ELS OFICIS DIVINS A LA NIT

De la Regla de sant Benet

Capítol 8

1 A l’hivern, això és, del primer de novembre fins a Pasqua, es llevaran a l’hora vuitena de la nit, calculada raonablement, 2 de manera que dormin una mica més de la meitat de la nit, i s’aixequin ben reposats. 3 L’estona que queda després de les vigílies, els germans que ho necessitin l’esmerçaran en l’estudi del salteri i de les lliçons. 4 Però des de Pasqua fins al susdit primer de novembre, que es reguli l’horari de tal manera que a la celebració de les vigílies, després d’un brevíssim interval perquè els germans puguin sortir per les necessitats naturals, segueixin immediatament les laudes que s’han de celebrar a trenc d’alba.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Aquest capítol traspua sensibilitat i realisme, en el sentit de contacte amb la realitat. Sant Benet està atent en l’organització de la vida de les comunitats al ritme de l’any, al descans dels monjos que ha de ser suficient, al reforç de l’aprenentatge del salteri i de les lliçons, fins i tot a la satisfacció de les necessitats naturals, en una al·lusió que lluny d’escandalitzar-nos ens meravella per la seva sensibilitat. Tot sense descurar allò que és el més important, la pregària, l’Ofici Diví que cal que s’adeqüi a les hores corresponents, perquè així santifiquem el dia en cada un dels seus moments. Aquest darrer fou un aspecte important de la Constitució del Concili Vaticà II Sacrosantum Concilium sobre la litúrgia. Era costum entre els preveres, no pas tant entre els monjos afortunadament, resar l’Ofici Diví però s’acostumava a fer no pas repartint-lo al llarg de dia sinó d’una tirada, cosa que no afavoria pas la devoció, la calma i la concentració que requereix. En la biografia de Mossèn Ramon Muntanyola sobre el Cardenal Vidal i Barraquer hi ha una anècdota menor que il·lustra aquest punt. Ens explica el biògraf que el Cardenal, el seu auxiliar, el beat Manuel Borràs, i els altres preveres que amb ell residien a Palau, el dimarts 21 de juliol de 1936 abans de marxar de Tarragona cap a Poblet, ja havien fet, com a bons capellans, l’Ofici de Lectura del dia següent; una anècdota que il·lustra que aquesta era una pràctica habitual i fins i tot ben vista.

En la vida monàstica cada pregària té el seu moment i cada moment del dia la seva ocupació; una vida reglada per a dedicar-se a allò realment important, cercar Déu. La vida monàstica, la nostra vida, ha de mantenir-se al marge dels vents que sacsegen sovint la nostra societat, el nostre entorn; però mai oblidant-lo sinó tenint-lo sempre present en la pregària, en el ritme del dia, de les estacions i també en l’acolliment.

A l’entrada del nostre monestir hi ha un cartell on es recorda el capítol 53 de la Regla i es cita el text que diu «Tots els forasters que es presenten han de ser acollits com el Crist» (RB, 53,1), i forasters en rebem al llarg de l’any, en rebem molts i diversos. Per què acollir-ne uns i rebutjar-ne d’altres? Amb quin criteri caldria aleshores fer-ho? Hauríem d’acollir als qui pensen com nosaltres i als qui no ho fan tancar-los la porta? I si el criteri és que coincideixin amb els nostres interessos o pensaments, amb els de qui han de coincidir? Perquè també nosaltres som una comunitat plural d’origen, de llengua, de cultura, d’educació, de situació familiar. Però ens uneix l’objectiu de cercar Déu i per portar-lo a bon terme ens ha d’unir també el d’acollir als forasters, siguin qui siguin.

Els darrers anys ens han portat a situacions complicades i doloroses, per a moltes persones i com a col·lectiu. La nostra no ha de ser mai una resposta partidista, parcial, ni menys escadussera. Aquets dies estem escoltant al refetor un llibre d’entrevistes de Fulvia Nicolàs amb el Cardenal Vicente Enrique y Tarancón. Durant tota la llarga entrevista traspua la idea de fons d’aquest prelat d’acollir a tots, de parlar amb tots i no li fou pas fàcil. Rebé crítiques ferotges, insults, amenaces; com anys abans li havia passat al Cardenal Vidal i Barraquer, com ha passat a tants cristians al llarg de la història.

Acollir no vol pas dir compartir ni el pensament, ni els objectius, ni els mètodes de la persona acollida. Acollir vol dir rebre, escoltar i acceptar al visitant. Sigui qui sigui; des d’algú a qui li cal menjar a qui no li manca pas res; des d’algú que té responsabilitats, al qui les ha perdudes per una o altre causa; des del qui ha comès errors, i qui no n’ha comés?, fins al qui l’actuació del qual ens plau; des del qui parla una llengua estranya, al qui parla la nostra; des del qui pensa d’una manera al qui pensa la contrària. No fer accepció de persones demana sant Benet en la Regla per a l’abat, per als monjos; primerament entre ells, però també amb els qui se’ns apropen.

«Tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure’m.» (Mt 25,35-36). Aquest és el barem que Déu ens aplicarà al nostre judici. No ens preguntarà si militàvem a aquell o l’altra partit; si promovíem aquesta o aquella altra opció pel nostre país. Amb aquest barem n’hi ha un altre de molt important també i és que a qui més li cal ser acollit és a qui més se li van tancant les portes, una rere l’altre, al qui és rebutjat, bandejat, perseguit, exiliat, empresonat. Massa sovint amics dits del Monestir, se senten moguts a dir-nos que a aquest sí que el podem acollir, però a aquest altre no pas; és ben legítim opinar i discrepar però ni la pertinença a un o altre organisme, ni l’adscripció a aquesta o l’altra ideologia és excusa per mal aconsellar.

Calcular raonablement ens diu en aquest capítol sant Benet sobre l’hora d’aixecar-se. Raonablement vol dir ara i aquí, en la nostra societat no caure en el rebuig a l’altre; perquè això és molt perillós ja que el cercle, el grup es va fent cada cop més reduït, més excloent, menys cristià. I avui és ben fàcil ja que les noves tecnologies afavoreixen els comentaris anònims, la immediatesa, la manca total de reflexió, quan no l’insult. Aquí avui o demà rebrem a tal persona, potser ahir vam fer-ho amb una altre de tarannà ben diferent. El que hem de fer és fer-ho ben disposats, com l’aixecar-nos que ens demana sant Benet.

Perquè com deia el Papa Francesc durant el seu viatge al Marroc l’any 2019 «És cert, són tantes les circumstàncies que poden alimentar la divisió i la confrontació; són innegables les situacions que poden portar-nos a enfrontar-nos i a dividir-nos. No podem negar-ho. Sempre ens amenaça la temptació de creure en l’odi i la venjança com a formes legítimes de brindar justícia de manera ràpida i eficaç. Però l’experiència ens diu que l’odi, la divisió i la venjança, l’única cosa que aconsegueixen és matar l’ànima dels nostres pobles, enverinar l’esperança dels nostres fills, destruir i emportar-se amb si tot el que estimem.» (31 de març de 2019).

LA HUMILITAT: EL SISÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,49-59

49 El sisè graó de la humilitat és quan el monjo s’acontenta amb la cosa més baixa i més abjecta, i, per a tot allò que li encomanen, es té per un operari inhàbil i indigne, 50 dient-se a si mateix amb el profeta: «He quedat reduït a no res i no sé res; m’he tornat davant vostre com un animal de càrrega, però jo sóc sempre amb vós».

Comentari de l’abat Octavi Vilà

La clau d’aquest graó està en la idea d’acontentar-se. No acontentar-nos amb el que tenim, amb el que Déu ens dona, en definitiva, és font de problemes. En primer lloc per a nosaltres i també per als altres, per als nostres germans. Sant Benet, de fet, al llarg de la Regla ve explicant-nos que seria bo que ens acontentéssim amb el que tenim. Ens ho diu fent referència a múltiples aspectes de la nostra vida: el menjar i la beguda amb mesura, l’ordre de la comunitat, amb no defensar-ne un altre i en molts altres aspectes. Sant Benet ens proposa un equilibri entre el que podem desitjar, perquè de fet, desitjar no deixarem mai de fer-ho, i el que podem i ens cal tenir. Certament no n’hi ha prou amb establir que no podem tenir res de propi o que ens hem de confiar a l’abat i als degans, que és fer-ho, tot i que a vegades ens resulti difícil de reconèixer-ho, a la voluntat de Déu; cal que la conversió de costums arribi al fons del nostre cor.

Sant Benet veu clar que l’origen del descontentament està en com ens veiem, en com ens considerem. Si seguim el seu consell, si ens tenim per indignes i inhàbils, aleshores ens serà més fàcil veure la gràcia de Déu en qualsevol cosa que ens proposem i aconseguim de fer. Si al contrari, si inflats d’orgull, en expressió de sant Benet, creiem que tothom ens deu coses, aleshores sempre ens semblarà que estan en deute amb nosaltres, que no se’ns reconeix prou la nostra vàlua, les nostres virtuts i creurem ésser objecte de l’enveja dels altres, tot i ser l’enveja als altres l’origen del nostre problema. Perquè sant Benet en aquest graó ens ve a parlar quasi d’una actitud vital, d’una manera de ser, de conformar el nostre caràcter a l’humil servent que és el Crist, perquè és humil i perquè és servent.

De petits detalls de la vida quotidiana que afecten directament aquest graó en podem recollir cada dia uns quants. Petites coses, detalls potser menors o insignificants, però que traspuen un rerefons no tant petit, perquè mostren la idea que tenim de nosaltres mateixos i dels germans, molts cops favorable a nosaltres i desfavorable als altres. Per exemple, fa uns anys un abat general comentava que en servir-nos a taula hom havia de recollir aquella porció de la safata de menjar que ens queda més a prop, o sigui no triar la millor part per a mi i encara menys protestar si no m’arriba ben bé el que vull, perquè això és no acontentar-se; tot i que el servidor s’ha d’esmerçar en servir bé. Sembla una futilesa, però de fet traspua una actitud interior. I a certes actituds com aquestes correspon una actitud de fons de superioritat, d’orgull que no ens ajuda, que fins i tot ens pot portar a arribar fer el ridícul més d’un cop i a més això és no acontentar-se. I és que sovint malpensem sense motiu real per fer-ho, perquè segurament l’altre germà no ha deixat aquella finestra oberta o tal porta tancada en clau per fer-me la guitza, sinó o bé per descuit o bé perquè ha cregut que era el millor per aquesta o aquella altra raó; però jo m’entesto en que estigui com jo vull i això no és acontentar-se. Perquè aquí hi ha un altre element important a tenir present; no hi ha un únic pensament, una sola manera de fer; una comunitat, i en això rau la seva riquesa i alhora la dificultat de la vida comunitària, és multipersonal, diversa.

El que ens ha d’interessar i preocupar realment és que allò que és fonamental ens uneixi i mirar de fer-ho tot el millor possible, però en benefici de tots. El fonamental és cercar Déu, això és ser fidels a l’Ofici Diví, al treball, estar-nos de paraules ocioses, no contristar als germans o no creure’ns sants, per davant dels altres, és a dir perfectes, abans de ser-ho, si és que ho arribem a ser. No som perfectes, som perfectibles sempre, d’aquí el consell de sant Benet de considerar-nos inhàbils i indignes. En el que no ens hauríem mai d’acontentar, no ens hauríem de resignar, és precisament en el que ens és fonamental per a la nostra vida. No ens hem d’acontentar de quedar-nos on estem sinó sempre voler estar una mica més a prop del Crist, del nostre model. Intentar ser cada cop més fidels, més fervents, pas a pas, però sense aturar-nos mai en aquest camí cap a Déu que és la vida monàstica.

Aquest graó, de fet l’escala sencera de la humilitat, ha estat interpretada per sant Bernat en el Tractat sobre els graons de la humilitat i la supèrbia, i el sisè graó per sant Bernat és l’arrogància, que amb el setè que és la presumpció, ens dona el marc, l’origen, la font, d’aquest descontentament del que ens parla aquí sant Benet. També ens ho deia la lectura del segon nocturn de Matines aquest divendres: «Menysprea la teva vida a causa del Senyor, (...) Considera’t pecador si vols arribar a ser just. Sigues humil en la teva saviesa i no et vantis del teu saber.» (Sentències dels pares i relats de Joan Mosco, monjo). No contristar als germans, demana sant Benet de manera explícita als monjos malalts, fent referència als qui en tenen cura. La idea, el principi, és vàlid per a tots i per a tot moment; perquè neix del descontentament, quan ens diem a nosaltres mateixos que això o allò altre, aquell tracte de favor ens pertoca i no pas als altres. Si que hi ha d’haver diferències, però pel més feble, pel qui ho necessita més. Acontentar-nos no vol pas dir resignar-nos; sinó gaudir, agrair el que tenim i no sentir-nos insatisfets sense massa motiu pel que no tenim i creiem amb dret a tenir. Aquets dies hi poden reflexionar tot escoltant el llibre de Job a Matines, que tot just avui hem començat. Però sempre sense resignar-nos mai a no avançar més i més cap al Crist.

LA PRÀCTICA DEL SILENCI

De la Regla de sant Benet
Capítol 6

1 Fem allò que diu el profeta: «M’he dit: Vigilaré els meus camins per no pecar amb la meva llengua. He posat guarda a la meva boca. He emmudit i m’he humiliat, i he callat de coses bones». 2 Aquí el profeta ensenya que, si de vegades cal estar-se de converses bones per raó del silenci, com més no cal abstenir-se de converses dolentes pel càstig del pecat. 3 Per tant, ni que es tracti de converses bones i santes i d’edificació, per la importància del silenci, que no es concedeixi als deixebles perfectes, sinó rarament, el permís de parlar, 4 perquè està escrit: «Si parles molt, no evitaràs el pecat»; 5 i en un altre indret: «La mort i la vida estan en poder de la llengua». 6 Ja que parlar i ensenyar pertoca al mestre, callar i escoltar correspon al deixeble. 7 Per això, quan calgui demanar alguna cosa al superior, que es demani amb tota humilitat i submissió respectuosa. 8 Però les grolleries i les paraules ocioses i que fan riure, les condemnem en tot lloc a una eterna reclusió, i no permetem que el deixeble obri la boca per a expressions d’aquesta mena.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

A l’entorn de la Gran Cartoixa hi ha uns senyals amb el pictograma d’un monjo i l’avís de que aquella és una zona de silenci; un silenci sovint trencat, fins i tot allí, a l’estiu pels turistes i encuriosits visitants que s’hi acosten potser amb el secret desig d’obtenir una foto o una gravació de la intimitat de la vida d’aquells monjos. No és pas l’únic monestir que intenta crear al seu entorn una zona reservada al silenci. Fet que ens mostra que el silenci és tant escàs en la nostra societat que cal crear zones de protecció per intentar de preservar-lo.

En el món monàstic el silenci ocupa un lloc important; així Dom Innocent Le Mason, prior que fou de la gran cartoixa, parla de tres cercles concèntrics a l’entorn del monjo per garantir-li el silenci: un primer cercle és el mateix espai geogràfic on hi ha el monestir, molt sovint en el seu origen un desert, entès en el sentit concret de lloc poc o gens habitat, com fou el cas del nou monestir, de Cister, la nostra casa mare. Un segon cercle són els murs del monestir que aïllen de l’exterior, més que no pas tanquen als monjos al seu interior. Finalment el tercer cercle és el mateix espai de la cel·la de cadascun de nosaltres.

Tanta preocupació per preservar uns espais de silenci no és en va, perquè el silenci, encara que sembli una contradicció, no es fa tot sol; cal, en certa manera, construir-lo i sobretot un cop aconseguit preservar-lo. Sant Benet n’és ben conscient d’aquesta realitat i dedica un capítol concret de la Regla a parlar del silenci, tot i que en parla al llarg de tot el text: en el novè graó de la humilitat, quan es refereix al que cal guardar al refetor, al que cal mantenir durant la nit, durant el descans o en sortir de l’Ofici Diví i estableix com de costum un càstig sever per als infractors. Perquè no tant sols els visitants a l’entorn de qualsevol monestir se senten temptats de trencar-lo, també nosaltres monjos a vegades en parlem molt del silenci, escrivim pàgines, articles o llibres sencers sobre ell, i en un moment donat trobem més que justificat de trencar-lo allí on hauria de ser present, quan ben poc es pot justificar de fer-ho. Perquè el silenci té moments concrets on s’ha de fer present i també espais concrets on sant Benet ens demana de practicar-lo: a l’església, al claustre, al refetor.

El silenci no és pas una imposició, quelcom que ens oprimeix, ans al contrari ens ha d’ajudar a viure en llibertat i a no ser esclaus de les nostres paraules, massa sovint dites amb lleugeresa. No és un silenci imposat, sinó un silenci escollit, viscut no com una privació sinó com un guany.

Silenci per a què? Silenci per evitar pecar.

Sant Benet ens parla del silenci com d’una ocasió, d’una oportunitat per evitar el pecat, per evitar de fer mal als altres amb aquell agulló que a vegades pot ser la nostre paraula projectada com una sageta, no sempre ben tirada però sovint amb la intenció inequívoca de fer mal. Sempre cal abstenir-se de converses dolentes, i si parlem molt ens costa evitar-les, evitar el pecat com ens diu sant Benet. Parlar per parlar, per cridar i centrar l’atenció, per criticar als altres i a tot, per manifestar una actitud sempre negativa, esdevé destructor per a nosaltres mateixos i per als germans.

Escriu Monsenyor Dario Eduardo Viganò, que el pecat de la murmuració, sobre el que tant insisteix el Papa Francesc, és el més difós i alhora el més difícil de combatre, és el fill primogènit de l’enveja, un càncer que corrou el cor i la ment fins a cercar la pèrdua d’un germà. És fruit de l’enveja que posa de manifest la màxima incoherència de la humanitat, ja que l’enveja no vol pas obtenir el que l’altre té, ans el contrari, l’enveja desitja radicalment que l’altre no tingui el que jo tinc, el que no tinc i el que he perdut; i per aconseguir aquest innoble objectiu, l’enveja està disposada a tot, si amb això l’altre no pot gaudir de quelcom concret. Per aconseguir-ho engendra mentida, calumnies, infàmies, rancúnies i ens impossibilita de fer el bé. (El susurro de las habladurías, p. 7-9).

L’arma no és altre que la paraula, perquè com escriu el nostre sant Bernat «Hi ha llengües dissolutes, que embolcallen converses inútils, llengües deshonestes i llengües jactancioses. Les primeres són esclaves del plaer i les altres dues de l’arrogància. També existeix la llengua enganyosa i que malparla: la primera se subdivideix en mentidera i aduladora, i la segona injuria a la cara alhora que difama a l’esquena. I si els homes haurem de donar compte el dia del judici de tota paraula ociosa que pronunciem, com més n’haurà de ser de rigorosa la sentència de la paraula mentidera, mordaç i injuriosa, de l’arrogant i lasciva, de la que calumnia i difama.» (Sermó 17, 2).

Silenci per a què? Silenci per escoltar a Déu.

Amb el silenci sovint podem evitar el pecat i obrir-nos a Déu. El nostre silenci, que no és quelcom passat de moda, sinó ben actual i necessari per a la nostra vida, no ha de ser un silenci estèril, ans al contrari, es tracta d’un silenci obert a l’escolta, a l’escolta de Déu; perquè Déu parla en el silenci. Ens diu el Primer Llibre dels Reis que el Senyor no es va presentar davant d’Elies en el vent huracanat i violent que esmicolava les roques; ni en el terratrèmol, ni en el foc; sinó en el murmuri d’un ventijol suau (Cf. 1Re 19, 11-12). Per poder escoltar aquest lleuger murmuri ens cal fer silenci.

Un silenci exterior que ajuda i és necessari per a crear un silenci interior. No ha de ser tampoc un silenci ofensiu, perquè no hem vingut pas al monestir per a portar una conversa constant amb aquest o aquell altre monjo que ens cau bé, alhora que ni responem al que ens pregunta o ens diu un altre que no és del nostre grat; perquè aleshores el silenci esdevé selectiu, discriminador, nociu, malsà, pecaminós. Si perdem de vista l’objectiu de la vida monàstica, viscuda en comunitat, que és cercar Déu junts, perdem el nord de la nostra vida.

El silenci exterior és una eina fonamental per aconseguir el silenci interior, per apaivagar el soroll dels nostres neguits massa mundans i obrir les portes a Déu, a l’escolta de la seva Paraula font i aliment per a la nostra vida. Deia el Papa Benet que si no som capaços d’escoltar la veu de Déu, fonamentalment en la pregària, «el jo humà acaba per tancar-se en si mateix, i la consciència, que hauria de ser ressò de la veu de Déu, corre el perill de reduir-se a un mirall del jo, de manera que el col·loqui interior es transforma en un monòleg, donant peu a mil autojustificacions» (Homilia 6 de febrer de 2008).

L’objectiu al que ha d’estar dirigit el nostre silenci, és a ajudar-nos a trobar Déu, a obrir-li la nostra oïda, el nostre cor, tot el nostre ésser. Obrir-nos a la Paraula de Déu, a l’arbre de la vida, com ens deia avui a Matines sant Efrem, donant gràcies pel que rebem i no entristint-nos per l’abundor del sobrant (Del Comentari al Diatéssaron).