diumenge, 14 de gener de 2018

LA HUMILITAT: EL QUART GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,35-43

35 El quart graó de la humilitat és quan en la pràctica de l’obediència, en dificultats i en contradiccions, o fins en qualsevol mena d’injustícia que li facin, sense dir res, amb convicció, s’abraça a la paciència 36 i, aguantant ferm, no defalleix ni es fa enrere, ja que diu l’Escriptura: «Qui perseveri fins a la fi, aquest se salvarà». 37 I també: «Tingues coratge, i aguanta el Senyor». 38 I, mostrant que el qui vol ser fidel ho ha d’aguantar tot pel Senyor, fins les contradiccions, diu en la persona d’aquells que sofreixen: «Per vós som lliurats a la mort cada dia, ens tenen per ovelles de matar». 39 I, segurs amb l’esperança de la recompensa divina, continuen joiosos: «Però en totes aquestes coses vencem gràcies a Aquell qui ens ha estimat». 40 I també l’Escriptura diu en un altre lloc: «Ens heu posat a prova, o Déu; ens heu fet passar pel foc, com pel foc es fa passar l’argent; ens heu fet caure al parany; heu posat tribulacions damunt la nostra esquena». 41 I, per indicar que ens cal estar sota un superior, afegeix tot seguit: «Heu imposat homes damunt els nostres caps». 42 I complint també el precepte del Senyor amb la paciència en les adversitats i en les injustícies, si els peguen en una galta, presenten també l’altra; al qui els pren la túnica, li cedeixen el mantell i tot; requerits per a una milla, en fan dues; 43 amb l’apòstol Pau aguanten els falsos germans i la persecució, i beneeixen els qui els maleeixen.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Explica un conte oriental que un mestre samurai passejava per un bosc amb el seu fidel deixeble, quan va veure de lluny estant un lloc d’aparença pobre, i va decidir de fer-hi una breu visita. Arribant al lloc va constatar la pobresa del mateix; els habitants, una parella i tres fills, vestits amb robes brutes, esquinçades i sense calçat; la casa, poc més que un rafal de fusta. Es va aproximar a l’home, que aparentment era el pare de família i li va preguntar: «En aquest lloc on no existeixen possibilitats de treball ni tampoc punts de comerç, com us ho feu per sobreviure?» L’home li va respondre: «amic meu, nosaltres tenim una vaca que dóna diversos litres de llet tots els dies. Una part del producte el venem o el canviem per altres tipus d’aliments a la ciutat veïna i amb l’altra part produïm formatge, quallada, etc., per al nostre consum. Així és com anem sobrevivint». El savi va agrair la informació, va contemplar el lloc per un moment, es va acomiadar i se’n va anar. A mig camí, es va girar cap al seu deixeble i li va ordenar: «Busca la vaca, porta-la al precipici que hi ha allà enfront i empeny-la pel barranc». El jove, espantat, va mirar al mestre i li va respondre que la vaca era l’únic mitjà de subsistència d’aquella família. El mestre va romandre en silenci i el deixeble capcot va anar a complir l’ordre. Va empènyer la vaca pel precipici i la va veure morir. Aquella escena li va quedar gravada en la memòria durant molts anys. Un bon dia, el jove corsecat per la culpa va decidir abandonar tot el que tenia entre mans i tornar a aquell lloc. Volia confessar a la família el que havia succeït, demanar-los perdó i ajudar-los. Així ho va fer. A mesura que s’aproximava al lloc, ho veia tot molt bonic, arbres florits, una bonica casa amb un cotxe a la porta i alguns nens jugant en el jardí. El jove es va sentir trist i desesperat imaginant que aquella humil família fins i tot hagués hagut de vendre el terreny per sobreviure. Va accelerar el pas i va ser rebut per un home molt simpàtic. El jove va preguntar-li per la família que vivia allí uns quatre anys abans. L’home li va respondre que seguien vivint allí. Aspectant, el jove va entrar corrent a la casa i va confirmar que era la mateixa família que havia visitat anys enrere amb el mestre. Va elogiar el lloc i li va preguntar a l’home, l’amo de la vaca: «Com us ho vàreu fer per millorar aquest lloc i canviar de vida?» L’home, entusiasmat, li va respondre: «Nosaltres teníem una vaca que va caure pel precipici i va morir. D’aquí en endavant ens vam veure en la necessitat de fer altres coses i desenvolupar altres habilitats que no sabíem que teníem. Així aconseguírem l’èxit que pots veure ara».

Què és en el nostre cas la vaca? Hi ha coses que ens proporcionen alguna satisfacció, però que a la llarga ens empobreixen, ens en fan ser dependents i no ens deixen avançar en el nostre camí monàstic, per l’escala de la humilitat. El nostre món es redueix aleshores a aquella vaca que a la fi no ens enriqueix sinó que ens deixa sobreviure, ens subjecta, ens limita. Les vaques poden ser la nostra voluntat, el nostre caprici, la nostra infidelitat, la nostra mandra, la nostra impaciència, la nostra supèrbia, la nostra mediocritat i tantes altres coses que no ens ajuden vertaderament, però de les quals seguim depenent i que som incapaços de canviar encara que potser ens agradaria fer-ho, i ens hi conformem, per comoditat o per rutina, ens hi refugiem i ens frenen.

Són al cap i a la fi les pors que ens porten a acomodar-nos, a estancar-nos, a tancar-nos en nosaltres mateixos. En elles ens fortifiquem davant de les dificultats, davant del que considerem injustícies i ens hi consolem falsament enlloc d’aguantar ferms, no defallint, no fent un pas enrere.

Perquè de la pràctica de la humilitat en sabem la teoria però quan ens cal posar-la en pràctica, emprar les eines de l’obediència i la paciència, sorgeixen les dificultats i les contradiccions, defallim, ens conformem amb la nostra migradesa. Sols esperançats en Crist, aquell qui ens estima, aconseguirem estimbar la nostra vaca particular i adonar-nos que tan sols aleshores podrem sortir vencedors, quan ens confiem al Senyor.

Sant Benet ens proposa, per aconseguir-ho, unes armes, l’obediència i la paciència; un escenari, el clos del monestir i uns actors, la comunitat. Per això sant Benet entén com la penitència més gran que es pugui imposar a un monjo l’excomunió que el priva de la vida comuna. Però certament ens podem excloure nosaltres mateixos, sovint per comoditat, per un tema banal, i aleshores correm el risc d’anar perdent l’esperit de la nostra vocació, aquella crida de l’Esperit que un dia ens portà al monestir. Per recuperar-la no hi ha mitjans més eficaços i poderosos que l’obediència, la constància i la paciència; imposar-nos l’obligació de no faltar a cap acte comunitari, o no demanar permís o no posar cap excusa per mancar-hi, si no és en cas d’absoluta necessitat.

Deixem-nos endur per l’exemple dels ancians de casa nostra que s’han convertit en regles vivents, en pilars del monestir; deixem-nos arrossegar pel seu exemple, perquè viuen la seva vida monàstica amb plenitud i joia. Per això quan arriben els moments, que inevitablement arriben, en els quals la vida ens sembla dura, fixem-nos en ells, en el seu somriure i sovint la seva simple presència ens pot donar la força necessària en el moment clau en que la nostra minva. També podem ensopegar, Déu no ho vulgui, amb exemples menys edificants, si n’hi hagués, és cert; però no serien mals exemples perquè al cap i a la fi també els podríem aprofitar mostrant-nos per oposició la necessitat de romandre sempre fidels, observants, amatents, i no caure en l’honesta mediocritat que potser practiquessin.

A la tercera part de l’escala de la humilitat, quan hem pujat quatre graons i ens en resten vuit més per endavant, pensem-hi uns minuts en tot plegat, dediquem una estona a pensar si tenim vaques en la vostra vida, en quines són i com podem estimbar-les, llançar-les escales avall, i així poder seguir pujant més lleugers. No fos que el feix de les nostres mancances se’ns faci insuportable, que el pes de la pròpia humanitat que porten sobre les nostres espatlles ens aclapari, més que cap altre que ens pugui pujar a sobre, que puguem o ens puguin carregar.

Pensem en com s’ho han fet els nostres ancians, esclafant de seguida contra el Crist els mals pensaments que els venien al cor (RB 4,50); perquè el qui vol ser fidel ho ha d’aguantar tot pel Senyor. I aleshores amb temor del Senyor, que no ens envaneixi pas la nostra observança, considerant que tot allò de bo que hi ha en nosaltres mateixos, no és sinó obra del Senyor, i que a nosaltres ens pertoca glorificar-lo amb la nostra vida (cf. RB Pròleg 29). Ens ho diu també Climent de Roma en la seva Carta als cristians de Corint, que per la humilitat s’arriba a la pau, quan escriu als qui ja hi han arribat i els diu: «Tots vosaltres éreu humils, completament guarits de la vanaglòria, més amics d’obeir que de manar, més sol·lícits a donar que a rebre. Contents de la gràcia que Crist ens concedeix per al nostre viatge terrenal i atents de tot cor al seu ensenyament, havíeu acceptat amb diligència i amor les seves paraules, tenint sempre presents els seus sofriments. De tal manera que us fou atorgada a tots vosaltres una pau profunda i lluminosa, amb un desig insaciable de fer el bé».

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada