L’ORDRE DE LA COMUNITAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 63

1 Al monestir conservaran els seus llocs segons el dia que hi van arribar, segons el mèrit de vida que els distingeix o segons que ho hagi establert l’abat. 2 Que l’abat, però, no pertorbi el ramat que té encomanat ni disposi res injustament, com si pogués usar d’un poder arbitrari; 3 sinó que pensi sempre que haurà de donar compte a Déu de totes les seves decisions i de tots els seus actes. 4 Per tant, segons l’ordre que ell hagi establert o que els germans tinguin ja d’ells mateixos, s’acostaran a rebre la pau i la comunió, entonaran els salms i estaran al cor. 5 I que enlloc absolutament l’edat no creï distincions ni preferències en l’ordre, 6 perquè Samuel i Daniel, tot i essent nois, judicaren els ancians. 7 Per això, llevat d’aquells que, com hem dit, l’abat hagi promogut per raons serioses o hagi posposat per motius concrets, tots els altres es col·locaran tal com van entrant al monestir; 8 així, per exemple, el qui hagi arribat al monestir a l’hora segona, consideri que és més jove que aquell que ha arribat a la primera hora del dia, de qualsevol edat o dignitat que sigui, 9 mentre que, als infants, tothom els farà observar la disciplina en totes les coses. 10 Els més joves, doncs, que honorin els més antics; els més antics que estimin els més joves. 11 En la manera d’anomenar-se, que no es permeti a ningú de cridar un altre pel nom tot sol, 12 sinó que els més grans donaran als més joves el nom de “germans”, i els joves als seus ancians, el de “nonnus”, que indica la reverència deguda a un pare. 13 L’abat, ja que hom creu que fa les vegades del Crist, l’anomenaran “senyor” i “abat”, no perquè ell s’ho hagi pres, sinó per honor i amor del Crist. 14 Però que ell en sigui conscient i es comporti de tal manera que es faci digne d’aquest honor. 15 A qualsevol banda que es trobin els germans, el més jove demanarà la benedicció al més gran. 16 Quan passa un de més gran, que s’aixequi el més jove i li ofereixi de seure, i que el jove no gosi asseure’s amb ell, si el més ancià no li ho diu, 17 perquè es compleixi el que està escrit: «Avanceu-vos mútuament a honorar-vos». 18 Els nois petits i els adolescents, a l’oratori i a la taula, mantindran els seus llocs amb disciplina; 19 a fora i allà on sigui, que estiguin també subjectes a vigilància i disciplina, fins que arribin a l’edat del seny.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Sant Benet ens parla de: Promoure o posposar, de considerar més jove el qui arribi a l’hora segona, sigui de qualsevol edat o dignitat, de no pertorbar el ramat, de no crear distincions ni preferències, d’observar tots la disciplina en totes les coses i de tenir sempre present l’abat que haurà de donar compte a Déu de tots els seus actes. En certa manera la incorporació a una comunitat monàstica, de fet a qualsevol comunitat, ve a significar com un nou naixement. De manera paral·lela a un catecumen que batejat entra a formar part de l’Església és considerat cristià novell respecte a un infant batejat en els seus primers dies de vida; un monjo entrant al monestir, sigui de l’edat i de la condició que sigui, és considerat més jove que un altra, qui sap si de menor edat o dignitat, que ja hi porta temps. Com en altres camps, podríem dir que l’antiguitat és un grau i així ho diu sant Benet. Però no per portar més temps que un altra al monestir ens podem considerar ja millors monjos o monjos més avançats en aquest camí cap a la vida eterna que és la vida monàstica. Perquè en la nostra vida de monjos podem avançar, com és bo de fer i ens pertoca de fer, o podem córrer el risc de quedar-nos aturats, impassibles, en una posició vital que de fet significa anar enrere, retrocedir. Això és aplicable a la vida del cristià en general, som batejats, rebem la comunió, rebem la confirmació, qui sap si també l’orde i certament hem avançat, però no podem quedar-nos aquí, hem de continuar el camí, aprofundint sempre en la nostra fe.

Al capítol LVIII sant Benet presenta el programa del novici amb tres verbs: Estudiar, menjar i dormir. Sembla un bon programa, tant bo que potser a vegades podem tenir la temptació d’invertir la proposta de sant Benet. Quan som al noviciat ens mostrem treballadors, disponibles, sol·lícits i quan fem la professió solemne acudim a refugiar-nos en l’esquema que sant Benet planteja pel novici: Estudiar, menjar i dormir i qui diu estudiar pot dir pregar o llegir. Aquest grau, aquest ordre del que avui ens parla sant Benet i que recomana a l’abat que no el pertorbi disposant res arbitràriament o injustament, va estretament vinculat a un altre concepte del que també ens parla sant Benet en aquest capítol: honorar-se. A honorar-nos ens hi ajuden moltes coses, la primera és fer-nos o intentar de fer-nos dignes d’aquest honor, portant una vida regular, equilibrada, evitant de caure en aquesta temptació de creure que en ser professos solemnes ho hem aconseguit tot i ja no ens cal procurar de fer-nos mereixedors de l’adjectiu que sant Benet aplica al bon monjo: zelosos, aplicant aquell bon zel que demana suportar-se amb paciència les febleses, tant físiques com morals, obeir-se amb emulació els uns als altres, no buscar mai allò que ens sembli útil a nosaltres sinó més aviat el que ho sigui per als altres, practicar desinteressadament la caritat fraterna o, coincidint amb el que avui ens diu sant Benet, avançar-nos a honorar-nos els uns als altres (cf. RB 73). Sant Benet ho resumeix tot plegat en una frase molt clara: No anteposar res absolutament al Crist que ens ha de dur tots junts, fixem-nos bé en aquesta expressió concreta “tots junts”, a la vida eterna (cf. RB 73,11-12).

Hi ha coses puntuals que ens ajuden a honorar-nos; per exemple una cosa molt concreta i pràctica aquesta que recomana sant Benet: «que no es permeti a ningú cridar a un altra pel nom tot sol». No és un detall banal o secundari que sant Benet ens parli de tractar als ancians amb el tractament de nonnus, als joves amb el de germans i a l’abat amb el de senyor i abat; la raó ens la dona el mateix sant Benet: «no perquè ell s’ho hagi pres, sinó per honor i amor del Crist» i el que ens diu per l’abat, val ben bé per a tots els germans. Cert que la nostra societat no és la de sant Benet, han passat molts segles, els costums socials han canviat i força; però la idea fonamental segueix vigent, és la de que una comunitat no és una colla de companys de pis, units per lligams d’amistat o d’oportunitat, una comunitat és un conjunt de persones cridades per Déu a seguir-lo, a cercar-lo i això significa sovint, per no dir sempre, renúncies i sacrificis, fets sempre pel Crist, no pas per afinitat a aquell o a l’altre germà. És un bon costum, és un sà consell el de sant Benet aquest de no anomenar-nos pel nom tot sol, perquè ve a ser la plasmació verbal de que tenim clara aquesta idea de la comunitat com a conjunt de persones cridades a seguir al Crist, no pas unides per cap altre vincle. Cert que dins d’una comunitat hi ha afinitats d’una o altra naturalesa, però han de ser sempre sanes i tenint sempre ben clar aquest únic objectiu de la nostra vida de monjos: No anteposar res absolutament al Crist.

Hi ha múltiples detalls de la nostra vida que no són pas secundaris com potser podríem suposar en un primer moment i l’ordre de la comunitat és un d’aquests detalls, no dir a ningú pel seu nom tot sol, n’és un altre i detall a detall es va configurant la nostra vida, sense detalls no s’arriba mai a fer un conjunt o en fem un de tant esbiaixat com el de creure que un cop feta la professió solemne ens ha arribat l’hora de menjar, dormir i que ens deixin viure; evidentment aquest viure adequat a la nostra manera d’entendre’l. Si caiem en aquesta temptació se’ns obre un ventall de riscos: acabar portant una vida monàstica de baixa intensitat, ser monjos de plat i llit, és a dir seguir al monestir per la sola raó, Déu no ho vulgui, de tenir garantit un plat a taula, un llit on dormir i la roba neta, o també el risc de caure en la malaltia no tant física, que també, sinó sobretot espiritual. Abandonem aleshores la idea de ser monjos resilients, entenent la resiliència espiritual com la capacitat de mantenir la vocació malgrat les dificultats, romanent esperançats i positius malgrat els revessos i mantenir sempre la voluntat de continuar avançant cap la vida eterna. Per això aquest ordre de la comunitat, aquest honorar-se, ha de voler dir sempre cercar de ser dignes d’honor, fer-nos-en dignes, no prendre’ns-ho nosaltres. Per aconseguir-ho no hi ha altre camí que una vida monàstica ordenada on la pregària, el treball i el contacte directe amb la Paraula de Déu són les armes del combat contra el desencís, la frustració i la monotonia, i evidentment contra la murmuració. A vegades aquesta concepció de l’ordre topa amb una altra institució de la que ens parla sant Benet al capítol XXI, la dels degans. Hi ha monjos que tenen encarregada la responsabilitat de determinada tasca: Cuina, hostatgeria, hort o jardins, infermeria o administració, i no cito tots els oficis. No vol pas dir que hagin de ser els més antics, sinó que segons la decisió de l’abat tenen una responsabilitat determinada que a vegades comporta la direcció d’una feina respecte a d’altres germans. Un dels principis fonamentals de la Doctrina Social de l’Església és el de la subsidiarietat, que ve a dir que en circumstàncies normals el que es pot solucionar o determinar en un nivell concret, no cal que s’elevi a un nivell superior. És un altra exemple ben pràctic de com aplicar l’obediència, el bon zel o aquest honorar-se els uns als altres; perquè la comunitat s’organitza en deganies per tal de ser més operativa en determinades tasques. I aquí també és un bon lloc i un bon moment on aplicar aquest «que no es permeti a ningú de cridar un altre pel nom tot sol», perquè si treballem amb aquest o l’altre germà no és pas perquè ho hàgim triat, sinó perquè uns i altres formem part de la comunitat i és bo de tenir-ho present també en el tracte nominal. No som pas una empresa i la nostra no és tampoc una relació laboral, sinó per damunt de tot i sobretot és espiritual, ens uneix sols una cosa, però la més important que hi pot haver: seguir al Crist i això ho hem de viure amb rotunditat en el fons i en les formes, amb ordre i honor.