem ben present això, que fugen i d’una guerra; no és pas una cosa menor i per poc que accedim als mitjans de comunicació podrem veure els efectes d’aquesta guerra, com de tota altra, que ja porta cent dies d’activitat i que ha generat morts, destrucció i un èxode més que important. Aquí la frase del Crist «tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir» (Mt 25,35) pren diguem-ne que tot el seu sentit. En paraules del Papa Benet XVI: «Acollir als refugiats i donar-los hospitalitat és per a tots un gest obligat de solidaritat humana, a fi que no se sentin aïllats a causa de la intolerància i el desinterès. Per als cristians és, a més, una manera concreta de manifestar l’amor evangèlic.» (Audiència General 20 de juny 2007).

Allò que tal volta hem escoltat d’avantpassats nostres fugits a França als anys trenta del segle passat o de convents i monestirs de Roma oberts al poble jueu davant la més que probable deportació cap a un camp d’extermini; ho tenim podríem dir que a tocar, davant dels nostres propis ulls. Però i tant que podem mirar cap a un altra costat perquè ens fereix reconèixer la realitat que tenim tant a prop, i tant que podem mirar-nos el melic perquè ens molesta aquella petita situació puntual que afecta un moment concret de la nostra vida diària i que fa sortir de la nostra boca l’usual “a mi em molesta” o el similar “a mi em posa nerviós”. I si potser aquesta actitud és fruit de la nostra manca de fidelitat a l’Ofici Diví o a la pregària personal o a la Lectio, en definitiva si el nostre camí de conversió no avança i està aturat? Ves a saber, cadascú s’ho sap si som capaços de reflexionar-hi amb un mínim de sinceritat i mesurem el pes del nostre ego en la nostra pròpia vida diària. I és cert que en la convivència sempre hi pot haver una situació, un moment que cal afinar. Qui millor que nosaltres ho pot saber, vivint com vivim en comunitat? Perquè en la nostra vida diària ens pot molestar, ens pot posar nerviosos, aquell monjo que desafina, aquell altre que dona cops de porta, aquell que arriba tard al refetor i fa bellugar el company de taula, aquell que gargamelleja un cop i un altre al cor durant totes les Matines i així podríem elaborar un llistat de coses que ens molesten i ens posen nerviosos, però que tot i poder-nos-les estalviar, i seria millor fer-ho, si hi pensem no son al cap i a la fi tant fonamentals. Com escriu el nostre Abat General en la seva Carta de Pentecosta per aquest any 2022: «No ens convertim en “nosaltres” només sumant, sinó a través d’una transformació pasqual. El jo no esdevé un “nosaltres” simplement afegint altres jo al meu jo, com qui afegeix altres monedes a la moneda que tinc jo. (...) La comunió ens fa por perquè implica la mort a un mateix. (...) perquè l’amor fratern ens pugui fer passar de la mort a la vida, cal que morim a la falsa vida d’estimar-nos a nosaltres mateixos.»

A la taula de l’abat, de la que ens parla avui sant Benet, s’hi asseu gent diversa que comparteix un moment puntual de la nostra vida diària, breu, però que sovint troben intens, “tota una experiència” és l’expressió més habitual, que empren. Són gent diversa, creients i no creients, de dretes i d’esquerres, amb responsabilitats institucionals o eclesials o potser sense tenir-les encara o havent-les ja deixat. Però asseient-los a la taula de l’abat els mostrem acollida, són ara i aquí els forasters dels que ens parla Jesús, aquell qui s’asseia a taula amb pecadors i publicans. I així tanmateix tots els qui troben aixopluc d’una manera o d’altra a redós del monestir.