AL·LOCUCIÓ DEL P. ABAT OCTAVI VILÀ AMB MOTIU DEL SEU NOMENAMENT COM A BISBE DE GIRONA

Poblet, sala capitular, 29 de febrer de 2024

Estimats germans de comunitat,

En primer lloc disculpeu la urgència en convocar-vos avui ara i aquí, però és deguda a circumstàncies que s’escapen a la meva voluntat i depenen d’altres dinàmiques eclesials. Us he convocat aquí a la Sala Capitular pel fort simbolisme que té per a nosaltres aquest lloc. Aquí vestim l’hàbit, aquí fem la professió temporal i si és el cas la renovem, aquí fem la promesa d’obediència prèvia a la professió solemne i aquí escoltem dia rere dia la Regla del nostre Pare sant Benet i setmanalment els comentaris de l’abat. Aquí també hem vetllat fa poc dies encara el cos del nostre estimat P. Abat Josep, perquè aquest lloc està molt vinculat a la figura de l’abat, aquí són elegits els abats com jo ho vaig ser el tres de desembre de 2015. Per això avui ens trobem aquí reunits perquè el que us haig de comunicar és també solemne i important per a mi i crec que també per a tots i cadascun de vosaltres i per la comunitat en general.

El Senyor ens crida, n’estem certs; ens ha cridat a tots a seguir-lo pel camí estret de la vida monàstica i qui sap si ens hi vam resistir a seguir-lo o si ens calgué ajuda d’algú per a discernir que és el que el Senyor volia de nosaltres. Recordo el meu procés de discerniment que durà un temps. Jo que coneixia des de ben petit aquesta comunitat i aquest lloc, que havia tractat amb profunditat amb molts dels monjos que avui ja no ens acompanyen i de manera molt especial al P. Abat Maur Esteve, de fet vaig començar a sentir la crida a incorporar-me a aquesta comunitat de la mà de l’abat Josep, amb ell i com a secretari de la Germandat vaig descobrir la Lectio divina i fou ell qui m’ajudà a discernir que volia el Senyor de mi. No fou pas una decisió fàcil ja que les pressions familiars, laborals i socials o de l’entorn més proper a mi, intentaven de temptar-me i d’allunyar-me de la crida. Però Déu ho pot tot i si Ell vol i algú ens ajuda a discernir la seva voluntat, la força necessària per a tirar endavant ens ve sobreafegida, és la gràcia de Déu que actua si li deixem l’espai necessari. Els inicis de la meva vida monàstica es veieren aviat afectats per una malaltia, feliçment superada però que ha quedat ja per sempre més com un moment també fort de relació amb el Senyor i molt especialment amb la comunitat, des de l’abat Josep fins als companys de noviciat vaig sentir proximitat, afecte i escalfor i això m’ajudà i molt a superar aquesta prova no tant sols física sinó també moral i espiritual i mai no us podré agrair prou el vostre escalf. Quasi tot just acabats els estudis de teologia em vau elegir abat i em confirmareu com a tal sis anys després. Foren també moments per a discernir que volia Déu de mi, malgrat la migradesa de les meves forces, de les meves febleses tant físiques com morals i dels meus defectes de fàbrica, com els definia l’abat Maur Esteve. En aquells moments també vaig tenir qui m’ajudés i ho concreto en tres monjos: El P. Abat Josep, el P. Lluc i el mateix P. Abat General Mauro-Giuseppe, ells em van ajudar a vèncer pors i a reconèixer la voluntat de Déu en la vostra decisió.

Ara us haig de dir que fa pocs dies vaig rebre una comunicació que primerament em va trasbalsar, han estat uns primers dies de lluita, d’agonia, en el sentit originari del terme. Com en el relat de la vocació de Samuel (Cf. 1Sa, 3) vaig creure sentir primer una veu humana i veia en qui em comunicava la novetat no pas al Senyor sinó a un nou Elí. La pregària ha estat un element decisiu per a discernir i de nou algú, l’únic a qui se m’havia autoritzat a comunicar la notícia, m’ajudà a discernir i em feu reconèixer de nou la veu del Senyor en aquella proposició i que la resposta no podien ser excuses o pretextos, l’única resposta tenia que ser: «Parla, que el teu servent escolta.» (1Sa 3,10).

Ens ho diuen les nostres Constitucions i ho hem escoltat fa ben pocs dies aquí mateix, així l’article 24 diu: «El vot d’obediència que professem amb esperit de fe i d’amor per seguir Crist, obedient fins a la mort, ens obliga a sotmetre la nostra voluntat als Superiors legítims, que actuen en lloc de Déu quan manen d’acord amb les nostres Constitucions. L’obediència significa, abans de tot, un cor obert per a rebre els estímuls de l’Esperit Sant, ja que Ell bufa on vol i ens fa saber la voluntat de Déu de moltes maneres. La seva veu ens la transmeten en primer lloc la veu de l’Església i la del propi Abat, a qui pel vot volem prestar humilment obediència d’acord amb la Regla i aquestes Constitucions, unint les forces de la intel·ligència i els dons de la voluntat i de la gràcia en l’execució de les coses que ens mani i en el compliment de les tasques que ens encomani. Però cal tenir present, sempre i on sigui, la dignitat de la persona humana.» I l’article 25 § 2 afegeix: «Tots els monjos estan obligats a obeir el Summe Pontífex, com a llur suprem Superior, també en virtut del vincle sagrat d’obediència (c. 590, § 2).» I és aquest darrer cas el que ara em fa dirigir-me a vosaltres.

El passat 5 de febrer vaig rebre una comunicació del Nunci del Sant Pare a Espanya en la que em comunicava que el Papa Francesc havent-li arribat el parer dels qui havia demanat l’opinió, havia pensat en mi com a bisbe. La primera reacció fou d’incredulitat i de prevenció, la segona de por i de rebuig. Havent demanat temps per a discernir i pregar i havent-me autoritzat a poder consultar-ho amb algú, van començar uns dies d’intensa agonia, fins que amb l’ajut de la pregària i del consell he vist de nou la voluntat de Déu. No és fàcil per a mi fer aquest pas, vaig venir al monestir l’any 2005 amb la sensació d’haver trobat una estabilitat que duraria fins al final de la meva vida i poc a poc hi ha hagut noves crides i la necessitat de discernir sobre elles i de cercar quina era la voluntat de Déu en cada moment concret.

Ara és el moment de demanar-vos perdó per tots els meus mancaments com a abat, de pensament, paraula, obra i omissió. Perdó per si us he fet patir, si us he exigit més del que calia o podíeu, perdó per si no us heu sentit prou escoltats. Són les meves mancances que tant de bo em fessin exclamar com l’Apòstol «quan sóc feble és quan sóc realment fort.» (2Co 12,10). Ara entre vosaltres hi ha germans preparats, més d’un, i amb les qualitats suficients per a succeir-me, confieu en el Senyor i Ell de nou us portarà a fer allò que cal fer tal com estableixen les Constitucions de la nostra Congregació en aquests casos.

Avui a les dotze del migdia la Santa Seu anunciarà públicament el meu nomenament com a bisbe de Girona. Ho comunicarà la Santa Seu i al mateix moment ho comunicarà a Girona l’administrador diocesà i aquí mateix a Poblet el senyor Arquebisbe i jo mateix. Entraran en aquell moment per tant en vigor els articles 90 i 91 de les nostres Constitucions que diuen: «Art. 90 El Prior claustral exercirà la funció d’Abat en les coses espirituals i temporals; però, quan la seu és vacant, no es pot fer cap provisió d’oficis i res no serà canviat, llevat que s’hagin de prendre decisions importants o que hi hagi una causa, declarada urgent pel Capítol conventual amb la majoria absoluta dels vots, que ho exigeixi.» i «Art. 91 No es pot dir que constitueixi un canvi, però, l’admissió al noviciat i a la professió, i donar lletres dimissòries per als ordes sagrats, que són coses que es poden fer igualment quan la seu abacial és vacant, observant d’altra banda tot el que d’acord amb el dret s’ha de complir.» I també l’article 78 estableix: «Art. 78 § 1. Quan la seu abacial és vacant per qualsevol causa legítima, el Prior, com més aviat millor, que avisi el Pare Immediat, (...) Pertoca al Pare Immediat determinar el dia de l’elecció, un cop escoltat el parer del Capítol conventual d’aquell monestir. – i - § 4. En quedar vacant, per qualsevol causa, la seu del monestir de l’Abat President, que el primer Assistent avisi l’Abat General, el qual farà el que calgui d’acord amb les normes que s’exposen en els paràgrafs precedents.» El procediment doncs està previst i el P. Abat General espera la comunicació oficial ja que de fet n’està assabentat per mi mateix.

Ara puc dir com el cardenal Basil Hume en una ocasió similar: «necessito les vostres pregàries i la vostra amistat. La bretxa que existeix entre allò que es pensa i el que s’espera de mi i el que jo sé que soc és considerable i espantosa. Hi ha moments en la vida en els que un home se sent molt petit i, en tota la meva vida, aquest és un d’aquests moments. – I afegia - És bo sentir-se petit perquè aleshores sabem que qualsevol cosa que fem és Déu qui la porta a terme i no pas nosaltres.» (22 d’abril de 1974).

Dos darrers precs, el primer és que a les dotze sonin les campanes per demanar l’ajut de Déu a la meva nova tasca i el segon que m’acompanyeu el diumenge 21 d’abril a les 5 de la tarda en la meva ordenació episcopal i inici de ministeri a la catedral de Girona. Ara us dic dues paraules gràcies i perdó. Gràcies a tots per la vostra ajuda aquests vuit anys i escaig i permeteu-me que les doni de manera molt especial i concreta al P. Prior, al P. Rafel, en qui he tingut el primer dels col·laboradors i que sempre ha fet la seva tasca amb diligència, lleialtat i honradesa. Gràcies per tot el que m’heu donat. Perdó per totes les meves imperfeccions, que són moltes, i em teniu a la vostra disposició i ho estic a la del nou abat per tot allò que us calgui i li calgui. Seguirem units en Crist tot i la distància. Que el Senyor us beneeixi i us acompanyi i a mi m’ajudi i m’empari. No us oblideu de pregar per mi, com jo ho faré per vosaltres.

Beneïm el Senyor.