diumenge, 4 de novembre de 2018

COM HAN DE DORMIR ELS MONJOS

De la Regla de sant Benet
Capítol 22

1 Que per dormir tingui cadascú el seu llit. 2 Rebin el parament dels llits d’acord amb l’estil de vida, segons la disposició del seu abat. 3 Si és possible, que dormin tots en un mateix local; però, si el nombre no ho permetia, que reposin de deu en deu o de vint en vint, amb ancians que estiguin per ells. 4 Que al dormitori cremi contínuament un llum fins a la matinada. 5 Han de dormir vestits i cenyits amb cinyells o cordes, de manera que mentre dormen no duguin els coltells a la cintura, per no fer-se mal durant el son, 6 i a fi que els monjos estiguin sempre a punt i, un cop fet el senyal, es llevin sense trigar i s’afanyin a anticipar-se els uns als altres per a l’ofici diví, bé que amb tota gravetat i modèstia. 7 Els germans més joves, que no tinguin els llits de costat, sinó entremig dels ancians. 8 I en llevar-se per a l’ofici diví, que s’avisin discretament els uns als altres per evitar les excuses dels dormidors.

Comentari del P. Abat Octavi Vilà

Dues idees centren aquest capítol, en primer lloc la humanitat i concreció amb que sant Benet regula la vida dels monjos, ens parla de dormir, de descansar a les hores que toca per tal d’estar ben disposats per cada jornada. La segona idea és la disponibilitat, estar sempre a punt. Dues idees ben lligades, cal descansar per poder estar a punt.

En temps de sant Benet els monestirs havien patit un canvi i s’havia anat del eremitisme al cenobitisme. Si en el monaquisme egipci la cel·la era el lloc on dormir, pregar i treballar, amb la idea de que facilitava la pregària continua i la dimensió contemplativa de la vida monàstica; quan el monaquisme esdevingué cenobita les cel·les foren ocupades per un, dos o tres monjos, Pacomi i Cassià en parlen d’aquest us. Certament el monjo en la cel·la d’una banda està més exposat a l’accídia, però de l’altra la solitud a la cel·la pot esdevenir una bona escola pel monjo, idea de la que són hereus els cartoixans i altres formes de vida monàstica similars. En expandir-se el cenobitisme el treball compartit i la pregària en comunitat, fan que cada cop s’estigui menys temps a la cel·la i en aquesta els pares del monaquisme hi veuen aleshores certs perills com ara acaparar coses, menjar sense permís i tots els riscos relacionats amb la castedat; les regles ens mostren com en són de conscients els pares del monaquisme de tot plegat en establir per exemple que no s’entri a la cel·la d’altri, en guardar una certa distància física entre els monjos i d’altres consells similars.

El dormitori comú apareix com una mesura davant d’aquestes situacions i per conservar la disciplina i els bons costums dins del monestir. És curiós com al voltant de l’any 535 el mateix emperador Justinià estableix que hi ha d’haver dormitoris comuns als monestirs per tal de permetre una certa vigilància. El que sant Benet ens diu en aquest capítol està en aquesta línia i ha ocupat a alguns comentaristes, així per exemple Aldalbert de Vogüé hi veu no tant un progrés com una mesura preventiva davant de problemes existents en les comunitats de l’època. D’aquí les concrecions de sant Benet en parlar de que al dormitori hi cremi sempre un llum fins a la matinada o que els monjos dormin vestits i cenyits o que hi hagi ancians entre els joves; amb el detall curiós que ens revela que l’ús del coltell estava molt estès entre els monjos. Hi ha certament en aquest capítol dos punts curiosos en la vida de les comunitats; tenir cadascun un llit, no pas del tot habitual en la major part de la població de l’època que dormia en comú a la palla, i els coltells com a estris que segurament es deurien emprar també per a menjar enlloc dels actuals coberts.

Però el realment important d’aquest capítol és la disponibilitat que ens demana als monjos. I és curiós que aquest diumenge precisament ens surti al pas aquest text de sant Benet que parla d’estar sempre a punt, de no trigar a llevar-se, d’anticipar-se amb gravetat i modèstia.

No puc deixar de concretar i personalitzar el que tot plegat ens diu avui sant Benet sobre estar a punt en aquestes hores en que acomiadem i encomanem al Senyor de manera ben especial al nostre fra Ricard, veient en ell un exemple de vida sempre disponible pel Senyor i pels germans, sempre a punt per a servir, a punt per anar a la pregària; en definitiva a punt per trobar-se en qualsevol moment amb el Senyor. Tant és així que ja entrà al monestir amb la idea de que aquest encontre havia de ser imminent, però el Senyor d’una banda no té cap presa i de l’altra segur que volia que generacions de monjos gaudíssim amb la seva convivència, perquè fou d’aquells monjos que amb l’exemple, sobretot, i amb una paraula senzilla però que li sortia del cor i de la seva immensa fe, que estava arrelada en la Paraula de Déu que tant conreà, ens tocà a tots l’ànima. I així l’ha agafat la mort, servint, posant coberts i ajudant a parar taula, servint fins al darrer moment abans de caure de daltabaix de les escales. Pertanyia a una generació de germans amb una vocació i una fe sòlides com la roca, monjos de pedra picada, i ens ha deixat el millor que ens podia deixar, l’exemple.

Sant Benet ens parla de disponibilitat, d’estar sempre a punt; ens en parla al llarg de tota la Regla però aquí ens la demana ja a punta de dia, per aixecar-nos del repòs i començar la tasca que tenim encomanada que a primera hora és l’ofici diví i per fer-ho cal descansar el suficient quan toca i així poder llevar-se també quan cal. L’actitud de servei humil és fonamental en la nostra vida i és alhora una eina molt vàlida per sortir del nostre egocentrisme. El P. Miquel Estradé, tarragoní i monjo de Montserrat, escrivia en un text entre divertit i encertat que sovint creiem erròniament «que és compatible un esperit de servei en unes coses, amb un egoisme en altres» i posava com a exemple. «En el menjar, prendre la millor part; procurar ser dels primers, perquè, si no, ja no trobaré allò que m’agrada; agafar dos diaris, perquè sinó en acabar-ne un altre ja estarà agafat; tenir un lloc o un estri com a propi.», coses que no crec que siguin habituals entre nosaltres, Déu no ho vulgui. Deia que fins i tot «la mateixa compassió pot ser tenyida d’egoisme: no puc sofrir que un altre sofreixi! Però si ho podia sofrir, si la meva sensibilitat no se’m molestés, potser tant se me’n donaria que sofrís!»

Davant d’això la vida monàstica ens exigeix d’anar donant de mica en mica, en els detalls, en les coses insignificants. Aquesta ha estat la vida del nostre fra Ricard plena de detalls que podrien semblar insignificants, però que no ho han estat pas, la seva ha estat vertaderament una vida de monjo plena, farcida d’humanitat i de fe. Segur que tots tenim mil i una anècdotes, centenars d’històries sobre ell, però no són aquestes en concret el realment important sinó el que hi ha al darrera, el conjunt de la seva vida, perquè darrera hi ha la recerca de Déu. És la santedat de la “porta del costat” o “la classe mitjana de la santedat” de la que ens parla el Papa Francesc; al cap i a la fi la tenim a vegades ben al costat. Sant Benet ens parla en aquest capítol de detalls de la vida dels monjos i de disponibilitat, d’estar sempre a punt. Dues idees que ens poden resumir perfectament la vida del nostre estimat fra Ricard que al cel sigui, ell que de tants anys l’ha esperat i desitjat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada