diumenge, 13 de gener de 2019

LA HUMILITAT: EL TERCER GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,34

34 El tercer graó de la humilitat és que el monjo, per amor de Déu, se sotmeti al superior amb tota obediència, imitant el Senyor, de qui diu l’Apòstol: “Es féu obedient fins a la mort”.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

El tercer graó de la humilitat té un to fortament cristològic. Com ens passa sovint una lectura apressada ens pot mostrar un text feixuc, dur i anacrònic perquè la mateixa paraula sotmetre no sona gens bé. Però el seu rerefons està ben vigent, Crist és el model d’obediència i l’amor de Déu el sentit de tota la nostra vida. Obediència i humilitat van ben juntes, però ha de ser una obediència lliure, sana, sense por, sense tardança, sense fredor, sense murmuració ni protesta; una obediència per amor al Crist. Perquè si obeïm murmurant, de mala gana, no ja en la boca sinó en el cor, encara que acomplim materialment el que ens manen de fer, no serà agradable a Déu ni de profit per a nosaltres.

La cita de l’himne cristològic de la Carta als Filipencs ens mostra com l’apòstol Pau tenia sempre a Crist davant dels seus ulls. Nosaltres, també hem de veure en Crist el nostre model. A Filipencs l’Apòstol ens està dient que hem de pensar, parlar i actuar de la manera en què Jesucrist ho va fer. Fer-ho així ha de ser l’objectiu de la nostra vida, això ens ha de guiar, marcar tota la nostra manera d’actuar. Jesús estava disposat a deixar-ho tot pel Pare, i aquest també hauria de ser el nostre sentit fonamental. Jesús va renunciar a la seva glòria, a la seva majestat, a la seva autoritat i a la seva esplendor, s’abaixà, i tot això ho va fer per amor, per servir als altres, per servir-nos a nosaltres. Jesús va viure com un serf, servint als homes de totes les capes socials, sense accepció de persones. Tant als rics com als pobres, tant als observants com als pecadors, tant als poderosos com als marginats. Més encara, va estimar de manera molt especial als allunyats de Déu, als pecadors, als malalts, als pobres i va dir amic fins i tot al qui el va trair, li va rentar els peus, màxim exemple de servei, fent Ell, el mestre, el treball d’un esclau del rang més baix davant dels apòstols. Perquè l’obediència té un caràcter marcadament comunitari, i en aquest context Jesús va ser obedient al Pare per donar-nos la salvació a tots els homes.

El tercer graó de la humilitat és un signe explícit del lliurament de les nostres vides a Jesús. La nostra vocació exigeix que no seguim pas la saviesa ni les suggestions de la nostra naturalesa, sinó que obeïm a la llei de l’Esperit. Així l’obediència no aniquila la nostra personalitat, sinó que ens fa més lliures, ens assimila a Crist i ens deixa trobar la nostra veritable identitat com a fills de Déu. En aquest graó sant Benet canvia un xic l’accent; si abans tractava de la humilitat com a actitud davant de Déu, ara ens la mostra com a subjecció a una persona. Si volem captar aquest pensament en tota la seva profunditat, topem amb un gran misteri que només s’il·lumina amb l’exemple de l’obediència de Jesús. Llavors ens sentim interiorment lliures, ja que l’obediència és sobretot un encontre personal amb Crist. L’obediència, sense límits de la que ens parla sant Benet no és una obediència cega ni antinatural sinó que significa una obediència que penetra totes les fibres, que concentra totes les forces. Practicar-la és d’una importància decisiva per al monjo que cerca de tenir un cor pur, així es lliura a l’obediència perfecta perquè sap que cap altre camí el portarà més directament i amb major seguretat cap a Déu. Es tracta d’estar units, de col·laborar, d’estar disponibles. Llavors l’obediència adquireix una dimensió humana i no és que signifiqui la mort de la nostra pròpia voluntat, de la nostra llibertat, sinó que és una major participació en l’obediència de Crist.

L’obediència per sant Benet és mes aviat tot el contrari al sotmetiment. L’obediència constitueix l’eix de tot l’itinerari monàstic; sempre en referència a l’altre, a fer la seva voluntat, la del Pare, com Crist. L’exemple el tenim en la vida de Jesús marcada per una obediència total al Pare. Si el volem seguir a Ell, hem de seguir el camí que Ell ens assenyala. El veritable deixeble de Jesús compleix la voluntat del Pare; per això per a sant Pau l’obediència és el fonament de la salvació. La idea d’obediència va trobar un ressò extraordinari entre els monjos a partir ja de les primeres generacions del monacat. Els pares del desert no es cansaran d’insistir en aquesta crida a l’obediència a Déu, a l’Escriptura, a l’ancià espiritual, a la regla, als germans. No és qualsevol tipus d’obediència, sinó una obediència digna de Déu, agradable a Déu. Sant Benet segueix així la tradició de l’espiritualitat cenobítica, que considera a l’obediència com un element primordial, imprescindible per a l’existència mateixa de la comunitat, perquè l’amor a Crist és el principal, l’únic motiu d’obeir. Per a la Regla, l’obediència és renunciar al lliure exercici de la pròpia voluntat, imitant al Senyor que no va venir a complir la seva sinó la d’aquell que el va enviar. Perquè aquesta obediència sigui perfecta davant Déu, ens diu la Regla que s’ha de practicar sense por, sense tardança, sense fredor, sense murmuració i sense protesta, perquè per a la Regla el pitjor defecte contra l’obediència i contra la vida comunitària és la murmuració. Com diu el Papa Francesc la murmuració és una actitud que consisteix a fer sempre el comentari negatiu per a destruir a l’altre; aquest pecat de murmurar és quotidià, en la nostra pròpia vida ens trobem murmurant sovint perquè no ens agrada això o allò i en comptes de tractar de resoldre una situació de conflicte, murmurem secretament, sempre en veu baixa, perquè no tenim el valor suficient per a parlar clarament. Obeir exteriorment no és suficient sinó va acompanyat de bona voluntat, perquè al superior o a l’ancià o al germà se’ls pot enganyar; però a Déu no; Ell sap que hi ha al nostre cor, al nostre interior, sols Ell ho sap. Els monjos hem de avançar per aquest camí, de renúncia a la nostra voluntat, al nostre interès personal, per a fer-nos servidors dels germans en qui hem de veure al mateix Crist. Crist ens és el model d’obediència i l’amor de Déu el sentit de tota la nostra vida.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada