ELS VELLS I ELS INFANTS

De la Regla de sant Benet
Capítol 37

1 Per bé que la natura humana se senti portada d’ella mateixa a la compassió envers aquestes edats, és a dir, dels vells i dels infants, això no obstant, que vetlli també per ells l’autoritat de la Regla. 2 S’ha de tenir sempre en compte la seva feblesa i de cap manera no s’ha de mantenir per a ells el rigor de la Regla en qüestió de menjar, 3 sinó que tindran envers ells una bondadosa condescendència, i que s’anticipin a les hores regulars.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè
Poblet, 17 d’agost de 2025

Compassió pels vells i els infants. Compassió que ens mou la mateixa natura humana. I és així, que ens hem de moure a la compassió en cada persona que ha perdut el seu vigor en començar la seva etapa final de la vida. O bé, encara no ha arribat ha saber discernir, com els infants.

Per naturalesa hem de ser compassius. Ara bé, això no vol dir que l’autoritat de la Regla també ha de vetllar per aquests monjos ancians. Aquests monjos fa anys van fer la professió amb la Regla i sant Benet procura per cadascú dels monjos.

El rigor de la Regla en qüestions com el menjar, el dormir, i tants d’altres s’ha de tenir en compte sigui per l’edat avançada, sigui per l’afebliment de la malaltia.

El menjar és important per refer-se, recobrar forces, superar una malaltia, també el descansar del treball quan les forces han minvat per l’edat.

S’ha de ser condescendent, més encara, en qüestió de menjar ens diu el capítol que tindran envers ells una bondadosa condescendència.

Cal ajudar a afrontar tots aquestes qüestions que ens sobrevenen quan l’edat del monjo és avançada.

Però, també és molt important fixar-se en les darreres paraules d’aquest capítol. Estem parlant dels vells i la condescendència que hem de tenir vers ells. Però, és clar que a les hores regulars s’han d’anticipar.

Cal tindre-ho present. Les hores regulars és la base de la vida del monjo, és l’aliment espiritual que no pot faltar cap dia.

Estic segur que molts de vosaltres ja teniu al cap, aquell monjo, o aquell altre, que amb fred i amb calor, plovent o nevant, mai faltava mai a la litúrgia de les hores al cor, fins a la mort.

Aquests monjos ens van ser un exemple de fidelitat, de perseverança i e pregària fins al darrer moment, fins arribar a tocar la porta del cel.

Ara som nosaltres els qui portem el relleu, poc a poc les nostres forces ens aniran mancant, però les hores regulars mai les podem oblidar. Ens hem d’anticipar els uns als altres per ser-hi amb el Crist.