ELS DEGANS DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 21

1 Si la comunitat és nombrosa, que se n’escullin germans de bona reputació i de vida santa, i siguin constituïts degans, 2 que tinguin cura de les seves deganies en totes les coses, segons els manaments de Déu i les ordres del seu abat. 3 Aquests degans han de ser escollits tals, que l’abat pugui compartir amb ells, refiat, les seves càrregues; 4 i no siguin escollits per antiguitat, sinó segons el mèrit de la seva vida i la saviesa de doctrina. 5 Aquests degans, si mai n’hi havia cap que, inflat d’orgull, fos trobat reprensible, i, després de la primera, segona i tercera correcció, no volia esmenar-se, que el treguin 6 i que es posi al seu lloc un altre que en sigui digne. 7 El mateix establim pel que fa al prior.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Déu amb els seus manaments sobrevola tota la Regla i així tota la tasca de la vida monàstica. Després, per sant Benet ens trobem en la figura de l’abat, que fa les vegades del Crist, i a qui s’ha de seguir les seves ordres.

Ara bé si una comunitat és nombrosa és impossible que l’abat ho faci tot i per això hi ha degans. L’abat és qui els nombra i en els qui posa tota la seva confiança perquè puguin fer bé el seu càrrec, els seus oficis.

D’aquest capítol podem trobar dues coses que cada monjo pot aplicar en el seu servei a la comunitat.

La primera cosa que s’ha de destacar és la vida santa del monjo, del monjo que ha d’encarregar-se d’un ofici particular, però que afecta a tota la comunitat. S’espera la seva bona reputació i la seva vida santa, és a dir una bona persona que treballa en bé de la resta de monjos, és a dir que gasta la seva vida pels altres.

I en aquest aspecte sant Benet dona més importància al mèrit de la vida del monjo i la saviesa de doctrina, que no a l’antiguitat.

Un segon aspecte a destacar és la relació entre l’abat i els degans. L’abat és el qui nomena els degans. I així, s’ha de sentir refiat del qui ocupa cada càrrec. Al mateix temps l’abat ha de poder compartir amb cadascú les seves càrregues.

I un tercer aspecte ens fa referència a la manera d’actuar del degà: si mai n’hi havia cap que, inflat d’orgull, fos trobat reprensible. L’orgull és una mala companya de viatge. Tal mala companya de l’ofici que sant Benet ens diu de treure’l del seu lloc.

Tot això, ens fa reflexionar que siguem on siguem, degans de molts o pocs oficis ens cal molta humilitat per servir un càrrec. Tot ofici és un servei, i això ens cal realitzar-lo des de la humilitat i no amb orgull.

Resumint podem tenir clar la importància de la vida santa del monjo, el compartir les càrregues amb l’abat i més humilitat per foragitar l’orgull en l’ofici encomanat.