De la Regla de sant Benet
Pròleg 39-50
39 I doncs, havent preguntat al Senyor, germans, qui habitarà al seu temple, hem sentit les condicions per habitar-hi, sempre que complim, tanmateix, els deures de qui hi habita. 40 Per tant, hem de preparar els nostres cors i els nostres cossos per militar en la santa obediència dels preceptes. 41 I, per a allò que no pot en nosaltres la natura, preguem al Senyor que vulgui atorgar-nos l’ajut de la seva gràcia. 42 I si, defugint les penes de l’infern, volem arribar a la vida perdurable, 43 mentre encara ens vaga i som en aquest cos i hi cap de complir totes aquestes coses a la llum d’aquesta vida, 44 cal ara córrer i fer allò que ens aprofiti per sempre. 45 Cal que establim, doncs, una escola del servei diví. 46 En instituir-la, no esperem haver d’establir res d’aspre, res de feixuc. 47 Però si mai, seguint el dictat d’una justa raó, calia quelcom una mica més rigorós, per a esmena dels vicis o per a conservació de la caritat, 48 no abandonis de seguida, esfereït de terror, el camí de salvació, que al començament ha de ser forçosament estret. 49 Tanmateix, amb el progrés en la vida monàstica i en la fe, s’eixampla el cor i es corre per la via dels manaments de Déu en la inefable dolcesa de l’amor. 50 Així, no decantant-nos mai del seu mestratge i perseverant en la seva doctrina dins el monestir fins a la mort, participarem dels sofriments del Crist amb la paciència, a fi que meresquem de compartir també el seu regne. Amén.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
«Qui habitarà al seu temple»: la paraula temple és la traducció del text en llatí de la Regla que diu tabernacle, que significa per extensió casa, cambra. Avui ens evoca en un primer significat el tabernacle que es troba a l’església i que conserva Jesús en l’eucaristia. Però el sentit més profund que li vol donar sant Benet evoca les tendes on vivia el poble d’Israel durant el seu llarg pelegrinatge en sortir de l’exili vers la terra promesa, com si el monestir esdevingués també un campament, l’habitatge provisional d’un poble, d’una comunitat, en pelegrinatge vers la seva terra promesa, la pàtria celestial. Un tercer sentit enllaça també amb el llibre de l’Èxode, amb el tabernacle com a lloc de reunió, de l’encontre, el lloc on Déu es troba amb l’home. El monestir entès doncs com un estatge provisional pels qui fem camí cap a Crist i el lloc on Déu es deixa veure i on l’home pot estar davant de Déu, cara a cara.
El monestir no és per sant Benet un lloc on ens podem instal•lar, acomodar, sinó un lloc de pas, d’èxode vers la vida definitiva i alhora el lloc on Déu ve a trobar-nos, un lloc sagrat on Déu parla al cor de l’home, a aquell qui para l’orella atentament per poder escoltar-lo en el silenci respectuós. Sant Benet insisteix en el pròleg en la idea de la paraula, l’escolta i l’acompliment d’aquesta. Una paraula que ens demana per ser escoltada una actitud oberta i activa per poder rebre-la i viure d’acord amb ella. Com podem saber que acomplim el que ens diu la paraula? Com poder discernir si estem vertaderament a l’escolta de la paraula? O si al contrari el que sentim és la nostra pròpia veu, per tal de poder fer la nostra pròpia voluntat? Per sant Benet el criteri fonamental és l’obediència; militar en la santa obediència dels preceptes, per la qual cosa hem de preparar els nostres cors i els nostres cossos; perquè sap ben bé que no és fàcil. Sant Benet hi insisteix sovint al llarg de la Regla, tot allò que es fa fora de l’obediència no pot donar fruit, és estèril, és fruit de la nostra voluntat.
Què vol dir obeir? La Regla ens ho diu abastament al capítol cinquè però avui, aquí al pròleg ja ens en fa un tast. És un art que necessita de preparació espiritual i física, que implica tot el nostre ésser. Per tant no pot ser purament exterior, sols aparença; cal que abasti la intenció del nostre cor; no es tracta d’actuar com si d’una obra de teatre es tractés, sinó de sentir-ho en el fons del cor. Sant Benet sap que això no és pas fàcil, per aquest motiu ens cal la força de la gràcia del Senyor, demanar-li que vulgui atorgar-nos el seu ajut. Un dia o un altre, en un moment o en un altre, l’obediència se’ns pot aparèixer com un mur infranquejable que barra el pas a la nostra voluntat, la podem veure com quelcom que ataca la nostra individualitat. Aleshores de fet s’ha aixecat un mur entre nosaltres i la paraula, hem tancat la nostra orella, hi sentim sense escoltar i tant sols ens escoltem a nosaltres mateixos. Tenim la temptació de rebutjar la paraula i davant aquest fet sant Benet ens recomana una eina imprescindible per la nostra vida, la pregària.
En la vida monàstica la nostra bona voluntat, tard o d’hora, acaba encallant contra l’escull del nostre caprici. Un dia, més aviat o més tard, més o menys freqüentment, hi ha quelcom que se’ns fa impossible d’acceptar, inaccessible; tots n’hem fet i en fem experiència. Ho podem jutjar com una injustícia, un menysteniment, una incompatibilitat personal o un menyspreu i aleshores ens aflora l’angoixa, fins i tot potser en alguna ocasió la rebequeria o aquell estat que col•loquialment definim com que no ens aguantem ni nosaltres mateixos. En aquests moments de dificultat i desconcert, que tots tenim vulguem o no, ens cal prendre consciència que sempre estem en mans de Déu, Ell sí que ens aguanta estiguem com estiguem, i així retornar de nou a la idea central que volem arribar a la vida eterna i que per arribar-hi ens cal córrer ja ara i fer allò que ens aprofiti per sempre.
Estem a la fi d’un any i ens surt a l’encontre el pròleg de la Regla, com si sant Benet ens recordés que no hem arribat enlloc encara, que estem en camí, que no hem de fugir esfereïts de terror perquè el camí de la salvació ha de ser forçosament estret, però avançant-hi s’eixampla el cor i es corre per la via dels manaments de Déu en la inefable dolcesa del seu amor. Tan sols quan deixem que Déu agafi fort el timó i prengui el govern de la barca de la nostra vida podem anar salvant els esculls de les nostres mancances, dels nostres defectes de fàbrica, i arribar a bon port. No decantant-nos mai del seu mestratge i perseverant amb la paciència.
Un punt clau d’aquest fragment del pròleg, és la paciència i el model de paciència és Crist. Ell ens ho ha ensenyat no sols amb paraules sinó amb fets, cadascun dels seus actes des del mateix moment de la seva vinguda, que aquests dies recordem, està marcat per la paciència que mai no l’abandonà. La paciència és aquella virtut, escrivia sant Cebrià de Cartago, que modera la nostra ira, refrena la nostra llengua, dirigeix els nostres pensaments, conserva la nostra pau, redreça la nostra conducta, doblega la rebequeria de la passió, apaivaga la violència de la supèrbia, apaga el foc de l’hostilitat, manté en la humilitat als qui avancen, fa forts en les adversitats als qui s’hi confien davant les injustícies i els afronts, ens ensenya a perdonar amb promptitud, a pregar quan som nosaltres els qui faltem i ofenem, a vèncer les temptacions, a tolerar les persecucions. La paciència fortifica sòlidament els fonaments de la nostra fe, aixeca en alt la nostra esperança, encamina les nostres accions pels camins de Crist; en definitiva ens porta a perseverar com a fills de Déu, tot imitant llur paciència, la infinita paciència que el Senyor té amb nosaltres.
Estem en camí, en l’escola del servei diví, aixoplugats en la tenda que és el monestir; per avançar ens cal sempre l’ajut del Senyor que quan li demanem ens concedeix la força per no abandonar esfereïts de terror i poder participar dels sofriments de Crist amb l’obediència i la paciència, dues esplèndides armes per no decantar-nos mai del seu mestratge i perseverar en la seva doctrina fins la mort, quan esperem merèixer arribar a la terra promesa, la pàtria definitiva i vertadera.
diumenge, 31 de desembre del 2017
diumenge, 24 de desembre del 2017
QUE NINGÚ NO S’ATREVEIXI A PEGAR ARBITRÀRIAMENT A UN ALTRE
De la Regla de sant Benet
Capítol 70
1 Que s’eviti al monestir qualsevol ocasió d’excedir-se, 2 i així establim que a ningú no li sigui permès d’excomunicar o d’assotar cap dels seus germans, llevat d’aquell a qui l’abat li n’hagi donat l’autorització. 3 «Els que hi manquin han de ser renyats davant de tothom a fi que els altres temin». 4 Els infants, fins a l’edat de quinze anys, que estiguin sota la guarda i la correcció amatent de tots; 5 però també això s’ha de fer amb molta mesura i ponderació. 6 El qui d’alguna manera s’atreveixi amb els de més edat sense autorització de l’abat o es desfogui sense discreció contra els infants, que sigui sotmès al càstig de regla, 7 perquè està escrit: «El que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú».
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
No excedir-se en res, no atrevir-se amb els de més edat sense autorització de l’abat, no desfogar-se amb els infants, no defensar-ne un altre; actuar sempre amb mesura. Sentim la Regla ben sovint, cada dia, però segurament ens cal escoltar-la més, parar-hi atentament l’orella, no sigui que ens acabem creient superiors als altres, ens excedim en el que ens toca fer i arribem a creure’ns posseïdors de quelcom que no ens pertoca, perquè pertoca a tots, a tota la comunitat i no sols a nosaltres. No fer als altres el que no volem que ens facin a nosaltres, aquesta és la norma suprema del capítol; no considerar els altres com no volem que ens considerin a nosaltres.
Pegar un germà és una situació límit, però sovint caiem a donar bufetades morals, amb la llengua, amb fets, amb la murmuració. Fa poc Dario Viganò, prefecte de la Secretaria per a la Comunicació de la Santa Seu ha publicat una petita obra sota el títol El murmuri de la murmuració, recollint en gran part tot el que el Papa Francesc ha anat dient sobre aquest pecat. Es fa especial ressò de l’aplicació de les noves tecnologies que serveixen de potent altaveu per difondre murmuracions. Escriu Viganò que el pecat de la murmuració és fruit de l’enveja que posa de manifest la màxima incoherència de la humanitat, perquè l’enveja no desitja tenir el que l’altre té; ans al contrari, l’enveja desitja radicalment que l’altre no tingui el que jo no tinc o he perdut i essent decididament destructora està disposada fins i tot a la violència per tal que l’altre no pugui gaudir d’allò que jo no puc gaudir.
Déu ha donat a uns determinats talents i a uns altres d’altres; però tots són per posar-los al servei de la comunitat amb humilitat no pas amb supèrbia ni menys manipulant, dominant, imposant res a ningú. Ben sovint emprem per a nosaltres una mesura i per als altres una altra, evidentment més favorable, la que ens apliquem a nosaltres mateixos. Si cometem un error, si és nostre, no té pas importància i cerquem i trobem mil excuses per a justificar-nos o fins i tot ens fa gràcia. Per contra, si sorprenem a un germà en una falta, potser la mateixa que nosaltres hem comès, sobretot si és alguna a la qual hi som especialment sensibles perquè potser nosaltres mateixos la cometem sovint, o si ens agafa en un moment dolent, acabem per pensar que el món s’esfondra al nostre voltant, que tot està perdut si tal fet ha estat possible i que ens cal actuar amb contundència. Dues vares de mesurar, la que tenim per a cadascun de nosaltres i la que tenim per amidar els altres.
Veure la palla a l’ull de l’altre i no veure la biga en el nostre propi ull, com diu Jesús, ens succeeix ben sovint. I no és que sant Benet no ens encoratgi a la guarda i a la correcció amatent de tots; però també ens diu que això s’ha de fer amb molta mesura i ponderació i sols a qui li hagin donat l’encàrrec qui li ha de donar, és a dir l’abat. De fet sant Benet cerca que l’ordre sigui responsabilitat de tots però que ningú, si l’abat no li ho ha concedit, no es prengui una responsabilitat que no li pertoca. Ho hem sentit aquesta setmana també en el capítol sobre els germans que van de viatge quan sant Benet amonestava «el qui s’atreveixi a sortir del clos del monestir i anar a qualsevol lloc o fer qualsevol cosa, per petita que sigui, sense ordre de l’abat» (RB 67,7). No ho diu sant Benet per atorgar a l’abat un poder il·limitat, sinó per contenir les nostres actuacions. Si una cosa l’hem de demanar ens la pensem dos cops abans de fer-la i és aquesta reflexió la que sant Benet ens demana.
Tenim un cuiner, un infermer, un bugader, un hostatger, un mestre de novicis, un cereller, un administrador, un sagristà, un liturgista, un mestre de cor; a cadascun li toca una responsabilitat concreta. Hi ha coses que de per si tots sabem que no ens pertoca de fer i d’altres que sabem segur que de forma directa o subsidiària sí ens corresponen, a vegades ben petites com ara tancar una porta, un llum, arreplegar un paper del terra o prestar un servei desatès. Per mitjà d’uns principis ben simples sant Benet ens mostra una línia de conducta per a cadascun de nosaltres, per a tots, siguem com siguem, tinguem els dons que tinguem, ningú hi està per damunt. Ens cal sempre partir de veure en l’altre un germà, un igual i que a partir d’això ens comportem com a persones responsables, amb respecte a la dignitat personal i als sentiments dels altres.
Hi ha ocasions en que la nostra visió de determinat esdeveniment ens altera i l’evolució de la situació pot arribar a provocar una mena d’explosió temperamental que desemboca en una paraula feridora, un determinat desig de venjança, una murmuració; en fi que la nostra pitjor cara surt a la llum i de vegades de quina manera. Sant Benet ens parla aleshores de determinades barreres de protecció. La primera que s’hagi rebut l’encàrrec exprés de l’abat; per tant és més que evident que si l’abat hi ha coses que no pot fer, cap germà ni pot ni ha de fer-les, tanmateix sense un encàrrec que mai no tindrà i que si ho fa per pròpia iniciativa equival a menystenir els germans i arrogar-se un poder que no té en cap cas, tot i que creguem sovint que si ho fem d’amagat i ningú no se n’adona ens justifica, però ja sabem que Jesús va dir que no hi ha res que tard o d’hora no se sàpiga. El segon consell o barrera que ens dona sant Benet es diferir la resposta, deixar refredar la situació, i ens ho diu quan parla de fer-ho en presència de tots; és a dir trencant amb la immediatesa, amb la sang calenta i això també costa, tots ho sabem. El fet de diferir, de no actuar en calent ens pot ajudar a retrobar la pau però sobretot, com en el cas de demanar permís a l’abat, a avaluar les raons que creiem tenir i descarregar-nos en certa manera del fardell emocional que ens pot encegar en un moment determinat.
És potser aquest un dels aspectes més difícils de la vida fraterna. Tot ho hem de fer, al menys procurar de fer-ho, amb mesura i ponderació; no actuant en calent, pensant en les causes i també en les conseqüències. És a dir posant Crist per davant de qualsevol altra cosa, per davant dels nostres interessos personals, dels nostres desitjos o capricis, del nostre orgull i de la nostra vanitat. Escriu Elvira Rodenas sobre Thomas Merton, en el llibre que escoltem al refetor durant el sopar: «Molts cops no són els altres els que ens impedeixen de ser feliços, som nosaltres que no sabem que volem i en lloc d’admetre-ho, pretenem que l’altre ens està impedint d’exercir la nostra llibertat. Paradoxalment és l’acceptació de Déu la que ens fa lliures i ens allibera de la tirania humana, ja que en servir Déu ja no podem viure en servitud humana» (Rodenas, Elvira. Thomas Merton. El hombre y su vida interior, p. 131).
Capítol 70
1 Que s’eviti al monestir qualsevol ocasió d’excedir-se, 2 i així establim que a ningú no li sigui permès d’excomunicar o d’assotar cap dels seus germans, llevat d’aquell a qui l’abat li n’hagi donat l’autorització. 3 «Els que hi manquin han de ser renyats davant de tothom a fi que els altres temin». 4 Els infants, fins a l’edat de quinze anys, que estiguin sota la guarda i la correcció amatent de tots; 5 però també això s’ha de fer amb molta mesura i ponderació. 6 El qui d’alguna manera s’atreveixi amb els de més edat sense autorització de l’abat o es desfogui sense discreció contra els infants, que sigui sotmès al càstig de regla, 7 perquè està escrit: «El que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú».
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
No excedir-se en res, no atrevir-se amb els de més edat sense autorització de l’abat, no desfogar-se amb els infants, no defensar-ne un altre; actuar sempre amb mesura. Sentim la Regla ben sovint, cada dia, però segurament ens cal escoltar-la més, parar-hi atentament l’orella, no sigui que ens acabem creient superiors als altres, ens excedim en el que ens toca fer i arribem a creure’ns posseïdors de quelcom que no ens pertoca, perquè pertoca a tots, a tota la comunitat i no sols a nosaltres. No fer als altres el que no volem que ens facin a nosaltres, aquesta és la norma suprema del capítol; no considerar els altres com no volem que ens considerin a nosaltres.
Pegar un germà és una situació límit, però sovint caiem a donar bufetades morals, amb la llengua, amb fets, amb la murmuració. Fa poc Dario Viganò, prefecte de la Secretaria per a la Comunicació de la Santa Seu ha publicat una petita obra sota el títol El murmuri de la murmuració, recollint en gran part tot el que el Papa Francesc ha anat dient sobre aquest pecat. Es fa especial ressò de l’aplicació de les noves tecnologies que serveixen de potent altaveu per difondre murmuracions. Escriu Viganò que el pecat de la murmuració és fruit de l’enveja que posa de manifest la màxima incoherència de la humanitat, perquè l’enveja no desitja tenir el que l’altre té; ans al contrari, l’enveja desitja radicalment que l’altre no tingui el que jo no tinc o he perdut i essent decididament destructora està disposada fins i tot a la violència per tal que l’altre no pugui gaudir d’allò que jo no puc gaudir.
Déu ha donat a uns determinats talents i a uns altres d’altres; però tots són per posar-los al servei de la comunitat amb humilitat no pas amb supèrbia ni menys manipulant, dominant, imposant res a ningú. Ben sovint emprem per a nosaltres una mesura i per als altres una altra, evidentment més favorable, la que ens apliquem a nosaltres mateixos. Si cometem un error, si és nostre, no té pas importància i cerquem i trobem mil excuses per a justificar-nos o fins i tot ens fa gràcia. Per contra, si sorprenem a un germà en una falta, potser la mateixa que nosaltres hem comès, sobretot si és alguna a la qual hi som especialment sensibles perquè potser nosaltres mateixos la cometem sovint, o si ens agafa en un moment dolent, acabem per pensar que el món s’esfondra al nostre voltant, que tot està perdut si tal fet ha estat possible i que ens cal actuar amb contundència. Dues vares de mesurar, la que tenim per a cadascun de nosaltres i la que tenim per amidar els altres.
Veure la palla a l’ull de l’altre i no veure la biga en el nostre propi ull, com diu Jesús, ens succeeix ben sovint. I no és que sant Benet no ens encoratgi a la guarda i a la correcció amatent de tots; però també ens diu que això s’ha de fer amb molta mesura i ponderació i sols a qui li hagin donat l’encàrrec qui li ha de donar, és a dir l’abat. De fet sant Benet cerca que l’ordre sigui responsabilitat de tots però que ningú, si l’abat no li ho ha concedit, no es prengui una responsabilitat que no li pertoca. Ho hem sentit aquesta setmana també en el capítol sobre els germans que van de viatge quan sant Benet amonestava «el qui s’atreveixi a sortir del clos del monestir i anar a qualsevol lloc o fer qualsevol cosa, per petita que sigui, sense ordre de l’abat» (RB 67,7). No ho diu sant Benet per atorgar a l’abat un poder il·limitat, sinó per contenir les nostres actuacions. Si una cosa l’hem de demanar ens la pensem dos cops abans de fer-la i és aquesta reflexió la que sant Benet ens demana.
Tenim un cuiner, un infermer, un bugader, un hostatger, un mestre de novicis, un cereller, un administrador, un sagristà, un liturgista, un mestre de cor; a cadascun li toca una responsabilitat concreta. Hi ha coses que de per si tots sabem que no ens pertoca de fer i d’altres que sabem segur que de forma directa o subsidiària sí ens corresponen, a vegades ben petites com ara tancar una porta, un llum, arreplegar un paper del terra o prestar un servei desatès. Per mitjà d’uns principis ben simples sant Benet ens mostra una línia de conducta per a cadascun de nosaltres, per a tots, siguem com siguem, tinguem els dons que tinguem, ningú hi està per damunt. Ens cal sempre partir de veure en l’altre un germà, un igual i que a partir d’això ens comportem com a persones responsables, amb respecte a la dignitat personal i als sentiments dels altres.
Hi ha ocasions en que la nostra visió de determinat esdeveniment ens altera i l’evolució de la situació pot arribar a provocar una mena d’explosió temperamental que desemboca en una paraula feridora, un determinat desig de venjança, una murmuració; en fi que la nostra pitjor cara surt a la llum i de vegades de quina manera. Sant Benet ens parla aleshores de determinades barreres de protecció. La primera que s’hagi rebut l’encàrrec exprés de l’abat; per tant és més que evident que si l’abat hi ha coses que no pot fer, cap germà ni pot ni ha de fer-les, tanmateix sense un encàrrec que mai no tindrà i que si ho fa per pròpia iniciativa equival a menystenir els germans i arrogar-se un poder que no té en cap cas, tot i que creguem sovint que si ho fem d’amagat i ningú no se n’adona ens justifica, però ja sabem que Jesús va dir que no hi ha res que tard o d’hora no se sàpiga. El segon consell o barrera que ens dona sant Benet es diferir la resposta, deixar refredar la situació, i ens ho diu quan parla de fer-ho en presència de tots; és a dir trencant amb la immediatesa, amb la sang calenta i això també costa, tots ho sabem. El fet de diferir, de no actuar en calent ens pot ajudar a retrobar la pau però sobretot, com en el cas de demanar permís a l’abat, a avaluar les raons que creiem tenir i descarregar-nos en certa manera del fardell emocional que ens pot encegar en un moment determinat.
És potser aquest un dels aspectes més difícils de la vida fraterna. Tot ho hem de fer, al menys procurar de fer-ho, amb mesura i ponderació; no actuant en calent, pensant en les causes i també en les conseqüències. És a dir posant Crist per davant de qualsevol altra cosa, per davant dels nostres interessos personals, dels nostres desitjos o capricis, del nostre orgull i de la nostra vanitat. Escriu Elvira Rodenas sobre Thomas Merton, en el llibre que escoltem al refetor durant el sopar: «Molts cops no són els altres els que ens impedeixen de ser feliços, som nosaltres que no sabem que volem i en lloc d’admetre-ho, pretenem que l’altre ens està impedint d’exercir la nostra llibertat. Paradoxalment és l’acceptació de Déu la que ens fa lliures i ens allibera de la tirania humana, ja que en servir Déu ja no podem viure en servitud humana» (Rodenas, Elvira. Thomas Merton. El hombre y su vida interior, p. 131).
diumenge, 17 de desembre del 2017
L’ORDRE DE LA COMUNITAT
De la Regla de sant Benet
Capítol 63
1 Al monestir conservaran els seus llocs segons el dia que hi van arribar, segons el mèrit de vida que els distingeix o segons que ho hagi establert l’abat. 2 Que l’abat, però, no pertorbi el ramat que té encomanat ni disposi res injustament, com si pogués usar d’un poder arbitrari; 3 sinó que pensi sempre que haurà de donar compte a Déu de totes les seves decisions i de tots els seus actes. 4 Per tant, segons l’ordre que ell hagi establert o que els germans tinguin ja d’ells mateixos, s’acostaran a rebre la pau i la comunió, entonaran els salms i estaran al cor. 5 I que enlloc absolutament l’edat no creï distincions ni preferències en l’ordre, 6 perquè Samuel i Daniel, tot i essent nois, judicaren els ancians. 7 Per això, llevat d’aquells que, com hem dit, l’abat hagi promogut per raons serioses o hagi posposat per motius concrets, tots els altres es col·locaran tal com van entrant al monestir; 8 així, per exemple, el qui hagi arribat al monestir a l’hora segona, consideri que és més jove que aquell que ha arribat a la primera hora del dia, de qualsevol edat o dignitat que sigui, 9 mentre que, als infants, tothom els farà observar la disciplina en totes les coses. 10 Els més joves, doncs, que honorin els més antics; els més antics que estimin els més joves. 11 En la manera d’anomenar-se, que no es permeti a ningú de cridar un altre pel nom tot sol, 12 sinó que els més grans donaran als més joves el nom de «germans», i els joves als seus ancians, el de «nonnus», que indica la reverència deguda a un pare. 13 L’abat, ja que hom creu que fa les vegades del Crist, l’anomenaran «senyor» i «abat», no perquè ell s’ho hagi pres, sinó per honor i amor del Crist. 14 Però que ell en sigui conscient i es comporti de tal manera que es faci digne d’aquest honor. 15 A qualsevol banda que es trobin els germans, el més jove demanarà la benedicció al més gran. 16 Quan passa un de més gran, que s’aixequi el més jove i li ofereixi de seure, i que el jove no gosi asseure’s amb ell, si el més ancià no li ho diu, 17 perquè es compleixi el que està escrit: «Avanceu-vos mútuament a honorar-vos». 18 Els nois petits i els adolescents, a l’oratori i a la taula, mantindran els seus llocs amb disciplina; 19 a fora i allà on sigui, que estiguin també subjectes a vigilància i disciplina, fins que arribin a l’edat del seny.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Tenim moltes maneres de veure els altres; la imatge que ens fem de l’altre ens pot venir donada per l’edat, la intel·ligència, l’eficàcia o la ineficàcia, l’aparença física, la simpatia o antipatia que ens desperti i tants altres factors. També pot influir-hi el paper, el rol que diríem avui, que cadascú juga al nostre entorn en un moment o altre. Amb un, dos o tots aquests factors ens anem creant la imatge dels altres i d’acord amb aquests criteris funciona la nostra societat. Sant Benet ens diu que tot això no ho hem de tenir tant present, que el que importa realment en la vida comunitària és l’antiguitat, l’hora en què cadascú entrà al monestir, el moment en què naixem de nou a la vida, en aquest cas a la vida monàstica.
No és el primer cop que sant Benet insisteix en el respecte als ancians; aquí a casa nostra hem tingut el privilegi de conèixer i conviure amb les primeres vocacions un cop recuperada la vida monàstica, amb alguns encara ho podem fer i realment és un regal. Però no ho són tan sols per l’edat o pel simple fet de la seva antiguitat al monestir, ho són sobretot perquè han arribat a un estadi de la vida comunitària que ha assolit la beatitud; s’han convertit en monjos de referència. Perquè la dignitat del nonnus no és gratuïta, no ve sols per l’edat vital o monàstica, s’ha de guanyar dia a dia, any rere any; no pas com si fos una cursa, sinó esdevenint respectable poc a poc, sense que el mateix interessat se n’adoni, ni encara menys ho reivindiqui.
En aquest capítol, de nou, sant Benet ens mostra la nostra vocació com un camí, que si el sabem fer bé, si som capaços d’anar avançant cada dia una passa, que si quan en retrocedim dues no ens fa basarda posar-nos de nou en marxa, que si quan caiem no renunciem a aixecar-nos, podrem arribar tots junts a la vida eterna, a Crist, com ens deia avui a Matines el beat Guerric. En la vida monàstica el lloc, la plaça no la tenim assegurada; certament en llavis dels poc coneixedors, tots hem sentit un cop o un altre el comentari que som sants, però això no és cert en absolut; no ens ho creguéssim pas perquè seria la nostra perdició. Sols pel fet d’entrar al monestir ni som sants ni som pas millors que ningú. Per sant Benet aquí al monestir allò important no és el que pot ser important en la nostra societat actual; el poder, el diner, tenir de tot i el darrer model; al monestir allò de més important és Crist i avançar cada dia cap a Ell. Per això ni l’edat ni la dignitat determinen el rang dins de la comunitat.
Això també ho ha de tenir present, com tantes altres coses, l’abat, per no pertorbar el ramat pensant que té un poder arbitrari, perquè al cap i a la fi el monjo que és l’abat no s’ha pres pas res per a ell mateix sinó per honor i amor del Crist, per això sant Benet insisteix en el fet que actua en lloc del Crist, tot i estar carregat d’imperfeccions i defectes, de limitacions i d’errors; i malgrat tot aquest bagatge ha de ser conscient tothora i comportar-se de tal manera que es faci digne d’aquest honor.
L’edat no ha de crear, doncs, ni distincions ni preferències; un tema important, avui en dia que les vocacions són d’edat més avançada que en altres temps. No és pas fàcil quan un ha tingut una certa independència personal i econòmica subjectar-se a una vida comunitària; de fet si fos que venim al monestir simplement per cercar-hi un lloc, un llit i un plat a taula com es diu col·loquialment, ni l’aguantaríem, ni la nostra vida tindria cap sentit. Tot el sentit li ve de la recerca de Crist, de lluitar per no anteposar res al Crist; cap altra cosa, per cap altra raó no és possible viure al monestir, tot altre argument faria la nostra existència buida, inviable, feixuga fins a enfonsar-nos en el sense sentit.
Però no podem deixar de banda que sant Benet ens dona un altre consell, no pas menor, per viure aquesta vida comuna; el respecte. Els més joves han d’honorar els més ancians i aquets tenir present que Samuel i Daniel, tot i essent nois, judicaren els ancians. No se’ns recomana una obediència deforme ni una paciència criticaire, escriu sant Bernat. Però caiem sovint no sols en criticar, que ja seria greu, sinó en jutjar als altres, sota el nostre punt de vista, sols amb indicis; i aquesta és una greu falta contra la caritat, és a dir contra el nucli de la nostra vida comunitària. La injustícia, l’arbitrarietat, els judicis temeraris, fereixen els qui els pateixen, fracturen la comunitat i també, no ho oblidéssim pas, ataquen la nostra pròpia integritat quan els cometem. Ens cal reflexionar sobre el que passa al nostre interior quan som injustos, arbitraris. Tots hi caiem, el que ens cal fer és reflexionar-hi serenament, preguntar-nos com podem acusar el germà sense acusar-nos nosaltres mateixos. A l’origen de tota injustícia hi ha pors, angoixes, fantasmes del nostre propi passat, actituds que ens cal afrontar inexorablement si volem avançar. I per avançar, la boca en moltes ocasions no ens és una bona aliada, el que diem pot ferir, fereix, i encara que rectifiquem, que tirem enrere, el mal molts cops ja està fet i la ferida queda i costa molt de guarir.
Ni l’edat, ni la dignitat determinen el rang dins de la comunitat sinó l’hora d’entrada. La crida de Déu, la crida personal de Déu adreçada a cadascun de nosaltres és el que compta, en un moment concret de la nostra vida, a uns a l’hora primera, als altres a la tercera i als altres a la novena; i amb la crida la resposta, sincera, generosa, lliure, desinteressada. El rang en la comunitat és la combinació de tots aquests factors singulars, personals i irrepetibles. Sempre certs que Ell no ens abandonarà mai, que és pacient, pacient com sols l’amor ho pot ser; perquè Ell ha compartit la nostra feblesa, la nostra humanitat. Escrivia sant Bernat: «També hem d’evitar la pusil·lanimitat i la tristesa en tot allò que fem o tolerem, perquè Déu estima el qui dóna amb alegria. A més, l’alegria o l’entusiasme estan molt relacionats amb la disponibilitat interior i per damunt de tot fugim de la supèrbia. El qui es creu alguna cosa impregna de vanitat tot el que fa o pateix. És el regust més amarg i més oposat a la veritat. Ja que no tenim obligacions temporals, dediquem-nos a conèixer tant Déu com nosaltres mateixos. Perquè ningú progressa espiritualment sense el sofriment i el treball. Tots sofrim, excepte aquell que ha adormit tant la seva ànima que ja no sent inquietud per res» (Sermó sobre el Càntic dels càntics).
Capítol 63
1 Al monestir conservaran els seus llocs segons el dia que hi van arribar, segons el mèrit de vida que els distingeix o segons que ho hagi establert l’abat. 2 Que l’abat, però, no pertorbi el ramat que té encomanat ni disposi res injustament, com si pogués usar d’un poder arbitrari; 3 sinó que pensi sempre que haurà de donar compte a Déu de totes les seves decisions i de tots els seus actes. 4 Per tant, segons l’ordre que ell hagi establert o que els germans tinguin ja d’ells mateixos, s’acostaran a rebre la pau i la comunió, entonaran els salms i estaran al cor. 5 I que enlloc absolutament l’edat no creï distincions ni preferències en l’ordre, 6 perquè Samuel i Daniel, tot i essent nois, judicaren els ancians. 7 Per això, llevat d’aquells que, com hem dit, l’abat hagi promogut per raons serioses o hagi posposat per motius concrets, tots els altres es col·locaran tal com van entrant al monestir; 8 així, per exemple, el qui hagi arribat al monestir a l’hora segona, consideri que és més jove que aquell que ha arribat a la primera hora del dia, de qualsevol edat o dignitat que sigui, 9 mentre que, als infants, tothom els farà observar la disciplina en totes les coses. 10 Els més joves, doncs, que honorin els més antics; els més antics que estimin els més joves. 11 En la manera d’anomenar-se, que no es permeti a ningú de cridar un altre pel nom tot sol, 12 sinó que els més grans donaran als més joves el nom de «germans», i els joves als seus ancians, el de «nonnus», que indica la reverència deguda a un pare. 13 L’abat, ja que hom creu que fa les vegades del Crist, l’anomenaran «senyor» i «abat», no perquè ell s’ho hagi pres, sinó per honor i amor del Crist. 14 Però que ell en sigui conscient i es comporti de tal manera que es faci digne d’aquest honor. 15 A qualsevol banda que es trobin els germans, el més jove demanarà la benedicció al més gran. 16 Quan passa un de més gran, que s’aixequi el més jove i li ofereixi de seure, i que el jove no gosi asseure’s amb ell, si el més ancià no li ho diu, 17 perquè es compleixi el que està escrit: «Avanceu-vos mútuament a honorar-vos». 18 Els nois petits i els adolescents, a l’oratori i a la taula, mantindran els seus llocs amb disciplina; 19 a fora i allà on sigui, que estiguin també subjectes a vigilància i disciplina, fins que arribin a l’edat del seny.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Tenim moltes maneres de veure els altres; la imatge que ens fem de l’altre ens pot venir donada per l’edat, la intel·ligència, l’eficàcia o la ineficàcia, l’aparença física, la simpatia o antipatia que ens desperti i tants altres factors. També pot influir-hi el paper, el rol que diríem avui, que cadascú juga al nostre entorn en un moment o altre. Amb un, dos o tots aquests factors ens anem creant la imatge dels altres i d’acord amb aquests criteris funciona la nostra societat. Sant Benet ens diu que tot això no ho hem de tenir tant present, que el que importa realment en la vida comunitària és l’antiguitat, l’hora en què cadascú entrà al monestir, el moment en què naixem de nou a la vida, en aquest cas a la vida monàstica.
No és el primer cop que sant Benet insisteix en el respecte als ancians; aquí a casa nostra hem tingut el privilegi de conèixer i conviure amb les primeres vocacions un cop recuperada la vida monàstica, amb alguns encara ho podem fer i realment és un regal. Però no ho són tan sols per l’edat o pel simple fet de la seva antiguitat al monestir, ho són sobretot perquè han arribat a un estadi de la vida comunitària que ha assolit la beatitud; s’han convertit en monjos de referència. Perquè la dignitat del nonnus no és gratuïta, no ve sols per l’edat vital o monàstica, s’ha de guanyar dia a dia, any rere any; no pas com si fos una cursa, sinó esdevenint respectable poc a poc, sense que el mateix interessat se n’adoni, ni encara menys ho reivindiqui.
En aquest capítol, de nou, sant Benet ens mostra la nostra vocació com un camí, que si el sabem fer bé, si som capaços d’anar avançant cada dia una passa, que si quan en retrocedim dues no ens fa basarda posar-nos de nou en marxa, que si quan caiem no renunciem a aixecar-nos, podrem arribar tots junts a la vida eterna, a Crist, com ens deia avui a Matines el beat Guerric. En la vida monàstica el lloc, la plaça no la tenim assegurada; certament en llavis dels poc coneixedors, tots hem sentit un cop o un altre el comentari que som sants, però això no és cert en absolut; no ens ho creguéssim pas perquè seria la nostra perdició. Sols pel fet d’entrar al monestir ni som sants ni som pas millors que ningú. Per sant Benet aquí al monestir allò important no és el que pot ser important en la nostra societat actual; el poder, el diner, tenir de tot i el darrer model; al monestir allò de més important és Crist i avançar cada dia cap a Ell. Per això ni l’edat ni la dignitat determinen el rang dins de la comunitat.
Això també ho ha de tenir present, com tantes altres coses, l’abat, per no pertorbar el ramat pensant que té un poder arbitrari, perquè al cap i a la fi el monjo que és l’abat no s’ha pres pas res per a ell mateix sinó per honor i amor del Crist, per això sant Benet insisteix en el fet que actua en lloc del Crist, tot i estar carregat d’imperfeccions i defectes, de limitacions i d’errors; i malgrat tot aquest bagatge ha de ser conscient tothora i comportar-se de tal manera que es faci digne d’aquest honor.
L’edat no ha de crear, doncs, ni distincions ni preferències; un tema important, avui en dia que les vocacions són d’edat més avançada que en altres temps. No és pas fàcil quan un ha tingut una certa independència personal i econòmica subjectar-se a una vida comunitària; de fet si fos que venim al monestir simplement per cercar-hi un lloc, un llit i un plat a taula com es diu col·loquialment, ni l’aguantaríem, ni la nostra vida tindria cap sentit. Tot el sentit li ve de la recerca de Crist, de lluitar per no anteposar res al Crist; cap altra cosa, per cap altra raó no és possible viure al monestir, tot altre argument faria la nostra existència buida, inviable, feixuga fins a enfonsar-nos en el sense sentit.
Però no podem deixar de banda que sant Benet ens dona un altre consell, no pas menor, per viure aquesta vida comuna; el respecte. Els més joves han d’honorar els més ancians i aquets tenir present que Samuel i Daniel, tot i essent nois, judicaren els ancians. No se’ns recomana una obediència deforme ni una paciència criticaire, escriu sant Bernat. Però caiem sovint no sols en criticar, que ja seria greu, sinó en jutjar als altres, sota el nostre punt de vista, sols amb indicis; i aquesta és una greu falta contra la caritat, és a dir contra el nucli de la nostra vida comunitària. La injustícia, l’arbitrarietat, els judicis temeraris, fereixen els qui els pateixen, fracturen la comunitat i també, no ho oblidéssim pas, ataquen la nostra pròpia integritat quan els cometem. Ens cal reflexionar sobre el que passa al nostre interior quan som injustos, arbitraris. Tots hi caiem, el que ens cal fer és reflexionar-hi serenament, preguntar-nos com podem acusar el germà sense acusar-nos nosaltres mateixos. A l’origen de tota injustícia hi ha pors, angoixes, fantasmes del nostre propi passat, actituds que ens cal afrontar inexorablement si volem avançar. I per avançar, la boca en moltes ocasions no ens és una bona aliada, el que diem pot ferir, fereix, i encara que rectifiquem, que tirem enrere, el mal molts cops ja està fet i la ferida queda i costa molt de guarir.
Ni l’edat, ni la dignitat determinen el rang dins de la comunitat sinó l’hora d’entrada. La crida de Déu, la crida personal de Déu adreçada a cadascun de nosaltres és el que compta, en un moment concret de la nostra vida, a uns a l’hora primera, als altres a la tercera i als altres a la novena; i amb la crida la resposta, sincera, generosa, lliure, desinteressada. El rang en la comunitat és la combinació de tots aquests factors singulars, personals i irrepetibles. Sempre certs que Ell no ens abandonarà mai, que és pacient, pacient com sols l’amor ho pot ser; perquè Ell ha compartit la nostra feblesa, la nostra humanitat. Escrivia sant Bernat: «També hem d’evitar la pusil·lanimitat i la tristesa en tot allò que fem o tolerem, perquè Déu estima el qui dóna amb alegria. A més, l’alegria o l’entusiasme estan molt relacionats amb la disponibilitat interior i per damunt de tot fugim de la supèrbia. El qui es creu alguna cosa impregna de vanitat tot el que fa o pateix. És el regust més amarg i més oposat a la veritat. Ja que no tenim obligacions temporals, dediquem-nos a conèixer tant Déu com nosaltres mateixos. Perquè ningú progressa espiritualment sense el sofriment i el treball. Tots sofrim, excepte aquell que ha adormit tant la seva ànima que ja no sent inquietud per res» (Sermó sobre el Càntic dels càntics).
diumenge, 10 de desembre del 2017
LA TAULA DE L’ABAT
De la Regla de sant Benet
Capítol 56
1 A la taula de l’abat hi haurà sempre els hostes i els pelegrins. 2 Però quan no n’hi hagi, estarà a la seva facultat de cridar els germans que vulgui. 3 Amb tot, cal deixar sempre un ancià o dos amb els germans, per conservar l’ordre.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
En temps de sant Benet l’abat menjava a part o bé amb els hostes o bé, si no n’hi havia, cridava alguns germans per menjar amb ell; també aquí a Poblet durant algun temps, en altres segles, l’abat feia vida a part. En una altra època més propera els hostes menjaven al calefactor, a part com es fa encara en molts monestirs. Potser aquest costum tingué sentit en algun moment o en algun lloc, però menjar a part, sobretot per l’abat, no es correspon massa al que ha de ser la vida comunitària ni a la idea que l’abat no és sinó un monjo més. No és en absolut que sant Benet pensi que l’abat ha de tenir una taula més digna que els altres, ni que sigui una taula especial on rebre visitants distingits; els comentaristes de la Regla ni tan sols estan d’acord sobre el lloc concret on era aquesta taula de l’abat per rebre els visitants. Per a alguns, era al mateix refetor de la comunitat, on cada degà tenia la seva pròpia taula; per a d’altres, era en un lloc separat. Avui en el nostre cas asseure als hostes al costat de l’abat, a excepció de casos puntuals com fem ara, potser els incomodaria més que no pas afalagaria en fer-los menjar més ràpid del que ja han de fer i a vegades sofreixen.
Però el tema de fons d’aquest capítol, com en d’altres en què sant Benet parla de l’acolliment, no és ni on ni com s’ha de parar la taula de l’abat, sinó veure en els hostes el mateix Crist. Els monjos venim al monestir per respondre a la crida de Crist que ens demana de seguir-lo per un camí concret. Però això no és ni un rebuig del món, com es deia abans, ni veritablement una fugida o un amagar-se de la resta de la societat, perquè aquest món és el que Déu ha creat, que estima i pel qual Crist ha mort i del qual formem part. Diverses circumstàncies poden portar al monjo a relacionar-se amb l’exterior del monestir, però les persones de fora també arriben al monestir, i poden ser de totes les categories. Sant Benet parla d’un principi espiritual bàsic, i és que els hostes i els pelegrins s’han de rebre com el Crist, que ens dirà el dia del judici: «Jo era foraster i em vau acollir». Però, si es confia a l’abat que es preocupi de menjar amb els hostes, és perquè, segons la idea de sant Benet, els que entren en una comunitat monàstica han triat una vida de solitud per viure la comunió amb Déu i amb els germans. Tot i que la comunitat, per ser veritablement cristiana, ha de mantenir vincles de comunió amb l’Església local, amb la societat en general i amb els més desvalguts en particular. Per tant, per a sant Benet, sempre hi ha uns vincles de la comunitat amb el món exterior, amb les diverses personalitats eclesiàstiques i civils, amb els hostes, amb els passants.
La relació amb els hostes és un punt important de la nostra vida, de la nostra projecció vers l’exterior. Fa anys que aquí els hostes mengen amb la comunitat, que comparteixen també amb nosaltres aquest moment de la nostra jornada, no pas menor. Una possibilitat de menjar en silenci, escoltant una lectura. Per això també és important, molt important, que puguin entrar i sortir del refetor, que entrin i surtin, tal com ho fem o ho hauríem de fer nosaltres mateixos, és a dir en silenci, sense ser importunats, sense interferències, per fer servir l’expressió que deia un predecessor meu fa uns anys, sense ser abordats per cap monjo, fora del qui ho té manat, que és l’hostatger, i que ho fa puntualment i tan sols si li cal. Sant Benet és clar en aquest aspecte, molt clar, ens diu «que el qui no ho té manat no s’ajunti de cap manera ni parli amb els hostes; però si els troba o els veu, un cop saludats humilment, (...) i després de demanar-los la benedicció, que passi de llarg dient que no li és permès de parlar amb els hostes.»; que no s’hi ajunti, que passi de llarg, que els digui que no li és permès de parlar-los; sant Benet és ben concret. També ens ho ha repetit el nostre Abat General en la seva carta de visita, recollint les justes queixes d’alguns membres de la comunitat que veuen, massa sovint, com alguns monjos concrets aborden els hostes sense en cap cas tenir-ho manat. Que la sortida del refetor es faci en silenci i el claustre no es converteixi en un lloc de tertúlia, depèn de nosaltres. El meu predecessor va haver d’instaurar el costum de ser ell qui sortís el darrer per evitar aquest problema; personalment crec que ja som tots prou grandets com per saber què hem de fer, escoltem prou vegades la Regla i hem escoltat tots la carta de visita, però afegiria, com ens diu sant Benet, que «amb això no volem dir que hagi de deixar créixer els vicis, sinó que els ha d’extirpar prudentment i amb caritat segons vegi que convé a cadascú». Sant Benet espera dels ancians que ajudin a conservar l’ordre, Déu no ho vulgui que siguin ells els qui pertorbin per exemple el silenci o s’ajuntin amb els hostes sense tenir-ho manat. Espero de la vostra maduresa que els pocs, molt pocs, que contravenen aquest punt s’esmenaran sense que calgui cridar-los més l’atenció.
La relació amb els hostes és un punt important de la imatge que els qui s’acosten al monestir s’enduen de la nostra comunitat; si la descurem poden endur-se una idea d’una comunitat tafanera, amb una curiositat fins i tot malsana cap a la vida dels qui venen per compartir uns dies amb nosaltres. Sols té manat d’acostar-se als hostes l’hostatger i qualsevol altre ha de demanar-li permís a ell o a l’abat; és senzill d’entendre, per tant sinó ho respectem és que no ho volem entendre, no pas que no sapiguem el que hem i no hem de fer.
La imatge de la comunitat és responsabilitat nostra, es transmet per com tractem als hostes i també es transmet per altres conductes. Per exemple quan ens comuniquem amb persones de l’exterior cal tenir present que som monjos sempre, amb uns vots fets voluntàriament, per tant hem d’actuar en conseqüència per evitar problemes, que sempre acaben portant a situacions com a mínim equívoques. Tant si enviem cartes, com correus electrònics, si truquem per telèfon, si sortim a la plaça, si anem al metge o a fer un encàrrec, o si escrivim per a un determinat mitjà de comunicació, certament ho fem a títol particular, però també no ho oblidem mai, com a monjos que no deixem mai de ser. Els temps han canviat, no cal demanar el nihil obstat per exemple per escriure quelcom, però siguem conscients que ens cal ser prudents i responsables, que en cada actuació nostra hi impliquem tota la comunitat. El just respecte de la llibertat individual de cada monjo com a ciutadà que és, i que crec fonamental, ha de trobar també l’equilibri en el respecte de la identitat col·lectiva de la comunitat; sense comprometre-la en postures molt respectables i legítimes, però concretes i que no representen la comunitat perquè aquesta no entra ni ha d’entrar en determinats temes. La relació amb els hostes, amb la societat que ens envolta i ens preocupa, i que cal que ens preocupi i de la qual ens hem d’ocupar fonamentalment amb la pregària, no és pas fàcil. Estem enmig d’una societat convulsa i d’un poble concret en una situació concreta i difícil, però alhora el nostre centre és Crist mitjançant una vida de pregària treball i centrada en la Paraula de Déu, aquest fonament cristològic, la centralitat en Crist, no l’hem d’oblidar mai i ha de guiar sempre tota la nostra vida.
Capítol 56
1 A la taula de l’abat hi haurà sempre els hostes i els pelegrins. 2 Però quan no n’hi hagi, estarà a la seva facultat de cridar els germans que vulgui. 3 Amb tot, cal deixar sempre un ancià o dos amb els germans, per conservar l’ordre.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
En temps de sant Benet l’abat menjava a part o bé amb els hostes o bé, si no n’hi havia, cridava alguns germans per menjar amb ell; també aquí a Poblet durant algun temps, en altres segles, l’abat feia vida a part. En una altra època més propera els hostes menjaven al calefactor, a part com es fa encara en molts monestirs. Potser aquest costum tingué sentit en algun moment o en algun lloc, però menjar a part, sobretot per l’abat, no es correspon massa al que ha de ser la vida comunitària ni a la idea que l’abat no és sinó un monjo més. No és en absolut que sant Benet pensi que l’abat ha de tenir una taula més digna que els altres, ni que sigui una taula especial on rebre visitants distingits; els comentaristes de la Regla ni tan sols estan d’acord sobre el lloc concret on era aquesta taula de l’abat per rebre els visitants. Per a alguns, era al mateix refetor de la comunitat, on cada degà tenia la seva pròpia taula; per a d’altres, era en un lloc separat. Avui en el nostre cas asseure als hostes al costat de l’abat, a excepció de casos puntuals com fem ara, potser els incomodaria més que no pas afalagaria en fer-los menjar més ràpid del que ja han de fer i a vegades sofreixen.
Però el tema de fons d’aquest capítol, com en d’altres en què sant Benet parla de l’acolliment, no és ni on ni com s’ha de parar la taula de l’abat, sinó veure en els hostes el mateix Crist. Els monjos venim al monestir per respondre a la crida de Crist que ens demana de seguir-lo per un camí concret. Però això no és ni un rebuig del món, com es deia abans, ni veritablement una fugida o un amagar-se de la resta de la societat, perquè aquest món és el que Déu ha creat, que estima i pel qual Crist ha mort i del qual formem part. Diverses circumstàncies poden portar al monjo a relacionar-se amb l’exterior del monestir, però les persones de fora també arriben al monestir, i poden ser de totes les categories. Sant Benet parla d’un principi espiritual bàsic, i és que els hostes i els pelegrins s’han de rebre com el Crist, que ens dirà el dia del judici: «Jo era foraster i em vau acollir». Però, si es confia a l’abat que es preocupi de menjar amb els hostes, és perquè, segons la idea de sant Benet, els que entren en una comunitat monàstica han triat una vida de solitud per viure la comunió amb Déu i amb els germans. Tot i que la comunitat, per ser veritablement cristiana, ha de mantenir vincles de comunió amb l’Església local, amb la societat en general i amb els més desvalguts en particular. Per tant, per a sant Benet, sempre hi ha uns vincles de la comunitat amb el món exterior, amb les diverses personalitats eclesiàstiques i civils, amb els hostes, amb els passants.
La relació amb els hostes és un punt important de la nostra vida, de la nostra projecció vers l’exterior. Fa anys que aquí els hostes mengen amb la comunitat, que comparteixen també amb nosaltres aquest moment de la nostra jornada, no pas menor. Una possibilitat de menjar en silenci, escoltant una lectura. Per això també és important, molt important, que puguin entrar i sortir del refetor, que entrin i surtin, tal com ho fem o ho hauríem de fer nosaltres mateixos, és a dir en silenci, sense ser importunats, sense interferències, per fer servir l’expressió que deia un predecessor meu fa uns anys, sense ser abordats per cap monjo, fora del qui ho té manat, que és l’hostatger, i que ho fa puntualment i tan sols si li cal. Sant Benet és clar en aquest aspecte, molt clar, ens diu «que el qui no ho té manat no s’ajunti de cap manera ni parli amb els hostes; però si els troba o els veu, un cop saludats humilment, (...) i després de demanar-los la benedicció, que passi de llarg dient que no li és permès de parlar amb els hostes.»; que no s’hi ajunti, que passi de llarg, que els digui que no li és permès de parlar-los; sant Benet és ben concret. També ens ho ha repetit el nostre Abat General en la seva carta de visita, recollint les justes queixes d’alguns membres de la comunitat que veuen, massa sovint, com alguns monjos concrets aborden els hostes sense en cap cas tenir-ho manat. Que la sortida del refetor es faci en silenci i el claustre no es converteixi en un lloc de tertúlia, depèn de nosaltres. El meu predecessor va haver d’instaurar el costum de ser ell qui sortís el darrer per evitar aquest problema; personalment crec que ja som tots prou grandets com per saber què hem de fer, escoltem prou vegades la Regla i hem escoltat tots la carta de visita, però afegiria, com ens diu sant Benet, que «amb això no volem dir que hagi de deixar créixer els vicis, sinó que els ha d’extirpar prudentment i amb caritat segons vegi que convé a cadascú». Sant Benet espera dels ancians que ajudin a conservar l’ordre, Déu no ho vulgui que siguin ells els qui pertorbin per exemple el silenci o s’ajuntin amb els hostes sense tenir-ho manat. Espero de la vostra maduresa que els pocs, molt pocs, que contravenen aquest punt s’esmenaran sense que calgui cridar-los més l’atenció.
La relació amb els hostes és un punt important de la imatge que els qui s’acosten al monestir s’enduen de la nostra comunitat; si la descurem poden endur-se una idea d’una comunitat tafanera, amb una curiositat fins i tot malsana cap a la vida dels qui venen per compartir uns dies amb nosaltres. Sols té manat d’acostar-se als hostes l’hostatger i qualsevol altre ha de demanar-li permís a ell o a l’abat; és senzill d’entendre, per tant sinó ho respectem és que no ho volem entendre, no pas que no sapiguem el que hem i no hem de fer.
La imatge de la comunitat és responsabilitat nostra, es transmet per com tractem als hostes i també es transmet per altres conductes. Per exemple quan ens comuniquem amb persones de l’exterior cal tenir present que som monjos sempre, amb uns vots fets voluntàriament, per tant hem d’actuar en conseqüència per evitar problemes, que sempre acaben portant a situacions com a mínim equívoques. Tant si enviem cartes, com correus electrònics, si truquem per telèfon, si sortim a la plaça, si anem al metge o a fer un encàrrec, o si escrivim per a un determinat mitjà de comunicació, certament ho fem a títol particular, però també no ho oblidem mai, com a monjos que no deixem mai de ser. Els temps han canviat, no cal demanar el nihil obstat per exemple per escriure quelcom, però siguem conscients que ens cal ser prudents i responsables, que en cada actuació nostra hi impliquem tota la comunitat. El just respecte de la llibertat individual de cada monjo com a ciutadà que és, i que crec fonamental, ha de trobar també l’equilibri en el respecte de la identitat col·lectiva de la comunitat; sense comprometre-la en postures molt respectables i legítimes, però concretes i que no representen la comunitat perquè aquesta no entra ni ha d’entrar en determinats temes. La relació amb els hostes, amb la societat que ens envolta i ens preocupa, i que cal que ens preocupi i de la qual ens hem d’ocupar fonamentalment amb la pregària, no és pas fàcil. Estem enmig d’una societat convulsa i d’un poble concret en una situació concreta i difícil, però alhora el nostre centre és Crist mitjançant una vida de pregària treball i centrada en la Paraula de Déu, aquest fonament cristològic, la centralitat en Crist, no l’hem d’oblidar mai i ha de guiar sempre tota la nostra vida.
diumenge, 3 de desembre del 2017
L’OBSERVANÇA DE LA QUARESMA
De la Regla de sant Benet
Capítol 49
1 Per bé que la vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal, 2 amb tot, com que són pocs els qui tenen aquesta fortalesa, per això invitem a guardar la pròpia vida amb tota la seva puresa, aquests dies de quaresma, 3 i, a la vegada, esborrar, aquests dies sants, totes les negligències dels altres temps. 4 Això es farà com cal, si ens retraiem de tota mena de vicis i ens donem a l’oració amb llàgrimes, a la lectura i a la compunció del cor, i a l’abstinència. 5 Per tant, imposem-nos aquests dies alguna cosa de més en la tasca acostumada de la nostra servitud: pregàries particulars, abstinència en el menjar i en el beure, 6 de manera que cadascú, ultra la mesura que té prescrita, ofereixi alguna cosa a Déu per pròpia voluntat «amb goig de l’Esperit Sant»; 7 és a dir, que tregui al seu cos una part del menjar, del beure, de dormir, de parlar molt, de bromejar, i amb una joia plena de deler espiritual esperi la santa Pasqua. 8 Allò, però, que cadascú ofereix, que ho proposi al seu abat, i faci’s amb la seva benedicció i amb el seu consentiment; 9 perquè el que es fa sense el permís del pare espiritual serà tingut per presumpció i vanaglòria, no pas com a digne de recompensa. 10 Per tant, totes les coses s’han de fer amb el consentiment de l’abat.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Hauríem de respondre en tot temps a l’observança quaresmal, però ens manca fortalesa. Per això sant Benet ens convida a plantejar-nos de tant en tant un temps per esborrar les negligències que hàgim pogut cometre, que cometem, imposant-nos alguna cosa de més del que acostumem a fer, per poder oferir quelcom a Déu per pròpia voluntat, no pas per imposició. No es tracta, ens remarca sant Benet, que comencem a fer res per presumpció o per vanaglòria; per prevenir-ho ens diu que hem de fer-ho proposant-ho i amb la benedicció i el consentiment de l’abat. L’objectiu és preparar-se per viure amb deler espiritual la Pasqua.
Aquest capítol ens surt a l’encontre avui quan tot just encetem l’Advent, el temps de l’esperança, l’inici de l’any litúrgic, del recorregut anual per la història de la salvació; en haver acabat fa pocs dies la visita regular, moment fort per a la comunitat i ocasió per a fer balanç de com vivim la nostra vocació personalment i comunitàriament; i en l’aniversari de l’elecció abacial que és també, sobretot per a mi, moment primer d’agraïment a tots vosaltres, i després personalment d’autocrítica, de reflexió i d’anàlisi.
La visita regular ha estat un temps privilegiat per reflexionar sobre el nostre compliment de la vocació monàstica i com la vivim en comunitat. L’objectiu de la visita, tal com la van plantejar els primers pares cistercencs, és fer anàlisi de la nostra vida, descobrir per nosaltres mateixos on fallem i també com podem millorar, amb l’objectiu sempre d’avançar en aquest deler espiritual, de què ens parla sant Benet avui, vers la Pasqua definitiva, la nostra pasqua particular i plena. La rutina, la inèrcia, la manca de motivació poden anar posant fre al nostre camí vers aquesta Pasqua, ens poden anar fent ensopegar, potser no caure, però sí alentir i fer més feixuc el nostre camí. Els visitadors, havent-nos escoltat, ens han donat unes pautes per on anar; no són pas uns deures o uns reptes, ni menys unes càrregues, sinó una ajuda en el nostre camí. S’han fet especial ressò de com aprofundir un xic més en la pregària comunitària, en la vida fraterna, és a dir en el diàleg comunitari, en la paternitat i la filiació, és a dir en el paper de l’abat, i molt especialment en la centralitat de la Paraula de Déu i el treball en les nostres vides. Ara ens toca a nosaltres pensar-hi, reflexionar-hi; no anteposant res al Crist, no deixant-nos endur per la rutina o la comoditat del que hem fet sempre, sinó sense abandonar res del que fem de bo, anant posant els fonaments per millorar la salut espiritual de la nostra vida monàstica. Ara és el temps per pensar-hi i ananr fent a poc a poc els canvis que calguin, sense por i fits els ulls en el Senyor i no tan sols en nosaltres mateixos. Sant Benet ens indica avui com fer-ho, adonant-nos que l’objectiu, al qual no podem renunciar mai, malgrat les nostres febleses, és guardar la nostra pròpia vida amb tota la seva puresa, esborrant les negligències, donant-nos a la pregària i a la lectura.
En complir-se dos anys de la tasca del servei que em vàreu encomanar, en haver sentit en la carta de visita el resum de les vostres impressions sobre la nostra vida i especialment sobre el meu servei, em cal, en primer lloc, demanar perdó per tantes mancances personals no sols atribuïbles a errors de principiant sinó també a la meva pròpia limitació. Sempre hem de mirar amb autocrítica constructiva el nostre servei, tots, i jo el primer. La Regla és certament exigent amb l’abat, molt exigent; tant, que assolir els objectius que fixa, ser l’abat que sant Benet demana, pot ser una tasca sinó impossible sí molt difícil. Perquè l’abat, home com és, té moments més o menys brillants i altres de foscos o com a mínim grisos, amb alts o baixos personals; fa o diu o no diu o no fa, coses que agraden a uns i entristeixen a d’altres, necessita per tant sempre de l’ajuda de Déu, en primer lloc, i també de la comunitat, de tota; perquè entre uns i altres fem i som la comunitat.
Tots en som responsables, cada cop que s’encomana a un monjo una responsabilitat, certament s’ha de sentir acompanyat i valorat, però adquireix alhora una responsabilitat de servei davant de tots. En qualsevol servei, a la cuina i a la infermeria, a la bugaderia i a la porteria, si se li ha encarregat una cosa puntualment o com a responsable. I en aquest context l’abat és també un monjo, tot i que amb un servei concret encomanat, en aquests cas per tots els germans, certament elevat, en exigència i responsabilitat. Deia sant Bernat, en el text que vaig escollir per l’estampa recordatori de la meva benedicció que «pel fet de ser abat no deixes de ser monjo. El monjo el fa la professió, i l’abat la necessitat. I perquè la necessitat no faci ombra a la professió, que la teva condició d’abat s’afegeixi, sense suplantar-la, a la teva condició de monjo» [De moribus et officio episcoporum tractatus seu epistola XIII ad Henricum Archiepiscopum Senonensem, IX, 33]. Resumeix la idea d’abat que ens dona sant Benet, del ministeri abacial, entès com un servei necessari per la comunitat, que elegeix el qui creu més adient per a portar-lo a terme, però alhora aquest ha d’anar aprenent a servir el millor que sàpiga a la comunitat, és a dir al Senyor que està present en cadascun de nosaltres. Sempre tenint present que no deixa de ser monjo, ans al contrari que se li exigeix més que a cap altre la fidelitat a la vocació rebuda, sense que la necessitat faci ombra a la professió.
Agrair-vos avui molt especialment el vostre suport, la vostra paciència i el vostre ajut. En iniciar avui un nou any litúrgic i tenint la carta dels nostres visitadors com a full de ruta, és un bon moment per acceptar tots la invitació de sant Benet a guardar la nostra pròpia vida amb tota la puresa de què siguem capaços, esborrant tot allò que tinguem de negligents, per poder esperar la santa Pasqua amb aquesta joia plena de deler espiritual.
Capítol 49
1 Per bé que la vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal, 2 amb tot, com que són pocs els qui tenen aquesta fortalesa, per això invitem a guardar la pròpia vida amb tota la seva puresa, aquests dies de quaresma, 3 i, a la vegada, esborrar, aquests dies sants, totes les negligències dels altres temps. 4 Això es farà com cal, si ens retraiem de tota mena de vicis i ens donem a l’oració amb llàgrimes, a la lectura i a la compunció del cor, i a l’abstinència. 5 Per tant, imposem-nos aquests dies alguna cosa de més en la tasca acostumada de la nostra servitud: pregàries particulars, abstinència en el menjar i en el beure, 6 de manera que cadascú, ultra la mesura que té prescrita, ofereixi alguna cosa a Déu per pròpia voluntat «amb goig de l’Esperit Sant»; 7 és a dir, que tregui al seu cos una part del menjar, del beure, de dormir, de parlar molt, de bromejar, i amb una joia plena de deler espiritual esperi la santa Pasqua. 8 Allò, però, que cadascú ofereix, que ho proposi al seu abat, i faci’s amb la seva benedicció i amb el seu consentiment; 9 perquè el que es fa sense el permís del pare espiritual serà tingut per presumpció i vanaglòria, no pas com a digne de recompensa. 10 Per tant, totes les coses s’han de fer amb el consentiment de l’abat.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Hauríem de respondre en tot temps a l’observança quaresmal, però ens manca fortalesa. Per això sant Benet ens convida a plantejar-nos de tant en tant un temps per esborrar les negligències que hàgim pogut cometre, que cometem, imposant-nos alguna cosa de més del que acostumem a fer, per poder oferir quelcom a Déu per pròpia voluntat, no pas per imposició. No es tracta, ens remarca sant Benet, que comencem a fer res per presumpció o per vanaglòria; per prevenir-ho ens diu que hem de fer-ho proposant-ho i amb la benedicció i el consentiment de l’abat. L’objectiu és preparar-se per viure amb deler espiritual la Pasqua.
Aquest capítol ens surt a l’encontre avui quan tot just encetem l’Advent, el temps de l’esperança, l’inici de l’any litúrgic, del recorregut anual per la història de la salvació; en haver acabat fa pocs dies la visita regular, moment fort per a la comunitat i ocasió per a fer balanç de com vivim la nostra vocació personalment i comunitàriament; i en l’aniversari de l’elecció abacial que és també, sobretot per a mi, moment primer d’agraïment a tots vosaltres, i després personalment d’autocrítica, de reflexió i d’anàlisi.
La visita regular ha estat un temps privilegiat per reflexionar sobre el nostre compliment de la vocació monàstica i com la vivim en comunitat. L’objectiu de la visita, tal com la van plantejar els primers pares cistercencs, és fer anàlisi de la nostra vida, descobrir per nosaltres mateixos on fallem i també com podem millorar, amb l’objectiu sempre d’avançar en aquest deler espiritual, de què ens parla sant Benet avui, vers la Pasqua definitiva, la nostra pasqua particular i plena. La rutina, la inèrcia, la manca de motivació poden anar posant fre al nostre camí vers aquesta Pasqua, ens poden anar fent ensopegar, potser no caure, però sí alentir i fer més feixuc el nostre camí. Els visitadors, havent-nos escoltat, ens han donat unes pautes per on anar; no són pas uns deures o uns reptes, ni menys unes càrregues, sinó una ajuda en el nostre camí. S’han fet especial ressò de com aprofundir un xic més en la pregària comunitària, en la vida fraterna, és a dir en el diàleg comunitari, en la paternitat i la filiació, és a dir en el paper de l’abat, i molt especialment en la centralitat de la Paraula de Déu i el treball en les nostres vides. Ara ens toca a nosaltres pensar-hi, reflexionar-hi; no anteposant res al Crist, no deixant-nos endur per la rutina o la comoditat del que hem fet sempre, sinó sense abandonar res del que fem de bo, anant posant els fonaments per millorar la salut espiritual de la nostra vida monàstica. Ara és el temps per pensar-hi i ananr fent a poc a poc els canvis que calguin, sense por i fits els ulls en el Senyor i no tan sols en nosaltres mateixos. Sant Benet ens indica avui com fer-ho, adonant-nos que l’objectiu, al qual no podem renunciar mai, malgrat les nostres febleses, és guardar la nostra pròpia vida amb tota la seva puresa, esborrant les negligències, donant-nos a la pregària i a la lectura.
En complir-se dos anys de la tasca del servei que em vàreu encomanar, en haver sentit en la carta de visita el resum de les vostres impressions sobre la nostra vida i especialment sobre el meu servei, em cal, en primer lloc, demanar perdó per tantes mancances personals no sols atribuïbles a errors de principiant sinó també a la meva pròpia limitació. Sempre hem de mirar amb autocrítica constructiva el nostre servei, tots, i jo el primer. La Regla és certament exigent amb l’abat, molt exigent; tant, que assolir els objectius que fixa, ser l’abat que sant Benet demana, pot ser una tasca sinó impossible sí molt difícil. Perquè l’abat, home com és, té moments més o menys brillants i altres de foscos o com a mínim grisos, amb alts o baixos personals; fa o diu o no diu o no fa, coses que agraden a uns i entristeixen a d’altres, necessita per tant sempre de l’ajuda de Déu, en primer lloc, i també de la comunitat, de tota; perquè entre uns i altres fem i som la comunitat.
Tots en som responsables, cada cop que s’encomana a un monjo una responsabilitat, certament s’ha de sentir acompanyat i valorat, però adquireix alhora una responsabilitat de servei davant de tots. En qualsevol servei, a la cuina i a la infermeria, a la bugaderia i a la porteria, si se li ha encarregat una cosa puntualment o com a responsable. I en aquest context l’abat és també un monjo, tot i que amb un servei concret encomanat, en aquests cas per tots els germans, certament elevat, en exigència i responsabilitat. Deia sant Bernat, en el text que vaig escollir per l’estampa recordatori de la meva benedicció que «pel fet de ser abat no deixes de ser monjo. El monjo el fa la professió, i l’abat la necessitat. I perquè la necessitat no faci ombra a la professió, que la teva condició d’abat s’afegeixi, sense suplantar-la, a la teva condició de monjo» [De moribus et officio episcoporum tractatus seu epistola XIII ad Henricum Archiepiscopum Senonensem, IX, 33]. Resumeix la idea d’abat que ens dona sant Benet, del ministeri abacial, entès com un servei necessari per la comunitat, que elegeix el qui creu més adient per a portar-lo a terme, però alhora aquest ha d’anar aprenent a servir el millor que sàpiga a la comunitat, és a dir al Senyor que està present en cadascun de nosaltres. Sempre tenint present que no deixa de ser monjo, ans al contrari que se li exigeix més que a cap altre la fidelitat a la vocació rebuda, sense que la necessitat faci ombra a la professió.
Agrair-vos avui molt especialment el vostre suport, la vostra paciència i el vostre ajut. En iniciar avui un nou any litúrgic i tenint la carta dels nostres visitadors com a full de ruta, és un bon moment per acceptar tots la invitació de sant Benet a guardar la nostra pròpia vida amb tota la puresa de què siguem capaços, esborrant tot allò que tinguem de negligents, per poder esperar la santa Pasqua amb aquesta joia plena de deler espiritual.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)