QUE NINGÚ NO PARLI DESPRÉS DE COMPLETES

De la Regla de sant Benet
Capítol 42

1 Els monjos han d’observar sempre el silenci, però sobretot a les hores de la nit. 2 Per això en tot temps, tant si és de dejuni com si hi ha dinar, 3 —si és la temporada que dinen, així que s’aixequin de sopar—, que seguin tots plegats i que un llegeixi les «Col·lacions» o les «Vides dels Pares» o bé alguna altra cosa que edifiqui els oients; 4 però no l’Heptateuc ni el volum dels Reis, perquè no fóra bo per als enteniments febles d’escoltar, en aquella hora, aquestes Escriptures; però que es llegeixin a d’altres hores. 5 Si és un dia de dejuni, al cap de poca estona d’acabades les vespres acudiran de seguida, tal com hem dit, a la lectura de les «Col·lacions»; 6 i, llegits quatre o cinc fulls, o tant com l’hora permeti, 7 que s’apleguin tots durant aquesta estona de lectura, si és que algú estava ocupat en alguna feina que li hagués estat encomanada. 8 Reunits, doncs, tots alhora, que diguin les completes, i, en sortir-ne, que no es permeti a ningú de tornar a dir res. 9 Si fos trobat algú que transgredeix aquesta norma del silenci, que sigui sotmès a un càstig sever, 10 fora que es presenti una necessitat de cara als hostes, o que tal vegada l’abat encomani alguna cosa a algú. 11 Però fins això s’ha de fer amb tota gravetat i amb la més delicada discreció.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Els monjos han de cultivar sempre el silenci. La veritat és que amb aquest verset ja podríem estar satisfets, si romanem en l’escola del servei diví.

Ens interessa pel bé de tots, cultivar el silenci. I ja sabem que per cultivar una cosa, sigui el que sigui se necessita dedicació, empeny i enginy, si el que volem és aconseguir fruit.

Fa molts anys, molts que després d’una pregària organitzada a Barcelona, quan vaig sortir vaig anotar: el silenci fa créixer a les persones.

Encara ho crec que el silenci fa créixer a les persones i evidentment als monjos.

Ens cal silenci per poder escoltar la veu del qui parla i el silenci et comunica amb la novetat de Déu, perquè Déu sempre ens prepara novetats.

Després de Completes, ha cessat el treball, ha cessat la litúrgia, tot descansa en una pau tranquil·la.

Ens sentim molt afortunats de poder descansar en un llit, en una habitació, amb un abrigall i tot el que sigui menester per no patir fred.

Jo penso que som uns privilegiats, perquè dormim protegits per un edifici d’allò més bonic. Som uns privilegiats perquè son molts d’arreu del món que no tenen on poder descansar en pau, no tenen on reposar el cap.

Si podem reposar el cap amb un coixí donem gràcies, gràcies a Déu.

Però, el tema d’avui és el silenci nocturn. I a les hores de la nit el silenci ens farà créixer en el coneixement de Déu.

Però, si no hi ha altre remei que fer alguna cosa després de Completes, en el moment del silenci de la nit, cal fer-ho amb tot gravetat i amb la més delicada discreció.

Ens convé doncs retenir avui aquests mots que ens poden ajudar en el nostre quefer diari i sobretot al vespre: Silenci, gravetat, delicadesa i discreció. O bé si ho preferiu: Discreció, delicadesa, gravetat i silenci.

Bo serà ara, posar-ho en pràctica.

ELS SETMANERS DE LA CUINA

De la Regla de sant Benet
Capítol 35

1 Els germans s’han de servir els uns als altres, i ningú no serà dispensat del servei de la cuina, si no és per malaltia o bé perquè està ocupat en alguna cosa molt important, 2 perquè així s’adquireix una més gran recompensa i una més gran caritat. 3 Als febles, però, que hom els procuri ajudants, perquè no ho facin amb tristesa. 4 I fins tothom ha de tenir ajudants, segons les condicions de la comunitat i la situació del lloc. 5 Si la comunitat és nombrosa, que el majordom sigui dispensat de la cuina, com també aquells que, com ja hem dit, estiguin ocupats en serveis més importants. 6 Els altres s’han de servir mútuament amb caritat. 7 El qui ha de sortir de setmana, que faci neteja el dissabte. 8 Han de rentar els draps amb què els germans s’eixuguen les mans i els peus; 9 i, tant el qui surt com el qui ha d’entrar, que rentin els peus de tots. 10 Retorni al majordom, nets i en bon estat, els atuells del seu ofici, 11 i el majordom, al seu torn, els consignarà al qui entra, per tal que sàpiga què dóna i què rep. 12 Els setmaners, abans de l’únic àpat, prendran un vas de vi amb pa, a més de la ració establerta, 13 perquè a l’hora de menjar serveixin els seus germans sense murmuració ni massa fatiga; 14 els dies de solemnitat, però, que aguantin fins al final de l’àpat. 15 Els setmaners que entren i els que surten, el diumenge, a l’oratori, un cop acabades les laudes, es prostraran davant de tots, demanant-los que preguin per ells. 16 El qui surt de setmana dirà aquest verset: «Sou beneït, Senyor Déu, que m’heu ajudat i m’heu consolat». 17 Dit tres vegades, i quan el qui surt ha rebut la benedicció, que segueixi el qui entra, dient: «O Déu, sortiu al meu ajut; Senyor, cuiteu a ajudar-me». 18 I, repetit també això tres vegades per tots, i un cop ha rebut la benedicció, que entri a servir.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Els germans s’han de servir els uns als altres. Si romanem en l’escola del servei diví, el que més hem de viure és el servei als altres, als germans de comunitat, als qui arriben al monestir per qualsevol excusa.

Realment sempre al qui servim és el Crist que se’ns presenta de vegades inesperadament, cal viure amb la sorpresa de la novetat, acceptant la visita del Crist en el qui truca a la porta.

Servir hem de servir, és la nostra funció en aquest món. I dintre de l’escola del servei diví ens cal esmerçar-nos a servir amb caritat. S’ha de servir amb caritat, perquè en això se’ns va la vida i la vida després de la mort. La caritat tot ho perfecciona. La caritat és el motor de la vida santa. I el monjo no pot defugir de seguir el Crist i les seves petjades santes. Per això ens cal servir amb caritat sempre.

Les eines que podem usar en el monestir son variades i diverses però, el que sant Benet vol que tinguem clar és que els instruments de treball han d’estar ben ordenats i ben cuidats perquè l’altre germà que ha de seguir en l’ofici de servir a taula, per exemple, tingui tot el necessari per poder fer el seu treball i per això cal que tot estigui ben controlat per l’encarregat o el majordom perquè els estris no es perdin.

També sant Benet ens mostra la consideració amb els servidors de setmana. Així, recomana beure vi amb pa abans de servir, perquè no estiguin amb gana. I sobretot perquè acompleixin la seva tasca sense murmurar ni massa fatiga. També és signe de caritat envers els servidors.

I darrerament sant Benet ens exhorta a la importància de la pregària. Pregària pels qui entren a servir en aquesta setmana, o bé pels qui ja han acabat el seu ofici.

Així, la pregària en comunitat ens ajudarà a servir amb caritat.

ELS QUI, DESPRÉS DE CORREGITS SOVINT, NO VOLEN ESMENAR-SE

De la Regla de sant Benet
Capítol 28

1 Si un germà corregit sovint per qualsevol falta, fins i tot excomunicat, no s’esmenava, se li aplicarà una correcció més aspra, això és, el sotmetran al càstig dels assots. 2 I si ni així es corregia, o si tal vegada —Déu no ho permeti— , endut per l’orgull, fins volia defensar la seva conducta, que l’abat faci aleshores com un bon metge: 3 si ha aplicat els lenitius, els ungüents de les exhortacions, els medicaments de les Escriptures divines i, a la fi, el cauteri de l’excomunió o dels cops dels assots, 4 si veia que ja no hi pot res la seva traça, que recorri també al millor remei: la seva pregària i la de tots els germans per ell 5 a fi que el Senyor, que tot ho pot, doni la salut al germà malalt. 6 I si ni d’aquesta manera no es guaria, aleshores que l’abat faci ús ja del ferro de l’amputació, tal com diu l’Apòstol: «Traieu el dolent d’entre vosaltres»; 7 i encara: «Si l’infidel se’n va, que se’n vagi»; no fos cas que una ovella malalta contagiés tot el ramat.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Déu ens guard del càstig dels assots. En la nostra societat ara és inconcebible. De fet si això passarà s’hauria de denunciar.

Ara bé, el problema és el germà contumaç que fins i tot vol defensar la seva postura.

Un dia aquest germà va fer la professió, i fins i tot la professió solemne. Aquest germà va prometre obediència, estabilitat i viure com a monjo, canviant els costum d’abans pels de la vida en el monestir.

Perquè, doncs el monjo es revolta contra el que va prometre?

El problema roman en l’EGO, jo, després més jo, per acabar amb jo per damunt de tot, de totes les coses i de tots.

Però, com es pot seguir les petjades de Crist amb aquesta miopia?

Cal graduar-se les ulleres del cor, amb la pregària. Però, ull no sigues tu el centre de la pregària. Calla i fes silenci, així tal vegada podrem soltar el nostre aferrament al jo i deixar-nos a la deriva santa de la voluntat de Déu. Així, podrem escoltar que vol Déu de la nostra vida.

La vida del monjo hauria de ser una entrada a viure amb Crist, per Crist i en Crist. Això, implica un desfer-te en la comunitat i per la comunitat. Això, no és cap anul·lament de la persona sinó més bé un desenvolupament real i cristià en tota plenitud del monjo que vol seguir Crist pobre, humil i obedient fins a la mort.

Si ens separem de Crist ho perdem tot. Nosaltres anem a la deriva del pecat del l’orgull. Aleshores la comunitat pot decidir de separar l’ovella malalta per protegir tot el ramat.

ELS DEGANS DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 21

1 Si la comunitat és nombrosa, que se n’escullin germans de bona reputació i de vida santa, i siguin constituïts degans, 2 que tinguin cura de les seves deganies en totes les coses, segons els manaments de Déu i les ordres del seu abat. 3 Aquests degans han de ser escollits tals, que l’abat pugui compartir amb ells, refiat, les seves càrregues; 4 i no siguin escollits per antiguitat, sinó segons el mèrit de la seva vida i la saviesa de doctrina. 5 Aquests degans, si mai n’hi havia cap que, inflat d’orgull, fos trobat reprensible, i, després de la primera, segona i tercera correcció, no volia esmenar-se, que el treguin 6 i que es posi al seu lloc un altre que en sigui digne. 7 El mateix establim pel que fa al prior.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Déu amb els seus manaments sobrevola tota la Regla i així tota la tasca de la vida monàstica. Després, per sant Benet ens trobem en la figura de l’abat, que fa les vegades del Crist, i a qui s’ha de seguir les seves ordres.

Ara bé si una comunitat és nombrosa és impossible que l’abat ho faci tot i per això hi ha degans. L’abat és qui els nombra i en els qui posa tota la seva confiança perquè puguin fer bé el seu càrrec, els seus oficis.

D’aquest capítol podem trobar dues coses que cada monjo pot aplicar en el seu servei a la comunitat.

La primera cosa que s’ha de destacar és la vida santa del monjo, del monjo que ha d’encarregar-se d’un ofici particular, però que afecta a tota la comunitat. S’espera la seva bona reputació i la seva vida santa, és a dir una bona persona que treballa en bé de la resta de monjos, és a dir que gasta la seva vida pels altres.

I en aquest aspecte sant Benet dona més importància al mèrit de la vida del monjo i la saviesa de doctrina, que no a l’antiguitat.

Un segon aspecte a destacar és la relació entre l’abat i els degans. L’abat és el qui nomena els degans. I així, s’ha de sentir refiat del qui ocupa cada càrrec. Al mateix temps l’abat ha de poder compartir amb cadascú les seves càrregues.

I un tercer aspecte ens fa referència a la manera d’actuar del degà: si mai n’hi havia cap que, inflat d’orgull, fos trobat reprensible. L’orgull és una mala companya de viatge. Tal mala companya de l’ofici que sant Benet ens diu de treure’l del seu lloc.

Tot això, ens fa reflexionar que siguem on siguem, degans de molts o pocs oficis ens cal molta humilitat per servir un càrrec. Tot ofici és un servei, i això ens cal realitzar-lo des de la humilitat i no amb orgull.

Resumint podem tenir clar la importància de la vida santa del monjo, el compartir les càrregues amb l’abat i més humilitat per foragitar l’orgull en l’ofici encomanat.