ELS QUI, DESPRÉS DE CORREGITS SOVINT, NO VOLEN ESMENAR-SE

De la Regla de sant Benet
Capítol 28

1 Si un germà corregit sovint per qualsevol falta, fins i tot excomunicat, no s’esmenava, se li aplicarà una correcció més aspra, això és, el sotmetran al càstig dels assots. 2 I si ni així es corregia, o si tal vegada —Déu no ho permeti— , endut per l’orgull, fins volia defensar la seva conducta, que l’abat faci aleshores com un bon metge: 3 si ha aplicat els lenitius, els ungüents de les exhortacions, els medicaments de les Escriptures divines i, a la fi, el cauteri de l’excomunió o dels cops dels assots, 4 si veia que ja no hi pot res la seva traça, que recorri també al millor remei: la seva pregària i la de tots els germans per ell 5 a fi que el Senyor, que tot ho pot, doni la salut al germà malalt. 6 I si ni d’aquesta manera no es guaria, aleshores que l’abat faci ús ja del ferro de l’amputació, tal com diu l’Apòstol: «Traieu el dolent d’entre vosaltres»; 7 i encara: «Si l’infidel se’n va, que se’n vagi»; no fos cas que una ovella malalta contagiés tot el ramat.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Déu ens guard del càstig dels assots. En la nostra societat ara és inconcebible. De fet si això passarà s’hauria de denunciar.

Ara bé, el problema és el germà contumaç que fins i tot vol defensar la seva postura.

Un dia aquest germà va fer la professió, i fins i tot la professió solemne. Aquest germà va prometre obediència, estabilitat i viure com a monjo, canviant els costum d’abans pels de la vida en el monestir.

Perquè, doncs el monjo es revolta contra el que va prometre?

El problema roman en l’EGO, jo, després més jo, per acabar amb jo per damunt de tot, de totes les coses i de tots.

Però, com es pot seguir les petjades de Crist amb aquesta miopia?

Cal graduar-se les ulleres del cor, amb la pregària. Però, ull no sigues tu el centre de la pregària. Calla i fes silenci, així tal vegada podrem soltar el nostre aferrament al jo i deixar-nos a la deriva santa de la voluntat de Déu. Així, podrem escoltar que vol Déu de la nostra vida.

La vida del monjo hauria de ser una entrada a viure amb Crist, per Crist i en Crist. Això, implica un desfer-te en la comunitat i per la comunitat. Això, no és cap anul·lament de la persona sinó més bé un desenvolupament real i cristià en tota plenitud del monjo que vol seguir Crist pobre, humil i obedient fins a la mort.

Si ens separem de Crist ho perdem tot. Nosaltres anem a la deriva del pecat del l’orgull. Aleshores la comunitat pot decidir de separar l’ovella malalta per protegir tot el ramat.