diumenge, 5 de maig de 2019

LA SOL·LICITUD QUE HA DE TENIR L’ABAT ENVERS ELS EXCOMUNICATS

De la Regla de sant Benet
Capítol 27

1 Que s’ocupi l’abat amb tota sol·licitud dels germans culpables, perquè "no és als bons que cal el metge, sinó als malalts". 2 I per això s’ha de portar en tot com un bon metge: com qui aplica lenitius, enviï germans ancians i de seny, 3 que com d’amagat ajudin el germà vacil·lant i el moguin a satisfer amb humilitat, i que l’ajudin "perquè no s’enfonsi per un excés de tristesa", 4 sinó que, com diu també l’Apòstol, "li tinguin més caritat" i preguin tots per ell. 5 En efecte, l’abat ha de tenir una sol·licitud extrema i ha de vetllar amb tot l’enginy i amb tota la traça per no perdre cap de les ovelles que té encomanades. 6 Sàpiga que ha acceptat la cura d’ànimes malaltisses, no pas una tirania sobre ànimes sanes; 7 i temi el retret del profeta, pel qual diu Déu: "El que vèieu gras ho preníeu, i el que era flac ho rebutjàveu". 8 Que imiti també l’exemple de tendresa del bon pastor, el qual, deixant les noranta-nou ovelles a la muntanya, se n’anà a cercar-ne una de sola que s’havia esgarriat; 9 i es compadí tant de la seva feblesa, que es dignà a posar-se-la damunt les seves espatlles sagrades i així retornar-la al ramat.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Som malalts, les nostres ànimes estan malaltisses, la nostra feblesa se’ns fa present cada dia i tot això ho hem de tenir ben present. Sant Benet ho sap molt bé, sap que malgrat que l’ideal de la vida monàstica sigui més o menys possible d’assolir-lo o al menys d’intentar assolir-lo, massa sovint som nosaltres mateixos que conscientment o inconscientment maldem per esgarrar-ho tot. Són nou els capítols que sant Benet dedica a aquest tema, a les faltes greus, el denominat codi penal de la Regla, a l’excomunió, a com cal satisfer les nostres faltes, ho fa d’una banda amb certa contundència i de l’altra amb força caritat.

Escriu Dom Guillaume, abat de Mont des Cats, que sovint no entenem la correcció, sovint imaginem que no accedir a les nostres pretensions implica una mena de discriminació, de persecució i tendim a demonitzar al superior, a d’altres germans o a tota la comunitat si cal. La cosa es complica encara més si sucumbim a la temptació de rentar els draps bruts fora de casa, perquè és aleshores en que implicant a tercers fem vertaderament mal a la comunitat. Davant d’una dificultat, d’una negativa o d’una frustració, reals o no tant reals, ens cal afrontar-ho el més forts possibles. La nostra fortalesa no ha de ser la d’envigorir el nostre ego sinó que ha de venir de la pregària, de la meditació assídua de la Paraula de Déu, de la pràctica del sagrament de la reconciliació. Si descuidem aquestes premisses quan plantegem la nostra situació acabem fent una defensa numantina del nostre propi voler, que fins i tots a vegades els mateixos ciutadans de Numància envejarien. És molt important, fonamental, portar al dia la nostra cura espiritual, maldar per tenir una salut espiritual com a mínim acceptable; si aquí fallem les possibilitats de fallar en tot es multipliquen.

Bernarde ad quid venisti? Bernat a què has vingut? Era la pregunta que sant Bernat de Claravall es feia sovint, o al menys això diuen els cronistes. Aquesta mateixa pregunta ens l’hauríem de plantejar potser cada dia; ja quan encara fosc sona la campana; en aquella hora a què hem vingut a donar mitja volta al llit o a anar contents a l’encontre del Senyor en la primera pregària del dia? Quan som a l’Ofici Diví a què hi anem, a participar-hi lloant al Senyor o a arropenjar-nos al cor boca closa? Hem entrat al monestir per desenvolupar una tasca concretada d’antuvi o a posar-nos a disposició de la comunitat, és a dir del Senyor amb total disponibilitat? No són simples preguntes retòriques, ni molt menys, són preguntes que afecten a la nostra vida i a la de la comunitat i depenent de quina sigui la resposta la nostra vida monàstica es va assecant fins a esdevenir morta, encara que potser sigui morta en vida.

Per poder avançar, per poder caminar cap a Crist primer que res ens hem de sentir febles, malaltissos; perquè si ens sentim autosuficients feina rai; el primer pas perquè ens puguin ajudar és, ha de ser, sentir-nos necessitats d’ajuda. Sovint no és que ens tanquem a l’ajut del superior o dels germans, és que ens tanquem a l’ajut de Déu mateix. Seria absurd que el superior se sentís el salvador del món, perquè no és sinó un feble entre febles, un malaltís entre malaltissos; és entre tots que hem de caminar cap al Senyor, cap a Crist el nostre rei veritable. La il·lusió de creure’ns els salvadors del món no és bona companya per aquest camí que ens demana sant Benet que hem de fer des de la humilitat.

Com diu el Papa Francesc «ens fa bé saber que no som el Messies (...) quan hi ha triomfalisme, Jesús no hi és. O, si hi ha cap triomfalisme és el pas previ al Divendres Sant. L’únic triomfalisme real possible és el del Diumenge de Rams. Aquí si hi ha el Senyor. Aquest triomfalisme et diu “Tu prepara’t per allò que et ve...” No hi ha solucions màgiques, el triomfalisme mai no és de Jesús. El triomf de Jesús, el de veritat, és sempre a la creu.» La gelosia, el desig de cridar l’atenció i la il·lusió de creure’ns els salvadors del món són tres clots en els quals correm el risc de caure tots en un moment o altre de la nostra vida monàstica, el bo és saber que hi hem caigut i acceptar la mà que ens ajuda a sortir-hi maldant amb les cames contra les parets per sortir-nos-en ajudant a qui vol ajudar-nos i no pas intentar estirar-lo al ell també cap al clot.

La vertadera compassió comença on fineix el nostre egoisme, actua on retrocedeix el nostre egoisme natural, intrínsec a la nostra personalitat contra el qual hem de lluitar cada dia varies vegades potser. A què hem vingut al monestir? A ser monjos vàrem dir un dia, no pas a ser aquesta o aquella altra cosa perquè això ja ho podíem fer fora del monestir, no calia que Déu ens cridés aquí; si ens hi ha cridat, perquè si pensem que no ha fet ja podem plegar, és per a fer la seva voluntat, certament sense acarnissaments ni anacrònics sacrificis, però amb generositat, amb honradesa, amb netedat. No patim pels nostres pecats, per les nostres mancances, patim sobretot per la nostra incapacitat de reconèixer-los; aquesta és la vertadera causa del nostre sofriment. Si no acudim, per exemple, mai al sagrament de la reconciliació no sembla pas que ens sentim febles, no sembla pas que tinguem ganes de reconèixer les nostres faltes i ens sentim necessitats del perdó de Déu. Quan acudim a Déu demanant-li perdó, com el publicà en el temple, sentint-nos ben poca cosa, Ell mai ens mira amb altivesa sinó que ens allarga la mà per treure’ns del clot de la nostra debilitat, allí on les nostres ànimes malaltisses ens han fet caure. La insensibilitat davant la nostra pròpia feblesa ens paralitza l’ànima; tots al llarg de la nostra vida ho hem experimentat, ho experimentem en un moment o altre i no és tancant-nos a pany i clau com en sortirem sinó obrint-nos al perdó, també al nostre propi perdó.

Un jueu que havia estat en un camp de concentració assabentat que un antic company seu del camp estava greument malalt l’anà a veure i en trobar-lo li preguntà «Ja has perdonat als nazis?» Ell li respongué: «de cap de les maneres, els odio encara amb més força.»; el qui el visitava li respongué «aleshores encara et tenen presoner.» El perdó allibera, cercar el perdó allibera, rebre el perdó allibera; ventar les cendres de la rancúnia, posar el dit a les llagues de les ferides un cop i un altre no porta sinó a emmalaltir més la nostra ànima. Ens ho deia sant Gregori el Gran ahir a Matines: «les ànimes que estan en Déu no demanen pas perquè desitgin res que s’aparti de la voluntat d’aquell qui contemplen, sinó que, com més ardentment s’uneixen a ell, més mogudes se senten a demanar-li allò que saben que està disposat a fer. (...) No anirien pas d’acord amb la voluntat del creador, si no demanessin el que veuen que és el seu voler; i no estarien pas tan unides a ell, si truquessin amb poques ganes a la porta del qui està disposat a donar».

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada