ELS SACERDOTS DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 62

1 Si un abat desitja que li ordenin un prevere o un diaca, que esculli entre els seus monjos qui sigui digne d’exercir el sacerdoci. 2 L’ordenat, però, que eviti la vanaglòria i l’orgull, 3 i que no s’atreveixi a fer res, llevat d’allò que li mana l’abat, sabent que ha d’estar molt més subjecte a l’observança regular. 4 Ni oblidi amb el pretext del sacerdoci l’obediència a la Regla i l’observança, sinó que avanci més i més cap a Déu. 5 Que ocupi sempre el lloc que li toca per la seva entrada al monestir, 6 llevat del ministeri de l’altar i del cas que l’elecció de la comunitat i el voler de l’abat volguessin assignar-li un lloc més alt pel mèrit de la seva vida. 7 Ha de saber, amb tot, que li cal observar la norma establerta per als degans i els priors. 8 Si gosava fer altrament, que sigui jutjat no com a sacerdot, sinó com a rebel. 9 I si, amonestat sovint, no es corregia, que es recorri també al bisbe com a testimoni. 10 I si ni així no s’esmenava i les seves faltes esdevenien manifestes, que l’expulsin del monestir; 11 sempre, però, que la seva contumàcia sigui tal que no es vulgui sotmetre i obeir la Regla.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè
Poblet, 13 de setembre de 2026

El millor cultiu de la vida del monjo és la humilitat. La humilitat és l’actitud que el monjo ha de viure, cuidar, treballar i pregar cada dia de la seva existència.

L’orgull i la vanaglòria ja floreixen sols. L’orgull i la vanaglòria ens poden sortir al pas en cada cosa que fem.

Els monjos han de viure com a monjos, amb una actitud de conversió continua. L’abat pot veure les necessitats de la comunitat, pot ser que la comunitat necessiti un prevere per servir-la. Per això, l’abat ha de veure d’entre els monjos qui pot, qui podria exercir el sacerdoci, qui podria ser digne d’exercir el servei a la comunitat.

El monjo que ha estat elegit per exercir el sacerdoci en la comunitat, ha de tenir clar, què significa ser monjo, ha de tenir clar que és monjo. Què si és ordenat, no ha d’oblidar, que ha d’estar molt més subjecte a l’observança regular.

Ha de donar més i més exemple. Exemple de santedat per la seva observança regular. Exemple de santedat doble podríem dir. Perquè el monjo cal que sigui un bon exemple per a tothom, amb la seva observança regular.

I això, de vegades, no sé perquè s’oblida. En lloc de donar llum, es dona fum. La persona ordenada com a diaca, o com ha prevere ha de comportar-se com un veritable deixeble i seguidor de Jesús.

Aquest plus de l’ordenació, no és per a pujar l’escala de la vanaglòria o de l’orgull, sinó el graons de la humilitat.

L’exemple és clar: Crist. No pot ser altre. La creu és un signe present en la nostra vida, signe que no hem d’oblidar, signe de reconciliació, signe de vida, signe de salvació.

Perquè Crist va donar la vida per cadascú de nosaltres. Ara som nosaltres, els qui hem de donar la vida per Crist. Crist que se’ns presenta en tantes i tantes ocasions al davant dels nostres ulls.

EL VESTIT I EL CALÇAT DELS GERMANS

De la Regla de sant Benet
Capítol 55

1 Els vestits s’han de donar als germans segons les condicions i el clima del lloc on viuen, 2 ja que a les regions fredes se’n necessita més i a les càlides menys. 3 L’abat, per tant, ho ha de tenir present. 4 Nosaltres creiem, tanmateix, que als llocs temperats són suficients per als monjos una cogulla i una túnica per a cada un 5 —la cogulla pelfada a l’hivern, llisa o usada a l’estiu—, 6 i un escapulari per al treball; per calçat, peücs i sandàlies. 7 Del color o de la tosquedat de totes aquestes coses, que no en facin un problema els monjos, sinó que s’acontentin amb les que es poden trobar a la regió on viuen o amb allò que es pot adquirir a més bon preu. 8 Però, que l’abat vetlli per la mida dels vestits, perquè no siguin curts, sinó a la mida dels qui els porten. 9 En rebre els vestits nous, han de retornar sempre al mateix temps els vells, que cal guardar per als pobres al vestuari. 10 Perquè basta a cada monjo de tenir dues túniques i dues cogulles, per a la nit i per rentar les peces. 11 El que hi hagi de més és superflu, s’ha de suprimir. 12 Que retornin també els peücs i totes les coses velles, quan en reben de noves. 13 Els qui surten de viatge, que prenguin femorals del vestuari i els hi retornin, rentats, en tornar. 14 Que hi hagi també cogulles i túniques una mica millors que les que solen portar; en sortir de viatge, que les prenguin del vestuari, i, en tornar, que les hi retornin. 15 Com a parament del llit, n’hi haurà prou amb una estora, un abrigall, una flassada i un capçal. 16 Però que l’abat escorcolli sovint aquests llits, per si s’hi trobava res que s’haguessin apropiat. 17 I si trobaven a algú quelcom que no ha rebut de l’abat, l’han de sotmetre a un càstig gravíssim. 18 I perquè aquest vici de la propietat sigui extirpat de soca-rel, que l’abat doni totes les coses necessàries, 19 o sigui: cogulla, túnica, peücs, sandàlies, cenyidor, coltell, estil, agulla, mocador, tauletes, per treure qualsevol pretext de necessitat. 20 L’abat, però, que consideri sempre aquella sentència dels Fets dels Apòstols, que «es donava a cadascú segons el que li calia». 21 Per tant, que també consideri l’abat les necessitats dels febles, no pas la mala voluntat dels envejosos. 22 Però en totes les seves decisions ha de pensar en la retribució de Déu.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè
Poblet, 6 de setembre de 2026

El clima i les condicions del lloc marquen els vestits, el calçat, el parament del llit. De fet sempre necessitem més roba a l’hivern i molta menys a l’estiu.

Sant Benet ens posa la base d’un lloc temperat, una cogulla i una túnica per a cadascú i un escapulari per al treball. Ens marca les peces més bàsiques del nostre hàbit.

Aquestes peces, poden ser més fines o més tosques, però l’advertència que ens fa sant Benet l’hem de tenir en compte, perquè sovint podem crear problemes. Per això, ens cal acontentar-nos i donar gràcies a Déu del que tenim. De fet tenim moltes vegades més roba de la que necessitem.

Tal vegada per això, sant Benet ens diu que en rebre els vestits nous, han de retornar els vells, que cal guardar al vestuari. I segueix insistent que basta per a cada monjo de tenir dues túniques i dues cogulles, per a la nit i per rentar les peces. El que hi hagi de més és superflu, s’ha de suprimir.

Hauríem de meditar més sovint la Regla per adonar-nos dels detalls tan senzills però que comporten una actitud davant la vida, una manera de viure al monestir.

Poques coses, les necessàries, res de superflu, per no caure en el vici de la propietat, o de l’acumulació de tota mena de necessitats innecessàries.

Cogulla, túnica, peücs, sandàlies, cenyidor, coltell, estil, agulla, mocador, tauletes, el necessari per a cada monjo. Tot i tenint en compte l’abat la sentencia dels fets dels apòstols, que donava a cadascú segons les seves necessitats.

L’abat ha de vigilar si s’hi trobava res que no s’haguessin apropiat, que no haguessin rebut de l’abat, sant Benet ens diu de sotmetre’l a un càstig. Però, ha d’adonar-se de les necessitats dels febles i no de la mala voluntat dels envejosos.

Tots no som iguals, però crec que el que ens convé és donar gràcies del que tenim i no crear enveges on no calen. Si de cas el que ens hauríem de mirar és en l’actitud de la bona predisposició en la pregària i en l’atenció al servei de la comunitat i dels qui venen al monestir.

Com prego? Em conformo en la roba que tinc? Soc agraït? Visc agraït del do de la vida monàstica? Tot és de Déu.