divendres, 25 de gener de 2019

PROFESSIÓ REGULAR D’OBEDIÈNCIA DE F. JOAQUIM CERVERA

Al·locució de l’Abat Octavi Vilà
Regla de sant Benet, capítol 58, La manera d’ademetre els germans

Estimat fra Joaquim,

Avui has tornat a demanar la misericòrdia de Déu i de l’Orde, tal com vares fer el dia que vestires l’hàbit de novici. Aleshores vas trucar a la porta del monestir, ara veiem que has persistit en la teva demanda, tot i que se t’han dit per endavant les coses dures i aspres per les quals es va a Déu, i has pogut escoltar, llegir i estudiar la Regla amb profunditat. Ara has de saber que la llei de la Regla estableix que a partir de demà no et serà lícit d’anar-te’n del monestir, ja que havent-ho pensat tant, has pogut refusar o acceptar.

Arribes a un punt important de la teva vida monàstica, el de lligar-te amb aquesta comunitat i fer-ho oferint simbòlicament la teva vida damunt l’altar com faràs demà, si Déu vol, dipositant-hi la teva cèdula de professió. Per aconseguir-ho avui davant la comunitat manifestes la teva voluntat d’assumir el camí de l’obediència monàstica per tal de configurar-te més i més al Crist, per no anteposar res a la seva Paraula i per cercar quina és la voluntat de Déu mitjançant la pràctica de l’obediència. Prens les fortíssimes i esplèndides armes de l’obediència per tal de que t’ajudin en el teu camí cap la vida eterna. Perquè aquesta és la vertadera meta, la vida eterna, tota altre no és més que una passa, això sí, que ens cal anar fent en la bona direcció.

Has arribat lluny i no has arribat enlloc alhora, com tots i cadascun de nosaltres, perquè on ens cal arribar és al Crist i a Ell no hi arribem mai del tot en aquesta vida. Has de viure la teva vida com un camí, com una ocasió en tot moment per entrar en contacte amb la voluntat del Pare, sense perdre mai de vista per Qui t’has compromès, perquè sense la passió enamorada pel Crist la teva vida no tindrà futur, estarà buida i és això contra el que hauràs de lluitar cada dia. Tens recursos per fer-ho, al llarg d’aquests anys els has anat aprenent: la fidelitat a l’Ofici Diví, el contacte amb la Paraula de Déu, el treball i la força de l’Eucaristia; tot això viscut en comunitat; no ho perdis, no ho menyspreïs mai. No permetis mai que la teva reacció davant qualsevol entrebanc, que segur que tindràs, sigui la de caure en el desencís, en el pessimisme o en la crítica, abans de criticar confia’t al Senyor i procura apreciar i comprendre el que t’envia. Ell t’ajudarà per no caure en trobar-ho tot malament, en perdre la il·lusió i caure en la murmuració amenaçant així la unitat i la caritat. En qualsevol comunitat, en qualsevol monestir si ho cerques trobaràs, sense masses dificultats, suficients elements de crítica per estar ocupat tot el dia si vols; sabem i tu també saps que som una comunitat imperfecte però que volem avançar junts cap a Crist, fer-ho malgrat o gràcies a les nostres imperfeccions i febleses tant físiques com morals, als nostres defectes de fàbrica. Tot això ja ho has anat coneixent i malgrat tot, vols ser un de nosaltres, per això vas venir, per això t’has anat preparant i saps que hauràs de tenir per centre la pregària i que potser algun dia no t’hi sentiràs prou bé però estigues cert que si desitges pregar, si desitges estar en presència del Senyor, no en dubtis que Ell t’escoltarà i t’ajudarà.

L’obediència que avui vols destacar d’una manera especial entre els vots que faràs demà, pot ser una defensa contra tots aquests perills, contra la pròpia voluntat; és ben fàcil tenir la temptació de fer-nos centre del nostre propi univers, de voler viure les nostres vides per la nostra pròpia satisfacció. L’art de ser cristià, l’art de ser monjo, deia el cardenal Basil Hume, abat benedictí, es aprendre a posar Crist al centre de les nostres vides i estimar a Déu i als altres tal com Ell ens va ensenyar. Construir la nostra vida en Crist significa comprometre’ns pel seu amor i el seu amor ens demana coherència en el propi comportament, seguir en la nostra conducta els manaments de Crist, de l’Església i de la Regla. El que hem de témer és la pusil·lanimitat, l’egoisme, la lleugeresa, la comoditat; tot allò que pot fer emmudir la veu de Crist dins dels nostres cors; però no tinguis mai por fra Joaquim de les exigències de l’amor de Crist. Dirigeix sempre vers Ell la teva mirada amb la lectura de la seva Paraula, intimant amb Ell en la pregària, servint-lo en el treball, no deixant mai de formar-te interiorment amb profunditat i serenament. Sols amb Crist al costat podem caminar segurs, tant sols portant la seva presència a totes les nostres activitats podrem tenir la certesa de que el cerquem i de que Ell també ens cerca.

Estimat fra Joaquim, han estat uns anys de formació durant els quals t’has anat plantejant si cercaves Déu de veritat i també nosaltres ens ho plantejaven respecte a tu; sols Crist pot donar una vertadera resposta a aquesta pregunta i Ell ja te la seva resposta, Ell ja sap si tu o qualsevol de nosaltres el cerquem amb sinceritat de cor, de fet sols Ell ho sap. Per això mateix lluita amb afany per no defraudar-lo, ens cal lluitar a tots, cada dia, a cada hora, per tal de refermar-nos en el nostre camí de cerca de Déu. En el fons som uns privilegiats, no ens n’enorgullim pas per això, perquè el mèrit no és pas nostre, és Ell qui ens ha cridat i nosaltres aixecant-nos amb dificultat li hem respost, ara no ens aturem, ara no t’aturis estimat fra Joaquim, persevera amb armes tant esplèndides com aquesta de l’obediència, que és una obediència, no ho oblidis mai al mateix Crist. Com diu el Papa Francesc en el llibre sobre la vida consagrada que ens va servir de guia en el retir a Vallbona on vares preparar aquesta teva professió solemne «La qüestió no rau tant en fer, sinó a ser fidel.»

Per molts anys i que el Senyor t’acompanyi sempre en el teu camí.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada