COM S’HA D’ACOLLIR ELS MONJOS FORASTERS

De la Regla de sant Benet
Capítol 61

1 Si es presentava un monjo foraster de llunyanes terres i volia sojornar com a hoste al monestir, 2 si està content amb els costums que hi troba i no pertorba el monestir amb les seves pretensions, 3 sinó que, simplement, s’acontenta amb allò que troba, se l’admetrà tant de temps com desitgi. 4 I si, raonablement, amb una caritat humil, blasma o fa veure alguna cosa, l’abat ho ha de considerar amb prudència, no fos cas que el Senyor l’hagués enviat precisament per això. 5 Si després es volia integrar a la comunitat, que no li refusin aquest desig, tant més que durant la temporada d’hoste s’ha pogut conèixer bé la seva vida. 6 Però si durant la temporada d’hoste s’ha vist que era exigent o viciós, no sols no se l’ha d’incorporar al monestir, 7 sinó que fins se li dirà amb delicadesa que se’n vagi, a fi que la seva misèria no viciï també els altres. 8 Però, si no fos tal que mereixés de ser expulsat, que no sols se l’admeti a formar part de la comunitat, si ell ho demanava, 9 sinó fins i tot que el convencin perquè es quedi, a fi que els altres aprenguin amb el seu exemple 10 i perquè en tot lloc se serveix un mateix Senyor, es milita per un mateix rei. 11 I fins si l’abat veia que n’és digne, el podrà col·locar en un lloc una mica superior. 12 I no sols un monjo, sinó també els qui siguin de l’estament sacerdotal i clerical de què hem parlat, l’abat pot posar-los en un lloc superior al que els toca per la seva entrada, si veia que s’ho mereixia la seva vida. 13 Vigili, però, l’abat de no admetre mai un monjo d’un altre monestir conegut, per quedar-se, sense el consentiment del seu abat o sense unes lletres de recomanació, 14 perquè està escrit: «El que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú».

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Els monjos forasters ens interpel·len. Cada monestir té uns costums, perquè cada comunitat té unes maneres de fer pròpies que tal vegada per a una altra comunitat no encaixarien bé.

L’horari d’una comunitat, la manera de celebrar la litúrgia, vull dir l’estructura de la salmòdia o bé el tipus de cant, el treball manual, fins i tot l’atenció als hostes pot haver-hi les seves diferències entre monestirs.

El monjo foraster si s’acontenta amb allò que troba i no pertorba el monestir no hi ha cap problema que resti per un temps amb la comunitat com a hoste.

El monjo foraster pot raonablement, amb una caritat humil, fer veure alguna cosa que no va bé, i l’abat ho ha de considerar amb prudència, perquè el Senyor tal vegada l’ha enviat per això.

És el Senyor qui ens envia aquest monjo, és el Senyor qui ens envia l’hoste, el transeünt i qualsevol que se’ns atansa la monestir, per qualsevol motiu, és el Senyor que ens interpel·la mitjançant els altres.

La comunitat també per la seva part pot conèixer bé la vida d’aquest monjo i discernir si arriba el cas, perquè ell ho demanava, l’admissió a la comunitat.

La comunitat és mestra i pot veure molt clarament si aquest és un bon monjo que pot ser exemple per al altres, o bé pel contrari trobar en ell una persona exigent, viciós que més bé pot perjudicar la convivència en la vida monàstica. En aquest cas se li dirà que se´n vagi, però amb delicadesa. Perquè pot ser no encaixi en aquest monestir i tal vegada encaixi en un altre, o bé en una altra forma de vida religiosa més activa per exemple.

Ara bé, si fos el cas d’admetre un monjo d’un altre monestir, o bé que ja ha estat en una altra Ordre religiosa, s’ha de procurar unes lletres de recomanació del lloc d’on ve. Perquè està escrit: El que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú.

La informació sobre el qui vol entrar al monestir és fonamental, sigui ja clergue, vingui ja de la vida religiosa, o simplement sigui la primera vegada que s’atansa per començar la vida monàstica com a postulant.

Per això, cal un temps de coneixement d’aquesta persona i això sols es pot aconseguir quan el qui vol entrar va fent diverses estades en el monestir i va ajudant en diferents tasques a la comunitat.

La disponibilitat és fonamental. Si la persona està disponible a tota hora vol dir que no té cap problema en servir amb alegria a tothom i en qualsevol cosa que se li mani; si la persona busca excuses davant de qualsevol treball, ja es veu clarament que no està feta per a una escola del Servei Diví. La disponibilitat de la persona ho diu tot.

Però, a més de la disponibilitat cal veure el zel per l’ofici diví, la paciència davant les adversitats i l’alegria i la joia d’adonar-se que aquest lloc és el seu lloc en el món.