QUE NINGÚ NO S’ATREVEIXI A PEGAR ARBITRÀRIAMENT A UN ALTRE

De la Regla de sant Benet
Capítol 70

1 Que s’eviti al monestir qualsevol ocasió d’excedir-se, 2 i així establim que a ningú no li sigui permès d’excomunicar o d’assotar cap dels seus germans, llevat d’aquell a qui l’abat li n’hagi donat l’autorització. 3 «Els que hi manquin han de ser renyats davant de tothom a fi que els altres temin». 4 Els infants, fins a l’edat de quinze anys, que estiguin sota la guarda i la correcció amatent de tots; 5 però també això s’ha de fer amb molta mesura i ponderació. 6 El qui d’alguna manera s’atreveixi amb els de més edat sense autorització de l’abat o es desfogui sense discreció contra els infants, que sigui sotmès al càstig de regla, 7 perquè està escrit: «El que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Ni defensar, ni pegar, ni oposar-se amb orgull o resistència al que es considera impossible de fer i superior a les nostres forces, obeir-se els uns als altres. Aquests són alguns dels darrers consells de sant Benet en el que els comentaristes consideren com una addenda a la Regla. Com si de cop s’hagués adonat que, Déu no vulgui, hi pot haver algun germà capaç de pegar-ne un altre, o de defensar-lo, o de negar-se a complir un deure o a defugir l’obediència mútua; en tots els casos allunyant-se d’aquell bon zel que ha de guiar la nostra vida. Són situacions que sant Benet sembla haver viscut, com escriu Aquinata Böckmann, i sobre les que ens vol prevenir per tal sempre d’evitar-les i d’evitar-nos així els problemes que comporten per a una comunitat.

Com a víctimes d’aquesta agressió sant Benet posa en primer pla als ancians i als infants, als de més edat i als de menor edat, que poden ser ocasió de desfogament, ens diu la Regla. Són aquests dos col·lectius sempre vulnerables, no tant sols en l’àmbit monàstic, sinó en tota la nostra societat. Sovint les noticies dels mitjans de comunicació reflecteixen maltractaments a la gent gran en algun centre, per part d’algun familiar o cuidador, essent també víctimes d’estafes o de qualsevol tipus d’abús.

En el cas dels infants ja no cal ni dir-ho, perquè aquest tema és focus permanent d’atenció; un tema dolorós, complicat i que no s’acaba d’abordar mai amb prou valentia i rigor. El document de la Conferència Episcopal Espanyola Para dar luz escriu: «La primera reprobación de estos comportamientos sexuales se encuentra en la Didaché -también conocida como Enseñanza de los doce apóstoles o Enseñanza del Señor a las naciones por medio de los doce apóstoles, un texto compilado en la segunda mitad del siglo I pocas décadas después de la muerte de Jesucristo, en el que aparece ya la prohibición de corromper sexualmente a los jóvenes; aunque fue un siglo más tarde, cuando San Justino, en su Primera Apología, denunciara expresa y formalmente los encuentros carnales de adultos con niños.» (2.1.1) Antics precedents com també el del Concili d’Elvira que disposava: «Els que abusen sexualment de nens no poden rebre la comunió ni en perill de mort.» (Cànon, 71).

Com veiem sant Benet plantejava ja prevenir, evitar situacions que puguin ser objecte de desfogament, d’actuacions sense discreció i preveia per als infractors el càstig de Regla. Casi bé, en llenguatge actual, es podria dir que sant Benet va contemplar en el text que va escriure per regular i guiar la nostra vida monàstica, un protocol per evitar abusos entre germans, sobretot respecte als germans ancians i també respecte als infants, que no ho oblidem en aquella època podien formar part d’una comunitat, com així es reflexa en diversos capítols.

L’abús ve de fet quan perdem la mesura i la ponderació, quan perdem la discreció. D’aquí que sigui tant important mantenir un ritme de vida equilibrat, centrat i sincer; una vida monàstica viscuda de cor, com un vertader regal que ens fa el Senyor i no pas com una càrrega o una imposició que precisa d’un desfogament. Pegar a un altre germà, que és un fet greu i que no és tant sinó infreqüent no pas tant impossible com en principi poguéssim pensar, és un desfogament punible amb càstig de Regla; però podem caure en la temptació d’altres desfogaments que considerem menors, però que creen el clima per caure en desviacions molt més grans. L’assistència i la puntualitat en l’Ofici Diví sempre corre el risc de ser negligida; un dia em trobo malament, a l’altre em reservo per si de cas i vaig caient en el pou de la indolència, de l’accídia i d’un pou és sempre molt difícil sortir-se’n. Les relacions amb l’exterior també si les portem d’una manera relaxada i esbiaixada poden ser pedra d’ensopec i causa de caure en un afalac per part d’altres que més d’hora que tard ens poden passar factura personal i comunitària. Cal tenir sempre ben present que on hi ha l’actuació puntual d’un monjo, hi ha la imatge de tota la comunitat; és més de tota l’Església. Per això el Dicasteri de la Doctrina de la Fe alerta sobre els: «comportaments escandalosos o conductes que pertorben l’ordre.» (Vademècum, 15). Per veure quina visió en pot tenir la societat un exemple concret, el Defensor del Poble escriu en el seu informe sobre els abusos sexuals a l’Església: «Los abusos sexuales en la Iglesia católica constituyen un grave problema social y de salud pública, que ha causado muchos daños. La gravedad del fenómeno deriva de la intensidad del daño que han sufrido las víctimas, de la cantidad de personas afectadas y de la defraudación de la confianza depositada por ellas y por una parte muy importante de la sociedad en una institución que ha tenido un poder innegable en España y una autoridad moral en la sociedad.»

No és pas que sant Benet no contempli la possibilitat de sancions o de càstigs, ben bé que parla d’assots per exemple, i per l’època no és un llenguatge pas estrany i a més sovint parla també de càstigs públics. El que sant Benet no vol en definitiva són arbitrarietats, excessos, desfogaments personals, que acabin per afectar a d’altres que res o poc tenen a veure amb la causa de la irritació del monjo. D’aquí que contempli la possibilitat de que aquesta ira es descarregui damunt dels més indefensos: infants i ancians i cerqui la manera d’evitar-ho i si es produeix de sancionar-ho amb l’objectiu d’evitar-ne la repetició. Del grau de compliment de les nostres obligacions com a monjos depèn sempre la nostra salut espiritual i d’aquesta la nostra conducta. Si hi ha incompliments, si hi ha mancances el risc de caure en aquests excessos, el risc de perdre la mesura i la ponderació, augmenta exponencialment. Una bona salut espiritual facilita una conducta de vida saludable i equilibrada, però tots correm riscos. Caldria concloure com escriu sant Bernat dient: «Considera les meves raons: no he pogut ensenyar una cosa diferent del que vaig aprendre. No m’ha semblat convenient descriure les pujades, perquè tinc més experiència de les baixades. Que Sant Benet t’exposi els graons d’humilitat, graons que ell va disposar, primer, en el seu cor. En quant a mi, només puc proposar-te l’ordre que he seguit en la meva baixada. Si reflexiones seriosament sobre això, tal vegada trobes aquí el teu propi camí de pujada.» (Els graons de la humilitat i de la supèrbia, 57,2).