De la Regla de sant Benet
Capítol 7,35-43
35 El quart graó de la humilitat és quan en la pràctica de l’obediència, en dificultats i en contradiccions, o fins en qualsevol mena d’injustícia que li facin, sense dir res, amb convicció, s’abraça a la paciència 36 i, aguantant ferm, no defalleix ni es fa enrere, ja que diu l’Escriptura: «Qui perseveri fins a la fi, aquest se salvarà». 37 I també: «Tingues coratge, i aguanta el Senyor». 38 I, mostrant que el qui vol ser fidel ho ha d’aguantar tot pel Senyor, fins les contradiccions, diu en la persona d’aquells que sofreixen: «Per vós som lliurats a la mort cada dia, ens tenen per ovelles de matar». 39 I, segurs amb l’esperança de la recompensa divina, continuen joiosos: «Però en totes aquestes coses vencem gràcies a Aquell qui ens ha estimat». 40 I també l’Escriptura diu en un altre lloc: «Ens heu posat a prova, o Déu; ens heu fet passar pel foc, com pel foc es fa passar l’argent; ens heu fet caure al parany; heu posat tribulacions damunt la nostra esquena». 41 I, per indicar que ens cal estar sota un superior, afegeix tot seguit: «Heu imposat homes damunt els nostres caps». 42 I complint també el precepte del Senyor amb la paciència en les adversitats i en les injustícies, si els peguen en una galta, presenten també l’altra; al qui els pren la túnica, li cedeixen el mantell i tot; requerits per a una milla, en fan dues; 43 amb l’apòstol Pau aguanten els falsos germans i la persecució, i beneeixen els qui els maleeixen.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Explica un conte oriental que un mestre samurai passejava per un bosc amb el seu fidel deixeble, quan va veure de lluny estant un lloc d’aparença pobre, i va decidir de fer-hi una breu visita. Arribant al lloc va constatar la pobresa del mateix; els habitants, una parella i tres fills, vestits amb robes brutes, esquinçades i sense calçat; la casa, poc més que un rafal de fusta. Es va aproximar a l’home, que aparentment era el pare de família i li va preguntar: «En aquest lloc on no existeixen possibilitats de treball ni tampoc punts de comerç, com us ho feu per sobreviure?» L’home li va respondre: «amic meu, nosaltres tenim una vaca que dóna diversos litres de llet tots els dies. Una part del producte el venem o el canviem per altres tipus d’aliments a la ciutat veïna i amb l’altra part produïm formatge, quallada, etc., per al nostre consum. Així és com anem sobrevivint». El savi va agrair la informació, va contemplar el lloc per un moment, es va acomiadar i se’n va anar. A mig camí, es va girar cap al seu deixeble i li va ordenar: «Busca la vaca, porta-la al precipici que hi ha allà enfront i empeny-la pel barranc». El jove, espantat, va mirar al mestre i li va respondre que la vaca era l’únic mitjà de subsistència d’aquella família. El mestre va romandre en silenci i el deixeble capcot va anar a complir l’ordre. Va empènyer la vaca pel precipici i la va veure morir. Aquella escena li va quedar gravada en la memòria durant molts anys. Un bon dia, el jove corsecat per la culpa va decidir abandonar tot el que tenia entre mans i tornar a aquell lloc. Volia confessar a la família el que havia succeït, demanar-los perdó i ajudar-los. Així ho va fer. A mesura que s’aproximava al lloc, ho veia tot molt bonic, arbres florits, una bonica casa amb un cotxe a la porta i alguns nens jugant en el jardí. El jove es va sentir trist i desesperat imaginant que aquella humil família fins i tot hagués hagut de vendre el terreny per sobreviure. Va accelerar el pas i va ser rebut per un home molt simpàtic. El jove va preguntar-li per la família que vivia allí uns quatre anys abans. L’home li va respondre que seguien vivint allí. Aspectant, el jove va entrar corrent a la casa i va confirmar que era la mateixa família que havia visitat anys enrere amb el mestre. Va elogiar el lloc i li va preguntar a l’home, l’amo de la vaca: «Com us ho vàreu fer per millorar aquest lloc i canviar de vida?» L’home, entusiasmat, li va respondre: «Nosaltres teníem una vaca que va caure pel precipici i va morir. D’aquí en endavant ens vam veure en la necessitat de fer altres coses i desenvolupar altres habilitats que no sabíem que teníem. Així aconseguírem l’èxit que pots veure ara».
Què és en el nostre cas la vaca? Hi ha coses que ens proporcionen alguna satisfacció, però que a la llarga ens empobreixen, ens en fan ser dependents i no ens deixen avançar en el nostre camí monàstic, per l’escala de la humilitat. El nostre món es redueix aleshores a aquella vaca que a la fi no ens enriqueix sinó que ens deixa sobreviure, ens subjecta, ens limita. Les vaques poden ser la nostra voluntat, el nostre caprici, la nostra infidelitat, la nostra mandra, la nostra impaciència, la nostra supèrbia, la nostra mediocritat i tantes altres coses que no ens ajuden vertaderament, però de les quals seguim depenent i que som incapaços de canviar encara que potser ens agradaria fer-ho, i ens hi conformem, per comoditat o per rutina, ens hi refugiem i ens frenen.
Són al cap i a la fi les pors que ens porten a acomodar-nos, a estancar-nos, a tancar-nos en nosaltres mateixos. En elles ens fortifiquem davant de les dificultats, davant del que considerem injustícies i ens hi consolem falsament enlloc d’aguantar ferms, no defallint, no fent un pas enrere.
Perquè de la pràctica de la humilitat en sabem la teoria però quan ens cal posar-la en pràctica, emprar les eines de l’obediència i la paciència, sorgeixen les dificultats i les contradiccions, defallim, ens conformem amb la nostra migradesa. Sols esperançats en Crist, aquell qui ens estima, aconseguirem estimbar la nostra vaca particular i adonar-nos que tan sols aleshores podrem sortir vencedors, quan ens confiem al Senyor.
Sant Benet ens proposa, per aconseguir-ho, unes armes, l’obediència i la paciència; un escenari, el clos del monestir i uns actors, la comunitat. Per això sant Benet entén com la penitència més gran que es pugui imposar a un monjo l’excomunió que el priva de la vida comuna. Però certament ens podem excloure nosaltres mateixos, sovint per comoditat, per un tema banal, i aleshores correm el risc d’anar perdent l’esperit de la nostra vocació, aquella crida de l’Esperit que un dia ens portà al monestir. Per recuperar-la no hi ha mitjans més eficaços i poderosos que l’obediència, la constància i la paciència; imposar-nos l’obligació de no faltar a cap acte comunitari, o no demanar permís o no posar cap excusa per mancar-hi, si no és en cas d’absoluta necessitat.
Deixem-nos endur per l’exemple dels ancians de casa nostra que s’han convertit en regles vivents, en pilars del monestir; deixem-nos arrossegar pel seu exemple, perquè viuen la seva vida monàstica amb plenitud i joia. Per això quan arriben els moments, que inevitablement arriben, en els quals la vida ens sembla dura, fixem-nos en ells, en el seu somriure i sovint la seva simple presència ens pot donar la força necessària en el moment clau en que la nostra minva. També podem ensopegar, Déu no ho vulgui, amb exemples menys edificants, si n’hi hagués, és cert; però no serien mals exemples perquè al cap i a la fi també els podríem aprofitar mostrant-nos per oposició la necessitat de romandre sempre fidels, observants, amatents, i no caure en l’honesta mediocritat que potser practiquessin.
A la tercera part de l’escala de la humilitat, quan hem pujat quatre graons i ens en resten vuit més per endavant, pensem-hi uns minuts en tot plegat, dediquem una estona a pensar si tenim vaques en la vostra vida, en quines són i com podem estimbar-les, llançar-les escales avall, i així poder seguir pujant més lleugers. No fos que el feix de les nostres mancances se’ns faci insuportable, que el pes de la pròpia humanitat que porten sobre les nostres espatlles ens aclapari, més que cap altre que ens pugui pujar a sobre, que puguem o ens puguin carregar.
Pensem en com s’ho han fet els nostres ancians, esclafant de seguida contra el Crist els mals pensaments que els venien al cor (RB 4,50); perquè el qui vol ser fidel ho ha d’aguantar tot pel Senyor. I aleshores amb temor del Senyor, que no ens envaneixi pas la nostra observança, considerant que tot allò de bo que hi ha en nosaltres mateixos, no és sinó obra del Senyor, i que a nosaltres ens pertoca glorificar-lo amb la nostra vida (cf. RB Pròleg 29). Ens ho diu també Climent de Roma en la seva Carta als cristians de Corint, que per la humilitat s’arriba a la pau, quan escriu als qui ja hi han arribat i els diu: «Tots vosaltres éreu humils, completament guarits de la vanaglòria, més amics d’obeir que de manar, més sol·lícits a donar que a rebre. Contents de la gràcia que Crist ens concedeix per al nostre viatge terrenal i atents de tot cor al seu ensenyament, havíeu acceptat amb diligència i amor les seves paraules, tenint sempre presents els seus sofriments. De tal manera que us fou atorgada a tots vosaltres una pau profunda i lluminosa, amb un desig insaciable de fer el bé».
diumenge, 14 de gener del 2018
diumenge, 7 de gener del 2018
QUINS SÓN ELS INSTRUMENTS DE LES BONES OBRES
De la Regla de sant Benet
Capítol 4
1 Abans de tot, estimar el Senyor Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces. 2 Després, el proïsme com a si mateix. 3 Després no matar. 4 No cometre adulteri. 5 No furtar. 6 No cobejar. 7 No allevar fals testimoni. 8 Honorar tothom. 9 Allò que un no vol que li facin a ell, que no ho faci a un altre. 10 Abnegar-se un mateix per seguir el Crist. 11 Mortificar el cos. 12 No lliurar-se als plaers. 13 Estimar el dejuni. 14 Reconfortar els pobres. 15 Vestir el despullat. 16 Visitar els malalts. 17 Enterrar els morts. 18 Socórrer el qui passa tribulació. 19 Consolar l’afligit. 20 Apartar-se de les maneres de fer del món. 21 No anteposar res a l’amor del Crist. 22 No satisfer la ira. 23 No guardar ressentiment. 24 No tenir engany al cor. 25 No donar una pau fingida. 26 No abandonar la caritat. 27 No jurar, no fos cas que perjurés. 28 Dir la veritat amb el cor i amb la boca. 29 No tornar mal per mal. 30 No fer cap ofensa, sinó més aviat sofrir amb paciència les que ens fan. 31 Estimar els enemics. 32 No tornar maledicció per maledicció, sinó més aviat beneir. 33 Suportar persecució per causa de la justícia. 34 No ser orgullós. 35 Ni donat al vi. 36 Ni golut. 37 Ni dormidor. 38 Ni peresós. 39 Ni murmurador. 40 Ni criticaire 41 Posar l’esperança en Déu. 42 El bé que vegi, en ell, que l’atribueixi a Déu, no a si mateix; 43 el mal, en canvi, sàpiga que el fa sempre ell, i que se l’imputi. 44 Témer el dia del judici. 45 Esglaiar-se de l’infern. 46 Desitjar la vida eterna amb tot el deler espiritual. 47 Tenir cada dia la mort present davant els ulls. 48 Vigilar tothora els actes de la pròpia vida. 49 Tenir per cert que Déu el mira en tot lloc. 50 Esclafar de seguida contra el Crist els mals pensaments que li vénen al cor, i manifestar-los a l’ancià espiritual. 51 Guardar la boca de paraules dolentes i indecoroses. 52 No ser amic de parlar molt. 53 No dir paraules vanes o que facin riure. 54 No ser amic de riure molt o sorollosament. 55 Escoltar amb gust les lectures santes. 56 Donar-se sovint a l’oració. 57 Confessar cada dia a Déu en l’oració, amb llàgrimes i gemecs, les faltes passades, 58 i esmenar-se en endavant d’aquestes faltes. 59 No satisfer els desigs de la carn. 60 Avorrir la pròpia voluntat. 61 Obeir en tot els manaments de l’abat, encara que ell —Déu no ho vulgui— faci altrament, recordant aquell precepte del Senyor: «Feu el que diuen, però no feu el que fan». 62 No voler que li diguin sant abans de ser-ho, sinó ser-ho primer perquè li ho puguin dir amb veritat. 63 Practicar amb fets cada dia els manaments de Déu. 64 Estimar la castedat. 65 No odiar ningú. 66 No tenir gelosia. 67 No obrar per enveja. 68 No ser amic de baralles. 69 Defugir l’altivesa. 70 Venerar els ancians. 71 Estimar els més joves. 72 En l’amor del Crist, pregar pels enemics. 73 Fer les paus abans de posta de sol amb qui s’hagi renyit. 74 I no desesperar mai de la misericòrdia de Déu. 75 Vet aquí quins són els instruments del treball espiritual: 76 si els fem servir nit i dia sense deixar-los mai i els retornem el dia del judici, el Senyor ens recompensarà amb aquell premi que Ell mateix ha promès: 77 «Que cap ull no ha vist, ni orella ha sentit, ni cor d’home ha pressentit allò que Déu té preparat per als qui l’estimen». 78 Però l’obrador on hem de practicar amb diligència totes aquestes coses, són el clos del monestir i l’estabilitat en la comunitat.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
«Mestre bo, què haig de fer per a posseir la vida eterna?» (Mc 10,17) pregunta el jove ric a Jesús. Avui també sant Benet ens respon, concreta fil per randa què significa fer bones obres. Una llista que podríem repassar cada dia al vespre, anant marcant el que hem fet bé, el que hem fet malament i el que hem deixat de fer.
«Vet aquí quins són els instruments del treball espiritual» conclou sant Benet i el lloc, l’obrador on practicar-los és el clos del monestir i l’estabilitat en la comunitat, dos conceptes ben bé lligats als vots que emetem i deixem sobre l’altar el dia de la nostra professió solemne com a representació de l’ofrena de la nostra vida a Déu. També pels pares cistercencs el monestir és per excel·lència, l’escola de caritat. Sabem que hem de fer i on ho hem de fer; però el mateix sant Benet ens ho diu, això no és fàcil, és un treball i al llarg del camí hem de mantenir la confiança en el Senyor; «no desesperar mai de la misericòrdia de Déu», una frase que ens resulta ben familiar.
El to del capítol té quelcom de singular, es podria resumir amb els verbs: témer i desitjar, que resumeixen també la major part de les motivacions humanes. Parlem, pensem entre el temor i el desig i ens cal discernir si el nostre temor és fundat o infundat i si el nostre desig és just i regulat. Témer i desitjar no és dolent, sols cal que ho fem de modus just i per arribar-hi ens cal un treball interior, adonar-nos-en de que Crist ens ha alliberat també d’aquests temors infundats i desitjos mal expressats. Tot el capítol té una fesomia ben particular, una sèrie de preceptes curts, gairebé sempre formulats d’acord amb el mateix esquema, que els monjos podien aprendre de memòria. Una ensenyança en forma de proverbis molt estimada pels cristians i els monjos antics. Sant Benet dona aquí a la paraula instruments el sentit corrent d’eina, d’eina de treball. Aquestes eines no són més que judicis que indiquen els bons treballs que s’han de fer per aconseguir la perfecció de la vida cristiana. Al final del capítol s’anomenen amb més precisió com a eines per a l’art espiritual, un art que ha de ser entès en el sentit correcte d’un treball metòdic i qualificat, uns exercicis complexos per conquerir la caritat perfecta. Sant Benet no troba la motivació i el seu significat fonamental en la por a Déu, sinó en l’amor; la caritat perfecta com a fi de l’ascetisme monàstic.
El capítol ens mostra un catàleg de 74 instruments de bones obres que, sense preàmbul, comença amb el primer precepte de la caritat i acaba amb el de no desesperar mai de la misericòrdia de Déu. Molts d’aquets preceptes pertanyen a la vida moral comuna de tots els cristians, la perfecció que es busca a través dels consells evangèlics. La majoria de les frases són preses de l’Escriptura; d’altres dels escrits dels Pares de l’Església; d’altres d’autors monàstics. Hi podem trobar, com indica l’abadessa Montserrat Viñas, cinc grups a més del decàleg i la regla d’or; tot i que alguns preceptes són intercanviables. Del verset 1 al 8 corresponen al decàleg, finalitzant amb el 9 que és la regla d’or «allò que un no vol que li facin a ell, que no ho faci a un altre.» Un segon grup d’instruments ens poden ser d’ajuda a dominar-nos per amor a Crist i als germans, vivint amb austeritat, dominant els instints més primitius que tots portem a dins; és a dir de domini propi i d’ascesi. Un tercer grup són les obres concretes de misericòrdia que van més enllà de la materialitat que proposen. El quart grup els hem de fer servir com a conseqüència natural dels anteriors, estimant a Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb totes les forces, tot mirant de fer el bé als altres i tenint a Crist com a fi últim de la nostra vida cosa que vol dir que el nostre únic desig serà estimar, no guardant ressentiment, no tenint engany al cor, no donant una pau fingida, no abandonat la caritat; un grup dedicat a l’amor fratern i a la puresa del cor. El darrer grup, el cinquè té un caire escatològic, és l’espera joiosa del Senyor en qui hem posat tota la nostra esperança; una espera atenta que ens ajuda a tenir un sa temor de Déu, ens situa en el temps que se’ns dona per convertir-nos.
El valor d’aquestes màximes és variat, però totes elles estan centrades en les coses essencials que són l’amor a Déu i l’amor al pròxim. El monjo és en definitiva un treballador de Déu i per Déu, que, a l’obrador del monestir en comunió amb els altres treballadors que formen la seva família religiosa, la seva comunitat, dur dia i nit, amb elements humans, una obra enterament espiritual emprant eines espirituals com són les virtuts, treballant amb esperança i confiant en la gràcia i misericòrdia del Senyor, per tal d’un dia rebre la recompensa del seu treball. Vet aquí quina és la nostra tasca concreta de cada dia, el camí per on ha de transcorre la nostra vida monàstica, sense deixar-ho mai per tal d’aconseguir allò que cap ull no ha vist mai, ni orella ha sentit, no cor d’home ha pressentit, allò que Déu té preparat per als qui l’estimen, per això abans que tot ens cal estimar el Senyor Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb totes les forces, així la resta serà més fàcil.
Capítol 4
1 Abans de tot, estimar el Senyor Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces. 2 Després, el proïsme com a si mateix. 3 Després no matar. 4 No cometre adulteri. 5 No furtar. 6 No cobejar. 7 No allevar fals testimoni. 8 Honorar tothom. 9 Allò que un no vol que li facin a ell, que no ho faci a un altre. 10 Abnegar-se un mateix per seguir el Crist. 11 Mortificar el cos. 12 No lliurar-se als plaers. 13 Estimar el dejuni. 14 Reconfortar els pobres. 15 Vestir el despullat. 16 Visitar els malalts. 17 Enterrar els morts. 18 Socórrer el qui passa tribulació. 19 Consolar l’afligit. 20 Apartar-se de les maneres de fer del món. 21 No anteposar res a l’amor del Crist. 22 No satisfer la ira. 23 No guardar ressentiment. 24 No tenir engany al cor. 25 No donar una pau fingida. 26 No abandonar la caritat. 27 No jurar, no fos cas que perjurés. 28 Dir la veritat amb el cor i amb la boca. 29 No tornar mal per mal. 30 No fer cap ofensa, sinó més aviat sofrir amb paciència les que ens fan. 31 Estimar els enemics. 32 No tornar maledicció per maledicció, sinó més aviat beneir. 33 Suportar persecució per causa de la justícia. 34 No ser orgullós. 35 Ni donat al vi. 36 Ni golut. 37 Ni dormidor. 38 Ni peresós. 39 Ni murmurador. 40 Ni criticaire 41 Posar l’esperança en Déu. 42 El bé que vegi, en ell, que l’atribueixi a Déu, no a si mateix; 43 el mal, en canvi, sàpiga que el fa sempre ell, i que se l’imputi. 44 Témer el dia del judici. 45 Esglaiar-se de l’infern. 46 Desitjar la vida eterna amb tot el deler espiritual. 47 Tenir cada dia la mort present davant els ulls. 48 Vigilar tothora els actes de la pròpia vida. 49 Tenir per cert que Déu el mira en tot lloc. 50 Esclafar de seguida contra el Crist els mals pensaments que li vénen al cor, i manifestar-los a l’ancià espiritual. 51 Guardar la boca de paraules dolentes i indecoroses. 52 No ser amic de parlar molt. 53 No dir paraules vanes o que facin riure. 54 No ser amic de riure molt o sorollosament. 55 Escoltar amb gust les lectures santes. 56 Donar-se sovint a l’oració. 57 Confessar cada dia a Déu en l’oració, amb llàgrimes i gemecs, les faltes passades, 58 i esmenar-se en endavant d’aquestes faltes. 59 No satisfer els desigs de la carn. 60 Avorrir la pròpia voluntat. 61 Obeir en tot els manaments de l’abat, encara que ell —Déu no ho vulgui— faci altrament, recordant aquell precepte del Senyor: «Feu el que diuen, però no feu el que fan». 62 No voler que li diguin sant abans de ser-ho, sinó ser-ho primer perquè li ho puguin dir amb veritat. 63 Practicar amb fets cada dia els manaments de Déu. 64 Estimar la castedat. 65 No odiar ningú. 66 No tenir gelosia. 67 No obrar per enveja. 68 No ser amic de baralles. 69 Defugir l’altivesa. 70 Venerar els ancians. 71 Estimar els més joves. 72 En l’amor del Crist, pregar pels enemics. 73 Fer les paus abans de posta de sol amb qui s’hagi renyit. 74 I no desesperar mai de la misericòrdia de Déu. 75 Vet aquí quins són els instruments del treball espiritual: 76 si els fem servir nit i dia sense deixar-los mai i els retornem el dia del judici, el Senyor ens recompensarà amb aquell premi que Ell mateix ha promès: 77 «Que cap ull no ha vist, ni orella ha sentit, ni cor d’home ha pressentit allò que Déu té preparat per als qui l’estimen». 78 Però l’obrador on hem de practicar amb diligència totes aquestes coses, són el clos del monestir i l’estabilitat en la comunitat.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
«Mestre bo, què haig de fer per a posseir la vida eterna?» (Mc 10,17) pregunta el jove ric a Jesús. Avui també sant Benet ens respon, concreta fil per randa què significa fer bones obres. Una llista que podríem repassar cada dia al vespre, anant marcant el que hem fet bé, el que hem fet malament i el que hem deixat de fer.
«Vet aquí quins són els instruments del treball espiritual» conclou sant Benet i el lloc, l’obrador on practicar-los és el clos del monestir i l’estabilitat en la comunitat, dos conceptes ben bé lligats als vots que emetem i deixem sobre l’altar el dia de la nostra professió solemne com a representació de l’ofrena de la nostra vida a Déu. També pels pares cistercencs el monestir és per excel·lència, l’escola de caritat. Sabem que hem de fer i on ho hem de fer; però el mateix sant Benet ens ho diu, això no és fàcil, és un treball i al llarg del camí hem de mantenir la confiança en el Senyor; «no desesperar mai de la misericòrdia de Déu», una frase que ens resulta ben familiar.
El to del capítol té quelcom de singular, es podria resumir amb els verbs: témer i desitjar, que resumeixen també la major part de les motivacions humanes. Parlem, pensem entre el temor i el desig i ens cal discernir si el nostre temor és fundat o infundat i si el nostre desig és just i regulat. Témer i desitjar no és dolent, sols cal que ho fem de modus just i per arribar-hi ens cal un treball interior, adonar-nos-en de que Crist ens ha alliberat també d’aquests temors infundats i desitjos mal expressats. Tot el capítol té una fesomia ben particular, una sèrie de preceptes curts, gairebé sempre formulats d’acord amb el mateix esquema, que els monjos podien aprendre de memòria. Una ensenyança en forma de proverbis molt estimada pels cristians i els monjos antics. Sant Benet dona aquí a la paraula instruments el sentit corrent d’eina, d’eina de treball. Aquestes eines no són més que judicis que indiquen els bons treballs que s’han de fer per aconseguir la perfecció de la vida cristiana. Al final del capítol s’anomenen amb més precisió com a eines per a l’art espiritual, un art que ha de ser entès en el sentit correcte d’un treball metòdic i qualificat, uns exercicis complexos per conquerir la caritat perfecta. Sant Benet no troba la motivació i el seu significat fonamental en la por a Déu, sinó en l’amor; la caritat perfecta com a fi de l’ascetisme monàstic.
El capítol ens mostra un catàleg de 74 instruments de bones obres que, sense preàmbul, comença amb el primer precepte de la caritat i acaba amb el de no desesperar mai de la misericòrdia de Déu. Molts d’aquets preceptes pertanyen a la vida moral comuna de tots els cristians, la perfecció que es busca a través dels consells evangèlics. La majoria de les frases són preses de l’Escriptura; d’altres dels escrits dels Pares de l’Església; d’altres d’autors monàstics. Hi podem trobar, com indica l’abadessa Montserrat Viñas, cinc grups a més del decàleg i la regla d’or; tot i que alguns preceptes són intercanviables. Del verset 1 al 8 corresponen al decàleg, finalitzant amb el 9 que és la regla d’or «allò que un no vol que li facin a ell, que no ho faci a un altre.» Un segon grup d’instruments ens poden ser d’ajuda a dominar-nos per amor a Crist i als germans, vivint amb austeritat, dominant els instints més primitius que tots portem a dins; és a dir de domini propi i d’ascesi. Un tercer grup són les obres concretes de misericòrdia que van més enllà de la materialitat que proposen. El quart grup els hem de fer servir com a conseqüència natural dels anteriors, estimant a Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb totes les forces, tot mirant de fer el bé als altres i tenint a Crist com a fi últim de la nostra vida cosa que vol dir que el nostre únic desig serà estimar, no guardant ressentiment, no tenint engany al cor, no donant una pau fingida, no abandonat la caritat; un grup dedicat a l’amor fratern i a la puresa del cor. El darrer grup, el cinquè té un caire escatològic, és l’espera joiosa del Senyor en qui hem posat tota la nostra esperança; una espera atenta que ens ajuda a tenir un sa temor de Déu, ens situa en el temps que se’ns dona per convertir-nos.
El valor d’aquestes màximes és variat, però totes elles estan centrades en les coses essencials que són l’amor a Déu i l’amor al pròxim. El monjo és en definitiva un treballador de Déu i per Déu, que, a l’obrador del monestir en comunió amb els altres treballadors que formen la seva família religiosa, la seva comunitat, dur dia i nit, amb elements humans, una obra enterament espiritual emprant eines espirituals com són les virtuts, treballant amb esperança i confiant en la gràcia i misericòrdia del Senyor, per tal d’un dia rebre la recompensa del seu treball. Vet aquí quina és la nostra tasca concreta de cada dia, el camí per on ha de transcorre la nostra vida monàstica, sense deixar-ho mai per tal d’aconseguir allò que cap ull no ha vist mai, ni orella ha sentit, no cor d’home ha pressentit, allò que Déu té preparat per als qui l’estimen, per això abans que tot ens cal estimar el Senyor Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb totes les forces, així la resta serà més fàcil.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)