Regla de sant Benet
Pròleg 21-38
21 Cenyits, doncs, els nostres lloms amb la fe i amb l’observança de les bones obres, fem els seus camins seguint el guiatge de l’Evangeli, per tal que meresquem de veure Aquell qui ens ha cridat al seu regne. 22 Si volem habitar en el temple d’aquest regne, mirem que no s’hi arriba si no és corrent-hi amb les bones obres. 23 Però, preguntem al Senyor amb el profeta: «Senyor, ¿qui podrà habitar al vostre temple, o qui reposarà a la vostra muntanya santa?» 24 Després d’aquesta pregunta, germans, escoltem el Senyor que ens contesta i ens mostra el camí d’aquest temple, 25 dient: «Aquell que camina sense culpa i practica la justícia, 26 que diu la veritat al fons del cor i no enganya amb la llengua, 27 que no fa mal al proïsme ni admet cap ultratge contra ell». 28 Aquell que, rebutjant del cor el maligne, el diable, que li suggeria alguna cosa, juntament amb la seva suggestió, el reduí a no res i prengué els seus pensaments, tot just nascuts, i els esclafà contra el Crist. 29 Els qui amb el temor del Senyor no s’envaneixen de la seva bona observança, ans, considerant que no poden fer ells sols el bé que hi ha en ells mateixos, sinó que el fa el Senyor, glorifiquen el Senyor 30 que actua en ells, tot dient amb el profeta: «No ens doneu la glòria a nosaltres, Senyor; no a nosaltres, sinó al vostre nom». 31 Igual com l’apòstol Pau tampoc no s’atribuí res de la seva predicació, quan deia: «Per la gràcia de Déu sóc el que sóc». 32 I torna a dir ell mateix: «El qui es gloria, que es gloriï en el Senyor». 33 Per on, també el Senyor diu a l’Evangeli: «El qui escolta aquestes meves paraules i les compleix, el compararé a un home assenyat que edifica la seva casa sobre pedra; 34 vingueren riuades, bufaren els vents i envestiren la casa, i no caigué perquè estava fonamentada sobre pedra». 35 En acabar de dir totes aquestes coses, el Senyor espera de nosaltres que cada dia respondrem amb fets a aquestes seves santes exhortacions. 36 Per això ens són oferts de treva els dies d’aquesta vida, per a esmena de les nostres maleses, 37 tal com diu l’Apòstol: «Que no saps que la paciència de Déu t’empeny al penediment?» 38 De fet, el Senyor, sempre bo, diu: «No vull la mort del pecador, sinó que es converteixi, i que visqui».
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Som al centre del pròleg, els dos primers versets que hem escoltat avui esdevenen com una mena de resum de tot aquest. Sant Benet ens hi diu que la nostra vida ha de girar al voltant de Crist, i que l’objectiu és arribar al seu Regne, cap al qual caminem sota el guiatge de l’Evangeli, amb les armes de la fe i de l’observança, i la meta, el premi, és merèixer veure aquell qui ens ha cridat al monestir. És Crist qui ens hi crida i ens crida a participar del seu Regne, no hi tenim pas un lloc garantit d’antuvi, sinó que és corrent per les bones obres que ens el podem guanyar o tal volta deixar perdre si peresosos no acabem d’arribar-hi. Aquest camí l’hem de fer-lo corrent, no podem encantar-nos-hi, hem de fer-lo sense culpa i practicant la justícia, rebutjant al maligne, esclafant els mals pensaments tot just apuntin contra el Crist, és a dir confrontant-los amb els manaments de Crist. Tot allò que s’hi oposi no és de Crist, potser creguem que ens pot afavorir a curt termini però no es correspon amb el que hem vingut a fer, és fruit del nostre egoisme, de les nostres febleses.
La imatge del camí recorre de fit a fit el text del pròleg. Hi correm en tant que tenim la llum de la vida, hi correm amb les bones obres, volent arribar a la meta, hi correm mentre som en aquesta vida i ho fem en la inefable dolcesa del seu amor; sabedors de que Déu és pacient i misericordiós, una misericòrdia de la qual no hem de desesperar mai i que ens empeny al penediment. El Senyor no vol pas la nostra mort, sinó la nostra conversió i preservar la nostra vida. Per això per fer aquest camí hem de fonamentar la nostra fe en una base sòlida, aquesta és, no pot ser cap altre, que la Paraula de Déu, i no sols hem d’escoltar-la, rumiar-la sinó respondre-hi amb fets cada dia, no deixar-ho per l’endemà perquè de fet no sabem mai quan serà aquest nostre final. Nulla die sine linea deien els antics llatins, en cap dia de la nostra vida ha d’estar absent el ferm propòsit de ser observants de les bones obres. Sant Benet ens dona, per exemple, un consell ben concret dir la veritat al fons del cor i no enganyar amb la llengua, no fer mal al proïsme ni admetre cap ultratge contra ell. El Papa Francesc en el seu llibre conversa sobre la vida consagrada, perdoneu que en faci tantes referències però és que la seva lectura atenta m’ha captivat, ens diu que en la vida comunitària és molt necessari mossegar-se la llengua; pel Papa Francesc aquest és un consell ascètic dels més fecunds per a la vida comunitària. Abans de parlar malament d’un altre ens hauríem de mossegar la llengua; potser alguns ja la tindríem ben masegada i feta trossos a hores d’ara, perquè aquesta temptació de parlar massa i de fer-ho malament de l’altre ens assalta molts cops al dia i tants d’altres hi sucumbim (Cf. La força de la vocació, pàg. 72). Potser en el fons una de les raons que ens empeny a caure-hi sigui una altre de les alertes que ens posa sant Benet i és la de que no ens envanim de la bona observança, si de cas la tenim; que no ens hi envanim perquè hem de considerar que tot allò que fem de bo, que tot allò que surt de bo de les nostres accions ve de Déu perquè de nosaltres mateixos res de bo no por sortir-ne sinó és que deixem actuar al Senyor en els nostres cors. Com diu el Papa Francesc: «ens fa bé saber que no som el Messies. Aquest tipus de “salvadors”, em fan desconfiar. Aquesta no és la fecunditat de l’Evangeli. Quan hi ha triomfalisme, Jesús no hi és» (Cf. La força de la vocació, pàg. 56).
La fe, la pràctica de les bones obres i l’Evangeli són els tres pilars sobre els quals el monjo construeix la seva vocació, com l’home assenyat de l’Evangeli que edifica sobre la pedra. L’Evangeli ens mou a imitar la manera digna de viure del Senyor; acostant-nos-hi descobrim com hem de viure, siguin quines siguin les nostres moltes limitacions, el que val és que cerquem de portar una vida digna de la manera de viure del Senyor, que ho intentem al menys. Així les riuades i els vents, que són les temptacions, les proves i els moments de crisi, no podran ensorrar la nostra vida monàstica, potser l’afebliran, la sotragaran segurament, però podrem redreçar-la amb l’ajut de Déu perquè hi restaran ferms els fonaments. La Regla té un caràcter absolutament evangèlic, ens fa un retrat admirable de la vida evangèlica viscuda en plenitud, el seu paper no és el de reemplaçar a l’Evangeli, sinó conduir-nos-hi i ajudar-nos a entendre les seves exigències; esdevé així una mena de manual d’ús de l’Evangeli, que ha de ser sempre el nostre full de ruta.
Sant Benet ens posa per model a l’apòstol sant Pau i la seva idea central de que és per la gràcia de Déu que som el que som. No tot ho tenim guanyat amb uns bons fonaments, però ho podem tenir un xic més fàcil, podrem avançar una mica més tranquils, més confiats de que aprofitarem aquests dies de treva, que és la nostra vida, per esmenar-nos. Perseverar amb la pràctica de les tres P que ens proposa el Papa Francesc: la pobresa, la pregària i la paciència. Una pobresa tant física com moral, allunyada del triomfalisme, de l’envaniment ens diu sant Benet; glorificant a Déu i no glorificant-nos a nosaltres mateixos. Una pregària veritable, primerament comunitària i litúrgica; però també personal perquè com ens deia avui sant Pau VI, en la meravellosa lectura del segon nocturn de Matines, l’oració personal és vista només per Déu; posar-nos davant de Déu, sentint-nos necessitats d’Ell, humilment, sabent-nos pecadors i sabent que el Senyor és sempre bo. I finalment la paciència , la virtut que sant Benet diu que ens fa participar dels sofriments del Crist, i dient això ja deixa ben clara la seva importància i alhora la dificultat de practicar-la (Cf. La força de la vocació, pàg. 57-59). Com diu molt bé la Declaració de l’Orde de l’any 2000, la lectura de la qual escoltem aquestes setmanes d’Advent i de Nadal: «La nostra vida no pot tenir altra finalitat última que Déu, a qui hem de glorificar en totes les coses i al qual hem de tendir com a màxim bé i suprema felicitat de l’home. (...) Vam abraçar la vida monàstica moguts per l’Esperit Sant, per dedicar-nos d’una manera especial, directa i radical a aconseguir aquest fi, de manera que, de fet, sempre ens dirigim i siguem portats cap a Déu.» (La vida cistercenca actual. Declaració del Capítol General de l’Orde Cistercenc, de l’any 2000, 39).
diumenge, 30 de desembre del 2018
diumenge, 23 de desembre del 2018
QUE AL MONESTIR NINGÚ NO ES PRENGUI LA LLIBERTAT DE DEFENSAR-NE UN ALTRE
De la Regla de sant Benet
Capítol 69
1 Cal evitar que per cap motiu no es prengui un monjo la llibertat de defensar-ne un altre al monestir, o com a protegir-lo, 2 encara que els uneixi qualsevol lligam de parentiu. 3 Que de cap manera no es prenguin els monjos aquesta llibertat, perquè es podria convertir en una ocasió d’escàndols molt greus. 4 Si algú transgredia aquesta prohibició, que sigui castigat ben asprament.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Tot just després del capítol que sant Benet dedica a com cal actuar quan ens demanen coses impossibles en els dos capítols següents, que tenen una vertadera unitat temàtica, ens parla de que al monestir no ens prenguem la llibertat ni de defensar ni de bufetejar ningú. El text ens posa en guàrdia contra el nepotisme i les relacions exclusives o privilegiades, en les que un pot esdevenir advocat, protector o detractor d’un altre i esser així llavor de divisió, de clans escriu el P. Benoît Standaert. Hem vingut al monestir per cercar Déu en comunitat com a germans; no estem cridats per ser-hi pares, germans bessons, tiets, avis o qualsevol altre relació més inconfessable, de cap germà de comunitat; perquè això seria atorgar-nos una superioritat sobre l’altre que ni tenim ni ens pertoca tenir. Com diu el Papa Francesc no podem entrar a la vida monàstica cercant una simple realització de nosaltres mateixos, la puresa d’intenció bàsica és essencial, cal anar sempre em compte i amb els ulls ben oberts perquè no passin coses de les quals després ens puguem penedir (Cf. La força de la vocació, pàg. 48-49). Sant Benet empra aquí el verb llatí praesumere, que es podria traduir per posar abans o primer que res o bé anticipar-se de manera presumptuosa. Pel P. Benoît no hi ha res de més funest per la bona marxa d’una comunitat que aquesta actitud perquè es tracta d’una amistat entesa de manera inversa a com en parlen Agustí, Aristòtil, Plató, Pitàgores o Elred, que a la fi esdevé tot el contrari de la humilitat i l’obediència que han de guiar la nostra vida. Aquest verb praesumere, l’empra sant Benet prop de trenta vegades al llarg del text de la Regla, habitualment per dir-nos que no ens atorguem el dret a determinada acció o pensament; tanta insistència ens mostra clarament la prevenció de sant Benet davant d’aquesta actitud.
Per Dom Guillaume, abat de Mont des Cats, podem legítimament parlar d’una sana capacitat d’indignació, pròpia de tot ésser humà, davant de la injustícia. La mateixa Escriptura ens parla clarament de la defensa del just, quan, per citar tant sols un exemple, el salmista ens diu «Feu-me justícia, Senyor, defenseu la meva causa contra la gent infidel; allibereu-me de l’home pervers i traïdor.» (Salm 43,1); és la defensa de l’orfe, del pobre, de l’oprimit i del just perseguit. El mateix Jesús és el primer a rebel•lar-se contra els qui preparen càrregues pesades i insuportables i les posen a les espatlles dels altres, mentre ells no volen ni moure-les amb el dit (Cf. Mt 23,4). En el cor del cristianisme, del mateix missatge evangèlic, hi ha una resistència a la injustícia, a l’opressió, a la falsedat; una resistència que demana coratge i la donació d’un mateix. És aquesta la que ens cal també en la vida monàstica, lluny d’abstenir-nos-en d’aquesta capacitat d’indignació, hem de perfeccionar-la i desenvolupar-la en el seu just sentit. Sant Benet sap prou bé que quan ens passa pel cap de defensar un germà molt sovint, ho fem en el nostre propi interès, per defensar la nostra opinió, la nostra relació particular amb ell; en mirar de protegir-lo mirem de protegir-nos a nosaltres mateixos. El coratge que ens demana sant Benet no és per defensar petites causes particulars, ens el demana per estimar de veritat, seguint l’exemple de Crist. Un coratge al que li cal una gran lucidesa per discernir sobre el que ens mou vertaderament en el més íntim de nosaltres mateixos. En el fons en aquest capítol, i per oposició en el següent, sant Benet ens parla d’una qüestió delicada i aquesta és el paper, el rol, de l’afectivitat en la nostra vida, perquè com tot, com la intel•ligència o el cos, l’afectivitat marca els nostres comportaments, la nostra manera de percebre la realitat, el nostre judici; i pot treballar tant en sentit positiu com en sentit negatiu. L’altre, el pròxim, és sovint el mirall inconscient de les nostres pròpies febleses tant físiques com morals, de les nostres fragilitats, de les nostres pors i fustracions, però també, no ho oblidéssim pas, del que hi de sà i bo dins nostre. En el nostre camí com a creients, com a monjos, no podem oblidar que ens cal posar en ordre i asserenar tot allò que hi ha d’obscur i d’inconscient en la nostra afectivitat; és un camí de conversió, que mai no acaba per anys que tinguem o que portem de vida religiosa, un camí que cadascun de nosaltres ha de recórrer de manera personal; i en el que massa sovint oblidem que la nostra afectivitat, les nostres emocions, tenen necessitat de ser convertides, transformades, sublimades que es diria un llenguatge monàstic ara ja en desús, i sols podrem fer-ho mitjançant l’ascesi monàstica i deixant actuar la gràcia en nosaltres. La nostra particular manera de viure la fe, la crida de Déu en comunitat, ens pot ser un guany i no pas un impediment, si sabem acceptar les exigències i els contratemps tal com sant Benet ens hi convida; prenent distància per tal de poder analitzar críticament les nostres emocions i inhibicions per descobrir el camí de llibertat que ens ofereix la Regla. Diu el Papa Francesc «els conflictes són part intrínseca de la realitat. No hi cap raó per negar-los. Això sí, caminem per superar-los. Això és l’important: caminar, sempre caminar cap endavant.» (La força de la vocació, pàg. 29).
Una comunitat monàstica no està fundada sobre lligams de parentiu, llaços d’amistat, o la pertinença a un determinat grup social o ètnic. Està fonamentada sobre la pertinença a Crist; cadascun de nosaltres pertany a Crist a títol individual i tota la comunitat li pertany a títol col•lectiu; és això el que ha d’ajudar-nos a superar les fronteres humanes i alliberar-nos dels egoismes personals o dels de clans o grups. Si oblidem això, que al cap i a la fi és oblidar que no hem d’anteposar res al Crist el qual ens ha de dur tots junts a la vida eterna (Cf. RB 72,12), oblidem el vertader sentit de la nostra vida monàstica. Com respon el Papa Francesc, en el darrer llibre en que parla de la vida consagrada, hem de viure: «Sense perdre mai de vista per Qui m’he compromès. La presència de Jesús ho és tot. Aquí hi ha la força de la vocació consagrada. Una vida consagrada on Jesús no hi sigui present amb la seva paraula en l’Evangeli, amb la seva inspiració...no funciona. Sense la passió enamorada per Jesús , no hi ha futur possible per a la vida consagrada.» (La força de la vocació, pàg. 36)
Capítol 69
1 Cal evitar que per cap motiu no es prengui un monjo la llibertat de defensar-ne un altre al monestir, o com a protegir-lo, 2 encara que els uneixi qualsevol lligam de parentiu. 3 Que de cap manera no es prenguin els monjos aquesta llibertat, perquè es podria convertir en una ocasió d’escàndols molt greus. 4 Si algú transgredia aquesta prohibició, que sigui castigat ben asprament.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Tot just després del capítol que sant Benet dedica a com cal actuar quan ens demanen coses impossibles en els dos capítols següents, que tenen una vertadera unitat temàtica, ens parla de que al monestir no ens prenguem la llibertat ni de defensar ni de bufetejar ningú. El text ens posa en guàrdia contra el nepotisme i les relacions exclusives o privilegiades, en les que un pot esdevenir advocat, protector o detractor d’un altre i esser així llavor de divisió, de clans escriu el P. Benoît Standaert. Hem vingut al monestir per cercar Déu en comunitat com a germans; no estem cridats per ser-hi pares, germans bessons, tiets, avis o qualsevol altre relació més inconfessable, de cap germà de comunitat; perquè això seria atorgar-nos una superioritat sobre l’altre que ni tenim ni ens pertoca tenir. Com diu el Papa Francesc no podem entrar a la vida monàstica cercant una simple realització de nosaltres mateixos, la puresa d’intenció bàsica és essencial, cal anar sempre em compte i amb els ulls ben oberts perquè no passin coses de les quals després ens puguem penedir (Cf. La força de la vocació, pàg. 48-49). Sant Benet empra aquí el verb llatí praesumere, que es podria traduir per posar abans o primer que res o bé anticipar-se de manera presumptuosa. Pel P. Benoît no hi ha res de més funest per la bona marxa d’una comunitat que aquesta actitud perquè es tracta d’una amistat entesa de manera inversa a com en parlen Agustí, Aristòtil, Plató, Pitàgores o Elred, que a la fi esdevé tot el contrari de la humilitat i l’obediència que han de guiar la nostra vida. Aquest verb praesumere, l’empra sant Benet prop de trenta vegades al llarg del text de la Regla, habitualment per dir-nos que no ens atorguem el dret a determinada acció o pensament; tanta insistència ens mostra clarament la prevenció de sant Benet davant d’aquesta actitud.
Per Dom Guillaume, abat de Mont des Cats, podem legítimament parlar d’una sana capacitat d’indignació, pròpia de tot ésser humà, davant de la injustícia. La mateixa Escriptura ens parla clarament de la defensa del just, quan, per citar tant sols un exemple, el salmista ens diu «Feu-me justícia, Senyor, defenseu la meva causa contra la gent infidel; allibereu-me de l’home pervers i traïdor.» (Salm 43,1); és la defensa de l’orfe, del pobre, de l’oprimit i del just perseguit. El mateix Jesús és el primer a rebel•lar-se contra els qui preparen càrregues pesades i insuportables i les posen a les espatlles dels altres, mentre ells no volen ni moure-les amb el dit (Cf. Mt 23,4). En el cor del cristianisme, del mateix missatge evangèlic, hi ha una resistència a la injustícia, a l’opressió, a la falsedat; una resistència que demana coratge i la donació d’un mateix. És aquesta la que ens cal també en la vida monàstica, lluny d’abstenir-nos-en d’aquesta capacitat d’indignació, hem de perfeccionar-la i desenvolupar-la en el seu just sentit. Sant Benet sap prou bé que quan ens passa pel cap de defensar un germà molt sovint, ho fem en el nostre propi interès, per defensar la nostra opinió, la nostra relació particular amb ell; en mirar de protegir-lo mirem de protegir-nos a nosaltres mateixos. El coratge que ens demana sant Benet no és per defensar petites causes particulars, ens el demana per estimar de veritat, seguint l’exemple de Crist. Un coratge al que li cal una gran lucidesa per discernir sobre el que ens mou vertaderament en el més íntim de nosaltres mateixos. En el fons en aquest capítol, i per oposició en el següent, sant Benet ens parla d’una qüestió delicada i aquesta és el paper, el rol, de l’afectivitat en la nostra vida, perquè com tot, com la intel•ligència o el cos, l’afectivitat marca els nostres comportaments, la nostra manera de percebre la realitat, el nostre judici; i pot treballar tant en sentit positiu com en sentit negatiu. L’altre, el pròxim, és sovint el mirall inconscient de les nostres pròpies febleses tant físiques com morals, de les nostres fragilitats, de les nostres pors i fustracions, però també, no ho oblidéssim pas, del que hi de sà i bo dins nostre. En el nostre camí com a creients, com a monjos, no podem oblidar que ens cal posar en ordre i asserenar tot allò que hi ha d’obscur i d’inconscient en la nostra afectivitat; és un camí de conversió, que mai no acaba per anys que tinguem o que portem de vida religiosa, un camí que cadascun de nosaltres ha de recórrer de manera personal; i en el que massa sovint oblidem que la nostra afectivitat, les nostres emocions, tenen necessitat de ser convertides, transformades, sublimades que es diria un llenguatge monàstic ara ja en desús, i sols podrem fer-ho mitjançant l’ascesi monàstica i deixant actuar la gràcia en nosaltres. La nostra particular manera de viure la fe, la crida de Déu en comunitat, ens pot ser un guany i no pas un impediment, si sabem acceptar les exigències i els contratemps tal com sant Benet ens hi convida; prenent distància per tal de poder analitzar críticament les nostres emocions i inhibicions per descobrir el camí de llibertat que ens ofereix la Regla. Diu el Papa Francesc «els conflictes són part intrínseca de la realitat. No hi cap raó per negar-los. Això sí, caminem per superar-los. Això és l’important: caminar, sempre caminar cap endavant.» (La força de la vocació, pàg. 29).
Una comunitat monàstica no està fundada sobre lligams de parentiu, llaços d’amistat, o la pertinença a un determinat grup social o ètnic. Està fonamentada sobre la pertinença a Crist; cadascun de nosaltres pertany a Crist a títol individual i tota la comunitat li pertany a títol col•lectiu; és això el que ha d’ajudar-nos a superar les fronteres humanes i alliberar-nos dels egoismes personals o dels de clans o grups. Si oblidem això, que al cap i a la fi és oblidar que no hem d’anteposar res al Crist el qual ens ha de dur tots junts a la vida eterna (Cf. RB 72,12), oblidem el vertader sentit de la nostra vida monàstica. Com respon el Papa Francesc, en el darrer llibre en que parla de la vida consagrada, hem de viure: «Sense perdre mai de vista per Qui m’he compromès. La presència de Jesús ho és tot. Aquí hi ha la força de la vocació consagrada. Una vida consagrada on Jesús no hi sigui present amb la seva paraula en l’Evangeli, amb la seva inspiració...no funciona. Sense la passió enamorada per Jesús , no hi ha futur possible per a la vida consagrada.» (La força de la vocació, pàg. 36)
diumenge, 16 de desembre del 2018
ELS SACERDOTS DEL MONESTIR
De la Regla de sant Benet
Capítol 62
1 Si un abat desitja que li ordenin un prevere o un diaca, que esculli entre els seus monjos qui sigui digne d’exercir el sacerdoci. 2 L’ordenat, però, que eviti la vanaglòria i l’orgull, 3 i que no s’atreveixi a fer res, llevat d’allò que li mana l’abat, sabent que ha d’estar molt més subjecte a l’observança regular. 4 Ni oblidi amb el pretext del sacerdoci l’obediència a la Regla i l’observança, sinó que avanci més i més cap a Déu. 5 Que ocupi sempre el lloc que li toca per la seva entrada al monestir, 6 llevat del ministeri de l’altar i del cas que l’elecció de la comunitat i el voler de l’abat volguessin assignar-li un lloc més alt pel mèrit de la seva vida. 7 Ha de saber, amb tot, que li cal observar la norma establerta per als degans i els priors. 8 Si gosava fer altrament, que sigui jutjat no com a sacerdot, sinó com a rebel. 9 I si, amonestat sovint, no es corregia, que es recorri també al bisbe com a testimoni. 10 I si ni així no s’esmenava i les seves faltes esdevenien manifestes, que l’expulsin del monestir; 11 sempre, però, que la seva contumàcia sigui tal que no es vulgui sotmetre i obeir la Regla.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
A l’abat li pertoca desitjar que li ordenin un prevere o un diaca i escollir-ne d’entre els monjos un de digne. A l’ordenat alhora li pertoca evitar la vanagloria i l’orgull, no atrevir-se a fer res que no li mani l’abat, saber que ha d’estar molt més subjecte a l’observança regular, no oblidar l’obediència a la Regla i l’observança, avançar més i més cap a Déu, ocupar el lloc que li pertoca per la seva entrada al monestir i saber que li cal observar la norma establerta per als degans, és a dir ser de bona reputació, de vida santa i no inflar-se d’orgull (Cf. RB 21). Si manca en això ha de ser jutjat com a rebel i si no atén les amonestacions a la fi expulsat del monestir.
No ho posa fàcil sant Benet i és que per a ell el sacerdoci no és intrínsec al monaquisme, el seu model és un monaquisme laïcal i segurament que tant sols empès per la necessitat, davant de les dificultats que deuria representar el servei d’un prevere aliè a la comunitat, admet que d’entre els monjos n’hi hagi algun que sigui ordenat de sacerdot. Potser també va influir la voluntat de que els monestirs esdevinguessin jurídicament autònoms dins de les diòcesis i de que els seus sacerdots estiguessin lligats tant sols a la comunitat i a servir-la des del seu ministeri, que no és, evidentment, un servei qualsevol. Sant Benet encara ho posa més difícil si el cas és que algú ja sacerdot vol entrar al monestir, perquè no veu massa clar el seu encaix; tal com ho diu al Capítol LX.
En el capítol dedicat als sacerdots del monestir, als monjos que són ordenats de preveres sant Benet considera al sacerdot des de dos punts de vista. El primer és el risc que pot suposar la seva condició de prevere per a la seva vida com a monjo; el segon és la dignitat, considerant el sacerdoci com una crida al servei de la comunitat que permeti evitar els riscos; representat per la frase «que avanci més i més cap a Déu.» El repte és viure les dues dimensions, presbiteral i monàstica en una única vocació de manera harmònica i profitosa per la comunitat; que la vida de monjo alimenti el ministeri sacerdotal y el sacerdoci la vida monàstica, en paraules del bisbe emèrit Juan María Uriarte. Escrivia l’abat Maur Esteva al respecte que la mateixa existència de molts articles i reflexions a l’entorn del sacerdoci dins la vida monàstica, implica ja que existeix o al menys se suposa que existeix, un problema. El mateix Papa sant Pau VI, en plena discussió del tema arrel del retorn de la vida monàstica a les seves fonts seguint les pautes del Concili Vaticà II, dirigint-se als superiors majors d’Itàlia deia: «En el monaquisme i, en aquest cas, fins i tot si el monjo era ordenat, aquest no estava destinat a exercir la cura pastoral. (...) per això la realització del monacat sense el sacerdoci no ha de veure’s com una desviació pel fet de que durant molts segles a Occident la major part dels monjos fossin ordenats sacerdots. Tampoc no s’ha de prendre com a regla general cridar els monjos al sacerdoci només segons les necessitats del ministeri pastoral a l’interior o a l’exterior del monestir. Si, de fet, el monaquisme s’ha associat amb el sacerdoci, això va venir de la percepció de l’harmonia entre la consagració religiosa i sacerdotal. La unió en la mateixa persona de la consagració religiosa, que ho ofereix tot a Déu i el caràcter sacerdotal, la configura de manera especial a Crist, que és tant sacerdot com víctima.» (18 de novembre de 1966). Ja l’any 1959, uns anys abans de la convocatòria del Concili Vaticà II, en un congrés sobre vida monàstica celebrat a Roma es plantejava la pregunta «Té sentit que un monjo sigui prevere, si el monjo ja és una forma de vida completa i suficient en sí mateixa? És compatible una cosa i un altre?» El mateix abat Maur Esteva, en la seva tesina presentada l’any 1969 al Pontifici Institut de Sant Anselm a Roma, feia veure que en la reflexió sobre el tema des del monacat hi havia dues postures fonamentals: una més a favor de l’ordenació dels monjos, que no veu el sacerdoci dels monjos com quelcom incompatible amb la vida monàstica; d’altra banda hi havia la postura més favorable a mantenir el sentit laïcal en les comunitats monàstiques.
Per raons històriques s’havia produït un moviment de clericalització en les comunitats monàstiques masculines, òbviament, que per alguns havia esdevingut excessiva o fins i tot una desviació o una anormalitat respecte a l’originalitat del monacat. Però en aquest tema sempre sorgeix el dubte raonable ja que la major part dels estudis han estat fets per monjos, oh sorpresa, que són preveres. Certament la vida del monjo, la nostra vocació com a monjos, és suficient per sí mateixa i la vida d’una comunitat monàstica no és per sí ni laïcal ni clerical, tot i que el nostre Orde ho sigui de clerical. Les nostres Constitucions tant sols demanen el sacerdoci per l’abat i pel mestre de novicis i això ja és tot un símptoma. Cap perfectament que hi hagi qui, si l’abat ho creu oportú, vulgui viure la vocació monàstica com a ministre ordenat. Ambdues vocacions són compatibles però també és cert que molts cops un excessiu nombre de sacerdots en una comunitat pot fer aparèixer com a sinònims ser monjo i ser prevere; o ser monjo en espera de ser prevere o sinó s’és prevere ser una mena de monjo de segona; en aquest cas pesa encara la concepció prèvia al Concili Vaticà II de monjos de cor i germans llecs, moltes vegades sense poder escollir-ho venint la selecció pels criteris arbitraris dels superiors.
El problema no és ser prevere o no, sinó l’actitud davant del sacerdoci; si algú, Déu no ho vulgui, dient “és que jo soc padre”, vulgues així atorgar-se una autoritat que no té sobre un altre erraria, faltaria a la Regla, al mateix Concili Vaticà II i a l’Evangeli, que no són poques faltes. També erraria qui penses que una altre monjo com ell però sacerdot és superior a ell; tots som monjos, tots som iguals, l’única distinció si de cas ja la fa sant Benet però no és pas aquesta. El que es demana de nosaltres ens ho diu sant Benet fil per randa al capítol IV, en el que sempre ens hauríem d’emmirallar, quan escriu, per exemple «el bé que vegi, en ell, que l’atribueixi a Déu, no a si mateix» (RB 4, 42) o «no voler que li diguin sant abans de ser-ho, sinó ser-ho primer perquè li ho puguin dir amb veritat» (RB 4,62); si pensem o diem que som millors que un altre, si tant sols ens passa pel cap, ja no som dignes, «perquè valgui allò que està escrit “Amic, ¿què has vingut a fer?”» (RB 60,3). En aquesta cursa no hi tant ministeris, ni edats, ni temps de vida monàstica, sacerdotal o religiosa, com els instruments del treball espiritual que si els fem servir nit i dia sense deixar-los mai i els retornem el dia del judici, el Senyor ens recompensarà (Cf. 4.75-76). En aquesta línia al llibre entrevista amb el Papa Francesc sobre la vida consagrada recentment publicat aquest diu: «Hi ha un clericalisme que es manifesta en les persones que viuen amb actituds de segregats, amb el nas enlaire, mal segregats. Són aquells que viuen amb una mena de caràcter aristòcrata envers els altres. El clericalisme és una aristocràcia. Es pot ser clerical encara que un sigui germà consagrat. (...) Quan hi ha clericalisme, aristocratisme, elitisme, aquí no hi ha el poble de Déu.» (La força de la vocació, pàg. 61-62).
La nostra vocació és de monjos, tot altre cosa és un servei, digne i sacramental en aquest cas evidentment, a la comunitat. No venim al monestir per ser preveres, abats, priors, cantors, cuiners, administradors o qualsevol altre servei o ofici; venim per ser-hi monjos o millor dit per avançar cada dia una mica més en el nostre camí per esdevenir monjos configurats al Crist i seguint la Regla de sant Benet, que és la que ens hem compromès a respectar. Així també la nostra formació, teològica i filosòfica si és el cas, ens ha d’ajudar fonamentalment a la nostra vida de monjos i si cal també ho fa a la de sacerdots. El sacerdoci o el diaconat no deslliuren sinó que obliguen encara més a portar la nostra vida de monjos amb regularitat i fidelitat a la pregària, al treball i a la Lectio; obedients i lliurats al servei de la comunitat, vivint encara més, si pot ser, com a monjos; perquè si ho oblidem tot això, si negligim per exemple la prioritat de la pregària esdevenim monjos en fals, en risc i comencem a murmurar, fins i tot sols, la murmuració ocupa tot el nostre pensament, emplena la nostra ment i la nostra boca i embruta la nostra ànima i aleshores no ens plau res d’alguns o de tots els germans i la raó és que no portem bé la nostra vida espiritual, no la cuidem i ens fem mal a nosaltres mateixos i fem mal a la comunitat, segur que sense adonar-nos-en o sense voler, però el fem. Com diu el Papa Francesc en el llibre entrevista abans esmentat: «que la vida de fraternitat sigui veritable. Quan es viu de manera hipòcrita, aleshores no. Llavors es converteix, més que en un signe, en un anti-signe. No caiguem mai a viure de manera hipòcrita en la vida de comunitat» conclou el Papa (La força de la vocació, pàg. 71-72). Com ens deia avui Origenes a Matines: «quan la teva ànima s’ha deixat dominar per alguna temptació, no és pas la temptació que t’ha canviat en palla, sinó que és perquè eres palla, és a dir, lleuger i sense fe, que la temptació ha mostrat la teva naturalesa amagada. Quan, al contrari, l’afrontes coratjosament, no és pas la temptació que et fa fidel i capaç de suportar-la: la temptació fa aparèixer a plena llum les virtuts del coratge i de la força que hi havia en tu, però que estaven amagades.» Mirem dec ser blat i no palla esventada pel vent de les temptacions.
Capítol 62
1 Si un abat desitja que li ordenin un prevere o un diaca, que esculli entre els seus monjos qui sigui digne d’exercir el sacerdoci. 2 L’ordenat, però, que eviti la vanaglòria i l’orgull, 3 i que no s’atreveixi a fer res, llevat d’allò que li mana l’abat, sabent que ha d’estar molt més subjecte a l’observança regular. 4 Ni oblidi amb el pretext del sacerdoci l’obediència a la Regla i l’observança, sinó que avanci més i més cap a Déu. 5 Que ocupi sempre el lloc que li toca per la seva entrada al monestir, 6 llevat del ministeri de l’altar i del cas que l’elecció de la comunitat i el voler de l’abat volguessin assignar-li un lloc més alt pel mèrit de la seva vida. 7 Ha de saber, amb tot, que li cal observar la norma establerta per als degans i els priors. 8 Si gosava fer altrament, que sigui jutjat no com a sacerdot, sinó com a rebel. 9 I si, amonestat sovint, no es corregia, que es recorri també al bisbe com a testimoni. 10 I si ni així no s’esmenava i les seves faltes esdevenien manifestes, que l’expulsin del monestir; 11 sempre, però, que la seva contumàcia sigui tal que no es vulgui sotmetre i obeir la Regla.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
A l’abat li pertoca desitjar que li ordenin un prevere o un diaca i escollir-ne d’entre els monjos un de digne. A l’ordenat alhora li pertoca evitar la vanagloria i l’orgull, no atrevir-se a fer res que no li mani l’abat, saber que ha d’estar molt més subjecte a l’observança regular, no oblidar l’obediència a la Regla i l’observança, avançar més i més cap a Déu, ocupar el lloc que li pertoca per la seva entrada al monestir i saber que li cal observar la norma establerta per als degans, és a dir ser de bona reputació, de vida santa i no inflar-se d’orgull (Cf. RB 21). Si manca en això ha de ser jutjat com a rebel i si no atén les amonestacions a la fi expulsat del monestir.
No ho posa fàcil sant Benet i és que per a ell el sacerdoci no és intrínsec al monaquisme, el seu model és un monaquisme laïcal i segurament que tant sols empès per la necessitat, davant de les dificultats que deuria representar el servei d’un prevere aliè a la comunitat, admet que d’entre els monjos n’hi hagi algun que sigui ordenat de sacerdot. Potser també va influir la voluntat de que els monestirs esdevinguessin jurídicament autònoms dins de les diòcesis i de que els seus sacerdots estiguessin lligats tant sols a la comunitat i a servir-la des del seu ministeri, que no és, evidentment, un servei qualsevol. Sant Benet encara ho posa més difícil si el cas és que algú ja sacerdot vol entrar al monestir, perquè no veu massa clar el seu encaix; tal com ho diu al Capítol LX.
En el capítol dedicat als sacerdots del monestir, als monjos que són ordenats de preveres sant Benet considera al sacerdot des de dos punts de vista. El primer és el risc que pot suposar la seva condició de prevere per a la seva vida com a monjo; el segon és la dignitat, considerant el sacerdoci com una crida al servei de la comunitat que permeti evitar els riscos; representat per la frase «que avanci més i més cap a Déu.» El repte és viure les dues dimensions, presbiteral i monàstica en una única vocació de manera harmònica i profitosa per la comunitat; que la vida de monjo alimenti el ministeri sacerdotal y el sacerdoci la vida monàstica, en paraules del bisbe emèrit Juan María Uriarte. Escrivia l’abat Maur Esteva al respecte que la mateixa existència de molts articles i reflexions a l’entorn del sacerdoci dins la vida monàstica, implica ja que existeix o al menys se suposa que existeix, un problema. El mateix Papa sant Pau VI, en plena discussió del tema arrel del retorn de la vida monàstica a les seves fonts seguint les pautes del Concili Vaticà II, dirigint-se als superiors majors d’Itàlia deia: «En el monaquisme i, en aquest cas, fins i tot si el monjo era ordenat, aquest no estava destinat a exercir la cura pastoral. (...) per això la realització del monacat sense el sacerdoci no ha de veure’s com una desviació pel fet de que durant molts segles a Occident la major part dels monjos fossin ordenats sacerdots. Tampoc no s’ha de prendre com a regla general cridar els monjos al sacerdoci només segons les necessitats del ministeri pastoral a l’interior o a l’exterior del monestir. Si, de fet, el monaquisme s’ha associat amb el sacerdoci, això va venir de la percepció de l’harmonia entre la consagració religiosa i sacerdotal. La unió en la mateixa persona de la consagració religiosa, que ho ofereix tot a Déu i el caràcter sacerdotal, la configura de manera especial a Crist, que és tant sacerdot com víctima.» (18 de novembre de 1966). Ja l’any 1959, uns anys abans de la convocatòria del Concili Vaticà II, en un congrés sobre vida monàstica celebrat a Roma es plantejava la pregunta «Té sentit que un monjo sigui prevere, si el monjo ja és una forma de vida completa i suficient en sí mateixa? És compatible una cosa i un altre?» El mateix abat Maur Esteva, en la seva tesina presentada l’any 1969 al Pontifici Institut de Sant Anselm a Roma, feia veure que en la reflexió sobre el tema des del monacat hi havia dues postures fonamentals: una més a favor de l’ordenació dels monjos, que no veu el sacerdoci dels monjos com quelcom incompatible amb la vida monàstica; d’altra banda hi havia la postura més favorable a mantenir el sentit laïcal en les comunitats monàstiques.
Per raons històriques s’havia produït un moviment de clericalització en les comunitats monàstiques masculines, òbviament, que per alguns havia esdevingut excessiva o fins i tot una desviació o una anormalitat respecte a l’originalitat del monacat. Però en aquest tema sempre sorgeix el dubte raonable ja que la major part dels estudis han estat fets per monjos, oh sorpresa, que són preveres. Certament la vida del monjo, la nostra vocació com a monjos, és suficient per sí mateixa i la vida d’una comunitat monàstica no és per sí ni laïcal ni clerical, tot i que el nostre Orde ho sigui de clerical. Les nostres Constitucions tant sols demanen el sacerdoci per l’abat i pel mestre de novicis i això ja és tot un símptoma. Cap perfectament que hi hagi qui, si l’abat ho creu oportú, vulgui viure la vocació monàstica com a ministre ordenat. Ambdues vocacions són compatibles però també és cert que molts cops un excessiu nombre de sacerdots en una comunitat pot fer aparèixer com a sinònims ser monjo i ser prevere; o ser monjo en espera de ser prevere o sinó s’és prevere ser una mena de monjo de segona; en aquest cas pesa encara la concepció prèvia al Concili Vaticà II de monjos de cor i germans llecs, moltes vegades sense poder escollir-ho venint la selecció pels criteris arbitraris dels superiors.
El problema no és ser prevere o no, sinó l’actitud davant del sacerdoci; si algú, Déu no ho vulgui, dient “és que jo soc padre”, vulgues així atorgar-se una autoritat que no té sobre un altre erraria, faltaria a la Regla, al mateix Concili Vaticà II i a l’Evangeli, que no són poques faltes. També erraria qui penses que una altre monjo com ell però sacerdot és superior a ell; tots som monjos, tots som iguals, l’única distinció si de cas ja la fa sant Benet però no és pas aquesta. El que es demana de nosaltres ens ho diu sant Benet fil per randa al capítol IV, en el que sempre ens hauríem d’emmirallar, quan escriu, per exemple «el bé que vegi, en ell, que l’atribueixi a Déu, no a si mateix» (RB 4, 42) o «no voler que li diguin sant abans de ser-ho, sinó ser-ho primer perquè li ho puguin dir amb veritat» (RB 4,62); si pensem o diem que som millors que un altre, si tant sols ens passa pel cap, ja no som dignes, «perquè valgui allò que està escrit “Amic, ¿què has vingut a fer?”» (RB 60,3). En aquesta cursa no hi tant ministeris, ni edats, ni temps de vida monàstica, sacerdotal o religiosa, com els instruments del treball espiritual que si els fem servir nit i dia sense deixar-los mai i els retornem el dia del judici, el Senyor ens recompensarà (Cf. 4.75-76). En aquesta línia al llibre entrevista amb el Papa Francesc sobre la vida consagrada recentment publicat aquest diu: «Hi ha un clericalisme que es manifesta en les persones que viuen amb actituds de segregats, amb el nas enlaire, mal segregats. Són aquells que viuen amb una mena de caràcter aristòcrata envers els altres. El clericalisme és una aristocràcia. Es pot ser clerical encara que un sigui germà consagrat. (...) Quan hi ha clericalisme, aristocratisme, elitisme, aquí no hi ha el poble de Déu.» (La força de la vocació, pàg. 61-62).
La nostra vocació és de monjos, tot altre cosa és un servei, digne i sacramental en aquest cas evidentment, a la comunitat. No venim al monestir per ser preveres, abats, priors, cantors, cuiners, administradors o qualsevol altre servei o ofici; venim per ser-hi monjos o millor dit per avançar cada dia una mica més en el nostre camí per esdevenir monjos configurats al Crist i seguint la Regla de sant Benet, que és la que ens hem compromès a respectar. Així també la nostra formació, teològica i filosòfica si és el cas, ens ha d’ajudar fonamentalment a la nostra vida de monjos i si cal també ho fa a la de sacerdots. El sacerdoci o el diaconat no deslliuren sinó que obliguen encara més a portar la nostra vida de monjos amb regularitat i fidelitat a la pregària, al treball i a la Lectio; obedients i lliurats al servei de la comunitat, vivint encara més, si pot ser, com a monjos; perquè si ho oblidem tot això, si negligim per exemple la prioritat de la pregària esdevenim monjos en fals, en risc i comencem a murmurar, fins i tot sols, la murmuració ocupa tot el nostre pensament, emplena la nostra ment i la nostra boca i embruta la nostra ànima i aleshores no ens plau res d’alguns o de tots els germans i la raó és que no portem bé la nostra vida espiritual, no la cuidem i ens fem mal a nosaltres mateixos i fem mal a la comunitat, segur que sense adonar-nos-en o sense voler, però el fem. Com diu el Papa Francesc en el llibre entrevista abans esmentat: «que la vida de fraternitat sigui veritable. Quan es viu de manera hipòcrita, aleshores no. Llavors es converteix, més que en un signe, en un anti-signe. No caiguem mai a viure de manera hipòcrita en la vida de comunitat» conclou el Papa (La força de la vocació, pàg. 71-72). Com ens deia avui Origenes a Matines: «quan la teva ànima s’ha deixat dominar per alguna temptació, no és pas la temptació que t’ha canviat en palla, sinó que és perquè eres palla, és a dir, lleuger i sense fe, que la temptació ha mostrat la teva naturalesa amagada. Quan, al contrari, l’afrontes coratjosament, no és pas la temptació que et fa fidel i capaç de suportar-la: la temptació fa aparèixer a plena llum les virtuts del coratge i de la força que hi havia en tu, però que estaven amagades.» Mirem dec ser blat i no palla esventada pel vent de les temptacions.
diumenge, 9 de desembre del 2018
EL VESTIT I EL CALÇAT DELS GERMANS
De la Regla de sant Benet
Capítol 55
1 Els vestits s’han de donar als germans segons les condicions i el clima del lloc on viuen, 2 ja que a les regions fredes se’n necessita més i a les càlides menys. 3 L’abat, per tant, ho ha de tenir present. 4 Nosaltres creiem, tanmateix, que als llocs temperats són suficients per als monjos una cogulla i una túnica per a cada un 5 -la cogulla pelfada a l’hivern, llisa o usada a l’estiu-, 6 i un escapulari per al treball; per calçat, peücs i sandàlies. 7 Del color o de la tosquedat de totes aquestes coses, que no en facin un problema els monjos, sinó que s’acontentin amb les que es poden trobar a la regió on viuen o amb allò que es pot adquirir a més bon preu. 8 Però, que l’abat vetlli per la mida dels vestits, perquè no siguin curts, sinó a la mida dels qui els porten. 9 En rebre els vestits nous, han de retornar sempre al mateix temps els vells, que cal guardar per als pobres al vestuari. 10 Perquè basta a cada monjo de tenir dues túniques i dues cogulles, per a la nit i per rentar les peces. 11 El que hi hagi de més és superflu, s’ha de suprimir. 12 Que retornin també els peücs i totes les coses velles, quan en reben de noves. 13 Els qui surten de viatge, que prenguin femorals del vestuari i els hi retornin, rentats, en tornar. 14 Que hi hagi també cogulles i túniques una mica millors que les que solen portar; en sortir de viatge, que les prenguin del vestuari, i, en tornar, que les hi retornin. 15 Com a parament del llit, n’hi haurà prou amb una estora, un abrigall, una flassada i un capçal. 16 Però que l’abat escorcolli sovint aquests llits, per si s’hi trobava res que s’haguessin apropiat. 17 I si trobaven a algú quelcom que no ha rebut de l’abat, l’han de sotmetre a un càstig gravíssim. 18 I perquè aquest vici de la propietat sigui extirpat de soca-rel, que l’abat doni totes les coses necessàries, 19 o sigui: cogulla, túnica, peücs, sandàlies, cenyidor, coltell, estil, agulla, mocador, tauletes, per treure qualsevol pretext de necessitat. 20 L’abat, però, que consideri sempre aquella sentència dels Fets dels Apòstols, que «es donava a cadascú segons el que li calia». 21 Per tant, que també consideri l’abat les necessitats dels febles, no pas la mala voluntat dels envejosos. 22 Però en totes les seves decisions ha de pensar en la retribució de Déu.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
La vestimenta del monjo sant Benet la planteja com a funcional; la cogulla era una peça que emprava la gent del camp per cobrir-se les espatlles i el cap i resguardar-se així del fred; l’escapulari una indumentària de treball. També se li pot donar al vestit un sentit simbòlic; així Joan Cassià parla de que la caputxa significa la innocència dels infants, la túnica sense màcula, prestem atenció a la precisió sense màcula que vol dir neta, significa la separació del món; l’escapulari el zel pel treball ja que deixa les mans lliures per fer-ho; les sandàlies la llibertat de moviment davant del món; el mantell sobre l’hàbit la humilitat o el cinturó el control de les passions i la renúncia als plaers de la carn. Sembla però que sant Benet és més pràctic i que el vestuari que ell descriu no difereix de l’emprat per la major part de la població, es a dir els serfs i no pas els nobles, de la Itàlia del segle VI. El procés posterior de diferenciació dels monjos i les monges a partir de l’hàbit, quan com a tal aquestes peces de roba s’anaren deixant per part de la resta de la població, els monjos les mantinguérem com a símbol de fidelitat a la lletra de la Regla i del nostre compromís amb els principis de simplicitat i d’austeritat. Sant Benet no ha fet seva la mística de l’hàbit elaborada pel monaquisme egipci; les seves normes són simples i elementals, molt pràctiques. Sembla que segueix més la idea de la Regla de sant Agustí que diu: «No sigueu cridaners en la vostra aparença, ni procureu agradar amb la manera de vestir, sinó més aviat amb la manera de comportar-vos.» (RA, 19). Un criteri també compartit pel Papa Celestí I que a meitats del segle V escrivia: «alguns preveres del Senyor, vesteixen mantells i se cenyeixen la cintura, amb la idea de ser fidels a l’Escriptura, no segons l’esperit, sinó segons la lletra. Hem de diferenciar-nos del poble i dels altres per la doctrina i no pels vestits, per la conducta i no per l’aspecte exterior, per la puresa d’ànim i no per l’ornamentació.» (Celestí, Carta IV).
Un clar exemple de simplicitat som els cistercencs, adoptarem el color blanc per tal de seguir literalment la Regla, que prescriu que l’hàbit ha de ser de teixit senzill i barat i no dona importància al color, d’aquí triar llana sense tenyir, és a dir blanca. De fet no serà fins al segle XV que apareixerà la tradició de que fou la Verge Maria qui s’aparegué a sant Alberic, segon abat de Cister, lliurant-li la cogulla blanca tot i que ja al segle XIII l’abat Adam de Perseigne interpreta el color blanc com a expressió simbòlica de la puresa de Maria. Avui en dia, defensant el manteniment d’un hàbit diferent, aquest té el valor de signe en les nostres cultures contemporànies. És més aviat un mitjà d’identificació, de testimoni. Algunes comunitats monàstiques o religioses han apostat per l’ús de roba ordinària en la vida quotidiana, això que pot ser legítim i fins i tot en consonància amb l’esperit de la Regla; pot però també aigualir la nostra identitat, diluir-la. Certament l’hàbit no fa al monjo però si que el monjo pot fer a l’hàbit, omplint-lo de sentit, vivint amb coherència la nostra vida.
Les característiques més vàlides, primàries i tradicionals de l’hàbit monàstic són la simplicitat, la pobresa i la modèstia. El primer que destaca sant Benet és la simplicitat; la roba ha de ser adequada per cada zona, correspondre al clima, perquè el seu primer objectiu és protegir el cos. També de mida adaptada a cada persona. La segona cosa important per a sant Benet és evitar l’esperit d’acumulació i és que els monjos tenim certa tendència a la síndrome de Diògenes. És molt fàcil acumular parells de mitjons, camises o calçotets i no llançar els que ja no es poden fer servir, pensant sempre en el “per si un cas”, cas que molt sovint no arriba mai. Com a bon psicòleg, sant Benet recorda a l’abat llur obligació de veure que tots tinguin tot el que necessiten i no més, per evitar el pretext d’acumular en previsió de penúries que potser mai arriben. Sant Benet no perd l’oportunitat de remetre aquí al compartir de la primera comunitat cristiana de Jerusalem, on tot era en comú, però on tot es distribuïa segons les necessitats de cadascun; un igualitarisme asimètric ja que per sant Benet la igualtat no significa que tothom tingui exactament el mateix, sinó que tothom tingui el que necessita; i les necessitats poden ser tant psicològiques com físiques. Per viatjar, sant Benet planteja portar roba d’una qualitat lleugerament millor, que s’ha de tornar al vestidor. Aquesta és una actitud de respecte per a les persones a les quals anem a veure. Alguns monjos prefereixen viatjar amb la seva roba monàstica; uns altres prefereixen viatjar vestits com tothom, tot i que això avui dia no és que hi hagi una norma massa universal precisament en el món; altres prefereixen un vestit civil poc monàstic. Hi ha bones raons per a cada actitud però una cosa és certa, el que és important per a sant Benet, en aquesta àrea com en moltes altres, no és aparèixer com a monjo o témer d’aparèixer com a tal o simplement reconèixer-se com a diferent, sinó el fons de la qüestió és practicar la màxima simplicitat tenint en compte el context social i el clima, mantenint uns mínims de dignitat. Com deia l’abat Maur Esteva en la conclusió del curs de formació monàstica de l’any 2003: «La religiositat i, afortunadament, allò que consideràvem monàstic; també ha deixat enrere l’ideal del monacat solitari, pobre i penitent. (...) el folklore monàstic (...) però cal estar ben atents davant possibles revivals que sempre aguaiten.» (27 de setembre de 2003).
Capítol 55
1 Els vestits s’han de donar als germans segons les condicions i el clima del lloc on viuen, 2 ja que a les regions fredes se’n necessita més i a les càlides menys. 3 L’abat, per tant, ho ha de tenir present. 4 Nosaltres creiem, tanmateix, que als llocs temperats són suficients per als monjos una cogulla i una túnica per a cada un 5 -la cogulla pelfada a l’hivern, llisa o usada a l’estiu-, 6 i un escapulari per al treball; per calçat, peücs i sandàlies. 7 Del color o de la tosquedat de totes aquestes coses, que no en facin un problema els monjos, sinó que s’acontentin amb les que es poden trobar a la regió on viuen o amb allò que es pot adquirir a més bon preu. 8 Però, que l’abat vetlli per la mida dels vestits, perquè no siguin curts, sinó a la mida dels qui els porten. 9 En rebre els vestits nous, han de retornar sempre al mateix temps els vells, que cal guardar per als pobres al vestuari. 10 Perquè basta a cada monjo de tenir dues túniques i dues cogulles, per a la nit i per rentar les peces. 11 El que hi hagi de més és superflu, s’ha de suprimir. 12 Que retornin també els peücs i totes les coses velles, quan en reben de noves. 13 Els qui surten de viatge, que prenguin femorals del vestuari i els hi retornin, rentats, en tornar. 14 Que hi hagi també cogulles i túniques una mica millors que les que solen portar; en sortir de viatge, que les prenguin del vestuari, i, en tornar, que les hi retornin. 15 Com a parament del llit, n’hi haurà prou amb una estora, un abrigall, una flassada i un capçal. 16 Però que l’abat escorcolli sovint aquests llits, per si s’hi trobava res que s’haguessin apropiat. 17 I si trobaven a algú quelcom que no ha rebut de l’abat, l’han de sotmetre a un càstig gravíssim. 18 I perquè aquest vici de la propietat sigui extirpat de soca-rel, que l’abat doni totes les coses necessàries, 19 o sigui: cogulla, túnica, peücs, sandàlies, cenyidor, coltell, estil, agulla, mocador, tauletes, per treure qualsevol pretext de necessitat. 20 L’abat, però, que consideri sempre aquella sentència dels Fets dels Apòstols, que «es donava a cadascú segons el que li calia». 21 Per tant, que també consideri l’abat les necessitats dels febles, no pas la mala voluntat dels envejosos. 22 Però en totes les seves decisions ha de pensar en la retribució de Déu.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
La vestimenta del monjo sant Benet la planteja com a funcional; la cogulla era una peça que emprava la gent del camp per cobrir-se les espatlles i el cap i resguardar-se així del fred; l’escapulari una indumentària de treball. També se li pot donar al vestit un sentit simbòlic; així Joan Cassià parla de que la caputxa significa la innocència dels infants, la túnica sense màcula, prestem atenció a la precisió sense màcula que vol dir neta, significa la separació del món; l’escapulari el zel pel treball ja que deixa les mans lliures per fer-ho; les sandàlies la llibertat de moviment davant del món; el mantell sobre l’hàbit la humilitat o el cinturó el control de les passions i la renúncia als plaers de la carn. Sembla però que sant Benet és més pràctic i que el vestuari que ell descriu no difereix de l’emprat per la major part de la població, es a dir els serfs i no pas els nobles, de la Itàlia del segle VI. El procés posterior de diferenciació dels monjos i les monges a partir de l’hàbit, quan com a tal aquestes peces de roba s’anaren deixant per part de la resta de la població, els monjos les mantinguérem com a símbol de fidelitat a la lletra de la Regla i del nostre compromís amb els principis de simplicitat i d’austeritat. Sant Benet no ha fet seva la mística de l’hàbit elaborada pel monaquisme egipci; les seves normes són simples i elementals, molt pràctiques. Sembla que segueix més la idea de la Regla de sant Agustí que diu: «No sigueu cridaners en la vostra aparença, ni procureu agradar amb la manera de vestir, sinó més aviat amb la manera de comportar-vos.» (RA, 19). Un criteri també compartit pel Papa Celestí I que a meitats del segle V escrivia: «alguns preveres del Senyor, vesteixen mantells i se cenyeixen la cintura, amb la idea de ser fidels a l’Escriptura, no segons l’esperit, sinó segons la lletra. Hem de diferenciar-nos del poble i dels altres per la doctrina i no pels vestits, per la conducta i no per l’aspecte exterior, per la puresa d’ànim i no per l’ornamentació.» (Celestí, Carta IV).
Un clar exemple de simplicitat som els cistercencs, adoptarem el color blanc per tal de seguir literalment la Regla, que prescriu que l’hàbit ha de ser de teixit senzill i barat i no dona importància al color, d’aquí triar llana sense tenyir, és a dir blanca. De fet no serà fins al segle XV que apareixerà la tradició de que fou la Verge Maria qui s’aparegué a sant Alberic, segon abat de Cister, lliurant-li la cogulla blanca tot i que ja al segle XIII l’abat Adam de Perseigne interpreta el color blanc com a expressió simbòlica de la puresa de Maria. Avui en dia, defensant el manteniment d’un hàbit diferent, aquest té el valor de signe en les nostres cultures contemporànies. És més aviat un mitjà d’identificació, de testimoni. Algunes comunitats monàstiques o religioses han apostat per l’ús de roba ordinària en la vida quotidiana, això que pot ser legítim i fins i tot en consonància amb l’esperit de la Regla; pot però també aigualir la nostra identitat, diluir-la. Certament l’hàbit no fa al monjo però si que el monjo pot fer a l’hàbit, omplint-lo de sentit, vivint amb coherència la nostra vida.
Les característiques més vàlides, primàries i tradicionals de l’hàbit monàstic són la simplicitat, la pobresa i la modèstia. El primer que destaca sant Benet és la simplicitat; la roba ha de ser adequada per cada zona, correspondre al clima, perquè el seu primer objectiu és protegir el cos. També de mida adaptada a cada persona. La segona cosa important per a sant Benet és evitar l’esperit d’acumulació i és que els monjos tenim certa tendència a la síndrome de Diògenes. És molt fàcil acumular parells de mitjons, camises o calçotets i no llançar els que ja no es poden fer servir, pensant sempre en el “per si un cas”, cas que molt sovint no arriba mai. Com a bon psicòleg, sant Benet recorda a l’abat llur obligació de veure que tots tinguin tot el que necessiten i no més, per evitar el pretext d’acumular en previsió de penúries que potser mai arriben. Sant Benet no perd l’oportunitat de remetre aquí al compartir de la primera comunitat cristiana de Jerusalem, on tot era en comú, però on tot es distribuïa segons les necessitats de cadascun; un igualitarisme asimètric ja que per sant Benet la igualtat no significa que tothom tingui exactament el mateix, sinó que tothom tingui el que necessita; i les necessitats poden ser tant psicològiques com físiques. Per viatjar, sant Benet planteja portar roba d’una qualitat lleugerament millor, que s’ha de tornar al vestidor. Aquesta és una actitud de respecte per a les persones a les quals anem a veure. Alguns monjos prefereixen viatjar amb la seva roba monàstica; uns altres prefereixen viatjar vestits com tothom, tot i que això avui dia no és que hi hagi una norma massa universal precisament en el món; altres prefereixen un vestit civil poc monàstic. Hi ha bones raons per a cada actitud però una cosa és certa, el que és important per a sant Benet, en aquesta àrea com en moltes altres, no és aparèixer com a monjo o témer d’aparèixer com a tal o simplement reconèixer-se com a diferent, sinó el fons de la qüestió és practicar la màxima simplicitat tenint en compte el context social i el clima, mantenint uns mínims de dignitat. Com deia l’abat Maur Esteva en la conclusió del curs de formació monàstica de l’any 2003: «La religiositat i, afortunadament, allò que consideràvem monàstic; també ha deixat enrere l’ideal del monacat solitari, pobre i penitent. (...) el folklore monàstic (...) però cal estar ben atents davant possibles revivals que sempre aguaiten.» (27 de setembre de 2003).
diumenge, 2 de desembre del 2018
EL TREBALL MANUAL DE CADA DIA: ELS DIES DE QUARESMA
De la Regla de sant Benet
Capítol 48,14-25
14 Els dies de quaresma, des del matí fins a l’hora tercera completa s’han de dedicar a les seves lectures, i fins a l’hora desena completa que treballin en allò que se’ls encomana. 15 En aquests dies de quaresma, que tots rebin un volum de la Bíblia, que han de llegir per ordre i tot sencer; 16 aquests volums s’han de donar al començament de la quaresma. 17 Que sobretot es designin un o dos ancians que facin la ronda del monestir a les hores en què els germans es dediquen a la lectura 18 i vegin si hi ha cap germà peresós que passa l’estona sense fer res o enraonant, i no es dóna a la lectura, i no sols no és de profit per a si mateix, sinó que a més destorba els altres. 19 Si fos trobat algú així —Déu no ho vulgui—, se l’ha de renyar una i dues vegades; 20 si no s’esmenava, que sigui sotmès a la correcció que és de regla, de manera que els altres escarmentin. 21 I que cap germà no s’ajunti a un altre a hores indegudes. 22 El diumenge, que es dediquin tots a la lectura, llevat d’aquells que estan posats en els diversos serveis. 23 Si algú, però, fos tan negligent i peresós que no volgués o no pogués estudiar o llegir, que se li doni alguna feina per a fer, perquè no estigui ociós. 24 Als germans malalts o de salut delicada, se’ls ha d’encomanar una feina o una ocupació tals, que ni estiguin ociosos, ni la feixuguesa del treball els aclapari o els el faci defugir. 25 L’abat ha de tenir en consideració llur feblesa.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
En el capítol dedicat al treball, un dels textos que aquestes setmanes ens serveixen de reflexió comunitària, sant Benet ens parla de la lectura. Sembla que hereta de la tradició occidental el reservar a la lectura les tres primeres hores de la nostra jornada. No deuria ser fàcil que això s’acomplís perquè així ho mostra que el mateix sant Benet prevegi que un o dos ancians facin la ronda per tal de localitzar-nos si som dels peresosos, dels vagarosos, dels xerraires dels qui fem tard; que a més podem acabar essent pedra d’ensopec, destorb diu sant Benet, per als altres. Per això potser també preveu un programa alternatiu per evitar-ho, alguna feina que ens mantingui ocupats i no de cap manera restem ociosos, perquè «L’ociositat és enemiga de l’ànima, i per això els germans s’han d’ocupar a unes hores determinades en el treball manual i a unes altres també ben determinades en la lectura divina.». Es tracta de fer el que toca fer quan toca fer-ho, no deixant-nos endur pel nostre propi desig, pel que nosaltres puguem considerar prioritari i que de fet no ho és tant; sinó que renunciant als nostres propis volers, i un, no pas el menor, és ser amos del nostre propi temps; no anteposem res al Crist. Pregària, treball i lectura són els pilars de la nostra jornada, a més del descans està clar, i en aquest capítol sant Benet ens parla de dos, del treball i de la lectura. Intentar mantenir l’equilibri entre estar ocupats en el que toca i no sentir-nos aclaparats de tal manera que la temptació sigui defugir les nostres obligacions, tenint present les nostres febleses.
De quin tipus de lectura ens parla sant Benet? Ell mateix al llarg del text de la Regla poua constantment en l’Escriptura i ens parla de les Conferències i de les Col·lacions de Joan Cassià o de la Regla de sant Basili per exemple. Ens caldria també puntualitzar que quan parla de biblioteca no ho fa en el sentit que avui podem donar al terme, sinó que es refereix fonamentalment als llibres que composen la Bíblia i a les obres que la comenten. Sant Benet ens està parlant de la Lectio divina que no tant sols ens ha d’ocupar unes hores cada dia sinó que ha d’adquirir un protagonisme encara més especial el dia del Senyor per excel·lència, el diumenge. Per destacar-ne la importància sant Benet fa servir les expressions habituals en ell, com “sobretot” o “Déu no ho vulgui” perquè l’objecte de la Lectio és la Paraula de Déu; que ens arriba directament a través de l’Escriptura, pel magisteri de l’Església i l’ensenyament dels pares; és a dir per l’Escriptura i per la tradició, dos pilars de la nostra fe tant destacats pel Concili Vaticà II.
La Lectio va més enllà d’una mera formació o informació perquè la seva importància resideix en gran part en l’actitud amb que la rebem, la disponibilitat o obertura amb que l’escoltem i llegim, ja sigui a la litúrgia ja sigui a la Lectio personal. D’aquí que el mètode a seguir sigui el ja conegut i exposat per primer cop d’una manera sistemàtica per Guiu el cartoixà en la seva Escala espiritual. Per aquesta transcendental importància del nostre contacte amb la Paraula sant Benet alerta contra els qui ens puguin destorbar o que nosaltres mateixos no siguem un destorb, estar davant de la Paraula negligents, peresós significa a la fi un moviment interior contra el vot de conversió de costums, de viure com a monjos en una traducció més ajustada. Negligir el contacte directe amb la Paraula, amb Déu a través de la seva Paraula, ens pot portar a una crisi personal de fe, Déu no ho vulgui, perquè l’abandó deliberat de la vida espiritual amb el coneixement del que això implica, ens pot portar a l’abandó de la nostra vocació, al menys interiorment, o a l’esterilitat espiritual.
L’accídia s’expressa per la peresa d’una banda, per la distracció, l’agitació o la fugida d’estudi d’una altre i per la inestabilitat d’esperit o la malsana curiositat en tercer lloc, segons Aquinata Böckmann. És sabut que els pares del monaquisme consideraven l’accídia com la malaltia espiritual més greu perquè significa al cap i a la fi ser infidels a la nostra vocació. Ens pot afectar quan l’entusiasme dels inicis de la nostra vida monàstica es va refredant i el zel passa a un segon terme sinó cau en l’oblit. No sempre significa un ensopiment perquè també es pot presentar com un hiperactivisme irreflexiu, plantejant-nos un seguit de projectes que mai no acaben d’omplir el nostre desig i als que renunciem amb massa facilitat per fer-los realment creïbles, perquè no són sinó reflex extern de que el que ens mou és a fer la nostra voluntat, el nostre caprici fins i tot, per damunt de tot. El Papa Francesc ho expressà dient: «A vegades, haver-ho tingut tot en la vida és una mala sort. Penseu en un jove al que no se li hagi ensenyat la virtut de l’espera i de la paciència, que no hagi hagut de suar per guanyar-se les coses, que ha anat cremant etapes i amb pocs anys sap ja com va el món. Ha estat destinat a la pitjor condemna: la de no desitjar res. Sembla un jove, malgrat això, la tardor ja ha arribat al seu cor. (...) Tenir un ànima buida és el pitjor obstacle per a l’esperança. És un risc del qual ningú pot donar-se per exclòs, perquè ser temptats contra l’esperança pot succeir també quan es recorre el camí de la vida cristiana» (Papa Francesc 27 de setembre de 2017). O en paraules de sant Elred: «sabem per experiència que, si allò que desitgem ardentment es fa esperar, una vegada aconseguit ens resulta doblement agradable.» (Sermó I sobre la vinguda del Senyor.)
És de tot això sobre el que ens alerta avui sant Benet, ens recorda que no venim al monestir a fer la nostra voluntat sinó la del Senyor i que a vegades cal motivar-nos a seguir-la, amb ancians que facin la ronda per veure si algun cop passem l’estona sense fer res, enraonant, destorbant als altres; per això sant Benet parlar de renyar, de corregir, d’escarmentar i també de buscar-nos una alternativa per no estar ociosos, sempre tenint present les nostres febleses tant físiques com morals.
Com diu el Papa Francesc: «La mandra ens allunya del servei i ens porta a la comoditat, a l’egoisme. (...) En la vida hem de lluitar contra les temptacions que tracten d’allunyar-nos d’aquesta actitud de servei. La mandra porta a la comoditat, servint a la nostra mida i ensenyorint-nos de la situació, i així de servents passem a convertir-nos en patrons, i això ens porta a la supèrbia, a l’orgull, a tractar malament als altres, a sentir-nos els més importants, a pensar que perquè som cristians, tenim ja la salvació garantida i tantes coses així. (...) Una altra cosa que allunya de l’actitud de servei és la d’ensenyorir-nos de les situacions. És el que els va succeir als apòstols, que allunyaven a les persones perquè no molestessin a Jesús, però en realitat també perquè era el més còmode per a ells, és a dir, s’ensenyorien del temps del Senyor, s’ensenyorien del poder del Senyor, perquè el volien pel seu grupet. En realitat, s’ensenyorien d’aquesta actitud de servei, transformant-la en una estructura de poder. Que el Senyor ens doni aquestes dues grans gràcies: la humilitat en el servei i l’esperança de trobar-nos amb el Senyor a la fi de la nostra cursa.» (11 de novembre de 2014)
Capítol 48,14-25
14 Els dies de quaresma, des del matí fins a l’hora tercera completa s’han de dedicar a les seves lectures, i fins a l’hora desena completa que treballin en allò que se’ls encomana. 15 En aquests dies de quaresma, que tots rebin un volum de la Bíblia, que han de llegir per ordre i tot sencer; 16 aquests volums s’han de donar al començament de la quaresma. 17 Que sobretot es designin un o dos ancians que facin la ronda del monestir a les hores en què els germans es dediquen a la lectura 18 i vegin si hi ha cap germà peresós que passa l’estona sense fer res o enraonant, i no es dóna a la lectura, i no sols no és de profit per a si mateix, sinó que a més destorba els altres. 19 Si fos trobat algú així —Déu no ho vulgui—, se l’ha de renyar una i dues vegades; 20 si no s’esmenava, que sigui sotmès a la correcció que és de regla, de manera que els altres escarmentin. 21 I que cap germà no s’ajunti a un altre a hores indegudes. 22 El diumenge, que es dediquin tots a la lectura, llevat d’aquells que estan posats en els diversos serveis. 23 Si algú, però, fos tan negligent i peresós que no volgués o no pogués estudiar o llegir, que se li doni alguna feina per a fer, perquè no estigui ociós. 24 Als germans malalts o de salut delicada, se’ls ha d’encomanar una feina o una ocupació tals, que ni estiguin ociosos, ni la feixuguesa del treball els aclapari o els el faci defugir. 25 L’abat ha de tenir en consideració llur feblesa.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
En el capítol dedicat al treball, un dels textos que aquestes setmanes ens serveixen de reflexió comunitària, sant Benet ens parla de la lectura. Sembla que hereta de la tradició occidental el reservar a la lectura les tres primeres hores de la nostra jornada. No deuria ser fàcil que això s’acomplís perquè així ho mostra que el mateix sant Benet prevegi que un o dos ancians facin la ronda per tal de localitzar-nos si som dels peresosos, dels vagarosos, dels xerraires dels qui fem tard; que a més podem acabar essent pedra d’ensopec, destorb diu sant Benet, per als altres. Per això potser també preveu un programa alternatiu per evitar-ho, alguna feina que ens mantingui ocupats i no de cap manera restem ociosos, perquè «L’ociositat és enemiga de l’ànima, i per això els germans s’han d’ocupar a unes hores determinades en el treball manual i a unes altres també ben determinades en la lectura divina.». Es tracta de fer el que toca fer quan toca fer-ho, no deixant-nos endur pel nostre propi desig, pel que nosaltres puguem considerar prioritari i que de fet no ho és tant; sinó que renunciant als nostres propis volers, i un, no pas el menor, és ser amos del nostre propi temps; no anteposem res al Crist. Pregària, treball i lectura són els pilars de la nostra jornada, a més del descans està clar, i en aquest capítol sant Benet ens parla de dos, del treball i de la lectura. Intentar mantenir l’equilibri entre estar ocupats en el que toca i no sentir-nos aclaparats de tal manera que la temptació sigui defugir les nostres obligacions, tenint present les nostres febleses.
De quin tipus de lectura ens parla sant Benet? Ell mateix al llarg del text de la Regla poua constantment en l’Escriptura i ens parla de les Conferències i de les Col·lacions de Joan Cassià o de la Regla de sant Basili per exemple. Ens caldria també puntualitzar que quan parla de biblioteca no ho fa en el sentit que avui podem donar al terme, sinó que es refereix fonamentalment als llibres que composen la Bíblia i a les obres que la comenten. Sant Benet ens està parlant de la Lectio divina que no tant sols ens ha d’ocupar unes hores cada dia sinó que ha d’adquirir un protagonisme encara més especial el dia del Senyor per excel·lència, el diumenge. Per destacar-ne la importància sant Benet fa servir les expressions habituals en ell, com “sobretot” o “Déu no ho vulgui” perquè l’objecte de la Lectio és la Paraula de Déu; que ens arriba directament a través de l’Escriptura, pel magisteri de l’Església i l’ensenyament dels pares; és a dir per l’Escriptura i per la tradició, dos pilars de la nostra fe tant destacats pel Concili Vaticà II.
La Lectio va més enllà d’una mera formació o informació perquè la seva importància resideix en gran part en l’actitud amb que la rebem, la disponibilitat o obertura amb que l’escoltem i llegim, ja sigui a la litúrgia ja sigui a la Lectio personal. D’aquí que el mètode a seguir sigui el ja conegut i exposat per primer cop d’una manera sistemàtica per Guiu el cartoixà en la seva Escala espiritual. Per aquesta transcendental importància del nostre contacte amb la Paraula sant Benet alerta contra els qui ens puguin destorbar o que nosaltres mateixos no siguem un destorb, estar davant de la Paraula negligents, peresós significa a la fi un moviment interior contra el vot de conversió de costums, de viure com a monjos en una traducció més ajustada. Negligir el contacte directe amb la Paraula, amb Déu a través de la seva Paraula, ens pot portar a una crisi personal de fe, Déu no ho vulgui, perquè l’abandó deliberat de la vida espiritual amb el coneixement del que això implica, ens pot portar a l’abandó de la nostra vocació, al menys interiorment, o a l’esterilitat espiritual.
L’accídia s’expressa per la peresa d’una banda, per la distracció, l’agitació o la fugida d’estudi d’una altre i per la inestabilitat d’esperit o la malsana curiositat en tercer lloc, segons Aquinata Böckmann. És sabut que els pares del monaquisme consideraven l’accídia com la malaltia espiritual més greu perquè significa al cap i a la fi ser infidels a la nostra vocació. Ens pot afectar quan l’entusiasme dels inicis de la nostra vida monàstica es va refredant i el zel passa a un segon terme sinó cau en l’oblit. No sempre significa un ensopiment perquè també es pot presentar com un hiperactivisme irreflexiu, plantejant-nos un seguit de projectes que mai no acaben d’omplir el nostre desig i als que renunciem amb massa facilitat per fer-los realment creïbles, perquè no són sinó reflex extern de que el que ens mou és a fer la nostra voluntat, el nostre caprici fins i tot, per damunt de tot. El Papa Francesc ho expressà dient: «A vegades, haver-ho tingut tot en la vida és una mala sort. Penseu en un jove al que no se li hagi ensenyat la virtut de l’espera i de la paciència, que no hagi hagut de suar per guanyar-se les coses, que ha anat cremant etapes i amb pocs anys sap ja com va el món. Ha estat destinat a la pitjor condemna: la de no desitjar res. Sembla un jove, malgrat això, la tardor ja ha arribat al seu cor. (...) Tenir un ànima buida és el pitjor obstacle per a l’esperança. És un risc del qual ningú pot donar-se per exclòs, perquè ser temptats contra l’esperança pot succeir també quan es recorre el camí de la vida cristiana» (Papa Francesc 27 de setembre de 2017). O en paraules de sant Elred: «sabem per experiència que, si allò que desitgem ardentment es fa esperar, una vegada aconseguit ens resulta doblement agradable.» (Sermó I sobre la vinguda del Senyor.)
És de tot això sobre el que ens alerta avui sant Benet, ens recorda que no venim al monestir a fer la nostra voluntat sinó la del Senyor i que a vegades cal motivar-nos a seguir-la, amb ancians que facin la ronda per veure si algun cop passem l’estona sense fer res, enraonant, destorbant als altres; per això sant Benet parlar de renyar, de corregir, d’escarmentar i també de buscar-nos una alternativa per no estar ociosos, sempre tenint present les nostres febleses tant físiques com morals.
Com diu el Papa Francesc: «La mandra ens allunya del servei i ens porta a la comoditat, a l’egoisme. (...) En la vida hem de lluitar contra les temptacions que tracten d’allunyar-nos d’aquesta actitud de servei. La mandra porta a la comoditat, servint a la nostra mida i ensenyorint-nos de la situació, i així de servents passem a convertir-nos en patrons, i això ens porta a la supèrbia, a l’orgull, a tractar malament als altres, a sentir-nos els més importants, a pensar que perquè som cristians, tenim ja la salvació garantida i tantes coses així. (...) Una altra cosa que allunya de l’actitud de servei és la d’ensenyorir-nos de les situacions. És el que els va succeir als apòstols, que allunyaven a les persones perquè no molestessin a Jesús, però en realitat també perquè era el més còmode per a ells, és a dir, s’ensenyorien del temps del Senyor, s’ensenyorien del poder del Senyor, perquè el volien pel seu grupet. En realitat, s’ensenyorien d’aquesta actitud de servei, transformant-la en una estructura de poder. Que el Senyor ens doni aquestes dues grans gràcies: la humilitat en el servei i l’esperança de trobar-nos amb el Senyor a la fi de la nostra cursa.» (11 de novembre de 2014)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)