L’OBSERVANÇA DE LA QUARESMA

De la Regla de sant Benet
Capítol 49

1 Per bé que la vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal, 2 amb tot, com que són pocs els qui tenen aquesta fortalesa, per això invitem a guardar la pròpia vida amb tota la seva puresa, aquests dies de quaresma, 3 i, a la vegada, esborrar, aquests dies sants, totes les negligències dels altres temps. 4 Això es farà com cal, si ens retraiem de tota mena de vicis i ens donem a l’oració amb llàgrimes, a la lectura i a la compunció del cor, i a l’abstinència. 5 Per tant, imposem-nos aquests dies alguna cosa de més en la tasca acostumada de la nostra servitud: pregàries particulars, abstinència en el menjar i en el beure, 6 de manera que cadascú, ultra la mesura que té prescrita, ofereixi alguna cosa a Déu per pròpia voluntat “amb goig de l’Esperit Sant”; 7 és a dir, que tregui al seu cos una part del menjar, del beure, de dormir, de parlar molt, de bromejar, i amb una joia plena de deler espiritual esperi la santa Pasqua. 8 Allò, però, que cadascú ofereix, que ho proposi al seu abat, i faci’s amb la seva benedicció i amb el seu consentiment; 9 perquè el que es fa sense el permís del pare espiritual serà tingut per presumpció i vanaglòria, no pas com a digne de recompensa. 10 Per tant, totes les coses s’han de fer amb el consentiment de l’abat.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè
31 d’agost de 2025

L’observança de la Regla ens convida a reflexionar sobre el temps de Quaresma. Un temps fort d’observança religiosa que ens estreny cap a Crist el nostre redemptor.

Se’ns pregunta indirectament com vivim la vida monàstica. Se’ns interroga sobre els propòsits de millorar la nostra vida, és a dir, la nostra relació amb Déu. La vida dels monjo és una vida de relació amb Déu, sigui atansant-se en les virtuts o allunyant-se pel pecat.

Cal discernir les nostres negligències, cal canviar els vicis en pregària, en oració de compunció del cor.

No estem en Quaresma, però vivim en un monestir, on l’observança quaresmal ha d’estar present. El temps de Quaresma ens prepara la Pasqua, mentre l’espai del monestir ens prepara la Pasqua eterna.

Són pocs els qui tenim la fortalesa de viure l’observança quaresmal. Demanem a l’Esperit Sant que ens doni fortalesa per viure amb coherència la vida monàstica, la vida que hem elegit per pròpia voluntat.

És bo avui tenir present aquestes tres paraules: Fortalesa, voluntat i vanaglòria.

Fortalesa per portar una vida de virtut, una vida santa, que és el que hem de testimoniar. Perquè som testimonis d’una vida d’unió amb el Senyor Jesús. I aquesta fortalesa en l’observança no l’hem de perdre mai, sigui Quaresma o sigui Nadal.

Voluntat per viure amb el goig de l’Esperit Sant la nostra observança monàstica, voluntat que necessita fortalesa per no caure en una apatia que sembla que no diferencia el bo del dolent, el dia de la nit, la joia de la tristesa. Per pròpia voluntat vam fer la Professió, per pròpia voluntat li hem d’oferir la petitesa de la nostra vida diària, que Déu ens acollirà amb els seus dons.

Vanaglòria, quantes vegades podem caure en aquest pecat, en la presumpció de pensar que som els més observants, els que preguem més hores, els qui preguem millor, els qui treballem millor, els qui som imprescindibles... etc...

Vana és la glòria que ens volem atorgar en aquest món. Millor serà esperar la Pasqua santa i definitiva en el Senyor i els seus Sants, vivint ara una vida amarada per aquest deler espiritual. I com no, parlar amb franquesa amb l’abat, si algú vol oferir alguna cosa de més en l’observança monàstica.

Quedem-nos amb aquestes tres paraules i fem-les nostres per discernir la vida que vivim i de la qual donem el nostre testimoni: Fortalesa, voluntat i vanaglòria, no les oblidem.

COM HAN DE SATISFER ELS EXCOMUNICATS

De la Regla de sant Benet
Capítol 44

1 Aquell qui per culpes greus és excomunicat de l’oratori i de la taula, al punt que acabin de celebrar a l’oratori l’ofici diví, jaurà prostrat davant la porta de l’oratori sense dir res, 2 només amb el cap a terra, prosternat als peus de tots els qui surten de l’oratori. 3 I continuarà fent-ho fins que l’abat cregui que ja ha satisfet. 4 Quan l’abat li mani de comparèixer, es llançarà als seus peus, i després als de tots, perquè preguin per ell. 5 I aleshores, si l’abat ho disposa, que sigui admès al cor, al lloc que l’abat determini; 6 mentre, però, no gosi entonar a l’oratori cap salm o lliçó, o cap altra cosa, si l’abat no li ho mana novament. 7 I a totes les hores, en acabar-se l’ofici diví, que es llanci a terra al lloc on es troba. 8 I que satisfaci així fins que l’abat li mani de posar terme, ja, a aquesta satisfacció. 9 Els qui per faltes lleus són excomunicats només de la taula han de satisfer a l’oratori fins a una ordre de l’abat. 10 I que ho vagin fent fins que els beneeixi i digui “prou”.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè
Poblet, 24 d’agost de 2025

Jaure prostrat davant la porta de l’oratori sense dir res, prosternat als peus dels altres monjos que surten de l’oratori. I continuarà així fins que l’abat cregui que ja ha satisfet.

Aquesta prescripció sembla actualment humiliant, una cosa impensable fins i tot això de prostrar-se. Però, el que sant Benet ens està dient és una cosa molt més gran, és el saber demanar perdó, és el reconèixer la falta, la culpa comesa contra Déu, contra la comunitat de germans, contra la professió que un dia va fer per viure com a monjo.

En aquest món en que ens movem per la imatge, la imatge de veure al monjo prostrat sembla com que no quadra, amb la mentalitat d’una societat on l’home és el centre de la seva realització vital.

Mai un monjo ha de creure’s el centre de res. El centre sempre és Crist, i si el centre és Crist comprendrem com n’és d’important el saber demanar perdó, com n’és de bo lliurar-se a humiliar-se davant de tota la comunitat. El qui no s’humilia no podrà arribar mai a l’alçada del Crist. Crist que es va fer no res, que va morir per nosaltres, a la creu, a la creu per cadascú de nosaltres.

Crec que és qüestió de salut espiritual, salut mental fins i tot, el reconèixer les faltes, el saber demanar perdó.

Quan vaig entrar al monestir en divendres hi havia el capítol de faltes. Poc a poc va anar esvaint-se. L’altre dia amb la comunitat de Lerins al veure com s’agenollaven i s’acusaven, em vaig sorprendre. Aquesta actitud fins i tot davant d’un altre abat, o un altre monjo de fora de la comunitat pot adonar-nos que les equivocacions son una cosa molt humana, però és una gràcia saber mostrar la misèria de la persona davant dels altres per adquirir la compassió de la comunitat i de l’abat que fa les vegades de Crist.

Aquest tema del capítol de culpes, fa temps que s’ha parlat de revisar-lo, de com ho podem fer. Crec que és una cosa que tots necessitem perquè la comunitat i la relació amb Déu vagi més bé.

ELS VELLS I ELS INFANTS

De la Regla de sant Benet
Capítol 37

1 Per bé que la natura humana se senti portada d’ella mateixa a la compassió envers aquestes edats, és a dir, dels vells i dels infants, això no obstant, que vetlli també per ells l’autoritat de la Regla. 2 S’ha de tenir sempre en compte la seva feblesa i de cap manera no s’ha de mantenir per a ells el rigor de la Regla en qüestió de menjar, 3 sinó que tindran envers ells una bondadosa condescendència, i que s’anticipin a les hores regulars.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè
Poblet, 17 d’agost de 2025

Compassió pels vells i els infants. Compassió que ens mou la mateixa natura humana. I és així, que ens hem de moure a la compassió en cada persona que ha perdut el seu vigor en començar la seva etapa final de la vida. O bé, encara no ha arribat ha saber discernir, com els infants.

Per naturalesa hem de ser compassius. Ara bé, això no vol dir que l’autoritat de la Regla també ha de vetllar per aquests monjos ancians. Aquests monjos fa anys van fer la professió amb la Regla i sant Benet procura per cadascú dels monjos.

El rigor de la Regla en qüestions com el menjar, el dormir, i tants d’altres s’ha de tenir en compte sigui per l’edat avançada, sigui per l’afebliment de la malaltia.

El menjar és important per refer-se, recobrar forces, superar una malaltia, també el descansar del treball quan les forces han minvat per l’edat.

S’ha de ser condescendent, més encara, en qüestió de menjar ens diu el capítol que tindran envers ells una bondadosa condescendència.

Cal ajudar a afrontar tots aquestes qüestions que ens sobrevenen quan l’edat del monjo és avançada.

Però, també és molt important fixar-se en les darreres paraules d’aquest capítol. Estem parlant dels vells i la condescendència que hem de tenir vers ells. Però, és clar que a les hores regulars s’han d’anticipar.

Cal tindre-ho present. Les hores regulars és la base de la vida del monjo, és l’aliment espiritual que no pot faltar cap dia.

Estic segur que molts de vosaltres ja teniu al cap, aquell monjo, o aquell altre, que amb fred i amb calor, plovent o nevant, mai faltava mai a la litúrgia de les hores al cor, fins a la mort.

Aquests monjos ens van ser un exemple de fidelitat, de perseverança i e pregària fins al darrer moment, fins arribar a tocar la porta del cel.

Ara som nosaltres els qui portem el relleu, poc a poc les nostres forces ens aniran mancant, però les hores regulars mai les podem oblidar. Ens hem d’anticipar els uns als altres per ser-hi amb el Crist.

COM S’HA DE CORREGIR ELS INFANTS DE MENOR EDAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 30

1 Cada edat i cada enteniment demana una tractament apropiat. 2 I doncs, sempre que els infants i els més joves, o aquells que no arriben a comprendre com és de greu el càstig de l’excomunió, cometin algun mancament, 3 tots aquests han de ser mortificats amb dejunis rigorosos, o castigats amb aspres assots, a fi que canviïn.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè
Poblet, 10 d’agost de 2025

En el nostre monestir no tenim infants, però si que és veritat que de vegades el monjo es pot comportar com un infant. Un infant delerós desitja qualsevol cosa per satisfer el seu propi jo.

Per això, ens convé tenir uns visió de la vida monàstica molt més ampla, molt més lliurada a l’Esperit, perquè les coses d’aquest món ultramaterialista passen, s’arnen, es fan malbé, però sobretot ens poden ofegar.

Si l’objectiu del monjo és la unió amb Déu, totes les coses fugisseres ens haurien de fer nosa. Però, moltes vegades caiem en el pecat de la necessitat, del per si de cas, i encara que volen viure una vida austera ens endinsem en una pesada vida d’acumulació de bens materials.

I així, ens podem semblar als infants que tot ho desitgen, perquè tot és novetat per al seu coneixement. Nosaltres ja hem passat l’etapa de créixer, en aquest aspecte material, ara ens toca créixer en l’aspecte espiritual cada dia amb més il·lusió i amb més ganes. El nostre desig és el tenir coneixement de Déu, estimar-lo i estimant-lo, lliurar la nostra vida pels altres germans. És a dir, passar de tenir el centre en el jo, a tenir-lo en els altres.

Per això, ens hem de corregir de tots els mancaments que moltes vegades sense adonar-nos cometem quan ens comportem com joves en la vida monàstica i no ancians. Qui més i qui menys ja portem alguns anys en el monestir i no ens convé abaixar la guarda dels nostres delers.

Com ancians posem tot el nostre deler en el Crist perquè cada dia més i més visquem amb humilitat, servei i autenticitat la nostra professió monàstica, per anar pas a pas, dia rere dia cap a l’encontre definitiu amb Déu.

L’EXCOMUNIÓ PER LES FALTES

De la Regla de sant Benet
Capítol 23

1 Si algun germà es demostra contumaç, o desobedient, o orgullós, o murmurador, o contrari en alguna cosa a la santa Regla i menyspreador dels manaments dels seus ancians, 2 aquest, segons el precepte de Nostre Senyor, ha de ser amonestat secretament pels seus ancians per primera i segona vegada. 3 Si no s’esmena, que el renyin públicament, davant de tothom. 4 I si ni així no es corregia, incorri en excomunió, si comprèn la gravetat de la pena. 5 Però, si és un obstinat, que el sotmetin al càstig corporal.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Sant Benet ens presenta el codi penal que han de fer servir els monjos per als germans que falten a la Regla.

Però, què vol dir faltar a la Regla?

La primera cosa que hem de tenir clar és que cadascú de nosaltres, monjos, hem fet un dia la professió monàstica segons la Regla de Sant Benet.

Això, vol dir que ens hem compromès i molt a seguir cada cosa, cada prescripció que Sant Benet ens marca en la manera de començar la vida monàstica.

Però, de tot hi ha a la vinya del Senyor, i de vegades un germà pot tornar-se orgullós, contumaç i desobedient dia rere dia. Fins i tot pot arribar a burlar-se dels manaments que un dia va prometre que seguiria. Aquest que comença per poc, acaba amb declarar-se obertament menyspreador de la Regla, i de vegades fins i tot viu inflat d’un orgull que l’allunya de Déu i de la comunitat de germans en la que un dia va fer la professió.

Aquest monjo ha des ser amonestat, una, dues, tres i les vegades que faci falta.

Si no s’esmena, que el renyin públicament. I si ni així no es corregia, incorri en excomunió. Però, tal vegada no compren aquest monjo la gravetat de la pena, de la pena d’excomunió.

Perquè el qui l’obediència la compleix segons els seu voler i no el del superior, el de la Regla en definitiva, aquest difícilment arribarà a comprendre aquesta excomunió, aquesta separació de la comunitat. Fins i tot, encara li semblarà un guany romandre excomunicat dels altres germans.

També, hi ha qui s’excomunica ell mateix amb molta facilitat, un dia a matines, altre dia a laudes, altre dia a l’assaig, l’altre a la recreació, l’altre a Completes i així, i així, va creixent la separació de la comunitat, de l’obediència i ja no és que menysprea la Regla sinó que la treta del seu cor i de la seva ment.

Cadascú, som com som, però si hem fet la professió en aquest monestir concret sota la Regla de Sant Benet, no cal negligir allò que voluntàriament van prometre de per vida.