ELS SACERDOTS DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 62

1 Si un abat desitja que li ordenin un prevere o un diaca, que esculli entre els seus monjos qui sigui digne d’exercir el sacerdoci. 2 L’ordenat, però, que eviti la vanaglòria i l’orgull, 3 i que no s’atreveixi a fer res, llevat d’allò que li mana l’abat, sabent que ha d’estar molt més subjecte a l’observança regular. 4 Ni oblidi amb el pretext del sacerdoci l’obediència a la Regla i l’observança, sinó que avanci més i més cap a Déu. 5 Que ocupi sempre el lloc que li toca per la seva entrada al monestir, 6 llevat del ministeri de l’altar i del cas que l’elecció de la comunitat i el voler de l’abat volguessin assignar-li un lloc més alt pel mèrit de la seva vida. 7 Ha de saber, amb tot, que li cal observar la norma establerta per als degans i els priors. 8 Si gosava fer altrament, que sigui jutjat no com a sacerdot, sinó com a rebel. 9 I si, amonestat sovint, no es corregia, que es recorri també al bisbe com a testimoni. 10 I si ni així no s’esmenava i les seves faltes esdevenien manifestes, que l’expulsin del monestir; 11 sempre, però, que la seva contumàcia sigui tal que no es vulgui sotmetre i obeir la Regla.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè
Poblet, 13 de setembre de 2026

El millor cultiu de la vida del monjo és la humilitat. La humilitat és l’actitud que el monjo ha de viure, cuidar, treballar i pregar cada dia de la seva existència.

L’orgull i la vanaglòria ja floreixen sols. L’orgull i la vanaglòria ens poden sortir al pas en cada cosa que fem.

Els monjos han de viure com a monjos, amb una actitud de conversió continua. L’abat pot veure les necessitats de la comunitat, pot ser que la comunitat necessiti un prevere per servir-la. Per això, l’abat ha de veure d’entre els monjos qui pot, qui podria exercir el sacerdoci, qui podria ser digne d’exercir el servei a la comunitat.

El monjo que ha estat elegit per exercir el sacerdoci en la comunitat, ha de tenir clar, què significa ser monjo, ha de tenir clar que és monjo. Què si és ordenat, no ha d’oblidar, que ha d’estar molt més subjecte a l’observança regular.

Ha de donar més i més exemple. Exemple de santedat per la seva observança regular. Exemple de santedat doble podríem dir. Perquè el monjo cal que sigui un bon exemple per a tothom, amb la seva observança regular.

I això, de vegades, no sé perquè s’oblida. En lloc de donar llum, es dona fum. La persona ordenada com a diaca, o com ha prevere ha de comportar-se com un veritable deixeble i seguidor de Jesús.

Aquest plus de l’ordenació, no és per a pujar l’escala de la vanaglòria o de l’orgull, sinó el graons de la humilitat.

L’exemple és clar: Crist. No pot ser altre. La creu és un signe present en la nostra vida, signe que no hem d’oblidar, signe de reconciliació, signe de vida, signe de salvació.

Perquè Crist va donar la vida per cadascú de nosaltres. Ara som nosaltres, els qui hem de donar la vida per Crist. Crist que se’ns presenta en tantes i tantes ocasions al davant dels nostres ulls.