diumenge, 20 de gener de 2019

LA HUMILITAT: EL DESÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,59

59 El desè graó de la humilitat és quan no riu fàcilment o de seguida, perquè està escrit: «El neci, quan riu, aixeca la veu».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Umberto Eco posa en boca del seu personatge, el monjo benedictí Jordi, a la novel·la El nom de la rosa aquestes frases: «El riure és feblesa, la corrupció, la insipiditat de la nostra carn. (...) El riure allibera al camperol de la por del dimoni. (...) El riure distreu, per uns moments, el camperol de la por. Però la llei s’imposa a través de la por, el nom veritable de la qual és temor de Déu. (...) Al camperol que riu, en aquell moment no li importa morir, però després acabada la seva llicencia, la litúrgia li torna a imposar, segons el designi diví, la por de la mort.»

Sant Benet ens diu de no riure fàcilment ni de seguida. Vol dir amb això que hem d’estar tristos? No pas, es refereix al riure neci, groller, simple en el que tant sovint caiem en la temptació i amb el que aconseguim perdre potser el temor de Déu que hem de mantenir sempre davant els ulls i evitar completament d’oblidar-lo (RB 7,10).

Ens ho diu sant Benet també al capítol VI dedicat al silenci; que ja el profeta ens ensenya que, si de vegades cal estar-se de converses bones per raó del silenci, com més no cal abstenir-se de converses dolentes pel càstig del pecat. Per tant, ni que es tracti de converses bones i santes i d’edificació, per la importància del silenci, que no es concedeixi als deixebles perfectes, sinó rarament, el permís de parlar, perquè està escrit: «Si parles molt, no evitaràs el pecat»; i en un altre indret: «La mort i la vida estan en poder de la llengua». Per això sant Benet condemna a eterna reclusió les grolleries i les paraules ocioses i que fan riure i no vol que obrim la boca per a expressions d’aquesta mena (Cf. RB 6). La scurrilitas que sant Benet condemna tant severament, és una dissipació interior, lleugera i vulgar que no es correspon a prendre’s la vida seriosament, a estar atents, de viure cada cosa, cada gest, cada paraula, cada mirada, cada encontre, fins i tot cada pensament en plenitud (Cf. P. Mauro-Giuseppe Lepori, La liturgia, centro della vita monastica. Lilienfeld setembre 2018).

La nostra joia ha de ser una altre perquè la seva raó de ser, el seu origen és molt més profund que el del riure fàcil. Perquè l’alegria, la joia, si no és inalienable, sinó és per sempre, no és vertadera alegria. Sant Benet ens convida, ja al pròleg de la Regla, a acollir cada dia com el naixement d’una nova vida, com una bestreta de la resurrecció que tant anhelem, obrint els nostres llavis, ho diem cada matí tres cops, per proclamar la lloança del Senyor. Es viure de bon matí, encara fosc, aquell «ja sí, però encara no» de la presència de Crist entre nosaltres i aquesta vivència ens porta, ens ha de portar si la vivim veritablement, a l’alegria. La humilitat la puresa de cor és el secret de la joia, perquè la humilitat viscuda amb sinceritat no te res a veure amb la frustració. La frustració és enyorança, perquè allò que desitjàvem capritxosament no ho hem aconseguit i ens mostra de que no hem estat capaços de renunciar-hi per amor al Crist i això ens causa amargor. Aquell qui és vertaderament humil viu en pau, perquè ja es té per estimat per Déu i pels germans, el podem reconèixer per la claredat de la seva mirada, per la senzillesa de les seves paraules, per l’afabilitat del seu tracte; no hi ha afectació en el seu comportament, no hi ha en ell ni aspror ni cap necessitat de defensar els seu propis drets ni encara menys d’enfrontar-los als dels altres. Certament que la imatge d’alguns dels germans que hem conegut, en el que portem de vida monàstica, ens ve ara a la memòria i l’identifiquem amb el vertaderament humil i per tant joiós i alegre. Però mentrestant nosaltres podem pensar que la humilitat que ens demana sant Benet és entristir-nos, menysprear-nos, arrastrar-nos i per tant la rebutgem, ens parapetem en la defensa de la nostra malentesa dignitat o ens refugiem en el riure neci, en la bufoneria egocèntrica o la jovialitat sense amor de la que parlava el nostre Abat General a Lilienfeld al setembre, és d’això del que ens diu sant Benet que hem de fugir.

Així com hi ha un riure que ve de l’amargor, de la frustració, de la falsa superioritat i que és dolent, que fa oblidar el temor de Déu i duu a l’infern; també hi ha una joia bona que allunya dels vicis i porta a Déu i a la vida eterna. Els monjos hem de cercar aquesta alegria, la trobarem amb un amor ferventíssim, és a dir, avançant-nos a honorar-nos els uns als altres; suportant-nos amb una gran paciència les nostres febleses, tant físiques com morals; obeint-nos amb emulació els uns als altres; no cercant allò que ens sembli útil per a nosaltres, sinó més aviat el que ho sigui per als altres; practicant desinteressadament la caritat fraterna; tement Déu amb amor; no anteposant res absolutament al Crist, el qual volem que ens dugui tots junts a la vida eterna (Cf. RB 72). Una de les temptacions més serioses que tenim és la consciència de derrota que ens fa pessimistes, queixosos, desencantats, posant mala cara fins i tot per una tan gran futilesa com un plat a taula que no ens ve de gust. Per superar-ho ens cal que, conscients sempre de les nostres pròpies fragilitats i de les dels altres, estiguem certs de que hem rebut, de que tenim l’amor de Crist, un amor que té necessitat de ser mostrat, compartit. «Units a Jesús, busquem el que Ell busca, estimem el que Ell estima.» (EG, 267)

Escriu Umberto Eco: «El monjo Jordi en veu baixa (...) afegí —Joan Crisòstom ha dit que Crist mai va riure. —Res en la seva naturalesa humana li ho impedia —va observar el franciscà Guillem—, perquè el riure, com ensenyen els teòlegs, és cosa pròpia de l’home. Forte potuit sed non legitur eo usus fuisse (tal vegada va poder, però en cap lloc es llegeix que hagués estat el seu costum) —va dir escaridament el benedictí Jordi, citant a Pere Cantor. —Manduca, jam coctum est (menja que ja està assaonat) —va murmurar Guillem el franciscà. —Són les paraules que segons sant Ambrosi va pronunciar sant Llorenç a la graella, quan va convidar als seus botxins a que li donessin la volta, com també recorda Prudenci. Sant Llorenç sabia, doncs, riure i dir coses risibles, encara que només fos per a humiliar als seus enemics. Replicant amb un grunyit el monjo Jordi afegí —El que demostra que el riure està bastant prop de la mort i de la corrupció del cos —i haig d’admetre que la seva lògica era irreprotxable, conclou Adso.»

Sant Benet ens vol sempre alegres, ens vol sempre en camí, cenyits els nostres lloms amb la fe i amb l’observança de les bones obres, seguint el guiatge de l’Evangeli, anhelant de veure Aquell qui ens ha cridat al seu regne (Cf. RB, Pròleg, 21); en tensió escatològica que no exclou pas de viure amb plenitud la vida present sinó que estimula a viure-la amb major intensitat, ben conscients del seu sentit últim. Viure-la amb joia, amb alegria vertadera, sincera, no pas amb cara de pomes agres o de que ens comprin les ganes. Tenim la temptació d’entristir-nos o de caure en la rissa fàcil. Ser feliços, estar joiosos sols ho aconseguirem posant en pràctica la doctrina de Crist. L’alegria cristiana ha de caracteritzar tota la nostra vida, i no només un dia a la setmana o una estona al dia. La joia del creient s’ha de mostrar sempre i sols pot manifestar-se amb autenticitat servint. Servir, aquest és el camí de la felicitat i també el de la santedat diària; sols així la nostra vida transforma l’amor que rebem de Déu en un amor cap als nostres germans. La nostra joia serà plena, servint amb alegria. El Senyor ens ha cridat al monestir, li hem respost afirmativament; que més podem demanar si ens sentim cridats i estimats per Ell? En paraules de sant Agustí «Ens ha promès la vida eterna, on res no hem de témer, on res no ens pertorbarà, d’on no serem mai expatriats, on no morirem; on no plorarem al qui se’n va, ni desitjarem l’arribada de ningú.» (Sobre l’Evangeli de Joan 32,9). Que el Senyor ens ajudi a vèncer la temptació de l’ensopiment, la de la bufoneria egocèntrica i la del riure fàcil i ens ompli de la vertadera i única joia que ve del seu amor.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada