COM S’HA D’ACOLLIR ELS MONJOS FORASTERS

De la Regla de sant Benet
Capítol 61

1 Si es presentava un monjo foraster de llunyanes terres i volia sojornar com a hoste al monestir, 2 si està content amb els costums que hi troba i no pertorba el monestir amb les seves pretensions, 3 sinó que, simplement, s’acontenta amb allò que troba, se l’admetrà tant de temps com desitgi. 4 I si, raonablement, amb una caritat humil, blasma o fa veure alguna cosa, l’abat ho ha de considerar amb prudència, no fos cas que el Senyor l’hagués enviat precisament per això. 5 Si després es volia integrar a la comunitat, que no li refusin aquest desig, tant més que durant la temporada d’hoste s’ha pogut conèixer bé la seva vida. 6 Però si durant la temporada d’hoste s’ha vist que era exigent o viciós, no sols no se l’ha d’incorporar al monestir, 7 sinó que fins se li dirà amb delicadesa que se’n vagi, a fi que la seva misèria no viciï també els altres. 8 Però, si no fos tal que mereixés de ser expulsat, que no sols se l’admeti a formar part de la comunitat, si ell ho demanava, 9 sinó fins i tot que el convencin perquè es quedi, a fi que els altres aprenguin amb el seu exemple 10 i perquè en tot lloc se serveix un mateix Senyor, es milita per un mateix rei. 11 I fins si l’abat veia que n’és digne, el podrà col·locar en un lloc una mica superior. 12 I no sols un monjo, sinó també els qui siguin de l’estament sacerdotal i clerical de què hem parlat, l’abat pot posar-los en un lloc superior al que els toca per la seva entrada, si veia que s’ho mereixia la seva vida. 13 Vigili, però, l’abat de no admetre mai un monjo d’un altre monestir conegut, per quedar-se, sense el consentiment del seu abat o sense unes lletres de recomanació, 14 perquè està escrit: «El que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

«En tot lloc se serveix un mateix Senyor i es milita per un mateix rei». Compartim la nostra vida monàstica dins d’un mateix Orde, alhora som diversos ordes els qui seguim la Regla de sant Benet; aleshores en certa manera vivim la nostra vida monàstica en una comunitat de comunitats; és l’Església. Això és bo, saber que no estem sols, que d’altres monjos, d’altres comunitats segueixen la nostra mateixa manera de viure, cadascú en un lloc concret, en una cultura concreta, però servint tots un mateix Senyor, com ens diu sant Benet. La Regla ens parla avui de compartir, per un temps, la vida en una altra comunitat, ens hi podem haver trobat per raons de formació o de realitzar un retir; sempre és una experiència positiva; ens fa apreciar la nostra pròpia vida, la nostra pròpia comunitat perquè es va descobrint que arreu hi ha certs arquetips monàstics, que no som peces úniques; aquí i allà hi ha el risc de la murmuració, del menyspreu als germans, de la lluita costant per centrar-nos en Crist i allunyar-nos del pecat.

En certa manera sant Benet ens parla avui de que és bo prendre distància, així pot ser que algú que ve de fora pugui detectar coses que nosaltres mateixos per una excessiva proximitat no veiem; pot ser tant en positiu com en negatiu. Per exemple si tenim dificultats de convivència amb un germà de comunitat ens pot costar i molt trobar-li qualitats o a l’inrevés si la nostra relació amb un altre germà ultrapassa la normalitat d’una relació comunitària per esdevenir una dependència afectiva excessiva, les anomenades en altres temps amistats particulars, ens poden impedir de veure-hi amb claredat. Perquè en qualsevol de nosaltres hi ha clars i obscurs, coses positives i d’altres que no ho són tant; d’això n’hem de ser sempre conscients, perquè perfecte sols ho és Déu; d’home o de dona no n’hi ha cap de perfecte, tots som perfectibles perquè caminem cap a la recuperació de la imatge perduda de Déu.

Aquest capítol està inserit entre d’altres que ens parlen de com admetre els germans, com fer-ho si són fills de nobles o de pobres, infants o sacerdots; per acabar parlant de l’orde dins la comunitat on sant Benet deixa clara la importància de l’antiguitat, de l’edat monàstica, dels ancians i dels joves, sempre monàsticament parlant. Ens trobem al darrer dels capítols que dedica a les diverses categories de candidats que es poden presentar al monestir. Sembla clar que sant Benet distingeix clarament aquests monjos peregrins dels giròvags dels que parla al capítol primer.

Aquest capítol està escrit en un moment en què la institució monàstica estava molt menys estructurada que avui en dia, no hi havia ordes monàstics i tant els llaços de pertinença a una comunitat com els lligams entre les comunitats eren més aviat febles. Sant Benet és molt coherent en totes les seves posicions; qualsevol que vulgui encaixar en la vida d’una comunitat cal que accepti totes les seves característiques, aleshores és benvingut; però aquest és un requisit previ. Això vol dir que no ha de molestar la comunitat que l’acull per les seves exigències i que cal tenir ben present el seu comportament durant la seva estada. No és una qüestió de reclutament o d’augment numèric de la comunitat, perquè la dimensió d’una comunitat no sembla important per a sant Benet, sinó més aviat la seva autenticitat, estar disposat a assumir de manera estable la manera de viure la Regla d’una comunitat concreta. Trobem aquí l’equilibri entre l’atenció al bé espiritual de l’individu i el respecte per la comunitat.

En alguna ocasió, aquí o en algun altre monestir amb el que puguem tenir una relació més o menys propera, podem escoltar la reflexió d’algú que s’acosta a una comunitat amb una voluntat d’incorporar-s’hi i que enlloc de centrar-se, abans que res, amb la seva relació bilateral amb Déu, és a dir discernint la seva vocació; cau en la rutina d’analitzar la possible comunitat acollidora amb una òptica que acaba esdevenint crítica quan no demolidora. És ben humà això, però potser hauríem de tenir sempre molt present que és Déu qui ens crida a nosaltres, no pas nosaltres a Déu; sempre respectant la nostra voluntat, la llibertat de la nostra resposta, això és ben cert. Per tant no es tracta tant de triar una comunitat, uns integrants de la mateixa al nostre gust, sinó de respondre a la crida de Déu en un lloc concret, perquè si ens crida ho fa a un lloc o a un altre, a una manera de viure la fe, la vida comunitària o la vida monàstica o a una altra. Potser seria el que avui també ens diu sant Benet, el risc d’acabar essent exigent o viciós, i en aquest cas veiem que recomana convidar a marxar, això sí amb delicadesa però amb claredat, fa servir una expressió prou contundent: «que se’n vagi» seguida d’una motivació clara per a aquesta invitació «que la seva misèria no viciï també als altres.»

Pot semblar que a sant Benet no li fa massa gràcia que un sacerdot o un monjo d’un altre monestir entri en una comunitat, en tot cas no ho posa fàcil, com tampoc no ho fa amb qualsevol que s’hi acosti amb la intenció d’entrar-hi. Segurament aquesta postura es basa en dos principis: la prudència i la reflexió. Sant Benet té clar, molt clar, que una vocació, tot i que vingui d’algú que ja n’ha destriada una d’anterior o potser precisament per això, necessita d’un procés de discerniment profund i clar.

També ens alerta sant Benet de no enviar a un monjo incòmode, per fer servir una expressió políticament correcte, a un altra monestir sense una explicació de la motivació, la Regla fa servir la frase «el que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú», una reflexió que podríem aplicar a tota la nostra vida i això ens ajudaria a no sentir-nos en cap moment superiors als altres, respectant les pròpies singularitats, que és al que ens convida sempre sant Benet per avançar així tots junts cap a la vida eterna.