COM HA DE SER EL MAJORDOM DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 31

1 Per majordom del monestir, que s’esculli d’entre la comunitat un home de seny, reposat, sobri, ni golut, ni vanitós, ni turbulent, ni injust, ni cançoner, ni pròdig, 2 sinó temorós de Déu, que sigui com un pare per a tota la comunitat. 3 Que s’ocupi de tot. 4 No faci res sense encàrrec de l’abat; 5 compleixi el que li encomanen. 6 No contristi els germans; 7 si per ventura un germà li demana alguna cosa poc raonable, no el contristi menyspreant-lo, sinó que, donant-ne raó amb humilitat, la negui a qui la demana indegudament. 8 Que vetlli per la seva ànima, recordant-se sempre d’aquella dita de l’Apòstol: «Qui administra bé, es guanya un bon lloc». 9 Que es preocupi amb tota sol·licitud dels malalts, dels infants, dels hostes i dels pobres, sabent del cert que haurà de donar compte de tots ells el dia del judici. 10 Que es miri tots els objectes i tots els béns del monestir com si fossin objectes sagrats de l’altar; 11 res no tingui per negligible. 12 Que no es deixi portar per l’avarícia, ni sigui pròdig o dissipador del patrimoni del monestir, ans faci-ho tot amb discreció i segons les ordres de l’abat. 13 Que sobretot sigui ben humil, i, quan no té allò que li demanen, que doni una bona paraula per resposta, 14 tal com està escrit: «Una bona paraula val més que el millor present». 15 De totes les coses que li encomana l’abat, que en tingui cura; en allò que li hagi prohibit, que no s’hi posi. 16 Ha de procurar als germans la ració establerta, sense altivesa ni retard, perquè no s’escandalitzin, recordant la paraula divina sobre allò que es mereix «el qui haurà escandalitzat un dels petits». 17 Si la comunitat és nombrosa, que li donin auxiliars amb l’ajut dels quals pugui ell mateix acomplir amb tranquil·litat d’esperit l’ofici que té encomanat. 18 Que a les hores corresponents es donin les coses que s’han de donar, i s’hi demanin les que calgui demanar, 19 perquè ningú no es contorbi ni es contristi a la casa de Déu.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Déu és amor (1Joan 4,8). I l’home què és? Aquest capítol sobre el majordom ens pot servir per esbrinar com ha de ser el monjo. Si Déu és amor el monjo és el qui ha de tendir a esdevenir amor.

Per això, tot el que sant benet es diu sobre el càrrec de majordom hem d’aplicar-lo a cada persona consagrada en un comunitat monàstica. El monjo és una persona consagrada i habita en un monestir amb una comunitat consagrada, i tot i tots ha de dirigir-se cap a Déu.

Per això, s’espera del monjo que sigui: Home assenyat, madur, sobri, ni golut, ni vanitós, ni violent, ni injust, ni cançoner, ni pròdig, temorós de Déu, com un pare, s’ocupi de tot, no faci res sense l’encàrrec de l’abat, compleixi el que li encomanen, no contristi els germans, doni raó amb humilitat, que vetlli per la seva ànima.

Evidentment algunes d’aquestes característiques seran més exclusives del majordom. Però, amb una visió més general cada exhortació que ens fa sant Benet la podem aplicar a cadascú de nosaltres. Cada monjo haurà de donar compte de la seva vida el dia del judici, perquè hi ha un judici després d’aquesta vida.

La Regla de sant Benet ens fa de guia cada dia en les coses més concretes de la comunitat.

El majordom ha de tocar moltes tecles, moltes tecles en molts aspectes. De vegades indirectament perquè un altre monjo s’encarrega dels hostes o dels passats, però el majordom en té cura si ha de recaptar els diners de l’hostatgeria, o ha de donar una almoina a un transeünt. En molts aspectes de la vida comunitària ha d’estar al cas de tot i de tots.

S’ha de preocupar pels monjos com un pare. Però, cadascú també ens hem d’escarrassar els uns pels altres i ocupar-nos dels altres.

També ha de tenir cura del patrimoni del monestir, però també cadascú ha de ser conscient de les despeses que pot fer, o fem i si les mesurem bé o no.

La discreció ha de servir a tots els membres de la comunitat, perquè ajuda a conviure. També ens torna a dir el capítol que les coses s’han de fer seguint les ordres de l’abat.

L’abat és qui fa de pare, és el qui fa les vegades del Crist en la comunitat; i per això, se li han de comunicar les coses i això, val per a qualsevol membre de la comunitat.

El majordom ha de caracteritzar-se perquè sigui ben humil, i cap monjo ni tan sols l’abat, pot oblidar-se de ser ben humil.

I una cosa ha tenir en compte molt important i necessària: que ningú es contorbi al monestir.

Per això, tots i cadascú de nosaltres hauríem de repassar sovint aquest capítol i aplicar-lo a la nostra vida, al nostre quefer diari. Hem de viure l’amor de Déu, que és amor. Déu és amor. Déu no és crítica, la crítica ve del diable, que vol dividir per vèncer, el diable vol partir la unitat. Menys crítica i més amor.

Malgrat les nostres flaqueses diàries estem reunits en comunitat monàstica per pregar. La nostra tasca és pregar per tota la humanitat.

Déu és amor i nosaltres hem d’esdevenir reflex d’aquest amor.