ELS GERMANS MALALTS

De la Regla de sant Benet
Capítol 26

1 Abans de tot i per damunt de tot cal tenir cura dels malalts, de tal manera que siguin servits com si fossin realment el Crist, 2 perquè ell mateix digué: «Vaig estar malalt, i em visitàreu», 3 i: «El que vau fer a un d’aquests meus tan petits, a mi m’ho féreu». 4 Però els malalts, per la seva banda, que pensin que és per l’honor de Déu que són servits, i no contristin amb les seves exigències els germans que els serveixen. 5 Amb tot, s’han de suportar amb paciència, perquè per ells es guanya una recompensa més gran. 6 Per tant, que l’abat posi la màxima cura perquè no sofreixin cap negligència. 7 Els germans malalts tindran destinada una habitació a part i un servidor temorós de Déu, diligent i sol·lícit. 8 Que es faciliti als malalts l’ús dels banys sempre que convingui; en canvi, als qui estan bons i sobretot als joves, se’ls concedirà de tard en tard. 9 Que es concedeixi també de menjar carn als malalts molt dèbils, perquè es refacin; però quan estiguin millor, tots s’abstindran de menjar carn, com és costum. 10 Tingui l’abat la màxima cura que els majordoms i els servidors no negligeixin els malalts, perquè sobre ell recau tot mancament que cometen els deixebles.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

«Abans de tot i per damunt de tot», sant Benet fa l’opció pels febles, el seu igualitarisme esdevé asimètric per tal de protegir als més febles i entre ells als malalts. Al cap i a la fi és la mateixa opció que pren l’Evangeli del qual fa una cita ben concreta. Podem diferenciar, certament, diferents tipologies de malalties; la puntual que pot anar d’un refredat a una caiguda passant per una operació concreta; les que van associades a la vellesa, diguem que es caracteritzen perquè tot va cada cop més a pitjor més que no pas a millor; les malalties cròniques que són aquelles lesions o afeccions que hem de suportar durant molt de temps, potser tota la nostra vida; i finalment les malalties greus, que tenen un bon exemple en la que fa un temps s’anomenava “un mal dolent” i ara, quan algú mor a resultat de patir-la, es diu que ho ha fet després “d’una llarga malaltia”, sempre la por a dir les coses pel seu nom. Sigui curta o llarga, terminal o temporal, tots en un moment o altre estem malalts i tenim necessitat de ser atesos o d’anar al metge. Davant la malaltia tots en som espectadors i protagonistes de manera alternativa. Sant Benet, tot i responsabilitzant-ne a l’abat en darrer terme, com sempre, ens parla de com hem de comportar-nos tant si som nosaltres els malalts com si hem d’atendre als germans malalts. Si ho som nosaltres cal no ser exigents tot i sentir-nos inútils, cal no angoixar als qui ens cuiden amb peticions potser prescindibles. I si som dels qui ens toca atendre’ls fer-ho com al mateix Crist.

Avui la nostra societat tendeix a amagar o a maquillar aquells fets que l’enfronten d’una manera radical a la realitat no volguda; així succeeix amb la malaltia o amb la mort, potser per tal de que no ens pertorbin amb excés la nostra suposada pau interior o la rutina de la nostra vida. L’atenció als malalts als hospitals o a les cases de repòs d’una banda representa que estiguem millor atesos, ningú pot dubtar com en aquest aspecte la nostra societat ha avançat i molt. Però d’altre banda, a vegades pot ser una decisió presa des d’una certa voluntat de no voler ocupar-nos-en personalment, de no tenir-ho present davant dels ulls a tothora.

La dignitat dels malalts, que un dia o altre serà també la nostra o ho és o ho ha estat, és humanament atesa i respectada en el nostre entorn. Ho veiem quan algun germà nostre resta hospitalitzat amb la manera com el personal sanitari l’atén. També a casa nostra els mallats són atesos correctament per uns servidors sol·lícits i diligents i atesos espiritualment per la major part dels preveres de la comunitat al llarg de la setmana. Certament algun cop, tot i maldar per aconseguir-ho, no podem fer que els nostres germans visquin les darreres hores de la seva vida i morin a casa; perquè les circumstàncies i les atencions que els calen així ho comporten. La mort no es pot preveure mai amb una certesa absoluta ni encara menys programar-la; però procurem fer-ho el millor que podem perquè els nostres germans estiguin acompanyats i atesos a casa o a fora.

Sant Benet ens alerta contra la negligència, contra les exigències que entristeixen i també contra l’afebliment de la disciplina regular. Això és ben vàlid perquè no utilitzem una malaltia, especialment no greu, com a excusa quan ja ens n’hem restablert, per seguir estalviant-nos el règim de la vida quotidiana o regular; sant Benet ens parla en concret dels banys i de la carn en el menjar però ho podríem estendre a d’altres aspectes.

Tenir cura, servir, suportar són alguns dels verbs que centren les accions d’aquest capítol. Els subjectes són Crist, els malalts i l’abat, el majordom i els infermers, en definitiva tota la comunitat. Ser servits com el Crist, com si fossin realment el Crist; no és pas una expressió menor. Sant Benet ens diu que hem de veure al Crist en els hostes, en els germans i molt especialment en els malalts, en els febles.

El pas de sà a malalt es produeix en travessar una frontera molt feble; un diagnòstic escoltat a la consulta d’un metge pot representar d’un dia per un altre el canvi de rumb de tota la nostra vida. Des de la nostra experiència de cristians, de monjos ho hem d’afrontar, si ens cal fer-ho, d’una manera concreta, cadascú a la seva certament, però la nostra fe cal que s’hi faci present, ben present, perquè sinó semblaria, potser encertadament, que estem a les verdes i no a les madures, que mentre tot va més o menys bé anem fent i que quan les coses es compliquen ens revelem contra la mateixa voluntat de Déu. «Acceptem els béns com un do de Déu, i no hem d’acceptar els mals?» es pregunta Job (Jb 2,10). No és pas que Déu vulgui ni que estiguem malalts, ni que patim, ni res de similar; però si per atzar, o no tant atzar, això s’esdevé si que vol que el sentim a Ell al nostre costat més que mai; que no recorreguem aquest tram de la nostra vida sols, sinó amb Crist i els germans a la vora. Perquè un malalt pot tenir la sensació de que el terra s’enfonsa als seus peus i per això cal tenir-ne cura i afrontar-ho amb Crist a la vora.

Diu el Papa Francesc que «la malaltia, sobretot quan és greu, posa sempre en crisi l’existència humana i ens planteja grans interrogants. La primera reacció pot ser de rebel·lia: Per què m’ha succeït precisament a mi? Podem sentir-nos desesperats, pensar que tot està perdut i que ja res té sentit. En aquesta situació, d’una banda la fe en Déu es posa a prova, però al mateix temps revela tota la seva força positiva. No perquè la fe faci desaparèixer la malaltia, el dolor o els interrogants que planteja, sinó perquè ens ofereix una clau amb la qual podem descobrir el sentit més profund del que estem vivint; una clau que ens ajuda a veure com la malaltia pot ser el camí que ens porta a una proximitat més estreta amb Crist, que camina al nostre costat carregat amb la creu. I aquesta clau ens la proporciona María, la seva Mare, experta en aquest camí.» (Missatge per a la XXIV Jornada Mundial del malalt 2016).

El centre d’aquest capítol és el malalt, el feble, el vulnerable; de qui cal tenir-ne cura, que vol dir més caritat, compassió i atenció. Cal mostrar-la al qui està a la infermeria o a la cel·la malalt, al qui acompanyem al metge, al qui es posa malalt i l’hi apropem el dinar o el sopar; en tots hi ha el Crist, el mateix Crist; abans de tot i per damunt de tot. La malaltia, física però també espiritual, no ha de considerar-se un bé en si mateixa ni una eina per matar el cos, com si aquest fos dolent. Ha de ser tractada pels mitjans al nostre abast per guarir el cos tanmateix com es cerca de guarir l’ànima, amb paciència i lliurament per part dels infermers. Hem de veure en ella una ocasió propícia per créixer en el més profund del nostre ésser, creixement en l’amor i en l’esperit. La malaltia pot ser una ocasió de vida, la vida que transmet el malalt que porta les seves dolències amb bon esperit, que és capaç de somriure sense estar transmetent el seu dolor als altres intencionadament, que arriba a donar un sentit més profund a la seva situació en un lliurament d’amor que només alguns aconsegueixen a comprendre. També pot ser ocasió de vida per l’actitud dels altres en el seu lliurament pel germà malalt, lliurament del seu temps, de les seves persones, de la seva paciència. La malaltia ens posa a prova físicament i espiritualment, com a actors principals o com a actors secundaris, però a la fi tots en som protagonistes fins i tot quan hem d’atendre als nostres pares o familiars malats fora del monestir. En tot lloc cal que abans de tot i per damunt de tot els servim com si fossin realment el Crist.