diumenge, 5 d’agost de 2018

LES FALTES GREUS

De la Regla de sant Benet
Capítol 25

1 El germà culpable d’una falta greu serà exclòs a la vegada de la taula i de l’oratori. 2 Cap germà no se li ajuntarà per cap mena de tracte ni conversa. 3 Que faci tot sol el treball que li hagin manat, perseverant en plor de penitència, i que pensi en aquella terrible sentència de l’Apòstol que diu: 4 «Que aquest home sigui lliurat a la perdició de la seva carn, a fi que l’esperit se salvi el dia del Senyor». 5 Menjarà tot sol la quantitat i a l’hora que l’abat calculi que li correspon. 6 Ningú que el trobi no el beneeixi, ni beneeixin tampoc el menjar que li donen.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Culpabilitat, faltes, exclusió; no és pas un llenguatge fàcil ni planer. Un dels pilars de la vida comunitària és la correcció, la correcció fraterna. Ens ho diu el mateix Jesús a l’Evangeli de Mateu «Si el teu germà et fa una ofensa, vés a trobar-lo i, tot sol amb ell, fes-li veure la seva falta. Si t’escolta, t’hauràs guanyat el germà.» (Mt 18,15). Però la correcció té un enemic molt poderós, el podem anomenar orgull, supèrbia o ego, per dir-ne tant sols alguns dels seus noms. És aquell que ens fa sovint corregir de bon grat i acceptar de mal grat la correcció. Quan el patim no acceptem de ser corregits; sovint al·leguem un defecte de forma: el to, el moment, el lloc, la persona. Però també el podem patir si som nosaltres els correctors i lluny de fer-ho per amor, cerquem la humiliació, la mortificació; al cap i a la fi cerquem de satisfer el nostre caprici i d’intentar remoure l’obstacle que veiem en l’altre i que pensem que ens fa nosa i ens barra el pas. Tot motivacions ben humanes, que podem reconèixer o no, potser de les que ni tant sols ens n’adonem i no en som conscients però que existeixen. El sentit de la correcció ha de ser no voler que ningú camini en el que tot indica que és un camí equivocat; el sentit de la correcció ha de ser fer canviar el rumb per retornar al bon camí.

Per ajudar-nos a tot plegat el primer que ens cal fer és vigilar i prestar una gran atenció a la nostra pròpia salut espiritual. Aquests dies ens ha sortit al pas a Matines algun fragment de les Instruccions de sant Doroteu de Gaza, abat, un text que dedica el capítol 7 a l’acusació de nosaltres mateixos, molt ric i un bon punt de partida per la nostra reflexió. Ens parla de que hem d’esbrinar el motiu principal d’un fet que s’esdevé sovint. A vegades quan sentim una paraula molesta fem com si no l’haguéssim escoltat, no ens sentim molestats, no ens donem per al·ludits; en canvi en altres ocasions així que la nostra orella l’ha escoltada ens sentim contorbats i afligits. Sant Doroteu distingeix una causa d’aquest fet per damunt de tota altre, el nostre estat d’ànim. Si estem enfortits per la pregària i la meditació ens costa més perdre la calma, fins i tot si un germà, Déu no ho vulgui, ens insulta o ens fereix.

Qui està enfortit per l’oració o la meditació tolera fàcilment, sense perdre la calma, a un germà que li falta, tot i que també altres vegades suportarà amb paciència al seu germà, perquè es tracta d’algú a qui professa un gran afecte o, al contrari, també per menyspreu, perquè té en res al qui vol pertorbar-lo i no es digna prendre´l en consideració, com si es tractés del més menyspreable dels homes i aleshores ni es digna a respondre-li de paraula, ni esmentar als altres les seves malediccions i injúries i així no es torba ni afligeix. Lorenzo Montecalvo es pregunta a qui considerem i amb quin criteri el nostre enemic en una comunitat, Déu no ho vulgui; potser al qui malparla de nosaltres, al qui ens calumnia, al qui no ens defensa quan ens sentim injustament acusats, al qui no s’interessa prou per nosaltres, al qui creiem ens mortifica, al qui murmura sobre nosaltres o al qui no ens riu les gràcies tant com voldríem.

Al cap i a la fi la torbació o l’aflicció per les paraules o els actes d’un germà prové d’una mala disposició momentània o de l’odi cap al germà fruit de la pobresa de la nostra pròpia pau interior. Per Doroteu de Gaza veurem que la causa de tota pertorbació consisteix en que ningú s’acusa a si mateix. D’aquí deriva tota molèstia i aflicció, d’aquí deriva que mai trobem descans; i això no ha d’estranyar-nos, ja que aquesta acusació de nosaltres mateixos és l’únic camí que ens pot portar a la pau. Per més virtuts que posseeixi un home, encara que siguin innombrables, si s’aparta d’aquest camí, mai trobarà el repòs, sinó que estarà sempre afligit o afligirà als altres, perdent així el mèrit de totes les seves fatigues.

El que s’acusa a si mateix accepta amb alegria tota classe de molèsties, danys, ultratges, ignomínies i qualsevol altra aflicció que hagi de suportar, ja que es considera mereixedor de tot això, i de cap manera perd la pau. Però, diu sant Doroteu, potser algú objectarà: «Si un germà m’afligeix, i jo, examinant-me a mi mateix, no trobo que li hagi donat cap ocasió, per què haig d’acusar-me?» Ens respon que en realitat, el que s’examina amb diligència i amb temor de Déu mai es trobarà del tot innocent, i s’adonarà que ha donat alguna ocasió, per petita que sigui, bé d’obra, de paraula o de pensament. I si en res es troba culpable, segur que en un altre temps haurà estat motiu d’aflicció per a aquell germà, per la mateixa o per diferent causa; o potser haurà causat molèstia a algun altre en aquella o altra matèria. Afegeix encara Doroteu de Gaza que potser un altre preguntarà per què s’ha d’acusar si, estant assegut amb tota pau i tranquil·litat, ve un germà i el molesta amb una paraula desagradable o ignominiosa i, sentint-se incapaç d’aguantar-la, creu que té raó a alterar-se i enfadar-se amb el seu germà; perquè, si aquest no hagués vingut a molestar-lo, no hagués pecat. Afegeix que també el que està assegut en pau i tranquil·litat, segons creu, amaga, malgrat tot, en el seu interior una passió que ell no veu. Ve el germà, li diu una paraula molesta i, al moment, aquell tira fora el pitjor que porta amagat en el seu interior, perquè no està en pau amb sí mateix. Per sant Doroteu si volem aconseguir misericòrdia, mirem d’esmenar-nos, de purificar-nos, procurant perfeccionar-nos, i veurem que, més que atribuir a un altre una injúria, potser donarem gràcies a aquell germà, ja que ens ha estat motiu de tan gran profit. Així aquestes proves no ens causaran tanta aflicció, sinó que, com més es anem perfeccionant, més lleus ens semblaran. Diu sant Doroteu que l’ànima, com més avança en la perfecció, tant més forta i valerosa es torna amb vista a suportar les penalitats que ens puguin sobrevenir. Certament no es tracta de suportat penalitats perquè sí, ni menys de cercar-les o de provocar-les; però també és cert que al llarg de la jornada ens surten al pas situacions molestes, que un dia suportem amb paciència i resignació i un altre rebutgem amb contundència. Sant Benet ens proposa avui per als qui falten greument solitud, silenci, penitència i quelcom encara molt més important, la manca de benedicció. De tot plegat ens en podem sortir o ho podem evitar, com diu Doroteu de Gaza, alimentant-nos espiritualment i res millor per fer-ho que seguir i gaudir de la jornada monàstica en plenitud: pregària, lectura de la Paraula i treball; tenint present sempre a Déu en els nostres pensaments i en els nostres actes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada