LA PRÀCTICA DEL SILENCI

De la Regla de sant Benet
Capítol 6

1 Fem allò que diu el profeta: «M’he dit: Vigilaré els meus camins per no pecar amb la meva llengua. He posat guarda a la meva boca. He emmudit i m’he humiliat, i he callat de coses bones». 2 Aquí el profeta ensenya que, si de vegades cal estar-se de converses bones per raó del silenci, com més no cal abstenir-se de converses dolentes pel càstig del pecat. 3 Per tant, ni que es tracti de converses bones i santes i d’edificació, per la importància del silenci, que no es concedeixi als deixebles perfectes, sinó rarament, el permís de parlar, 4 perquè està escrit: «Si parles molt, no evitaràs el pecat»; 5 i en un altre indret: «La mort i la vida estan en poder de la llengua». 6 Ja que parlar i ensenyar pertoca al mestre, callar i escoltar correspon al deixeble. 7 Per això, quan calgui demanar alguna cosa al superior, que es demani amb tota humilitat i submissió respectuosa. 8 Però les grolleries i les paraules ocioses i que fan riure, les condemnem en tot lloc a una eterna reclusió, i no permetem que el deixeble obri la boca per a expressions d’aquesta mena.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè
Poblet, 5 de juliol de 2026

Sant Benet vol fer-nos sants. Ara ens ensenya la pràctica del silenci. Ens cal practicar una cosa per ser un virtuós. De la mateixa manera que ens cal fer pràctiques de conducció per aprendre a conduir un cotxe, de la mateixa manera que una persona que té nocions de cuina ha de practicar molt per aprendre més i més a cuinar, també el monjo ha de portar una vida interior, on la pràctica del silenci sigui un punt d’inflexió en la quotidianitat del dia a dia.

Sant Benet ens demana silenci davant de massa xerrameca de coses dolentes. Com el profeta: M’he dit a mi mateix: Vigilaré els meus passos per no pecar amb la meva llengua. La llengua pot dir coses bones, però, també en pot dir de dolentes i així caure a l’abisme de la crítica i la murmuració enfonsant-se sense adonar-se el monjo en un greu pecat.

Al monestir no hem vingut per murmurar, ni criticar, aquests vicis porten a la perdició de la santedat del monjo. Per això ens convé la pràctica del silenci. Fins i tot, sant Benet ens insisteix que de vegades ens cal estar-se de converses bones per raó del silenci. Com no hem de vigilar la llengua de coses dolentes?

Si parles molt, no evitaràs el pecat, i és així moltes vegades. Mort o vida estan en mans de la llengua. Cal practicar el silenci, el silenci que ajuda a ser persones, silenci que ajuda a créixer com a persona i com a monjo. El silenci ajuda a escoltar la veu que ens arriba de dalt. Ens cal practicar el silenci per poder romandre en actitud d’escolta i de pregària.

La pràctica del silenci és com un camp preciós, que hi ha que cultivar perquè doni bons fruits. Del silenci brollaran les bones paraules, paraules assenyades que donen vida. Mai hem de deixar aquesta pràctica del silenci que sant Benet ens proposa per encaminar-nos en la santedat de vida.

El silenci és cabdal en el monjo, en el consagrat, en el qui se saps agafat per Déu i que vol viure una vida humil en el clos dl monestir. La pràctica del silenci ens ajuda a tots a discernir en la nostra vida espiritual, però també en les coses més quotidianes en el dia a dia. Amb la pràctica del silenci tos guanyem.