ELS GERMANS QUE TREBALLEN LLUNY DE L’ORATORI O QUE ES TROBEN DE CAMÍ

De la Regla de sant Benet
Capítol 50

1 Els germans que tenen la feina molt lluny i no poden comparèixer a l’oratori a l’hora deguda, 2 i l’abat comprèn que és així, 3 faran l’Ofici Diví allà mateix on treballen, agenollant-se amb respecte davant Déu. 4 Semblantment, a aquells que són enviats de viatge, que no els passin per alt les hores prescrites sinó que les resin pel seu compte com puguin i no negligeixin de satisfer la tasca de la seva servitud.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

El lloc on el monjo desenvolupa la seva vida és el clos del monestir. Així el monestir esdevé per a nosaltres com el que Guillem de Saint-Thierry descrivia per als cartoixans de Mont-Dieu, en aquest cas parlant-los de la cel·la: «La cel·la no ha de ser, en cap cas, un lloc de reclusió forçada sinó un estatge de pau. La porta tancada no significa amagatall, sinó retir. Aquell que té a Déu per company mai està menys sol que quan està sol. Perquè llavors pot gaudir lliurement de la seva alegria; llavors disposa de si mateix per a gaudir de Déu en si i de si mateix en Déu» (Carta d’Or, 29-30). Però tots sabem per experiència que en determinats moments o períodes de la nostra vida com a monjos per motius d’estudi, de malaltia, per cuidar un familiar o per alguna tasca concreta, podem estar un temps més o menys llarg fora del monestir. Què queda llavors de la nostra vida de monjos? Ho deixem de ser per estar fora de la clausura? Aquí en aquest capítol de la Regla sant Benet ens ve a dir que no deixem pas de ser monjos per estar lluny del monestir i no poder comparèixer a l’oratori a l’hora deguda, que encara que estem de viatge seguim mantenint la nostra obligació de pregar, de ser fidels a l’Ofici Diví. Certament a vegades se’ns pot fer més difícil o molt més difícil en algunes ocasions ser-ne fidels, perquè l’ambient que ens envolta no facilita pas el recolliment. En aquest aspecte citar tant sols un exemple ben proper en el temps, el nostre estimat P. Abat Josep tot just ser ingressat a l’hospital el primer que va demanar va ser el breviari per tal de poder seguir pregant l’Ofici Diví i també és cert que es queixava de que el ritme hospitalari no afavoria un clima de recolliment i que el que trobava a faltar especialment era el silenci. Requereix doncs un esforç suplementari quan no estem al monestir mantenir aquest ritme de pregària, segurament no el podem viure a les mateixes hores que quan estem amb la comunitat, però ens cal esforçar-nos per no perdre aquest element que és constitutiu, bàsic per a la nostra vida, podríem dir que fonamental per a la nostra supervivència com a monjos i com a creients.

Sant Benet ens convida a no negligir aquest aspecte, a prioritzar-lo davant d’altres, a no creure’ns que perquè som fora del monestir estem exempts d’aquesta obligació. Però de fet viure-la com una obligació no és la millor manera de viure-la. La pregària, l’Ofici Diví, és cert que és obligatori, així ho estableix l’Església, per a tots els consagrats i tanmateix per a tots els ministres ordenats. La Constitució Sacrosantum Concilium sobre la Sagrada Litúrgia del Concili Vaticà II ens diu: «Per una antiga tradició cristiana, l’Ofici diví està estructurat de tal manera que la lloança de Déu consagra el curs sencer del dia i de la nit, i quan els sacerdots i tots aquells que han estat destinats a aquesta funció per institució de l’Església compleixen degudament aquest admirable càntic de lloança, o quan els fidels oren juntament amb el sacerdot en la forma establerta, llavors és en veritat la veu de la mateixa Esposa que parla a l’Espòs; més encara, és l’oració de Crist, amb el seu Cos, al Pare.» (SC, 84). I també el Codi de Dret Canònic, el text normatiu de l’Església per excel·lència, ens diu: «els sacerdots, i els diaques que desitgen rebre el presbiterat, tenen l’obligació de celebrar tots els dies la litúrgia de les hores segons els llibres litúrgics propis i aprovats; i els diaques permanents han de resar aquella part que determini la Conferència Episcopal.» (C. 276 §2,3). Les nostres mateixes Constitucions ens diuen: «Tots els monjos tenen obligació d’assistir al cor, i els professos solemnes de resar l’ofici privadament, quan no hi poden assistir.» (Article 27 §1).

Però tenint clar que hi estem obligats, no hem de viure-ho pas com una imposició, de fer-ho així pregarem malament, no pas de grat i no ens serà de massa profit espiritual, que és del que es tracta per damunt de tot. Si a part de les circumstàncies que ens envolten, que poden no ser del tot favorables a un clima de recolliment, hi afegim que preguem no pas de grat sinó per obligació i amb poques ganes de complir-la, de fet ni tant sols complirem amb el nostre deure. Hem de poder aplicar a l’Ofici Diví allò mateix que sant Benet ens diu sobre l’obediència: «només serà acceptable a Déu i dolça per als homes, quan el manament sigui acomplert sense vacil·lació, ni retard, ni desgana, ni murmurant o protestant.» (RB 5,14).

Sempre ens hem de posar la qüestió: per què preguem? Si responguéssim que per obligació estaríem reconeixent que no ho fem de bon grat, sinó de mal grat. És aquesta una pregunta que ens podem fer cada dia, quan sona la campana al matí, o a la matinada millor dit, si ens ve de gust anar a l’Ofici Diví o bé intentem buscar una excusa per a no anar-hi. Segur que sempre podrem dir-nos que estem cansats, que hem dormit malament o que ens fa mal allò o això o que ens ve al cap que aquell altre germà fa dies o setmanes que amb una excusa o pretext o justificació similar està absent de l’Ofici. Aleshores si, Déu no ho vulgui, caiem de manera injustificada en aquesta temptació i estem absents de l’Ofici Diví ens pot venir al cap de suplir-ho per alguna altra pregària que sempre cercarem més breu que no pas llarga. Ens ho diu sant Bernat en el cinquè graó de la supèrbia quan parla de la singularitat i escriu que el monjo que cerca de ser singular: «Li sembla més profitosa una breu oració particular que tota la salmòdia d’una nit.» És la temptació que sempre ens ronda, que no acabem mai de treure’ns de sobre, ser la nostra pròpia mesura, de fer-nos una regla a mida i afegir-hi a més el menyspreu als altres germans. Quan de fet poder lloar al Senyor en comunitat és un regal, un privilegi i això se’ns fa ben present quan ho hem de fer de manera individual si treballem lluny de l’oratori o ens trobem en camí. Què sentim aleshores? Alliberament per estalviar-nos l’obligació d’anar al cor? O bé nostàlgia per no poder participar-hi? En paraules de sant Pau VI: «En celebrar l’Ofici Diví, aquells que per l’ordre sagrat rebut estan destinats a ser de manera particular el senyal de Crist sacerdot, i aquells que amb els vots de la professió religiosa s’han consagrat al servei de Déu i de l’Església de manera especial, no se sentin obligats únicament per una llei a observar, sinó, més aviat, per la reconeguda i intrínseca importància de l’oració i de la seva utilitat pastoral i ascètica.» (Laudis Canticum).

Visquem la pregària com quelcom vital per a nosaltres, com un element del que no podem prescindir, com allò que és, un vertader aliment espiritual per a nosaltres, sense el qual ens sentim mancats de quelcom que ens és fonamental per a viure com a creients i com a monjos. Visquem-ho com una vertader regal de Déu quan podem participar-hi en comunitat i quan, per la circumstància que sigui, ens veiem obligats a pregar l’Ofici Diví allí on ens trobem, fem-ho amb respecte davant de Déu. Com escriu sant Benet: «ja no per por de l’infern, sinó per amor del Crist, pel costum del bé i pel gust de les virtuts.» (RB 7,69) És a dir no pas per obligació o per imposició que generen sempre un irrefrenable desig de negligir-ho, sinó per amor a aquest moment privilegiat i fort de contacte amb el Senyor. No és a Ell a qui hem vingut a buscar al monestir? Doncs si és així, com podem desitjar d’esquivar l’encontre amb Ell en l’Ofici Diví o en el contacte amb la seva Paraula? Com es diu a Sacrosantum Concilium, que sempre en resar-ho, la ment concordi amb la veu, i per a aconseguir-ho millor adquirim una instrucció litúrgica i bíblica més rica, principalment sobre els salms que no és altra que la lectio divina (Cf. SC, 90).