diumenge, 6 d’octubre de 2019

L’OBEDIÈNCIA

De la Regla de sant Benet
Capítol 5

1 El primer graó d’humilitat és una obediència sense espera. 2 Aquesta obediència és pròpia d’aquells qui res no s’estimen tant com el Crist. 3 Per raó del sant servei que han professat, o per por de l’infern i per la glòria de la vida eterna, 4 així que el superior ha manat alguna cosa, com si la manés Déu, no poden sofrir cap retard a complir-la. 5 És d’aquests que diu el Senyor: «Així que m’ha sentit, m’ha obeït». 6 I també diu als mestres: «Qui us escolta a vosaltres, m’escolta a mi». 7 Aquests tals, doncs, abandonant a l’instant les seves coses i renunciant a la voluntat pròpia, 8 deixant tot seguit el que tenien entre mans, deixant allò que feien sense acabar, amb el peu sempre a punt d’obeir, segueixen amb els fets la veu del qui mana. 9 I així, com en un sol instant, el manament donat pel mestre i l’obra ja feta pel deixeble, totes dues coses, s’acompleixen igualment de pressa en la rapidesa del temor de Déu. 10 És que els empeny el deler de pujar a la vida eterna, 11 i per això agafen aquell camí estret del qual diu el Senyor: «És estret el camí que mena a la vida»; 12 de manera que, no vivint a llur albir, ni obeint els propis gustos i desigs, sinó caminant sota el judici i el manament d’un altre, vivint en comunitat, desitgen que els regeixi un abat. 13 Sens dubte aquests posen en pràctica aquella paraula del Senyor, que diu: «No he vingut a fer la meva voluntat, sinó la d’Aquell qui m’ha enviat». 14 Però aquesta mateixa obediència només serà acceptable a Déu i dolça per als homes, quan el manament sigui acomplert sense vacil·lació, ni retard, ni desgana, ni murmurant o protestant. 15 Perquè l’obediència que es presta als superiors a Déu es presta, ja que ell ha dit: «Qui us escolta a vosaltres, m’escolta a mi». 16 I cal que els deixebles la prestin de bon grat, perquè «Déu estima el qui dóna amb alegria». 17 Que, si el deixeble obeeix de mal grat i murmura, no ja amb la boca sinó només dins el cor, 18 encara que compleixi el manament, amb tot, ja no serà agradable a Déu, que veu el seu cor que murmura, 19 i, per una obra feta així, no aconsegueix cap recompensa, ans incorre en la pena dels murmuradors, si no se’n corregeix i en dóna satisfacció.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Les idees d’humilitat i d’obediència recorren transversalment tota la Regla. No són fins en si mateixes però si un mitjà privilegiat per l’autèntic fi de la nostra vida que és cercar Crist. Aquest capítol dedicat a l’obediència, que completa en certa manera el 71 dedicat a l’obediència dels uns als altres, està situat entre els que parlen dels instruments de les bones obres, el del silenci i el dels graons de la humilitat. Humilitat, obediència i silenci són tres eixos vertebradors de la nostra vida. Les bones obres ens hi porten, ens hi ajuden i l’obediència i el silenci ens preparen per afrontar amb garanties el repte dels graons de la humilitat. La primera idea d’aquest capítol cinquè que tracta sobre l’obediència és la humilitat, i és la primera vegada que apareix aquesta paraula a la Regla. No està present al capítol quart, perquè per sant Benet no es tracta d’un instrument, entre els altres de les bones obres, per sant Benet sota la paraula humilitat s’hi aplega tot el conjunt de les bones obres. La humilitat resumeix, els setanta-tres instruments. Tot depèn d’ella, i el mitjà per aconseguir-la és l’obediència. Tots els instruments deriven del primer manament, el de l’amor, i aquí sant Benet ens diu que el monjo s’exercita en totes aquestes bones obres, per l’obediència; perquè així ens sentim lliures. O bé l’obediència és opressora quan el motiu que la mou no és l’amor, sinó l’egoisme o la pròpia voluntat, o bé s’arriba a la plena llibertat dels fills de Déu.

Potser ens hauríem de preguntar de tant en tant que vol dir l’obediència per a nosaltres, que significa i com la vivim en el dia a dia. Sant Benet hi ha dedicat aquest capítol, però de fet tota la Regla ens hi aboca; és un dels centres de la promesa monàstica que inclou a més la pobresa i la castedat, la conversió de costums que en diem. Sant Benet ens mou a ser obedients en el ben entès de que practicant-la no preferim res al Crist, pobre, humil i obedient, que res no estimem tant com al Crist. En paraules del cardenal Ildefons Schuster, l’obediència és la via triomfal cap a la victòria promesa. Per recórrer aquesta via sant Benet ens suggereix diverses coses. No poder sofrir cap retard en acomplir-ho quan se’ns mana una cosa o abandonar les pròpies coses i renunciar a la pròpia voluntat. Per veure el nostre grau d’acompliment ho podem fer cada dia, per exemple quan sona la campana, veure si som capaços de deixar-ho tot i obeir-la com si sentíssim la veu de Déu; deixant allò que tenim entre mans, deixar allò que fèiem sense acabar i unir en un sol instant el manament donat pel mestre i l’obra ja feta pel deixeble; complint-ho igualment de pressa en la rapidesa del temor de Déu. En definitiva creient-nos de debò que no hem vingut a fer la nostra voluntat sinó la del Senyor, que no hem vingut a viure al nostre lliure albir, ni a obeir els nostres gustos i desigs; sinó que hem vingut a caminar per aquell camí estret, sovint costerut i feixuc de recórrer, però que és l’únic que porta al Crist. Sant Benet va més enllà encara, no n’hi ha prou amb que aquest camí el recorreguem, sinó que ho hem de fer sense vacil·lació, sense retard, ni desgana, ni murmurant o protestant. Ens deia dijous sant Elred a Matines «que en aquesta vida mortal ens és impossible de celebrar la Pasqua sense herbes amargues, és a dir, sense l’amargura de la vida.» (Sermó pel dia de Pasqua).

L’obediència és la pedra de toc de la humilitat; o en expressió de sant Jeroni, la memòria del qual celebràvem dilluns, és la forma privilegiada de la humilitat. Certament la seva enemiga és l’orgull però l’obediència que ens proposa sant Benet no és pas frustrant, sinó alliberadora. (Cf. El servei de la autoritat i la obediència, 5) No és una obediència per un interès ben calculat sinó la que neix de la llibertat interior; és una obediència que implica la lliure disponibilitat al servei. L’obediència a Déu és camí de creixement i, en conseqüència, de llibertat de la persona, perquè permet acollir un projecte o una voluntat diferent de la pròpia, que no sols no mortifica o disminueix, sinó que fonamenta la dignitat humana. Al mateix temps, també la llibertat és en sí un camí d’obediència, perquè el creient es realitza lliurement obeint com a fill al Pare. El model és Crist; aquell qui en la seva passió va arribar fins i tot a lliurar-se Ell mateix perquè estava absolutament segur que lliurant-se era fidel a la voluntat del Pare; com recorda sant Bernat, «el que va agradar no va ser la mort, sinó la voluntat del qui moria lliurement». (San Bernat, Errors de Pere Abelard, 8, 21)

Escriu un cartoixà: «Obeir es consentir en ser, en estimar, en viure pel totalment altre, viure l’amor, la vida que Déu ens concedeix ara i aquí, en la seva realitat immediata, incomprensible i senzilla, sense refusar res i sense escollir res. Es ni tant sols apropiar-nos de nosaltres mateixos, no fixar-nos lleis i camins a la pròpia vida. És caminar cap al futur amb l’orgullosa llibertat de la confiança, essent endut, més enllà de les necessitats, per l’amor que és un infinit respecte, (...) és obrir-se radicalment a Déu en la fe, l’amor i la joia. Participant de la llibertat de Déu.» (La libertad de la obediencia. p. 116-117)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada