COM HAN DE SATISFER ELS EXCOMUNICATS

De la Regla de sant Benet
Capítol 44

1 Aquell qui per culpes greus és excomunicat de l’oratori i de la taula, al punt que acabin de celebrar a l’oratori l’ofici diví, jaurà prostrat davant la porta de l’oratori sense dir res, 2 només amb el cap a terra, prosternat als peus de tots els qui surten de l’oratori. 3 I continuarà fent-ho fins que l’abat cregui que ja ha satisfet. 4 Quan l’abat li mani de comparèixer, es llançarà als seus peus, i després als de tots, perquè preguin per ell. 5 I aleshores, si l’abat ho disposa, que sigui admès al cor, al lloc que l’abat determini; 6 mentre, però, no gosi entonar a l’oratori cap salm o lliçó, o cap altra cosa, si l’abat no li ho mana novament. 7 I a totes les hores, en acabar-se l’ofici diví, que es llanci a terra al lloc on es troba. 8 I que satisfaci així fins que l’abat li mani de posar terme, ja, a aquesta satisfacció. 9 Els qui per faltes lleus són excomunicats només de la taula han de satisfer a l’oratori fins a una ordre de l’abat. 10 I que ho vagin fent fins que els beneeixi i digui “prou”.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè
Poblet, 24 d’agost de 2025

Jaure prostrat davant la porta de l’oratori sense dir res, prosternat als peus dels altres monjos que surten de l’oratori. I continuarà així fins que l’abat cregui que ja ha satisfet.

Aquesta prescripció sembla actualment humiliant, una cosa impensable fins i tot això de prostrar-se. Però, el que sant Benet ens està dient és una cosa molt més gran, és el saber demanar perdó, és el reconèixer la falta, la culpa comesa contra Déu, contra la comunitat de germans, contra la professió que un dia va fer per viure com a monjo.

En aquest món en que ens movem per la imatge, la imatge de veure al monjo prostrat sembla com que no quadra, amb la mentalitat d’una societat on l’home és el centre de la seva realització vital.

Mai un monjo ha de creure’s el centre de res. El centre sempre és Crist, i si el centre és Crist comprendrem com n’és d’important el saber demanar perdó, com n’és de bo lliurar-se a humiliar-se davant de tota la comunitat. El qui no s’humilia no podrà arribar mai a l’alçada del Crist. Crist que es va fer no res, que va morir per nosaltres, a la creu, a la creu per cadascú de nosaltres.

Crec que és qüestió de salut espiritual, salut mental fins i tot, el reconèixer les faltes, el saber demanar perdó.

Quan vaig entrar al monestir en divendres hi havia el capítol de faltes. Poc a poc va anar esvaint-se. L’altre dia amb la comunitat de Lerins al veure com s’agenollaven i s’acusaven, em vaig sorprendre. Aquesta actitud fins i tot davant d’un altre abat, o un altre monjo de fora de la comunitat pot adonar-nos que les equivocacions son una cosa molt humana, però és una gràcia saber mostrar la misèria de la persona davant dels altres per adquirir la compassió de la comunitat i de l’abat que fa les vegades de Crist.

Aquest tema del capítol de culpes, fa temps que s’ha parlat de revisar-lo, de com ho podem fer. Crec que és una cosa que tots necessitem perquè la comunitat i la relació amb Déu vagi més bé.