COM HA DE SER L’ABAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 2,23-29

23 En el seu mestratge, l’abat ha de seguir sempre el model de l’Apòstol, que diu: «Reprèn, exhorta, amenaça», 24 això és, combinant moments i moments, rigor i dolcesa, mostri adés severitat de mestre, adés bondat de pare; 25 és a dir, que ha de reprendre ben durament els indisciplinats i els inquiets; els obedients, en canvi, els pacífics i els soferts, els ha d’exhortar perquè progressin més i més; els negligents i els menyspreadors, li advertim que els amenaci i els castigui. 26 I que no dissimuli els pecats dels qui falten, sinó que, així que comencin d’apuntar, els extirpi de soca-rel amb tota la seva força, recordant el cas d’Helí, el sacerdot de Siló. 27 Els d’esperit més aviat delicat i intel·ligent, corregeixi’ls de paraula, amonestant-los una o dues vegades; 28 però els obstinats i tossuts, els orgullosos i desobedients, reprimeixi’ls així que pequin amb assots i amb altres càstigs corporals, sabent que està escrit: «El neci no s’esmena amb paraules»; 29 i encara: «Pega el teu fill amb la vara i deslliuraràs la seva ànima de la mort».

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

El model a seguir l’abat en el seu ensenyament ha de ser el de l’apòstol. En la segona carta a Timoteu sant Pau en diu: “proclama la Paraula, insisteix quan és oportú i quan és inoportú, reprèn, interpel·la, exhorta, com un que té molta paciència i sap ensenyar” (2Tm 4, 2).

Cada monjo som fills d’una família diferent, ens hem criat en un lloc geogràfic distint els uns dels altres, hem aprés uns costums, unes maneres de viure diferent.

Ara bé, el que ens ha fet arribar a la porta del monestir és el mateix, Crist, el rei veritable a qui volem seguir i seguir sense perdre cap segon de la nostra vida.

Aleshores, viure com a monjo, ens comporta a tots a ser obedients fins a la mort, és adoptar la Regla de vida de l’evangeli i la mateixa Regla de sant Benet amb una seriositat fidel i amorosa.

Però, de vegades els nostres camins no se perquè poden desviar-se del seguiment de Crist.

L’abat no és un carceller i els monjos uns presos en les seves pròpies cledes i no en les del Senyor.

L’abat és un pare, per això ha de mostrar tendresa, ha de ser el mestre de la comunitat, per això ha d’anar filant els capítols de la Regla en els seus comentaris. L’abat ha de ser un cor amb una orella que escolti els cors dels monjos.

No és una tasca fàcil la de l’abat, perquè en el nostre món les coses han canviat molt, en l’aspecte de la nostra societat i la societat en que va escriure la Regla sant Benet.

Si imposarem els assots i els altres càstigs corporals que indica la Regla per als obstinats i tossuts, els orgullosos i desobedients, segurament l’abat faria cap a la presó. I els monjos seguirien sent orgullosos i desobedients.

Crec que és l’enamorament, l’amor sense mesura en que ens estima Déu el que hem de fer nostre, sentir-lo nostre per poder viure sota una Regla i un abat.