SI MANEN A UN GERMÀ COSES IMPOSSIBLES

De la Regla de sant Benet
Capítol 68

1 Si mai són encomanades a un germà coses feixugues o fins impossibles, ha de rebre amb tota mansuetud i obediència l’ordre del qui mana. 2 Si veia que la duresa de la càrrega excedia totalment la mesura de les seves forces, que exposi al superior els motius de la seva impossibilitat, amb paciència i oportunament, 3 no pas amb orgull o resistència o contradicció. 4 I si, després de la seva exposició, el superior continua pensant igual i manté l’ordre donada, que sàpiga l’inferior que així li convé, 5 i, portat per la caritat, confiant en l’ajut de Déu, obeeixi.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

En aquest món de coses feixugues i impossibles n’està ple. Però reconeixem que la persona humana ha rebut uns talents que la fan única. Els monjos som persones que com la llavor, com el gra de blat, si no cau a terra i mort no dona fruit.

No és precís que hom hagi d’anar per terra, però almenys a l’entrar al monestir, a l’entrar al noviciat, el qui vol ser monjo ha de morir a un estil de vida per néixer a un altre que no coneixia. Un estil de vida que pot resultar feixuc, per l’horari, pel treball, per tantes coses que abans no estaven en els teus plans de vida.

Cada dia és novetat, cada dia li seran encomanades coses que abans no tenia ni idea que existissin. Coses que seran més bé de portar i coses més feixugues de tractar.

Ara bé, davant d’una cosa impossible: Què hem de fer?

Som monjos i no podem actuar com farien els seglars, com parlarien, com es manifestarien, com protestarien.

Si hi ha algun problema sobre el que li s’ha manat que exposi els motius de la seva impossibilitat. Cal exposar la duresa del treball al superior amb paciència i oportunament. Paraules claus avui en la vida monàstica i també en la nostra societat de presses: paciència i oportunament. Cal discernir fins a quin nivell això manat és feixuc per a mi.

Perquè hem de rebre l’ordre del qui mana amb tota mansuetud i obediència. Ja que vam fer els vots de viure com a monjos, d’obediència i d’estabilitat.

Paciència i mansuetud son molt bones actituds a tenir en compte davant de l’obediència. I més encara si el superior continua pensant igual i manté l’orde donada. La caritat i la confiança en l’ajut de Déu mai ha de mancar davant de l’obediència.

La mansuetud, la paciència i l’obediència ens donen la clau i ens acompanyen cada dia per viure pel Crist, amb el Crist i en Crist en la comunitat monàstica.

Treballem doncs la nostra mansuetud, la nostra paciència i la nostra obediència per esdevenir testimonis del Crist i donar fruits de vida eterna.