EN QUIN TEMPS S’HA DE DIR L’AL·LELUIA

De la Regla de sant Benet
Capítol 15

1 De la santa Pasqua fins a la Pentecosta, sense interrupció, s’ha de dir l’al·leluia, tant als salms com als responsoris; 2 però des de la Pentecosta fins al començament de la quaresma, es dirà cada nit només amb els sis darrers salms de l’ofici nocturn. 3 I, cada diumenge, fora de la quaresma, s’han de dir amb al·leluia els càntics, les laudes, prima, tèrcia, sexta i nona; les vespres, en canvi, reprenen l’antífona. 4 Els responsoris, que no es diguin mai amb l’al·leluia, sinó des de Pasqua fins a la Pentecosta.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè
Poblet, 26 de juliol de 2026

Sant Benet ens ordena la litúrgia. Avui ens diu el temps propici per cantar l’al·leluia. Aquesta paraula per als cristians ens resulta molt encoratjadora. És una paraula antiga, molt antiga, arrelada en la tradició d’Israel. El seu significat: lloeu al Senyor, és clau per als cristians. Com no hem de lloar el Senyor? Els monjos en tot moment hem de lloar el Senyor.

Però, l’Església, la tradició de l’Església i la tradició monàstica ha establert uns temps on cal pronunciar l’al·leluia i uns temps on ens hem abstenir de dir l’al·leluia.

De Pasqua fins a Pentecosta és el temps clau per dir l’al·leluia, és el temps que lloem el Senyor amb més joia perquè la seva passió, la seva mort i la seva resurrecció ens ha portat la nostra salvació.

Si som salvats hem de ser agraïts i el nostre esclat de veu no pot de deixar de dir l’al·leluia.

Ara bé, els diumenges, fora de la quaresma, celebrem la Pasqua setmanal i per això també hem de pronunciar l’al·leluia. En canvi el temps de quaresma queda clar que no hem de dir l’al·leluia, perquè és el temps penitencial en que la nostra reflexió, la nostra meditació, la nostra pregària espera amb deler la santa Pasqua.

L’al·leluia ens ha de recordar com hem de donar gràcies al Senyor, de tot cor, de tot el que hem rebut d’ell, de tot el que ens ha donat. Quan cantem l’al·leluia ens hem de sentir salvats.

ELS OFICIS DIVINS A LA NIT

De la Regla de sant Benet
Capítol 8

1 A l’hivern, això és, del primer de novembre fins a Pasqua, es llevaran a l’hora vuitena de la nit, calculada raonablement, 2 de manera que dormin una mica més de la meitat de la nit, i s’aixequin ben reposats. 3 L’estona que queda després de les vigílies, els germans que ho necessitin l’esmerçaran en l’estudi del salteri i de les lliçons. 4 Però des de Pasqua fins al susdit primer de novembre, que es reguli l’horari de tal manera que a la celebració de les vigílies, després d’un brevíssim interval perquè els germans puguin sortir per les necessitats naturals, segueixin immediatament les laudes que s’han de celebrar a trenc d’alba.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè
Poblet, 19 de juliol de 2026

Sant Benet ens proposa com ens cal celebrar els oficis de la nit. Divideix l’horari en dos temps el d’hivern entre el primer de novembre fins a Pasqua, i el d’estiu podríem dir, des de Pasqua fins al primer de novembre.

Tot això, ho fa perquè les matines se celebrin encara en la foscor i les Laudes a trec d’alba. Per això, a l’estiu se celebraran després de les matines.

Ara bé, ens interessa veure com sant Benet es preocupa del descans nocturn. És necessari dormir, descansar, per poder aixecar-se ben disposats. Aquests dies de tanta calor es fa difícil dormir, però també en la vida cal fer sacrificis. Fins i tot els sacrificis en ajuden a viure la nostra donació a Déu. Si la nostra vida no és donació, és estèril.

Per això, és molt fonamental no perdre cap hora litúrgica, per no perdre la fe, l’esperança i la caritat. La vida del monjo està molt ben regulada, cal viure-la i no caure en la desídia i la nostra negligència ens faci viure allunyats de la misericòrdia de Déu.

La tasca primera i principal del monjo és la pregària, la nostra pregària que vetlla per tot el món. Son molts els qui tenen posada la confiança en la nostra pregària, en la pregària de la comunitat de Poblet, perquè saben la necessitat de pregària que necessita el nostre món.

Cada moment del dia, cada hora té les seves coses, no descurem l’horari ni a l’hivern ni a l’estiu. Descansem de nit i aixequem-nos a seguir lloant Déu, pregant i suplicant per tot el nostre món, demanant per les necessitats i agraint les gràcies que rebem de Déu.

LA HUMILITAT: EL SISÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,49-50

49 El sisè graó de la humilitat és quan el monjo s’acontenta amb la cosa més baixa i més abjecta, i, per a tot allò que li encomanen, es té per un operari inhàbil i indigne, 50 dient-se a si mateix amb el profeta: «He quedat reduït a no res i no sé res; m’he tornat davant vostre com un animal de càrrega, però jo sóc sempre amb vós».

Comentari de l’Abat Rafel Barruè
Poblet, 12 de juliol de 2026

Sant Benet vol fer-nos veure com és de fonamental en la vida del monjo la humilitat. Per això, vol treure tot bri de supèrbia que pot créixer en el nostre cor.

El monjo si realment vol seguir el camí de la humilitat, que és l’únic camí en aquest món per atansar-se a Déu, ha d’acontentar-se en qualsevol cosa que li encomanen. És allò, que en fer la professió ens diu sant Benet: que no serà amo ni del seu propi cos.

Aquest sisè graó de la humilitat, ens encoratja a acontentar-nos en allò que trobem en el nostre dia a dia. De fet tota la Regla ens invita a viure dies feliços. Per això, ens cal deixar el nostre orgull innat per buscar la humilitat i procurar mantenir-se en aquesta virtut.

Cal adonar-nos de les nostres faltes, de les nostres mancances, ja que no deixem de ser operaris inhàbils i indignes, si no deixem que Déu actuï en nosaltres. Per això, hem d’estar predisposats a fer la voluntat de Déu i deixar la nostra pròpia voluntat sempre al darrera de la voluntat de Déu.

Raó té el profeta quan diu: era estúpid com les bèsties davant vostre. Perquè no ens n’adonem que vivim en una comunitat que el primer treball del dia és la lloança a Déu i la caritat envers els germans.

Per això, encara que de vegades ens despitem, el nostre propòsit, el nostre anhel ha de ser el que ens indica sant Benet pel profeta: “jo mai no em separo de vós”.

LA PRÀCTICA DEL SILENCI

De la Regla de sant Benet
Capítol 6

1 Fem allò que diu el profeta: «M’he dit: Vigilaré els meus camins per no pecar amb la meva llengua. He posat guarda a la meva boca. He emmudit i m’he humiliat, i he callat de coses bones». 2 Aquí el profeta ensenya que, si de vegades cal estar-se de converses bones per raó del silenci, com més no cal abstenir-se de converses dolentes pel càstig del pecat. 3 Per tant, ni que es tracti de converses bones i santes i d’edificació, per la importància del silenci, que no es concedeixi als deixebles perfectes, sinó rarament, el permís de parlar, 4 perquè està escrit: «Si parles molt, no evitaràs el pecat»; 5 i en un altre indret: «La mort i la vida estan en poder de la llengua». 6 Ja que parlar i ensenyar pertoca al mestre, callar i escoltar correspon al deixeble. 7 Per això, quan calgui demanar alguna cosa al superior, que es demani amb tota humilitat i submissió respectuosa. 8 Però les grolleries i les paraules ocioses i que fan riure, les condemnem en tot lloc a una eterna reclusió, i no permetem que el deixeble obri la boca per a expressions d’aquesta mena.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè
Poblet, 5 de juliol de 2026

Sant Benet vol fer-nos sants. Ara ens ensenya la pràctica del silenci. Ens cal practicar una cosa per ser un virtuós. De la mateixa manera que ens cal fer pràctiques de conducció per aprendre a conduir un cotxe, de la mateixa manera que una persona que té nocions de cuina ha de practicar molt per aprendre més i més a cuinar, també el monjo ha de portar una vida interior, on la pràctica del silenci sigui un punt d’inflexió en la quotidianitat del dia a dia.

Sant Benet ens demana silenci davant de massa xerrameca de coses dolentes. Com el profeta: M’he dit a mi mateix: Vigilaré els meus passos per no pecar amb la meva llengua. La llengua pot dir coses bones, però, també en pot dir de dolentes i així caure a l’abisme de la crítica i la murmuració enfonsant-se sense adonar-se el monjo en un greu pecat.

Al monestir no hem vingut per murmurar, ni criticar, aquests vicis porten a la perdició de la santedat del monjo. Per això ens convé la pràctica del silenci. Fins i tot, sant Benet ens insisteix que de vegades ens cal estar-se de converses bones per raó del silenci. Com no hem de vigilar la llengua de coses dolentes?

Si parles molt, no evitaràs el pecat, i és així moltes vegades. Mort o vida estan en mans de la llengua. Cal practicar el silenci, el silenci que ajuda a ser persones, silenci que ajuda a créixer com a persona i com a monjo. El silenci ajuda a escoltar la veu que ens arriba de dalt. Ens cal practicar el silenci per poder romandre en actitud d’escolta i de pregària.

La pràctica del silenci és com un camp preciós, que hi ha que cultivar perquè doni bons fruits. Del silenci brollaran les bones paraules, paraules assenyades que donen vida. Mai hem de deixar aquesta pràctica del silenci que sant Benet ens proposa per encaminar-nos en la santedat de vida.

El silenci és cabdal en el monjo, en el consagrat, en el qui se saps agafat per Déu i que vol viure una vida humil en el clos dl monestir. La pràctica del silenci ens ajuda a tots a discernir en la nostra vida espiritual, però també en les coses més quotidianes en el dia a dia. Amb la pràctica del silenci tos guanyem.