LA TAULA DE L’ABAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 56

1 A la taula de l’abat hi haurà sempre els hostes i els pelegrins. 2 Però quan no n’hi hagi, estarà a la seva facultat de cridar els germans que vulgui. 3 Amb tot, cal deixar sempre un ancià o dos amb els germans, per conservar l’ordre.

Comentari de l’Abat Otavi Vilà

Compartir la taula no és un gest qualsevol, menjar al mateix plat o del mateix plat és una dita popular que vol significar una relació entre persones, més forta que no pas feble. Qui s’acosta a la comunitat ho pot fer motivat per diverses coses; la nostra comunitat ofereix als hostes no ja la possibilitat sinó la realitat de compartir els àpats al refetor; una circumstància que no és pas habitual en els monestirs ja que en la seva gran majoria els hostes fan els àpats en un menjador a part. Sant Benet ens mana que cal acollir als hostes com si fossin el mateix Crist i la manera més factible i sincera de fer-ho és compartint dues coses que són importants en la nostra vida comunitària: la pregària i la reunió al refetor pels àpats.

Perquè això sigui així cal en primer lloc que nosaltres mateixos tinguem clar aquest principi, que no hem d’anteposar res a l’Ofici Diví, com diu ben clarament sant Benet, i també que el refetor no és únicament un lloc on satisfer la gana, sinó que té per si mateix un fort sentit comunitari. En el nostre cas el mateix marc arquitectònic ho destaca ja que el nostre refetor podria ben bé ser un oratori per la seva mateixa estructura. Compartim doncs amb els hostes la pregària i els àpats, ho fem seguint el costum monàstic i també ells han de ser conscients, de la millor manera que puguin, del que això representa, per exemple mantenint el silenci al refetor, com al claustre o a l’església.

I és que compartir els àpats ja en la mateixa escriptura té un significat important, compartir allò que es té, fins i tot traient-s’ho literalment de la boca.
Un primer exemple el d’Abraham quan seia a l’entrada de la tenda a Mambré en el moment en que la calor del dia era més forta, i va veure tres homes drets a prop d’ell. Tan bon punt els veié, corregué a trobar-los des de l’entrada de la tenda, es va prosternar fins a tocar amb el cap a terra i s’oferí per portar aigua per a rentar-los els peus mentre reposaven a l’ombra de l’alzina i anà a buscar-los alguna cosa per menjar perquè refessin les forces abans de continuar el camí. (Cf. Gn 18).

També relata el primer llibre dels Reis com la vídua de Sarepta compartí amb Elies allò que li quedava al pot, un grapat de farina i una mica d’oli a la gerra; era molt poc i sols el just per que després de recollir unes branques per coure-ho per a ella i per al seu fill, s’ho mengessin i després es disposessin a morir. Compartint tot el que posseïen amb el profeta d’aquell frugal però generós àpat se’n derivà un pot de farina que no es buidà i una gerra d’oli que no s’acabà fins al dia que el Senyor envià la pluja a la terra i en van menjar ell i ella amb tota la seva família, durant dies i dies, tal com el Senyor havia anunciat per boca d’Elies. (Cf. 1Re 17).

Queda clar doncs que oferir-li de menjar i per tant asseure’l a taula, forma part principal de l’acolliment al foraster. Un foraster que habitualment és un hoste, però que a vegades pot ser algú convidat simplement a dinar amb la comunitat al refetor, a la taula de l’abat com ens diu avui sant Benet. I a la taula de l’abat hi són convidats per exemple bisbes, abats, abadesses o monjos, responsables d’institucions públiques o privades, polítics o militars; al cap dels anys hi ha de tot. Cadascun d’ells cal rebre’l com al mateix Crist i rebre o acollir a algú, ho veiem en com ho expressa sant Benet, ha de ser la plasmació de l’hospitalitat monàstica en el nostre dia a dia. Certament tant per l’abat com per a un monjo en concret o pel conjunt de la comunitat hi haurà uns convidats que poden sintonitzar o ser més de grat, si ho volem expressar així, que d’altres; uns més de compromís i d’altres més de cor, si ho volem dir d’una altra manera; però tants uns com els altres han de ser acollits com el mateix Crist, sense fer-ne accepció.

La nostra societat està sovint sotmesa a tensions i a vegades es tensiona d’una manera voluntària, potser amb la idea de diferenciar-se, de posar distància, de singularitzar-se o qualsevol altra. Aquesta actitud acaba caient a vegades en un cert histrionisme, algú que es nega a saludar a un altre perquè no comparteix una posició determinada, perquè no reconeix la institució que representa o per qualsevol altra raó que sempre podrem fonamentar amb un raonament o altre. Sant Benet és evident que no va per aquí, ja ens ho ha dit que l’abat no ha de fer accepció de persones i sembla que en el cas dels convidats a seure a la seva taula també ha de ser així.

I quin model tenim sinó cap altre que el Crist mateix? Quantes vegades l’acusaren d’asseure’s a taula amb publicans i altres pecadors, compartint-la Jesús amb ells i alhora amb els seus deixebles? Però malgrat això s’hi asseia, volia compartir la taula amb aquells qui estan necessitats de perdó. Jesús menjà a casa de Leví, fill d’Alfeu, el publicà recaptador d’impostos, malgrat les murmuracions dels qui ho veien i es creien amb dret de dir-li amb qui i amb qui no es podia posar a taula. També s’assegué a taula amb Zaqueu i de nou murmuràvem perquè havia anat a allotjar-se a casa d’un pecador. Jesús no fa accepció de persones, s’asseu a taula amb publicans i pecadors i també amb fariseus que es tenen pels més nobles i respectables de la societat i durant els àpats instrueix amb paràboles; talment com nosaltres convidem als hostes o als convidats ocasionals que s’asseuen al nostre refetor a escoltar la Paraula de Déu i la lectura que s’hi llegeix. I tinguem ben present que per a Jesús, com per sant Benet, asseure’s a taula no és pas secundari i bastin sols dos exemples; El sopar al cenacle o el d’Emaús.

Quan acollim a hostes, com fem habitualment, o a convidats circumstancials, hem de tenir sempre present el que sant Benet ens diu. Com es recorda al nostre web citant les paraules de Dom Paul, abat que fou de Solesmes: «Els pelegrins pertanyen a Déu d’una manera tota especial. Cerquen Déu: cal ajudar-los a trobar-lo; allà on s’aturen, cal preparar-los una petita pàtria. (...) Els pobres i els pelegrins són els membres privilegiats de Nostre Senyor Jesucrist, d’aquell que va viure a la terra com un pelegrí, com un pobre, com un foraster en cerca sempre d’un aixopluc. (...) Sant Benet vol que es llegeixi a l’hoste un passatge de la Sagrada Escriptura. Aquesta lectura l’edifica i el prepara per a treure profit del seu sojorn al monestir.» (Paul Delatte, Comentari a la Regla, 53)»