PRÒLEG: EL CAMÍ DE LA VIDA

De la Regla de sant Benet
Pròleg 8-20

8 Aixequem nos, doncs, d’una vegada, que l’Escriptura ens desvetlla dient: «Ja és hora de despertar-nos». 9 I, oberts els ulls a la llum deífica, escoltem amb orella ben atenta allò que cada dia ens repeteix la veu divina que clama: 10 «Si avui sentiu la seva veu, no enduriu els vostres cors»; 11 i encara: «Qui té orelles per escoltar, que escolti què diu l’Esperit a les Esglésies». 12 I doncs, què diu? «Veniu, fills, escolteu-me, que us ensenyaré el temor del Senyor. 13 Correu mentre tingueu la llum de la vida, perquè no us sorprenguin les tenebres de la mort». 14 I, buscant-se un operari per entre la multitud a qui fa aquesta crida, el Senyor torna a dir: 15 «¿Qui és l’home que vol la vida i desitja veure dies feliços?» 16 I si tu, en sentir-ho, responies: «Jo», et diu Déu: 17 «Si vols la vida veritable i perpètua, guarda’t la llengua de mal i que els teus llavis no parlin amb engany; decanta’t del mal i fes el bé, cerca la pau i segueix-la». 18 I, quan haureu fet això, els meus ulls seran fits damunt vostre i les meves orelles seran atentes a les vostres pregàries, i abans que m’invoqueu, us diré: «Aquí em teniu». 19 ¿Quina cosa més dolça per a nosaltres, germans caríssims, que aquesta veu del Senyor que ens invita? 20 Mireu com el Senyor, amb la seva bondat, ens mostra el camí de la vida.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Desvetllem-nos, aixequem-nos, no endurim els nostres cors, escoltem, caminem, mentre tenim la llum de la vida.

Per què tenim encara uns dies de treva per convertir-nos en seguidors de Crist. Ell ens pregunta si volem seguir-lo: qui és l’home que estima la vida i desitja veure dies feliços ?

De part nostra és la resposta. I si dius: Jo, sant Benet ens posa uns deures de part de Déu. Et diu Déu: Si vols la vida veritable i perpetua, guarda’t la llengua de mal i fes el bé, busca la pau i segueix-la.

Important viure una vida veritable. És a dir una vida autèntica. Si nosaltres hem fet la professió monàstica se espera de part nostra portar la nostra vida a una conversió continua, a eixamplar el nostre cor, escoltant la voluntat de Déu en el silenci de la pregària íntima. De fet sempre ens hem de desvetllar, ens hem d’aixecar i ens hem de posar a caminar cap on Déu ens crida.

Per això no ens hem de perdre i ens cal estar atents cada dia a les necessitats dels altres per viure una vida veritable, una vida que ens farà de pont amb la vida eterna. El monestir és la sala d’espera podríem dir.

Els instruments que tenim més a la mà, o a la boca millor dit és la llengua, de la qual ens hem de guardar prou del mal, i el mal de la murmuració pot corcar una comunitat. Per això ens hem de centrar en Crist i en el bé que podem fer sempre que actuem des de la nostra vida fonamentada i arrelada en la creu del Senyor.

Fer el bé contínuament ens portarà sens dubte a la pau. La vida d’una comunitat monàstica es fonamenta en la pau, l’aphatheia, que deien els antics. La vida en pau ens seguirà cap a la trobada en Jesús, ja que ell és la pau. Déu així se’ns farà present en cada pregària, en cada treball, en cada moment de la nostra vida. I nosaltres assaborirem la plenitud de l’Esperit.

Així, el monjo anirà fent el camí de la vida amb pau cap a la casa del Pare.

SI MANEN A UN GERMÀ COSES IMPOSSIBLES

De la Regla de sant Benet
Capítol 68

1 Si mai són encomanades a un germà coses feixugues o fins impossibles, ha de rebre amb tota mansuetud i obediència l’ordre del qui mana. 2 Si veia que la duresa de la càrrega excedia totalment la mesura de les seves forces, que exposi al superior els motius de la seva impossibilitat, amb paciència i oportunament, 3 no pas amb orgull o resistència o contradicció. 4 I si, després de la seva exposició, el superior continua pensant igual i manté l’ordre donada, que sàpiga l’inferior que així li convé, 5 i, portat per la caritat, confiant en l’ajut de Déu, obeeixi.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

En aquest món de coses feixugues i impossibles n’està ple. Però reconeixem que la persona humana ha rebut uns talents que la fan única. Els monjos som persones que com la llavor, com el gra de blat, si no cau a terra i mort no dona fruit.

No és precís que hom hagi d’anar per terra, però almenys a l’entrar al monestir, a l’entrar al noviciat, el qui vol ser monjo ha de morir a un estil de vida per néixer a un altre que no coneixia. Un estil de vida que pot resultar feixuc, per l’horari, pel treball, per tantes coses que abans no estaven en els teus plans de vida.

Cada dia és novetat, cada dia li seran encomanades coses que abans no tenia ni idea que existissin. Coses que seran més bé de portar i coses més feixugues de tractar.

Ara bé, davant d’una cosa impossible: Què hem de fer?

Som monjos i no podem actuar com farien els seglars, com parlarien, com es manifestarien, com protestarien.

Si hi ha algun problema sobre el que li s’ha manat que exposi els motius de la seva impossibilitat. Cal exposar la duresa del treball al superior amb paciència i oportunament. Paraules claus avui en la vida monàstica i també en la nostra societat de presses: paciència i oportunament. Cal discernir fins a quin nivell això manat és feixuc per a mi.

Perquè hem de rebre l’ordre del qui mana amb tota mansuetud i obediència. Ja que vam fer els vots de viure com a monjos, d’obediència i d’estabilitat.

Paciència i mansuetud son molt bones actituds a tenir en compte davant de l’obediència. I més encara si el superior continua pensant igual i manté l’orde donada. La caritat i la confiança en l’ajut de Déu mai ha de mancar davant de l’obediència.

La mansuetud, la paciència i l’obediència ens donen la clau i ens acompanyen cada dia per viure pel Crist, amb el Crist i en Crist en la comunitat monàstica.

Treballem doncs la nostra mansuetud, la nostra paciència i la nostra obediència per esdevenir testimonis del Crist i donar fruits de vida eterna.

COM S’HA D’ACOLLIR ELS MONJOS FORASTERS

De la Regla de sant Benet
Capítol 61

1 Si es presentava un monjo foraster de llunyanes terres i volia sojornar com a hoste al monestir, 2 si està content amb els costums que hi troba i no pertorba el monestir amb les seves pretensions, 3 sinó que, simplement, s’acontenta amb allò que troba, se l’admetrà tant de temps com desitgi. 4 I si, raonablement, amb una caritat humil, blasma o fa veure alguna cosa, l’abat ho ha de considerar amb prudència, no fos cas que el Senyor l’hagués enviat precisament per això. 5 Si després es volia integrar a la comunitat, que no li refusin aquest desig, tant més que durant la temporada d’hoste s’ha pogut conèixer bé la seva vida. 6 Però si durant la temporada d’hoste s’ha vist que era exigent o viciós, no sols no se l’ha d’incorporar al monestir, 7 sinó que fins se li dirà amb delicadesa que se’n vagi, a fi que la seva misèria no viciï també els altres. 8 Però, si no fos tal que mereixés de ser expulsat, que no sols se l’admeti a formar part de la comunitat, si ell ho demanava, 9 sinó fins i tot que el convencin perquè es quedi, a fi que els altres aprenguin amb el seu exemple 10 i perquè en tot lloc se serveix un mateix Senyor, es milita per un mateix rei. 11 I fins si l’abat veia que n’és digne, el podrà col·locar en un lloc una mica superior. 12 I no sols un monjo, sinó també els qui siguin de l’estament sacerdotal i clerical de què hem parlat, l’abat pot posar-los en un lloc superior al que els toca per la seva entrada, si veia que s’ho mereixia la seva vida. 13 Vigili, però, l’abat de no admetre mai un monjo d’un altre monestir conegut, per quedar-se, sense el consentiment del seu abat o sense unes lletres de recomanació, 14 perquè està escrit: «El que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú».

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Els monjos forasters ens interpel·len. Cada monestir té uns costums, perquè cada comunitat té unes maneres de fer pròpies que tal vegada per a una altra comunitat no encaixarien bé.

L’horari d’una comunitat, la manera de celebrar la litúrgia, vull dir l’estructura de la salmòdia o bé el tipus de cant, el treball manual, fins i tot l’atenció als hostes pot haver-hi les seves diferències entre monestirs.

El monjo foraster si s’acontenta amb allò que troba i no pertorba el monestir no hi ha cap problema que resti per un temps amb la comunitat com a hoste.

El monjo foraster pot raonablement, amb una caritat humil, fer veure alguna cosa que no va bé, i l’abat ho ha de considerar amb prudència, perquè el Senyor tal vegada l’ha enviat per això.

És el Senyor qui ens envia aquest monjo, és el Senyor qui ens envia l’hoste, el transeünt i qualsevol que se’ns atansa la monestir, per qualsevol motiu, és el Senyor que ens interpel·la mitjançant els altres.

La comunitat també per la seva part pot conèixer bé la vida d’aquest monjo i discernir si arriba el cas, perquè ell ho demanava, l’admissió a la comunitat.

La comunitat és mestra i pot veure molt clarament si aquest és un bon monjo que pot ser exemple per al altres, o bé pel contrari trobar en ell una persona exigent, viciós que més bé pot perjudicar la convivència en la vida monàstica. En aquest cas se li dirà que se´n vagi, però amb delicadesa. Perquè pot ser no encaixi en aquest monestir i tal vegada encaixi en un altre, o bé en una altra forma de vida religiosa més activa per exemple.

Ara bé, si fos el cas d’admetre un monjo d’un altre monestir, o bé que ja ha estat en una altra Ordre religiosa, s’ha de procurar unes lletres de recomanació del lloc d’on ve. Perquè està escrit: El que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú.

La informació sobre el qui vol entrar al monestir és fonamental, sigui ja clergue, vingui ja de la vida religiosa, o simplement sigui la primera vegada que s’atansa per començar la vida monàstica com a postulant.

Per això, cal un temps de coneixement d’aquesta persona i això sols es pot aconseguir quan el qui vol entrar va fent diverses estades en el monestir i va ajudant en diferents tasques a la comunitat.

La disponibilitat és fonamental. Si la persona està disponible a tota hora vol dir que no té cap problema en servir amb alegria a tothom i en qualsevol cosa que se li mani; si la persona busca excuses davant de qualsevol treball, ja es veu clarament que no està feta per a una escola del Servei Diví. La disponibilitat de la persona ho diu tot.

Però, a més de la disponibilitat cal veure el zel per l’ofici diví, la paciència davant les adversitats i l’alegria i la joia d’adonar-se que aquest lloc és el seu lloc en el món.

SI EL MONJO POT ACCEPTAR CARTES O ALGUNA ALTRA COSA

De la Regla de sant Benet
Capítol 54

1 Que de cap manera no sigui permès al monjo d’acceptar o donar, sense l’autorització de l’abat, cartes, eulògies o petits obsequis, ni de part dels seus familiars, ni de qualsevol persona que sigui, ni d’ells amb ells. 2 I fins si els seus familiars li enviaven alguna cosa, que no gosi acceptar-la sense abans fer-ho avinent a l’abat. 3 I si l’abat disposava que ho acceptés, estarà a la facultat de l’abat de passar-ho a qui ell disposi; 4 i que no es contristi el germà a qui hagi estat adreçat, per no donar ocasió al diable. 5 Si algú gosava fer altrament, que sigui sotmès a la correcció regular.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Els monjos poden acceptar o no poden acceptar de cap manera res de res?

Sant Benet ens pauta en la seva Regla les facultats de l’abat. L’abat és el pare de la comunitat. És l’abat qui té l’autoritat de disposar, de fer avinent i d’autoritzar que el monjo pugui acceptat cartes o alguna altra cosa.

Ens els nostres dies podríem fer-nos la pregunta: Vols dir que això cal?

A més a més d’aquest capítol ens trobem en molts d’altres capítols que podríem fer una pregunta semblant: Aquest control cal?

Però sant Benet ens pot fer una pregunta més profunda: Com és la teva relació amb l’abat?

La comunitat de sant Benet és una comunitat de germans amb un pare l’abat, qui ha de fer de Crist entre els germans. Aleshores ens podem preguntar quina relació tinc amb el Crist?

Perquè si som cristians ens agradaria tenir una relació ben unida al Crist. Sant Benet ens pregunta: Quina relació tinc amb l’abat? Puc confiar amb l’abat? Tinc la llibertat de comentar-li a l’abat si he rebut una cosa, m’han donat o he rebut un regal?

Perquè, ho vivim en la llibertat de fills de Déu, amb tot el despreniment de les coses, coses materials en definitiva que no ajuden a caminar cap al Crist, ho vivim empresonats en l’afany de posseir més i més coses que et fan caure en el parany del diable, en el cap de la divisió, de la separació, de la confusió, de l’autodestrucció com a persona de fe.

Som lliures, hem elegit lliurement viure la professió monàstica, hem acceptat viure atents a l’escolta de les prescripcions del mestre.

No ens contristem mai, alegrem-nos i donem gràcies de poder compartir amb tots els altres membres de la comunitat allò que he rebut o m’han donat. Sempre hi ha més alegria donat. La qüestió és viure amb alegria.

EL TREBALL MANUAL DE CADA DIA

De la Regla de sant Benet
Capítol 48,10-13

10 Des del primer d’octubre fins al començament de la quaresma, que es dediquin a la lectura fins a l’hora segona completa. 11 A l’hora segona, que se celebri tèrcia, i que fins a l’hora de nona tots treballin en la feina que se’ls encomani. 12 Fet el primer senyal de l’hora de nona, que plegui cadascú de la seva feina, i estiguin a punt per a quan soni el segon senyal. 13 Després de l’àpat es dedicaran a les seves lectures o als salms.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Els monjos han de treballar en la feina que se’ls encomani. I de fet l’horari està marcat i distribuït durant la jornada per uns senyals, per una campana que va indicant l’hora de llevar-se, l’hora de la pregària, l’hora dels àpats, l’hora del treball, l’hora del descans nocturn després de Completes.

I la distribució de les hores indica que ni hem d’estar sempre pregant, ni sempre treballant, sinó que hi ha d’haver un equilibri entre el treball, la pregària, el descans, i no oblidem l’esbarjo. Ja que per portar una vida equilibrada se necessita una mica de cada cosa, un temps per a cada cosa.

Per això, ens cal tenir present l’horari de la nostra comunitat, ja que en temps de sant Benet la distribució de les hores era d’una manera i actualment nosaltres ho tenim distribuït d’una altra.

Què hem de fer? Simplement viure el temps designat a cada cosa, l’hora per a cada cosa ens ajudarà a la pau.

De vegades podem tenir el pecat de viure desvagats, rondinant i no fent res de profit. Altres vegades al contrari treballar i treballar per voler acabar el que estàvem començant a fer. Però, la campana ens recorda l’hora que hem d’aturar una activitat per dedicar-nos a la vida de lloança.

I la vida de lloança no acaba mai, perquè quan tornem a treballar en la tasca que ens ha estat assignada seguirem lloant Déu en la mesura que fem el nostre treball amb dedicació i amor.

Cada dia tenim treball, cada setmana a més a més tenim uns oficis assignats, de vegades ens podem oblidar. Però, crec que és important dedicar la nostra vida al bé comú. I cada cosa que fem treballant sempre percudirà al bé dels altres. I si percudeix amb bé dels altres també ens ajudarà a apropar-nos més a la lloança de Déu. Perquè tot el que fem a un d’aquests altres, ho fem al mateix Jesús.

Salmegem amb ganes i treballem amb decisió perquè tot això ens va atansant-nos a Déu.