COM HA DE SER EL MAJORDOM DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 31

1 Per majordom del monestir, que s’esculli d’entre la comunitat un home de seny, reposat, sobri, ni golut, ni vanitós, ni turbulent, ni injust, ni cançoner, ni pròdig, 2 sinó temorós de Déu, que sigui com un pare per a tota la comunitat. 3 Que s’ocupi de tot. 4 No faci res sense encàrrec de l’abat; 5 compleixi el que li encomanen. 6 No contristi els germans; 7 si per ventura un germà li demana alguna cosa poc raonable, no el contristi menyspreant-lo, sinó que, donant-ne raó amb humilitat, la negui a qui la demana indegudament. 8 Que vetlli per la seva ànima, recordant-se sempre d’aquella dita de l’Apòstol: «Qui administra bé, es guanya un bon lloc». 9 Que es preocupi amb tota sol·licitud dels malalts, dels infants, dels hostes i dels pobres, sabent del cert que haurà de donar compte de tots ells el dia del judici. 10 Que es miri tots els objectes i tots els béns del monestir com si fossin objectes sagrats de l’altar; 11 res no tingui per negligible. 12 Que no es deixi portar per l’avarícia, ni sigui pròdig o dissipador del patrimoni del monestir, ans faci-ho tot amb discreció i segons les ordres de l’abat. 13 Que sobretot sigui ben humil, i, quan no té allò que li demanen, que doni una bona paraula per resposta, 14 tal com està escrit: «Una bona paraula val més que el millor present». 15 De totes les coses que li encomana l’abat, que en tingui cura; en allò que li hagi prohibit, que no s’hi posi. 16 Ha de procurar als germans la ració establerta, sense altivesa ni retard, perquè no s’escandalitzin, recordant la paraula divina sobre allò que es mereix «el qui haurà escandalitzat un dels petits». 17 Si la comunitat és nombrosa, que li donin auxiliars amb l’ajut dels quals pugui ell mateix acomplir amb tranquil·litat d’esperit l’ofici que té encomanat. 18 Que a les hores corresponents es donin les coses que s’han de donar, i s’hi demanin les que calgui demanar, 19 perquè ningú no es contorbi ni es contristi a la casa de Déu.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Escriu Michaela Puzicha, que el servei del cellerer, del majordom d’un monestir, no es pot entendre sense recórrer a les seves arrels bíbliques. Si una comunitat monàstica està constituïda seguint el model de la comunitat apostòlica, de la primera comunitat cristiana, això s’ha de traduir també en la concepció sobre els béns materials i la seva gestió. «La multitud dels creients tenia un sol cor i una sola ànima, i cap d’ells no considerava com a propis els béns que posseïa, sinó que tot estava al servei de tots.» (Ac 4,32), s’escriu als Fets dels Apòstols. Si tot és de tots, això implica que algú ha d’administrar, de subministrar, de lliurar el que necessita un germà i alhora ha d’estar sempre atent a les necessitats de tots. Una comunitat de béns a imatge de la comunitat apostòlica demana una concepció justa de la propietat i una gestió responsable davant de Déu i dels germans. Riscos sempre n’hi ha, recordem com els mateixos Fets ens relaten la història d’Ananies i Safira i la contundent frase de Pere retraient-los-hi la seva mala acció: «Ananies, per què has deixat que Satanàs envaís el teu cor? Reservant-te una part dels diners del terreny, has mentit a l’Esperit Sant. Quan encara era teu, eres lliure de quedar-te’l; i, quan te l’has venut, podies disposar com volguessis dels diners. Per què has maquinat una cosa així? No has mentit als homes, sinó a Déu!» (Ac 5,3-4). Un majordom, un cellerer pot, Déu no ho vulgui, amagar, dissimular o maquillar les seves males accions davant l’abat o la comunitat, però no escaparà mai al judici de Déu, com tampoc cap de nosaltres se n’escaparà.

La temptació de ser o de fer d’Ananies sempre pot ser present, aquesta falta la podem cometre d’obra o d’omissió; és a dir per a qui li correspon aquesta tasca pot voler dir reservar-se alguna cosa per a ell mateix, tenir un barem diferent per a ell que pels altres o bé negar allò que necessita un altre germà. L’exemple de majordom o de cellerer, de servidor dels béns comuns, també el trobem en la primera comunitat cristiana i aquest és concreta en la figura del diaca. Aleshores semblaria perfecte que un majordom fos diaca perquè en el seu mateix ministeri hi ha el servei, l’atenció i evitar-lo o negar-lo no sols atemptaria al manament de l’abat, és a dir de la comunitat que li ha encarregat un servei, sinó també a l’orde diaconal rebut; perquè ni allò que se li ha encarregat no ha de ser viscut com un privilegi, ni encara menys l’orde diaconal vist com una distinció respecte als altres germans de comunitat sinó sempre com un servei, com el mateix sacerdoci.

En el document de la Comissió Teològica Internacional de 2002 titulat El diaconat: Evolució i perspectives, la paraula servei apareix noranta-una vegades, una dada bastant simptomàtica i que ve a envigorir encara més aquesta arrel diaconal i de servei del majordom o del cellerer. Així Michaela Puzicha escriu que el paral·lel entre el cellerer i el diaca de l’Església primitiva és evident. Ella també compara aquesta figura de servei a la comunitat al servidor fidel i prudent de l’Evangeli de Mateu on s’escriu: «¿Qui és el servent fidel i assenyat a qui l’amo ha confiat la gent de casa seva perquè els doni l’aliment al temps degut? Feliç aquell servent que l’amo, quan arriba, troba que ho fa així! Us asseguro que li confiarà tots els seus béns. Però si aquell servent era dolent i es deia: “El meu amo tarda”, i començava a pegar als seus companys, i se n’anava a menjar i beure amb els embriacs, vindrà l’amo el dia que menys s’ho espera i a l’hora que ell no sap; el castigarà i li farà compartir la sort dels malvats. Allà hi haurà els plors i el cruixit de dents.» (Mt 24,45-51). De la seva gestió depèn doncs que li encomanin tots els béns o que tot acabi en plors i cruixir de dents.

Michaela Puzicha també apunta a l’exemple de Josep, aquests dies la seva història ens surt al pas en l’Ofici de Lectura o Matines. Josep es aquell a qui Putifar «va incorporar al seu servei i li confià l’administració de casa seva i de tots els seus béns. Des d’aquell moment, el Senyor va beneir la casa de l’egipci per amor de Josep. La benedicció del Senyor s’estenia sobre tots els seus béns, tant a casa com als camps. Putifar ho va confiar tot a Josep: tenint-lo a ell, Putifar ja no es preocupava de res més» (Gn 39, 4-6). Després fou el faraó qui li confià els seus béns i li digué: «no hi ha ningú que pugui ser més intel·ligent i assenyat que tu. Per això tu seràs l’administrador.» (Gn 41,39b-40).

Sant Benet també parla de la saviesa que cal que tinguin als qui se’ls encomana una responsabilitat com la del majordom i com escriu Michaela Puzicha, la saviesa és un valor fort dins de la Regla, una saviesa que no és una simple intel·ligència humana, sinó que ve de Déu i es manifesta en el discerniment i la maduresa. Aquesta intel·ligència emocional com la podríem anomenar emprant una terminologia actual és la que es mostra no fent res sense l’encàrrec de l’abat, complint el que li encomanen, no contristant ni menyspreant als germans, mirant-se tots els objectes i els béns del monestir com si fossin vasos sagrats de l’altar, un bon exemple aquest també ja que un dels serveis del diaca és el de l’altar.

El document esmentat de la Comissió Teològica Internacional sobre el diaconat escriu: «Els textos més recents de les Congregacions romanes enumeren, per part seva, les tasques que poden ser confiades als diaques, reagrupant-les al voltant de tres diaconies reconegudes: les de la litúrgia, de la Paraula i de la caritat. Fins i tot si s’admet que una o l’altra d’aquestes diaconies podria absorbir una part major de l’activitat del diaca, s’insisteix a dir que el conjunt d’aquestes tres diaconies «constitueix una unitat al servei del pla diví de la Redempció: el ministeri de la Paraula porta al ministeri de l’altar, el qual, al seu torn, anima a traduir la litúrgia en vida, que desemboca en la caritat» (El diaconat: Evolució i perspectives, 3). La litúrgia i el contacte sovintejat, fidel i amant de la Paraula, és a dir la Lectio Divina, són les fonts on la nostra caritat beu, sense fonts no hi ha caritat, no hi ha servei i aleshores es corre el risc de deixar-se portar per l’avarícia, es corre el risc d’oblidar-se de fer-ho tot amb discreció i segons les ordres de l’abat, d’oblidar-se de tenir cura en fer totes les coses que aquest li encomana i es cau en la temptació de posar-se allí on se li ha prohibit de posar-s’hi.

Avui sant Benet parla del majordom o del cellerer, però el que diu per a ell serveix també per a per tots i cadascun dels monjos. Escriu Sœur Aquinata Böckmann «El temor de Déu és una de les característiques que la Regla de sant Benet demana a tots aquells que tenen una responsabilitat important dins del monestir. Això és aplicable pel cellerer, el germà infermer, el germà hostatger, el porter, el mestre de novicis, el cuiner, el prior, el mestre de cor, els germans que donen consell i, de ben segur per l’abat.» (Apprendre le Christ: À l’écoute de saint Benoît, p. 129).