ELS GERMANS ENVIATS DE VIATGE

De la Regla de sant Benet
Capítol 67

1 Els germans que han de sortir de viatge s’encomanaran a la pregària de tots els germans i de l’abat, 2 i a l’oració final de l’ofici diví es farà sempre memòria de tots els absents. 3 Els germans que tornen de viatge, el mateix dia de la seva arribada, a totes les hores canòniques, quan s’acaba l’ofici diví, que es prostrin a terra a l’oratori, 4 i demanin la pregària de tots per les faltes que se’ls hagin pogut escapar durant el viatge, veient o escoltant alguna cosa dolenta o alguna paraula ociosa. 5 I que ningú no s’atreveixi a contar a un altre res del que haurà vist o haurà sentit fora del monestir, perquè això fa molts desastres. 6 Si algú s’hi atrevia, que el sotmetin al càstig de regla. 7 Igualment, el qui s’atreveixi a sortir del clos del monestir i anar a qualsevol lloc o fer qualsevol cosa, per petita que sigui, sense ordre de l’abat.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Que els socors de Déu sigui sempre amb nosaltres i amb els nostres germans absents. Sempre hem de pregar pels nostres germans absents. Perquè formen part de la comunitat i no son presents en la pregària.

Encara recordo que fèiem un pregària abans de marxar de viatge i una altra al tornar. Recordo perfectament quan vaig marxar a fer el recés abans de la Professió Solemne, davant l’altar i els monjos pregaven pel teu viatge i al tronar també agenollat amb la pregària al final de l’hora canònica que tocava.

No sé com, o perquè es va deixar de fer.  Crec que era molt adien per motiu de saber que com a membre de la comunitat tens uns germans que t’acullen en la pregària en el teu viatge.

Sant Benet ens insisteix que ningú no s’atreveix a contar res del que ha vist o sentit fora del monestir. Perquè ell sabia els desastres que podia provocar. Perquè el monjo que no ha vist ni sentit el que li content pot fer volar la imaginació més encara de la realitat del conte.

I no és que sigui estrany que, al cap i a la fi, a fora es viu millor, a l’altre monestir si que son observants, la litúrgia si que és veritable litúrgia, els monjos tots son sants. Així, es pot afegir el que vulguis, arrastrant al monjo que no surt mai a un neguit innecessari. La discreció sempre serà un bon instrument per a la vida monàstica.

Sant Benet pauta una vida monàstica ben assenyada i ben clara. El problema és quan no ens recordem del fonament de la nostra vida. Crist és la font de la nostra vida. Si anem amb ell, no errarem, si ens oblidem d’ell no encertarem res.

Per això, també la sortida del monestir ha d’estar acordada amb l’abat, qui és el que fa les vegades de Crist al monestir.

Aquest capítol, em fa reflexionar sobre les sortides virtuals que podem fer, que després podem comentar i que també poden fer molts desastres, incitant a sortir virtualment del monestir cada vegada més, fins que al final no pots viure amb pau en la vida que havies professat en el seguiment de Crist.

Crist, l’hem de tenir en compte sempre i en tot el que fem cada moment del nostre dia a dia. Si anem amb ell, no errarem, si ens oblidem d’ell no encertarem res.

Crist ens parla escoltem-lo. Para-hi l’orella del cor i posa en pràctica el que has sentit de la seva veu.