PRÒLEG: EL CAMÍ DE LA VIDA

De la Regla de sant Benet
Pròleg 8-20

8 Aixequem nos, doncs, d’una vegada, que l’Escriptura ens desvetlla dient: «Ja és hora de despertar-nos». 9 I, oberts els ulls a la llum deífica, escoltem amb orella ben atenta allò que cada dia ens repeteix la veu divina que clama: 10 «Si avui sentiu la seva veu, no enduriu els vostres cors»; 11 i encara: «Qui té orelles per escoltar, que escolti què diu l’Esperit a les Esglésies». 12 I doncs, què diu? «Veniu, fills, escolteu-me, que us ensenyaré el temor del Senyor. 13 Correu mentre tingueu la llum de la vida, perquè no us sorprenguin les tenebres de la mort». 14 I, buscant-se un operari per entre la multitud a qui fa aquesta crida, el Senyor torna a dir: 15 «¿Qui és l’home que vol la vida i desitja veure dies feliços?» 16 I si tu, en sentir-ho, responies: «Jo», et diu Déu: 17 «Si vols la vida veritable i perpètua, guarda’t la llengua de mal i que els teus llavis no parlin amb engany; decanta’t del mal i fes el bé, cerca la pau i segueix-la». 18 I, quan haureu fet això, els meus ulls seran fits damunt vostre i les meves orelles seran atentes a les vostres pregàries, i abans que m’invoqueu, us diré: «Aquí em teniu». 19 ¿Quina cosa més dolça per a nosaltres, germans caríssims, que aquesta veu del Senyor que ens invita? 20 Mireu com el Senyor, amb la seva bondat, ens mostra el camí de la vida.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Desvetllem-nos, aixequem-nos, no endurim els nostres cors, escoltem, caminem, mentre tenim la llum de la vida.

Per què tenim encara uns dies de treva per convertir-nos en seguidors de Crist. Ell ens pregunta si volem seguir-lo: qui és l’home que estima la vida i desitja veure dies feliços ?

De part nostra és la resposta. I si dius: Jo, sant Benet ens posa uns deures de part de Déu. Et diu Déu: Si vols la vida veritable i perpetua, guarda’t la llengua de mal i fes el bé, busca la pau i segueix-la.

Important viure una vida veritable. És a dir una vida autèntica. Si nosaltres hem fet la professió monàstica se espera de part nostra portar la nostra vida a una conversió continua, a eixamplar el nostre cor, escoltant la voluntat de Déu en el silenci de la pregària íntima. De fet sempre ens hem de desvetllar, ens hem d’aixecar i ens hem de posar a caminar cap on Déu ens crida.

Per això no ens hem de perdre i ens cal estar atents cada dia a les necessitats dels altres per viure una vida veritable, una vida que ens farà de pont amb la vida eterna. El monestir és la sala d’espera podríem dir.

Els instruments que tenim més a la mà, o a la boca millor dit és la llengua, de la qual ens hem de guardar prou del mal, i el mal de la murmuració pot corcar una comunitat. Per això ens hem de centrar en Crist i en el bé que podem fer sempre que actuem des de la nostra vida fonamentada i arrelada en la creu del Senyor.

Fer el bé contínuament ens portarà sens dubte a la pau. La vida d’una comunitat monàstica es fonamenta en la pau, l’aphatheia, que deien els antics. La vida en pau ens seguirà cap a la trobada en Jesús, ja que ell és la pau. Déu així se’ns farà present en cada pregària, en cada treball, en cada moment de la nostra vida. I nosaltres assaborirem la plenitud de l’Esperit.

Així, el monjo anirà fent el camí de la vida amb pau cap a la casa del Pare.