De la Regla de sant Benet
Capítol 42
1 Els monjos han d’observar sempre el silenci, però sobretot a les hores de la nit. 2 Per això en tot temps, tant si és de dejuni com si hi ha dinar, 3 —si és la temporada que dinen, així que s’aixequin de sopar—, que seguin tots plegats i que un llegeixi les «Col·lacions» o les «Vides dels Pares» o bé alguna altra cosa que edifiqui els oients; 4 però no l’Heptateuc ni el volum dels Reis, perquè no fóra bo per als enteniments febles d’escoltar, en aquella hora, aquestes Escriptures; però que es llegeixin a d’altres hores. 5 Si és un dia de dejuni, al cap de poca estona d’acabades les vespres acudiran de seguida, tal com hem dit, a la lectura de les «Col·lacions»; 6 i, llegits quatre o cinc fulls, o tant com l’hora permeti, 7 que s’apleguin tots durant aquesta estona de lectura, si és que algú estava ocupat en alguna feina que li hagués estat encomanada. 8 Reunits, doncs, tots alhora, que diguin les completes, i, en sortir-ne, que no es permeti a ningú de tornar a dir res. 9 Si fos trobat algú que transgredeix aquesta norma del silenci, que sigui sotmès a un càstig sever, 10 fora que es presenti una necessitat de cara als hostes, o que tal vegada l’abat encomani alguna cosa a algú. 11 Però fins això s’ha de fer amb tota gravetat i amb la més delicada discreció.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Sant Benet ens destaca abans que res que els monjos hem de ser homes de silenci, cultivar-lo sempre, durant tot el dia però sobretot a la nit, en el període de temps que s’ha vingut a denominar com el gran silenci. El monjo ha de ser un home de silenci, de pregària, de treball, enemic de la murmuració, amic de Déu, sempre, tothora. El silenci dels monjos no és un silenci estèril, és un silenci atent, aspectant, en la línia de la concepció teològica cristiana del silenci; Jesús es retirava sovint a la nit per pregar, sol en silenci davant del Pare.
Per al gran silenci ens preparem amb els Salms de Completes amb els que invoquem la protecció del Senyor per la nit, veiem la nit en relació amb la mort, amb l’estada de Crist al sepulcre, una nit que no és pas la fi sinó l’espera del nou dia, record del moment de la resurrecció quan encara era fosc aquell primer diumenge, moment que recordem especialment quan anem a Matines. Aquest silenci nocturn té doncs un sentit escatològic, el son de la mort per ressuscitar a una nova vida, a un nou dia.
Per a preservar el nostre silenci hi ha tres cercles concèntrics que ens hi ajuden, que ens hi poden ajudar. En primer lloc la mateixa ubicació del monestir; no som al desert, és cert, però estem a certa distància dels nuclis urbans i això lluny de ser un inconvenient ho hem de veure com una situació privilegiada que ens centra en la nostra vida de recerca del Crist, evitant destorbs innecessaris, superflus. «El lloc més adequat per dedicar-se a la pregària, a la contemplació i a la solitud és un lloc remot i tranquil.» (Dionís el Cartoixà) escriu un dels pares del monaquisme. És el concepte de separació del món, de fuga mundi, com es formulava en altres temps i que avui podríem entendre com un prendre distància per veure el món amb una certa perspectiva que ens permeti pregar per ell, formant-ne part i alhora intentant de veure’l amb els ulls de la fe en tot moment.
Un segon cercle és el mateix monestir, que seguint la Regla de sant Benet està pensat per a poder viure-hi amb tot allò que cal, sense sentir-se-hi tancat, amb espais amplis, en un lloc privilegiat per l’entorn i per la mateixa arquitectura concebuda amb aquesta finalitat, ajudar-nos a viure amb intensitat la recerca de Déu. Un espai per pregar, un espai on menjar escoltant una lectura, un altre on seguir la lectura de la Regla, un altre on treballar, un on descansar i un altre on mantenir el contacte amb la Paraula de Déu. Alguns d’aquests espais els compartim amb els qui se’ns acosten, amb els hostes, amb ells hem de compartir també el silenci, junt amb la pregària; dos elements on potser cal d’ajudar-los, perquè en la nostra societat no hi ha massa pràctica del silenci, ajudar-los a viure’ls amb serenor i la millor manera de fer-ho és mostrant-los la pràctica, és a dir mantenint nosaltres el silenci al cor, al claustre, al refetor.
El tercer cercle és potser el més important, el que ens demana treballar-hi més, és el silenci interior al que ajuda i molt practicar el silenci exterior. Ens ho deia ahir sant Columbà a Matines: «El que és òptim acostuma a ser molt trencadís i les coses més precioses exigeixen una major cautela i una custòdia més diligent; és molt fràgil allò que una petita paraula pot fer perdre o un petit dany inferit per un germà pot anihilar. Perquè no hi ha res que plagui tant als homes com dir coses que no els importen, com preocupar-se de coses de les quals no han de fer res, com dir pertot paraules ocioses i com bescantar els absents. Aleshores, els qui no puguin dir: El Senyor m’ha donat una llengua de mestre perquè, amb la paraula, sàpiga sostenir els cansats, que callin, i si diuen alguna cosa, que sigui pacífica.» (De les Instruccions de sant Columbà, abat).
A aquest esforç per mantenir el silenci, especialment el silenci nocturn, ens hi ajuden en acabar el dia la lectura, sant Benet ens parla de la lectura de les Col·lacions o les vides dels Pares o quelcom edificant. És com si en acostar-nos a la pregària final del dia el que escoltem es transformés en un suau remor que ens convida i ens motiva al silenci. Els temps han canviat i el silenci interior i exterior ha de ser també un silenci virtual per poder reposar en pau com li demanem al Senyor en acabar el dia.
Parlem massa del silenci, fins i tot omplim planes sobre ell i acabem trencant-lo a la mínima ocasió per acabar dient qualsevol cosa per obtenir una lleu atenció de l’altre. Potser això sigui allò de que parla sant Benet al capítol VIII quan ens diu que les grolleries i les paraules ocioses i que fan riure, les condemna en tot lloc a una eterna reclusió. Hi ha moments i moments i com diu Siràcida: «Un enraonar inoportú és com riure en un funeral.» (Sir 22,6). Hi ha llocs i moments privilegiats per mantenir el silenci: Al cor, al claustre, al refetor o a la sala capitular; a partir de Completes i fins després de Laudes. Aprofitem-los i gaudim-ne.
diumenge, 24 de novembre del 2019
diumenge, 17 de novembre del 2019
ELS SETMANERS DE LA CUINA
De la Regla de sant Benet
Capítol 35
1 Els germans s’han de servir els uns als altres, i ningú no serà dispensat del servei de la cuina, si no és per malaltia o bé perquè està ocupat en alguna cosa molt important, 2 perquè així s’adquireix una més gran recompensa i una més gran caritat. 3 Als febles, però, que hom els procuri ajudants, perquè no ho facin amb tristesa. 4 I fins tothom ha de tenir ajudants, segons les condicions de la comunitat i la situació del lloc. 5 Si la comunitat és nombrosa, que el majordom sigui dispensat de la cuina, com també aquells que, com ja hem dit, estiguin ocupats en serveis més importants. 6 Els altres s’han de servir mútuament amb caritat. 7 El qui ha de sortir de setmana, que faci neteja el dissabte. 8 Han de rentar els draps amb què els germans s’eixuguen les mans i els peus; 9 i, tant el qui surt com el qui ha d’entrar, que rentin els peus de tots. 10 Retorni al majordom, nets i en bon estat, els atuells del seu ofici, 11 i el majordom, al seu torn, els consignarà al qui entra, per tal que sàpiga què dóna i què rep. 12 Els setmaners, abans de l’únic àpat, prendran un vas de vi amb pa, a més de la ració establerta, 13 perquè a l’hora de menjar serveixin els seus germans sense murmuració ni massa fatiga; 14 els dies de solemnitat, però, que aguantin fins al final de l’àpat. 15 Els setmaners que entren i els que surten, el diumenge, a l’oratori, un cop acabades les laudes, es prostraran davant de tots, demanant-los que preguin per ells. 16 El qui surt de setmana dirà aquest verset: «Sou beneït, Senyor Déu, que m’heu ajudat i m’heu consolat». 17 Dit tres vegades, i quan el qui surt ha rebut la benedicció, que segueixi el qui entra, dient: «O Déu, sortiu al meu ajut; Senyor, cuiteu a ajudar-me». 18 I, repetit també això tres vegades per tots, i un cop ha rebut la benedicció, que entri a servir.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
La paraula clau d’aquest capítol és servei. En un primer cop d’ull podem veure que sant Benet segueix la mateixa idea del capítol 19 de la Regla del Mestre; aquí però s’hi afegeixen altres punts i l’extensió és major. En una primera lectura sant Benet, sempre tan curós, es cuida també de l’aspecte alimentici dels monjos, de que els monjos han de menjar i per tant hi ha qui ha de cuinar i qui ha de servir els àpats. Per tractar aquesta qüestió, que podria semblar tant sols pràctica, un xic banal, el capítol s’estructura en quatre grans apartats: el servei, la universalitat d’atendre’l, tenir present la feblesa dels qui el porten a terme i finalment, no pas com a menys important, sinó com a exemple de que en tot ens cal l’ajut de Déu implorat mitjançant la pregària, el capítol conclou amb la manera com cal invocar l’ajut el Senyor per servir amb diligència i sense defalliment.
Aquinata Böckmann destaca la importància de la primera paraula del capítol fratres / germans, sant Benet no fa servir aquí el mot monjos. Pot ser una referència a la fraternitat cristiana, a la koinonia de la primera Església; no hi ha classes, ni lliures ni esclaus; com el mateix sant Benet destaca al llarg de la Regla. En llur època molts dels monjos provenien de famílies nobles, tant sols ens cal pensar en el mateix sant Benet o en sant Bernat de Claravall; que a casa seva deurien ser servits pels criats i que deurien tenir aquestes ocupacions per opprobria, la paraula que empra en el capítol LVIII i que traduïm habitualment per humiliacions. Heus aquí doncs una primera novetat, la Regla no veu amb bons ulls que qui entra al monestir, si ve de família noble, s’endugui amb ell qui li faci de criat o se’l cerqui entre la comunitat; aquí les úniques excuses són l’enfermetat, la feblesa o una ocupació molt important. Tots som germans i tots participem de les tasques comunes d’igual manera, a diferència de la societat on hi ha qui serveix i qui és servit. Al llarg dels segles en el monacat benedictí això no serà sempre fàcil de mantenir i no serà fins al Concili Vaticà II quan les comunitats s’unificaran i deixaran d’haver-hi dos tipus d’integrants per ser tots monjos; ja no hi ha haurà pares i germans, sinó tots som germans.
Aquesta idea queda aquí reflectida gràficament en el rentament de peus, sembla que els germans no es renten els peus a sí mateixos, sinó els uns als altres, seguint l’exemple de Crist en el darrer sopar. És la plasmació del servei, un servei generós i amb voluntat de ser portat a l’extrem, fet amb caritat com diu sant Benet i amb humilitat. Fa uns dies un diari publicava un article sobre la humilitat; deia que en el món actual on el narcisisme i l’exhibicionisme semblen estar guanyant la partida, on «lucir palmito, hinchar currículum o pavonearse de las propias habilidades reales o supuestas parece un nuevo deporte – “dime de que presumes y te diré de que careces”, sentencia nuestro refranero – y donde tener miles de “likes” (es refereix a les xarxes socials) es la horma de la valía, resulta casi extraño encontrarse con seres humanos que habitan en el “planeta humildad”. La actualidad que poseen estos marcianos, también llamada modestia, contrariamente a lo que pueda parecer, ayuda a que la vida sea más placentera. (…) En definitiva, una persona mesurada no necesita ser el centro de atención, ni hace girar su vida entorno al éxito y el reconocimiento; lo que en sí mismo es un gran logro vital y una enorme fuente de tranquilidad.» (¿Por qué a algunas persones les da vergüenza demostrar lo que valen?, El Mundo 15 de novembre de 2019).
La humilitat per sant Benet es mostra en l’atenció, l’obediència i el servei, que són tres elements claus en la vida comunitària; ja que tota la vida monàstica és una escola del servei, on no podem disposar ni del propi cos; servidors de Jesucrist en els germans, tenint al Senyor com a model. Això no significa no tenir present la feblesa, però no pas com a pretext per no fer el servei, sinó com a raó per rebre ajuda. Ens ho deia avui a Matines sant Agustí: «Feble és aquell de qui es tem que pugui sucumbir quan la temptació l’escomet; malalt en canvi, és aquell qui es troba ja dominat per alguna passió, i es veu com impedit per alguna passió d’acostar-se a Déu i d’acceptar el jou de Crist.» (Sermó sobre els pastors). O la mateixa Regla ens diu en el capítol anterior: «No volem pas dir amb això que es faci accepció de persones -Déu no ho vulgui-, sinó que es tingui consideració de les febleses.» (RB 34,2). Feblesa que atén també sant Benet pel que fa al petit detall de prendre un vas de vi amb pa abans de servir, per no caure a fer-ho amb murmuració, el gran perill contra el que la Regla prevé multitud de vegades, ni amb fatiga.
Un tercer aspecte és l’atenció i la cura dels atuells que s’empren en el servei, mantenint-los en bon estat i retornant-los nets. Aquí se segueix la mateixa filosofia del capítol XXXII sobre les eines i els objectes del monestir, o la del capítol XXXI sobre el majordom quan recomana a aquest de mirar tots els objectes i béns del monestir com si fossin vasos sagrats de l’altar.
Per a tot plegat ens cal l’ajut de Déu i aquest l’invoquem mitjançant la pregària feta davant la comunitat. Sols desatacar en aquesta darrera part un petit però molt significatiu detall; recalca sant Benet que el darrer dia de treball dels servidors és el dissabte i tot torna a començar el primer dia de la setmana, el diumenge, el dia del Senyor. No és casual això, la Regla vol destacar un cop més que tot gira entorn de Crist i del misteri de la redempció. Un capítol doncs aquest que pot semblar secundari però on es reflexa la teologia espiritual de sant Benet de manera ben clara. Això ens ha d’empènyer a tenir a Crist sempre present en tots i cadascun dels aspectes de la nostra vida, Ell és el model, no hem de preferir absolutament res al Crist, que ens ha de dur tots junts a la vida eterna.
Capítol 35
1 Els germans s’han de servir els uns als altres, i ningú no serà dispensat del servei de la cuina, si no és per malaltia o bé perquè està ocupat en alguna cosa molt important, 2 perquè així s’adquireix una més gran recompensa i una més gran caritat. 3 Als febles, però, que hom els procuri ajudants, perquè no ho facin amb tristesa. 4 I fins tothom ha de tenir ajudants, segons les condicions de la comunitat i la situació del lloc. 5 Si la comunitat és nombrosa, que el majordom sigui dispensat de la cuina, com també aquells que, com ja hem dit, estiguin ocupats en serveis més importants. 6 Els altres s’han de servir mútuament amb caritat. 7 El qui ha de sortir de setmana, que faci neteja el dissabte. 8 Han de rentar els draps amb què els germans s’eixuguen les mans i els peus; 9 i, tant el qui surt com el qui ha d’entrar, que rentin els peus de tots. 10 Retorni al majordom, nets i en bon estat, els atuells del seu ofici, 11 i el majordom, al seu torn, els consignarà al qui entra, per tal que sàpiga què dóna i què rep. 12 Els setmaners, abans de l’únic àpat, prendran un vas de vi amb pa, a més de la ració establerta, 13 perquè a l’hora de menjar serveixin els seus germans sense murmuració ni massa fatiga; 14 els dies de solemnitat, però, que aguantin fins al final de l’àpat. 15 Els setmaners que entren i els que surten, el diumenge, a l’oratori, un cop acabades les laudes, es prostraran davant de tots, demanant-los que preguin per ells. 16 El qui surt de setmana dirà aquest verset: «Sou beneït, Senyor Déu, que m’heu ajudat i m’heu consolat». 17 Dit tres vegades, i quan el qui surt ha rebut la benedicció, que segueixi el qui entra, dient: «O Déu, sortiu al meu ajut; Senyor, cuiteu a ajudar-me». 18 I, repetit també això tres vegades per tots, i un cop ha rebut la benedicció, que entri a servir.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
La paraula clau d’aquest capítol és servei. En un primer cop d’ull podem veure que sant Benet segueix la mateixa idea del capítol 19 de la Regla del Mestre; aquí però s’hi afegeixen altres punts i l’extensió és major. En una primera lectura sant Benet, sempre tan curós, es cuida també de l’aspecte alimentici dels monjos, de que els monjos han de menjar i per tant hi ha qui ha de cuinar i qui ha de servir els àpats. Per tractar aquesta qüestió, que podria semblar tant sols pràctica, un xic banal, el capítol s’estructura en quatre grans apartats: el servei, la universalitat d’atendre’l, tenir present la feblesa dels qui el porten a terme i finalment, no pas com a menys important, sinó com a exemple de que en tot ens cal l’ajut de Déu implorat mitjançant la pregària, el capítol conclou amb la manera com cal invocar l’ajut el Senyor per servir amb diligència i sense defalliment.
Aquinata Böckmann destaca la importància de la primera paraula del capítol fratres / germans, sant Benet no fa servir aquí el mot monjos. Pot ser una referència a la fraternitat cristiana, a la koinonia de la primera Església; no hi ha classes, ni lliures ni esclaus; com el mateix sant Benet destaca al llarg de la Regla. En llur època molts dels monjos provenien de famílies nobles, tant sols ens cal pensar en el mateix sant Benet o en sant Bernat de Claravall; que a casa seva deurien ser servits pels criats i que deurien tenir aquestes ocupacions per opprobria, la paraula que empra en el capítol LVIII i que traduïm habitualment per humiliacions. Heus aquí doncs una primera novetat, la Regla no veu amb bons ulls que qui entra al monestir, si ve de família noble, s’endugui amb ell qui li faci de criat o se’l cerqui entre la comunitat; aquí les úniques excuses són l’enfermetat, la feblesa o una ocupació molt important. Tots som germans i tots participem de les tasques comunes d’igual manera, a diferència de la societat on hi ha qui serveix i qui és servit. Al llarg dels segles en el monacat benedictí això no serà sempre fàcil de mantenir i no serà fins al Concili Vaticà II quan les comunitats s’unificaran i deixaran d’haver-hi dos tipus d’integrants per ser tots monjos; ja no hi ha haurà pares i germans, sinó tots som germans.
Aquesta idea queda aquí reflectida gràficament en el rentament de peus, sembla que els germans no es renten els peus a sí mateixos, sinó els uns als altres, seguint l’exemple de Crist en el darrer sopar. És la plasmació del servei, un servei generós i amb voluntat de ser portat a l’extrem, fet amb caritat com diu sant Benet i amb humilitat. Fa uns dies un diari publicava un article sobre la humilitat; deia que en el món actual on el narcisisme i l’exhibicionisme semblen estar guanyant la partida, on «lucir palmito, hinchar currículum o pavonearse de las propias habilidades reales o supuestas parece un nuevo deporte – “dime de que presumes y te diré de que careces”, sentencia nuestro refranero – y donde tener miles de “likes” (es refereix a les xarxes socials) es la horma de la valía, resulta casi extraño encontrarse con seres humanos que habitan en el “planeta humildad”. La actualidad que poseen estos marcianos, también llamada modestia, contrariamente a lo que pueda parecer, ayuda a que la vida sea más placentera. (…) En definitiva, una persona mesurada no necesita ser el centro de atención, ni hace girar su vida entorno al éxito y el reconocimiento; lo que en sí mismo es un gran logro vital y una enorme fuente de tranquilidad.» (¿Por qué a algunas persones les da vergüenza demostrar lo que valen?, El Mundo 15 de novembre de 2019).
La humilitat per sant Benet es mostra en l’atenció, l’obediència i el servei, que són tres elements claus en la vida comunitària; ja que tota la vida monàstica és una escola del servei, on no podem disposar ni del propi cos; servidors de Jesucrist en els germans, tenint al Senyor com a model. Això no significa no tenir present la feblesa, però no pas com a pretext per no fer el servei, sinó com a raó per rebre ajuda. Ens ho deia avui a Matines sant Agustí: «Feble és aquell de qui es tem que pugui sucumbir quan la temptació l’escomet; malalt en canvi, és aquell qui es troba ja dominat per alguna passió, i es veu com impedit per alguna passió d’acostar-se a Déu i d’acceptar el jou de Crist.» (Sermó sobre els pastors). O la mateixa Regla ens diu en el capítol anterior: «No volem pas dir amb això que es faci accepció de persones -Déu no ho vulgui-, sinó que es tingui consideració de les febleses.» (RB 34,2). Feblesa que atén també sant Benet pel que fa al petit detall de prendre un vas de vi amb pa abans de servir, per no caure a fer-ho amb murmuració, el gran perill contra el que la Regla prevé multitud de vegades, ni amb fatiga.
Un tercer aspecte és l’atenció i la cura dels atuells que s’empren en el servei, mantenint-los en bon estat i retornant-los nets. Aquí se segueix la mateixa filosofia del capítol XXXII sobre les eines i els objectes del monestir, o la del capítol XXXI sobre el majordom quan recomana a aquest de mirar tots els objectes i béns del monestir com si fossin vasos sagrats de l’altar.
Per a tot plegat ens cal l’ajut de Déu i aquest l’invoquem mitjançant la pregària feta davant la comunitat. Sols desatacar en aquesta darrera part un petit però molt significatiu detall; recalca sant Benet que el darrer dia de treball dels servidors és el dissabte i tot torna a començar el primer dia de la setmana, el diumenge, el dia del Senyor. No és casual això, la Regla vol destacar un cop més que tot gira entorn de Crist i del misteri de la redempció. Un capítol doncs aquest que pot semblar secundari però on es reflexa la teologia espiritual de sant Benet de manera ben clara. Això ens ha d’empènyer a tenir a Crist sempre present en tots i cadascun dels aspectes de la nostra vida, Ell és el model, no hem de preferir absolutament res al Crist, que ens ha de dur tots junts a la vida eterna.
dimecres, 13 de novembre del 2019
LA HUMILITAT
De la Regla de sant Benet
Capítol 7,1-9
RENOVACIÓ DE LA PROFESSIÓ TEMPORAL DE FRA JURIJUS I FRA LLORENÇ
1 La divina Escriptura, germans, ens fa sentir aquest crit: «Tot aquell que s’exalça serà humiliat i el qui s’humilia serà exalçat». 2 En dir-nos això, doncs, ens mostra que tota exaltació de si mateix és una forma d’orgull, 3 de la qual indica el profeta que es guardava, quan diu: «Senyor, el meu cor no s’ha exaltat, ni són altius els meus ulls; ni he caminat enmig de grandeses ni de fantasies massa altes per a mi». 4 Doncs, què? «Si els meus pensaments no eren humils, sinó que he exaltat la meva ànima, la tractareu com un nodrissó arrencat del pit de la mare». 5 Per tant, germans, si volem atènyer el cim de la més alta humilitat i volem arribar de pressa a aquella exaltació celestial a la qual es puja per la humilitat de la vida present, 6 cal que drecem per al moviment ascendent dels nostres actes aquella escala que aparegué en somnis a Jacob, per on veia com baixaven i pujaven els àngels. 7 Ben cert, aquest baixar i pujar no significa per a nosaltres sinó que per l’exaltació es baixa i per la humilitat es puja. 8 Aquesta escala dreçada és la nostra vida en aquest món, que el Senyor dreçarà fins al cel quan el cor sigui ben humil. 9 Els muntants de l’escala diem que són el nostre cos i la nostra ànima, uns muntants on la crida divina ha disposat, perquè els pugem, diversos graons d’humilitat i d’observança.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
L’escala de la humilitat és l’escala de la nostra vida en aquest món, la podem dreçar quan el nostre cor es vagi fent més humil però sols Déu la drecerà fins al cel. La humilitat, el silenci, l’obediència; també el treball o la pregària no són sinó instruments, eines, esplendidíssimes eines com diu sant Benet, pel vertader objectiu que és arribar a Déu, caminar cap a Déu. Avui estimats fra Jurijus i fra Llorenç tanqueu una nova etapa de la vostra vida monàstica, de la vostra vida de cristians; després del noviciat i dels tres anys de professió temporal; us heu hagut de plantejar de nou que vol Déu de vosaltres; com diu sant Benet al capítol LVIII heu tingut temps de pensar-vos-ho i ens heu demanat de seguir ara ja amb vistes al vostre compromís solemne amb aquesta comunitat, certament, però sobretot i per damunt de tot amb Crist. El text que heu triat és un bon reflex dels fonaments de la nostra vida, d’on ve la nostra força: de la Paraula i de la confiança en Déu. Sant Benet destaca en aquest començament del capítol VII, sobre la humilitat, tot just abans de començar a pujar els graons, que la mateixa escriptura ens convida a ser humils, ens mostra que tota exaltació de nosaltres mateixos és una forma d’orgull. Déu no ens demana una falsa humilitat, una humilitat d’aparador, sinó una humilitat sincera, una humilitat de cor. No es tracta de dir “mireu que humil que soc, mireu que faig perquè vegeu com en soc d’humil”; no, la humilitat que ens demana Déu no es pregona, no s’anuncia, es viu, és de cor. El model és Crist, no en pot ser d’altra; a ser com Ell mai hi arribarem però a voler ser com Ell mai podem renunciar-hi. Estimats fra Jurijus i fra Llorenç, porteu ja uns anys en aquesta comunitat, ja heu tingut temps per pensar-vos-ho bé, per discernir si perseverant aquí en aquest monestir esteu complint la voluntat de Déu; de veure que no és exclusivament pel vostre voler que heu vingut, sinó pensant que així acompliu la voluntat de Déu. Amb els anys que hi porteu he pogut veure ja moltes coses; les nostres virtuts i els nostres defectes; tot allò que fem de bé i tot allò que fem de mal. Si en algun moment us va passar pel cap que aquesta era una comunitat de perfectes, ja fa temps que heu descobert que no és pas així; no tant sols perquè no ho som, que és ben cert, sinó perquè no n’hi ha cap de perfecte de comunitat, enlloc. Potser fins i tot quan heu visitat altres comunitats hi heu descobert determinats arquetips monàstics, maneres de viure la nostra vida, particulars, que es repeteixen aquí i allà. També potser heu descobert que vosaltres, les vostres imperfeccions, no s’esborren, no s’esmenen pel sol fet de ser monjos. Tot això és important i va bé de saber-ho, però el fonamental, el vertaderament important és que adaptant-nos, essent conscients d’aquesta realitat, no ens fem enrere, sinó que ens esforcem per seguir caminant, maldant per pujar els graons d’aquesta escala de la humilitat amb senzillesa, però amb fermesa, amb la confiança posada en que és Déu qui la dreçarà fins al cel. També nosaltres hem tingut temps per conèixer-vos, veiem com en sou de fidels a l’Ofici Diví i al treball; com avenceu en el contacte amb la Paraula. No ho perdeu mai això, no us deixeu ensopir espiritualment, no caieu en aquest error; perquè tot això ens ajuda i molt en aquest camí cap a Déu i perdre-ho ens l’entorpeix. Certament és un camí a voltes feixuc, potser a voltes se us pot fer avorrit; però és al cap i a la fi apassionant perquè al final d’ell, quan ens arribi l’hora de presentar-nos davant del Pare, si l’hem recorregut amb fidelitat podrem veure’l cara a cara, i això és la gran esperança. Al llarg d’aquests anys heu conegut també monjos amb aquesta esperança, monjos que avui per un motiu o altre alguns ja no ens acompanyen i d’altres no ho poden fer avui aquí, però que preguen també per vosaltres. A aquells que confiem que ja són a la casa del Pare, recordeu-los amb afecte; us han acompanyat una part del camí i de ben segur que us han deixat petjada per com han viscut, pels pensaments que us han confiat i per com han mort serenament esperançats. Perquè una de les riqueses de la vida monàstica és aquesta diversitat en els companys de camí; diversos en edat, procedència o recorregut de vida monàstica. No, no entrem al monestir per bastir una comunitat d’amistat entre nosaltres; som amics de Déu, amics del Crist i això és el que ens fa, ens ha de fer, conviure amb amistat fraterna, sense prejudicis, ni exclusions, sense enganyoses preferències. Voler atènyer el cim de la més alta humilitat, arribar-hi de pressa a aquesta exaltació celestial, com ens diu sant Benet en el text que heu triat, és el que ens ha de moure en el nostre dia a dia; amb humilitat i observança; perquè no hi ha humilitat sense observança, ni observança sense humilitat. Deia el cardenal Basil Hume, quan era abat d’Ampleforth, en una ocasió com aquesta: «Si ens hem de revestir del pensament de Crist, nosaltres que ja estem incorporats a Ell pel baptisme, per la nostra professió conformem les nostres vides a la seva. Volem ser obedients com Ell va ser obedient a la voluntat del seu Pare; volem ser pobres perquè Ell fou pobre; volem ser cèlibes perquè Ell fou cèlibe. En la nostra intimitat amb nostre Senyor, en la nostra vida de pregària arribarem a veure en la seva obediència, en la seva pobresa, en la seva castedat, quelcom de secret que fou el motor de la seva existència i que, a mesura que la vida avança, hauria d’arribar a ser el nostre secret.» Que així sigui i el Senyor us acompanyi sempre i a nosaltres també.
Capítol 7,1-9
RENOVACIÓ DE LA PROFESSIÓ TEMPORAL DE FRA JURIJUS I FRA LLORENÇ
1 La divina Escriptura, germans, ens fa sentir aquest crit: «Tot aquell que s’exalça serà humiliat i el qui s’humilia serà exalçat». 2 En dir-nos això, doncs, ens mostra que tota exaltació de si mateix és una forma d’orgull, 3 de la qual indica el profeta que es guardava, quan diu: «Senyor, el meu cor no s’ha exaltat, ni són altius els meus ulls; ni he caminat enmig de grandeses ni de fantasies massa altes per a mi». 4 Doncs, què? «Si els meus pensaments no eren humils, sinó que he exaltat la meva ànima, la tractareu com un nodrissó arrencat del pit de la mare». 5 Per tant, germans, si volem atènyer el cim de la més alta humilitat i volem arribar de pressa a aquella exaltació celestial a la qual es puja per la humilitat de la vida present, 6 cal que drecem per al moviment ascendent dels nostres actes aquella escala que aparegué en somnis a Jacob, per on veia com baixaven i pujaven els àngels. 7 Ben cert, aquest baixar i pujar no significa per a nosaltres sinó que per l’exaltació es baixa i per la humilitat es puja. 8 Aquesta escala dreçada és la nostra vida en aquest món, que el Senyor dreçarà fins al cel quan el cor sigui ben humil. 9 Els muntants de l’escala diem que són el nostre cos i la nostra ànima, uns muntants on la crida divina ha disposat, perquè els pugem, diversos graons d’humilitat i d’observança.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
L’escala de la humilitat és l’escala de la nostra vida en aquest món, la podem dreçar quan el nostre cor es vagi fent més humil però sols Déu la drecerà fins al cel. La humilitat, el silenci, l’obediència; també el treball o la pregària no són sinó instruments, eines, esplendidíssimes eines com diu sant Benet, pel vertader objectiu que és arribar a Déu, caminar cap a Déu. Avui estimats fra Jurijus i fra Llorenç tanqueu una nova etapa de la vostra vida monàstica, de la vostra vida de cristians; després del noviciat i dels tres anys de professió temporal; us heu hagut de plantejar de nou que vol Déu de vosaltres; com diu sant Benet al capítol LVIII heu tingut temps de pensar-vos-ho i ens heu demanat de seguir ara ja amb vistes al vostre compromís solemne amb aquesta comunitat, certament, però sobretot i per damunt de tot amb Crist. El text que heu triat és un bon reflex dels fonaments de la nostra vida, d’on ve la nostra força: de la Paraula i de la confiança en Déu. Sant Benet destaca en aquest començament del capítol VII, sobre la humilitat, tot just abans de començar a pujar els graons, que la mateixa escriptura ens convida a ser humils, ens mostra que tota exaltació de nosaltres mateixos és una forma d’orgull. Déu no ens demana una falsa humilitat, una humilitat d’aparador, sinó una humilitat sincera, una humilitat de cor. No es tracta de dir “mireu que humil que soc, mireu que faig perquè vegeu com en soc d’humil”; no, la humilitat que ens demana Déu no es pregona, no s’anuncia, es viu, és de cor. El model és Crist, no en pot ser d’altra; a ser com Ell mai hi arribarem però a voler ser com Ell mai podem renunciar-hi. Estimats fra Jurijus i fra Llorenç, porteu ja uns anys en aquesta comunitat, ja heu tingut temps per pensar-vos-ho bé, per discernir si perseverant aquí en aquest monestir esteu complint la voluntat de Déu; de veure que no és exclusivament pel vostre voler que heu vingut, sinó pensant que així acompliu la voluntat de Déu. Amb els anys que hi porteu he pogut veure ja moltes coses; les nostres virtuts i els nostres defectes; tot allò que fem de bé i tot allò que fem de mal. Si en algun moment us va passar pel cap que aquesta era una comunitat de perfectes, ja fa temps que heu descobert que no és pas així; no tant sols perquè no ho som, que és ben cert, sinó perquè no n’hi ha cap de perfecte de comunitat, enlloc. Potser fins i tot quan heu visitat altres comunitats hi heu descobert determinats arquetips monàstics, maneres de viure la nostra vida, particulars, que es repeteixen aquí i allà. També potser heu descobert que vosaltres, les vostres imperfeccions, no s’esborren, no s’esmenen pel sol fet de ser monjos. Tot això és important i va bé de saber-ho, però el fonamental, el vertaderament important és que adaptant-nos, essent conscients d’aquesta realitat, no ens fem enrere, sinó que ens esforcem per seguir caminant, maldant per pujar els graons d’aquesta escala de la humilitat amb senzillesa, però amb fermesa, amb la confiança posada en que és Déu qui la dreçarà fins al cel. També nosaltres hem tingut temps per conèixer-vos, veiem com en sou de fidels a l’Ofici Diví i al treball; com avenceu en el contacte amb la Paraula. No ho perdeu mai això, no us deixeu ensopir espiritualment, no caieu en aquest error; perquè tot això ens ajuda i molt en aquest camí cap a Déu i perdre-ho ens l’entorpeix. Certament és un camí a voltes feixuc, potser a voltes se us pot fer avorrit; però és al cap i a la fi apassionant perquè al final d’ell, quan ens arribi l’hora de presentar-nos davant del Pare, si l’hem recorregut amb fidelitat podrem veure’l cara a cara, i això és la gran esperança. Al llarg d’aquests anys heu conegut també monjos amb aquesta esperança, monjos que avui per un motiu o altre alguns ja no ens acompanyen i d’altres no ho poden fer avui aquí, però que preguen també per vosaltres. A aquells que confiem que ja són a la casa del Pare, recordeu-los amb afecte; us han acompanyat una part del camí i de ben segur que us han deixat petjada per com han viscut, pels pensaments que us han confiat i per com han mort serenament esperançats. Perquè una de les riqueses de la vida monàstica és aquesta diversitat en els companys de camí; diversos en edat, procedència o recorregut de vida monàstica. No, no entrem al monestir per bastir una comunitat d’amistat entre nosaltres; som amics de Déu, amics del Crist i això és el que ens fa, ens ha de fer, conviure amb amistat fraterna, sense prejudicis, ni exclusions, sense enganyoses preferències. Voler atènyer el cim de la més alta humilitat, arribar-hi de pressa a aquesta exaltació celestial, com ens diu sant Benet en el text que heu triat, és el que ens ha de moure en el nostre dia a dia; amb humilitat i observança; perquè no hi ha humilitat sense observança, ni observança sense humilitat. Deia el cardenal Basil Hume, quan era abat d’Ampleforth, en una ocasió com aquesta: «Si ens hem de revestir del pensament de Crist, nosaltres que ja estem incorporats a Ell pel baptisme, per la nostra professió conformem les nostres vides a la seva. Volem ser obedients com Ell va ser obedient a la voluntat del seu Pare; volem ser pobres perquè Ell fou pobre; volem ser cèlibes perquè Ell fou cèlibe. En la nostra intimitat amb nostre Senyor, en la nostra vida de pregària arribarem a veure en la seva obediència, en la seva pobresa, en la seva castedat, quelcom de secret que fou el motor de la seva existència i que, a mesura que la vida avança, hauria d’arribar a ser el nostre secret.» Que així sigui i el Senyor us acompanyi sempre i a nosaltres també.
diumenge, 10 de novembre del 2019
ELS QUI, DESPRÉS DE CORREGITS SOVINT, NO VOLEN ESMENAR-SE
De la Regla de sant Benet
Capítol 28
1 Si un germà corregit sovint per qualsevol falta, fins i tot excomunicat, no s’esmenava, se li aplicarà una correcció més aspra, això és, el sotmetran al càstig dels assots. 2 I si ni així es corregia, o si tal vegada —Déu no ho permeti— , endut per l’orgull, fins volia defensar la seva conducta, que l’abat faci aleshores com un bon metge: 3 si ha aplicat els lenitius, els ungüents de les exhortacions, els medicaments de les Escriptures divines i, a la fi, el cauteri de l’excomunió o dels cops dels assots, 4 si veia que ja no hi pot res la seva traça, que recorri també al millor remei: la seva pregària i la de tots els germans per ell 5 a fi que el Senyor, que tot ho pot, doni la salut al germà malalt. 6 I si ni d’aquesta manera no es guaria, aleshores que l’abat faci ús ja del ferro de l’amputació, tal com diu l’Apòstol: «Traieu el dolent d’entre vosaltres»; 7 i encara: «Si l’infidel se’n va, que se’n vagi»; no fos cas que una ovella malalta contagiés tot el ramat.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Per parlar de l’expulsió, definitiva, de la comunitat monàstica, sant Benet fa servir la idea d’amputació, segurament una al·lusió a l’Evangeli de Mateu capítol 5, quan parla Jesús de que és millor amputar una part del cos que no pas que tot ell vagi a l’infern. Les nostres faltes no són tant sols nostres, afecten a tot el cos, a tota la comunitat, tant més si es veuen agreujades per la reincidència. Sant Benet estableix una gradació, en paral·lel al que pot succeir en una assemblea parlamentaria on abans de l’expulsió per un comportament incorrecte hi tres crides a l’odre. La primera crida seria la correcció; la segona una correcció més aspra, el que sant Benet estableix com la pena d’assots, i si ni lenitius, ni ungüents, ni exhortacions, ni medicaments fan el seu efecte; Déu no permeti que calgui arribar a això, aleshores si ni l’excomunió ni els assots fan esmenar-se, cal recórrer, encara abans com a darrer i suprem recurs, a la pregària demanant al Senyor que toqui el cor del germà. Si ni això fa efecte, aleshores cal treure el dolent, l’infidel amb el ferro de l’amputació; al cap i a la fi com escriu sant Benet és ell qui s’exclou, i si se’n va que se’n vagi.
Que faltem sant Benet ho té molt clar, però el vertader perill és quan el mancament ens atrapa, ens fa perdre el seny i acabem essent presoners del mateix mal, que podrem justificar amb mil excuses o raonaments, però que Déu i sovint també nosaltres mateixos sabem, que no hi ha lloc per l’excusa i sols hi ha lloc pel penediment i per la reflexió que ens empenyi a la total esmena. Algunes faltes fan mal i d’altres fan molt de mal; lamentablement ho sabem tots per experiència. En alguns casos la feblesa que dona una malaltia, un determinat trastorn psicològic, la mateixa vellesa que ens pot fer perdre el nord o al menys no controlar el rumb de la nostra vida totalment; no ens empenyen a faltar però ens hi ajuden. És trist quan cal recórrer al remei de l’amputació, molt trist i dolorós, per l’exclòs i pels qui l’han d’excloure, que és tota la comunitat. El remei de l’amputació pot ser traumàtic, ho és de fet, per tots. Cal mirar de posar-hi remei quan encara si és a temps, abans de que sigui massa tard; potser alguna vegada una determinada actitud pot passar desapercebuda, pot ser que ningú se n’adoni de que fem aquesta o aquella altra cosa que no està bé, una trapelleria, però ho sabem que no actuem bé. La falsa impunitat, la sensació de no ser descoberts ens dona una equivoca seguretat i fins i tot ens pot ajudar a pensar que no n’hi ha per tant, que no fem mal a ningú. En primer lloc ens el fem a nosaltres mateixos, primer que a cap altra persona, no si val a pensar que la culpa és dels qui no ens han descobert. La nostra vocació és adulta, responsable i lliure; aleshores a qui enganyem és a nosaltres mateixos davant d’un Deu que tot ho sap. Potser en algun cas algú podem pensar, fins i tot dir que ja ho vam advertir, que ja vam dir que ens traguessin d’aquella o altra responsabilitat; però evidentment sense confessar la culpa, sense dir la veritat, ocultant-la, amagant-la davant la comunitat. «No hi ha res d’amagat que no s’hagi de descobrir, ni res de secret que no s’hagi de conèixer.» (Mc 4,22) diu el mateix Jesús, però a vegades quan surt a la llum és tant tard que no hi ha lloc ja que per res més que pel ferro de l’amputació.
Hem de viure sempre vigilants, atents amb nosaltres mateixos; conscients de les nostres debilitats, de les nostres febleses. No ens enganyem, perquè a la fi no enganyem a ningú; si per exemple algú surt del monestir per, diguem, un caprici personal, per anomenar-ho d’alguna manera políticament correcte, sense advertir-ho, més d’hora que tard, molts cops per exemple quan ens acaben de recollir amb un cotxe a la porta suposadament més discreta on pensem que estem a sostret de qualsevol mirada, algú ha trucat o enviat un missatge advertint-ho. No ens enganyem, perquè a la fi, no enganyem a ningú i, evidentment a Déu mai. Sant Benet sap de les febleses humanes, per això ha d’incloure a la Regla el denominat codi penal, perquè sap que aquestes situacions es produeixen i es repeteixen.
Però no defallim perquè no som pas incorregibles, som perfectibles, això sempre; però per avançar en aquest camp cal posar-hi dues coses, cal mantenir dues actituds: en primer lloc l’afany de sortir-nos-en i en segon lloc, el més important i fonamental, confiar-nos a Déu. El pitjor que podem fer, que ens pot passar, és que l’orgull ens empenyi, ens enfangui en el llot de la reincidència, de la tossuderia, de la nostra malaltia; perquè una de les coses que més pot perjudicar al malalt és restar satisfet en la infermetat sense voluntat de lluitar per sortir-se’n. Sols si volem, podrem i aleshores l’ajut definitiu i insubstituïble de Déu podrà actuar; si no deixem lloc per actuar la gràcia, malament rai. El Papa Francesc durant l’encontre amb els religiosos de Roma el 16 de maig de 2015, responent a la pregunta d’una monja sobre si era possible que existís la corrupció en un monestir, deia el següent: «Sí, quan es perd la memòria, quan es perd la memòria de la vocació, de la primera trobada amb Déu. Quan es perd aquesta memòria i el nostre esperit comença a ser mundà, pensa en coses mundanes i es perd el zel per la pregària», aleshores ens anem apartant de la nostra vocació, de la comunitat, en definitiva de Déu.
Capítol 28
1 Si un germà corregit sovint per qualsevol falta, fins i tot excomunicat, no s’esmenava, se li aplicarà una correcció més aspra, això és, el sotmetran al càstig dels assots. 2 I si ni així es corregia, o si tal vegada —Déu no ho permeti— , endut per l’orgull, fins volia defensar la seva conducta, que l’abat faci aleshores com un bon metge: 3 si ha aplicat els lenitius, els ungüents de les exhortacions, els medicaments de les Escriptures divines i, a la fi, el cauteri de l’excomunió o dels cops dels assots, 4 si veia que ja no hi pot res la seva traça, que recorri també al millor remei: la seva pregària i la de tots els germans per ell 5 a fi que el Senyor, que tot ho pot, doni la salut al germà malalt. 6 I si ni d’aquesta manera no es guaria, aleshores que l’abat faci ús ja del ferro de l’amputació, tal com diu l’Apòstol: «Traieu el dolent d’entre vosaltres»; 7 i encara: «Si l’infidel se’n va, que se’n vagi»; no fos cas que una ovella malalta contagiés tot el ramat.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Per parlar de l’expulsió, definitiva, de la comunitat monàstica, sant Benet fa servir la idea d’amputació, segurament una al·lusió a l’Evangeli de Mateu capítol 5, quan parla Jesús de que és millor amputar una part del cos que no pas que tot ell vagi a l’infern. Les nostres faltes no són tant sols nostres, afecten a tot el cos, a tota la comunitat, tant més si es veuen agreujades per la reincidència. Sant Benet estableix una gradació, en paral·lel al que pot succeir en una assemblea parlamentaria on abans de l’expulsió per un comportament incorrecte hi tres crides a l’odre. La primera crida seria la correcció; la segona una correcció més aspra, el que sant Benet estableix com la pena d’assots, i si ni lenitius, ni ungüents, ni exhortacions, ni medicaments fan el seu efecte; Déu no permeti que calgui arribar a això, aleshores si ni l’excomunió ni els assots fan esmenar-se, cal recórrer, encara abans com a darrer i suprem recurs, a la pregària demanant al Senyor que toqui el cor del germà. Si ni això fa efecte, aleshores cal treure el dolent, l’infidel amb el ferro de l’amputació; al cap i a la fi com escriu sant Benet és ell qui s’exclou, i si se’n va que se’n vagi.
Que faltem sant Benet ho té molt clar, però el vertader perill és quan el mancament ens atrapa, ens fa perdre el seny i acabem essent presoners del mateix mal, que podrem justificar amb mil excuses o raonaments, però que Déu i sovint també nosaltres mateixos sabem, que no hi ha lloc per l’excusa i sols hi ha lloc pel penediment i per la reflexió que ens empenyi a la total esmena. Algunes faltes fan mal i d’altres fan molt de mal; lamentablement ho sabem tots per experiència. En alguns casos la feblesa que dona una malaltia, un determinat trastorn psicològic, la mateixa vellesa que ens pot fer perdre el nord o al menys no controlar el rumb de la nostra vida totalment; no ens empenyen a faltar però ens hi ajuden. És trist quan cal recórrer al remei de l’amputació, molt trist i dolorós, per l’exclòs i pels qui l’han d’excloure, que és tota la comunitat. El remei de l’amputació pot ser traumàtic, ho és de fet, per tots. Cal mirar de posar-hi remei quan encara si és a temps, abans de que sigui massa tard; potser alguna vegada una determinada actitud pot passar desapercebuda, pot ser que ningú se n’adoni de que fem aquesta o aquella altra cosa que no està bé, una trapelleria, però ho sabem que no actuem bé. La falsa impunitat, la sensació de no ser descoberts ens dona una equivoca seguretat i fins i tot ens pot ajudar a pensar que no n’hi ha per tant, que no fem mal a ningú. En primer lloc ens el fem a nosaltres mateixos, primer que a cap altra persona, no si val a pensar que la culpa és dels qui no ens han descobert. La nostra vocació és adulta, responsable i lliure; aleshores a qui enganyem és a nosaltres mateixos davant d’un Deu que tot ho sap. Potser en algun cas algú podem pensar, fins i tot dir que ja ho vam advertir, que ja vam dir que ens traguessin d’aquella o altra responsabilitat; però evidentment sense confessar la culpa, sense dir la veritat, ocultant-la, amagant-la davant la comunitat. «No hi ha res d’amagat que no s’hagi de descobrir, ni res de secret que no s’hagi de conèixer.» (Mc 4,22) diu el mateix Jesús, però a vegades quan surt a la llum és tant tard que no hi ha lloc ja que per res més que pel ferro de l’amputació.
Hem de viure sempre vigilants, atents amb nosaltres mateixos; conscients de les nostres debilitats, de les nostres febleses. No ens enganyem, perquè a la fi no enganyem a ningú; si per exemple algú surt del monestir per, diguem, un caprici personal, per anomenar-ho d’alguna manera políticament correcte, sense advertir-ho, més d’hora que tard, molts cops per exemple quan ens acaben de recollir amb un cotxe a la porta suposadament més discreta on pensem que estem a sostret de qualsevol mirada, algú ha trucat o enviat un missatge advertint-ho. No ens enganyem, perquè a la fi, no enganyem a ningú i, evidentment a Déu mai. Sant Benet sap de les febleses humanes, per això ha d’incloure a la Regla el denominat codi penal, perquè sap que aquestes situacions es produeixen i es repeteixen.
Però no defallim perquè no som pas incorregibles, som perfectibles, això sempre; però per avançar en aquest camp cal posar-hi dues coses, cal mantenir dues actituds: en primer lloc l’afany de sortir-nos-en i en segon lloc, el més important i fonamental, confiar-nos a Déu. El pitjor que podem fer, que ens pot passar, és que l’orgull ens empenyi, ens enfangui en el llot de la reincidència, de la tossuderia, de la nostra malaltia; perquè una de les coses que més pot perjudicar al malalt és restar satisfet en la infermetat sense voluntat de lluitar per sortir-se’n. Sols si volem, podrem i aleshores l’ajut definitiu i insubstituïble de Déu podrà actuar; si no deixem lloc per actuar la gràcia, malament rai. El Papa Francesc durant l’encontre amb els religiosos de Roma el 16 de maig de 2015, responent a la pregunta d’una monja sobre si era possible que existís la corrupció en un monestir, deia el següent: «Sí, quan es perd la memòria, quan es perd la memòria de la vocació, de la primera trobada amb Déu. Quan es perd aquesta memòria i el nostre esperit comença a ser mundà, pensa en coses mundanes i es perd el zel per la pregària», aleshores ens anem apartant de la nostra vocació, de la comunitat, en definitiva de Déu.
diumenge, 3 de novembre del 2019
ELS DEGANS DEL MONESTIR
De la Regla de sant Benet
Capítol 21
1 Si la comunitat és nombrosa, que se n’escullin germans de bona reputació i de vida santa, i siguin constituïts degans, 2 que tinguin cura de les seves deganies en totes les coses, segons els manaments de Déu i les ordres del seu abat. 3 Aquests degans han de ser escollits tals, que l’abat pugui compartir amb ells, refiat, les seves càrregues; 4 i no siguin escollits per antiguitat, sinó segons el mèrit de la seva vida i la saviesa de doctrina. 5 Aquests degans, si mai n’hi havia cap que, inflat d’orgull, fos trobat reprensible, i, després de la primera, segona i tercera correcció, no volia esmenar-se, que el treguin 6 i que es posi al seu lloc un altre que en sigui digne. 7 El mateix establim pel que fa al prior.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Sant Benet ens porta avui a col·lació un tema d’organització; les comunitats han d’estar establertes en deganies; no vol pas dir això que vulgui establir divisions entre els monjos, ans al contrari, ens parla de seguir els manaments de Déu i les ordres de l’abat; de que els degans siguin persones de les qui se’n puguin refiar, amb uns mèrits de vida i una saviesa de doctrina i, com sempre, si algun d’aquest degans s’infla d’orgull o fa quelcom reprensible que sigui amonestat i si no es corregeix substituït per algú més digne. Per a alguns comentaristes sant Benet aplica aquí alguns principis del dret romà, no pot resultar estrany tanmateix perquè va estudiar lleis a Roma i aquesta disciplina va deixar el seu pòsit en la seva manera de veure l’organització d’una comunitat, posar al servei de la comunitat el que haguem pogut aprendre abans de venir al monestir és una primera aportació de sant Benet en aquest capítol. En concret aplica el principi divide et impera, en un moment, segles VI i VII, en que en les comunitats monàstiques és una pràctica habitual que els bisbes intervinguin en el seu govern; sant Benet vol evitar així aquest primer perill, l’intrusisme que porta a un dualisme fruit d’una intervenció de fora de la comunitat i també vol evitar el protagonisme, que la possible supèrbia d’alguns acabi creant escàndols o faci mal a les ànimes dels monjos.
Sant Benet no cerca per a les comunitats un capdillisme, subratlla al llarg de la Regla que al qui hem vingut a seguir és a Crist i amb aquest objectiu és bona la corresponsabilitat i no pas bona l’actitud quan ens creiem per damunt de tots, millors que tots, perquè al cap i a la fi podem acabar fent la nostra voluntat i no la de Déu o confonent el nostre caprici amb la voluntat de Déu, que encara podria ser pitjor, Déu no ho vulgui. Sorprèn potser una mica la situació d’aquest capítol i del següent, enmig dels que parlen de la litúrgia i de com s’ha d’organitzar aquesta; però no és pas un capítol secundari aquest. Sant Benet vol evitar també que sorgeixin petits cercles de poder dins d’una comunitat, cosa que seria contraria a l’esperit de la Regla i que ja palesa quan parla del capítol o del consell, establint un igualitarisme asimètric. Aquesta col·legialitat o sinodalitat, per emprar un concepte d’actualitat a l’Església i formulat àmpliament pel Concili Vaticà II, vol fer-nos a tots corresponssables del nostre destí com a comunitat i ho som. Escriu Dom Guillaume, abat de Mont des Cats, que no és pas estrany que un germà es lamenti de la seva comunitat i que davant d’aquest fet ens hauríem de posar la pregunta de qui és la comunitat?, afegeix que si la mà es lamenta del peu, o l’ull està gelós de la boca, no pot viure el cos en harmonia. Cada membre del cos té el seu lloc, la seva funció, la seva responsabilitat i a la responsabilitat del conjunt del cos no és aliè cada un dels membres. Per això ens parla de tenir cura de totes les coses que ens han estat confiades; cadascú en el seu àmbit i tots en conjunt. Si ens encomanen una responsabilitat, qualsevulla que sigui, hem d’intentar portar-la a terme amb responsabilitat, generositat i esperit de servei. Sols així es poden compartir refiadament les càrregues; això serveix tant per les feines que tenim cadascú dins la comunitat: cuiners, hostatgers, sagristà, bugader, cantors, cereller o majordom, infermer o porters, la que sigui; com pels serveis que ens són encomanats setmanalment. No si val defugir la responsabilitat, si no podem assumir-la, tal com ens en parla sant Benet al capítol LXVIII quan tracta de si ens manen coses impossibles, ho podem dir però no caiguem en la temptació de no fer-ho bé o simplement de no fer res, perquè així ens ho trauran de sobre. Sant Benet ens parla de responsabilitat, de tenir cura de tot, seguint els manaments del Senyor.
A tall d’anècdota, quan existia el servei militar obligatori existia una tècnica per defugir responsabilitats, s’anomenava col·loquialment escaqueo; consistia o bé en no fer-se visible quan podies calcular que et manarien alguna feina o bé no fer-la o fer-la tant malament que el superior desistís de manar-te mai més res; evidentment les forces armades també tenien un recurs davant d’això i era la mesura coercitiva de l’arrest, la por al qual obrava miracles. Certament hi pot haver coses que no siguem capaços de fer; a les comunitats hi venim cridats per Déu, no hi ha una mena de concurs oposició per proveir aquesta o aquella altra plaça. Sant Benet defineix la vida monàstica com una milícia, és cert, però la motivació, la causa de la nostra presència al monestir no té res a veure amb la que ajuntava gent per formar els exèrcits fa unes dècades. Si tenim sempre present davant dels ulls que hem vingut per a seguir a Crist, que hi hem vingut seguint lliurament la seva crida i que volem ocupar la nostra vida en servir-lo a Ell, entre d’altres maneres servint a la comunitat, no tindrem cap temptació de fugit d’estudi i la nostra serà una disponibilitat total al Senyor. No en va sant Benet defineix el monestir com una escola del servei diví; una escola, es a dir on cada dia n’aprenem una mica més, anem progressant adequadament, o al menys això hem de pretendre; i del servei diví, al Senyor, servint no pas a la nostra voluntat massa sovint capritxosa i voluble, sinó a Déu.
En una visió més teològica del capítol per a sant Benet la comunitat és un reflex, una representació del poble de Déu, seguint el model de la comunitat apostòlica, amb un sol cor i una sola ànima, però amb responsabilitats diverses. Sense perdre mai de vista l’objectiu fonamental i essencial, cercar Déu en el clos del monestir.
Capítol 21
1 Si la comunitat és nombrosa, que se n’escullin germans de bona reputació i de vida santa, i siguin constituïts degans, 2 que tinguin cura de les seves deganies en totes les coses, segons els manaments de Déu i les ordres del seu abat. 3 Aquests degans han de ser escollits tals, que l’abat pugui compartir amb ells, refiat, les seves càrregues; 4 i no siguin escollits per antiguitat, sinó segons el mèrit de la seva vida i la saviesa de doctrina. 5 Aquests degans, si mai n’hi havia cap que, inflat d’orgull, fos trobat reprensible, i, després de la primera, segona i tercera correcció, no volia esmenar-se, que el treguin 6 i que es posi al seu lloc un altre que en sigui digne. 7 El mateix establim pel que fa al prior.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Sant Benet ens porta avui a col·lació un tema d’organització; les comunitats han d’estar establertes en deganies; no vol pas dir això que vulgui establir divisions entre els monjos, ans al contrari, ens parla de seguir els manaments de Déu i les ordres de l’abat; de que els degans siguin persones de les qui se’n puguin refiar, amb uns mèrits de vida i una saviesa de doctrina i, com sempre, si algun d’aquest degans s’infla d’orgull o fa quelcom reprensible que sigui amonestat i si no es corregeix substituït per algú més digne. Per a alguns comentaristes sant Benet aplica aquí alguns principis del dret romà, no pot resultar estrany tanmateix perquè va estudiar lleis a Roma i aquesta disciplina va deixar el seu pòsit en la seva manera de veure l’organització d’una comunitat, posar al servei de la comunitat el que haguem pogut aprendre abans de venir al monestir és una primera aportació de sant Benet en aquest capítol. En concret aplica el principi divide et impera, en un moment, segles VI i VII, en que en les comunitats monàstiques és una pràctica habitual que els bisbes intervinguin en el seu govern; sant Benet vol evitar així aquest primer perill, l’intrusisme que porta a un dualisme fruit d’una intervenció de fora de la comunitat i també vol evitar el protagonisme, que la possible supèrbia d’alguns acabi creant escàndols o faci mal a les ànimes dels monjos.
Sant Benet no cerca per a les comunitats un capdillisme, subratlla al llarg de la Regla que al qui hem vingut a seguir és a Crist i amb aquest objectiu és bona la corresponsabilitat i no pas bona l’actitud quan ens creiem per damunt de tots, millors que tots, perquè al cap i a la fi podem acabar fent la nostra voluntat i no la de Déu o confonent el nostre caprici amb la voluntat de Déu, que encara podria ser pitjor, Déu no ho vulgui. Sorprèn potser una mica la situació d’aquest capítol i del següent, enmig dels que parlen de la litúrgia i de com s’ha d’organitzar aquesta; però no és pas un capítol secundari aquest. Sant Benet vol evitar també que sorgeixin petits cercles de poder dins d’una comunitat, cosa que seria contraria a l’esperit de la Regla i que ja palesa quan parla del capítol o del consell, establint un igualitarisme asimètric. Aquesta col·legialitat o sinodalitat, per emprar un concepte d’actualitat a l’Església i formulat àmpliament pel Concili Vaticà II, vol fer-nos a tots corresponssables del nostre destí com a comunitat i ho som. Escriu Dom Guillaume, abat de Mont des Cats, que no és pas estrany que un germà es lamenti de la seva comunitat i que davant d’aquest fet ens hauríem de posar la pregunta de qui és la comunitat?, afegeix que si la mà es lamenta del peu, o l’ull està gelós de la boca, no pot viure el cos en harmonia. Cada membre del cos té el seu lloc, la seva funció, la seva responsabilitat i a la responsabilitat del conjunt del cos no és aliè cada un dels membres. Per això ens parla de tenir cura de totes les coses que ens han estat confiades; cadascú en el seu àmbit i tots en conjunt. Si ens encomanen una responsabilitat, qualsevulla que sigui, hem d’intentar portar-la a terme amb responsabilitat, generositat i esperit de servei. Sols així es poden compartir refiadament les càrregues; això serveix tant per les feines que tenim cadascú dins la comunitat: cuiners, hostatgers, sagristà, bugader, cantors, cereller o majordom, infermer o porters, la que sigui; com pels serveis que ens són encomanats setmanalment. No si val defugir la responsabilitat, si no podem assumir-la, tal com ens en parla sant Benet al capítol LXVIII quan tracta de si ens manen coses impossibles, ho podem dir però no caiguem en la temptació de no fer-ho bé o simplement de no fer res, perquè així ens ho trauran de sobre. Sant Benet ens parla de responsabilitat, de tenir cura de tot, seguint els manaments del Senyor.
A tall d’anècdota, quan existia el servei militar obligatori existia una tècnica per defugir responsabilitats, s’anomenava col·loquialment escaqueo; consistia o bé en no fer-se visible quan podies calcular que et manarien alguna feina o bé no fer-la o fer-la tant malament que el superior desistís de manar-te mai més res; evidentment les forces armades també tenien un recurs davant d’això i era la mesura coercitiva de l’arrest, la por al qual obrava miracles. Certament hi pot haver coses que no siguem capaços de fer; a les comunitats hi venim cridats per Déu, no hi ha una mena de concurs oposició per proveir aquesta o aquella altra plaça. Sant Benet defineix la vida monàstica com una milícia, és cert, però la motivació, la causa de la nostra presència al monestir no té res a veure amb la que ajuntava gent per formar els exèrcits fa unes dècades. Si tenim sempre present davant dels ulls que hem vingut per a seguir a Crist, que hi hem vingut seguint lliurament la seva crida i que volem ocupar la nostra vida en servir-lo a Ell, entre d’altres maneres servint a la comunitat, no tindrem cap temptació de fugit d’estudi i la nostra serà una disponibilitat total al Senyor. No en va sant Benet defineix el monestir com una escola del servei diví; una escola, es a dir on cada dia n’aprenem una mica més, anem progressant adequadament, o al menys això hem de pretendre; i del servei diví, al Senyor, servint no pas a la nostra voluntat massa sovint capritxosa i voluble, sinó a Déu.
En una visió més teològica del capítol per a sant Benet la comunitat és un reflex, una representació del poble de Déu, seguint el model de la comunitat apostòlica, amb un sol cor i una sola ànima, però amb responsabilitats diverses. Sense perdre mai de vista l’objectiu fonamental i essencial, cercar Déu en el clos del monestir.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)