SI EL MONJO POT ACCEPTAR CARTES O ALGUNA ALTRA COSA

De la Regla de sant Benet
Capítol 54

1 Que de cap manera no sigui permès al monjo d’acceptar o donar, sense l’autorització de l’abat, cartes, eulògies o petits obsequis, ni de part dels seus familiars, ni de qualsevol persona que sigui, ni d’ells amb ells. 2 I fins si els seus familiars li enviaven alguna cosa, que no gosi acceptar-la sense abans fer-ho avinent a l’abat. 3 I si l’abat disposava que ho acceptés, estarà a la facultat de l’abat de passar-ho a qui ell disposi; 4 i que no es contristi el germà a qui hagi estat adreçat, per no donar ocasió al diable. 5 Si algú gosava fer altrament, que sigui sotmès a la correcció regular.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Els monjos poden acceptar o no poden acceptar de cap manera res de res?

Sant Benet ens pauta en la seva Regla les facultats de l’abat. L’abat és el pare de la comunitat. És l’abat qui té l’autoritat de disposar, de fer avinent i d’autoritzar que el monjo pugui acceptat cartes o alguna altra cosa.

Ens els nostres dies podríem fer-nos la pregunta: Vols dir que això cal?

A més a més d’aquest capítol ens trobem en molts d’altres capítols que podríem fer una pregunta semblant: Aquest control cal?

Però sant Benet ens pot fer una pregunta més profunda: Com és la teva relació amb l’abat?

La comunitat de sant Benet és una comunitat de germans amb un pare l’abat, qui ha de fer de Crist entre els germans. Aleshores ens podem preguntar quina relació tinc amb el Crist?

Perquè si som cristians ens agradaria tenir una relació ben unida al Crist. Sant Benet ens pregunta: Quina relació tinc amb l’abat? Puc confiar amb l’abat? Tinc la llibertat de comentar-li a l’abat si he rebut una cosa, m’han donat o he rebut un regal?

Perquè, ho vivim en la llibertat de fills de Déu, amb tot el despreniment de les coses, coses materials en definitiva que no ajuden a caminar cap al Crist, ho vivim empresonats en l’afany de posseir més i més coses que et fan caure en el parany del diable, en el cap de la divisió, de la separació, de la confusió, de l’autodestrucció com a persona de fe.

Som lliures, hem elegit lliurement viure la professió monàstica, hem acceptat viure atents a l’escolta de les prescripcions del mestre.

No ens contristem mai, alegrem-nos i donem gràcies de poder compartir amb tots els altres membres de la comunitat allò que he rebut o m’han donat. Sempre hi ha més alegria donat. La qüestió és viure amb alegria.