EL BON ZEL QUE CAL QUE TINGUIN ELS MONJOS

De la Regla de sant Benet
Capítol 72

1 Així com hi ha un zel d’amargor, dolent, que allunya de Déu i duu a l’infern, 2 també hi ha un zel bo que allunya dels vicis i porta a Déu i a la vida eterna. 3 Que practiquin, doncs, els monjos aquest zel amb un amor ferventíssim, 4 és a dir, «que s’avancin a honorar-se els uns als altres»; 5 que se suportin amb una gran paciència les seves febleses, tant físiques com morals; 6 que s’obeeixin amb emulació els uns als altres; 7 que ningú no busqui allò que li sembla útil per a ell, sinó més aviat el que ho sigui per als altres; 8 que practiquin desinteressadament la caritat fraterna; 9 que temin Déu amb amor; 10 que estimin el seu abat amb un afecte sincer i humil. 11 Que no anteposin res absolutament al Crist, 12 el qual ens dugui tots junts a la vida eterna.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè
Poblet, 21 de juny de 2026

Sant Benet vol fer-nos un examen al final de la Regla. De fet ara és època d’exàmens. El capítol ens convida a fer un examen de consciència.

Ens convé fer un examen de consciència abans d’anar a dormir. De fet la vida monàstica és l’avantsala del cel. Per això, hem de practicar el bon zel amb un amor ferventíssim.

Tot el que no ens apropa a Déu ens és perjudicial ara i sempre per a la nostra salut espiritual.

El zel que hem de cultivar en el camp de la nostra vida monàstica ha de ser bo, el bon zel, que allunya del vicis i porta a Déu.

En aquest itinerari, en aquest camí, podem equivocar-nos, per això tenim el sagrament del perdó i la reconciliació, per viure en pau i en gràcia de Déu.

La gràcia de Déu ens donarà el bon zel que s’espera del monjo consagrat a Déu nit i dia, dia i nit. Així, ens convé fer memòria, fer examen de consciència: Visc amargat? Visc enamorat? Enamorat del Crist?

Avancem-nos a honorar-nos els uns als altres, estimem-nos, suportem-nos amb paciència les febleses físiques i morals, siguem obedients com Jesús fins a l’extrem per amor a Déu.

Que el nostre treball quotidià sigui la pràctica de la caritat fraterna, estimant amb amor sincer i humil a l’abat, a cada germà, a cada persona que se’ns presenta com Crist, al qui no hem d’anteposar res.

Tot ho hem de fer pel Crist, el qui ens durà a la glòria amb el Pare i l’Esperit Sant. Aquest és el desig primer del monjo la glòria eterna. Ara bé, per això ens cal practicar i molt el bon zel. Per això, hem allunyar de nosaltres el cel d’amargor.

Crist ens ajuda en la Lectio divina, en l’Eucaristia, en la Litúrgia de les Hores, en cada persona que ens interpel·la en la nostra vida. Parem-hi l’orella del cor i escoltem sempre les prescripcions del Mestre.

EL PRIOR DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 65

1 Tot sovint s’esdevé que per la institució del prior s’originen escàndols greus als monestirs, 2 perquè n’hi ha que, inflats per un maligne esperit d’orgull i creient-se uns segons abats, s’arroguen un poder tirànic i així fomenten escàndols i provoquen discòrdies en les comunitats, 3 especialment en aquells llocs on el prior és instituït pel mateix bisbe o per aquells abats que institueixen l’abat. 4 No costa gaire de veure com és d’absurd això, ja que des del primer moment de la institució se li dóna peu a ensuperbir-se, 5 perquè els seus pensaments li suggereixen que està exempt de la potestat del seu abat, 6 ja que es diu: «tu també has estat instituït pels mateixos que l’abat». 7 D’aquí neixen enveges, renyines, calúmnies, gelosies, discòrdies, desordres; 8 i mentre abat i prior sostenen parers contraris, per força han de perillar les seves ànimes amb aquesta discòrdia, 9 i els qui els estan sotmesos van cap a la perdició, adulant l’una part o l’altra. 10 La culpa d’aquests mals recau en primer terme sobre aquells que es van fer responsables de semblant desordre. 11 Per això nosaltres ens hem adonat que per al manteniment de la pau i de la caritat convé que estigui a l’albir de l’abat l’organització del seu monestir. 12 I, si és possible, que s’organitzin per mitjà de degans, tal com abans hem disposat, totes les conveniències del monestir, segons que l’abat ho haurà establert, 13 a fi que, encomanant-ho a molts, no se’n pugui enorgullir un de sol. 14 Però, si el lloc ho requereix o la comunitat ho demanava raonablement, amb humilitat, i l’abat creu que convé, 15 que ell mateix s’institueixi com a prior aquell que hagi escollit amb el consell de germans temorosos de Déu. 16 El prior, però, que compleixi amb respecte allò que el seu abat li hagi encomanat i no faci res contra el voler o la disposició de l’abat, 17 perquè, com més està per damunt dels altres, tant més sol·lícitament li cal observar els preceptes de la Regla. 18 Si mai es trobava que aquest prior era viciós, o que s’enorgulleix endut per la inflor, o es demostrava que menysprea la santa Regla, se l’ha d’amonestar de paraula fins a quatre vegades. 19 Si no s’esmenava, que li apliquin la sanció del càstig regular. 20 I si ni així no es corregia, que sigui destituït del càrrec de prior, i que se n’hi posi al seu lloc un altre que en sigui digne. 21 I si després tampoc no es mantenia tranquil i obedient dins la comunitat, que sigui fins i tot expulsat del monestir. 22 Que pensi, tanmateix, l’abat que haurà de donar compte a Déu de tots els seus determinis, no fos cas que un a flamarada d’enveja o de gelosia abrusés la seva ànima.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Sant Benet vol que tot el monestir estigui ordenat. Cada monjo amb la seva tasca col·laborarà a l’ordre de la comunitat.

Enveges, renyines, calúmnies, gelosies, discòrdies, desordres son aspectes de la vida humana en que podem caure molt, molt fàcilment. Pel motiu que sigui ens podem comparar amb un altres, o desitjar el que fa l’altre i així un reguitzell de sentiments enfrontats que no deixen viure en pau la persona que un dia va voler donar la vida pel Crist.

Davant de tot açò, l’abat a de tenir una confiança molt gran en cada membre de la comunitat, en cada monjo que té assignat un ofici, un càrrec, un servei que s’ha de exercir amb diligència per amor a Déu i als germans.

«El prior, que compleixi amb respecte allò que el seu abat li hagi encomanat i no faci res contra la voluntat o la disposició de l’abat» (RB LXV 16). Aquest verset setze del capítol seixanta-cinc és la clau mestra del càrrec de prior. El prior és un servidor fidel, un ajudant clau per a l’abat, per això l’abat diposita la seva confiança, sobretot en els moments quan l’abat és fora del monestir.

El prior és el primer en la comunitat després de l’abat. Per això, se li exigeix més i sempre el compliment de la santa Regla i les disposicions de l’abat. El prior no deixa de ser un testimoni del Crist tant dintre de la comunitat com de cara enfora, en les relacions amb l’exterior, en les persones que demanen el que sigui i truquen a la porta.

Hi ha oficis del monestir que podem dir son més concrets en la tasca que s’ha de portar a terme, però el càrrec de prior és un servei on ha de tocar moltes tecles, tant entre els monjos, com en assumptes externs. Per això, cal viure molt bé l’espiritualitat per donar fruit en les necessitats més comuns i ordinàries de cada dia, les exigències de cada necessitat de la comunitat.

Ahir parlava sant Benet de la institució de l’abat, avui del prior, però cada monjo sempre ha d’extraure de cada capítol de la Regla això que pot ajudar a la vida espiritual, a la vida comunitària. Perquè encarà que un capítol estigui adreçat a l’abat, al prior, a l’hostatger, al cuiner, al majordom, sempre ens és clau veure què em diu a mi particularment, què em pot ajudar en la meva vida de fe. Cada verset de la Regla ens interpel·la a tots.