diumenge, 14 d’octubre de 2018

LA HUMILITAT: EL SISÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,49-50

49 El sisè graó de la humilitat és quan el monjo s’acontenta amb la cosa més baixa i més abjecta, i, per a tot allò que li encomanen, es té per un operari inhàbil i indigne, 50 dient-se a si mateix amb el profeta: «He quedat reduït a no res i no sé res; m’he tornat davant vostre com un animal de càrrega, però jo sóc sempre amb vós».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Som al bell mig de l’escala de la humilitat i el llenguatge de sant Benet ens sorprèn, ens pot semblar feréstec, passat de moda. Ens parla en un llenguatge que podríem definir avui com a políticament incorrecte, dur; perquè ens parla de coses baixes i abjectes, d’inhabilitat i d’indignitat, de ser no res i de no saber res, d’esdevenir com un animal de càrrega. De manera semblant ens parlava avui sant Basili el Gran a Matines «després, que cadascú, havent renunciat a totes les realitats presents i a si mateix, i havent-se apartat de les preocupacions de la vida, ha de fer-se deixeble del Senyor» (Tractat sobre el baptisme, atribuït a sant Basili el Gran, bisbe). Tot plegat no ens ha de fer fugir esfereïts, tot i que certament ens pot temptar a fer-ho. No es refereix a cap altre cosa que al nostre model, a aquell a qui hem vingut a cercar, a seguir, a Crist, aquell amb qui som sempre, ens recorda sant Benet. També els sants estant amb Ell, no varen pas estimar el sofriment, no el cercaren perquè sí; podria no semblar heroic ni digne d’exaltació afirmar-ho, però ells foren pareguts a nosaltres, humans; no estimaren el sofriment per ell mateix, però si que estimaren d’una manera apassionada la creu de Crist, perquè estimaren allò que salva. No pas allò que altera, que ataca, que anorrea, que mata. Tots ells coneixien prou bé que allò que ataca i destrueix l’home és el pecat i el pecat és el que engendra el vertader sofriment. La creu salva del pecat, amb ella el mal esdevé bé, ens dona la veritable llibertat, que és donar espai a Déu en la nostra vida per seguir-lo amb alegria en tota circumstància, també en el sofriment, en la creu. Per això, compromesos en cor i ànima a seguir a Crist, no hem de rebutjar les contrarietats, els sacrificis, la impotència; perquè sovint en tot això hi ha el poder redemptor de la creu, hi ha la salvació de Crist. No es tracta de desitjar la cosa més baixa i abjecte, per masoquisme o exhibicionisme espiritual, ni de dir-nos a cada instant com en som d’inútils amb l’afany de que els qui tenim al costat ens ho desmenteixin. Tampoc es tracta de pura aparença. No va de tot això, perquè això esdevindria simple folklore monàstic. El sofriment que fa créixer no és aquell que ens busquem nosaltres mateixos amb les nostres susceptibilitats i la nostra particular manera de complicar-nos la vida i de complicar-la als altres. És aquell sofriment que Déu disposa de manera providencial en el camí de la nostra vida i que nosaltres, de manera instintiva per pur sentit de supervivència, a voltes mirem d’evitar. Per assumir les dificultats ens cal humilitat, primer que tot davant de Déu i després davant dels altres i fins i tot davant de nosaltres mateixos. És en aquest sentit que sant Benet ens parla avui de considerar-nos operaris inhàbils i indignes, besties de càrrega.

El model és sempre Crist, com ens diu la Carta als Hebreus: «Així, doncs, ja que els fills tenen en comú la mateixa condició humana, també Jesús va compartir aquesta condició (...) calia que es fes en tot semblant als germans i així fos davant de Déu un gran sacerdot compassiu i digne de confiança que expiés els pecats del poble. I havent passat ell mateix la prova del sofriment, ara pot ajudar els qui són provats» (He 2,14-18). Ens ho deia també aquesta setmana a Matines Siràcida; ens hem de preparar per la prova i quan arribi ser valents, no espantar-nos en els moments difícils, confiar sempre en el Senyor, acceptant tot el que ens pugui venir a sobre, essent pacients quan ens creguem humiliats injustament, perquè com el foc prova l’or, en la fornal de la humiliació serem provats també nosaltres (Cf. Sir 2-1-5a).

Si la maduresa de la persona passa a voltes pel sofriment, tant més la nostra com a monjos. En els monestirs, malgrat que tot estigui estructurat perquè la vida comunitària tendeixi a crear un clima d’ordre, d’harmonia, de serenor i de pau (Cf. RB 3,31.63) no ens manquen les ocasions de prova, fins i tot amb duresa. Són els moments en que el seguiment de Crist se’ns fa dur, feixuc, la càrrega que ens cau a sobre se’ns fa insuportable de dur, ens costa abraçar la creu, conformar-nos a ella moguts per l’amor. Les causes del sofriment físic, moral o espiritual poden ser diverses, i ens porten davant de situacions que veiem baixes i abjectes; tot depèn de la sensibilitat de cadascú, de la manera que tenim d’enfrontar-nos a la realitat i als obstacles que se’ns presenten en el camí. Aquesta és la manera real de participar en la humanitat de Crist, moguts sempre per l’amor a Ell que és el fonament de la nostra vida de monjos, de cristians. Escollim estimar fins a les darreres conseqüències, com Crist, és a dir fins a la creu, perquè Ell, tot i ser de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva divinitat, sinó que es va fer no res, com un esclau, semblant a un home qualsevol, semblant a nosaltres (Cf. Fl 2, 6-11).

Sant Benet ja ens ho diu al pròleg, participem per la paciència dels sofriments de Crist per poder participar a la fi del seu Regne. És la renúncia diària a nosaltres mateixos, en les situacions de dificultat, portant-les en silenci i solitud. Escriu la Mare Anna Maria Cànopi que s’entra al monestir no tant sols per ser feliç, sinó més aviat per fer feliços als altres, als cors ferits arreu del món per la infelicitat. Ho deia el qui avui serà canonitzat, el beat Pau VI, al Capítol General del nostre Orde l’any 1968, fa cinquanta anys, a aquell Capítol del que sortí la Declaració de l’Orde: «Si us deixeu conduir per aquest ardent desig i per l’afany de la perfecció cristiana, procureu conformar-vos de la manera més perfecte vosaltres mateixos i totes les vostres coses a aquella caritat que se us va encomanar com a norma característica de la vostra primera Constitució. Aquella norma volem dir, anomenada Carta de Caritat, que el nostre predecessor Calixte II va aprovà amb llur autoritat, i que lliurà al vostre Orde, aleshores recentment fundat, perquè la servés. Que la vostra vida estigui fonamentada per la caritat, perquè sols ella us mantindrà constants i fidels en el deure que se us ha confiat, tant sols ella us acompanyarà de manera eficacíssima en la vostra litúrgia, com si hi fos alè i ànima; tant sols ella us unirà amb vincles estrets a Crist», el nostre model, l’únic model (14 d’octubre de 1968).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada